Palau de la Música

A la manifestació del 10 de juliol, n’érem 50.000?

by .

Que a Catalunya les xifres no acostumen a quadrar ho sabem des de fa temps, sobretot aquells que veiem com els nostres sous es redueixen exactament en la mateixa proporció en que augmenten el volum i les prestacions dels luxosos automòbils dels Gerents de les nostres empreses. En els darrers temps ho palesa també la cova d’Alí Babà en que s’havia convertit el Palau de la Música per obra i gràcia de dos cavallers com Millet i Montull, capficats en dur a la pràctica la dita cristiana que assegura que “El proïsme ben entès comença en tu mateix”.

Si les xifres tenen tendència a ésser mal·leables, quan es tracta de determinar els assistents a una manifestació el ball de dades i la dispersió fan esborronar. En el cas de la del 10 de juliol contra la sentència del Tribunal (in)Constitucional les divergències són espectaculars: la Guàrdia Urbana —que té la mà trencada en minimitzar marxes antisistema o antisocialistes— establia en 1.100.000 el nombre de manifestants; Òmnium Cultural, els organitzadors, en 1.500.000. Quantitats que feien la impressió d’estar un xic inflades, malgrat la multitudinària assistència que aconseguí de convocar.

Sortosament, quan els catalans tenim un problema, sempre podem comptar que els espanyols —com si es tractés del Setè de Cavalleria— vinguin a ajudar-nos. La història ho demostra a bastament, sobretot des que els Borbons ostenten la corona. En aquest cas la solució a aquest trencacoll de les xifres l’ha duta Lynce, l’empresa que l’agència EFE contracta per a computar assistents a manifestacions.

En un exercici de professionalitat que els honora, prengueren com a base dels seus inqüestionables càlculs —recordatori per a presumptes despistats: és una companyia espanyola, ergo infal·lible— les fotografies preses a dos quarts de nou del vespre, dues hores i mitja més tard del seu inici, quan ja s’havia dissolt. És lògic: per als espanyols la siesta és sagrada i no la sacrificaran pas per fer un grapat de fotografies de desafectes trenca-pàtries…

Tal i com assenyalen en la seva pàgina —tradueixo literalment (no pretendrem pas que una empresa que treballa per a un organisme públic com EFE fos plurilingüe, oi’)— “hem fet un petit càlcul: la Diagonal (…) té una longitud d’uns 11 km i una amplada de 50 metres. (…) Amb una densitat mitjana de 1,7 persones/metre quadrat (xifra altíssima per a una multitud en moviment) hi van assistir 62.000 persones (amb una estimació a l’alça de 20 %)”.

El clam popular contra aquest càlcul tan gasiu ha estat quasi tan general com la manifestació mateixa, ja que s’ha entès com un intent de minimitzar la importància de l’acte. Un intent ben barroer i maldestre, cal dir-ho. Amb tot, cal que ens aferrem, una vegada més al nostre seny. Abans de res, caldria que ens plantegéssim una hipòtesi: i si tenen raó? Més encara: no és possible que fins i tot n’hagin comptat en excés? I si només ens ho va semblar, que érem una multitud inimaginable? I si tan sols en feia la impressió i prou? Al cap i a la fi, obtindríem un gran avantatge: la propera vegada podríem reunir-nos al Camp Nou, asseguts i tot, i encara ens sobraria mig estadi…

Segons els meus modestos càlculs —per més greu que em sàpiga dir-ho— no érem ni 50.000! Si de la xifra de Lynce hi descomptem l’espai que ocupava la immensa senyera que encapçalava la manifestació, els periodistes que hi anaven a treballar i no pas a reclamar res, els milers de turistes desvagats que s’hi van afegir per pura curiositat i les més que nombroses forces de seguretat que s’encarregaven de protegir els Presidents, ex-presidents i parlamentaris que hi van assistir, ens veurem obligats a reconèixer que no érem 50.000, ni 5.000… A tot estirar, uns 500 exaltats, la majoria dels quals cridaven consignes separatistes. O potser n’eren 50, que preparaven un comiat de solter, movent-se tant que semblaven una multitud??

És clar que, si fem cas de l’únic fet rellevant que destacava unànimement l’endemà la premsa espanyola a les seves portades i noticiaris, la xifra és encara més modesta: només hi havia un sol manifestant, el forassenyat que intentà agredir José Montilla!

dimarts, 13 de juliol del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#220#image]

Comparteix

Ascó: un mal símptoma

feb 4th, 2010

by .

No comments yet

D’un temps ençà, diversos baròmetres d’opinió han posat de manifest la creixent desconfiança que la major part de la població sent per la política i, sobretot, per la classe política que la representa. Un descontentament i un desencant que, de manera aparentment paradoxal, ha augmentat progressivament a mesura que la democràcia anava consolidant-se. Un descrèdit que encara s’ha accentuat més amb el desvetllament dels casos del Palau de la Música i l’Operació Pretoria. Casos que han convertit el tan admirat oasi català en una entelèquia entranyable.

Per tal de posar-hi remei, s’han plantejat amb timidesa algunes propostes de canvi que permetin una major implicació de la població en el sistema electoral. Entre elles, en veu baixa, quasi a cau d’orella, la implantació de les llistes obertes. Proposta, aquesta, que compta amb l’oposició visceral dels aparells dels partits, que senten perillar la seva preeminència, la seva raó d’ésser i el seu status quo.

Malauradament, els fets demostren que la voluntat d’avançar en l’aprofundiment de la democràcia i en una major participació ciutadana és més teòrica i ornamental que no pas real. L’exemple més clar l’hem tingut els darrers dies a Ascó. L’ajuntament d’aquest municipi de Ribera d’Ebre havia de decidir un tema d’una importància fonamental per al seu poble. Deixant de banda el fons de l’assumpte —no ha complert la població amb escreix el seu percentatge de solidaritat energètica i de seguretat?— el que ha estat més rellevant és el sistema de decisió: ha votat exclusivament el ple de l’ajuntament.

I ací, precisament, rau el problema: tractant-se com es tractava d’una qüestió bàsica, que no tan sols afecta al present sinó sobretot al futur del municipi, per quin motiu s’ha cregut que no era necessari plantejar un referèndum que permetés conèixer amb certesa quina és l’opinió de tots els implicats? Realment els nou regidors consideren que tenien dret a prendre, unilateralment i sense consultar ningú, la decisió final sobre un assumpte tan crític com aquest? Potser haver estat escollit per a representar els seus veïns els converteix en experts sobre la matèria? Passen, per aquest sol fet, a esdevenir primus inter pares front als seus conciutadans?

Fins quan alguns polítics narcisistes seguiran creient que el fet d’ésser escollits cada quatre anys els converteix en uns éssers superiors i infal·libles, que tenen dret a decidir sense necessitat de consultar amb els seus representats? Quin nivell de desafecció electoral s’ha d’assolir per a que els polítics abandonin els seus setials i es tornin a situar a ras de terra, anivellats amb la resta de la població? Com es pretén recobrar la confiança i el crèdit en el nostre sistema polític i en la classe política si no són capaços de recórrer, quan la circumstància ho requereix, al més directe, simple i elemental exercici de la democràcia, el referèndum? Fins quan es mantindrà aquesta mena de despotisme democràtic?

Alguns es demanen com és possible que l’abstenció vagi augmentant període electoral darrera període electoral… Tanmateix, potser la pregunta hauria d’ésser a la inversa: com és possible que no assoleixi un nivell creixi encara més vergonyós?

dijous, 5 de febrer del 2o1o

[download#30#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 9 de febrer del 2o10

Presó provisional per a Fèlix Millet

oct 23rd, 2009

by .

No comments yet

Des de fa dies aquest és, si hem de fer cas a la immensa majoria dels mitjans de comunicació, el clam general que expressa la societat catalana. Un clam de profunda indignació que augmenta exponencialment quan no es dubta en mesclar la realitat dels fets amb el desconeixement del funcionament de la justícia. Desconeixement que ha dut a que es pugui formular la següent —i errònia— pregunta: com és possible que una persona que ha reconegut haver-se apropiat indegudament de més d’un milió d’euros per al seu ús personal no vagi a la presó, quan tants d’altres hi van per haver-ne gosat robar 500 en un comerç o una entitat bancària?

En lloc d’aclarir la situació i tractar d’apaivagar els ànims, el Govern i la Fiscalia s’han afegit a aquesta mena de cacera de bruixes. En conèixer-se que el jutge no acordava la presó provisional per a Fèlix Millet i Jordi Montull, destacats membres del Tripartit, amb el Conseller Baltasar al capdavant, han criticat la seva decisió. En comptes d’entonar el seu mea culpa, d’assumir la inqüestionable responsabilitat que els pertoca —per no haver controlat l’ús que fan les fundacions (inclosa la del Palau de la Música) dels diners que reben dels contribuents catalans— contribueixen a posar sota sospita el funcionament judicial i a augmentar l’alarma social causada per aquest vergonyós cas.

Sense voler ésser menys, la fiscal superior de Catalunya, Teresa Compte, afegeix llenya al foc i col·labora eficaçment en l’erosió de la credibilitat de la justícia, en afirmar que la resolució dictada per jutge “no és l’adequada”, ja que “la llei deixa un marge de ponderació als jutges” que hauria permès acordar la presó provisional. Sense fer tampoc cap tipus d’autocrítica, per no haver sol·licitat aquesta mesura cautelar des de bon principi, i no pas a darrera hora, gairebé a remolc de l’opinió pública…!

Tot plegat semblaria una d’aquelles infames paròdies televisives, si no fos pel dany irreversible a la imatge de parcialitat judicial que provoquen aquells que més l’haurien de defensar i protegir!

És el món ben bé a l’inrevés: som els articulistes i no el Govern o la Fiscalia els que hem de fer pedagogia jurídica? No els correspondria a ells explicar als ciutadans que ho desconeixen que la presó provisional —com el nom assenyala— no és ni pot ésser un càstig o condemna penal (processalment inviable amb anterioritat a la sentència), sinó una mesura cautelar i excepcional que no prejutja en absolut el resultat del judici?

Una mesura cautelar que, segons l’article 503 de la LECr, només es podrà decretar quan: a) existeixi risc de fuga de l’imputat; b) hi hagi risc d’ocultació o la destrucció de proves; o, c) per a evitar que el processat pugui actuar contra els béns jurídics de la víctima. Si no es produeixen cap d’aquests tres supòsits, el jutge no podrà acordar-la.

En aquestes situacions, cal extremar la cautela i ésser molt prudents amb les declaracions, si es vol evitar una situació d’alarma social injustificada. Tanmateix, com podem exigir-la als mitjans de comunicació quan precisament aquells que haurien de contribuir a calmar els ànims —el Govern i la Fiscalia — són els que atien el desconcert i la ràbia?

Tinguem paciència, doncs, i siguem generosos: permetem que Millet i Montull gaudeixin dels seus darrers dies de llibertat mentre se celebri el judici…

dijous, 10 de setembre del 2oo9

www.racodelaparaula.com