Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Política

Actuació raonablement proporcionada

El titular del Jutjat d’Instrucció número 4 de Barcelona, Josep Maria Miquel i Porres, dictà ahir una interlocutòria que estableix, en el seus raonaments jurídic cinquè i sisè, que la càrrega policial dels Mossos d’Esquadra del passat 27 de maig fou “raonablement proporcionada” i que l’actuació de la Guàrdia Urbana de Barcelona “va ésser absolutament irrellevant a efectes penals”, raonaments que “condueixen a la conclusió del procediment per manca d’ indicis racionals d’haver-se perpetrat els fets denunciats”, per la qual cosa disposa el “sobreseïment provisional de les presents diligències”.

Cap sorpresa, doncs, tot ha seguit el procediment estàndard habitual, la maquinària estatal ha posat de nou en evidència que té els seus engranatges més que ben greixats:

Una part de la generalment mesella societat civil mostra el seu malestar manifestant-se al carrer, s’hi envia les forces policials amb el (teòric) objectiu de restablir l’ordre públic, els concentrats pretenen seguir exercint el seu dret a la protesta i no accepten retirar-se, resistint-se a ésser desallotjats —pacíficament la majoria d’ells, alguns, una minoria més que minoritària, amb una actitud voluntàriament provocadora, fins i tot violenta—, la policia carrega contra tots, fent (presumptament) ús d’una força excessiva i innecessària, es duu l’assumpte als jutjats, s’inicia el procediment i, quasi infal·liblement, tot completant-se el cercle perfectament bastit i dissenyat, la denúncia és sobreseguda.

El fet que hi hagi vídeos que posin en evidència (presumptament, no cal dir-ho) com fou de desproporcionat i irraonable fer un ús del tot indiscriminat de les porres i altre material antiavalot contra manifestants asseguts tallant el carrer, no té cap rellevància jurídica.

El jutge, havent examinat únicament una part de la documentació gràfica i videogràfica de la què disposava —on entre altres fets, es constata, (A.9.a): “Agentes cargan y golpean a gente sentada”, (B.11.a): “Gente sentada y de pie. Agentes cargan y golpean. Algunos lesionados”, (C.4.f): “Agentes G.U. y M.E. cargan y golpean, gente sentada y de pie. Vehiculos limpieza. Personas lesionadas y golpeadas”— dictamina que “s’ha de concloure que l’actuació va ser raonablement proporcionada (…) perquè en l’actuació activa per part de la policia no hi va haver mostres d’extralimitació, atès que la major part de les lesions dels concentrats, majoritàriament produïdes per objectes compatibles amb les defenses policials, van ser tributàries d’una primera assistència facultativa (40 sobre 49) i les zones del cos afectades, llevat d’algun cas aïllat, es van concentrar en mans, braços, glutis i cames (…), circumstàncies que resten tipicitat als fets denunciats.

De la qual cosa sembla que se’n pot deduir (presumptament) que en una manifestació qualsevol agent de policia complirà amb perfecta satisfacció judicial la seva obligació de sotmetre’s “als principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat d’acord amb l’apartat c) de l’article 5.4 (sic, en realitat és el 5.2) L.O. 2/86 si carrega i copeja a gent asseguda”.

O el que és mateix: per quina raó —tot fent cas del consell de l’aforisme que el poeta reusenc Joaquim Bartrina ens llegà en el seu poema Fabulita: “Si quieres ser feliz,como me dices, / no analices, muchacho, no analices”— en comptes de complicar-nos absurdament la vida manifestant-nos contra el que ens indigna, no ens preocupem, únicament i exclusiva, dels resultats del futbol del proper diumenge?

 divendres, 2 de març del mmxii

   Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Som el poble, no l’enemic

Com acostuma a succeir, segurament la caverna mediàtica espanyola s’afanyarà a defensar, amb la fermesa que els caracteritza, les paraules del tan democràtic i equilibrat Antonio Moreno, cap superior de policia del País Valencià, que, en referir-se a la brutal actuació dels seus agents contra els manifestants de l’institut Lluís Vives, afirmà amb tanta contundència com prepotència que: “No és prudent, des del punt de vista de la tàctica i la tècnica policial, que jo li digui a l’enemic quines són les meves forces, les meves febleses”.

Asseguraran que aquell bon home no volia pas dir allò, que fou una simple relliscada verbal, un lapsus linguae sense cap mena d’importància. Tan innòcua i divertida com la genial facècia de l’enginyós Gregorio Peces Barba de l’octubre passat: “aquesta vegada es resoldrà tot sense necessitat de bombardejar Barcelona”. Per als defensors a ultrança del PP i de la seva intransigència unitarista, els valencians tenen el sentit de l’humor tan pobre i limitat com els catalans, que mai no som capaços de valorar com cal una brometa.

Tindran tota la raó, no cal dir-ho: què hi pot haver de més lògic que un cap de policia defineixi les persones que té l’obligació de servir i protegir com l’enemic? Si entorpeixen la seva excelsa labor policial, com se suposa que els hauria de definir? Com els amics? I que hauria de fer amb ells, si tenen la poca vergonya de manifestar-se o, encara pitjor, de tallar algun carrer? Convidar-los a un suís o a un cafè amb llet?

El magnífic senyor Moreno ho té clar: aquells que se li oposen són, directament i sense cap mena de distincions, l’enemic. I amb l’enemic, per descomptat, no s’hi valen contemplacions de cap gènere. Tant si són menors d’edat, ancians, incapacitats o simples vianants, cal administrar-los la medicina que mereixen: el xarop de bastó.

Què es pensaven, els estudiants que protestaven per una raó tan nímia com la de no tenir calefacció a les aules en el període més cru de l’hivern? Pensaven que podrien convertir els carrers de València en una nova Plaza del Sol? Què als enemics, pel sol fet d’ésser ciutadans, se’ls havia de tractar com a persones? Què als enemics els eren aplicables els Drets Humans? Encara gràcies si tenien en consideració el Conveni de Ginebra!

Tanmateix, per més que ho vulguin repetir els tertulians fossilitzats de la Tdt ultraconservadora, saben tan bé com la majoria de la població que el cap de policia valencià no patí un sobtat i invencible lapsus linguae, sinó un lapsus mens, un instant de lucidesa mental marcial, de sinceritat absoluta.

Digué exactament allò que pensen tant ell com els que l’han col·locat al lloc on és, que —per més que la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat assenyali, en el seu article 11, que aquestes “tenen com a missió protegir el lliure exercici dels drets i llibertats i garantir la seguretat ciutadana”— el poble és l’enemic… i cal lligar-lo ben curt! A l’enemic ni aigua!

O potser resta algú que cregui, encara, en la llegenda urbana de la sobirania popular?

  dijous, 23 de febrer del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Llibertat.cat, el 25 de febrer del 2012

Comparteix

Sóc mandinga

Els catalans i catalanes tenim la pell tan fina i som tan exageradament susceptibles que a voltes ens oblidem d’ésser agraïts amb els que ens estimen i volen bé. Per exemple, amb Carlos Dívar, el president de l’infal·lible Tribunal Suprem espanyol, aquest eximi magistrat que tingué ahir l’encert de comparar la llengua mandinga amb la catalana.

Amb la nostra proverbial impaciència, ens hem afanyat a criticar-lo sense compassió, i a acusar-lo d’ésser un jutge ultraconservador amb simpaties pel franquisme. Acusació sense cap mena de fonament, car l’únic que ha fet el bon home és tenir l’hàbit de participar habitualment en una associació tan asèptica i neutral com és la Hermandad del Valle de los Caídos i publicar articles al seu web.

Què no succeeix això, en qualsevol estat mínimament civilitzat i democràtic? Què no és lògic, normal i natural que el president de la més alta institució judicial d’un estat col·labori en una associació que rememora amb nostàlgia la figura i la memòria del sanguinari dictador que protagonitzà un cop d’estat contra el govern legítim del seu país, inicià una bàrbara guerra civil i es convertí en el responsable d’aquell genocidi esgarrifós que Paul Preston definí com l’Holocaust espanyol?

Com no hauríem de felicitar, encara que sigui amb caràcter retroactiu, José Luís Rodríguez Zapatero per haver proposat per a un tan fonamental càrrec una persona amb uns credencials democràtics tan pregons i indiscutibles per a presidir el Tribunal Suprem? Una persona que sent enyorança del dictador feixista que es proposà eliminar la nostra llengua de la faç de la terra? Com no ens hem de sentit representats —i, sobretot, protegits— per ell i per la sagrada institució que presideix?

Com hauríem de retreure-li res, a aquest exemplar cristià que en un dels seus articles publicats a la tan altruista i plural Hermandad comentava unes tan assenyades consideracions sobre el caràcter satànic del nacionalisme com les que tot seguit transcrivim?

(Amant de Salvador Espriu i, seguint la petja de José Maria Aznar, gran lector en llengua catalana —en la intimitat, presumim— confiem que ens perdoni no haver-les traduïdes al mandinga.)

«El patriotismo es el recto y justo amor a la propia identidad como miembro de una comunidad nacional determinada. El nacionalismo es la negación de patriotismo, pues mientras el patriotismo, amando lo propio, estima también lo ajeno, el nacionalismo desprecia todo lo ajeno y si no logra destruirlo, trata de apropiárselo

Consideracions que, malgrat que algun insigne articulista ha atribuït a Carlos Dívar, no són de la seva collita, sinó —donem al Cèsar el que és el Cèsar, i a déu el que és de déu— d’un altre amant de la nostra terra, la nostra terra i les nostres tradicions, Joan Pau II: “Il patriottismo è infatti il retto e giusto amore della propria identità quale membro di una determinata comunità nazionale. Negazione del patriottismo è il nazionalismo: mentre il patriottismo, amando ciò che è proprio, stima anche ciò che è altrui, il nazionalismo disprezza tutto ciò che non e proprio. Ciò che è altrui, se non riesce a distruggerlo, cerca di appropriarselo

Com no li hem d’agrair a l’insigne president del Tribunal Suprem que ens il·lumini amb la seva infinita sapiència i ens digui les coses tal com són, netes i clares: per a ell, com per a la majoria dels espanyols, els catalans i catalanes som tan estrangers com els mandingas!

Més que plànyer-nos, el que ens hauríem de preguntar és: què esperem, doncs, per a establir amb l’estat espanyol la mateixa relació —o sigui cap— que els uneix amb els països on es parlada la llengua mandinga?

 dimarts, 14 de febrer del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.cat, el 25 de febrer del 2012

Comparteix

Reforma laboral 2012

Que una nova reforma laboral era imprescindible és una evidència tan palmària que a ningú amb dos dits de front se li passarà pel cap negar-ho. El mercat laboral espanyol, sense cap necessitat de dopar-se, ha aconseguit de nou superar el rècord absolut d’atur europeu, amb un 22,9 %. Passant per damunt de la depauperada Irlanda (14,6 %) i la pràcticament sentenciada Grècia (18,8 %), doblant amb escreix la mitjana de l’Eurozona (10,3 %) i quedant a anys llum de les economies capdavanteres: França (9,8 %) i Alemanya (5,5 %).

La prioritat de l’executiu espanyol, doncs, havia d’ésser, inexcusablement, la lluita contra la desocupació, contra la incessant destrucció de llocs de feina. La darrera gran solució del PE —formació política antigament coneguda com a PSOE— havia estat aplicar una política conservadora, eufemísticament definida com a flexibilització laboral, que, presentada com a propiciadora de la contractació, en realitat facilitava —i, sobretot, abaratia— l’acomiadament dels treballadors.

Els magnífics resultats que s’auguraven no es van fer esperar: la indústria productiva espanyola —perdó per l’oxímoron!— feu un espectacular salt endavant… cap a l’abisme i la taxa d’atur prosseguí encara amb major embranzida la seva cursa vertiginosa i indeturable envers el no-res; envers la desforestació empresarial definitiva.

En aquestes condicions, és clar, al PP no se li podia acudir cap idea millor que seguir apostant, amb tanta intel·ligència com clarividència, per la mateixa fantàstica i eficaç recepta. La nova reforma, certificada el passat divendres 10 de febrer per un Reial Decret-llei de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral, ha aprofundit encara més la flexibilització laboral. Fins a uns extrems tals que els termes “contracte de treball” i “conveni col·lectiu” esdevenen poc més que conceptes abstractes, de caràcter més conceptual o filosòfic que no pas real o legal.

No cal ésser un vident de TDT nocturn per a pronosticar que aquestes mesures, que faciliten més l’extinció dels contractes vigents que no pas n’estimulen l’augment, comportaran una nova onada —o, més aviat, tsunami— de destrucció de llocs de treball.

Si, malgrat el que indica l’exposició de motius del Reial Decret Llei —“pretén crear las condicions necessàries per a que l’economia espanyola pugui tornar a crear ocupació”—, aquest és l’objectiu, l’han encertada de ple.

Si no és aquest, potser que tinguin presents els tan beneficiosos efectes que va suposar per a l’economia productiva espanyola la darrera reforma laboral (anti)socialista de juny del 2010 (Reial Decret-llei 10/2010 de 16 de juny de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball): en aquells moments hi havia un total de 3.982.368 persones a l’atur; l’abaratiment del comiat ha comportat que el nombre de desocupats hagi augmentat en 600.000 individus, arribant al gener d’enguany a 4.599.829.

Quant de temps caldrà balafiar, quants nous sacrificis caldrà imposar a les classes més desafavorides i quants estrepitosos fracassos consecutius caldrà que es produeixin abans que les grans eminències financeres hispàniques s’adonin que el gran problema de l’economia productiva espanyola no és la flexibilitat contractual, sinó l’estrangulament del finançament? Potser fins que l’atur superi el 25 % de la (teòrica) població activa?

Què el gran déu de la llibertat de mercats ens agafi a tots confessats!

dilluns, 13 de febrer del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Gala dels Premis Gaudí

El més sorprenent de la gala dels Premis Gaudí és que hagi provocat sorpresa. Què no era lògic, potser, esperar que el seu nivell humorístic seria més aviat discret? Què no ho era, també, esperar que algun dels damnificats s’ho prendrien malament? Què no era previsible que algun que altre polític es posés en evidència, demostrant que li encanten les burles… sempre que es dirigeixin envers els altres?

Què té d’estrany que es tendís a la broma simple, poc elaborada, immediatament accessible, que provoca la rialla fàcil però no deixa petja ni fa forat? Com ens pot sobtar que presidís la superficialitat, el toc epidèrmic, i no pas la pregonesa càustica? Quant temps fa que la immensa majoria dels humoristes catalans van optar per imitar l’humor de Hollywood, directe i pel broc gros, i no pas el britànic, subtil, enginyós i armat amb una demolidora càrrega de profunditat? No ens hem adonat fins ara que s’ha substituït la ironia afuada per la caricatura estrafeta; la subtil pinzellada, pel traç gruixut?

Per quina raó s’haurien d’esprémer els cervells els guionistes per situar-se per damunt la broma grollera —la fase anal, per a dir-ho en termes freudians— si obtenen tant d’èxit amb el MEP (Mínim Esforç Possible)? Com han de suar tinta bastint una referència indirecta i intel·ligent sobre Pa negre —que possiblement només entendran quatre (i riuran dos)— quan limitant-se a dir la primera vulgaritat que se’ls acudeixi —“Amic cavall, respon-me: l’Agustí [Villaronga] et va muntar sense que tu volguessis?”— obtenen una esclatant riallada?

Pel que fa als polítics, com no havia de plànyer-se amargament Ferran Mascarell si tingué la mala fortuna d’ésser el destinatari d’una de les sortides més ben trobades, d’aroma grouchoxomarxiana —“Donem també la benvinguda a l’Honorable Conseller Ferran Mascarell, un home que creu en el nostre talent. Mireu si hi creu, que va arribar a dir que compensarem les retallades del cinema català amb talent. Sí, tenim talent, això ho tenim, però també tenim famílies, eh!”—, d’aquella nit afectada per l’anèmia inspirativa?

Fantàstica facècia, tot cal dir-ho, l’efecte de la qual fou anul·lat d’arrel i de manera irreparable, segons desprès, per una (teòrica) broma de caire demagògic, populista i del tot indigna d’una celebració mínimament formal, més pròpia d’una descontrolada trobada d’amics a altes hores de la nit: “Heu aplaudit més el cavall, eh! A veure, un aplaudiment pel cavall, si us plau. Ara, un pel senyor Conseller! Un pel cavall, ara. Ha guanyat el cavall. És normal, perquè les bèsties cauen millor que els polítics, ara.

 Amb major raó quan, com li va retreure posteriorment l’insigne Conseller a Joel Joan Llibertat d’expressió? Llibertat d’expressió? Tu no em vas donar dret a contestar!”— no el van deixar parlar! Com se li pot acudir, a algú, convidar un representant polític a un acte i no cedir-li la paraula? On s’és vist, això! Uns van a televisió a “hablar de mi libro” i altres a fer-se veure i guanyar popularitat. Pobre Conseller, acceptar, per un dia, no ésser protagonista!

Amics guionistes, en una altra ocasió, ja ho sabeu: a la famosa llista negra de temes que no és aconsellable tocar —que inclou la Monarquia espanyola, l’església catòlica i l’islamisme— afegiu-hi Ferran Mascarell. A no ésser, és clar, que tingueu previst concedir-li la paraula. Entre d’altres raons, perquè potser fins i tot hi sortiríem guanyant.

Al cap i a la fi, la broma més divertida i sarcàstica de la gala provingué de la rememoració de l’esmentada declaració seva: “Compensarem les retallades del cinema català amb talent!”. El que no va aclarir, cal destacar-ho, és si els que haurien d’aportar-hi talent serien la gent del cinema o els polítics…

De talent potser en tenim amb escreix, tots plegats, però fa la impressió que no anem pas tan sobrats d’altres virtuts tan imprescindibles com les de la modèstia, la paciència o la tolerància. Per a no referir-nos al sentit de l’humor. Ni tan sols quan és obvi que el càrrec —i el sou— ho exigeixen.

 Posats a fer retallades, per quina raó no practiquem amb l’exemple, retallant-nos, primer de tot, aquesta vanitat tan susceptible com exagerada i injustificada?

 divendres, 10 de febrer del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Publicat al Diari de Terrassa, el 17 de febrer del 2012

Comparteix

Per a Catalunya és el mateix Rubalcaba que Chacón

Avui se celebra el 38è Congrés del PSOE, on s’escollirà qui ha d’ésser el nou líder del (teòric) socialisme espanyol. Des d’un punt de vista nacional, les diferències entre els dos opositors, si hi són, són imperceptibles: Rubalcaba és un espanyolista de pedra picada, hereu d’Azaña i de Negrín, amb una visió centralista i unificadora; Chacón, una (ex)catalana regenerada per a la causa común per un lífting —gairebé una lobotomia— espanyolitzador que li ha netejat la pell, i l’ànima, de la impuresa ignominiosa d’haver nascut a Catalunya.

A fi d’alliberar-se de la intolerable tara que comporta aquest pecat original, i capital, no tan sols va recórrer a les arrels familiars per fer la presentació de la seva candidatura a Almeria, lluny del territori desafecte, sinó que, com a bona conversa, ha invertit la major part de la campanya en fer profusió de la seva nova fe espanyola. Culminada amb la seva afirmació contundent que “tot el PSC està en contra del Pacte Fiscal” per creure que és “profundament insolidari”.

Declaració que ben segur haurà acollit amb fervor Pere Navarro —el partidari del “catalanisme social centrat en els catalans i en les catalanes, en tots i totes, no només en uns quants”— però que contribueix a allunyar encara més el PSC del llegat de Josep Pallach, aquest pioner socialista, al record del qual asseguren mantenir fidelitat… cada vegada que el traeixen.

Per desgràcia, molt ens temem que el fundador de Reagrupament Socialista, transformat posteriorment en PSC-Reagrupament, hauria estat incapaç d’entendre, i no diguem ja d’acceptar, conceptes tan funambòlics com el del “catalanisme no nacionalista” propugnat des de fa tants anys pels socialistes catalans. Tant el líder del PSC com la (més que probable) futura líder del seu Germà Gran, el PSOE, farien bé recobrar i llegir El nostre combat, una de les obres cabdals de Pallach.

Un llibre ben interessant, reeditat precisament l’any 2005 per la Fundació Campalans, definida a ella mateixa com el “laboratori d’idees del PSC”. Amb major raó si tenim en compte que Carme Chacón és membre del seu Patronat.

Si ho fessin, potser s’adonarien de la importància que hauria de tenir tant la C de les seves sigles —una C que, des que l’estudi Claret Serrahima la destacà al seu nou logotip, cada dia s’aigualeix més i més— com el concepte de Nació: “Per a nosaltres, socialistes catalans, l’existència de la nació catalana és una realitat d’ordre sociològic i històric que s’expressa en la llengua, en els costums, en el dret i, sobretot, que dóna origen a un fet de voluntat col·lectiva”.

Tanmateix, si no són gaire amants de la lectura, o consideren que no és necessari retrocedir tan enrere per tal de recobrar les arrels i esdevenir un partit socialista eminentment i primordial català, potser n’hi hauria prou amb escoltar l’opinió d’un dels representants del sector catalanista del PSC —que ambdós, tot segant-los l’herba sota els peus, neguen que existeixi—, Ernest Maragall.

L’antic Conseller d’Educació ho podria cridar —o escriure al seu bloc— més fort, però no pas més clar: “No serà a Sevilla, ni aquest cap de setmana, que el socialisme català pot trobar la [sic] orientació perduda. Haurem de seguir buscant entre nosaltres mateixos, junt a tots els progressistes de Catalunya, per formular el projecte que necessitem i donar-li la concreció de proposta i lideratge que la societat catalana espera i exigeix.

 dissabte, 4 de febrer del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Millors col·legis de Catalunya

Amb aquest tan categòric títol —en espanyol, por supuestoLa Vanguardia publicava, encartat dins del seu diari, aquest dilluns un espectacular monogràfic especial dedicats a les escoles del país. Una més que lloable iniciativa, si tenim en compte que abans d’un mes es duran a terme les inscripcions escolars per al curs 2012-2013 i, per tant, res no pot ésser més adient que oferir informació als pares i mares per a que puguin escollir entre la “cada vegada més nombrosa i variada [oferta d’estudis]” (p. 4).

Cal agrair doncs al centenari diari l’inestimable servei que suposa haver posat a l’abast del públic una “informació completa, clara i actualitzada sobre l’oferta d’estudis”, que el mateix monogràfic considera “imprescindible per a poder escollir bé” (p. 4). Per a la qual cosa, estableix tot un seguit de criteris encaminats a assolir una “bona elecció”. Criteris que, segons remarquen a peu de pàgina i en negreta, es basen en una innominada i genèrica “informació facilitada por el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya”.

Amb aquestes afirmacions, no costa gens imaginar-se l’afany i l’interès amb el qual moltes famílies es disposaren a treure partit de la informació que oferia un monogràfic avalat pel prestigi i la fiabilitat de La Vanguardia. Diari que ha repetit fins a l’extenuació que la confiança i el respecte dels seus subscriptors i lectors constitueix un dels seus pilars bàsics irrenunciables.

Però encara costa menys imaginar la seva decepció —quan no indignació— immediata i consternada: el monogràfic no tan sols no brinda una “informació completa”, “imprescindible per a poder escollir bé” —car únicament hi apareixen un nombre proporcionalment reduït d’escoles, cap d’elles públiques— sinó que es tracta, purament i simple, d’un publireportatge.

I, el que és més greu: d’un publireportatge camuflat —per no dir encobert. No hi ha, en ni una sola de les 24 pàgines, cap indicació que aclareixi que es tracta de publicitat. Ans al contrari, l’aspecte general —presentació general, tipus de lletra, distribució…— són idèntiques al diari, i totes i cadascuna de les pàgines duen, a l’encapçalament, la marca habitual, i inconfusible, de “La Vanguardia”…

Davant d’aquest fet, el primer que hem de demanar-nos és si el codi deontològic del diari no preveu la necessitat —aquesta sí, del tot imprescindible— de diferenciar, amb una claredat meridiana, informació de publicitat?

En segon lloc, compta el monogràfic, realment, amb el suport —o almenys amb l’aquiescència— del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya? Si la resposta és positiva, per quina raó es posiciona tan palesament a favor de l’escolarització concertada i privada? Si és negativa, per quina raó no s’ha afanyat a desmarcar-se’n? O han preferit, també, retallar el sentit comú?

Per últim, però no per això menys rellevant, quins han estat els indicadors o barems fefaents que ha seguit La Vanguardia —o la seva entitat col·laboradora, Estudios de Prensa Industrial, S.L— per determinar, i afirmar de manera tan taxativa, quines eren les millors escoles de Catalunya?

Ha tingut accés a un dels més ben guardats secrets del nostre país: als rànquings de resultats de selectivitat de totes les escoles? O bé als de l’informe PISA? O, senzillament, i sense cap mena d’escrúpol de consciència, el rànquing de qualitat que ha seguit ha estat, únicament i exclusiva, econòmic?

Segons el seu infal·lible criteri, són els “millors col·legis de Catalunya” —recordem de nou el tan modest i objectiu títol del monogràfic— aquells que es poden permetre el luxe de pagar les gens econòmiques tarifes publicitàries dels autors (pràcticament invisibles) d’aquest pretesament o ambigua monogràfic informatiu de La Vanguardia?

La qual cosa, emfatitzem-ho, comporta l’efecte pervers —ens esforcem a creure que no intencionat— d’eliminar d’entrada i d’arrel totes les escoles públiques. Realment no n’hi ha cap, ni una de sola!, que es pugui comptar entre les millors?

Creuen de veritat que el nivell qualitatiu de les escoles depèn en exclusiva del seu factor econòmic? Del fet que puguin pagar els més de 15.000 euros que costa una pàgina sencera de publireportatge o els més de 10.000 de mitja pàgins? Pagant sant Pere Canta (i les escoles esdevenen, automàticament, millors)?

No és aquest intent de camuflar un reportatge publicitari, pagat íntegrament pels seus anunciants, com a informatiu —aprofitant-se de la innegable pàtina de prestigi i d’autoritat d’un mitjà tan important com La Vanguardia—, en el millor dels casos, una manera ben poc elegant d’actuar? Una mostra d’immoralitat difícilment defensable?

Si la prevaricació suposa dictar, sabent-ho “una sentència o resolució injusta”, com hauríem de definir una actuació periodística que, sabent-ho, indueix —en la més benèvola de les interpretacions— a la confusió, presentant un reportatge publicitari com a informació (i més encara en una matèria tan sensible com és l’educació)?

dijous, 26 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Conspiració feixista contra Baltasar Garzón

Els extrems acostumen a fregar-se. En una mostra de sostenibilitat que els honora, alguns representants de l’esquerra han decidit reciclar aquella cèlebre frase del recentment desaparegut Manel Fraga (La calle es mía) i s’han llençat al carrer a defensar el tan imparcial, infal·lible i intocable Baltasar Garzón, paradigma emblemàtic de la Justícia Universal en majúscules.

Uns dos-cents acèrrims simpatitzants del quasi diví magistrat de la tan democràtica Audiència Nacional es concentraren a les portes del Tribunal Suprem, protestant aïradament contra la indigna i injustificada incriminació d’aquest màrtir legal que va gosar iniciar un procediment legal contra el franquisme. “Feixistes i corruptes jutjant un jutge; això és el món al revés!”, “Fora feixistes del Suprem”, s’esgargamellaven.

Gaspar Llamazares —sempre disposat a donar un cop de mà a tot el que faci flaire de PSOE— assegurava que allò no era més que una confabulació judicial per acabar, al preu que fos, amb l’insigne magistrat. Per la seva banda, l’ex-catalana Carme Chacón, en una mostra excelsa de coneixements jurídics, argüia que “alguna cosa falla quan es jutja un magistrat per perseguir un cas de corrupció”.

Tant les dues eximies personalitats com els seus nombrosíssims acompanyants tenen tota la raó: només una “confabulació” dels hereus judicials del franquisme o un error colossal pot explicar que es processi Baltasar Garzón! No es tracta de justícia, sinó de revenja! Això li passa per haver-se atrevit a jugar amb foc. Per analogia amb l’església catòlica, podríem dir: amb el franquisme hem topat. El seu processament tan sols es pot deure a una venjança: “Ho sap tothom, i es profecia”.

Sempre és bo que dirigents polítics facin pedagogia i posin les coses al seu lloc, en comptes d’encendre —innecessàriament i injustificada— els ànims, crispar l’ambient i causar alarma social, com han fet tan sovint els del PP. En alguna cosa s’ha de notar la diferència abismal, sobretot de caràcter ètic, que separa la dreta de l’esquerra! La raó de la força, de la força de la raó!

Què hi té a veure que el candidat a Nobel de la Pau hagi pogut incórrer, presumptament, en dos delictes que no tan sols són els més greus i intolerables que pot cometre un jutge, sinó que soscaven —quan no anihilen— els drets dels acusats a una protecció judicial real i efectiva?

Què hi fa que hagi pogut cometre un delicte de prevaricació —que, segons l’article 446 del codi penal espanyol, es produeix quan “El jutge o magistrat, sabent-ho, dicta [una] sentència o resolució injusta”— o que hagi pogut intervenir, il·legalment, les inviolables comunicacions entre un acusat i el seu advocat defensor, enderrocant el pilar bàsic de qualsevol defensa jurídica que pretengui merèixer-ne el nom?

Ben segur —oi amics Llamazares i Chacón— que tot això formava part de la confabulació i la conspiració feixista: no fou l’infatigable defensor dels drets humans qui, presumptament, ordenà les escoltes il·legals en l’anomenat “cas Gurtel”, ni qui va obrir una investigació penal per jutjar uns delictes sobre els quals era conscient que no tenia competència legal…! No fou ell, no!

El més provable és que fos algun conspirador feixista infiltrat a l’Audiència disfressat com ell. O, per què no?, algun dels 17 independentistes detinguts l’any dels jocs olímpics en la coneguda “operación Garzón” —instruïda per ell com a president del Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional—, que, segons el punt 159 de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 2 de novembre de 2004, foren privats “de les possibilitats raonables que es pogués fer la llum sobre els fets denunciats [les tortures i tractaments inhumans i degradants]”.

 divendres, 20 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 23 de gener del 2012

Comparteix

La síndrome d’Estocolm de CiU

Com és prou sabut, la síndrome d’Estocolm és un estat de pertorbació mental que pateix la víctima d’un segrest mitjançant el qual desenvolupa una relació de comprensió i fins i tot d’estimació envers el seu segrestador. En alguns casos, com els de violència de sexe o domèstica, el lligam emocional creat comporta un lligam patològic que impedeix separar-se d’aquell que et maltracta.

Si Convergència i Unió no fos una formació política sinó una persona, ja faria temps que algú que se l’estimés l’hauria enviada al psicòleg, més encara, al psiquiatre, a fi de seguir un tractament que permetés alliberar-la de la seva evident patologia autodestructiva. Un tractament rigorós i urgent que evités que amb la seva tan desassenyada com desastrosa actuació se seguís provocant danys a ella mateixa com, sobretot, a la totalitat del país.

Certament, col·laborar amb l’estat que et sotmet a una humiliant i degradant explotació colonial —com fan, en menor o major mesura tots els partits catalans— és prou greu, però fins i tot es podria arribar a entendre en situacions excepcionals.

O, si més no, si se n’obté algun profit. Per més que fossin criticables, els pactes anteriors de CiU amb els successius governs del PSOE i del PP es podien, almenys, justificar pels escarransits rèdits que oferien a Catalunya. La famosa política de peix al cove era miserable, però almenys mínimament productiva.

Per contra, la col·laboració d’aquesta setmana, és, directament, de frenopàtic: el nou govern espanyol no tan sols no té intenció de pagar-nos ni els 1.450 milions que ens deu del Fons de competitivitat ni els 759 de l’addicional tercera —ho difereix fins les calendes gregues—, sinó que culpa les autonomies del desmesurat augment del dèficit fiscal. I, com a solució, proposa una versió actualitzada de la LOAPA, que lligaria de mans i peus el ja prou migrat poder de decisió financera de la Generalitat.

Tot seguit, anuncia un augment d’impostos sense precedents, que duu a Duran i Lleida a declarar que l’augment de l’IRPF “castiga especialment les classes mitges i lògicament les rendes de treball” i comporta que l’expeditiu Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, indiqui que no només és contraproduent, sinó que pot esdevenir “asfixiant”.

I, tot just al cap de quatre dies, CiU afegeix els seus 16 vots als del PP per a que aquestes mesures es puguin dur a terme!

A banda que, a diferència d’ocasions anteriors, els catalans i catalanes no n’obtindrem res, d’aquest suport tan innecessari com perjudicial, la gran pregunta no és tan econòmica sinó política, o més ben dit, ètico-política: és lícit, moralment, col·laborar amb aquells que et volen mal? És admissible donar suport al partit que maltracta, un dia sí i l’altre també, Catalunya? Que converteix l’anticatalanisme i la crispació en el seu model quotidià de conducta?

Un partit que, entre tantes i tantes altres incomptables mostres d’uniformisme i assimilacionisme espanyolitzador, va convertir —en col·laboració amb el PSOE— l’Estatut, que representava la voluntat majoritària de la ciutadania de Catalunya, en un ridícul i lil·liputenc joc de la Senyoreta Pepis? Que duu al seu ADN l’herència del genocidi cultural franquista que propugna la persecució i progressiva eliminació de la llengua catalana, el més destacat i irrenunciable exponent del nostre esperit identitari?

Davant d’aquesta seva decisió, sorgeix, inevitablement, una pregunta: quan la Convergència i Unió d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida es defineix com a “nacionalista”, a quina nació es refereix? A la nostra o a la grande y libre espanyola?

 divendres, 13 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de gener del 2012

Comparteix

Luis de Guindos, la millor elecció

Davant la satisfacció de les autoritats europees, el govern espanyol ha canviat el president que parlava —i, sobretot, prometia— més del compte pel que mai no diu res ni es compromet a res. Mariano Rajoy ha convertit el silenci, la indecisió i, fins i tot, la inacció en la seva patent de cors. La seva impertorbable passivitat ha pres model del vell adagi que estableix: “Qui res no fa, no s’equivoca”. Això sí, sense ésser capaç de copsar el seu rerefons irònic.

Alguns ho consideren un gran mèrit. En realitat, més aviat sembla que el polític gallec ha transformat la necessitat —per no dir, el handicap o defecte— en virtut, car quan parla o decideix tendeix a posar no un, sinó tots dos peus a la galleda. Només cal recordar quan, en la seva condició de coordinador del govern espanyol davant del desastre del Prestige, declarà que del petrolier enfonsat només en sortien “unos pequeños hililtos (…) con aspecto de plastilina”.

La seva incontrovertible habilitat en fer allò que no toca quan no toca l’ha posada de nou de manifest amb el nomenament de Luis de Guindos com a Ministre d’Economia i Competitivitat. Com es podria escollir alguna persona més adient per a provar de fer tornar a surar el titànic de l’economia espanyola que aquell que pilotava a la península ibèrica Lehman Brothers? Qui millor que aquell que regia el destí de l’iceberg que obrí la primera i principal via d’aigua que en provocà l’enfonsament?

No podria haver escollit millor. En primer lloc perquè hi haurà una bona pila de ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol que estaran exultaran d’alegria en comprovar amb quina generositat es compensa el responsable de la desaparició d’una part importantíssima dels seus estalvis de tota la vida.

En segon, perquè la seva experiència al front d’aquell solidíssim gegant financer sens dubte li servirà per a convertir, definitivament, el miratge amb peus de fang de l’economia espanyola en un ermot irremeiable. I —per què no?— el seu concepte, en un oxímoron!

 dissabte, 7 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD