Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Pau

Fins quan hauran de parlar les armes?

jul 30th, 2009
by .
No comments yet

ETA ha tornat a atemptar contra la Guardia Civil. Dues vegades en un parell de dies. La primera, sortosament, sense causar víctimes mortals. La segona, produint-ne. Davant d’una situació com aquesta ben poc es pot dir. Per descomptat, condemnar l’ús de la violència, de qualsevol tipus de violència, sigui qui la faci servir i pels motius que sigui. Per més justificació política que es pretengui tenir, no hi ha cap causa — cap, ni una sola, recordem-ho sempre, sempre!— que pugui tenir major valor que una vida humana! Cap! Cap! Cap!

Menys encara quan s’atempta contra la població civil —indefensa i innocent per principi. Quan, a més, entre les possible víctimes hi ha criatures o persones especialment febles, no podem sinó manifestar el nostre més absolut rebuig i repugnància. I no s’hi valen excuses! No, no s’hi valen de cap manera. No podem acceptar que se’ns pugui dir que els responsables d’aquests infants són els seus pares, que els col·loquen allí on no haurien d’ésser. Podríem, fins i tot, plantejar-nos si segueix tenint algun sentit que la benemérita sigui un cos militar i, com a tal, hagi de viure separada de la resta dels mortals, amb les seves famílies. Podríem, per què no?, plantejar-nos-ho… Però no pas acceptar que això justifiqui res…

No, no ho podem acceptar, com no ho vàrem fer quan era l’exèrcit d’Israel qui bombardejava la Franja de Gaza —algú se’n recorda, ara, d’aquella atrocitat?— i assegurava que eren els palestins qui feien servir els seus fills com a hostatges o com escuts defensius. No! No i no! El responsable de les morts innocents és qui posa la bomba, qui ataca la població civil i prou. Els fills mai no són ni poden ésser responsables del que fan els seus pares. Mai! Ni pagar per ells…

És cert que es pot tractar de trobar excuses i justificacions per a tot. Fins per a l’extermini d’una ètnia, d’un país o d’una manera d’ésser… Cert… El feixisme i els règims totalitaris teòricament comunistes ho van fer sense cap mena de complex ni recança. Els objectius finals ho justificaven. Com per a ETA deu justificar els seus sagnants atemptats la seva teòrica voluntat d’alliberar Euskal Herria… Alliberar-la de què? I, sobretot, a quin preu?

No pot ésser més evident que l’estat espanyol fa servir tots els mitjans al seu abast ­—alguns d’ells posats en dubte tant pels successius informes d’Amnistia Internacional com pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides— per a evitar que es trenqui allò que la seva Constitució defineix com la “indisoluble unidad” de l’estat espanyol. Qualsevol persona amb un mínim esperit democràtic hauria d’exigir la derogació immediata de la famosa Llei de Partits, que tants beneficis electorals ha comportat als seus impulsors. Amb la mateixa lògica legal i democràtica amb que hauria de fer-se complir la legislació penitenciària que obliga a fer complir les penes judicials en les presons més properes als domicilis dels condemnats, sense fer distincions en el tipus de delictes que duen a terme!

Encara que siguem pocs —cada vegada menys…, i sotmesos al dubte permanent! — ho seguirem defensant. Seguirem apostant, contra la maregassa del pensament únic, per combatre el terrorisme amb la llei a la mà. Aplicant-la estrictament, però sense ànim de venjança. Amb lleis respectuoses amb els Drets Humans Fonamentals i amb el respecte degut la sagrada presumpció d’innocència. Bandejant, d’una vegada per totes, la llei del talió. Amb la finalitat de delimitar, diàfanament, l’insalvable abisme que separa els que volen situar-se al costat de la civilització o al de la barbàrie, al del seny o al de la desraó… Essent conscients que no hi ha —ni mai no n’hi podrà haver—  humanitat sense justícia, ni justícia sense humanitat…

Ho defensarem fins a quedar-nos sense veu, sense tinta o sense paper. Ho defensarem sempre i arreu, malgrat la incomprensió i les dificultats que això ens pugui comportar. Ho defensarem fins i tot quan la indignació popular ens pugui acusar de complicitats inexistents i sense sentit… Ho defensarem, ben cert, ho defensarem! Tanmateix, per damunt de qualsevol consideració, condemnarem l’ús de la violència com a mètode de resolució dels conflictes…! La condemnarem i mostrarem la nostra més absoluta repulsa davant  qualsevol acció armada que suposi la pèrdua de vides humanes —sempre irreemplaçables!

Fins quan hauran de seguir parlant les armes? Quantes morts més haurà de causar ETA abans d’entendre que, malgrat tots els malgrats, és la seva violència el principal obstacle per a l’alliberament actual d’Euskal Herria?

dijous, 30 de juliol del mmix

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0907304182428

[download#128#image]

Comparteix

Publicat a Diari Maresme, el 31 de juliol

Sants innocents a Gaza

des 28th, 2008
by .
1 comment

Els catalans, que tenim ben arrelat el fantàstic costum de celebrar les derrotes i els desastres que han caracteritzat la nostra història, sovint ens vantem de que Barcelona sigui considerada la primera ciutat bombardejada massivament per l’aviació. La capital del nostre país tingué el gran honor de crear un precedent mundial els dies 16 i el 18 de març de 1938, quan va patir, nit i dia, les bombes de l’aviació franquista, causant una devastadora destrucció i la mort de centenars de civils. Amb tot, hem d’ésser humils i reconèixer que els franquistes havien preferit concedir la primacia de la innovació a la ciutat de Guernika, arrasada el 26 d’abril del 1973. Ambdues, ciutats símbols d’Euskadi i Catalunya: sempre en el punt de mira dels espanyols…

Tanmateix, sembla que aquest egregi general – que encara té estàtues que li reten homenatges i plaques en el seu honor en algunes ciutats espanyoles… – no en fou el primer en considerar que sotmetre la població civil al terror i a la mort podria servir per a imposar l’ordre i cristianitzar el món. Aquest honor cal reservar-lo, històricament, a un altre dictador, a un altre feixista Benito Mussolini, que no dubtà en servir-se dels indiscriminats bombardejos sobre la població civil a la guerra d’Abissínia, l’actual Etiòpia.

A Itàlia, curiosament, no han estat tan respectuosos amb la memòria històrica i no hi resta cap imatge ni símbol, d’aquell malaurat dictador tan sanguinari i de tan fosc record. Potser podrien prendre exemple de l’estat espanyol, on plantejar-se l’eliminació de la imatgeria franquista significa voler remoure el passat, crear friccions i no voler tancar la ferida de la Guerra Civil…

Sortosament, en ple segle XXI, una actuació d’aquest tipus seria del tot impossible. Els Ministeris de la Guerra ja no són el que eren: ara han esdevingut Ministeris de Defensa i es dediquen a tasques humanitàries, duent només fusells i armes de manera testimonial, com a referent històric. L’ONU, aquest magistral, imprescindible i altament democràtic organisme creat per a garantir la pau, l’estabilitat i la seguretat mundial, mai no ho permetria.

Sense comptar amb l’aval d’una resolució seva, cap estat membre gosaria iniciar un conflicte bèl·lic o atacar militarment la població civil de cap territori, per més part del seu estat que el pugui considerar… I menys encara Israel, que ha complert estrictament totes i cadascuna de les resolucions que aquest i altres organismes de control internacional li ha imposat…

És per això que encara s’entén menys l’odi visceral que el poble palestí – dotat des de fa una bona pila d’any d’una autonomia, d’una llibertat de moviments i, sobretot, d’unes condicions materials, econòmiques i sanitàries que tan afavoreixen l’existència dels seus ciutadans… – s’entesta en mantenir contra l’estat hebreu… Si fins i tot han construït unes immenses muralles que eviten que ningú els pugui destorbar ni impedir el lliure exercici de la seva prosperitat…

En el cas dels territoris de Gaza, la situació no pot ésser més favorable i privilegiada: de tard en tard, quan s’alcen de bon humor, les autoritats hebrees mostren la seva immensa i generosa benvolença i permeten que s’obrin les reixes una estona i pugui entrar-hi o sortir-ne alguna ambulància, ajuda alimentària o que es pugui oficiar algun enterrament…

Res més lògic – ni més just – que el portaveu presidencial de George Bush, Gordon Johndroe, hagi advertit que “Hamàs ha de posar fi a les seves activitats terroristes si és que desitja ocupar un paper en el futur del poble palestí”, recomanant també a Israel que “eviti les baixes civils quan ataqui objectius de Hamàs en Gaza”, després que l’exèrcit d’aquest darrer país hagi causat més de dues-centes cinquanta morts i quasi un miler de ferits en bombardejar Gaza amb la seva aviació, com a represàlia dels atacs terroristes dels palestins amb coets i morters contra territori israelià que… no havien causat cap víctima!

diumenge , 28 de desembre del 2oo8

[download#276#image]

Comparteix

La pau no admet dreceres

mai 14th, 2008
by .
No comments yet

Avui no podem més que desar el poc l’enginy que podem considerar que tinguem i fer un sentit homenatge a les víctimes. A totes les víctimes, siguin d’on siguin i provinguin d’on provinguin. I en el nombre que siguin. Cada víctima és important per ella mateixa…Tant d’aquelles que han estat notícia, a la Xina, a Myanmar o a Euskadi, com les restants que segueixen i seguiran oblidades, a tants països en conflicte que no són objectiu de les càmeres de televisió ni del paper imprès.

Amb els desastres naturals, davant dels quals estem impotents, no podem més que solidaritzar-nos amb els damnificats. Solidaritzar-nos-hi i oferir la nostra ajuda incondicional. Amb independència que l’estat que s’hauria d’encarregar de distribuir-la la pugui o no merèixer. I amb més raó encara si els seus ciutadans pateixen una dictadura. Ja que no els en podem alliberar – a no ésser que tinguin reserves petrolieres o d’altres productes similars… – almenys podem tractar d’alleujar-los en situacions de crisi o d’extrema necessitat.

Al cap i a la fi, la població civil sempre és innocent. En qualsevol guerra, cop d’estat, desastres naturals, atemptat o si són violats els drets humans. I acostuma a ésser la que més pateix. Ajudar-los és la nostra obligació moral. Fins i tot en cas de que l’estat receptor no ens ho permeti. Per més que la major part de l’ajuda es quedi en mans dels quatre aprofitats de sempre, serà millor una petita ajuda que cap ajuda.

Pel que fa als atemptats terroristes, que no són inevitables sinó que depenen de la voluntat humana – per a dir-ne d’alguna manera… – no podem més que condemnar-los, per enèsima vegada, amb absoluta rotunditat. I sense cap mena de subterfugis ni justificacions: recórrer a la violència suposa, d’entrada i sense excepcions, perdre la raó que es pogués tenir. Les raons s’han d’entendre amb les raons, s’han de defensar amb les paraules, mai fent ús de les pistoles, les bombes o la força bruta.

Quin consagrat dia s’adonarà Eta de que el terrorisme en cap cas ajuda al moviment d’alliberament basc? Que, per més que ens ho vulguin fer creure, no representen ni tenen res a veure amb el MVLN…! Que a Euskadi l’últim que li cal són salvadors de la pàtria que posin les armes al damunt de la taula…! Fins quan haurem d’esperar per a que comprenguin el missatge de Ghandi: <<No hi ha camins per a la pau: la pau és el camí…!>>.

I menys encara hi ha dreceres, afegiria jo.

dimecres, 14 de maig del 2008

Pau al cim del món

mai 8th, 2008
by .
No comments yet

Avui m’he emocionat. M’he emocionat de veres en veure, per televisió, l’arribada de la torxa olímpica al cim de l’Everest! Quasi em salten les llàgrimes, contemplant com el símbol de la pau i la llibertat assolia el punt més alt del nostre planeta. Aquest punt màgic que és, alhora, símbol de la grandesa humana.

M’he emocionat com un infant en saber que la darrera rellevista era una noia tibetana de 19 anys, que l’ha rebuda de mans d’un company seu de Beijing. Quin detall més tendre i carregat de significat, que posa de manifest la fraternal entesa entre els pobles i les ètnies que composen la Xina!

I m’he emocionat, encara més, en veure com un dels membres de l’expedició que era al camp base – no sé pas si un xinès-xinès, un xinès-tibetà o un xinès-nepalí – plorava en saber que havien arribat al cim del món. Veure aquell bon home, que tant haurà sofert, desfet en llàgrimes, m’ha emocionat!

Quin detall, el del govern xinès, sempre obert a compartir amb el món sencer les notícies i esdeveniments que es produeixen al seu país! Quin detall més entranyable – i, sobretot, tan assenyat – decidir mostrar-nos aquell home desconegut plorant per la torxa olímpica, en comptes de caure en el morbós sentimentalisme de la televisió occidental!

Quin encert el seu, en no deixar-se coaccionar per la dictadura morbosa de les audiències! En apostar per la cultura, i no mostrar-nos l’espectacle decadent dels plors d’aquells familiars que hagin patit la pèrdua d’un fill o filla, com fem a occident sense cap mena de consideració!

Quina sort que tinguin clar que amb el dolor dels altres no s’hi juga i hagin evitat el recurs fàcil de caure en el populisme, tot mostrant-nos, per exemple, les imatges desconsolades d’alguns dels familiars del miler llarg de ciutadans executats aquest any a la Xina…!

dijous, 8 de maig del 2008

PS: Només em resta un dubte: amb la modèstia que els caracteritza, no hauran dut la torxa a l’Everest per tal d’evitar, almenys per un dia, l’aclamació unànime i enfervoritzada amb que les multituds de tot el món reben el relleu d’ aquest símbol de pau i d’entesa?

Features Stats Integration Plugin developed by YD