Si les forces polítiques hi estiguessin realment interessades, el primer que haurien de fer és apostar, decididament, per la participació ciutadana. Per la participació ciutadana diària, i no pas limitada a dipositar un vot cada quatre anys a candidatures de llistes tancades escollides des d’amunt. Per assolir aquest objectiu fonamental d’aprofundiment democràtic, de corresponsabilització ciutadana, res millor que fer ús de la immensa potencialitat que la xarxa d’Internet —i la societat 2.0— ens ofereix.

Amb major raó en una ciutat com la nostra, on Tothom suma i on segons l’ajuntament la participació ciutadana és “una peça fonamental del sistema democràtic, un eix d’unió entre l’acció de govern i les necessitats de la ciutadania (…), afavorint el diàleg i el consens”. Una participació que tan sols pot ésser real i eficaç si és directa, contínua i efectiva, defugint el sistema habitual unidireccional i diferit. Una participació on el ciutadà deixi d’ésser un elector per passar a esdevenir una persona —un element de decisió final.

Per aconseguir aquest objectiu essencial de participació caldria inventar i instaurar un mitjà directe i immediat de comunicació… si no fos perquè ja està inventat! Es tracta de Terrassa.net, el portal de comunicació “al servei de la ciutadania”, on són “els propis protagonistes els que n’administren [els continguts]”. Un portal “neutral i plural” que el Patronat de la Fundació terrassa.net ha decidit tancar demà, 1 de gener, per “traslladar a altres mitjans digitals de la ciutat (terrassa.cat, terrassadigital.cat, visquemterrassa, etc..) els [seus] continguts”.

Uns altres mitjans digitals curiosament no tan “neutrals ni plurals” ni directament participatius, sobre els quals els nostre excel·lentíssim ajuntament hi manté una posició predominant…

Si els motius de la decisió són, com ens diuen, purament i estricta econòmics, per quina raó no s’han fet servir els tan moderns mitjans de participació municipal dels quals disposem per demanar-nos l’opinió a la ciutadania? Per quina raó no se’ns ha preguntat, per exemple, si preferim mantenir el portal Terrassa.net a canvi de suprimir el sempre objectiu, participatiu i imparcial “Visquem Terrassa” que rebem puntualment cada mes als nostres domicilis?

O potser hem de creure que amb el que costa aquesta imprescindible revista de l’ajuntament i l’ajuda del Patronat no seria suficient per assegurar la continuïtat de Terrassa.net? Perquè, és clar, el que ens neguem a creure és que puguin tenir raó alguns malpensats que han gosat aventurar que és precisament el caràcter plural, neutral i lliure del portal el que ha decidit a l’ajuntament a no col·laborar-hi més entusiàsticament!

Confiem que una sàvia i diligent rectificació, tant de l’ajuntament com del Patronat permeti la continuïtat de Terrassa.net, demostrant amb fets —i no pas amb paraules— com n’eren d’injustificades aquestes absurdes i immotivades sospites.

divendres, 31 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

[download#152#image]

No fos cas que la ciutadania, sempre tan propensa a creure en el vell axioma ornamental de la sobirania popular, hagués pensat que podia decidir de veritat sobre com o què havia d’ésser la Rambla, si el Quart Cinturó era o no una prioritat absoluta o si el nou mapa de Zones Escolars serviran realment per a homogeneïtzar l’alumnat o bé per a fer encara més extremada la separació entre centres públics i centres concertats… Per posar, no cal dir-ho, tres exemples purament a l’atzar.

L’argument no pot ésser més incontrovertible: de la mateixa manera que José Montilla considera que les llistes obertes són perilloses perquè els electors podrien votar personatges mediocres només per ser mediàtics (oblidant que caldria que algun partit els hagués inclòs a les seves llistes), els nostres representants polítics deuen considerar perillós que els terrassencs i terrassenques puguem tenir la darrera paraula sobre temes cabdals per al present i per al futur de la ciutat…

I si, mancats de la seva eminència i de la seva visió messiànica privilegiada, ens equivoquem? I si decidim malament i provoquem —incultes i illetrats com som— una catàstrofe viària, escolar o de qualsevol tipus que converteix la ciutat capital en un cafarnaüm? Com podria la nau de Terrassa navegar segura per la mar del segle XXI sense disposar de tan grans capitans? Què faríem, sense la llum infal·lible del seu far de saviesa…?

Al cap i a la fi, es prou sabut que els ciutadans i ciutadanes, siguem d’Ègara o de qualsevol altre racó del món, tan sols l’encertem plenament un dia cada quatre anys… quan votem els nostres representants polítics! Quin sentit tindria, doncs, que se’ns permetés dir la nostra lliurement i se’ns concedís la capacitat decisòria final algun dels 1.460 dies restants?

Si volem evitar la barbàrie i la involució, és preferible que ens permetin decidir tan sols en casos molt concrets i sense gran transcendència… Els assumptes importants, deixem-los per aquells que n’entenen… Més encara, fins i tot quan no existeixi el risc que puguem espatllar res —com en les 16 propostes entre les que ens permeten escollir enguany— resulta tranquil·litzador saber que, d’acord amb la base 20 del Procés de participació, les propostes resultants “s’elevaran al Ple municipal per sotmetre-les a la seva aprovació i incorporació, si escau, en el pressupost vigent en aquella data.” Si “s’escau”, és clar… Cal confiar que no sigui tan sols un formulisme, sinó un sistema últim d’emergència que ens protegeixi de la nostra mateixa irresponsabilitat…

dilluns, 22 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#29#image]

Comparteix

Publicat al ATerrassa.cat, el 22 de març del 2o1o

Per tal de posar-hi remei, s’han plantejat amb timidesa algunes propostes de canvi que permetin una major implicació de la població en el sistema electoral. Entre elles, en veu baixa, quasi a cau d’orella, la implantació de les llistes obertes. Proposta, aquesta, que compta amb l’oposició visceral dels aparells dels partits, que senten perillar la seva preeminència, la seva raó d’ésser i el seu status quo.

Malauradament, els fets demostren que la voluntat d’avançar en l’aprofundiment de la democràcia i en una major participació ciutadana és més teòrica i ornamental que no pas real. L’exemple més clar l’hem tingut els darrers dies a Ascó. L’ajuntament d’aquest municipi de Ribera d’Ebre havia de decidir un tema d’una importància fonamental per al seu poble. Deixant de banda el fons de l’assumpte —no ha complert la població amb escreix el seu percentatge de solidaritat energètica i de seguretat?— el que ha estat més rellevant és el sistema de decisió: ha votat exclusivament el ple de l’ajuntament.

I ací, precisament, rau el problema: tractant-se com es tractava d’una qüestió bàsica, que no tan sols afecta al present sinó sobretot al futur del municipi, per quin motiu s’ha cregut que no era necessari plantejar un referèndum que permetés conèixer amb certesa quina és l’opinió de tots els implicats? Realment els nou regidors consideren que tenien dret a prendre, unilateralment i sense consultar ningú, la decisió final sobre un assumpte tan crític com aquest? Potser haver estat escollit per a representar els seus veïns els converteix en experts sobre la matèria? Passen, per aquest sol fet, a esdevenir primus inter pares front als seus conciutadans?

Fins quan alguns polítics narcisistes seguiran creient que el fet d’ésser escollits cada quatre anys els converteix en uns éssers superiors i infal·libles, que tenen dret a decidir sense necessitat de consultar amb els seus representats? Quin nivell de desafecció electoral s’ha d’assolir per a que els polítics abandonin els seus setials i es tornin a situar a ras de terra, anivellats amb la resta de la població? Com es pretén recobrar la confiança i el crèdit en el nostre sistema polític i en la classe política si no són capaços de recórrer, quan la circumstància ho requereix, al més directe, simple i elemental exercici de la democràcia, el referèndum? Fins quan es mantindrà aquesta mena de despotisme democràtic?

Alguns es demanen com és possible que l’abstenció vagi augmentant període electoral darrera període electoral… Tanmateix, potser la pregunta hauria d’ésser a la inversa: com és possible que no assoleixi un nivell creixi encara més vergonyós?

dijous, 5 de febrer del 2o1o

© Cesc Serrahima 2010
www.racodelaparaula.com

[download#30#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 9 de febrer del 2o10

Tanmateix, no ho podem pas negar, podria ésser una decisió encertada: tot el que es pugui fer per a recolzar amb fermesa el transport públic, per a reduir la pol·lució i fomentar el progressiu abandonament del vehicle privat seria altament positiu… Ho seria… Ho seria…, si no seguíssim entestant-nos en començar la casa per la teulada! Ho seria si el nostre tripartit apostés realment per la sostenibilitat…

Ho seria…, si el batlle i els regidors viatgessin de manera habitual en transport públic, si fóssim de veritat capital – i no tan sols de l’atur…– i els intervals de pas dels autobusos no excedissin els vint o més minuts, si les interminables obres del metro del Vallès acabessin oferint un tren – directe a Barcelona, si fos possible – cada cinc minuts, si els carrils bicicleta fossin dignes del seu nom (i no pas una mena de performance multicultural diària entre vianants i teòrics ciclistes), si s’apliquessin reduccions de l’impost de circulació per als cotxes menys contaminants o per aquells que no sobrepassessin els 5.000 quilòmetres l’any, si no s’estripés el territori amb el Quart Cinturó, si s’acabés la vista grossa municipal que permet convertir els carrers – i els passos de vianants – més propers a les escoles en impunes zones de descàrrega de criatures a les hores d’entrada i sortida de les mateixes…

Ho podríem ésser, si volguéssim: si ens ho creguéssim, en comptes de limitar-nos a fer-ho veure!

divendres , 6 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#192#image]

Comparteix

Publicada a l’Avui+ Terrassa, el 20 de març