Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Parlament

Cal que acatem la sentència de l’Estatut

mai 27th, 2010
by .
1 comment

Des de fa un parell de mesos des dels diversos vessants del nacionalisme espanyol es repeteix amb una insistència quasi malaltissa que els ciutadans i ciudatanes catalans hem d’acatar disciplinadament la sentència que el diligent i veloç Tribunal Constitucional emetrà sobre l’Estatut. Preveient, no cal dir-ho, que comportarà una i nova i important retallada del text. Tanmateix, ens comminen a que l’acceptem sense fer escarafalls ni declaracions fora de to.

Sense cap mena de complex afirmen que, per damunt de les conviccions i opinions, cal respectar el principi de la legalitat dels processos judicials i de l’actuació del Tribunal. La seva fonamentació no pot ésser més sòlida i inqüestionable: qualsevol demòcrata ha d’acceptar sotmetre’s a l’imperi de la llei, sense excuses ni justificacions.

Paradoxalment, la immensa majoria dels que ara defensen amb suposada convicció la prevalença de la llei són els mateixos que atacaven sense cap mena de mirament ni respecte el redactat de l’Estatut, tant quan era en fase d’elaboració com quan el Parlament l’aprovà amb gairebé el 90 % dels vots a favor. Sense tenir en compte que s’havien seguit al peu de la lletra tots i cadascuns dels passos processalment imprescindibles per aprovar una Llei Orgànica tan essencial com aquesta, no dubtaven en convertir-la en objecte de les més bàrbares i forassenyades diatribes. Per damunt de la legalitat del text, asseguraven, calia respectar la voluntat de la ciutadania, que no mostrava cap interès pel nou Estatut. Ja que, segons el seu parer, no formava part dels “problemes reals” de la població.

Ara, per contra, quan tot fa pensar que el text estatutari final satisfarà més al nacionalisme espanyol que no pas al català, cal que siguem respectuosos amb la legalitat…! Ara, després de patir la generosa retallada del Congrés dels Diputats i el més que provable aigualiment que li aplicarà el Tribunal Constitucional… Ho recordava fa un mes la Presidenta del mateix Tribunal, Maria Emilia Casas: “Només la fidelitat al sistema, això és, la lleialtat constitucional constitueix l’únic criteri per fer vives les regles de convivència que lliurement ens hem donat”.

Convindria demanar-nos: a quina legalitat o lleialtat es refereixen? A la mateixa que han demostrat ells respectant la normativa vigent? Per exemple, l’article 152.2 de la Constitució, que indica que els estatuts d’autonomia “només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum”? O l’article 159, que exposa que els 8 dels 12 Magistrats del Tribunal Constitucional seran escollits “per majoria de les tres cinquenes parts” dels membres del Congrés i del Senat”, respectivament? És lleial constitucionalment l’actuació del PSOE i del PP, quan cadascun d’ells escull els seus candidats i després es limiten a fingir que els han aprovats tots per les tres cinquenes parts de les cambres?

Potser ens demanen un respecte similar al que han manifestat ells amb l’article 17 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que estableix que els Magistrats seran designats “per nou anys, renovant-se el Tribunal per terceres parts cada tres”? O a l’article 233 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que determina que “Les deliberacions dels tribunals són secretes. També ho serà el resultat de les votacions”? O al 417 de la mateixa llei, que considera “falta molt greu” tant, al seu punt 9, “l’endarreriment injustificat i reiterat en la iniciació, tramitació o resolució dels processos”, com (punt.     12) “La revelació pel jutge o magistrat de fets o dades conegudes en l’exercici de la seva funció”?

«Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan». Si els magistrats no fossin escollits únicament per interessos partidistes, si 4 d’ells no tinguessin la seva designació caducada des de fa quasi tres anys, si un cinquè d’ells no estigués recusat, si el sisè no hagués mort sense ésser reemplaçat segurament resultaria més senzill —i, sobretot, molt més coherent— exigir lleialtat constitucional…!

dijous, 27 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 29 de maig del 2o1o

Curses de braus i consciència

mar 6th, 2010
by .
1 comment

En una societat civilitzada com la nostra les posicions enfrontades en el debat sobre la supressió de les curses de braus només es poden entendre si s’enfoca de manera errònia: tant si és de manera intencionada com no, alguns pretenen presentar-lo com una nova confrontació identitària o nacional, quan és —o hauria d’ésser— una qüestió bàsicament de consciència, de moralitat. Per desgràcia, el propi Parlament ha contribuït a aquesta confusió, en haver protegit paradoxalment una activitat de caràcter similar —tot i que menys violenta— com són els correbous de les Terres de l’Ebre.

Si el que es pretén és bastir una base sòlida i irrefutable, caldria centrar el debat en la moral i la consciència. La qüestió elemental que s’hauria d’escatir no pot ésser més simple: és o no èticament admissible que el dolor d’un animal esdevingui espectacle? Aquesta és l’única, fonamental, pregunta que caldria plantejar-se, la resposta a la qual hauria de permetre als nostres parlamentaris i parlamentàries decidir lliurement, deixant-se guiar tan sols per la llum aclaridora de la seva consciència.

Només si s’aconsegueix centrar l’assumpte en la moral i la raó, en el sentit comú indispensable, arraconant els prejudicis, les passions i les posicions preses, serà possible prendre una decisió final que sigui moralment defensable. En aquesta qüestió, com en totes aquelles on el component ètic i la consciència han d’esdevenir l’element vertebrador, no són els sentiments, les passions o les preferències —totes elles lícites i igualment vàlides— les que han de guiar la decisió, sinó la raó. No és tant el que hom creu o sent, sinó allò que la consciència dicta que s’ha de fer, allò que és moralment preferible, per més que s’oposi a les pròpies creences o inclinacions personals.

Cal, abans de res, arraconar les discussions bizantines i absurdes, basades en gustos o preferències. A efectes morals o de consciència no té cap rellevància si les corridas són una tradició catalana, espanyola o uzbeka, si es tracta d’un espectacle d’arrels històriques consolidades, si altres animals també pateixen, si és un art, si és més o menys bell, si ha estat inspiració de més o menys grans artistes, si dóna o deixa de donar feina a tanta o tanta altra gent…

Aquestes consideracions, i moltes altres que s’han sentit al llarg dels darrers dies —algunes d’elles de marcat caire surrealista— tenen totes elles la seva importància, el seu valor i la seva justificació en la vida quotidiana, en l’àmbit pragmàtic, però no pas en el moral. En l’esfera moral, aquell àmbit superior que precisament ens diferencia i situa per damunt de la resta dels animals, no compta el que ha estat o el que és, sinó el que hauria d’ésser!

Per aquest motiu convindria que, encara que fos tan sols per uns dies, tots els nostres diputats i diputades deixessin de banda els sentiments nacionals i se sentissin —com prediquen aquells que tenen un estat al darrera per a emparar-los— ciutadans del món. Si això els requereix un gran esforç, potser podrien limitar-se a tractar d’imaginar-se que són, per dir alguna cosa,… canaris! Que són membres del parlament de Las Islas, on la identitat nacional no és objecte de discussió… ni les curses de brau tampoc!

dissabte, 6 de març del mmx

 Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de març del 2o10

La culpa és del PP…

gen 10th, 2010
by .
No comments yet

Després que el seu company de partit —l’amic del ribot rebaixa Estatuts— Alfonso Guerra l’acusés “d’estar una mica en l’estratosfera” i a dedicar-se a “elucubracions planetàries”, José Montilla ha aplicat el Llibre d’Estil del PSOE i ha assegurat que la culpa de tot plegat és del PP. Seguint les recomanacions de la bíblia socialista, ha manifestat que el responsable dels problemes de l’Estatut és el Partit Popular que fou qui “presentà el recurs” al Tribunal Constitucional i del seu líder, Mariano Rajoy, que l’autoritzà.

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10

Curses de braus i llibertat

des 20th, 2009
by .
1 comment

És realment meravellós comprovar com el nostre país —malgrat comptar amb el nombre que li correspon de presumptes delinqüents i aprofitats— segueix essent un oasi de raonament, de pensament i d’anàlisi. Ho hem pogut comprovar a bastament amb les reaccions que ha provocat la Iniciativa Legislativa Popular que es presentà al Parlament amb la intenció de prohibir les curses de braus al nostre territori.

Davant d’aquest intolerable, intolerant, despòtic i antidemocràtic intent d’acabar amb un espectacle tan civilitzat, humà, pacífic, integrador i, sobretot, pedagògic com el de les curses de braus —que no s’entén com la UNESCO encara no l’hagi declarat Patrimoni de la Humanitat…!— 283 ciutadans han signat un manifest, titulat enigmàticament “Manifest de la Mercè per la llibertat”, oposant-se a la iniciativa que compta amb el recolzament de 180.000 persones. Persones, no cal dir-ho, desorientades, desinformades, potser fins i tot manipulades, que no sabien el que es feien quan li donaven el seu recolzament…

Sort que (part de) la intel·lectualitat catalana ha complert la seva funció d’il·lustrar, il·luminar i encaminar la ingènua i semi-analfabeta ciutadania…! Cal celebrar com es mereix que almenys un sector de l’elit cultural del país accepti, encara que tan sols sigui per aquesta crucial i imprescindible ocasió, abandonar la seva inaccessible torre d’ivori i es rebaixi a comunicar-se amb el poble ras per tal de mostrar-nos la llum vertadera, per tal d’esdevenir el far que ens guiï vers el recte camí de la perfecció i la sublimitat!

Als catalans i catalanes mai com ara —quan la foscor i la involució sembla voler engolir-nos…!— no ens havia calgut el seu excels i infal·lible guiatge, la visió aclaridora i purificadora del seu missatge messiànic i glorificador: Catalunya serà lliure (d’intolerants fonamentalistes antitaurins) o no serà!

Com pot o podria haver-hi algú, no tan sols al nostre país, sinó al planeta sencer, que no comparteixi el seu al·legat —fred, objectiu i alliberat de qualsevol voluntat partidista o manipuladora— a favor de la llibertat? Congratulem-nos amb la seva eufòrica i abrandada apologia de la llibertat il·limitada! Caldria esculpir en or les seves entenimentades paraules i gravar-les amb lletres gegants als pòrtics de totes les escoles, instituts, universitats, acadèmies, biblioteques, places de braus i altres temples de cultura de la nostra rica, bella, noble i sobirana pàtria!

Recordem-les: <<Amb la prohibició de la Festa dels toros (i de qualsevol altre esdeveniment o activitat, cal sobreentendre) és una part de llibertat allò que fóra prohibit, és un tros de llibertat el que tots perdríem. Cada cop que la llibertat d’algú es veu negada o limitada, la llibertat de tothom perd pes, es debilita, s’empetiteix.>>

Convé, sens dubte, que lloem i agraïm als déus, al cel, als astres i a la Fortuna que hagin beneït la nostra terra amb aquestes irrebatibles eminències, que fan de la defensa de la llibertat el seu objectiu primer, fonamental i prioritari! Aquests acèrrims defensors de la llibertat, que la converteixen en la seva veu i la seva proclama!

Ben aviat necessitarem de bell nou el seu guiatge, quan alguns, amb absurds subterfugis, falses excuses i raonaments demagògics i sense base empírica, pretenguin negar-nos —barroerament i sense importar-los vulnerar la consciència, l’ètica i la moralitat més elementals— el dret inalienable a l’exercici més pur i directe de la nostra llibertat: el de decidir, en referèndum vinculant, qui som, què som, com i amb qui volem o no viure!

Xavier Serrahima 20o9

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 21 de desembre del 2oo9

Dignitat catalana

nov 28th, 2009
by .
No comments yet

L’editorial conjunt en defensa de l’Estatut que van publicar dijous 12 diaris catalans no pot ésser més encertat. Demostra que, quan convé, sabem anar tots —o quasi tots…— plegats per a aconseguir allò que creiem que és imprescindible. Demostra que és possible somiar en aquella unitat que des de fa tant de temps i des de diversos sectors socials s’havia reclamat. Que s’havia reclamat insistentment per tal de poder fer un front comú català per a la defensa dels interessos catalans i, per consegüent, del text estatuari. Però, per damunt de tot, demostra que la més que probable nova retallada de l’Estatut és un problema important, que no tan sols preocupa —com de manera interessada han pretès fer creure els mitjans espanyols— a una minoria, sinó a la major part de la població catalana —d’allò que temps enrere s’anomenava societat civil.

Amb tot, si l’objectiu era oferir una imatge d’unitat, els diaris convencionals haurien fet bé d’obrir els ulls i d’ésser més generosos, oferint als cada dia més llegits periòdics digitals la possibilitat d’afegir-s’hi. De la mateixa manera, si pretenien que l’editorial conjunt fos representatiu de tot el país, l’haurien d’haver ofert a la premsa comarcal. Premsa que, com amb molt d’encert ha recordat l’ACPC (Associació Catalana de la Premsa Comarcal), lidera l’audiència en 38 de les 41 comarques. D’aquesta manera s’hauria aconseguit remarcar encara més la voluntat d’unitat que l’editorial pretenia emfatitzar. La idea que era tot el país qui s’hi trobava darrera.

L’editorial cal celebrar-lo, sobretot, com una demostració d’allò que els catalans i catalanes podríem ésser i obtenir, si ens ho proposéssim de veritat. Si tinguéssim clar on volem anar i fins on podem arribar, si avancem plegats. Si fóssim capaços d’aprendre les lliçons de la nostra història i ens decidíssim a anar tots al mateix pas i cap al mateix lloc. Tenint present, d’una vegada per totes, que fa una bona pila d’anys que som majors d’edat i que ja no ens cal la tutela de l’estat espanyol —i menys encara d’un exèrcit que té la missió de “defensar la integritat territorial”— per a escollir allò que més ens convingui.

Tot i que alguns hauríem preferit que aquesta defensa conjunta s’hagués produït molt de temps enrere (quan l’Estatut de veritat, l’aprovat pel Parlament, visitava les terres espanyoles, que l’esperaven amb les tenalles de poder a la mà), no podem més que congratular-nos que hagi tingut lloc finalment. Entre d’altres motius, perquè cal ésser conscients que alguns dels diaris que s’han adherit a aquest editorial difícilment l’haurien si l’objectiu fos defensar un Estatut molt més ambiciós i exigent.

Tant de bo, doncs, aquesta insòlita iniciativa conjunta signifiqui un punt d’inflexió definitiu per a la política i, el que és més important, per a la societat catalana. Un punt d’inflexió que superi d’una vegada per totes el malaurat costum que tenim de separar-nos per capelletes i llençar-nos els plats pel cap entre nosaltres, en comptes d’agafar-nos de les mans i reclamar plegats amb fermesa allò que creiem imprescindible.

Tant de bo haguem aprés, per fi, després de tants i tants anys de traves, , de menyspreu i ignorància, de topar-nos constantment contra la muralla d’incomprensió espanyola, que la decisió és —i sempre ha estat, per més que ens hagi costat de creure… — nostra! Que serem allò que vulguem ésser!

dissabte, 28 de novembre del mmix

© Xavier Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 29 de novembre del 2oo9

El 3 per cent

oct 30th, 2009
by .
No comments yet

En el seu moment —qui ho recorda, ara…?— l’acusació de Pascual Maragall que Convergència tenia un problema “amb el 3 %” van causar un gran enrenou. Basant-se en una informació del diari de capçalera del PSC, tot i que no ho feia directament, donava a entreveure que havia estat pràctica habitual en els successius govern de Pujol cobrar un 3 % de comissió per les obres que s’havien anat fent. Si més no, per a algunes d’elles.

Després de la commoció que causaren les seves paraules, que fins i tot van estar a punt d’encallar i fer perillar l’aprovació de l’Estatut que el Tribunal Constitucional està recuinant a foc lent des de fa més de tres anys, la situació es calmà. Entre d’altres raons, perquè es posà en marxa la poderosa i infal·lible maquinària que tenen els organismes públics per a arribar al fons d’aquests casos greus: la comissió d’investigació. Es creà, s’endegà, i complí a la perfecció amb la seva funció principal: mai més no se’n va saber res, d’aquella més que seriosa acusació de corrupció.

En aquells temps es van deixar sentir un munt de veus crítiques, tan dins del Parlament com fora, que reclamaven amb insistència i fermesa que Maragall expliqués el que sabia i que oferís proves palpables que demostressin els fonaments de les seves gravíssimes paraules. Si gosava, en seu parlamentària, acusar amb tanta severitat els governs de Convergència i Unió, li reclamaven que compartís amb tothom els seus coneixements.

Tanmateix, malgrat la seva insistència, afavorida per una campanya mediàtica fortíssima als mitjans de comunicació espanyols, mai més no va oferir cap mena d’explicació sobre l’assumpte. Mai no va aclarir que en sabia o en deixava de pensar. Fins i tot alguns van creure que, en veritat, ell no en sabia res, ni en tenia cap prova. Que tot just, en un moment d’ofuscació —ben similar a una de les seves cèlebres maragallades (heretades pel seu germà, per cert…)— va fiar-se de la premsa.

Tal i com han anat alguns afers públics en els darrers temps, posant de manifest que la corrupció i la voluntat d’enriquir-se de manera il·lícita prevalent-se dels diners públics —o sigui, de tots nosaltres, els contribuents— no és exclusiva de cap partit ni de classe, les paraules de l’anterior president ofereixen una lectura del tot diferent. Caldria començar a plantejar-se si no sabia més que no va voler confessar. Molt més… No tant de les suposades maniobres fosques de CiU, sinó del seu propi partit…

Tan forassenyat ens semblaria, ara, que algú deduís que les seves paraules van ésser mal interpretades per tothom?  Tan inversemblant és que algú pugui pensar que en comptes d’acusar l’anterior govern, per la malversació de fons públics,  el que pretenia fer era fer-ne befa, recriminant-los que només s’haguessin quedat amb un 3 % de comissió?

divendres, 30 d’octubre del 2oo9

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

 

Les filles de Rodríguez Zapatero

oct 8th, 2009
by .
No comments yet

En els darrers dies —abans que uns SMS de gran nivell cultural i intel·lectual enviats per distingits membres del Parlament centressin l’opinió pública— una fotografia de les filles de José Luis Rodriguez Zapatero preses junt amb el matrimoni Obama al Metropolitan Museum de Nova York centraren el debat sobre els límits del dret a la informació. Què ha de prevaldre el dret de les menors a preservar la seva intimitat o el dels mitjans d’oferir la seva informació al públic?

Un debat, cal avançar-ho, que no pot ésser més estèril, en un estat com l’espanyol on els mitjans de comunicació, amb les omnipresents televisions privades com a capdavanteres, ja fa decennis que van decidir que no hi havia límits infranquejables… Respectar els drets a la intimitat dels menors o dels personatges públics? I ca! El que cal és preservar el dret dels accionistes a treure el màxim rendiment de la seva inversió. Tot per l’audiència! O el que és el mateix: tot per a obtenir beneficis!

En aquest cas, curiosament els diaris que van publicar la fotografia en portada no van ésser els més propers als socialistes espanyols, sinó els més distants. Aquells diaris conservadors —ja que ara ningú no accepta ésser definit com a “de dretes”…— que tanta estima tenen pel nostre país i, sobretot, per la nostra llengua. Per una vegada, van cedir-li generosament la primera plana al president espanyol i a la seva família…

S’ha criticat, amb raó, que es publiqués la imatge. Deixant de banda que la llei prohibeix de manera explícita l’aparició de menors d’edat sense el consentiment exprés dels seus pares o tutors, caldria argüir raonaments ètics. S’ha reclamat a bastament la necessitat d’una estricta aplicació dels criteris deontològics bàsics del periodisme: el drets de les menors hauria d’haver prevalgut per damunt del de la informació. Més encara quan la presència de les filles de Rodríguez Zapatero no constituïen cap notícia de primera categoria.

Sobre aquest punt no hi hauria d’haver discussió: les fotografies no haurien d’haver sortit a la llum. Però… —sempre hi ha un però— caldria que, al mateix temps, es reclamés l’aplicació del mateix codi deontològic als polítics! El matrimoni Rodríguez-Espinosa té tot el dret a ésser considerada com una família normal, no sotmesa a l’atenció de l’opinió pública. Com el té a no voler que les seves filles menors d’edat apareguin als mitjans d’informació i que no esdevinguin objecte de l’atenció pública. I cal respectar-los aquest dret. Hi té el dret. Sí, senyor, sí: hi té tot el dret…

Ara bé, caldria també que es plantegessin si han fet ells el que haurien d’haver fet… Consideren de veritat que s’han comportat com una família normal, com una família més? O potser, i només potser, s’han prevalgut d’algun petit privilegi relacionat amb el càrrec del seu pare? Si volen que siguin tractades com unes noies com qualssevol altres, per quin motiu se les van endur al seu viatge a Nova York? Com van admetre que fossin fotografiades al costat de Barack Obama i la seva dona?

Creu realment, el president del govern espanyol, que un parell de noies espanyoles qualssevol tindrien l’oportunitat de viatjar en un avió de les Forces Armades finançat pels cada dia més soferts contribuents? Que se’ls permetria situar-se al costat del president nord-americà i fer-se una fotografia? Creu, realment, que ell i la seva dona les han tractades també com a unes noies normals i corrents? I, sobretot, consideren que han protegit la intimitat de les seves filles com convenia? No caldria, potser, que haguessin estat ells els primers en ésser coherents, en aplicar-se el seu propi codi deontològic?

dijous, 8 d’octubre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Diari Maresme, el 9 d’octubre del 2009

Els problemes reals dels ciutadans

set 4th, 2009
by .
No comments yet

Una de les conseqüències de l’aprovació per part del Parlament de l’Estatut fou la creació d’un partit auto-demominat com a no-nacionalista. Un partit que, a hores d’ara, després de morir d’èxit, ja no se sap si és un partit polític… o de tennis, ja que s’ha dividit en tres sets! Pel que sembla, el fet d’haver fet la seva campanya electoral despullats no ha evitat que s’hi produïssin batusses, al seu interior… I més des que a l’Estat espanyol hagi aparegut un rival que també es declara no-nacionalista.

L’aparició d’aquella primera formació era d’esperar: com podien permetre que, malgrat haver votat en contra de l’Estatut i haver tractat de boicotejar des del primer moment la voluntat d’entesa entre els altres partits, el PP a Catalunya es deixés seduir per la deriva sobiranista del Parlament? El nou partit, doncs, demostrava, ja des de la seva creació, que era capaç de fer una anàlisi acurada de la realitat: el partit que llavors comandava Josep Piqué estava caient en picat en una perillosa deriva radicalment catalanista i, el que era pitjor, antiespanyolista! El seu recurs al Tribunal Constitucional ho va evidenciar encara més…

Des de llavors, amb la mateixa coherència, perspicàcia i objectivitat, han dedicat els seus ingents esforços a demostrar que el gran problema de la Generalitat no ha estat pas la seva ridícula dotació pressupostària, els continuats entrebancs i les travetes dels successius governs espanyols, ni la voluntat hispanocèntrica de reduir al mínim exponent les seves funcions i capacitats, no! La seva ineficàcia no s’ha degut a cap d’aquests factors, del tot circumstancials, sinó al fet d’haver-se preocupat només de qüestions identitàries i nacionals, en comptes de tractar de solucionar “els problemes reals de la gent”.

Segons ells, la seva participació en la política era imprescindible, ja que cap formació prenia com a base de la seva actuació aquest principi de dedicar-se, en exclusiva, a oferir solucions a allò que “realment preocupa i afecta als ciutadans”.

Resulta inqüestionable que han complert, a bastament, el que prometien: totes i cadascuna de les seves activitats, gestions i intervencions, en sessions parlamentàries o de caràcter públic, s’han centrat en la resolució dels assumptes i necessitats que, de manera més directa, afecten a la generalitat de la població catalana. No han seguit l’estela dels altres partits, entestats obsessivament, quasi a frec del fanatisme, en impulsar —quan no imposar…— en exclusiva un nacionalisme, el català, malaltís i perillós, que posa més de manifest el que ens separa que no pas el que ens uneix.

Per contra ells —que hauria fet el país, sense la seva presència!— han dedicat els seus esforços a aquells temes que “de veritat preocupen al ciutadà”… Assumptes de caire prioritari, que no han estat, com podria creure’s, la lluita contra l’atur o la precarietat laboral, la crisi, el deficient nivell d’educació o la millora de les cada dia més obsoletes infraestructures públiques, no! Hauria estat caure en el parany del nacionalisme català, com ha fet el PP, sempre tan comprensiu, generós i complaent amb tot allò que fa aroma de Catalunya…

No, ells els que es proclamen a si mateixos com a no-nacionalistes, s’han preocupat, dia sí,dia també, exclusivament, d’assumptes tan prioritaris, bàsics i d’interès majoritari com el d’assegurar-se que el Govern radical i insolidari de José Montilla no pretengui penjar mai una senyera allí on havia de lluir, cosmopolita i alliberadora, la gens nacionalista i integradora rojigualda!

divendres, 4 de setembre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Cimera constructiva

ago 28th, 2009
by .
No comments yet

Darrerament es parla molt sobre quina hauria d’ésser la millor manera d’afrontar la més que possible retallada que sofreixi el ja prou amputat Estatut. Com és lògic, cada partit hi ha dit la seva. Fins i tot, hi ha hagut veus distintes i oposades dins d’una mateixa formació. Tractar, doncs, de resumir les diverses propostes resulta tan impracticable com proposar-se entrar-hi al detall.

Si hi pensem un xic, ens adonarem que, al bell mig de les declaracions i preses de posició més previsibles, n’han destacat dues. Precisament les dels dos partits que, des de punt de vista antagònics, van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut i van propugnar el vot en contra en el referèndum corresponent.

En el cas d’Esquerra, tot i resultar paradoxal, no ha sobtat a ningú que proposin una manifestació preventiva davant una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional espanyol —el més independent i incontaminat dels del seu gènere a Europa, sens dubte…— que pugui derrogar algun dels articles que ells mateixos no acceptaven,. Des que van entrar al Govern Tripartit la seva actuació no ha pogut ésser més ondulant ni esquizofrènica: se’n recorden, quan són als seus despatxos o viatgen en cotxe oficial que és defineixen com a independentistes?

La gran sorpresa ha estat la del PP català —i demano perdó per l’oxímoron! Considerant que la resta de partits no haurien de fer escarafalls davant d’ una legítima decisió judicial, la seva presidenta, Alicia Sánchez Camacho, ha instat a José Montilla a convocar una “cimera constructiva” dels líders de les formacions catalanes. Això sí, una vegada l’Alt Tribunal hagi fet la seva feina —em refereixo a la del tribunal, per descomptat. Ha indicat que “El desenvolupament de l’Estatut s’ha de fer amb el consens que va existir a l’Estatut del 78, aquesta és la posició assenyada que els catalans reclamen als seus polítics”.

Novament el PP l’encerta de ple: per a crear, aplicar i dur a la pràctica un nou Estatut cal un consens com el de l’any 78! Res més cert: un ampli i quasi total consens que no s’obtingué per la negativa del seu partit d’afegir-se, amb voluntat constructiva i dialogant, a les propostes compartides per tots els altres! El consens amb l’Estatut que aprova el Parlament existí i segueix existint, només falta que el PP s’hi sumi i no mantingui la seva voluntat de desvirtuar la voluntat ciutadana!

Amb tot, cal comptar que no és pas aquest consens —que amb tant d’afany va cercar el seu partit, quan governava a l’Estat Espanyol, per exemple amb la Guerra de l’Iraq…— que desitja la senyora Sánchez. Més aviat el que pretén és que els altres comparteixin el seu punt de vista i deixin de banda els seus “absurds radicalismes”.

Potser, ja que demana una “cimera constructiva” una vegada el Tribunal Constitucional hagi dictat la seva sentència —que tot indica que serà més aviat “destructiva” per a les necessitats del nostre poble i per a l’Estatut aprovat— el millor que pot fer el Govern és convocar-la. Però no en àmbit reduït sinó en una sessió del Parlament. I cursar una invitació especial a l’exdiputat socialista i actual Defensor del Pueblo, Enrique Múgica.

Llavors, en el precís moment en que entrin tots dos, l’hemicicle en ple es podria alçar en peus i, en una inqüestionable mostra del consens que el PP exigeix, aplaudir-los incansablement i enardida com mereixen en unànime agraïment pels innegables serveis que els seus recursos han prestat als interessos comuns del país i de la immensa majoria de la societat catalana!

divendres, 28 d’agost del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Montilla, sense Esquerra

mai 29th, 2009
by .
No comments yet

Sens dubte Joan Tardà és un dels diputats d’ERC més coneguts i reconeguts. Sobretot pels mitjans de comunicació espanyols, que li dediquen una atenció quasi tan exclusiva com a l’amic Carod… Més encara des que el desembre passat els hi va convenir fer creure que aquest bon jan desitjava una vida millor – per a dir-ho de manera suau… – als borbons, descontextualitzant la referència al crit de “mori el borbó” de la Guerra de Successió (1701-1713).

És conegut també pel seu capficament en pretendre parlar en català – en comptes de servir-se de la universal lengua comun espanyola – al Congrés dels Diputats. Infructuosa voluntat que l’ha convertit en un dels parlamentaris preferits dels successius presidents de la tan plural i multicultural cambra. Possibilitat que va defensar en una moció legislativa que, li convindria recordar-ho, va ésser rebutjada pels 25 diputats dels seus socis de govern…

Tardà al seu darrer apunt del seu bloc assegura que “sense Esquerra Montilla no tornarà a ésser President”. Una declaració més que decebedora tractant-se de l’únic català que destaca enmig de l’apatia i l’immobilisme general dels diputats – que encapçalen innegablement el rànkinq de professions absentistes – del país. Calia que ens descobrís la sopa d’all?

Què potser hauria estat president si ERC no li hagués posat en safata de plata la seva elecció, tot i no ésser el candidat de la llista més votada? Què potser ho seria, encara, si els Consellers d’Esquerra no preferissin el manteniment del càrrec i del cotxe oficial que no pas el compromís amb els seus electors i ideals?

Si el que pretenia és oferir-nos alguna informació que no fos obvia, potser li hauria convingut aprofundir un xic més l’anàlisi. I, en conseqüència, fer una estimació més acurada dels que ja comencen a aventurar-se com a possibles resultats electorals de les properes eleccions al Parlament …

Sembla oblidar un petit, insignificant, detall: el capgirament electoral que pronostiquen tant les darreres enquestes com el Baròmetre d’Opinió Política d’aquest mes (pàgina 32, quadre 32). Tot i haver-les de considerar amb la deguda cautela, cal pensar que prenen el pols al batec ciutadà. Si el prenen bé, indiquen que la davallada d’ERC podria ésser més que considerable: passaria del 14 % al 9,6 % dels vots. Si a això hi afegim la minva del PSC-PSOE (que obtindria el 19,7 % del suport electoral, front al 26,8 % del 2006), la conclusió que podria extreure’n l’antic regidor de Cornellà de Llobregat seria una altra: amb Esquerrra Montilla tampoc no tornarà a ésser president!

I, essent honest – oblidant per un instant el perill que representa Reagrupament.cat – potser podria arribar a una altra conclusió molt més temible, per als seus interessos: el més provable és que, si manté la seva submisa aliança amb el PSC-PSOE, ERC mai no tornarà a presidir el Govern!

divendres, 29 de maig 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Entrades posteriors →

Features Stats Integration Plugin developed by YD