Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Parlament

I tu què has fet, per la democràcia?

jun 30th, 2011
by .
No comments yet

La reacció dels diputats i diputades catalans davant condemnables fets que comportà fa quinze dies la —errada i erràtica— crida “Aturem el parlament” fou unànime i severa: pretendre impedir-los l’entrada per a participar en el debat dels pressupostos del 2011 era inadmissible, injustificable i intolerable. Com una sola veu, oblidant-se per un dia de les seves (teòriques diferències) i sense que fos possible distinció entre esquerra i dreta, entre nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans, acusaren als manifestants d’haver causat el “major atac contra la democràcia dels darrers trenta anys”.

Amb posterioritat, algunes formacions polítiques cregueren necessari matisar un xic, considerant que, per més raó que tinguessin de denunciar l’actuació violenta d’alguns manifestants, potser n’havien fet un gra massa amb aquesta afirmació. Sobretot tenint en compte que precedentment hi havia hagut “atacs” majors contra la democràcia, entre ells, i per damunt de tot, el de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981. El del 15-j pretenia “aturar” el Parlament; el del 23-f, no tan sols l’hauria eliminat d’arrel, sinó que hauria implicat la fi del sistema democràtic.

Una vegada les aigües han tornat venturosament a la calma, potser convindria recordar el que, des de punt de vista nacional català, fou una de les majors i més pregones agressions contra la nostre jove i sempre assetjada democràcia: la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut! Una sentència aberrant i indigna que desencadenà una de les majors mostres de rebuig social que s’ha viscut al nostre país dels darrers anys, la manifestació del 10 de juliol de l’any passat. Un acte de protesta multitudinari que semblava que ho havia de suposar, forçosament, un abans i un després en la manera de fer política a Catalunya…

Ara, just en complir-se un any de la sentència, tots plegats ens hauríem de demanar: quins efectes ha produït, aquell clam d’indignació general i inqüestionable? Quina ha estat la resposta dels nostres legítims “representants populars”? Quina solució efectiva ens han ofert per aconseguir posar remei al que, sens dubte, fou —aquest sí!— el “major atac contra la democràcia dels darrers trenta anys”? A banda del munt de promeses que ens oferiren llavors, quins resultats han assolit amb la delegació de poder que els hem concedit?

Quan reclamen, amb tant d’aplom i fermesa, el respecte institucional que lògicament se’ls deu com a representants dels ciutadans i ciutadanes, estan segurs d’haver complert degudament amb el contracte social que els lliga i compromet amb la voluntat popular? No podem, almenys amb la mateixa legitimitat, demanar-los, un per un: “I tu què has fet, per la democràcia?”

dijous, 30 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 30 de juny del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Carta oberta a Pilar Rahola

jun 20th, 2011
by .
No comments yet

Benvolguda Pilar, abans de res dir-te que dec bona part del meu interès pel debat periodístic als articles que llegia en aquell Avui tan plural i ric de ja fa uns quants anys: desats en una vella carpeta encara en conservo un quants, teus, d’en Quim Monzó, de Teresa Pàmies, de Vázquez Montalbán i, sobretot, del tan enyorat de Pedrolo —amic Manuel, com t’hem trobat a faltar, darrerament! És des d’aquest respecte per la teva obra que goso adreçar-te aquesta lletra.

He seguit —tot i que en diferit, per òbvies raons laborals— la temptativa de debat que Jordi Bonet, president de la FAVB, tractava de mantenir amb tu a Els Matins. Amb la teva simpatia i savoir faire habitual has pretès atuir-lo d’entrada, afirmant —amb aquell convenciment, més que taxatiu, inflexible que caracteritza els que estan segurs d’ésser els únics dipositaris de la veritat— que el dels indignats és un moviment indefinit i insubstanciat, “eteri”, amb més “càrrega sentimental que no pas política (…) i alguna de la càrrega política que li veig (…), que és antisistema, es carrega la societat democràtica”, imposant “un tipus de resistència que vulnera les regles del joc”.

No hauria estat més ajustat a la realitat, afirmar que els “antisistema” el que es proposen no és tant “carregar-se” la societat democràtica sinó “canviar” el model actual de democràcia, endogàmic, enquistat, pervertit i clos, per un de més accessible i participatiu? Per una “democràcia real” o més autèntica? No és perillós —i en ocasions fins i tot trampós— servir-se de generalitzacions abusives? No creus que t’has deixat endur per una certa tendenciositat, per un maniqueisme absurd, fal·laç i contraproduent? No creus que tots tenim una part de raó precisament perquè ningú no té —ni pot tenir— tota la raó?

En el moment que el teu oponent provava de rebatre la manca de principis i objectius definits del moviment dels indignats, consideres que has posat de manifest el teu tarannà innegablement dialogant, obert quan ni tan sols li has permès que indiqués quantes ILP havia aprovat el Parlament? O més aviat has pensat que “ara no toca” parlar-ne. Com tampoc tocava parlar, pel que sembla, de les injustificables limitacions a que estan sotmesos els referèndums a l’estat espanyol. “Hi ha maneres de canalitzar la protesta, la democràcia les té”, has declarat. Això sí, sense aclarir quines són. Ens podries dir quin són, exactament?

Penses que has estat igualment respectuosa en asseverar —amb un to d’exaltació que anava in crescendo al llarg de la teva intervenció, com si volguessis compartir la idea d’alguns dels que et proposaves blasmar, que creuen que cridar més fort confereix automàticament la raó— que el parell de contertulians indignats que havien dit a RAC1 que no reconeixien ni “la policia ni les lleis” el que havien de fer era “anar-se’n cap a casa?”.

Anar-se’n a casa? Per quina raó? Pel fet de no reconèixer-les —a la qual cosa tenen tot el dret (diferent fóra no acceptar-les)— o bé simplement per dur-te la contrària? Potser havien de demanar-te permís abans, per dir allò que pensen? No els creus, potser, capaços ni tan sols de pensar per ells sols? Semblava que ho insinuessis, negant-los el pensament i la capacitat de reflexió autònoma, i anivellant-los als anyells adotzenats que es limiten a seguir cegament el ramat, en assenyalar que allò que deia Jordi Bonet: “És un simplisme.. Home, per déu!… És que llegiu el manifest aquest del Hessel, que és un conjunt de consignes i no acabeu de fer un discurs…”

Amb tota l’estimació del món, i amb la modèstia que em correspon —jo també sóc “només un ciutadà que té una opinió”, però no pas tan “pública” com la teva, la qual cosa en dóna un estatus del tot diferent del teu (que no em permet els meus quinze minuts de glòria diària en una televisió pública)— entenc que faries bé de revisar el vídeo de la temptativa de conversa amb Jordi Bonet i comprovar, sincerament i amb el cor a la mà, si t’has aplicat tu mateixa algun dels principis que defensaves: “Hi ha qui pot pensar també amb la mateixa honestedat [el contrari]“ o “Si no tenim en compte que les regles democràtiques ens emparen a tots, anem malament.”

Certament, amiga Pilar, quan no seguim les regles, quan ens aprofitem d’una posició preponderant per a interrompre constantment als que no opinen com nosaltres, quan alcem la veu fins a ofegar la dels altres per impedir que es puguin explicar, “tots anem malament”. Tots, sí…, però uns més que no pas els altres!

dilluns, 20 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Felip Puig i la sinècdoque

jun 17th, 2011
by .
No comments yet

En la seva compareixença pública d’ahir —més que reiterativa, innecessàriament llarga, eufòrica, narcisista i autocomplaent en alguns instants— Felip Puig assegurà, amb la seva contundència, modèstia i objectivitat habitual que es van complir els dos objectius principals que es proposava la intervenció de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra: “Garantir que no s’ocupava i no s’acampava el recinte del Parc de la Ciutadella” i “Que el ple es pogués desenvolupar amb plena normalitat”.

Segurament per oblit, no aclarí si havia acomplert el que, segons la Llei 19/1983, de creació de la Policia Autonòmica de la Generalitat de Catalunya, és l’objectiu primordial d’aquesta: “la protecció de les persones i els béns, el manteniment de l’ordre públic”. Creu realment que tan ahir com el 27 de maig es garantí de manera satisfactòria “la protecció de les persones”? De totes les persones, siguin diputats, periodistes, vianants, periodistes o manifestants? Recorda que entre les funcions que recull la Llei 10/1994 de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra s’hi inclou (article 12.1 e) la de “Protegir les manifestacions i mantenir l’ordre en grans concentracions humanes”?

Considera l’Honorable Senyor Conseller —al qual aquest discret articulista s’adreça amb la modèstia que li correspon a la seva posició subordinada, esperant que a sa Excel·lència (la vida del qual Déu Nostre Senyor guardi molts anys) li sigui grat d’acceptar benvolentment la seva opinió, i no la cregui constitutiva d’algun intolerable delicte— de veritat, que les seves declaracions d’ahir compleixen els criteris d’imparcialitat i de veracitat que són exigibles a qualsevol càrrec públic, i amb major raó encara al màxim responsable de seguretat del país?

Considera, de bo de debò, amb el cor a la mà, que la majoria dels manifestants del Parc de la Ciutadella tenien “ganes ferotges de batalla campal”? Què el seu objectiu no era altre que “traslladar encara més una situació de guerrila urbana difosa a la capital de Catalunya”? Què feren servir “la violència extrema”? Què “els autèntics indignats”, “carregats de bona fe” només són “alguns” i no pas la majoria?

Humilment goso demanar-me si el seu no és un —injust i injustificat— criteri sinecdòquic, que confon una part amb el tot? Seria admissible que diguéssim, per exemple, “els polítics catalans són xenòfobs i racistes” perquè algun d’ells repartís un díptic on s’hi podia llegir “No queremos rumanos”?

divendres, 17 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, el 18 de juny del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

No és això, companys, no és això!

jun 16th, 2011
by .
No comments yet

Els actes violents que es van viure ahir pel matí a les portes del parlament són la millor demostració de com es pot perdre en cinc minuts tot el crèdit merescudament obtingut en un més! L’error d’estratègia o de càlcul no pot haver estat més greu ni més injustificable: en fossin o no conscients, els que van decidir utilitzar “Aturem el Parlament” com a lema de la protesta jugaven amb foc i s’han cremat les mans, amenaçant de calcinar el moviment sencer dels indignats…

Per més que els convocants posessin l’èmfasi en que “Serà una acció absolutament pacífica, no violenta…” i reivindiquessin la “legitimitat de la desobediència civil per oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes”, convertir aquest desafortunat eslògan en bandera de la protesta —en comptes d’escollir-ne algun altre de més explícit i menys bel·ligerant (“Aturem les retallades socials”, per exemple)— fou una mostra de miopia política i d’irresponsabilitat alarmant i imperdonable que feia preveure el pitjor.

Certament, sobren les raons per a estar indignats; certament l’actuació dels antiavalots del Mossos d’Esquadra del 27 de maig fou intolerablement severa; certament podia comportar un component de provocació i d’instigació a la resposta violenta; certament les retallades als serveis públics no tenen perdó, i menys quan de manera simultània es concedeixen ajudes milionàries a les entitats financeres, directament responsables de la crisi; certament un atur juvenil del 40 % pot convertir el futur en una utopia; certament els parlamentaris representen una part i no pas tota la població; certament la democràcia no pot consistir en limitar-nos a votar cada quatre anys amb un sistema de llistes tancades endogàmic i pervertit; certament les línies vermelles de la credibilitat i la coherència política van ésser traspassades ja fa molt de temps…

Certament… Tots aquests arguments —i tants d’altres d’acumulats que hi podríem afegir— expliquen i justifiquen de sobra una creixent insatisfacció i indignació. Una legítima i més que raonable indignació que ha d’expressar-se lliurament, al carrer i allí on convingui, amb veu alta i sense restriccions. Quan s’arriba al límit cal dir que ja n’hi ha prou, que és urgent redreçar el rumb si no volem assumir el risc d’estimbar tota una generació pel penya-segat de la desesperació, la marginació i l’exclusió social.

Tanmateix —i en aquest punt és forçós que siguem del tot inflexibles i que defugim qualsevol mena d’excusa o d’al·legació— ni aquestes raons ni cap altres no poden justificar ni emparar l’ús de la violència. L’exercici de la força física és blasmable sempre, el dugui a terme qui el dugui a terme. La violència és —i ha estat des de l’albada dels segles— la raó dels que no tenen raó; la raó de la desraó. Com bé asseverava Unamuno, per a vèncer —de veritat— cal saber convèncer, mai imposar.

Si els indignats pretenen assolir una democràcia real, una manera de fer diferent, més participativa i directa, si volen de bo de veres assenyalar un abans i un després, si tenen intenció de deixar petja en la història, i definir amb netedat la diferència entre un nosaltres i ells, el primer que han de fer es desmarcar-se, amb contundència i sense ambigüitat de cap mena, dels actes descontrolats d’ahir i dir, amb veu ben alta i clara: «En el meu nom no: defensem la força de la raó, no la raó de la força.»

No és això, companys, no és això!

dijous, 16 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 16 de juny del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Si tu no hi votes a favor, ells no ens els tornen

mai 11th, 2011
by .
No comments yet

Els dos principals eslògans del PSC a la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 2008 foren “La Catalunya optimista” i un amenaçant “Si tu no hi vas, ells tornen”. En certa manera, les dues cares d’una mateixa moneda: un oferiment —indeterminat i sense compromisos definits— d’esperança front el temor de la dreta integrista i intolerant. La imatge somrient de Carme Chacón ens convidava a l’optimisme.

Després de la negativa d’ahir del PSC a votar a favor de la moció de CiU que reclamava al govern espanyol el pagament del Fons de competitivitat, ens hem permès adaptar un xic el segon eslògan per encapçalar l’article: si tu, diputat o diputada del PSC, no votes a favor de la moció, ells no ens tornen els nostres diners. Perquè, recordem-ho, no estem demanant res al govern espanyol, sinó reclamant el que és nostre i es capfiquen a no retornar-nos.

Les crítiques contra els socialistes catalans han estat ferotges, acusant-los de trencar el front català al Congrés dels Diputats, de blegar-se als dictats del PSOE, de preferir els interessos del govern espanyol i no pas els de Catalunya. I, sobretot, de no complir els seus compromisos ni la seva paraula, car tant Joaquim Nadal com Laia Bonet havien declarat que estarien al costat del govern català “fins les últimes conseqüències”, garantint fins i tot el vot favorable dels 25 diputats del PSC.

S’ha remarcat especialment la seva suposada incoherència, pel fet de votar a favor de la reclamació dels 1.450 milions d’euros tant al Parlament com al Senat, i de fer-ho en contra al Congrés espanyol. En la seva defensa cal dir que no és just valorar la coherència política d’un partit per un fet o una votació puntual; cal tenir memòria i  fer-ho amb la deguda perspectiva històrica.

Si ho fem, hem de reconèixer que no hi ha cap formació política més coherent ni fidel que la dels socialistes catalans: duen més de trenta anys votant una cosa al Parlament català i exactament el contrari a l’espanyol! No li podem, doncs, exigir més coherència…, en la seva permanent incoherència!

Algú dubta, encara, els interessos de quina nació —o més aviat nación— defensa (i ha defensat sempre) el PSc al Congrés dels diputats?

dimecres, 11 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, l’11 de maig del 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

El dret a no decidir

mar 2nd, 2011
by .
No comments yet

El concepte coherència política s’ha guanyat amb escreix el dret d’aparèixer en qualsevol diccionari com a exemple del terme oxímoron! Fins a un extrem tal que bé podríem assegurar que els partits polítics únicament es mostren coherents en la seva permanent incoherència. O bé s’és coherent o bé s’és una formació política. Cal escollir. I, és clar, com que la coherència no dóna per menjar i en canvi els partits fins i tot permeten alimentar —generosament— als familiars que no se’n saben sortir solets…

La preposició de llei de declaració d’independència de Catalunya ha evidenciat de nou que els nostres representants opten per deixar la coherència a casa, junt amb els principis i el paquet de tabac, quan es dirigeixen al Parlament. Començant per CiU, que, convertint en patent de cors aquella seva pràctica consuetudinària que tan escaientment els defineix —la de l’eterna (i la tan ben calculada) indefinició— ha fet honor a les seves arrels cristianes, imitant altra volta Ponç Pilat i rentant-se’n les mans: tot i que una part significativa dels seus diputats —entre ell Felip Puig, flamant nou Conseller d’Interior— són favorables a la independència, tots hi votaran a favor. Pel mateix preu, coherència i democràcia.

Per sort per ells, hi ha qui els supera, i amb escreix. Aquells que —contra tota lògica— s’obstinen en continuar definint-se com a no-nacionalistes no han deixar passar l’oportunitat per donar lliçons de coherència a Convergència i Unió; per demostrar que, per més impossible que semblés d’entrada, que encara es pot ésser molt més coherents i demòcrates —però molt, molt i molt més— que no pas els diputats d’Artur Mas.

Coherents perquè ells, que han convertit la defensa dels drets individuals i de les llibertats en la seva bandera —sobretot quan el que es pretén imposar és l’abassegadora i genocida llengua catalana, per descomptat (o privar als afortunats braus del privilegi fantàstic d’ésser torturats al bell mig d’una plaça pública mentre espectadors àvids de sang els aplaudeixen)— ara s’han proposat impedir no tan sols que tinguem el dret a decidir, sinó fins i tot que disposem de la llibertat de debatre al Parlament sobre la independència!

Demòcrates, perquè aquests no-nacionalistes catalans / si-nacionalistes espanyols han palesat una vegada més quin és el seu concepte de la democràcia: el de recórrer al Tribunal Constitucional espanyol a fi que prohibeixi que aquesta preposició de llei il·legal, i el corresponent debat, es pugui dur a terme.  Certament, no es pot demanar major coherència a una formació política que la de defensar els drets individuals i les llibertats amb prohibicions. El maig del 1968, als murs ells segurament hi haurien escrit “Prohibit no prohibir”.

I pensar que, encara avui, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, del desorientat Joan Coromines —tan provincià i estret de mires com som tots els catalans i catalanes no mentalment colonitzats— defineix democràcia com “pres del llatí tardà, democratia, i aquest del grec, ??????????, govern popular”…! Sort en tenim, de comptar amb uns nacionalistes espanyols —congènitament universalistes i cosmopolites— que ens il·lustren, dia sí, dia també, amb la seva tan enlluernadora i perspicaç intel·ligència!

dimecres, 2 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de març del 2o11

Safe Creative #1102258576616

Comparteix


Afectes i desafectes

set 17th, 2010
by .
No comments yet

En el seu teòric missatge institucional de l’Onze de setembre —més propi d’un dirigent no ja del PSc, sinó del PsoE— José Montilla ens convidava als catalans i catalanes a recobrar “el sentiment d’afecte” amb l’estat espanyol “i les seves institucions” que el Tribunal Constitucional “havia malmès”. Ho feia plagiant literalment part del text de la carta als alcaldes i alcaldesses de Catalunya que ell mateix els havia enviat dies abans. Tot sembla indicar que el redactor d’ambdós textos va voler començar la festivitat de la Diada abans d’hora…

Tanmateix, aquesta duplicitat no superaria el nivell de l’anècdota —més quan, al cap i a la fi, en la seva campanya electoral prometé “fets i no paraules”— si no fos per les connotacions que una tal insistència revelen. En un país normal, hom entén que els polítics, i més quan es presenten a les eleccions al seu Parlament, el primer en que han de pensar és en defensar els interessos de la seva terra, posant-los per davant de qualssevol altres. Amb major raó quan es forma part del Govern. I no diguem, ja, quan se’l dirigeix.

Per contra, la visió de Montilla és exactament la contrària: la seva prioritat no és pas defensar la nació catalana —que els magistrats del Tribunal Constitucional, escollits interessadament pel seu partit i el PP, convertiren en paper d’estrassa— sinó l’única, gran i lliure nació espanyola! En comptes d’incentivar-nos a recobrar la dignitat i la consciència que com a poble ens mereixem, a mostrar-nos ferms quan ens ataquen, a viure dempeus quan pretenen agenollar-nos, el secretari general del PSc ens recomana recobrar “el sentiment d’afecte (…) en relació amb Espanya”.

Assegura que la pèrdua d’aquest afecte que sentien “molts milers de catalans” vers l’estat espanyol és “una situació gens positiva que ens hem d’esforçar per superar”. Des del seu punt de vista regional, la “situació gens positiva” —els assessors montillans saben bé que cal defugir termes amb denotacions negatives— que patim no ve provocada per la indignant, ofensiva i humiliant mutilació que l’estat espanyol i les seves institucions han infringit a l’Estatut, convertint-lo quasi en paper mullat, sinó per la pèrdua d’afecte envers la madre patria que ha produït.

Que un restrictiu, unitarista i limitador Tribunal Constitucional hagi dictaminat que no som una nació, que el català no és “jurídicament exigible”, que els nostres drets històric tenen només un pur caràcter ornamental, i que no tenim cap mena de capacitat decisòria no és rellevant, ni provoca una “situació gens positiva”… El que la provoca és que “molts milers de catalans” hagin perdut l’afecte per l’estat espanyol com a conseqüència d’aquests petits retocs, d’aquest 10 % insignificant del text estatutari que Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya¸indicà que s’havien limitat a retallar!

Estenem, doncs, de nou ponts de diàleg amb l’estat espanyol, per més que les seves institucions hagin dinamitat els que fa 35 anys hem procurat anar bastint! Seguim dialogant amb aquells que només monologuen! Seguim esforçant-nos, com proposa José Montilla, en superar aquesta “situació gens positiva” mostrant el nostre afecte per aquells que no ens volen tal com som sinó tal com són ells —i voldrien que fóssim.

No fos cas que, comprensius i generosos com són, ens vulguin considerar altra vegada desafectos a la Unidad de destino en lo universal espanyola! O el que és el mateix, a aquesta integritat territorial que les Forces Armades espanyoles tenen la missió de garantir.

divendres, 17 de setembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

[download#13#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 21 de setembre del 2o1o

Hem de celebrar l'Onze de setembre?

set 11th, 2010
by .
No comments yet

En un dia com el d’avui any rere any els catalans i catalanes ens veiem obligats a fer-nos la mateixa pregunta: hem de celebrar l’Onze de setembre? Quina era la voluntat del primer Parlament de la nostra història potsfranquista en convertir l’Onze de setembre en festiu? Més encara, quina fou la idea de fons que decidí als nostres parlamentaris de fa trenta anys dedicar la primera llei de la Generalitat recobrada a aquesta qüestió?

Vist des d’ara, no té cap explicació, ja que si bé els darrers governs Pujol ja havien anat apaivagant el sentit de l’Onze de setembre, els dos Tripartits consecutius s’han encarregat d’esborrar-lo del tot. Fins a tal punt que, si analitzem els actes institucionals que s’han celebrat al llarg del dia d’avui, resulta impossible deduir què fou el que s’esdevingué al nostre país avui fa 296 anys! O, per dir-ho més exactament, la impressió no pot ésser altra que la que celebrem la més gran victòria de la nostra història!

Amb major raó quan José Montilla aprofita el seu missatge propagandístic —perdó, institucional— de la Diada per assegurar que ara (després que els submisos sicaris judicials de l’estat espanyol ens hagin confirmat que ni ens volen ni mai ens voldran com som i volem ésser) el que cal és que “les forces polítiques, econòmiques i socials” concentrin la seva “intel·ligència i força a millorar les polítiques educatives, culturals, industrials, d’atenció sociosanitària o d’equilibri mediambiental”.

O el que és el mateix: a mostrar el nostre orgull de seguir avançant a rècules i agenollats, besant les botes d’aquells que trepitgen els nostres drets, les nostres legítimes aspiracions i els nostres sentiments. Montilla, de manera òbviament messiànica, visionària i temerària, afirmant que “interpreta el sentir de la majoria (…) dels homes i dones de Catalunya” ens convida a recobrar “l’afecte” per aquells que ens humilien. Una visió més pròpia del Nou Testament —“Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra” (Mt, 5,39)— que no pas del càrrec institucional que teòricament representa. Perquè després alguns diguin que les esquerres són cremaciris sense esperit cristià!

Confiem que no apliqui el mateix raser pel que es refereix a la violència domèstica, recomanant a la dona que rep una agressió de la seva parella que s’esforci a recobrar “l’afecte” per aquell que l’ha maltractada, tractant de refer els llaços indissolubles del matrimoni, en comptes d’alliberar-se d’aquell jou nefast que l’ofega i la menysprea, independitzant-se i cercant un nou lloc on pugui viure amb dignitat.

Montilla, com a bon escolanet del PSOE, pretén exactament el mateix: no tan sols obligar-nos a seguir convivint amb aquells que mai no ens han entès —i no diguem sentit afecte per nosaltres— sinó que han convertit el maltracte a Catalunya com el principal dels seus esports nacionals. Res d’alliberar-nos dels que ens asfixien: a l’inrevés, besem-los les mans i mostrem-nos agraïts.

Ens convida a deixar de banda qualsevol reivindicació o defensa identitària, que ens permeti anar amb el cap ben alt i subsistir com el que som, una nació. Una nació a la qual la feina conjunta de les institucions espanyoles no tan sols li neguen el dret a decidir —inalienable i irrenunciable— sinó, el que encara és més greu, el mateix dret a existir. A existir com el que som i volem ésser! El que som i no pas el que els espanyols voldrien que fóssim: una pura, simple, folklòrica i simpàtica peculiaritat regional més!

Per tot plegat —abans que Catalunya acabi naufragant irremissiblement en aquesta mar de confusió que pretén aigualir-nos com a poble, diluir la nostra identitat i harmonitzar-nos amb l’unitarisme espanyol, sempre tan universal, comprensiu i generós— potser convé recordar el redactat d’aquella llei primera. Un text que donava sentit, raó i fonament a la voluntat de convertir l’Onze de setembre en la nostra Diada:

«LLEI 1/1980, de 12 de juny, per la qual es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l’onze de setembre:

El recobrament nacional dels pobles passa, sens dubte, per la recuperació de les seves institucions d’autogovern.

Passa, també, per la valoració i exaltació de tots aquells símbols a través  dels quals les comunitats s’identifiquen amb si mateixes, ja que sintetitzen tota la complexitat dels factors històrics, socials i culturals que són les arrels de tota realitat nacional.

D’entre aquests símbols, destaca l’existència d’un dia de Festa, en el qual la Nació exalta els seus valors, recorda la  seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur.

El poble català en els temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l’onze de  setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposava també l’esperança d’un total recobrament nacional.

Ara, en reprendre Catalunya el seu camí de llibertat, els representants  del Poble creuen que la Cambra Legislativa ha de sancionar allò que la Nació unànimement ja ha assumit.»

dissabte, 11 de setembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#133#image]

Comparteix

Donem gràcies a l’Estat(ut)!

ago 1st, 2010
by .
No comments yet

A hores d’ara fóra del tot absurd negar que la visió clarivident i universalista de dos espanyols val, almenys, per la de centenars de milers de catalans. Per començar, per tots aquells que van assistir a la multitudinària manifestació del 10 de juliol (traïda pels nostres representants polítics abans que el gall cantés tres vegades, com és habitual…). I seguint per tots aquells que no hi van anar però se senten estafats per l’estricta i esterilitzadora sentència del Tribunal Constitucional espanyol.

Ho demostra l’article que l’insigne Felipe González i l’enlluernadora Carme Chacón publicaren —com no?— al diari El país. El text, del qual no en consta l’autoria exacta, no pot ésser més diàfan, aclaridor i alliçonador. Tot i que segurament l’ajut de Ses Eminències era del tot innecessari, potser contribuirà a obrir ben oberts els ulls a aquells que no hi veuen bé. O, més aviat, que no hi volen veure perquè es neguen a mirar de veritat… no fos cas que no els agradés el que veiessin.

D’entrada amb la primera frase ja ens il·luminen afirmant que “Catalunya és un dels subjectes polítics no estatals amb major autogovern d’Europa”. Sense que els calgui, per descomptat, proves de dret comparat que constatin la seva taxativa asseveració: la seva mateixa paraula ja és font d’autoritat! Tot i amb això, els matisos  afegits —que, heretge de mi, m’he permès destacar en cursiva— són fonamentals i no poden ésser més il·lustradors del seu pensament: “un dels subjectes polítics”.

“Un”. Un? Un entre quants? Entre cinc?, deu?, vint?, trenta, cinquanta? L’ús de l’article indefinit permet que la frase sigui incontestable, ja que tant pot significar que Catalunya és un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa com un dels cinquanta! Des d’aquest punt de vista, res a dir. És possible que, amb el text de l’Estatut sorgit del Parlament —recolzat íntegrament pel complidor Rodríguez Zapatero— fos un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa; després de passar per les àvides mans del seu vell company i camarada, Alfonso Guerra, un dels trenta; i, en acabar la tan ben conjuminada feina d’equip el Tribunal Constitucional, un dels cinquanta!

“Subjecte polític”. L’elecció del terme, tan ambigu, abstracte i inaprehensible, no podia ésser més hàbil… per evitar aplicar a Catalunya el terme maleït, que porta malastrugança tan sols d’escriure’l o pronunciar-lo: nació! «Uf! Calla, calla! Fuig, no esmentem en debades el nom del dimoni! Que Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi a tots confessats!»

Si molt convé, no fos cas que se’ns vegi massa el llautó espanyolista, ja farem l’insofrible esforç de referir-nos a Espanya com una asèptica i indeterminada “Nació de nacions” (en majúscula la primera i només la primera, por supuesto i por derecho de conquista), però que mai —però mai dels mais dels mais!— se’ns acudeixi la temerària gosadia de definir el subjecte polític del nord-est peninsular com a nació catalana!

Ergo, segons aquestes dues incontrovertibles llumeneres espanyoles, ni “Som una nació”, ni “Tenim dret a decidir”! 

diumenge, 1 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#86#image]

Comparteix

Fets, no paraules: resolució unitària del PSC

jul 21st, 2010
by .
No comments yet

Que al PSC, la fracció catalana del PSOE la manifestació del 10 de juliol li anava grossa ho va demostrar del primer moment, tractant d’aigualir-la, d’eliminar el lema que li donava sentit i provant de convertir-la en una mena de celebració folklòrica regional. La urticària que els provoca només pensar que els catalans i catalanes som, de veritat, una nació i tenim dret a decidir ha quedat de nou ben palesa. A l’igual que el temor patològic que senten a que el seu pare, José Luis Rodríguez Zapatero, no ja els renyi o recrimini per no haver estat bons nens, sinó tan sols els cridi l’atenció.

Això sí, una vegada el pare es fora i es reuneixen amb els seus companys de classe, al Parlament, fent veure que decideixen quelcom —car, tinguem-ho clar: el Parlament no podrà realment decidir res fins que deixem d’ésser una colònia espanyola— fan el gallet. Alcen la veu i es mostren més catalanistes que qualsevol altre. Tot i que hi posen més pa que formatge, fan la seva representació casolana habitual, assegurant que defensaran Catalunya més que ningú.

Tot just fa quatre dies, hi tornaren. Comptant amb l’aval i la subordinació absoluta i sense condicions de la seva marca blanca, ICV, el PSC va presentar una proposta de resolució unitària sobre ”la sentèn­cia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut”. Una proposta que no comptava amb el recolzament inicial del seu altre —teòric— soci del —encara més teòric— Govern d’Entesa, ERC. Formació que, visiblement afectada per les previsions electorals que li vaticinen una davallada de vots més que considerable, ha recordat sobtadament que, tot just abans de comptar amb obedients i ben pagats Consellers i Directors Generals, el seu era un ideari independentista.

Amb tot, beneficiant-se del compromís de CiU de donar suport a la resolució que presentés el Govern —o de les dues terceres parts del mateix, ja que deplorava que no fos capaç d’obtenir ni la unitat dins del nou Tripartit (més partit que mai, podríem afegir…!)— el PSC aconseguí el seu objectiu d’arrossegar a la majoria de partits de la càmera a votar a favor d’una proposta que devaluava i traïa la voluntat i l’esperit de la multitudinària gernació que es manifestà el proppassat dia 10. Una resolució unitària, genèrica i temorega, que es limita a ratificar “solemnement” el preàmbul d’un Estatut que el Tribunal Constitucional espanyol ha convertit en paper mullat, ni tan sols apte per a ésser reciclat.

Tanmateix, els socialistes catalans (a casa nostra, espanyols més enllà de l’Ebre) encara van ésser capaços de reblar més el clau del descafeïnament de la manifestació del 10 de juliol… Els infantons del PSC, en trobar-se cara a cara amb els seus pares del PSOE, sentiren tremolar les cames i optaren per fer-se perdonar les seves malifetes catalanes: per més inversemblant que sigui, es negaren a incloure la resolució unitària aprovada al Parlament divendres passat a la resolució que defensava el PSOE! O el que és el mateix, en una mostra més de la seva esquizofrènia política i nacional, es van negar a votar a favor de la resolució que ells mateixos havien presentat al nostre Parlament!

Han complert, doncs, de nou amb escreix el que prometien en la seva darrera campanya electoral: «Fets, no paraules.»

dimecres, 21 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#126#image]

Comparteix

← Entrades anteriors

Features Stats Integration Plugin developed by YD