Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Pere Navarro

Per a Catalunya és el mateix Rubalcaba que Chacón

Avui se celebra el 38è Congrés del PSOE, on s’escollirà qui ha d’ésser el nou líder del (teòric) socialisme espanyol. Des d’un punt de vista nacional, les diferències entre els dos opositors, si hi són, són imperceptibles: Rubalcaba és un espanyolista de pedra picada, hereu d’Azaña i de Negrín, amb una visió centralista i unificadora; Chacón, una (ex)catalana regenerada per a la causa común per un lífting —gairebé una lobotomia— espanyolitzador que li ha netejat la pell, i l’ànima, de la impuresa ignominiosa d’haver nascut a Catalunya.

A fi d’alliberar-se de la intolerable tara que comporta aquest pecat original, i capital, no tan sols va recórrer a les arrels familiars per fer la presentació de la seva candidatura a Almeria, lluny del territori desafecte, sinó que, com a bona conversa, ha invertit la major part de la campanya en fer profusió de la seva nova fe espanyola. Culminada amb la seva afirmació contundent que “tot el PSC està en contra del Pacte Fiscal” per creure que és “profundament insolidari”.

Declaració que ben segur haurà acollit amb fervor Pere Navarro —el partidari del “catalanisme social centrat en els catalans i en les catalanes, en tots i totes, no només en uns quants”— però que contribueix a allunyar encara més el PSC del llegat de Josep Pallach, aquest pioner socialista, al record del qual asseguren mantenir fidelitat… cada vegada que el traeixen.

Per desgràcia, molt ens temem que el fundador de Reagrupament Socialista, transformat posteriorment en PSC-Reagrupament, hauria estat incapaç d’entendre, i no diguem ja d’acceptar, conceptes tan funambòlics com el del “catalanisme no nacionalista” propugnat des de fa tants anys pels socialistes catalans. Tant el líder del PSC com la (més que probable) futura líder del seu Germà Gran, el PSOE, farien bé recobrar i llegir El nostre combat, una de les obres cabdals de Pallach.

Un llibre ben interessant, reeditat precisament l’any 2005 per la Fundació Campalans, definida a ella mateixa com el “laboratori d’idees del PSC”. Amb major raó si tenim en compte que Carme Chacón és membre del seu Patronat.

Si ho fessin, potser s’adonarien de la importància que hauria de tenir tant la C de les seves sigles —una C que, des que l’estudi Claret Serrahima la destacà al seu nou logotip, cada dia s’aigualeix més i més— com el concepte de Nació: “Per a nosaltres, socialistes catalans, l’existència de la nació catalana és una realitat d’ordre sociològic i històric que s’expressa en la llengua, en els costums, en el dret i, sobretot, que dóna origen a un fet de voluntat col·lectiva”.

Tanmateix, si no són gaire amants de la lectura, o consideren que no és necessari retrocedir tan enrere per tal de recobrar les arrels i esdevenir un partit socialista eminentment i primordial català, potser n’hi hauria prou amb escoltar l’opinió d’un dels representants del sector catalanista del PSC —que ambdós, tot segant-los l’herba sota els peus, neguen que existeixi—, Ernest Maragall.

L’antic Conseller d’Educació ho podria cridar —o escriure al seu bloc— més fort, però no pas més clar: “No serà a Sevilla, ni aquest cap de setmana, que el socialisme català pot trobar la [sic] orientació perduda. Haurem de seguir buscant entre nosaltres mateixos, junt a tots els progressistes de Catalunya, per formular el projecte que necessitem i donar-li la concreció de proposta i lideratge que la societat catalana espera i exigeix.

 dissabte, 4 de febrer del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Carta oberta a Pere Navarro

Benvolgut batlle i bon amic, abans de res, em cal felicitar-te per haver assolit, amb la teva discreció habitual, el nou objectiu que t’havies proposat: convertir-te en primer secretari del teu partit. La qual cosa significa que —si, com Saturns moderns, no t’acaben devorant aquests mateixos insaciables i injubilables barons socialistes que avui et donen copets a l’espatlla i et fan la gara-gara (tot aprofitant l’interludi per a esmolar-se les dents)—, més aviat o més tard, esdevindràs el primer president de la Generalitat terrassenc.

Sens dubte, una notícia immillorable per a aquesta teva ciutat de les persones (en la qual les persones cada dia hi comptem menys) on tothom suma (augments i més augments d’impostos).

Quan siguis la primera autoritat de Catalunya podràs fer braços i mànigues per tal de veure complert el teu somni que Terrassa passi a ésser la segona ciutat del país, amb els innegables avantatges que això comporta: atomització i anonimització de la ciutadania, progressiva dissolució de la societat civil, augment del trànsit, increment de la pol·lució, allargament de les llistes d’espera, impossibilitat d’assimilar i d’integrar correctament la nova immigració, proliferació de barracons escolars…

Mentre no arriba la resplendor enlluernadora d’aquesta hora gloriosa, podràs ampliar els teus ja il·limitats horitzons i llaurar per tot el territori aquest catalanisme socialista de soca-rel que tan bé abanderes. Aquest paradoxal catalanisme “no nacionalista” socialista caracteritzat, com vas declarar a TV3, “per la defensa dels interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya”.

Com ho han fet els darrers anys els teus companys, votant sempre amb el PSOE —i molt sovint al costat del PP— a favor dels interessos de la nación española i no pas de la catalana: en contra de l’oficialitat del català a la Unió Europea, del pagament del fons de competitivitat, del dret a l’autodeterminació, de les seleccions catalanes, de l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los diputados

És bo saber que el teu propòsit d’esmena inclou el compromís d’acabar amb el “problema de credibilitat” i amb “la incoherència” que comporta el costum inveterat que teniu els socialistes catalans de “dir i fer una cosa en un lloc i dir i fer una altra cosa en un altre lloc”.

Sense que això suposi, és clar —“Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi confessats!”—, la creació d’un grup propi del PSC al congrés. No fos cas que els pares de la criatura s’enutgessin i us veiéssiu privats del paraigua protector del socialisme espanyol. Com a batlle de Terrassa, saps prou bé que sense comptar amb els votants del PSOE les vostres possibilitats de governar esdevindrien pràcticament nul·les.

El més engrescador del teu nomenament ha estat, no cal dir-ho, la tan transgressora renovació que has introduït al PSC: no tan sols has donat la primera oportunitat al joveníssim i desconegut Joaquim Nadal, sinó que has mantingut a la Comissió Executiva una persona tan poc relacionada amb l’anterior com Daniel Fernández i, sobretot, una de tan nova, esperançadora i amb un historial tan impecable com Josep M. Sala.

dimecres, 21 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat al Diari de Terrassa, el 27 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Espanya no ens paga

El títol primitiu d’aquest escrit era “Espanya ens roba!”, però ens hem afanyat a seguir les tan sensates i lliberals recomanacions de la Molt Honorable Senyora Núria de Gispert, que tanta estima democristiana ha demostrat per la llibertat d’expressió i per l’ús del llenguatge políticament correcte. Té tota la raó, Espanya no ens roba pas: senzillament, no ens torna el que és nostre. Com podríem parlar de robatori?

També tenia raó Carme Chacón, la frustrada candidata del socialisme espanyol: per a Catalunya no és el mateix el PSOE que el PP. El Partit Popular representa la dreta casernària i espanyolista, enemiga de la nostra terra i de tot el que hi té a veure. En canvi, el Partit Socialista representa l’esquerra progressista i plural, plenament respectuosa i amiga de Catalunya i dels catalans i catalanes.

Si n’arribava a estar, d’enganyat, en Josep Pla, en afirmar —al seu Nocturn de Primavera— que “el que s’assembla més als espanyols d’esquerra són els espanyols de dreta”! Mentre els de dreta són sempre enemics declarats de Catalunya, els d’esquerra no ho són gens ni mica… en època electoral, quan han de visitar les seves colònies per a recaptar vots. En acabat, cap diferència!

Ni l’Espanya de dreta ens pagarà, ni la (cada vegada més teòrica) d’esquerres tampoc no ho va fer ni ho farà. El mes de maig tant el govern del PSOE com els seus diputats —entre ells, els llavors cèlebres 25 del PSC— s’oposaren a tornar enguany a Catalunya els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat. Ara, tot i estar en funcions, i malgrat haver-s’hi compromès per escrit el mes de juliol, es nega a abonar els 759 que corresponen a la disposició addicional tercera de l’esquifit Estatut que amb tanta graciosa liberalitat ens concediren.

El més paradoxal —si és que aquest terme té aplicació en el món polític d’avui en dia…— és que encara no hem sentit llançar el crit al cel davant d’aquest intolerable boicot dels seus dirigents a cap d’aquells tan coherents socialistes catalans que criticaven i critiquen amb una tal desmesurada acritud les retallades que es veu obligat a dur a terme el Govern.

Què hi tenen a dir en Pere Navarro o l’Àngel Ros? Gosaran seguir acusant el Govern actual d’ésser l’únic responsable de les retallades, quan aquesta enèsima negativa del seu partit asfixiï del tot les ja prou depauperades arques de la Generalitat i li impedeixi fer-se càrrec de les seves despeses bàsiques més imprescindibles? Com ho explicaran als mestres, als metges… i als aturats?

dimarts, 13 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

No volem retallades!

Des de fa un temps als crits d’alerta dels indignats —que reclamen una democràcia real, allunyada del sistema electoral pervertit i endogàmic que preconitzen els partits polítics convencionals— conviuen al carrer amb els de tots aquells i aquelles que alcen la seva veu contra les restriccions pressupostàries. “No desmantelleu l’Estat del Benestar”, “Pel manteniment dels serveis públics” i “No volem retallades!” són les consignes més repetides.

Com acostuma a succeir, tant el PSc com IC han tractat de capitalitzar i monopolitzar aquest moviment, acusant la dreta —i sobretot CiU— d’ésser la responsable directa de les retallades. Així José Montilla enviava una carta a la seva militància on advertia que “L’ofensiva neoliberal i destructora de l’arquitectura social de Catalunya ha començat”, impulsant “les contrareformes més dures que mai s’han fet contra l’estat del benestar.” Per la seva banda Pere Navarro, un dels teòrics candidats a substituir-lo en la secretaria general, assegurava que “Per als socialistes els serveis públics bàsics són el primer, mentre que la dreta ja ha començat a retallar-los.”

Per a qualsevol persona que visqui a Catalunya i tingui dos dits de front —i un xic de memòria— un missatges tan simplista i infonamentat com el seu hauria de produir quasi la mateixa indignació que les mateixes retallades. Malauradament —potser a causa de l’excés de futbol a la televisió— sembla que són molts els que no tan sols se’ls creuen, sinó que es deixen arrossegar per la seva inversemblant ficcionalització de la realitat…

Quan aprendre’m, tots plegats, a alliberar-nos dels apriorismes, dels partits presos i de les fórmules desfasades? L’obsessió per l’AVE, les ajudes bancàries milionàries o la recent reforma laboral del PSOE —i, per tant, del PSc— són d’esquerres? La creació, tants anys enrere, de la Conselleria de Benestar Social pel govern de Convergència era de dretes?

No hi ha cap dubte que tenim tot el dret del món a queixar-nos per les intolerables retallades dels serveis públics que està duent a terme la Generalitat, confirmades en els pressupostos del 2011. No podem sota cap concepte admetre que els serveis públics paguin una crisi que no han provocat. Cal que exigim que siguin els responsables els que n’assumeixen les conseqüències… Ara bé, i heus ací el quid de la qüestió: és verament la Generalitat —i, més en concret el Govern actual— el responsable de la situació? Encara diríem més: ha estat la Generalitat qui ha decidit dut a terme les retallades?

Mirat des d’aquest prisma, la resposta només pot ésser una: no! No és la Generalitat qui ho ha decidit: el que ha pres la decisió —pràcticament forçat per una Unió Europea gens preocupada per la qüestió social— ha estat el govern espanyol, presidit per el progressista Rodríguez Zapatero. Ha estat el govern socialista espanyol qui ha exigit a la Generalitat la reducció del seu dèficit públic. Un govern del qual en forma part, no ho oblidem, el PSc, que té a les seves mans un ministeri tan important com el de la Guerra —perdó, de Defensa.

Essent així, res més lògic que els socialistes catalans responsabilitzin en exclusiva al Govern actual de la Generalitat —a la malèfica i inclement dreta— d’unes retallades que els han imposat els mateixos! Amb major raó quan foren ells, fins fa tot just quatre dies, els que capitanejaven, amb tan poca destresa, les finances públiques del nostre país…! Deixant, segons els seus propis documents, un dèficit de 7.552 milions d’euros, quan el de 2003 —darrer Govern de Convergència— era de 1.177.

És clar que sí! A partir d’ara, quan un una plataforma petrolera de la BP provoqui una marea negra a la Mediterrània, anirem a manifestar-nos davant la seu central… de Repsol o de Campsa! Al cap i a la fi, hauran estat ells els que ens hauran pujat el preu de la benzina, no?

dissabte, 11 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix
 

Una gran ciutat…!

Cada vegada que no em queda altre remei —degut a l’insalvable handicap que suposa que la xarxa de trens del nostre país sigui barcelonocèntrica…— que prendre el cotxe per motius professionals, no puc deixar de recordar l’orgull que manifestava Pere Navarro, el nostre eminentíssim batlle, pel fet que la ciutat hagués assolit els dos-cents mil habitants…!

Com bé manifestà al Visquem Terrassa —aquest mitjà d’autopromoció socialista gratuït… que paguem tots els contribuents! — d’abril del 2005, ens havíem de sentir “molt orgullosos de la ciutat” perquè “això significa que tenim una de les millors ciutats per (a) viure-hi”. Per tot plegat, convidava “tothom a celebrar que ja som 200.000 persones” i que “la ciutat està preparada per (a) continuar aquest important desenvolupament de manera planificada, ordenada i sostinguda, tenint en compte totes les necessitats”.

Ben cert, recordo les seves modestes paraules en totes cada vegada que em cal recórrer al cotxe per a anar a treballar…! Quan, ni tan sols a les vuit del matí, no em resulta possible sortir del la nostra urbs en menys de vint minuts. Fins i tot si provo de fer cas als seus entenimentats consells (“Per (a) circular millor, utilitza les rondes”), no aconsegueixo “guanyar temps”. Més aviat a la inversa: el perdo miserablement. A no ésser, per descomptat, que el nostre consistori tripartit entengui que mantenir-nos closos llargues estones immobilitzats dins del cotxe ens permeti “guanyar temps” per a la introspecció, per a seguir la filosofia socràtica, que remarcava la importància de conèixer-nos millor interiorment.

Si el que pretenia era fomentar la reflexió, el pensament i l’auto coneixement, amb la seva excel·lent planificació viària, cal que ens en congratulem… Un auto coneixement que, com es pot comprovar, dia sí, dia també, per poc atent que es sigui, no està renyit en cap cas amb la sociabilitat. Amb la possibilitat d’establir relacions amb d’altres egarencs que assaboreixen com nosaltres la plàcida sensació de “guanyar temps” dins dels seus vehicles… Relacions interpersonals, això sí, que acostumen a acabar —i sovint a començar, també…— a crits i enviant records per a les mares de l’automobilista amb el qual hem tingut la fortuna de fer la coneixença de bon matí!

Ara bé, si el que es pretenia era aconseguir una certa fluïdesa viària, una circulació harmònica i civilitzada, no em pot saber més greu constatar que algú no va preveure —en la seva impecable, disciplinada, ordenada i sostenible planificació— que, a banda de celebrar amb entusiasme haver assolit i superat els 200.000 habitants, potser caldria haver creat les infraestructures imprescindibles per a garantir la mobilitat dels que ja hi érem i dels que han anat arribant…!

dimecres, 2 de desembre del mmix

PS: Per cert, podria algú aclarir-me en quina teoria acadèmica —la de Fabra, la de Coromines, la de Solà, la de Tantmefà?— es basen els assessors lingüístics de l’ajuntament per a determinar quan correspon eliminar la lletra a de la preposició per a?

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238

[download#316#image]

Comparteix

Publicat a l’ATerrassa.cat, el 4 de desembre del 2oo9

 

Correus es renova a Terrassa

Terrassa ha recuperat la seva oficina central de Correus, a la Plaça Cinto Verdaguer. La inauguració va comptar amb la presència del batlle, Pere Navarro, i del president de la companyia postal, Sixto Heredia. Ambdós posaven somrients davant dels fotògrafs. No és gens d’estranyar: la seva proverbial infal·libilitat en el compliment dels terminis s’han posat de nou de manifest: les obres havien de fer-se en cinc mesos i mig i quedar enllestides pel novembre… del 2007!

Amb tot, cal reconèixer que l’espera ha pagat la pena i que la inversió de 1’9 milions d’euros ha assolit, amb escreix, els objectius que, segons el seu president, es proposava la companyia postal: fer més accessibles els serveis postals als ciutadans de Terrassa.

Ben cert que sí, només cal fer una vista a l’oficina per a adonar-se’n: la renovació ha estat total i absoluta. La sensació de netedat i de lluminositat és extraordinària: tot llueix i resplendeix! Fins a tal punt que fa pensar més en un museu, en una moderna galeria d’art, que no pas en una oficina postal. Ha quedat tan esplèndid, que convida a passejar-s’hi, a badar i a passar-hi llargues estones d’embadalida contemplació…

Una opció que no pot adir-se més amb el tarannà de Correus, conegut des de l’albada dels segles com el lloc màgic on el temps es va aturar! El regne de les cues i del temps sense temps!

I més ara, ja que tot sembla indicar que el generós pressupost no incloïa l’adquisició d’una màquina expedidora de tiquets, que permeti saber quan és el teu torn i quina finestreta et correspon… Què millor que una interminable cua desordenada per a evitar caure en la temptació de fugacitat que comporta el segle XXI…?

Si vols fer amics, si vols aprendre a assaborir el temps sense presses, si vols conèixer de primera mà la realitat de la immersió lingüística (en espanyol, per descomptat) a la nostra ciutat, no ho dubtis, vine a visitar la renovada oficina de Correos de Terrassa! No et decebrà!

dimarts , 18 de novembre del 2oo8

 

[download#68#image]

 

Features Stats Integration Plugin developed by YD