Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

PsoE

Per a Catalunya és el mateix Rubalcaba que Chacón

Avui se celebra el 38è Congrés del PSOE, on s’escollirà qui ha d’ésser el nou líder del (teòric) socialisme espanyol. Des d’un punt de vista nacional, les diferències entre els dos opositors, si hi són, són imperceptibles: Rubalcaba és un espanyolista de pedra picada, hereu d’Azaña i de Negrín, amb una visió centralista i unificadora; Chacón, una (ex)catalana regenerada per a la causa común per un lífting —gairebé una lobotomia— espanyolitzador que li ha netejat la pell, i l’ànima, de la impuresa ignominiosa d’haver nascut a Catalunya.

A fi d’alliberar-se de la intolerable tara que comporta aquest pecat original, i capital, no tan sols va recórrer a les arrels familiars per fer la presentació de la seva candidatura a Almeria, lluny del territori desafecte, sinó que, com a bona conversa, ha invertit la major part de la campanya en fer profusió de la seva nova fe espanyola. Culminada amb la seva afirmació contundent que “tot el PSC està en contra del Pacte Fiscal” per creure que és “profundament insolidari”.

Declaració que ben segur haurà acollit amb fervor Pere Navarro —el partidari del “catalanisme social centrat en els catalans i en les catalanes, en tots i totes, no només en uns quants”— però que contribueix a allunyar encara més el PSC del llegat de Josep Pallach, aquest pioner socialista, al record del qual asseguren mantenir fidelitat… cada vegada que el traeixen.

Per desgràcia, molt ens temem que el fundador de Reagrupament Socialista, transformat posteriorment en PSC-Reagrupament, hauria estat incapaç d’entendre, i no diguem ja d’acceptar, conceptes tan funambòlics com el del “catalanisme no nacionalista” propugnat des de fa tants anys pels socialistes catalans. Tant el líder del PSC com la (més que probable) futura líder del seu Germà Gran, el PSOE, farien bé recobrar i llegir El nostre combat, una de les obres cabdals de Pallach.

Un llibre ben interessant, reeditat precisament l’any 2005 per la Fundació Campalans, definida a ella mateixa com el “laboratori d’idees del PSC”. Amb major raó si tenim en compte que Carme Chacón és membre del seu Patronat.

Si ho fessin, potser s’adonarien de la importància que hauria de tenir tant la C de les seves sigles —una C que, des que l’estudi Claret Serrahima la destacà al seu nou logotip, cada dia s’aigualeix més i més— com el concepte de Nació: “Per a nosaltres, socialistes catalans, l’existència de la nació catalana és una realitat d’ordre sociològic i històric que s’expressa en la llengua, en els costums, en el dret i, sobretot, que dóna origen a un fet de voluntat col·lectiva”.

Tanmateix, si no són gaire amants de la lectura, o consideren que no és necessari retrocedir tan enrere per tal de recobrar les arrels i esdevenir un partit socialista eminentment i primordial català, potser n’hi hauria prou amb escoltar l’opinió d’un dels representants del sector catalanista del PSC —que ambdós, tot segant-los l’herba sota els peus, neguen que existeixi—, Ernest Maragall.

L’antic Conseller d’Educació ho podria cridar —o escriure al seu bloc— més fort, però no pas més clar: “No serà a Sevilla, ni aquest cap de setmana, que el socialisme català pot trobar la [sic] orientació perduda. Haurem de seguir buscant entre nosaltres mateixos, junt a tots els progressistes de Catalunya, per formular el projecte que necessitem i donar-li la concreció de proposta i lideratge que la societat catalana espera i exigeix.

 dissabte, 4 de febrer del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Conspiració feixista contra Baltasar Garzón

Els extrems acostumen a fregar-se. En una mostra de sostenibilitat que els honora, alguns representants de l’esquerra han decidit reciclar aquella cèlebre frase del recentment desaparegut Manel Fraga (La calle es mía) i s’han llençat al carrer a defensar el tan imparcial, infal·lible i intocable Baltasar Garzón, paradigma emblemàtic de la Justícia Universal en majúscules.

Uns dos-cents acèrrims simpatitzants del quasi diví magistrat de la tan democràtica Audiència Nacional es concentraren a les portes del Tribunal Suprem, protestant aïradament contra la indigna i injustificada incriminació d’aquest màrtir legal que va gosar iniciar un procediment legal contra el franquisme. “Feixistes i corruptes jutjant un jutge; això és el món al revés!”, “Fora feixistes del Suprem”, s’esgargamellaven.

Gaspar Llamazares —sempre disposat a donar un cop de mà a tot el que faci flaire de PSOE— assegurava que allò no era més que una confabulació judicial per acabar, al preu que fos, amb l’insigne magistrat. Per la seva banda, l’ex-catalana Carme Chacón, en una mostra excelsa de coneixements jurídics, argüia que “alguna cosa falla quan es jutja un magistrat per perseguir un cas de corrupció”.

Tant les dues eximies personalitats com els seus nombrosíssims acompanyants tenen tota la raó: només una “confabulació” dels hereus judicials del franquisme o un error colossal pot explicar que es processi Baltasar Garzón! No es tracta de justícia, sinó de revenja! Això li passa per haver-se atrevit a jugar amb foc. Per analogia amb l’església catòlica, podríem dir: amb el franquisme hem topat. El seu processament tan sols es pot deure a una venjança: “Ho sap tothom, i es profecia”.

Sempre és bo que dirigents polítics facin pedagogia i posin les coses al seu lloc, en comptes d’encendre —innecessàriament i injustificada— els ànims, crispar l’ambient i causar alarma social, com han fet tan sovint els del PP. En alguna cosa s’ha de notar la diferència abismal, sobretot de caràcter ètic, que separa la dreta de l’esquerra! La raó de la força, de la força de la raó!

Què hi té a veure que el candidat a Nobel de la Pau hagi pogut incórrer, presumptament, en dos delictes que no tan sols són els més greus i intolerables que pot cometre un jutge, sinó que soscaven —quan no anihilen— els drets dels acusats a una protecció judicial real i efectiva?

Què hi fa que hagi pogut cometre un delicte de prevaricació —que, segons l’article 446 del codi penal espanyol, es produeix quan “El jutge o magistrat, sabent-ho, dicta [una] sentència o resolució injusta”— o que hagi pogut intervenir, il·legalment, les inviolables comunicacions entre un acusat i el seu advocat defensor, enderrocant el pilar bàsic de qualsevol defensa jurídica que pretengui merèixer-ne el nom?

Ben segur —oi amics Llamazares i Chacón— que tot això formava part de la confabulació i la conspiració feixista: no fou l’infatigable defensor dels drets humans qui, presumptament, ordenà les escoltes il·legals en l’anomenat “cas Gurtel”, ni qui va obrir una investigació penal per jutjar uns delictes sobre els quals era conscient que no tenia competència legal…! No fou ell, no!

El més provable és que fos algun conspirador feixista infiltrat a l’Audiència disfressat com ell. O, per què no?, algun dels 17 independentistes detinguts l’any dels jocs olímpics en la coneguda “operación Garzón” —instruïda per ell com a president del Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional—, que, segons el punt 159 de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 2 de novembre de 2004, foren privats “de les possibilitats raonables que es pogués fer la llum sobre els fets denunciats [les tortures i tractaments inhumans i degradants]”.

 divendres, 20 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 23 de gener del 2012

Comparteix

La síndrome d’Estocolm de CiU

Com és prou sabut, la síndrome d’Estocolm és un estat de pertorbació mental que pateix la víctima d’un segrest mitjançant el qual desenvolupa una relació de comprensió i fins i tot d’estimació envers el seu segrestador. En alguns casos, com els de violència de sexe o domèstica, el lligam emocional creat comporta un lligam patològic que impedeix separar-se d’aquell que et maltracta.

Si Convergència i Unió no fos una formació política sinó una persona, ja faria temps que algú que se l’estimés l’hauria enviada al psicòleg, més encara, al psiquiatre, a fi de seguir un tractament que permetés alliberar-la de la seva evident patologia autodestructiva. Un tractament rigorós i urgent que evités que amb la seva tan desassenyada com desastrosa actuació se seguís provocant danys a ella mateixa com, sobretot, a la totalitat del país.

Certament, col·laborar amb l’estat que et sotmet a una humiliant i degradant explotació colonial —com fan, en menor o major mesura tots els partits catalans— és prou greu, però fins i tot es podria arribar a entendre en situacions excepcionals.

O, si més no, si se n’obté algun profit. Per més que fossin criticables, els pactes anteriors de CiU amb els successius governs del PSOE i del PP es podien, almenys, justificar pels escarransits rèdits que oferien a Catalunya. La famosa política de peix al cove era miserable, però almenys mínimament productiva.

Per contra, la col·laboració d’aquesta setmana, és, directament, de frenopàtic: el nou govern espanyol no tan sols no té intenció de pagar-nos ni els 1.450 milions que ens deu del Fons de competitivitat ni els 759 de l’addicional tercera —ho difereix fins les calendes gregues—, sinó que culpa les autonomies del desmesurat augment del dèficit fiscal. I, com a solució, proposa una versió actualitzada de la LOAPA, que lligaria de mans i peus el ja prou migrat poder de decisió financera de la Generalitat.

Tot seguit, anuncia un augment d’impostos sense precedents, que duu a Duran i Lleida a declarar que l’augment de l’IRPF “castiga especialment les classes mitges i lògicament les rendes de treball” i comporta que l’expeditiu Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, indiqui que no només és contraproduent, sinó que pot esdevenir “asfixiant”.

I, tot just al cap de quatre dies, CiU afegeix els seus 16 vots als del PP per a que aquestes mesures es puguin dur a terme!

A banda que, a diferència d’ocasions anteriors, els catalans i catalanes no n’obtindrem res, d’aquest suport tan innecessari com perjudicial, la gran pregunta no és tan econòmica sinó política, o més ben dit, ètico-política: és lícit, moralment, col·laborar amb aquells que et volen mal? És admissible donar suport al partit que maltracta, un dia sí i l’altre també, Catalunya? Que converteix l’anticatalanisme i la crispació en el seu model quotidià de conducta?

Un partit que, entre tantes i tantes altres incomptables mostres d’uniformisme i assimilacionisme espanyolitzador, va convertir —en col·laboració amb el PSOE— l’Estatut, que representava la voluntat majoritària de la ciutadania de Catalunya, en un ridícul i lil·liputenc joc de la Senyoreta Pepis? Que duu al seu ADN l’herència del genocidi cultural franquista que propugna la persecució i progressiva eliminació de la llengua catalana, el més destacat i irrenunciable exponent del nostre esperit identitari?

Davant d’aquesta seva decisió, sorgeix, inevitablement, una pregunta: quan la Convergència i Unió d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida es defineix com a “nacionalista”, a quina nació es refereix? A la nostra o a la grande y libre espanyola?

 divendres, 13 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de gener del 2012

Comparteix

El Congrés dóna la benvinguda a Amaiur

Els dos grans partits (mal) anomenats constitucionalistes espanyols porten anys reiterant de manera obsessiva que a Euskadi no hi podria haver mai democràcia fins que Eta no es dissolgués i l’esquerra abertzale s’adaptés a la Llei de partits polítics que crearen ad hoc.

Quan això ha succeït i Amaiur —malgrat la temptativa d’il·legalitzar-los preventivament, que acordà el Tribunal Supremo però anul·là el Constitucional— ha aconseguit representació parlamentària, la mesa del congrés s’ha valgut d’una més que capciosa estratègia legal per a privar-los del grup propi que els corresponia.

Sens dubte, aquest model seu de donar-los la benvinguda no pot ésser més assenyat ni més productiu: ara que la solució del conflicte basc és més a prop que mai, ara que, per fi, la pau sembla albirar-se més enllà de l’horitzó, els nacionalistes espanyols han alçat de nou la veu —sortosament, tan sols la veu…— per dir: “Així, tampoc!”.

Que Amaiur pogués o no tenir grup parlamentari propi depenia únicament i exclusiva de la interpretació que es fes —o, més aviat, que es volgués fer— de l’article 23 del reglament del congrés, que estableix que: “Els Diputats, en número no inferior a quinze, podran constituir-se en Grup Parlamentari. Podran també [fer-ho] els Diputats d’una o diverses formacions polítiques que, tot i no reunir l’esmentat nombre mínim, haguessin obtingut un número d’escons no inferior a cinc i, almenys, el 15 per 100 dels vots corresponents a les circumscripcions on hi haguessin presentat candidatura (…)”.

Atès que l’article no estableix, com bé ho hauria fet si ho hagués cregut oportú, que el 15 % calgui obtenir-lo a totes les circumscripcions, la lògica jurídica elemental obliga a interpretar-lo en el seu sentit més ampli possible. Les regles tradicionals que provenen del Dret Romà, del Digest, així ho estableixen: “ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus” (“allí on la llei no distingeix, no hem de distingir”), “ubi lex voluit, dixit; ubi nolui, tacuit” (“quan la llei ho vol, ho diu; quan no, calla”).

Amb major raó quan en ocasions anteriors —amb el PNB l’any 1986 i amb ERC el 2004— el 15 % es computà de manera global i no s’exigí pas que s’hagués obtingut a totes i cadascuna de les províncies. En aquest sentit, de nou el Dret Roma és prou concloent: “minima sunt mutanda quæ interpretationem certa semper habuerunt” (“”cal canviar el mínim possible allò que sempre ha tingut una interpretació certa”).

Sobretot si tenim en compte que l’article 23.2 de la Constitució estableix que “[Els ciutadans] tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a les funcions i càrrecs públics”, la qual cosa comportà que el Tribunal Constitucional, quan el PP recorregué la concessió de grup propi a ERC l’any 1986, dictaminés —establint, no cal dir-ho jurisprudència— que “es possible invocar l’art. 23.2 CE front actuacions de las Càmeres que impedeixin o obstaculitzin artificialment l’exercici del nucli de la funció representativa, que contradiguin la naturalesa de la representació o la igualtat entre els representants” (FJ 2, Auto 262/2007).

La qual cosa converteix encara en més indignant el fet que el PP —amb la “col·laboració necessària” del PSOE i de CiU, que s’abstingueren en la votació— es prevalgui il·lícitament d’una interpretació estrafeta d’un teòric informe jurídic (gens concloent, sense data, signatura de lletrat o capçalera) per a negar-li el grup propi a Amaiur. Amb l’agreujant final d’haver convertit allò que el text considerava una possibilitat (“pot entendre’s[que sigui necessari haver obtingut un 15 % dels vots en totes i cadascuna de les circumscripcions electorals]), en una obligació: “cal entendre[-ho]”.

En ocasions com aquesta, com pot estranyar que hi hagi gent amb un mínim sentit comú que es demani si, en ple segle XXI, és admissible que una gran part del nacionalisme espanyol segueixi preferint, encara, —com Calvo Sotelo el 1936—, “una España roja antes que rota”.

divendres, 23 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.Cat, el 29 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Carta oberta a Pere Navarro

Benvolgut batlle i bon amic, abans de res, em cal felicitar-te per haver assolit, amb la teva discreció habitual, el nou objectiu que t’havies proposat: convertir-te en primer secretari del teu partit. La qual cosa significa que —si, com Saturns moderns, no t’acaben devorant aquests mateixos insaciables i injubilables barons socialistes que avui et donen copets a l’espatlla i et fan la gara-gara (tot aprofitant l’interludi per a esmolar-se les dents)—, més aviat o més tard, esdevindràs el primer president de la Generalitat terrassenc.

Sens dubte, una notícia immillorable per a aquesta teva ciutat de les persones (en la qual les persones cada dia hi comptem menys) on tothom suma (augments i més augments d’impostos).

Quan siguis la primera autoritat de Catalunya podràs fer braços i mànigues per tal de veure complert el teu somni que Terrassa passi a ésser la segona ciutat del país, amb els innegables avantatges que això comporta: atomització i anonimització de la ciutadania, progressiva dissolució de la societat civil, augment del trànsit, increment de la pol·lució, allargament de les llistes d’espera, impossibilitat d’assimilar i d’integrar correctament la nova immigració, proliferació de barracons escolars…

Mentre no arriba la resplendor enlluernadora d’aquesta hora gloriosa, podràs ampliar els teus ja il·limitats horitzons i llaurar per tot el territori aquest catalanisme socialista de soca-rel que tan bé abanderes. Aquest paradoxal catalanisme “no nacionalista” socialista caracteritzat, com vas declarar a TV3, “per la defensa dels interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya”.

Com ho han fet els darrers anys els teus companys, votant sempre amb el PSOE —i molt sovint al costat del PP— a favor dels interessos de la nación española i no pas de la catalana: en contra de l’oficialitat del català a la Unió Europea, del pagament del fons de competitivitat, del dret a l’autodeterminació, de les seleccions catalanes, de l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los diputados

És bo saber que el teu propòsit d’esmena inclou el compromís d’acabar amb el “problema de credibilitat” i amb “la incoherència” que comporta el costum inveterat que teniu els socialistes catalans de “dir i fer una cosa en un lloc i dir i fer una altra cosa en un altre lloc”.

Sense que això suposi, és clar —“Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi confessats!”—, la creació d’un grup propi del PSC al congrés. No fos cas que els pares de la criatura s’enutgessin i us veiéssiu privats del paraigua protector del socialisme espanyol. Com a batlle de Terrassa, saps prou bé que sense comptar amb els votants del PSOE les vostres possibilitats de governar esdevindrien pràcticament nul·les.

El més engrescador del teu nomenament ha estat, no cal dir-ho, la tan transgressora renovació que has introduït al PSC: no tan sols has donat la primera oportunitat al joveníssim i desconegut Joaquim Nadal, sinó que has mantingut a la Comissió Executiva una persona tan poc relacionada amb l’anterior com Daniel Fernández i, sobretot, una de tan nova, esperançadora i amb un historial tan impecable com Josep M. Sala.

dimecres, 21 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat al Diari de Terrassa, el 27 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Espanya no ens paga

El títol primitiu d’aquest escrit era “Espanya ens roba!”, però ens hem afanyat a seguir les tan sensates i lliberals recomanacions de la Molt Honorable Senyora Núria de Gispert, que tanta estima democristiana ha demostrat per la llibertat d’expressió i per l’ús del llenguatge políticament correcte. Té tota la raó, Espanya no ens roba pas: senzillament, no ens torna el que és nostre. Com podríem parlar de robatori?

També tenia raó Carme Chacón, la frustrada candidata del socialisme espanyol: per a Catalunya no és el mateix el PSOE que el PP. El Partit Popular representa la dreta casernària i espanyolista, enemiga de la nostra terra i de tot el que hi té a veure. En canvi, el Partit Socialista representa l’esquerra progressista i plural, plenament respectuosa i amiga de Catalunya i dels catalans i catalanes.

Si n’arribava a estar, d’enganyat, en Josep Pla, en afirmar —al seu Nocturn de Primavera— que “el que s’assembla més als espanyols d’esquerra són els espanyols de dreta”! Mentre els de dreta són sempre enemics declarats de Catalunya, els d’esquerra no ho són gens ni mica… en època electoral, quan han de visitar les seves colònies per a recaptar vots. En acabat, cap diferència!

Ni l’Espanya de dreta ens pagarà, ni la (cada vegada més teòrica) d’esquerres tampoc no ho va fer ni ho farà. El mes de maig tant el govern del PSOE com els seus diputats —entre ells, els llavors cèlebres 25 del PSC— s’oposaren a tornar enguany a Catalunya els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat. Ara, tot i estar en funcions, i malgrat haver-s’hi compromès per escrit el mes de juliol, es nega a abonar els 759 que corresponen a la disposició addicional tercera de l’esquifit Estatut que amb tanta graciosa liberalitat ens concediren.

El més paradoxal —si és que aquest terme té aplicació en el món polític d’avui en dia…— és que encara no hem sentit llançar el crit al cel davant d’aquest intolerable boicot dels seus dirigents a cap d’aquells tan coherents socialistes catalans que criticaven i critiquen amb una tal desmesurada acritud les retallades que es veu obligat a dur a terme el Govern.

Què hi tenen a dir en Pere Navarro o l’Àngel Ros? Gosaran seguir acusant el Govern actual d’ésser l’únic responsable de les retallades, quan aquesta enèsima negativa del seu partit asfixiï del tot les ja prou depauperades arques de la Generalitat i li impedeixi fer-se càrrec de les seves despeses bàsiques més imprescindibles? Com ho explicaran als mestres, als metges… i als aturats?

dimarts, 13 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Un espanyol sense complexos

Una vegada confirmada l’hecatombe política de Rodríguez Zapatero la vella guàrdia del PSOE ha cregut oportú fer evident la seva elegància natural i la seva elevadíssima categoria moral fent llenya de l’arbre caigut, carregant sense compassió contra aquell que cometé la imperdonable gosadia d’oposar-se a l’ortodòxia inerrable dels barons socialistes i allunyar-los del poder.

Per si això no fos prou, han optat també per treure’s la careta de tolerància i pluralisme que els havia obligat a dissimular durant tant de temps, permetent que aflori aquell espanyol unitari i unitarista que han dut sempre a dins. Han dit, en veu alta i clara, allò que els indígenes colonitzats del nordeste peninsular sabem des de fa tant de temps, allò que el no suficientment castellanitzat José Borrell visqué en pròpia carn: els catalans i catalanes som ciutadans de tercera que no podrem mai optar a dirigir l’estat espanyol.

L’incombustible i incorregible Alfonso Guerra ha posat de manifest el seu progressisme en afirmar que “sempre hi ha d’haver un canvi de generacions” però “que hi hagi canvi no vol dir que se li doni un plus al canvi per al canvi; és a dir que això de jovenets al poder i les dones primer no és una bona tècnica”. Per a afegir, tot seguit que Carme Chacón “és una persona competent (…) que té un element complicat; que en els últims anys el PSC s’ha cansat de repetir —tot i que a ella no li ho sentit mai— que són un altre partit. Si són un altre partit, realment, tenen complicat a dirigir un altre partit.

Per la seva banda, José Bono, després de recolzar el seu company andalús en aquest darrer punt, ha estat encara més explícit, en establir que és imprescindible que la persona que vulgui liderar el PSOE sigui “un espanyol sense complexos”, capaç de cridar “Viva España” sense vergonya.

En condicions normals, podríem demanar-nos si és possible que existeixi algun espanyol “sense complexos” de cap mena —ja siguin d’Èdip, d’Electra o, sobretot, de superioritat—, però coneixent els caràcters ultranacionals d’ambdós personatges, el millor que podrien fer és proposar com a futur secretari general dels socialistes espanyols una persona del tot alliberada dels grans pecats capitals. Una persona que no sigui ni jove, ni dona ni —que el gran Karl Marx ens en guard!— catalana!

El candidat perfecte? Gregorio Peces-Barba, un espanyol “sense complexos” a l’hora de recordar amb ardiment, dia sí, dia també, els enyorats bombardeigs de Barcelona!

dimecres, 30 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, l’1 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Resultats eleccions generals 2011: xifres ocultes

En aquest món nostre on cada dia s’imposa més una visió unidireccional i unitària de la realitat, res millor que tractar de mirar els resultats de les eleccions amb uns altres ulls —o, més aviat, amb els ulls ben oberts—, sense deixar-se influir per les opinions o anàlisis majoritàries, nedant a contracorrent sempre que calgui.

La primera xifra o idea oculta, o si més no disfressada, és la de l’augment aclaparador dels vots que ha rebut el PP, que li han permès obtenir una majoria absoluta històrica. Certament les dades del Partit Popular han estat espectaculars, obtenint 10.830.693 vots, però no ho són tant si aconseguim abstreure’ns de l’enlluernament i tenim la paciència de comparar-les amb les d’eleccions anteriors.

En primer lloc, perquè, tot i que l’augment és considerable, ha estat únicament de 553.000 vots en relació amb les eleccions del 2008. En segon, perquè la proporció de vots sobre el total, per més que força superior en nombre, tot just supera per un minso 0,10 % (44,62 envers el 44,52) la que assolí José Maria Aznar l’any 2000.

El sostre electoral del PP ha millorat, però no tant com ens volen fer creure. Poden sentir-se satisfets dels seus resultats, però no pas mostrar la desmesurada eufòria que palesen els seus rubicunds rostres. (Eufòria incontinguda que, cal dir-ho, deu ésser especialment feridora pels cinc milions de ciutadans espanyols que pateixen la xacra de l’atur.)

Amb  major raó si tenim en compte que el seu major èxit electoral ha quedat 460.000 vots per enrere del resultat del PSOE del 2008, i els ha situat lluny —en percentatge de vots (44,62 envers el 48,11) però, sobretot, en quantitat d’escons (189 per 202)— de les xifres que obtingueren els socialistes espanyols el 1982.

Com es pot entendre, doncs, que la victòria del PP sembli —i es presenti com a tal, pràcticament arreu—molt més aclaparadora del que ha estat realment? Molt senzill: perquè s’ha basat, principalment, en la més severa hecatombe electoral del PSOE en la història recent de la democràcia. La victòria del Partit Popular no ha estat més que l’efecte del fracàs dels socialistes, que han perdut la barbaritat de 4.316.000 vots (més d’un 38 % dels que obtingueren tres anys enrere), passant del 43,87 % dels vots a un 28’7 %.

Les matemàtiques posen en evidència que el Partido Popular deu tant el seu abassegador triomf com la seva majoria absoluta a l’ensulsiada fulminant del PSOE: si aquests darrers no haguessin renunciat per complet a dur a terme la seva teòrica política d’esquerres —si més no, de centreesquerra— en comptes d’aplicar-ne una de neoliberal i antisocial, si no haguessin sacrificat els seus suposats principis, si s’haguessin limitat a perdre els 710.000 vots que han cedit a Izquierda Unida-Los Verdes, la majoria absoluta del PP hauria estat del tot impossible.

dilluns, 21 de novembre del mmxi

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Apologia de l’abstenció

La del 2011 ha estat una campanya diferent no tan sols per donar la impressió que per a les diverses formacions polítiques es tractava de complir un simple tràmit, com ja comentàrem, sinó, sobretot, per haver-la convertit en la més diàfana i eficaç apologia de l’abstenció.

Abstenció fonamentada per la manca absoluta de programes, per la flagrant incentivació del bipartidisme, per la transformació dels teòrics debats en monòlegs per a sords i, per damunt de tot, per la indignitat de basar la campanya en la desmemòria —per no dir en l’ocultació més enganyosa de la realitat. Atac d’amnèsia sobtat i induït que han patit tots els partits parlamentaris per igual.

El PSOE no a recordat que duia set anys incomplint les seves infinites promeses electorals, practicant la més asfixiant i antisocial política de dretes i dinamitant les bases de l’estat del benestar, mentre compensava la negligència de les pitjors entitats financeres del món i dels seus més que ben pagats gestors amb els diners dels contribuents.

A la seva filial a Catalunya, el PSC, se li ha esborrat de la memòria el fet que, com a membres el govern de Rodríguez Zapatero, han estat els màxims responsables d’obligar a la Generalitat a dur les retallades més dràstiques i impopulars de la seva història. Així com que la seva gestió davant del Tripartit deixà les castigades arques del Govern més buides que la imaginació dels seus caps de propaganda electoral, o haver traït una vegada més el seu suposat catalanisme col·locant CiU entre l’espasa i la paret i forçant-la a pactar amb el PP.

Convergència i Unió ha formatejat el seu disc dur per a assajar d’esborrar qualsevol traça d’haver caigut en l’astut parany dels (teòrics) socialistes catalans, flirtejant tan inadmissiblement com perillosa amb el Partit Popular —convertint l’adversari en company; l’enemic de Catalunya, en presumpte amic— i concedint així a que la dreta més retrògrada, integrista i anticatalana la patent de cors indispensable per a obtenir uns resultats tan immerescuts com mai somniats a casa nostra.

El Partit Popular, ha oblidat que deu una gran part del seu èxit a la brutal campanya anticatalana que ha dut a terme des que van perdre el govern espanyol, no tan sols destruint l’Estatut —i amb ell l’esperança de la major part dels catalans i catalanes— sinó, el que encara és més greu, la cohesió social que havia aconseguit la modèlica immersió lingüística, sembrant la llavor d’una funesta guerra fratricida de llengües i dels seus parlants.

ICV, prenent com a model Sant Pere, ha negat no una ni tres vegades, sinó tres mil, la seva participació i connivència en la disbauxa econòmica de nou rics sostenibles dels dos Tripartits consecutius, que convertiren les arques de la Generalitat en un forat negre que ho devora tot.

Per la seva banda, ERC no tan sols ha oblidat que el seu independentisme aigualit i d’estar per casa col·laborà amb el Govern regionalitzador i espanyolista de José Montilla, sinó que no ha estat capaç d’alliberar-se d’aquells il·luminats membres de l’executiu nacional —amb Joan Puigcercós al capdavant— que gairebé l’abocaren al caire de la desaparició.

I els ciutadans i ciutadanes? Els ciutadans i ciutadanes sembla que hem oblidat que els motius per a sentir-nos indignats han anat augmentant dia rere dia en progressió geomètrica…, exactament en la mateixa proporció en la qual s’han anat reduint les raons que ens haurien d’impulsar a anar a votar!

Ens conformarem, de nou, amb el fet que els mateixos de sempre es limitin a canviar-se els collars els uns amb els altres? Què no ha arribat, potser, l’hora de reclamar una democràcia de veritat?

diumenge, 20 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Campanya electoral dels fets consumats

La del 2011 ha estat, sens dubte, una campanya diferent. En primer lloc, perquè l’invisible Rodríguez Zapatero no se li acudí res millor que acabar el mandat llegant a la posteritat la seva darrera —però no per això menys imperdonable— mostra de la seva genialitat: convocar les eleccions el dia de l’aniversari de la mort del major assassí d’esquerrans de la història peninsular: Francisco Franco. Però, sobretot, perquè ha fet la sensació que la campanya era un simple tràmit que calia complir, atès que la victòria del Partit Popular ja estava decidida abans de començar.

Talment com si els dos grans partits espanyols creguessin inevitable recobrar el tornisme electoral del segle XIX entre les dretes i les (presumptes) esquerres, i s’haguessin dit: “Si no resta altre remei, farem veure que duem a terme la campanya!”. Sense esforçar-s’hi gens ni comprometre’s gaire, car a ambdós ja els ha anat bé el canvi.

Al PP perquè s’ha passat els darrers set anys evidenciant unes ànsies il·limitades de recobrar el poder a qualsevol preu, encara que això suposés convertir Catalunya —per enèsima vegada!— en el boc expiatori del nacionalisme espanyol, o crispar la més que fràgil situació fins a límits insostenibles, negant fins el pa i l’aigua al seus rivals, sense dubtar en enfonsar aquesta Espanya que asseguren estimar tant en la misèria més absoluta a fi que “cautivo y desarmado el Ejército Rojo” assolissin “las tropas nacionales sus últimos objetivos”.

Al PSOE, perquè ja estava més fart que fart de posar de manifest la seva destructiva negligència un dia sí i l’altre també, incapaç de reaccionar ni, encara menys, d’evitar la imminent col·lisió de l’ingovernable Titànic de nous rics en que la seva pèssima gestió ha convertit l’economia espanyola, i estan encantats de cedir-ne el timó i permetre que siguin els altres els que s’estampin de nassos contra l’iceberg implacable cap on mena l’economia mundial la tirania dels mercats internacionals.

A banda de poder descansar i prendre aire, traspassaran al PP la responsabilitat de dur a terme les brutals retallades de tota mena que seran imprescindibles si l’Estat espanyol no es vol quedar fora de la Unió Europea, retrocedint seixanta anys envers l’asfixiant autarquisme franquista.

La qual cosa, alhora, els permetrà la satisfacció egoista de poder-los pagar amb la mateixa moneda, negant-los la seva col·laboració i criticant-los amb la mateixa suïcida manca de compassió, de consciència i de responsabilitat nacional —sentit de país, en diríem els catalans— que els seus oponents populars.

Recobrant forces per a intentar la reconquesta d’ací a quatre anys, durant els quals el PP haurà patit el desgast inevitable de la llarga i severíssima travessia del desert que els espera. De nou, doncs, el PSOE podrà parlar d’una “dolça derrota”, i el Partit Popular d’una “amarga victòria”.

I els catalans i catalanes, com sempre, seguirem complint disciplinadament amb el nostre paper d’ase dels cops, culpant els espanyols d’allò que tan sols és responsabilitat nostra: de no dir, definitivament i contundent,  «Adèu, Espanya!»

divendres, 18 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD