Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

país

Lliçó d'economia espanyola

Cal felicitar amb admiració als dos darrers governs espanyols —el del poliglota Aznar López i del del Rei de les Promeses, Rodríguez Zapatero— per haver convertit l’economia espanyola en un indiscutible referent a escala mundial. No hi ha dubte que, amb el pas dels anys, s’estudiarà a totes les universitats del món… com a exemple del que mai no s’hauria de fer! Mercès als seus esforços combinats, han creat un nou oxímoron: economia espanyola. Si és economia, no pot ésser espanyola; si és espanyola, no pot ésser economia…

El president Aznar, de tan grat record per als catalans, va aconseguir el primer miracle econòmic: basar el funcionament de l’estat en dos grans i sòlids pilars empresarials, el turisme i la construcció. Dues bases de creació de treball sòlides i indestructibles, que garantien l’estabilitat i la seguretat de la trama empresarial. Res de caure en la temptació dels errors dels grans països industrialitzats de la Unió Europea i del món, que apostaven per una economia productiva… La producció de béns, com ha demostrat la crisi, no tenia cap mena de futur, en canvi la construcció i el turisme de qualitat espanyol…!

El segon, i encara més increïble, miracle l’ha dut a terme el president socialista que du a la pràctica la política econòmica més lliberal de la història de l’Estat espanyol, l’amic de l’Estatut català. En sentir al clatell l’alè de la crisi —quan ja havia esdevingut pandèmia…— va pronunciar una conferència a Nova York assegurant que comptava amb “el sistema financer més sòlid del món”… El temps, el guardià de la veritat, li ha donat la raó: era tan sòlid que les entitats financeres, després de beneficiar-se dels diners dels contribuents, han hagut de fusionar-se, per a no desaparèixer!

En convertir-se l’estat espanyol en el líder europeu de destrucció d’ocupació —potser s’hauria d’haver pensat abans que tan sols la indústria garanteix continuïtat?— va reaccionar amb la rapidesa i eficàcia que el caracteritzen: la solució màgica per a crear ocupació era el Plan español para el estímulo de la economia y el empleo. Una nova i fantàstica idea: res d’incentivar o recolzar les empreses o la indústria productiva, que permetien als poderosos estats europeus no caure en el pou més profund de la crisi! Res d’això: de nou els diners dels contribuents servirien per a crear ocupació… en el sector immobiliari, temporal i sense futur!

Un pla genial que tan sols presentava un petit, quasi insignificant inconvenient: els nous llocs de treball no tan sols no produïen riquesa i, per tant, augmentaven els diners que arribaven a les arques de l’estat, sinó que les anaven escurant. Es donava la paradoxa que no era pas la indústria ni l’empresa qui pagava els sous dels nous treballadors sinó els mateixos treballadors, junt amb la resta de contribuents, mitjançant els seus impostos. El vell somni espanyol: tots els treballadors i treballadores convertits, directament o indirecta, en funcionaris!

En comptes d’invertir els cabals públics en la creació d’empreses, en sembrar un viver d’indústries de futur, va pretendre que fos estat es convertís, el mateix, en una gran empresa… Una gran empresa sense capital propi, que no produeix riquesa i que és, per la seva condició, essencialment deficitària. Una empresa que no duraria ni un parell de semestres, si hagués de competir al mercat privat. Una empresa, sobretot, que depèn dels diners dels altres per a subsistir. I que, al damunt, gasta molt per damunt del que té…!

El resultat, un dèficit monumental, impossible de mantenir gaire temps. La solució? Hauria pogut pensar-se, seriosament, reduir dràsticament totes les despeses de l’estat que no són imprescindibles. Entre elles, la del ministeri menys productiu (i esperem que segueix essent-ho per molts anys…) el de la Guerra —perdó, de Defensa. Però no…, la gran, definitiva solució: augmentar els impostos directes i indirectes!

Felicitats de nou! Així sí que faran prendre embranzida a la roda de l’economia: augmentant l’IVA aconseguiran un immediat descens de les vendes; com a conseqüència, es reduirà la producció i creixerà el nombre de desocupats, que requeriran ésser coberts per unes prestacions públiques que inflaran encara més el ja inassumible dèficit de l’estat…!

Tanmateix, no cal preocupar-se gens ni mica: els pressupostos del 2011 sempre poden situar l’IVA al 25 %! En cas contrari, Catalunya —com sempre— ja proveirà…!

diumenge, 27 de setembre del 2009
© Cesc Serrahima 2009
www.racodelaparaula.com


Safe Creative #0909274597554

[download#197#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, l’1 d’octubre

Cimera constructiva

Darrerament es parla molt sobre quina hauria d’ésser la millor manera d’afrontar la més que possible retallada que sofreixi el ja prou amputat Estatut. Com és lògic, cada partit hi ha dit la seva. Fins i tot, hi ha hagut veus distintes i oposades dins d’una mateixa formació. Tractar, doncs, de resumir les diverses propostes resulta tan impracticable com proposar-se entrar-hi al detall.

Si hi pensem un xic, ens adonarem que, al bell mig de les declaracions i preses de posició més previsibles, n’han destacat dues. Precisament les dels dos partits que, des de punt de vista antagònics, van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut i van propugnar el vot en contra en el referèndum corresponent.

En el cas d’Esquerra, tot i resultar paradoxal, no ha sobtat a ningú que proposin una manifestació preventiva davant una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional espanyol —el més independent i incontaminat dels del seu gènere a Europa, sens dubte…— que pugui derrogar algun dels articles que ells mateixos no acceptaven,. Des que van entrar al Govern Tripartit la seva actuació no ha pogut ésser més ondulant ni esquizofrènica: se’n recorden, quan són als seus despatxos o viatgen en cotxe oficial que és defineixen com a independentistes?

La gran sorpresa ha estat la del PP català —i demano perdó per l’oxímoron! Considerant que la resta de partits no haurien de fer escarafalls davant d’ una legítima decisió judicial, la seva presidenta, Alicia Sánchez Camacho, ha instat a José Montilla a convocar una “cimera constructiva” dels líders de les formacions catalanes. Això sí, una vegada l’Alt Tribunal hagi fet la seva feina —em refereixo a la del tribunal, per descomptat. Ha indicat que “El desenvolupament de l’Estatut s’ha de fer amb el consens que va existir a l’Estatut del 78, aquesta és la posició assenyada que els catalans reclamen als seus polítics”.

Novament el PP l’encerta de ple: per a crear, aplicar i dur a la pràctica un nou Estatut cal un consens com el de l’any 78! Res més cert: un ampli i quasi total consens que no s’obtingué per la negativa del seu partit d’afegir-se, amb voluntat constructiva i dialogant, a les propostes compartides per tots els altres! El consens amb l’Estatut que aprova el Parlament existí i segueix existint, només falta que el PP s’hi sumi i no mantingui la seva voluntat de desvirtuar la voluntat ciutadana!

Amb tot, cal comptar que no és pas aquest consens —que amb tant d’afany va cercar el seu partit, quan governava a l’Estat Espanyol, per exemple amb la Guerra de l’Iraq…— que desitja la senyora Sánchez. Més aviat el que pretén és que els altres comparteixin el seu punt de vista i deixin de banda els seus “absurds radicalismes”.

Potser, ja que demana una “cimera constructiva” una vegada el Tribunal Constitucional hagi dictat la seva sentència —que tot indica que serà més aviat “destructiva” per a les necessitats del nostre poble i per a l’Estatut aprovat— el millor que pot fer el Govern és convocar-la. Però no en àmbit reduït sinó en una sessió del Parlament. I cursar una invitació especial a l’exdiputat socialista i actual Defensor del Pueblo, Enrique Múgica.

Llavors, en el precís moment en que entrin tots dos, l’hemicicle en ple es podria alçar en peus i, en una inqüestionable mostra del consens que el PP exigeix, aplaudir-los incansablement i enardida com mereixen en unànime agraïment pels innegables serveis que els seus recursos han prestat als interessos comuns del país i de la immensa majoria de la societat catalana!

divendres, 28 d’agost del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908214258869

[download#52#image]

Comparteix

Abans d’hora

En la seva conferència del passat dilluns – més pròpia del partit que no pas del Govern – al Palau de la Generalitat, José Montilla va referir-se a la laboriosa dificultat que està comportant la negociació del finançament que preveu l’Estatut. Va assegurar que l’Estat espanyol “no es pot permetre el luxe que Catalunya no se’n surti”, ja que el finançament “és just, urgent, inajornable i és de llei”.

Amb el seu to mesurat de sempre, va advertir al president espanyol, Rodríguez Zapatero de que “estem en el temps de descompte, no ens posarem nerviosos abans d’hora, però no dubtarem en defensar els interessos dels catalans”.

Una vegada més, cal aplaudir aquesta voluntat seva d’anar pas a pas i d’actuar amb serenitat i sense neguits. Sempre és preferible fer les coses amb calma i sense precipitacions: les presses mai no han estat bones conselleres ni acostumen a dur res de bo. No pot ésser més tranquil·litzador saber que no es posaran nerviosos “abans d’hora”…

Un assumpte d’una importància tan cabdal com el fiançament cal emprendre’l amb calma. Amb calma i carregats de bones dosis de paciència. El que convé anar avançant progressivament, fins a obtenir, d’una vegada per totes, un model de finançament suficient, que s’adigui a les necessitats del país. Un model estable i segur que no calgui tornar a negociar, almenys, en els propers vint-i-cinc anys.

Cal reconèixer, doncs, als governs socialistes, als dos governs amics, al català i al de Madrid, haver sabut dur a la pràctica perfectament aquesta idea seva de no posar-se neguitosos “abans d’hora”. Més, encara, haver aconseguit elevar aquesta pràctica a la categoria d’art. No s’hi van posar gens, de nerviosos, quan veien que s’anava acostant la data prevista per l’Estatut, la Llei Orgànica que els hi obligava… Tampoc no s’hi van posar quan s’havia superat la data sense haver-se assolit l’acord…

No s’hi van posar gens ni mica, de neguitosos “abans d’hora”, no. Van limitar-se a acceptar la generosa oferta de pròrroga que en Joan Saura – a fi de poder sortir a les portades dels diaris – va decidir concedir-los de manera unilateral. I, per descomptat, tampoc en incomplir el segon termini, no es van posar nerviosos: si no havien respectat una llei orgànica aprovada al Congrés, com havien de respectar un mer pacte verbal…!

D’acord amb les paraules del secretari general del PSC, potser hem de deduir que només serà “abans d’hora” quan el president espanyol incompleixi el tercer termini? Quan incompleixi el que va pactar amb el mateix Montilla, que expira a finals d’any?

O potser llavors també haurem de concedir-li al govern de Rodríguez Zapatero un nou termini? De sis mesos, d’un any? Potser llavors, i només llavors, quan hagi incomplert les seves obligacions i compromisos per quarta vegada – i el finançament sofreixi un endarreriment irremeiable que comporti la pràctica paralització dels serveis bàsic del país i la seva asfixia econòmica – ja comptarem amb el beneplàcit del PSC per a començar a posar-nos nerviosos? Ja no serà “abans d’hora”?

Certament la inalterable flegma del Sr. Montilla – que alguns amb molta mala fe intencionada, confonen amb la inacció o l’abúlia – és una virtut valuosíssima per a qualsevol governant, que no s’ha de deixar mai vèncer per la impaciència o la ira… Sempre i quan, és clar, sàpiga quan ha arribat el moment de fer ús de a seva autoritat, d’alçar la veu sense temor i reclamar amb fermesa el compliment d’allò que és imprescindible per als seu país i per als seus governats. Encara que ho hagi de fer abans d’hora…!

divendres , 28 de novembre del 2oo8

[download#1#image]

Sentit de país

El passat dilluns José Montilla va oferir una conferència al saló rosa del Palau anomenada Enfortir Catalunya per a celebrar els dos any del Govern. Un acte de caire institucional que comptava amb presència, entre l’audiència , dels dos caps de fila dels seus socis d’executiu: Josep-Lluís Carod Rovira i Joan Saura.

Si més no, això semblava d’entrada, ja que després de sentir algunes de les seves paraules, resulta com a mínim discutible el caràcter institucional de l’exposició pública… Més que de Govern, fet en nom i representació del Tripartit, va esdevenir un acte de partit, del secretari general del PSC.

Per més que el Govern d’Entesa ens hagi avesat a esperar sempre el més inversemblant, resulta quasi impossible arribar a creure que ICV o ERC poden compartir algunes de les idees expressades teòricament en nom de l’executiu català… Hem d’entendre que ERC comparteix la seva voluntat de limitar-se a respondre amb “fermesa institucional i realisme polític” una més que possible nova retallada de l’Estatut?

Després de tants anys d’atribuir a Jordi Pujol una malaltissa tendència a confondre partit i govern, segurament hauria estat molt més escaient fer la conferència a la seu del PSC o bé deixar-la en mans del seu portantveu parlamentari, si es preferia fer a Palau…

En un to marcadament messiànic i presidencialista, Montilla va assegurar que mai no “s’havia governat Catalunya amb tant sentit de país com en aquests darrers anys”. Un sentit de país posat de manifest, des del seu punt de vista, per “l’ampli consens parlamentari obtingut en la majoria de lleis aprovades” i per “l’important acord polític” en els pactes nacionals.

Se li ha de reconèixer que té la raó, tota la raó i res més que la raó: Convergència i Unió, durant els llargs vint-i-tres anys en que havia governat, mai no ho havia fet amb tant de “sentit de país”…, si entenem aquesta noció alla maniera del PSC! Mai no s’havia basat primordialment en una voluntat d’obtenir consensos parlamentaris i acord polítics. Mai no s’havia limitat a defensar allò que podríem definir millor com a “sentit de govern” o “sentit d’entesa”, certament…

Els successius governs de Jordi Pujol, en aquella seva obsessió nacionalista que sempre li ha retret el PSC, entenia que “sentit de país” significava, irremissiblement, posar per davant de tot la consciència d’identitat nacional i el desig d’assolir el màxim nivell d’autogovern possible. De defensar, per damunt de tot, el país, la nació catalana i els seus trets diferencials. D’oposar-se a la secular voluntat homogeneïtzadora de l’Estat espanyol, que pretén reduir Catalunya a una pura especificitat provinciana i folklòrica.

Tan avesats estem a la perversió terminològica que acceptem sense protestar que “sentit de país” admeti una lectura tan pràctica i conjuntural?

Suposa tenir “sentit de país” diluir els 25 diputats del PSC dins del brou del PSOE en totes i cadascuna de les votacions de les Corts espanyoles? Ho suposa renunciar a la possibilitat de crear un grup o portantveu propi? I votar en contra de la traspassar a la Generalitat la gestió dels ports i aeroports catalans? I del reconeixement internacional de els seleccions catalanes? O, més recentment, a favor de l’obligació de traduir a l’espanyol els certificats judicials europeus escrits en català que s’adrecin a jutjats catalans?

A quin “sentit de país” ens referim, quan el Sr. Montilla decideix assistir a l’homenatge a les Forces Armades el dia de la Hispanidad? O quan progressivament, sin que se note el cuidado, es va arrencant la “crosta nacionalista” de TV3 i de les emissores de la Generalitat? O quan es perd el referent nacional a les ràdios i televisions públiques per a acceptar una visió regional i etnocèntrica espanyola? O quan no s’usa la força política davant del Germà Gran de Madrid per a evitar la promulgació del Decret que imposa la tercera hora de castellà a les escoles ni tampoc s’usa la majoria parlamentària per a impedir-ne la seva aplicació a casa nostra?

Potser, més que de sentit de país, el PSC – amb en Montilla al capdavant – hauria de referir-se a “sentit d’estat…, d’Estat espanyol, per descomptat!

dimecres , 26 de novembre del 2oo8

[download#284#image]

Llengua innecessària

Ahir veia per televisió el partit de la final de la Lliga Catalana de bàsquet, entre el Joventut i el Barça. Una lliga catalana que, aquesta sí, el FC Barcelona sembla prendre’s amb major seriositat que no pas la Copa Catalunya de futbol, on l’any vinent podria enviar-hi l’equip júnior… de manteniment! Amb el respecte que té per les competicions nacionals, com pot dubtar algú de que sigui més que un club…?

Una de les idees dels responsables de la transmissió era sentir els comentaris dels entrenadors d’ambdós equips i dels arbitres de l’encontre. En un dels temps morts, sentia Sito Alonso, el que ha heretat la banqueta del Joventut d’Aito García Reneses. Pel que sembla, la petja d’aquell entrenador no ha estat només esportiva, també lingüística. Com aquell, malgrat els anys que du a Catalunya, no ha cregut necessari aprendre català ni, molt menys, parlar-lo…!

I ara! Quina pèrdua de temps! Per quin set sous hauria de fer-ho, si els jugadors del país ja l’entenen en espanyol? Si el català no és més que una llengua petita, quasi minúscula, d’anar per casa… Millor aprofitar el temps amb sensatesa i aprendre anglès, per exemple, per a que l’entenguin els jugadors foranis. Amb ells si que s’esforçava a parlar-los en l’esperant modern. Aprendre una llengua internacional sempre és bo. Les provincianes, que les parlin els provincians…!

Més o menys com Aito: per quin motiu havia de fer l’herculi esforç d’aprendre una llengua tan obscura i inintel·ligible com el català, tan allunyada de la seva, si només pensava viure entre nosaltres… setze anys!

És cert que pot semblar – de fet ho és – una anècdota trivial: al cap i a la fi, Sito va néixer a Agaró i no sap pas quants anys s’estarà entre nosaltres. Ara només en du tres i, és clar, no veu la necessitat d’aprendre el nostre idioma…

Un raonament que, a força d’anar-nos-el repetint per totes bandes, hem acabat acceptant com a lògic: per què l’hauria d’aprendre, si ja l’entenem en espanyol? Oi que entenem i parlem les dues llengües, els catalanoparlants? Doncs tot arranjat! Les llengües han de servir per a entendre’ns, per a comunicar-nos, no?

Si responem afirmativament demostrem el poc respecte que ens tenim, com a país, com a realitat nacional. Amb la nostra bona fe secular, hem acabat caient en el parany de tots aquells que voldrien que el català quedés relegat a l’àmbit familiar i convertit en una atracció de fira i de Festa Major.

Tant costa d’entendre que només evitarem l’extinció, més o menys propera, de la nostra llengua si aconseguim que sigui imprescindible per a viure a casa nostra. Si als nouvinguts no els hi cal per a res, si comproven que no els és necessària en absolut, no l’aprendran, es limitaran a aprendre la veritable llengua útil, l’espanyol, i prou. I la del país, la nostra, anirà esdevenint cada dia més residual i minoritària, que conservarem quatre indígenes, tancats fins d’un gueto…

Fins que el país acabi convertint-se en un país monolingüe…, monolingüe espanyol! Llavors, com per art de màgia, els eterns defensors de la llibertat lingüística i del suposat bilingüisme s’esvairan tan de pressa com els defensors de la democràcia i al llibertat així que senten la paraula autodeterminació…!

dilluns, 22 de setembre del 2008

[download#329#image]

Seleccio? Quina selecció?

En aquest fantàstic país nostre hi ha una bona pila de preguntes que es repeteixen una vegada rere l’altra, com una lletania constant. Entre aquestes, una de ben comuna té a veure amb allò que jo denomino “Combinat de jugadors de futbol de seleccions autonòmiques de l’Estat espanyol”. I que la majoria segueix entestant-se en anomenar “Selecció espanyola”, sense més atributs. O, a tot estirar, “Selecció espanyola de futbol”.

Un terme que, com tants d’altres, no sóc capaç d’entendre… Què significa selecció de futbol ? No es tracta d’un esport, el futbol. D’un esport en que hi participen un nombre determinat de jugadors? Doncs com se’n pot fer una selecció i seguir-hi jugant? Confesso la meva absoluta perplexitat…

Vegem que en diu el diccionari, al respecte: Futbol: <<Esport practicat (…) entre dos equips d’onze jugadors…>>. Selecció: <<Acció d’escollir les millors coses d’un conjunt>>.

Doncs bé, si combinem les dues accepcions, no hi ha dubte del que significa “Selecció de futbol”: escollir, d’entre el conjunt d’onze jugadors que integren un equip, els millors. O el que ve a ésser el mateix: quedar-se’n només dos o tres. Ara bé, una vegada escollits aquests, com s’ho fan, per tal de poder jugar un partit? La selecció contra la que s’enfronten també està formada només per els tres o quatre millors jugadors?

O, potser, és que del futbol entès com un conjunt – els jugadors, l’equipament esportiu que duen, la pilota, la porteria, el camp, les xarxes… – se’n fa una selecció per a quedar-se amb el millor…? Amb quin criteri? El millor són els futbolistes? Potser sí… Però si no hi incloem la pilota, poca cosa més que mim, podran fer… Si decideixen seleccionar la pilota, però no pas la porteria, què en faran, amb ella ? Sense el seu equipament, segurament els denunciaran per escàndol públic…! I sense camp…?

Així les coses, potser que anem tractant d’imaginar una nova definició, per a aquesta realitat… “Selecció de futbolistes”, potser?

És per tot això – i algun altre detallet més – que quan em plantegen, per enèsima vegada, la pregunta del milió – <Què prefereixes, que la Selecció espanyola guanyi o perdi?>> no sé mai què em demanen ni què se suposa que hauria de contestar…

Com que sembla que la qüestió és preguntar per preguntar, els hi torno la pilota: Què és, una selecció espanyola? Selecció de què? De poesia? De pintura? De premis Nobel? De físics quàntics? De cantants d’èxit? De famosos que no se sap perquè ho són? O, potser, de vins, de fruites, de tubercles… ? Què se selecciona? I, qui ho selecciona?

Em miren com si m’hagués begut l’enteniment. Tanmateix, quina culpa en tinc, jo, de que no hagin sabut formular la pregunta correctament?

Això a banda, no he arribat mai a entendre el motiu que els du a fer-me, any rere any, aquesta mateixa pregunta… Per què sempre es refereixen a la “selecció espanyola”? Per què a ningú no se li acudeix de demanar-me si prefereixo que venci o no la selecció de futbolistes del Kirguistan, per exemple…, essent, com són, ambdós, països estrangers!

dilluns, 23 de juny del 2008

[download#264#image]

Coherència política

Com que no és bo ni just – ni tampoc necessari – mostrar-se sempre negatius, ni exercitar la crítica per la crítica, cal que aprofitem les escasses ocasions en que el món polític ens permet fer un elogi de la coherència. Com que l’expressió coherència política ha esdevingut un oxímoron, convé destacar-ho quan un partit polític té el coratge de practicar-la.

I més encara quan forma part del govern i no dubta en posar en perill els seus càrrecs institucionals per defensar la seva coherència política i electoral. Quan entén que els principis i les idees de fons, que han bastit i conformat històricament les arrels del partit, han de situar-se per damunt de qualsevol altra consideració conjuntural de curta volada.

Cal, doncs, que felicitem ERC per la seva coherència pel que fa al tema de la sequera. Que els en felicitem i ens en congratulem. Confiant que el seu model segueixi d’exemple i els altres partits – tant als que comparteixen amb ells el Govern com els de l’oposició – deixin de banda els seus interessos partidistes i es mantinguin fidels als seus principis. Amb una visió àmplia del país i no pas sucursalista o secundària.

En el tema del transvasament de l’Ebre han estat – junt amb el PP, mal està el dir-ho… – els únics que han estat capaços de mantenir el seu punt de vista de sempre. Segueixen defensant el que han defensat des del primer dia: no al transvasament. I ho fan sense embuts i sense recórrer a malabarismes o pirotècnia terminològica, amb claredat i sense embuts: res de transvasaments.

Quin goig, comprovar com Esquerra s’ha mantingut fidel a les seves idees! S’ha mantingut fidel a les seves idees i ha actuat en conseqüència, fent servir la temps enrere cèlebre clau del govern, per tal d’obligar als seus socis del Govern a no claudicar davant de les pressions del seu Germà Gran del PSOE, que pretenia imposar el nou transvasament de l’Ebre.

Quin goig, comprovar que han amenaçat en deixar el Govern si no bandejava la proposta de l’executiu espanyol! Quin goig, veure com segueixen fent costat a la gent de les Terres de l’Ebre!

I quina llàstima que hauria fet, en canvi, veure l’únic partit català de base assembleària venent els seus principis per un plat de mongetes! Quina llàstima que haurien fet, empassant-se allò que havien defensat sempre per por de perdre les seves poltrones…! Quina llàstima que haurien fet…! Quina llàstima…!

dimarts, 22 d’abril del 2008

Features Stats Integration Plugin developed by YD