Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

promeses

Llançant llast, Rodríguez Zapatero?

oct 23rd, 2010
by .
No comments yet

La renovació —o teòrica renovació— del govern del gran i inimitable Rodríguez Zapatero ha posat de manifest, una vegada més, que la seva innovadora manera d’entendre i de fer política no té parangó en cap altra banda del món.

Seguint el tarannà que l’ha caracteritzat des que va assolir la presidència, s’ha mantingut fidel a les seves paraules i a les seves promeses. Un parell de dies abans havia assegurat que no tenia cap intenció d’introduir canvis al seu govern. La qual cosa provocà, que, sense cap necessitat d’haver de recórrer a les hemeroteques, tothom ho tingués clar: no trigarien a rodar caps! Fent seu l’eslògan del PSC, no pot ésser més evident que per ell els fets ho són tot; i les paraules res!

Una altra vegada ha posat de manifest que, en la millor tradició aznariana, tant al PSOE com al govern espanyol l’únic que mana és ell. Que ell és el messies del socialisme i ningú més. I ho ha fet donant un cop damunt la taula just quan alguns ho posaven en dubte, després d’ésser derrotada Trinidad Jiménez, la seva candidata a la presidència de la Comunidad de Madrid.

Per tal d’evitar que d’altres puguin plantejar-se seguir el reeixit exemple del rebel —desafecte, en termes montillans— Tomás Gómez, ha decidit llançar per la borda aquells que li pensava que, per un motiu o altre, li podien fer ombra. Començant per la Vicepresidenta Primera, Fernández de la Vega. Com a premi per haver-lo servit tan bé i haver-li protegit les espatlles durant tant de temps, donant la cara quan ell preferia esperar que passés la tempesta, l’ha deixat sense vicepresidència i sense ministeri. No fos cas que es produís un motí i l’atribolada i neguitosa tripulació socialista cregués que seria preferible que la segona de bord substituís el capità.

Al mateix temps, ha aprofitat per resituar els socialistes catalans al lloc que els correspon. En primer lloc, donant un cop d’atenció a Carme Chacón, privant-la de substituir Fernández de la Vega en la vicepresidència que ocupava, quan la majoria d’analistes la consideraven la màxima candidata. Sembla que la seva vergonyosa renúncia a defensar l’estatut no ha produït els rèdits que ella n’esperava. I en segon, alliberant-se de Celestino Corbacho i cedint-lo com un regal enverinat a José Montilla.

Potser creu que l’única manera de recobrar la confiança dels tan decebuts electors  espanyols és deixant caure el llast català del seu govern abans que el seu globus inflat de promeses toqui terra!

dissabte, 23 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1010177596816
[download#194#image]


Comparteix

Viva el barça i viva …nya!

ago 26th, 2010
by .
No comments yet

Benvolgut amic Sandro Rosell:

Vagi per avançat que el futbol, com a esport de masses —i encara menys com a espectacle que cloroformitza i incentiva el conformisme—, no m’ha interessat mai de manera especial.

Amb tot, no puc més que afanyar-me a felicitar-te per haver complert tan estrictament les promeses que vas fer en període electoral. Tant de bo l’amic José Luis Rodríguez Zapatero hagués estat capaç de seguir el teu immillorable exemple. Potser així encara tindríem un Estatut mínimament admissible, en comptes d’aquest estatuet de la Senyoreta Pepis que ens han deixat després de rebre els petits retocs de les càmeres legislatives espanyoles i dels seus tan comprensius òrgans judicials!

La teva gran promesa electoral —per no dir l’única, car a nivell esportiu era complicat prometre millores…— era “no entrar en política”. Ho indicaves, prou explícitament, al programa que vas presentar: “Cal evitar (…) posicions que tinguin consonàncies polítiques i els màxims representants del Club mai utilitzaran el càrrec per a interessos polítics personals o partidistes.” I, per si hi havia algun dubte, hi afegies: “El Barça ha estat, i ha de seguir essent, un Club integrador i respectuós amb tots els pobles i comunitats d’Espanya.”

Una posició que reblares a principis de juny de manera coratjosa en la teva visita a Òmnium Cultural, en contestar que per a tu, i en relació amb el Barça, què significaven els termes “llengua, cultura, país”: “La llengua del Barça? La catalana; El país? Catalunya; La catalanitat del club? Innegable”.

Tot i amb això, alguns malpensats, que segurament no et coneixien prou, van apressar-se a dir que hauria estat encara més coratjós si haguessis repetit la mateixa resposta en d’altres ambients on, per dir-ho suaument, el catalanisme no desperta tanta. En una cadena radiofònica que copa la majoria dels insults i blasmes de les ones dels matins, per exemple.

D’altres, amb el catastrofisme i el victimisme que caracteritza els sectors més intransigentment catalanistes, fins i tot gosaren demanar en alguns dels seus articles a la premsa o en les seves exposicions públiques, si t’hauries expressat d’idèntica manera si el cicle d’Òmnium no s’hagués titulat, precisament, “Compromís amb la llengua i el país”?

Afortunadament, amic Sandro, el temps sempre acaba posant les coses al seu lloc! Ja no quedarà ningú que pugui malpensar o tenir dubtes! Després del “respecte” que has mostrat en la inauguració del XXXIè Congrés Mundial de Penyes “cap a les persones de fora de Catalunya” parlant-los en l’idioma “què entén pràcticament tothom”,  el teu compromís amb la llengua i el país no podrien ésser més incontestables! Això sí, amb un país que no és el nostre i amb una llengua que no és la pròpia de la nostra terra!

dijous, 26 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#326#image]

Comparteix

La torna del finançament

gen 12th, 2009
by .
No comments yet

Avancem amb força i determinació vers un acord de finançament absolutament fantàstic. La resolució d’aquest assumpte que semblava que havia de quedar pendent per sempre, no podria anar més bé. Finalment, després d’haver patit uns insignificants ajornaments, Catalunya obtindrà el millor dels finançaments possibles. No tan sols es complirà, amb escreix, la lletra i l’esperit del que establia l’Estatut sinó que les xifres assolides faran empal·lidir de vergonya tant aquells que gosaven criticar aquest nou sistema com els que dubtaven de l’eficàcia del govern per a dur-lo a bon port.

No cal dubtar-ne ni un sol instant: com ha demostrat al llarg dels darrers anys, les promeses de Rodríguez Zapatero, l’amic dels catalans, són llei. Mentre la majoria de polítics fan servir les promeses sense miraments, i més en campanya electoral, sense concedir valor a la paraula donada, per a incomplir-les impunement després, el president espanyol és la integritat personificada: els seus compromisos són or. Ho va demostrar a bastament, en aprovar l’Estatut que havia “sortit del parlament català”, sense retocar ni una sola coma. En el cas del finançament, les seves paraules són un xec en blanc…

La seva voluntat i el seu tarannà íntegre l’obliguen a complir amb exactitud i puntualitat tots i cadascun dels pactes que ha anat contraient tant en període electoral com amb les diverses forces polítiques, com molt bé poden testimoniar Artur Mas, Joan Saura i el mateix José Montilla…

En qualsevol cas, fins i tot en la més que improbable possibilitat de que no complís amb l’estricta lleialtat que el caracteritza el text de l’Estatut pel que fa al finançament, sempre tenim el PSC amatent a exigir allò que faci falta. Sempre a punt per a recordar-li, com en el cas dels pressupostos d’aquest any, a qui es deuen els seus 25 diputats al congrés espanyol!

Montilla, Castells i la resta dels membres del partit defensaran, amb la coherència i contundència que els caracteritza, fins l’extenuació la satisfacció de les necessitats econòmiques del país. Faran de nou palès que s’estimen Rodríguez Zapatero, però que encara més s’estimen Catalunya i la seva gent. Com ho han fet fins ara, sense sotmetre’s en cap cas a les ordres o directius del govern amic de Madrid… Amb l’inflexible Iceta al capdavant, sempre disposat a retreure els incompliments de qualsevol… que formi part de CiU!

I per si no n’hi hagués prou, sempre podrem confiar en la fermesa i l’exigència dels seus socis de govern d’ICV, que amb tanta força han condicionat l’actuació dels socialistes catalans tant a casa nostra com a Madrid. Què hauria estat del país, sense la seva política inequívocament progressista i de caire ecològic? Sense la reunió de Joan Saura amb la vicepresidenta de la Vega, com s’hauria obtingut el finançament en la data prevista…!

Fins i tot en el pitjor dels casos, en la més impensable de les situacions, en el cas de que el PSC es mostrés, per primera vegada, submís als dictats del PSOE i que els ecosocialistes deixessin de banda la seva força per a pressionar-los, sempre podrem confiar en ERC. No es deixaran convèncer ni blegar per ningú, si no s’assoleix el finançament que cal. Posaran, una vegada més, els interessos del país per davant dels seus propis, condicionant el manteniment del Govern a l’obtenció del finançament que contempla l’Estatut, tant pel que fa a nivell competencial com a la xifra mínima acceptable… El primer és el primer!

Els catalans i catalanes podem respirar alleujats, podem seguir confiant en la ferma exigència del Govern d’Estesa per a l’obtenció del finançament que ens cal! En cap cas renunciaran a allò que el país necessita per tal de no perjudicar el PSOE… En cap cas, com asseguren alguns pessimistes, les xifres que presentarà el seu soci Pedro Sobles seran insuficients. Seran tan generoses com sempre!

Només algú amb molta mala fe pot pronosticar que amb el finançament acabarà succeint com amb el pa: quan en demanes un de quart, si hi ha sort, te’n donen un que pesa cent vuitanta grams! De cap manera, els socialistes espanyols faran com els forns d’abans: ens donaran la torna… i es quedaran el pa!

dilluns , 12 de gener del 2008

[download#187#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 12 de gener

Qui ha de pagar la crisi?

des 2nd, 2008
by .
No comments yet

Al representants del govern espanyol la crisi els va agafar del tot desprevinguts. Fins a tal extrem que ni tan sols s’atrevien a anomenar-la. Com si es tractés d’un joc de nens petits – en una mala imitació dels companys de Harry Potter, que temen de dir el nom del Senyor del Mal – van anar cercant subterfugis i més subterfugis (desacceleració, aturada del creixement econòmic…) per tal d’evitar pronunciar la paraula. Amb la privilegiada visió de futur que tenen, devien creure que n’hi hauria prou de negar la realitat per a que desaparegués…

Des de bon inici, van quedar descol·locats i qualsevol moviment de l’economia mundial els agafa al contrapeu. Cada vegada que decideixen aplicar alguna mesura concreta per tal d’evitar els efectes de la crisi es veuen superats pels esdeveniments. Segueixen anant una passa, com a mínim, enrere de la crisi. Les seves polítiques per a combatre-la no es podien haver demostrat menys efectives.

La seva primera i brillant solució –més pròpia, tot cal dir-ho, d’un govern liberal que no pas d’un de socialista… – fou ajudar les entitats bancàries. Considerant que gran part del problema es devia al bloqueig del préstec interbancari, van decidir que calia concedir-los finançament. Solució que, vista en perspectiva, ben poc ha resolt: la crisi segueix prenent empenta i no sembla voler aturar-se ni admetre medicines caducades ni pedaços. Les seves sapientíssimes propostes no han pogut evitar la sagnia constant d’aturats i d’empreses en fallida.

Després de convocar algun nou Comitè de Savis, fa quatre dies anunciaven una nova fornada de mesures pensades per a combatre la crisi galopant que patim. Per fi es deixava de banda els grans bancs i es pensava en els ciutadans de carrer: preveient ajuts per a les famílies i per als aturats que han de fer front al pagament de les seves hipoteques. Algú, dins del PSOE, havia recordat que a les seves sigles hi constava l’essa de socialistes…

Tanmateix, potser ha arribat el moment de que recuperin la lletra “o”, que hauria de significar “obrero”, no? Potser seria l’hora de que Pedro Solbes mirés en xic més enllà de la meseta i exportés alguna mesura que posi de manifest les teòriques diferències entre el PP i el seu partit – si més no, a nivell econòmic, ja que pel que fa a qüestió nacional són com cosins germans…

No li caldria sortir d’Europa, per a trobar-hi un bon exemple. En concret, hauria de mirar cap al Regne Unit, on el ministre d’economia va aprovar la setmana passada un paquet de mesures excepcionals destinades a estimular l’economia. Alguna d’elles, pensades per a reactivar directament el consum, com la reducció del Vat o Iva del 17’5 % al 15 %, que permet que el preu final dels productes sigui més baix.

Ben cert que aquesta rebaixa no la pot aplicar el govern espanyol per ell sol, ja que depèn de la Unió Europea, però bé podria imitar la segona gran idea d’Alistair Darling: augmentar del 40 % a 45 % el tipus màxim del impost sobre la renda dels contribuents que tinguin guanys per sobre de les 150.000.- lliures (176.400 euros). A banda de dur a la pràctica una política més d’acord amb els – teòrics – principis del seu partit, el govern Rodríguez Zapatero s’asseguraria de que no fossin només els que disposen de menys recursos els que acabin patint els efectes de la crisi…

Cert és que el president espanyol va prometre, en campanya electoral, no augmentar la pressió fiscal… Ben cert…, però bé caldrà que s’hi esforci una mica, si no vol deixar una promesa per incomplir!

dimarts , 2 de desembre del 2oo8

[download#262#image]

Finançament: Sísif o Prometeu?

nov 10th, 2008
by .
No comments yet

Sembla que José Montilla ha entès que no pot quedar-se a la reraguarda i esperar que altres li facin la feina que li correspon. Per fi ha cregut oportú no esperar més a reconduir el tema i s’ha reunit amb el seu Germà Gran del govern espanyol per tal d’accelerar les negociacions del nou sistema de finançament.

La trobada amb Rodríguez Zapatero ha assenyalat una nova i insuperable fita en aquesta ja llarga aventura de les reunions de polítics catalans de primer rang amb els mandataris espanyols. Superant per ben poc el gran èxit que suposà la trobada de l’insigne Joan Saura amb la Vicepresidenta Primera. Una nova i insuperable fita en el noble art d’aconseguir fum de paraules…!

Fum de paraules, aroma de no-res, grans titulars buits amb que cal engalanar les portades dels diaris i obrir els noticiaris televisius: Montilla aconsegueix encarrilar el nou finançament abans de final d’any, a fi de a poder-lo incloure en els comptes de l’estat per al proper 2009.

Convé que festegem com es mereix aquesta sensacional notícia! Si cal, amb una gran festa multitudinària, celebrada al recinte del Fòrum i amarada de multiculturalitat! Llancem coets i brindem amb xampany! La història recent ens ha donat prou raons com per a confiar cegament en les promeses del president espanyol. Les seves promeses són més que promeses, són fermes realitats! Què n’hauria restat, del nostre estimat Estatut, de no mantenir el seu compromís d’aprovar-lo tal i com sorgís del Parlament?

Avalat per la innegable confiança que genera a Catalunya, en aquesta ocasió no li ha calgut ni tan sols establir un nou compromís. A ell, l’Obama de León, no li cal per a res recórrer a subterfugis tan immadurs com les promeses o les actes notarials…

Com acostuma a ésser habitual, l’executiu català ha reaccionat de manera unitària i amb una sola veu davant de les declaracions de Rodríguez Zapatero. El PSC s’ha afanyat a valorar-ho com una passa definitiva vers el finançament. ERC s’hi ha referit amb escepticisme, indicant que li recordava el conte de “les ovelles i el llop”. I, per a acabar-ho de reblar, el sempre coherent Saura, recordava al seus socis de govern que Zapatero és “un consumat especialista a no complir cap dels seus compromisos”. Una nova mostra d’entesa i d’unitat d’acció…!

En el cas del Conseller d’Interior, és encara més d’agrair que aconselli als seus socis de govern fer l’exercici de memòria … que tant li hauria convingut al país que ell hagués estat capaç de realitzar el passat el 17 d’agost, quan va pactar unilateralment amb Maria Teresa de la Vega un acord de finançament “abans de tres mesos!”.

Més que no el conte del llop i les ovelles o la cançó de l’enfadós, el finançament català ens hauria de fer pensar en el mite de Sísif, condemnat per una rabieta de Zeus a carregar eternament fins al capdamunt d’una muntanya un bloc enorme de pedra, que torna a rodar avall cada vegada que assoleix el cim…

Cal recordar, encara, que el nou model de finançament hauria d’haver estat aprovat abans del dia 9 d’agost d’enguany? Del 9 d’agost! No pas de finals de novembre, segons el generós oferiment del líder d’IC! I, menys encara, de finals d’any, com ha negociat de nou José Montilla!

I cal recordar, també, que l’Estatut – aquest Estatut desnerit, fill natural del ribot del company de grup parlamentari del PSC, Alfonso Guerra i de les renúncies interessades d’Artur Mas – és una llei de l’estat, més encara, una Llei Orgànica, d’obligat compliment en un estat formalment democràtic i de dret?

No seria, doncs, l’hora de que el poble català, encapçalat pels seus representants polítics, decidís dir “prou”? Que prengués coratge i, posats a prendre un model mític, es decantés per Prometeu i no pas per Sísif? Per què no escollir seguir l’exemple d’aquell que va gosar enfrontar-se als déus en defensa de la humanitat ultratjada?

Per quin motiu no comencem a prendre’ns-ho seriosament, aconseguim una veritable unitat de finançament, sense esquerdes ni partidismes, i reclamem amb valentia allò que hauríem de tenir i ens mereixem des de fa tants i tants anys? Davant de la seva “voluntat d’acceleració”, per que no reclamem “efectivitat d’acompliment”? Per què no establim un precedent, un punt sòlid de partença i exigim, unitàriament, al govern espanyol “fets i no pas paraules”? Podem? Can we?

dilluns , 10 de novembre del 2oo8

 

[download#127#image]

 

Features Stats Integration Plugin developed by YD