Xavier Serrahima: el racó de la paraula

La culpa és del PP…

Després que el seu company de partit —l’amic del ribot rebaixa Estatuts— Alfonso Guerra l’acusés “d’estar una mica en l’estratosfera” i a dedicar-se a “elucubracions planetàries”, José Montilla ha aplicat el Llibre d’Estil del PSOE i ha assegurat que la culpa de tot plegat és del PP. Seguint les recomanacions de la bíblia socialista, ha manifestat que el responsable dels problemes de l’Estatut és el Partit Popular que fou qui “presentà el recurs” al Tribunal Constitucional i del seu líder, Mariano Rajoy, que l’autoritzà.

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#107#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10

El govern amic del PSOE

Cada vegada – més sovint que no pas voldria – que sento aplicar el concepte de Govern amic al del prestidigitador Rodríguez Zapatero, no puc evitar de pensar (tot i salvar les corresponents distàncies, per suposat) en un altre oxímoron famós: el de foc amic. Aquest eufemisme tan asèptic que es fa servir per a tractar d’endolcir i tergiversar algunes de les horroroses conseqüències de les guerres i, en concret, la injustificable tragèdia que suposen les morts causades en el propi bàndol per l’atac d’un exèrcit aliat…

En el cas concret del PSOE, per més que m’hi escarrasso, no sóc capaç d’entendre com algú, amb un mínim de criteri, pugui considerar el seu un Govern amic…! A no ésser, és clar, que entenguem el món de la política com un perpetu Carnestoltes, on cal anar contracorrent, on res és el que sembla i les paraules volen dir exactament el contrari del que signifiquen o haurien de significar…

Si, tot i que encara som en temps de disfresses, decidim deixar de banda aquesta conjuntural possibilitat, caldria començar a plantejar-nos què és allò que fa concloure a alguns dels nostres conciutadans que el govern del socialistes espanyols es pugui considerar com a amic del nostre país i dels nostres interessos nacionals? I, més enllà d’aquests interessos, de les nostres necessitats quotidianes… Què els du a pensar-ho? Què? Què ha fet el PSOE per a merèixer aquest apel·latiu?

Potser complir estrictament la promesa que el seu Secretari General va fer al Palau Sant Jordi en plena campanya electoral, assegurant que aprovaria l’Estatut que “sortís del Parlament”? Potser l’eficàcia i la rapidesa amb que han retornat tots els – mal anomenats – papers de Salamanca als seus legítims propietaris, sense deixar-ne ni un al cèlebre arxiu unitari?

Potser pel fet d’haver eliminat, d’una vegada per totes, la vergonyosa discriminació de la llengua catalana – oposada d’arrel a les normatives internacionals sobre els Drets Humans – al Congrés dels Diputats, al Senat o en d’altres organismes oficials on la nostra parla rep el tracte d’idioma forani? Potser en seu escrupolós respecte de la constitucionalment protegida diversitat lingüística i cultural de l’Estat espanyol, sobretot pel que es refereix als seus símbols, conceptes claus i representativitat esportiva?

Potser la seva darrera atzagaiada de tarannà – llegeixi’s talante – unificador i harmonitzador que converteix, de facto, les ONG d’àmbit exclusivament català en estrangeres pel que fa a la possibilitat de rebre aportacions que provenen de l’IRPF dels contribuents? El traspàs de rodalies o de l’aeroport del Prat? El rescat total i definitiu de les nostres – ja entranyables – autopistes? Potser haver prioritzat l’absolutament imprescindible TGV del Corredor Mediterrani (València – Barcelona – Montpeller), per davant del que podria unir, per dir alguna barbaritat, Màlaga i Sevilla?

O potser, per a acabar aquest llistat que fóra impossible convertir en exhaustiu, el que dóna fe i carta de naturalesa a la consideració del Govern del PSOE com a amic, és haver complert amb la Llei Orgànica de l’Estatut que l’obligava a acordar el nou model de finançament abans del 9 d’agost… de l’any passat?

Malgrat haver de reconèixer que, des de fa uns quants segles, els catalans sabem més bé que cap altra nació ibèrica els grans avantatges – afegits als nuls costos econòmics – que ens suposa la nostra consentida relació amb el sempre comprensiu Reino de España, almenys amb el govern del PP teníem consciència de que érem l’ase dels cops…! Amb el del PSOE n’estem tan i tan encantats, tan profundament cofois, que ja ni tan sols sentim les seves tan amigables fuetades…!

dimarts, 23 de febrer del 2009