Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Psc

CiU i PP: les amistats perilloses

Una de les crítiques més comunes que es fan a la classe política és la seva tendència a viure cada dia més allunyada de la gent del carrer i dels seus problemes, de cloure’s a les seves torres d’ivori i oblidar-se d’aquells que els van votar. Aquest és, sens dubte, un dels efectes més directes de l’anquilosat, endogàmic i pervers sistema electoral que els indignats es proposen canviar: la combinació de les llistes tancades i el mètode d’Hondt converteixen els nostres (teòrics) representants en una casta intocable, situada més enllà del bé i de mal. Una casta que tan sols entra en contacte amb la població una volta cada quatre anys.

A casa nostra la situació és encara més greu, car als problemes socials s’hi afegeixen els de caire nacional: els de l’impossible encaix amb l’estat espanyol. Un component distintiu —compartit principalment amb Euskadi— que acostuma a decantar la balança electoral. Amb major raó quan la nostra voluntat, la nostra dignitat i els nostres drets com a poble són constantment ultratjats —ofesos i humiliats, per dir-ho en termes dostoievskians.

Sembla, però, que aquells mateixos que vist acrescut el seu suport electoral per la seva adscripció nacional se n’obliden tan aviat com senten a prop el poder, amb el descrèdit, indignació i desànim general que això comporta. Tanmateix, el més greu és que no n’aprenen. Després que CiU cometés el gran error de pactar amb el PP, l’any 2003 ERC aconseguí situar-se com la tercera força política, amb 545.000 vots. Optà per crear el primer Tripartit, recolzant el PSc de Pascual Maragall, del qual fou posteriorment expulsada a causa de la seva oposició al referèndum de l’Estatut.

La seva tebiesa nacional i el temor que participés en un nou Tripartit li valgueren una explícita advertència: a les eleccions del 2006 perdé 130.000 votants. No sabé —o no volgué— entendre el missatge i donà el seu suport al govern regionalista de José Montilla, sacrificant-hi del tot el seus ideals nacionals. A les eleccions espanyoles del 2008 l’avís es convertí en càstig: deixà en el camí més del 50 % dels vots (355.000). Ni així cregué necessari trencar amb el Tripartit. Com a conseqüència, el 2010 perdé més vots que mai (200.000) i quedà reduïda a la cinquena força política del país.

Una bona part del seu suport electoral el recollí Convergència, que sabé posar èmfasi en el factor nacional: obtingué 267.000 vots suplementaris. Una posició que no tan sols ha consolidat a les municipals d’enguany, sinó que ha augmentat. Entre d’altres raons, per haver flirtejat amb el sobiranisme (simbolitzat pel vot favorable d’Artur Mas a la consulta de Barcelona Decideix).

El més lògic seria que hagués après de l’amarga experiència que li suposaren a Esquerra els seus arriscats pactes electorals, que hagués deixat de banda l’avidesa pel poder immediat i provés de pensar a llarg termini, tenint tothora present el seu greu error del passat —que acabà de dilapidar les escasses opcions que tenien de seguir mantenint el govern l’any 2006— aquell malforjat Pacte del Majestic amb el PP.

Malauradament, fa la impressió que tenen de nou la desassenyada intenció de repetir-lo. Un pacte que si ja era perillós, injustificat i poc recomanable —tant per al país com per a la pròpia Convergència— llavors, ho és mil vegades més avui en dia, després que Catalunya hagi patit severament el mefistofèlic huracà anticatalà del PP, que convertí l’Estatut en paper mullat i la imprescindible normalització de la llengua catalana en l’objecte de les ires del nacionalisme espanyol més obscur i retrògrad.

Davant d’aquest insensat propòsit de col·laboració amb el PP, la gran pregunta és: quins interessos defensa CiU? Tan sols els seus més immediats? Què no existeix el futur, per a Convergència? I el que és mil vegades més greu i imperdonable, i en els de Catalunya, que són els primers —quan no els únics— que hauria de tenir en compte, quan hi pensarà i els defensarà?

Orfeu desorientat, no giris la vista enrere, car perdràs Eurídice —i et perdràs ensems  a tu mateix— en el teu camí indeturable de davallada als Inferns!

divendres, 3 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix
 

 

Cap on van els partits polítics?

Des de fa pràcticament 125 anys, no hi ha cap imatge que pugui simbolitzar d’una manera més diàfana el comportament de les formacions polítiques catalanes que el mite de Sísif: com si alguna mena de déu omnipotent els haguera condemnats per un pecat que desconeixem, en comptes de mirar d’avançar, mirant cel enllà per damunt de l’horitzó, els nostres partits polítics s’han entossudit en seguir empenyent fins al capdamunt d’una muntanya inaccessible una feixuga roca, que rodola immediatament cap avall cada vegada i obligant-los a un etern i infructífer recomençar.

Per més anys que passin i per més fracassos que se succeeixin, els polítics catalans continuen incomprensiblement capficats de manera permanent en un nou, enèsim i inútil intent d’aconseguir fer-nos entendre, acceptar i respectar; d’assolir un cada dia més quimèric encaix amb un estat espanyol unitari, unitarista i integrista, que es manté, almenys des de la ja llunyana i funesta època dels Decrets de Nova Planta impassible en el ademán.

Tanmateix, i per més inversemblant que sigui, tot i que la davallada de la pesada roca ens esclafi ignominiosament a tots els catalans i catalanes al seu dessota en cada novella ocasió sembla que els nostres representants polítics no sàpiguen capaços de donar-se per vençuts,!

Tampoc d’extreure lliçons de la nostra història, ni de l’antiga ni de la més recent. Al llarg del primer terç del segle XX, tant la Lliga com ERC pagaren prou cara la seva voluntat d’entendre’s i de col·laborar amb els governs espanyols de torn, monàrquic i republicà respectivament. En el primer cas, el premi que obtingué Cambó fou el règim totalitari i genocida franquista. En el segon, els solidaris sacrificis nacionals de l’Esquerra de Macià i Companys no obtingueren altra recompensa que el constant menysteniment i la pràctica eliminació del govern republicà català.

En un inexplicable exercici de desmemòria històrica, des de la instauració de la democràcia, Convergència i, sobretot, el PSc s’han obsessionat en convèncer-nos, en debades, que l’estat espanyol és més una oportunitat que no pas un obstacle per als interessos de Catalunya. Tant el Pacte del Majestic, que conclogué CiU amb el PP, com la gestió de l’Estatut, que tan trapasserament dugueren a terme els convergents en connivència amb els socialistes catalans, evidenciaren que l’Espanya closa i intransigent que ja blasmava Rovira i Virgili fa cent anys ni ha canviat ni té cap intenció de fer-ho: la nación espanyola, avui com llavors, es nega a acceptar l’existència d’altres pobles o nacions dins les seves fronteres —i molt més a concedir-los drets o reconeixements essencials.

Els dos grans partits espanyols, el PP —d’una manera més directa i desacomplexada— i el PSOE —ocultant sota la seva màscara comprensiva i dialogant el seu tarannà (o talante) unitari jacobí— es neguen a acceptar cap sistema de divisió territorial que sigui conseqüent amb la realitat plurinacional i plurilingüe de l’estat. A tot estirar, quan s’hi veuen forçats, accepten a contracor una descentralització testimonial o virtual, de caire regional i folklòrica.

Tot i així, malgrat saber perfectament que els governs espanyols de torn ni mostren ni han mostrat mai cap sensibilitat ni voluntat —ans al contrari— per respectar la voluntat, els interessos, la dignitat o les aspiracions de Catalunya, els nostres partits polítics s’entesten, una vegada rere l’altra, en persistir en el seu inexplicable i utòpic intent de trobar, d’una vegada per totes, l’encaix de la nostra terra a l’estat espanyol. En un estat espanyol que tan sols ens admet com a submisos súbdits —quan no com a esclaus— i com a generosos i gens compensats contribuents, però que es nega obstinadament i inflexible a acceptar-nos com som i com volem ésser.

Donades aquestes circumstàncies, segurament el millor que podrien fer els nostres partits polítics, més que pas presentar-se a unes eleccions, fóra… demanar hora al psiquiatre! (I nosaltres, que ens obcequem elecció rere elecció en seguir atorgant-los la nostra confiança, possiblement també!).

dijous, 2 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Mossos a la Plaça Catalunya: vots i botes

Al llarg de la campanya electoral la major part de les formacions polítiques van provar de patrimonialitzar el moviment dels indignats, assegurant que no tan sols els entenien perfectament, sinó que tenien tota la seva solidaritat perquè se sentien moralment al seu costat. Només “moralment”, no pas físicament, és clar… En primer lloc, perquè els seus luxosos cotxes oficials no caben a les acampades; i, en segon, perquè —diguessin el que diguessin— sabien que era contra ells que protestaven i tenien raons fundades per imaginar que no haurien estat pas rebuts amb aplaudiments, si gosaven acostar-s’hi.

Acostumats a petonejar criatures i a abraçar i donar la mà indiscriminadament a qualsevol que se’ls acosti, rebaixant-se una vegada cada quatre anys a mesclar-se amb els seus representats, no van dubtar en assegurar que el missatge i la veu dels indignats serien escoltats i tinguts en compte. Com és habitual, van procurar treure profit d’un moviment que els era contrari i que naixia per a plantejar una renovació total i absoluta del sistema de participació política —indirecta, diferida i sense responsabilitat— que ells representaven i perpetuaven.

Però, és clar, allò fou abans de… Allò era quan tenien al cap un únic objectiu: aconseguir al major nombre de vots possibles. Llavors, quan en depenien la cadira i el sou consistorial, tot eren bones paraules i mostres de suport. Si el missatge dels acampats era “ja en tenim prou” i “democràcia real ja!”, el dels polítics en campanya electoral —l’animal més omnívor i amb la cuirassa més dura de tots els del planeta— no era altre que “Voteu-nos i us ho arranjarem tot!”, “Feu el que feu però, sobretot, voteu-nos!”

I per assolir el seu objectiu, el millor era no alçar gaire polseguera i provar de cloroformitzar-nos. Els períodes electorals són una mena de Nadal: els candidats aturen les retallades socials, viatgen en metro o autobús, deixen les criades a casa i es passegen pels mercats, descobreixen barris nous, inauguren fins i tot les obres que no estan finalitzades, prometen pel broc gros allò que saben que no podran complir, es mostren solidaris amb tot i tothom… i, per descomptat,  no se’ls passa pel cap ni tan sols la idea de desallotjar els indignats acampats!

Durant quinze dies, esdevenen comprensius i dolços anyells que se sacrifiquen durament al servei del país i de la població… Ara bé, a les vuit del vespre de cada jornada electoral, quan ja han recobrat la seva posició de privilegi i la tenen garantida per 48 mesos més, es lleven de cop la màscara de persones normals que s’havien posat i es converteixen de nou en els llops voraços i insaciables que sempre han estat.

Una volta els hem votat, ja poden enviar-nos els seus Mossos a botar-nos —amb “be” de bota!

divendres, 27 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

PS: per cert, companys, companyes, amics i amigues d’ERC, del PSc i d’IC —sobretot vosaltres, els eco-socialistes, amos i senyors de la nostra policia fins fa quatre dies— que potser creieu que no tenim memòria? De veritat podeu creure que no recordem les càrregues  dels Mossos del Tripartit al rectorat de la Universitat de Barcelona, el març del 2009, o en desallotjar l’edifici de Banesto, el 29 de setembre passat? Qui són els indignats, em demanes?, indignats som tots!

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Indignats

Els partits polítics convencionals potser farien bé de psicoanalitzar-se, abans de tractar de convèncer-nos que ells també se senten representats per les acampades de protesta que s’han produït —i reproduït— els darrers dies a diverses ciutats de Catalunya. Amb major raó, encara, quan són les formacions que es defineixen com a progressistes les que intenten treure’n un rèdit electoral en assegurar que tan sols votant-los a ells les seves reivindicacions de “democràcia real ja” seran escoltades i tingudes en compte.

Si deixem de banda el fet que resulta increïble que algú encara pugui considerar que el PSOE (o la seva secció local, el PSc) faci política d’esquerres —a no ésser que creguem que concedir ajudes milionàries a les entitats bancàries, rebaixar el sou als funcionaris, congelar les pensions, anul·lar l’impost sobre el patrimoni, rebaixar les quotes més altes de l’IRPF o augmentar l’IVA són mostres de decisions econòmiques progressistes…— el primer que caldria fer és analitzar quines han estat, els darrers temps, les seves propostes per aprofundir en la participació democràtica…

Ens referim, per descomptat, a la participació democràtica real —sinònima de directa— que reclamen els indignats. Des d’aquest punt de vista, la qüestió no ofereix cap gènere de dubtes: cap de les formacions polítiques oficials del nostre país que argüeixen el seu teòric esquerranisme com a bandera electoral —l’esmentat PSc, ERC, IC— no han presentat al Parlament ni una sola iniciativa destinada a assolir una democràcia participativa de veritat!

I no pas perquè no sàpiguen en què haurien de consistir, no! Precisament per tot el contrari: perquè ho saben prou bé i no els interessa gens! Per si han oblidat que esquerra és progrés els recordarem quines són les modificacions imprescindibles que caldria introduir per a aconseguir una participació democràtica més participativa en el procés electoral…

En primer lloc, eliminar d’arrel les quotes de pantalla obligatòries que les ràdios i televisions públiques han de destinar als seus informatius als partits que ja tenen representació electoral. Com s’ha de produir la renovació política si el que és nou no existeix, a nivell informatiu?

En segon, reduir tant com sigui possible el tant per cent de vots necessaris per a entrar en el repartiment d’escons o regidors. A les eleccions municipals aquest mínim és especialment restrictiu, ja que arriba al 5 %, la qual cosa suposa establir un mur de blindatge quasi infranquejable per a la les formacions petites, que prou pena hauran tingut per fer-se sentir, donada la restricció anterior.

En tercer, canviar el mètode d’Hondt per algun altre de més justament proporcional, a l’hora de distribuir els escons, ja que va escollir la legislació electoral espanyola tendeix a afavorir els partits més votats i a perjudicar —de nou— als que ho són menys.

En quart, substituir l’hermètic i gens transparent sistema de llistes tancades pel d’obertes, de manera que sigui la població la que decideixi, amb el seu vot, quin és el seu ordre de preferència en les llistes electorals. Només d’aquesta manera l’elector podria tenir un control més o menys directe sobre aquell que ha votat: si creu que no ho ha fet bé, el relegarà a les darreres posicions; i a la inversa. Sistema que, al mateix temps, evitaria o almenys dificultaria la tan poc democràtica obediència de vot.

El dia que algun partit d’esquerres presenti una iniciativa legal per introduir aquestes modificacions potser els indignats podran començar a creure que les seves reivindicacions són escoltades… Mentre això no es produeixi, res més lògic que els autoanomenats progressistes declarin que els entenen, però que no s’atreveixin a demostrar-ho anant-los a visitar… per temor que els acampats els rebin amb uns més que explícits xiulets.

divendres, 20 d’abril del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix
 

 

Si tu no hi votes a favor, ells no ens els tornen

Els dos principals eslògans del PSC a la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 2008 foren “La Catalunya optimista” i un amenaçant “Si tu no hi vas, ells tornen”. En certa manera, les dues cares d’una mateixa moneda: un oferiment —indeterminat i sense compromisos definits— d’esperança front el temor de la dreta integrista i intolerant. La imatge somrient de Carme Chacón ens convidava a l’optimisme.

Després de la negativa d’ahir del PSC a votar a favor de la moció de CiU que reclamava al govern espanyol el pagament del Fons de competitivitat, ens hem permès adaptar un xic el segon eslògan per encapçalar l’article: si tu, diputat o diputada del PSC, no votes a favor de la moció, ells no ens tornen els nostres diners. Perquè, recordem-ho, no estem demanant res al govern espanyol, sinó reclamant el que és nostre i es capfiquen a no retornar-nos.

Les crítiques contra els socialistes catalans han estat ferotges, acusant-los de trencar el front català al Congrés dels Diputats, de blegar-se als dictats del PSOE, de preferir els interessos del govern espanyol i no pas els de Catalunya. I, sobretot, de no complir els seus compromisos ni la seva paraula, car tant Joaquim Nadal com Laia Bonet havien declarat que estarien al costat del govern català “fins les últimes conseqüències”, garantint fins i tot el vot favorable dels 25 diputats del PSC.

S’ha remarcat especialment la seva suposada incoherència, pel fet de votar a favor de la reclamació dels 1.450 milions d’euros tant al Parlament com al Senat, i de fer-ho en contra al Congrés espanyol. En la seva defensa cal dir que no és just valorar la coherència política d’un partit per un fet o una votació puntual; cal tenir memòria i  fer-ho amb la deguda perspectiva històrica.

Si ho fem, hem de reconèixer que no hi ha cap formació política més coherent ni fidel que la dels socialistes catalans: duen més de trenta anys votant una cosa al Parlament català i exactament el contrari a l’espanyol! No li podem, doncs, exigir més coherència…, en la seva permanent incoherència!

Algú dubta, encara, els interessos de quina nació —o més aviat nación— defensa (i ha defensat sempre) el PSc al Congrés dels diputats?

dimecres, 11 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, l’11 de maig del 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Recobrarem algun dia el millor Nadal?

Davant de la decisió d’Artur Mas de votar favorablement en la consulta sobiranista del passat 20 d’abril la crítica més generalitzada del PSC fou que precisés que ho feia “com a ciutadà” i no pas com a President. Els socialistes catalans l’atacaren ferotgement, argüint que la dualitat que defensava el líder de Convergència no era acceptable, ja que no era possible separar el càrrec de la persona que l’ostentava.

José Montilla declarà que el President de la Generalitat no podia votar a “títol personal”, car representava “una institució on s’identifiquen molts ciutadans” i, per tant, volgués o no volgués, seguia representant la institució i els ciutadans quan actuava com a persona individual. Seguint l’estela de l’inefable Miquel Iceta —que amb la seva perspicàcia habitual ja havia advertit dies abans que “el president Mas no hauria de participar en una iniciativa privada que divideix els catalans ni prestar-li una aparença institucional”— el secretari del PSC hi afegí que Mas “amb aquest gest no contribueix a la unitat del que representa sinó a la divisió”.

Tant un com l’altre eren ben conscients que, tot i no dir-ho, jugaven amb les cartes marcades. En primer lloc, perquè si la consulta fou una “iniciativa privada” fou únicament i exclusiva a causa del fet que el govern espanyol feu actuar la seva justícia colonial per impedir que es pogués celebrar amb caràcter “institucional”. En segon, i més important, perquè és una evidència que qualsevol votació i elecció, pel sol fet d’ésser-ho, “divideix els catalans (i les catalanes)”.

El que els uneix, o els hauria d’unir, és la creença en un sistema d’elecció democràtica. I, ho vulgui o no el PSC, els referèndums o consultes són el mitjà més exemplar,més directe, més incondicionat i menys donat a interpretacions de tots els que disposa un regim democràtic.

Amb tot, el més curiós o paradoxal no és pas això. Ho és encara més que un parell de setmanes després d’aquestes declaracions Joaquim Nadal, el portaveu parlamentari dels socialistes, proposi a la Generalitat que porti al govern espanyol als tribunals per la seva negativa a aplicar la llei i a abonar els 1.450 milions d’euros que deu a Catalunya pel Fons de Competitivitat.

Si li criticaven amb tanta contundència i acrimònia a Artur Mas que no podia escudar-se en una teòrica dualitat entre ciutadà i president, com es pot entendre o justificar que el portaveu parlamentari del PSC proposi que la Generalitat porti als Tribunals a un govern del qual el propi PSC en forma part? Que oblida —només quan és a Catalunya, per descomptat— que el govern de Rodríguez Zapatero és també el seu govern? Més encara, que la seva flamant cap de llista a les darreres eleccions al congrés espanyol, Carme Cachón, és la Ministra de Defensa (i candidata virtual a presidenta) del Govern que proposa dur als tribunals?

En comptes de donar lliçons de comportament, per quina raó l’ex-batlle de Girona no comença per reclamar als seusal seu govern— que compleixi amb les seves obligacions envers Catalunya? Per què no reclama a Carme Chacón que exigeixi al govern espanyol, des de dins, el compliment immediat i sense excuses de les lleis de finançament que es neguen a respectar? Per què no li reclama a la seva companya de partit que defensi els interessos de Catalunya i dels seus votants, en lloc de defensar exclusivament les seves il·limitades ambicions i aspiracions personals?

Malauradament, la coherència política no és pas un valor en alça, però el fet que el PSC es permeti el luxe de considerar-se, d’acord amb les conveniències de cada moment, govern i oposició alhora, és una mostra d’esquizofrènia difícilment superable!

divendres, 29 d’abril del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 29 d’abril del 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

La dreta suprimeix l’impost de successions

Aquesta és la frase amb la que els coherentíssims partits de l’esquerra parlamentària han acollit la decisió del govern d’Artur Mas de modificar de nou la regulació sobre l’impost sobre successions. Un canvi que segons la Generalitat té la voluntat de posar fi “a la discriminació que pateix Catalunya en relació a aquest tribut respecte a d’altres territoris de l’estat espanyol” i l’objectiu d’acabar “amb la competència fiscal en aquest àmbit entre territoris per evitar la deslocalització”.

La resposta del sempre progressista PSC no s’ha fet esperar, Laia Bonet s’ha afanyat a assegurar que aquesta decisió tan conservadora i retrògrada “ha tancat la porta a la possibilitat d’acordar els pressupostos de la Generalitat per 2011 amb el partit socialista”, ja que “no es pot demanar als ciutadans que facin sacrificis (…) i en paral·lel adoptar mesures que beneficien clarament a uns pocs i que privilegien encara més als més privilegiats de la nostra societat. Però avui el Govern ha demostrat que prefereix estar al costat dels 700 més rics que no dels 7 milions i mig més necessitats”.

Certament, en aquests moments de crisi i de patiment per tants ciutadans, res pot ésser més vergonyós i contraproduent que aprovar normatives que afavoreixin “als que més tenen”. Mesures que vagin en contra de la progressivitat fiscal que preconitzen els més elementals manuals d’economia distributiva: no tothom ha de pagar el mateix, sinó que ha d’existir un progressiu augment fiscal per a les rendes i patrimonis més alts. L’objectiu d’una economia social no pot ésser altre que l’establiment d’una política fiscal que permeti un progressiu anivellament de nivell econòmic de la societat.

A cap partit d’esquerra mai no se li acudiria actuar amb la pocavergonya i la insolidaritat social que caracteritza la dreta! Precisament per aquest motiu al PSOE mai no se li acudí de proposar l’eliminació completa i definitiva de l’impost que, indiscutiblement, més afavoria la proporcionalitat i progressivitat fiscal, així com la justícia distributiva entre tots els contribuents: l’Impost sobre el Patrimoni! Un impost que reportava cada any uns 1.800 milions d’euros a les arques de l’estat espanyol. Un import que, recordem-ho, permetria a Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, complir la llei i pagar amb escreix els 1.450 milions del fons de competitivitat que deu al nostre país i es nega a abonar.

Tanmateix, sembla que en aquest aspecte la memòria de Laia Bonet, com la de tot el PSC, s’ha afeblit: en fer la seva coherentíssima declaració, no va tenir present que els seus 25 diputats a Madrid —aquests diputats del PSOE que, almenys en teoria, representen al PSC— van votar a favor de l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni? O potser pot creure, de bona fe, que aquella supressió no afavoria “als més privilegiats de la nostra societat”?

Fins i tot en aquest cas, fins i tot si considerem admissible aquest socialisme intermitent, aquest esquerranisme selectiu, caldria que la tan susceptible i compromesa senyora Bonet ens expliqués com és possible que un partit tant d’esquerres com el PSC decidís l’any 2009 impulsar i aprovar una reforma de l’impost de successions que privava la Generalitat de recaptar uns 540 milions d’euros anuals.

I que ho fes sense plantejar-se la gran paradoxa que suposava asseverar, per un costat, que la reforma permetia mantenir “la funció social d’aquest impost: redistribuir la riquesa i contribuir a la igualtat d’oportunitats” i , per un altre, enorgullir-se que comportava “elevar de forma radical els mínims exempts, que passen de 18.000€ a 500.000€ (més un màxim de 150.000 addicionals) per a les herències entre cònjuges”, tot “mantenint la bonificació del 95% per a l’habitatge habitual del difunt, amb un límit de 500.000€”.

Hem d’entendre que els “7 milions i mig (de ciutadans) més necessitats” als quals es referia la portaveu adjunta del PSC posseeixen, tots ells, un patrimoni d’un milió d’euros?

dijous, 7 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, l’11 d’abril del 2o11

Safe Creative #1102258576616

Comparteix

 

 

El govern dels millors

Una de les promeses més repetides  d’Artur Mas com a candidat la presidència fou la de formar un govern amb els millors: “Si aquesta gent és de CiU, encara millor, i si en algun lloc algú de fora de CiU està més ben preparat que algú de dins, també l’anirem a buscar.” Una vegada convertit en President era l’hora de demostrar que —ell sí— creia, de veritat, que allò que importa no són les paraules sinó els fets.

La seva primera gran decisió ja assenyalava el camí: compensar el joc de forces intern amb el nomenament d’un representant d’Unió com a nombre 2 del govern. No pas, doncs, el millor en termes absoluts, sinó el millor dins del partit germà. Autodescartat Duran i Lleida, Joana Ortega esdevenia Vicepresidenta de la Generalitat.

Seguint amb aquest principi de mantenir l’equilibri dins la coalició, la conselleria d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural anà a raure a mans de Josep M Pelegrí, que compta amb una àmplia experiència al Departament de Medi Ambient, però cap en agricultura i ramaderia. És, realment, un llicenciat en Dret el millor per aquest càrrec? Si la resposta és afirmativa, és Pelegrí el millor llicenciat en Dret de Catalunya?

Com a compensació, els tres departament més importants foren encarregats a membres de Convergència: Felip Puig (Interior), Lluís Recoder (Territori i Sostenibilitat) i Irene Rigau (Ensenyament). De nou, casualment, les tres millors persones del país per aquests càrrecs fonamentals eren dins del partit.

Com també ho era el nou Conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, un enginyer industrial disciplinat i amb àmplia experiència en el món de l’associacionisme. El millor candidat o, altra volta, tan sols el millor dins de CiU? Quan veurem una experimentada assistent social, llicenciada durant anys a la Universitat del Carrer, convertida en una eficaç Consellera de Benestar Social? No seria, potser, la millor en aquest àmbit?

Així doncs els “de fora de CiU”, s’han limitat a quatre. O, més aviat, a tres i mig, car Andreu Mas-Colell, Conseller d’Economia i Coneixement, ja ho havia estat d’Universitats amb un govern Pujol. Com a independents només poden considerar-s’hi el Conseller de Salut, Boi Ruiz; el d’Empresa i Ocupació, F. Xavier Mena; el de Cultura, Ferran Mascarell; i la de Justícia, Pilar Fernández. Aquest darrers dos han estat, sens dubte, la més gran sorpresa.

El primer, per ésser un destacat militant socialista. En un país normal —i, sobretot, madur políticament— el seu coratjós nomenament hauria suposat una gran avanç i una satisfacció per a tothom. Amb major raó encara per al partit al qual pertany, que podria presumir que el millor conseller de cultura pertanyia a les seves files. A casa nostra la reacció primària ha estat la inversa: amb la seva embriaguesa anticonvergent habitual, el PSc ho ha considerat una OPA política hostil i ha obligat a Mascarell a donar-se de baixa de la seva formació. Poc importa que pugi prestar o no un servei al país, el que importa és que —des del seu encegat punt de vista— no el presta al partit!

Pilar Fernández, per haver-se mostrat, com a advocada de l’estat, partidària del nacionalisme espanyol unificador i excloent, oposant-se a la consulta independentista d’Arenys de Munt. En el recurs del qual afirmava que era il·legal perquè requeria l’autorització del “Gobierno de la nación” —un terme tan jurídicament incorrecte com políticament clarificador— i gosava comparar la “cessió de les dependències municipals” per al referèndum amb les que s’havia fet en alguna ocasió a Euskadi “per instal·lar-hi la capella ardent” d’etarres!

Pot creure, de veritat, un partit nacionalista català que ella és la millor Consellera de Justícia possible? La que millor podrà defensar Catalunya del constant i desacomplexat fustigament espanyolista i colonitzador dels Tribunals Suprem i Constitucional?

Per tot plegat, sembla evident que la promesa de formar un Govern amb els millors ha quedat seriosament aigualida —per expressar-ho amb suavitat. Amb tot cal ésser generosos i concedir-li a Artur Mas cent dies de gràcia per veure si, ja que no he estat capaç de constituir el millor govern, almenys ha escollit un govern millor…

dimecres, 5 de gener del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Comparteix


Segueix així, Esquerra, segueix així…

En tots els àmbits de la vida, el primer —i ineludible—requisit per millorar és reconèixer els errors, tractar de superar-los i aprendre i treure profit de les lliçons que ens ofereixen. Sense reconeixement dels errors propis les possibilitat de redreçament són mínimes —per no dir nul·les. Amb major raó quan hom es nega a acceptar la seva responsabilitat i es dedica a repartir les culpes entre els altres, sempre els altres, sense assumir les pròpies.

És en aquest sentit que resulta evident que ERC no va ésser capaç de fer una lectura beneficiosa de la clara advertència de les eleccions del 2006, en les quals perderen més de 125.000 votants. La seva incapacitat de prendre’n nota i d’actuar en conseqüència ha propiciat una veritable i estrepitosa davallada del 28 de novembre.

Tot i que la realitat no ha pogut ésser més indiscutible, no sembla que n’hagin aprés tampoc aquesta vegada. Sentint els discursos d’alguns dels seus dirigents, la impressió no pot ésser més preclara: ni van ésser capaços de treure’n conclusions llavors ni, malauradament, ara. Potser els caldrà esperar a quedar-se amb tres o quatre diputats, com a darrera força parlamentària per a reaccionar? No n’han tingut prou passant d’ésser la tercera a la cinquena?

Segons escriu al seu bloc l’infal·lible Joan Ridao —que ja palesà diàfanament la seva incapacitat d’adaptar als fets el seu inamovible discurs al llarg de la nit electoral de TV3 — les raons per les quals han perdut pràcticament 200.000 electors (325.000 si ho comparem amb el 2003) no poden ésser més evidents i es basen en tres punts: en “La crisi econòmica [que] ha permès a tota Europa la irrupció d’un populisme de dretes”, en “la reedició d’un Govern catalanista i d’esquerres, presidit per José Montilla, que no ha estat entès per bona part de l’electorat”, i en “la diversificació de l’oferta independentista”.

O el que és el mateix, ni un sol dels motius que al·ludeix no són imputables ni a la mateixa ERC ni, encara menys, a cap dels seus dirigents. L’autocrítica o l’assumpció de responsabilitats elevades a la mínima potència: la culpa és de la crisi, de no haver estat capaços d’explicar l’encert de la reedició del Tripartit, i de la irrupció d’altres forces sobiranistes. Els altres, sempre els altres

Per la seva banda, ells, els d’Esquerra, no s’han equivocat en res ni, per consegüent, no tenen cap responsabilitat en la imponent davallada —que no fracàs, per descomptat— electoral. És per això que el mateix Ridao ofereix les claus que han de permetre recobrar la seva força parlamentària: “Davant tot això, Esquerra ha de començar a sumar i continuar en la mateixa línia política però modificant alguns elements”.

En síntesi, que segons el Secretari General d’Esquerra, tot ha anat tan i tan bé, s’ha actuat amb tant d’encert i precisió, que res millor que seguir “la mateixa línia política”, que ha produït uns resultats tan extraordinaris. Afegint-hi algun petit retoc…, si s’escau, és clar. I sense que afecti, sota cap concepte, a l’eminent, immillorable, irreemplaçable i sempre clarivident actual direcció!

diumenge, 5 de desembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257

Publicat a Tribuna.cat, el 7 de desembre del 2010

Montilla i Psc: el tret per la culata

Tal i com ja vam comentar en un parell d’articles d’un any i mig enrere, les eleccions del 2006 convenceren a José Montilla de la pràctica impossibilitat de vèncer Convergència i Unió. La seva voluntat de convertir el Psc en el pal de paller polític de Catalunya se n’anava de nou en orris. De no produir-se cap canvi, estaria sempre més condemnat a recolzar-se en Erc i en Iniciativa, per governar. A més, havent de deixar a la força més votada a l’oposició.

Davant d’aquesta evidència, els socialistes catalans posaren els seus ben retribuïts assessors a treballar. El resultat fou el que vam definir com a “estratègia Montilla”, destinada a erosionar les possibilitats electorals d’aquells que li feien més directament la competència. Aquells socis forçats que s’han entestat en definir-se com a forces de progrés.

Amb aquesta finalitat, adjudicà a IC el regal enverinat de la Conselleria d’Interior. Si Joan Saura i els seus antistema picaven l’ham la seva aurèola de constituir l’autèntica esquerra —l’esquerra de debò quedaria debolida. Per tal de llevar força a Erc, lliurà a Joan Puigcercòs, l’evident força emergent de la formació republicana, la Conselleria de Governació. Obligant-lo, poc temps després a penjar-hi la bandera espanyola, diluí la seva imatge independentista i demostrà qui controlava “la clau del govern”.

Segons els càlculs dels seus assessors —que imaginem que hauran estat els primers en dimitir a can Psc…— els votants desencisats dels dos partits socis de govern caurien a la generosa i poc exigent xarxa socialista, que els esperaria amb els braços goludament oberts. Si el Psc era d’esquerres i catalanista, per quina raó els electors descontents d’IC i d’Erc no haurien de refugiar-se sota el seu paraigües protector. Amb major raó quan els socialistes eren el partit de govern, no tan sols a Catalunya, sinó a la majoria de municipis grans catalans i a l’estat espanyol. El resultat de les eleccions de diumenge demostren que la aquesta estratègia no podia ésser més fallida.

Per una banda, la majoria dels que havien optat per conferir la seva confiança de nou a Erc, esperant —aquesta vegada sí!— que deixessin la seva petja independentista, fos al govern o l’oposició, se sentiren traïts pel fet que pactés amb un candidat socialista que pretenia convertir Catalunya en una regió més de l’estat espanyol. I han preferit defugir la maregassa tempestuosa d’un nou tripartit, escollint arrecerar-se en un port segur i fiable nacionalment, ja sigui el de Convergència, el de Solidaritat o el de Reagrupament. Com era d’esperar, han fugit com el foc del Psc, responsables de la desnacionalització del país.

Per altra banda, la seva idea de devaluar el component d’esquerra i progressista d’Iniciativa se’ls ha escapat de les mans. Certament part d’aquells que quatre anys enrere havien votat els ecosocialistes no podien identificar-se amb una formació que ha fet actuar en alguns moments els Mossos d’Esquadra gairebé com si fossin els grisos de temps de trists records…

Però els atacs del Psc als fonaments de les esquerres s’ha convertit en una allau que no han sabut com aturar. La seva tàctica, que pretenia convertir-los en la casa comuna de l’esquerra, ha esquerdat tant els fonaments i les columnes de l’edifici que la teulada ha acabat caient-los al damunt. Més que sumar, ha restat: en veure com aigualien cada dia més severament els seus teòrics postulats socials i progressistes, una part més que considerable del seu electorat s’ha demanat, neguitosa, desorientada i impotent: “On són les esquerres, al meu país?”

dimarts, 30 de novembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257

Comparteix


Features Stats Integration Plugin developed by YD