Cada vegada que es publica un llibre sobre algun polític, tant el sentit comú com l’experiència ens aconsellen que ens el prenguem amb extrema cautela. Amb major raó, encara, quan es tracta d’un personatge en actiu i el llibre —casualitat de casualitats— s’edita quan són pròximes unes eleccions. Una realitat que s’està convertint en habitual en els darrers temps, que no pot ésser més lògica, i oportuna, des del punt de vista dels interessos de l’editorial, però que posa greument en perill els principis d’objectivitat que haurien de regir aquesta mena d’obres.
Uns principis teòrics que, per desgràcia, han estat negligits —quan no eliminats o directament torpedinats— en ocasió de les darreres conteses electorals: es publicaren llavors algunes presumptes biografies dels líders de les formacions polítiques, creades ad hoc i d’una manera ràpida i superficial, que esdevingueren no ja unes entusiàstiques apologies laudatòries dels biografiats sinó unes ditiràmbiques hagiografies dels polítics de torn. Unes hagiografies que convertien la seva lectura en ofensiva, en indignant, i els seus autors en uns tristos i oprobiosos instruments propagandístics.
Considerem que és del tot innecessari esmentar ací alguns dels títols de les obres o els noms i cognoms dels personatges que foren mereixedors d’alguna de les biografies instantànies d’aquest tipus. Aquells i aquelles que hi estiguin interessats, només han d’acudir al catàleg d’alguna biblioteca i cercar-hi llibres pretesament biogràfics sobre els caps de llista que s’han presentat pels partits convencionals al llarg dels últims anys. Tindran l’honor i el goig de comprovar com la política catalana del darrer decenni, més que no pas un oasi, ha estat un gran cementiri d’elefants. A Catalunya, gairebé totes les Vides paral·leles de Plutarc haurien desembocat en la mar… del no-res, en la riba de l’oblit i la desmemòria.
Precisament per aquesta raó ens havíem mostrat remisos a endinsar-nos a La màscara del rei Artur, de Pilar Rahola, Edicions la Magrana, 2010, i vam preferir deixar-lo reposar a la lleixa de la llibreria fins que les tumultuoses aigües de les eleccions s’haguessin calmat un xic. Tot i que, en aquest cas —cal que ho confessem de bell antuvi, col·locant com sempre les cartes ben esteses damunt de la taula— el que ens temíem no era tant l’hagiografia sinó justament la situació contrària.
Pilar Rahola, la menjaconvergents fent un llibre sobre Artur Mas, l’home prefebricat? Amb els comptes pendents que sembla tenir sempre amb CiU i amb Jordi Pujol? Aquella Pilar hiperbòlica i sovint massa descontrolada, que ha importat a Els Matins les seves desaforades, cridaneres, mal educades, impertinents, intolerants i intolerables intervencions com a tertuliana a Tele 5 —la cadena signant del Manifiesto por la lengua común? La que s’ha acabat convertint en una implacable i inadmissible anatematitzadora dels que no pensen com ella, en Martell dels (seus) heretges? Aquesta Pilar Rahola, aquesta dona que ha convertit el xiscle i la interrupció en la seva arma de combat preferida, havia de presentar-nos Artur Mas? «Pobre desgraciat…!», pensàvem.
Per fortuna, ens afanyem a remarcar-ho —noblesse oblige— hem de reconèixer que ens erràvem de ple a ple, la imparcialitat i els prejudicis que amb tan febles fonaments li recriminàvem ens havien afectat més a nosaltres que no pas a ella. Amb aquest retrat del President quan era candidat, Pilar Rahola ha recobrat aquelles magnífiques dots de periodista que demostrà en les seves ja llunyanes col·laboracions a l’Avui.
I ho ha fet no tan sols d’una manera brillant —l’estructura narrativa del llibre assoleix, sens dubte, una destacable qualitat literària— sinó, sobretot, sincera i objectiva. Complint amb escreix les exigències que caldria exigir-li a qualsevol escriptor o periodista: escriure exactament allò que veu i que creu, i no pas allò que vol veure, vol creure —o encara pitjor, que vol fer creure— el mitjà que li paga. I ho ha fet fins a tal punt, ha humanitzat tant Artur Mas, que, com a conseqüència directa, no fóra d’estranyar que hagués perdut algun company de lluita pel camí…
Confiem que, com a torna, la seva sinceritat i coratge li hagin valgut la consideració i el reconeixement d’aquells que —com els modestos redactors d’aquestes línies— pensen que la honestedat no és tan sols un valor a protegir, sinó un dels més importants i clarificadors símbols de les qualitats humanes, d’allò que ens determina i defineix com a persones.
Els que segurament no l’hi ho hauran perdonat, i dubtem que mai puguin arribar a fer-ho, seran els socialistes catalans. Perquè, com hem ja esmentat, el resultat final del llibre de Rahola suposa justament la consagració d’una imatge d’Artur Mas profundament perjudicial per als membres del PSC. Confirmant el lúcid diagnòstic que li féu a la pròpia Pilar una “abrandada socialista”: «Diguis el que diguis, en anirà fatal que facis aquest llibre. Perquè s’humanitzarà. I el que necessitem és el madelman, el robot titella, i no un tio que sigui humà. En Mas no és càlid i si ho és, no ens podem permetre que ho sigui.» (pàg. 43)
Una declaració, d’un inusual “cinisme sincer i desacomplexat” —per fer servir les pròpies paraules de la periodista—, que podria servir com la més escaient i perfecta metàfora d’allò en que s’ha acabat convertint la política dels nostres dies, en tots els àmbits, tant de dreta com d’esquerra, nacionals catalans o nacionals espanyols: una lluita sense quarter pel poder, on no hi ha oponents, sinó enemics; una batalla sense compassió, on, com en totes les guerres, la primera víctima és la veritat; on tot els mitjans, fins i tot els més abjectes, no tan sols són admissibles, sinó desitjables…
Creiem que si Rahola ha aconseguit una obra biogràfica de vàlua ha estat per dues raons principals: la primera, perquè ambdues bandes foren capaces d’establir de bon inici (pàg. 14) unes diàfanes regles del joc que possibilitessin un coneixement real i directe del personatge; i en segon, i més important, perquè la biògrafa reeixí a alliberar-se gairebé per complet dels seus prejudicis i i es proposà fermament treure l’aigua clara sobre els “topics, els llocs comuns, les maldats, les llegendes que acompanyen [Artur Mas]”, (pàg. 15).
Partint d’aquesta base sòlida, obté el que es proposava: veure més enllà, o per damunt de la màscara del llavors candidat a la Presidència de la Generalitat. Veure l’home que s’amaga, o més aviat es protegeix, sota aquesta màscara que no se sap ben bé si se l’ha creada ell per necessitat o li crearen els altres per a atacar-lo. La màscara d’aquesta persona que mai no es despentina. O, com anirem descobrint a mesura que llegim, que sembla que mai no es despentini…
A banda de constatar l’habilitat narrativa de Pilar Rahola, llegir el llibre ens permet constatar —si més no, aquesta és la nostra opinió— que allò que hauria pogut constituir el gran risc o demèrit de l’antic Conseller en Cap, al final ha esdevingut el seu més gran avantatge: el major mèrit d’Artur Mas és que no és Jordi Pujol. Més encara, no ha volgut ésser Jordi Pujol ni ocupar el seu lloc. Un error en el qual queien reiteradament tots aquells que, abans d’ell, havien aspirat a succeir-lo, a retirar-lo del seu tron.
Artur Mas ha sabut ésser fidel a ell mateix, o el que és igual, no ha estat disposat a tot per a reemplaçar el factòtum de Convergència, no ha sabut fer de polític, ni ha actuat com s’esperava d’ell. S’ha arriscat a perdre i, potser precisament per això, ha guanyat. No ha volgut fer la gara-gara a Jordi Pujol, ni adaptar-s’hi, ni, molt menys, sotmetre-s’hi. Els altres creien que ho havien de fer, que el Gran Líder ho exigia, que els calia forçosament passar per l’adreçador del President, si volien ocupar el seu lloc.
Artur Mas no hi estava disposat, si més no, només fins a cert punt, i ha potser ha estat per això que l’Insubstituïble li ha deixat lloc: per respecte i admiració del seu caràcter, de la seva sòlida convicció, tan sòlida com irrenunciable; perquè és diferent d’ell, perquè no fa el que ell faria, perquè segueix un camí és el seu i no pas el d’ell, i, sobretot, perquè defensa les seves idees i conviccions amb fermesa i fins el final. Paradoxalment, doncs, ha estat la seva justa però no desmesurada ambició —o, per dir-ho amb més precisió, la seva ambició mesuradament limitada—, el fet de no acceptar vinclar-se per arribar al capdamunt, el que l’ha impulsat cap amunt.
Fet i fet, la mateixa raó i convenciment que li han permès prendre força de les dues consecutives derrotes electorals —o victòries sense premi final, que és, si fa no fa, igual. D’aquelles dues eleccions guanyades i perdudes alhora… Allí on la majoria —i, sobretot, els altres que l’havien precedit— s’haurien enfonsat, ell fou capaç d’extreure’n no tan sols experiència sinó, també i per damunt de tot, vigor i braó; caràcter; i, fins i tot, embranzida.
Sens dubte La màscara del rei Artur ens acosta i alhora ens humanitza el que fou el candidat a la presidència per part de Convergència —amb el que això suposa de grandeses, però també de misèries; de llums i d’ombres; de claror i foscor. Pilar Rahola ha aconseguit travessar la seva màscara, mostrant-nos la persona que s’hi refugiava al darrera. El que potser haurien de demanar-li, ara, és que ens oferís la radiografia íntima de l’actual President, entre d’altre raons, per una de primordial: per saber si segueix essent la mateixa persona o bé, com en ocasions sembla, la màscara de Primera Autoritat de Catalunya l’ha canviat.
(Dit això, tan sols podem afegir-hi, i entre parèntesi, com si ho féssim en veu baixa, que, per poc que hom s’hi fixi —i com bé palesa la portada—, el llibre no tan sols ens descobreix l’Artur Mas real, sinó que, al mateix temps, i en segon terme, ens brinda una imatge prou fidedigna de Pilar Rahola. De tant com s’hi ha implicat, la radiografista ha acabat radiografiada en la seva pròpia obra. Segurament sense proposar-s’ho ni ésser-ne conscient, tot descobrint-nos Artur Mas s’ha —o se’ns ha— descobert ella mateixa…)
Enllesteixo transcrivint un comentari ben propi de l’autora, que posa el dit a la nafra en els incomptables avantatges que forneix el sistema de llistes obertes:
«Certament, al Parlament de Catalunya no passaria el que passa al Parlament britànic, que, tal i com explicava un articulista del Times, poses boca avall els diputats i et cauen a dotzenes els carnets d’exalumne d’Eton. Però a la Gran Bretanya és difícil concebre un dirigent polític que no presenti el millor currículum acadèmic. A casa nostra, en canvi, s’exhibeix com a mèrit que el propi president no hagi acabat una carrera, que no parli cap idioma —i amb prou feina, el del país—, i que el nombre de diputats que l’imiten sigui molt considerable. (…) Tanmateix, el Parlament és això, un centre ocupacional, o és el lloc on han d’anar els més preparats per dirigir la societat?
Estrany país aquest, on, per dirigir-lo, és un mèrit no tenir estudis, i un demèrit ser el primer de la classe.»
La màscara del rei Artur, Pilar Rahola, pàg. 155
dimecres, 3 d’agost del mmxi
© Xavier Serrahima 2o11
