Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

població civil

Antisemitisme i isalamofòbia

Cada dia que passa es van estrenyent més i més els límits de les llibertats. De les llibertats i dels drets humans en general, però sobretot de la de pensament. La croada de la intransigència, de la subjectivitat i de la defensa aferrissada i indiscriminada de les pròpies conviccions va guanyant terreny de manera inexorable. Les opinions, esdevenen justificacions. En realitat, massa sovint, les paraules es converteixen en armes de defensa, de defensa de l’indefensable; municions per justificar allò que no és —ni mai podrà ésser— justificable. El goebbelisme s’estén, indeturable.

Dissortadament, la praxis manipuladora  i criminalitzadora de George Bush, Tony Blair i Aznar ha acabat assolint, pòstumament, la seva major victòria: l’eradicació de la objectivitat o del rigor analític. Allò que tant es va criticar als seus governs respectius en ocasió de la guerra preventiva d’Iraq s’ha acabat convertint en pauta de conducta: si no estàs amb mi, estàs en contra. Aquell principi basat en la confrontació, en l’estigmatització dels que no pensen com un mateix, s’ha imposat arreu.

La idea de partida no podia ésser més bàsica ni més elemental, més a l’abast de les mentalitats més primigènies i, per consegüent, més falsa ni tramposa: si no estaves a favor de la intervenció militar de seguretat a l’Iraq eres un antidemòcrata que defensaves Shadam Hussein, el sanguinari dictador que no mostrava cap mena de respecte pels Drets Humans. Com si no existís cap altre mètode alternatiu que permetés foragitar-lo del seu país…! Res de mitges tintes: blanc o negre!

Una teoria simplificadora i perillosa, que duia a un carreró sense sortida: només recolzant la guerra —una guerra, recordem-ho, il·legal i desautoritzada per l’ONU— et proclamaves defensor dels drets humans…! L’actitud que s’hauria d’haver considerat més lògica i raonable, més equànime, quedava descartada: oposar-te a la croada contra l’eix del mal, a la intervenció militar tal i com sempre t’havies oposat a al règim del terror de Saddam Hussein. I, precisament, pel mateix motiu que t’hi havies oposat des del primer dia: evitar víctimes entre la població civil. Era, sens dubte, un parany sense sortida.

Un parany nefast que fa la impressió que hagi acabat enxampant en la seva pèrfida xarxa quasi tothom… Ho comprovem des de fa temps amb l’etern conflicte entre Israel i Palestina. En aquest afer etern, complex i enrevessat, s’ha tendit a la més absurda i irracional simplificació: o fas costat als uns o als altres! Tampoc s’hi admeten les mitges tintes ni les posicions mínimament equilibrades: o ets un ultraconservador totalitari antiislamista o ets un militant d’extrema esquerra antisionista i partidari del terrorisme jihadista…

En el primer cas, afanyat a defensar l’estat Hebreu cada vegada que s’entesta en convertir el seu exèrcit en una màquina de garantir la seguretat dels seus a canvi de la vida dels altres. En el segon, a titllar Israel d’estat assassí que pretén esborrar del seu territori la població palestina. En els dos casos, cal que ho facis de manera incondicional, tan arrauxada com et sigui possible, sense treure’t la bena partidista —quasi gosaria dir-ne integrista— dels ulls, sucant la tinta en les vísceres i escrivint amb la bilis més fosca.

Si ets pro-israelià, no t’oblidis mai de referir-te, una vegada rere l’altra, obsessivament, als enemics d’Israel, a la constant provocació islamista, al seu antisemitisme malaltís, a la seva inequívoca voluntat d’expulsar els hebreus de la terra que ocupen, a culpar en exclusiva a Hamas i als seus atacs terroristes, a recalcar la manca de democràcia de la majoria dels estats àrabs… I no se t’acudeixi mai, però mai dels mais, afirmar en contrapartida que Israel hauria de complir les resolucions de l’ONU, que hauria d’abandonar les zones ocupades il·legalment i, per damunt de tot que hauria de demostrar —amb fets i no pas amb paraules— la seva teòrica condició d’únic estat democràtic a l’Orient Pròxim: respectant els drets humans elementals de tots els ciutadans del seu territori, siguin hebreus o àrabs.

Per contra, si ets propalestí, insisteix compulsivament en la violació de les normes internacionals d’Israel, en el seu abús de la força armada, en definir-los com a feixistes, usa sempre el terme assassinats en comptes de morts, recorda cada dos per tres la crisi humanitària i l’asfixia social que pateixen la franja de Gaza i els altres territoris palestins, culpa en exclusiva de tot a la voluntat genocida dels israelians, al seu desig de causar el màxim nombre de víctimes possible entre la indefensa i pacífica població palestina… I, per res del món, no caiguis en la temptació de condemnar, al mateix temps, la invocació de Hamas a esborrar l’estat hebreu del mapa, el seu recurs al terrorisme, el seu fanatisme integrista o les seves maneres totalitàries.

En síntesi, convé que tots plegats (polítics, periodistes i articulistes) seguim esforçant-nos en seguir dividint els israelians i els palestins entre els bons i els dolents —segons les fílies i les fòbies de cadascú, és clar— sense matisos ni precisions i cultivant l’odi i la confrontació… No fos cas que, en un moment de feblesa, se’ns acudís mirar-nos el món sense prejudicis ni idees preestablertes, procurant ésser objectius i mesurats, contribuint així, en la mesura de les nostres possibilitats a llaurar la llavor de la pau, el diàleg i l’entesa…

Perquè, ja se sap: armats només amb bones intencions —amb allò que alguns titllen de bonisme— no s’arriba mai enlloc… No hi ha dubte: és preferible silenciar les veus, les paraules (i les consciències) diverses i permetre que segueixin parlant les armes…!

dijous, 3 de juny del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699[download#20#image]

Comparteix

?

Pau Casals i Andreu Claret, Correspondència a l’exili

Tots aquells que s’oposen a la Llei de memòria històrica amb l’argument capciós que suposa obrir ferides innecessàries en una societat que ja va patir prou amb la Guerra Civil i consideren —o ens volen fer creure que consideren— que és preferible passar pàgina i mirar cap al futur, potser farien bé de tenir presents les paraules del filòsof George Santanya: “Those who cannot remember the past are condemned to repeat it” (“Aquells que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo”).

És possible que sigui ja un xic massa tard per a reclamar —com va pretendre l’omnipresent i fins fa poc omnipotent Baltasar Garzón— que els responsables d’atacs atroços sobre la població civil i de crims contra la humanitat paguin pel que van fer, ja fos durant la guerra com en la encara més injustificable posterior repressió franquista. És possible… El que no és acceptable és que no es permeti als que van patir els efectes de la brutalitat i la crueltat d’aquells temps sentir-se reconeguts i emparats. Càstig no, reconeixement sí. I, sobretot, propòsit d’esmena.

El record, la preservació històrica és el tot imprescindible. Més en el cas de Catalunya, on la persecució i la més salvatge i innoble brutalitat obeí no tan sols a criteris polítics i ideològics sinó també culturals. El propòsit de la dictadura franquista d’eliminar d’arrel i per sempre més tot allò que ens defineix com a catalans és, sens dubte, un dels pitjors episodis de la nostra història. Història, desgraciadament, caracteritzada durant quasi tres-cents anys per un intent de genocidi cultural que únicament no ha assolit —encara? — l’objectiu previst per la nostra constància i fidelitat al que som i volem ésser. Una voluntat de genocidi cultural els efectes malaurats del qual encara vivim diàriament en la nostra vida quotidiana.

Precisament per aquesta raó, no pot resultar més convenient la publicació d’una obra com Correspondència a l’exili, Pau Casals i Andreu Claret, a cura d’Anna Dalmau o Anna Mora (Editorial Mediterrània, 2009), que recull les cartes que intercanviaren al llarg de dotze anys el mestre Casals i Andreu Claret. Una edició que ha estat possible per la trobada casual que féu l’any 2004 un dels néts de Claret de la correspondència que havia rebut del inimitable violoncel·lista del Vendrell.

Segurament no es tracta de cartes d’un valor literari de primera categoria, com les que les que s’acostumaven a creuar algun dels escriptors de casa nostra del segle passat —entre d’altres raons, per una de principal: els seus autors mai haurien imaginat que serien publicades— però si posseeixen un valor històric inqüestionable. No tant per aprofundir en la biografia de Pau Casals i conèixer la seva relació amb el seu amic i secretari sinó, per damunt de tot, per oferir-nos una imatge de l’exili. Una imatge fresca, exacta, crua i dura, d’aquells temps foscos i tristos que van haver de sofrir tants i tants ciutadans innocents, que no havien comés cap altre crim que mantenir-se fidels al país, a la legalitat i al sentit comú.

El llibre adquireix encara un major valor quan —en contraposició de l’època actual, on sembla que el sentit utilitari i pragmàtic pot justificar les renúncies, claudicacions i rendicions més incomprensibles i inesperades— ens permet recordar que Pau Casals no dubtà en sacrificar el seu benestar, la seva celebritat internacional com a músic i compositor i fins i tot la seva salut per defensar els seus ideals democràtics i el drets del seu país.

No cal més que llegir alguna de les seves cartes per prendre consciència de fins a quin punt li arribà a costar cara la seva inflexible voluntat de mantenir-se fidel fins al final a les seves creences, conviccions i sentiments més íntims i arrelats:

«Ja que em parla de l’assumpte dels diners li dic que no he volgut amoïnar-lo suposant les dificultats dels començaments del seu negoci. La quantitat que tenia en el banc fa temps que està exhaurida i m’he anat arreglant amb unes lliçons i la venda d’uns valors.

Aquests nous fondos s’acaben també i no em basten (…). Faci el que pugui per a que jo no em vegi atrapat.» Carta del 18 de març del 1948

O bé:

«Jo també passo molts apuros. He venut el poc que em quedava a França i al pas que van les coses altra vegada em trobaré penjat.» Carta de 10 de desembre del 1948

dissabte, 10 d’abril del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699

[download#67#image]

Comparteix



Justícia preventiva

Comentàvem en el darrer article la condemna i la repugnància que mereixia qualsevol atemptat armat contra la població civil, la dugués a terme una organització terrorista o l’exèrcit d’un estat teòricament democràtic. I reclamàvem, ensems, el respecte més absolut al dogma judicial més sagrat: la presumpció d’innocència! Única via possible per a eradicar d’arrel les fal·laces i covardes justificacions darrera les quals pretenen emparar els grups armats la seva indiscriminada barbàrie…

A posteriori hem conegut la sentència que ha imposat l’Audiencia Nacional espanyola —organisme d’excepció que no té comparació en cap estat civilitzat modern…— a la jove gironina Núria Pòrtulas. Segons les filtracions que han arribat als mitjans de comunicació, serà condemnada a una pena de presó de dos anys i mig i a una multa de 810 euros per (la transcripció és literal) “temptativa inacabada de col·laboració amb organització terrorista”!

Una nova mostra d’aquest exemplar organisme judicial que recorre precisament la via contrària a la que seria desitjable: partir de la sospita, dels indicis, de les hipòtesis, en comptes basar-se en la realitat comprovada, en els fets demostrats, apostant per la prevalença indiscutible de la presumpció d’innocència…! Fent una insòlita i injustificable aplicació de caire preventiu de la normativa penal, condemnen no pas per la execució d’uns fets delictius inqüestionablement provats sinó per la d’uns que no s’han  comés pas però que, segons la seva opinió, fonamentada més en creences que no pas en evidències físiques, es podrien cometre en el futur, sempre i quan es complissin certes circumstàncies…!

Si George Bush i els seus aliats, entre ells el president espanyol de les 2.000 abdominals diàries, van llegar a la humanitat la ignomínia de la guerra preventiva, els jutges de l’Audiencia Nacional se n’ha inventat un derivat igualment abominable —i insostenible des del punt de vista legal…— la condemna preventiva…! Germana bessona, no cal dir-ho, de la il·legalització preventiva de formacions polítiques, que tan bons beneficis ha produït, casualment, als partits que les havien impulsades —PSOE i PP— a Euskal Herria.

A Núria Pòrtulas no se la condemna pas per haver comés cap fet delictiu provat, el que és més greu, per cap fet que s’hagi produït! No se la condemna pas per haver apuntat en una llibreta (interceptada de manera brillant per la policia antisistema de l’amic Joan Saura…) dades sobre organismes públics, ni per haver-les lliurat a ningú, ja que no ha estat acreditat que ho fes, ni per estar en possessió d’un “disquet en portuguès que explicava els passos a seguir per confeccionar còctels Molotov”… No se la condemna pel que va fer sinó pel que, eventualment, podria haver fet!

L’Audiencia Nacional, en una perillosíssima, aleatòria i del tot orwelliana aplicació de la policia del pensament, la condemna perquè “dedueix”, per la seva filiació anarquista i per estar “íntimament vinculada” amb una organització d’aquest tipus, que podria, en un futur, fer servir la informació que havia recollit per dur a terme, ella mateixa o posar-la a disposició d’altres per a que ho poguessin fer, “actes atemptatoris de la integritat física o moral”…!

A banda de l’evident inseguretat jurídica que aquesta aplicació preventiva i imprevisible provoca, només cal recordar la fiabilitat que ha comportat en casos precedents donar per inqüestionables fets no provats (com les famoses armes de destrucció massiva que justificaven la invasió armada a l’Irak…) per a tenir clar que la justícia preventiva és impossible i impracticable… Fins i tot per a la infal·lible judicatura espanyola!

Si la base de l’aplicació de la justícia, en un país mínimament civilitzat, és l’establiment, més enllà de cap dubte raonable dels fets provats, i el seu consegüent càstig, com es poden considerar provats fets que encara no s’han produït? Com es poden considerar provats fets que encara no s’han dut a terme? O, el que és més greu, com es poden considerar provats fets que potser mai no arribarien a produir-se?

En qualsevol cas, cal agrair a la providència que hagi escollit precisament els jutges de l’Audiencia Nacional per a dotar-los amb uns poders tan extraordinaris, anteriorment només a l’abast de la divinitat, que els permeten el prodigi de jutjar fins i tot delictes… futurs!

dimecres, 5 d’agost del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908054199131
[download#158#image]

Comparteix

Fins quan hauran de parlar les armes?

ETA ha tornat a atemptar contra la Guardia Civil. Dues vegades en un parell de dies. La primera, sortosament, sense causar víctimes mortals. La segona, produint-ne. Davant d’una situació com aquesta ben poc es pot dir. Per descomptat, condemnar l’ús de la violència, de qualsevol tipus de violència, sigui qui la faci servir i pels motius que sigui. Per més justificació política que es pretengui tenir, no hi ha cap causa — cap, ni una sola, recordem-ho sempre, sempre!— que pugui tenir major valor que una vida humana! Cap! Cap! Cap!

Menys encara quan s’atempta contra la població civil —indefensa i innocent per principi. Quan, a més, entre les possible víctimes hi ha criatures o persones especialment febles, no podem sinó manifestar el nostre més absolut rebuig i repugnància. I no s’hi valen excuses! No, no s’hi valen de cap manera. No podem acceptar que se’ns pugui dir que els responsables d’aquests infants són els seus pares, que els col·loquen allí on no haurien d’ésser. Podríem, fins i tot, plantejar-nos si segueix tenint algun sentit que la benemérita sigui un cos militar i, com a tal, hagi de viure separada de la resta dels mortals, amb les seves famílies. Podríem, per què no?, plantejar-nos-ho… Però no pas acceptar que això justifiqui res…

No, no ho podem acceptar, com no ho vàrem fer quan era l’exèrcit d’Israel qui bombardejava la Franja de Gaza —algú se’n recorda, ara, d’aquella atrocitat?— i assegurava que eren els palestins qui feien servir els seus fills com a hostatges o com escuts defensius. No! No i no! El responsable de les morts innocents és qui posa la bomba, qui ataca la població civil i prou. Els fills mai no són ni poden ésser responsables del que fan els seus pares. Mai! Ni pagar per ells…

És cert que es pot tractar de trobar excuses i justificacions per a tot. Fins per a l’extermini d’una ètnia, d’un país o d’una manera d’ésser… Cert… El feixisme i els règims totalitaris teòricament comunistes ho van fer sense cap mena de complex ni recança. Els objectius finals ho justificaven. Com per a ETA deu justificar els seus sagnants atemptats la seva teòrica voluntat d’alliberar Euskal Herria… Alliberar-la de què? I, sobretot, a quin preu?

No pot ésser més evident que l’estat espanyol fa servir tots els mitjans al seu abast ­—alguns d’ells posats en dubte tant pels successius informes d’Amnistia Internacional com pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides— per a evitar que es trenqui allò que la seva Constitució defineix com la “indisoluble unidad” de l’estat espanyol. Qualsevol persona amb un mínim esperit democràtic hauria d’exigir la derogació immediata de la famosa Llei de Partits, que tants beneficis electorals ha comportat als seus impulsors. Amb la mateixa lògica legal i democràtica amb que hauria de fer-se complir la legislació penitenciària que obliga a fer complir les penes judicials en les presons més properes als domicilis dels condemnats, sense fer distincions en el tipus de delictes que duen a terme!

Encara que siguem pocs —cada vegada menys…, i sotmesos al dubte permanent! — ho seguirem defensant. Seguirem apostant, contra la maregassa del pensament únic, per combatre el terrorisme amb la llei a la mà. Aplicant-la estrictament, però sense ànim de venjança. Amb lleis respectuoses amb els Drets Humans Fonamentals i amb el respecte degut la sagrada presumpció d’innocència. Bandejant, d’una vegada per totes, la llei del talió. Amb la finalitat de delimitar, diàfanament, l’insalvable abisme que separa els que volen situar-se al costat de la civilització o al de la barbàrie, al del seny o al de la desraó… Essent conscients que no hi ha —ni mai no n’hi podrà haver—  humanitat sense justícia, ni justícia sense humanitat…

Ho defensarem fins a quedar-nos sense veu, sense tinta o sense paper. Ho defensarem sempre i arreu, malgrat la incomprensió i les dificultats que això ens pugui comportar. Ho defensarem fins i tot quan la indignació popular ens pugui acusar de complicitats inexistents i sense sentit… Ho defensarem, ben cert, ho defensarem! Tanmateix, per damunt de qualsevol consideració, condemnarem l’ús de la violència com a mètode de resolució dels conflictes…! La condemnarem i mostrarem la nostra més absoluta repulsa davant  qualsevol acció armada que suposi la pèrdua de vides humanes —sempre irreemplaçables!

Fins quan hauran de seguir parlant les armes? Quantes morts més haurà de causar ETA abans d’entendre que, malgrat tots els malgrats, és la seva violència el principal obstacle per a l’alliberament actual d’Euskal Herria?

dijous, 30 de juliol del mmix

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0907304182428

[download#128#image]

Comparteix

Publicat a Diari Maresme, el 31 de juliol

Sants innocents a Gaza

Els catalans, que tenim ben arrelat el fantàstic costum de celebrar les derrotes i els desastres que han caracteritzat la nostra història, sovint ens vantem de que Barcelona sigui considerada la primera ciutat bombardejada massivament per l’aviació. La capital del nostre país tingué el gran honor de crear un precedent mundial els dies 16 i el 18 de març de 1938, quan va patir, nit i dia, les bombes de l’aviació franquista, causant una devastadora destrucció i la mort de centenars de civils. Amb tot, hem d’ésser humils i reconèixer que els franquistes havien preferit concedir la primacia de la innovació a la ciutat de Guernika, arrasada el 26 d’abril del 1973. Ambdues, ciutats símbols d’Euskadi i Catalunya: sempre en el punt de mira dels espanyols…

Tanmateix, sembla que aquest egregi general – que encara té estàtues que li reten homenatges i plaques en el seu honor en algunes ciutats espanyoles… – no en fou el primer en considerar que sotmetre la població civil al terror i a la mort podria servir per a imposar l’ordre i cristianitzar el món. Aquest honor cal reservar-lo, històricament, a un altre dictador, a un altre feixista Benito Mussolini, que no dubtà en servir-se dels indiscriminats bombardejos sobre la població civil a la guerra d’Abissínia, l’actual Etiòpia.

A Itàlia, curiosament, no han estat tan respectuosos amb la memòria històrica i no hi resta cap imatge ni símbol, d’aquell malaurat dictador tan sanguinari i de tan fosc record. Potser podrien prendre exemple de l’estat espanyol, on plantejar-se l’eliminació de la imatgeria franquista significa voler remoure el passat, crear friccions i no voler tancar la ferida de la Guerra Civil…

Sortosament, en ple segle XXI, una actuació d’aquest tipus seria del tot impossible. Els Ministeris de la Guerra ja no són el que eren: ara han esdevingut Ministeris de Defensa i es dediquen a tasques humanitàries, duent només fusells i armes de manera testimonial, com a referent històric. L’ONU, aquest magistral, imprescindible i altament democràtic organisme creat per a garantir la pau, l’estabilitat i la seguretat mundial, mai no ho permetria.

Sense comptar amb l’aval d’una resolució seva, cap estat membre gosaria iniciar un conflicte bèl·lic o atacar militarment la població civil de cap territori, per més part del seu estat que el pugui considerar… I menys encara Israel, que ha complert estrictament totes i cadascuna de les resolucions que aquest i altres organismes de control internacional li ha imposat…

És per això que encara s’entén menys l’odi visceral que el poble palestí – dotat des de fa una bona pila d’any d’una autonomia, d’una llibertat de moviments i, sobretot, d’unes condicions materials, econòmiques i sanitàries que tan afavoreixen l’existència dels seus ciutadans… – s’entesta en mantenir contra l’estat hebreu… Si fins i tot han construït unes immenses muralles que eviten que ningú els pugui destorbar ni impedir el lliure exercici de la seva prosperitat…

En el cas dels territoris de Gaza, la situació no pot ésser més favorable i privilegiada: de tard en tard, quan s’alcen de bon humor, les autoritats hebrees mostren la seva immensa i generosa benvolença i permeten que s’obrin les reixes una estona i pugui entrar-hi o sortir-ne alguna ambulància, ajuda alimentària o que es pugui oficiar algun enterrament…

Res més lògic – ni més just – que el portaveu presidencial de George Bush, Gordon Johndroe, hagi advertit que “Hamàs ha de posar fi a les seves activitats terroristes si és que desitja ocupar un paper en el futur del poble palestí”, recomanant també a Israel que “eviti les baixes civils quan ataqui objectius de Hamàs en Gaza”, després que l’exèrcit d’aquest darrer país hagi causat més de dues-centes cinquanta morts i quasi un miler de ferits en bombardejar Gaza amb la seva aviació, com a represàlia dels atacs terroristes dels palestins amb coets i morters contra territori israelià que… no havien causat cap víctima!

diumenge , 28 de desembre del 2oo8

[download#276#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD