Segurament un dels grans debats que segueixen pendents —tant al nostre país com a la major part del món occidental— és el de determinar quin és (o hauria d’ésser) el rol de l’intel·lectual. O, si es vol, del pensador o de l’analític. De fet, potser la pregunta correcta no seria tant quin és el seu rol o funció, sinó, sobretot, quina és la seva responsabilitat. O, si preferim dur-ho a l’extrem, quin és el sentit de l’intel·lectual avui en dia? Més encara: en té cap?
Com una paradoxa més d’aquest món ambigu i contradictori en el que vivim, a mesura que l’anomenada Societat de la Informació s’ha anat consolidant, s’ha reduït paral·lelament la pluralitat, la diversitat de pensaments i la divergència. Com major és la —teòrica— llibertat, menor és l’espai que li resta a la diferència i al contrast. Internet, el somni àcrata finalment realitzat de la informació sense fronteres ni censures i a l’abast de tothom, ha esdevingut la major eina d’uniformització mai coneguda. El major oceà de llibertat mai imaginat ha contribuït com cap altre, sorprenentment, a la instauració i generalització del pensament únic orwellià.
La dissensió, l’expressió de la dissonància, el qüestionament del que ens envolta, ha desaparegut quasi per complet. L’aquiescència i l’acriticisme —quan no la submissió més vergonyant— han esdevingut, de manera impensada, la plaga més funesta i perillosa del segle XXI! Aquells que haurien d’instruir-nos i d’obrir-nos els ulls de l’esperit i de la ment, només tenen accés a la opinió pública majoritària si accepten deixar-se amansir i domesticar, rebaixar els seus instints analítics.
Un exemple clar el tenim, per desgràcia, a la nostra televisió: on els canvis de governs han comportat no tan sols la substitució del referent nacional per un d’hispanocèntric, sinó esborrar de la petita pantalla uns tertulians —el més similar als intel·lectuals que tenim avui en dia— i canviar-los per altres. Opinió? Guiatge? No! Transmissió del missatge. Cloroformització i adotzenament de la ciutadania.
Les excepcions, és clar, existeixen, però es poden comptar amb els dits: Salvador Cardús, Víctor Alexandre, Vicent Partal, Josep M Terricabras, Xavier Roig, Enric Vila… Com més inquisidors, incòmodes i insidiosos, més relegats en editorials més modestes.
Davant d’una aital situació, res pot convenir-nos més que plantejar-nos de recobrar obres antigues d’intel·lectuals que no van consentir mai en blegar-se a les conveniències ni van mossegar-se la llengua quan consideraven que calia dir-hi la seva. És el cas, sens dubte, de Negro sobre negro (Nero su nero), de Leonardo Sciascia, Global Rhythm Press, 2007. Malauradament, no traduïda al nostre idioma.
Un coratjós llibre que causà un més que considerable sotrac en l’endormiscada i panxacontenta societat italiana de l’any 1979, quan en publicà per primera vegada. Una societat que, segons l’encertat i feridor diagnòstic de l’autor sicilià, havia substituït la veritat per l’aparença; la realitat per una ficció afalagadora i narcotitzant. Una república de filisteus on regnaven la hipocresia i el servilisme. Una societat caduca i decadent, naufragant en una autosatisfacció degradant, on ningú no diu el que pensa ni tampoc pensa el que diu.
Una societat en descomposició, on no restava altre remei que seguir el pensament oficial “que ara toca” si no volies veure condemnat al silenci o a l’ostracisme, si no volies que el temporal de l’oblit se t’endugués riu avall. Una societat vençuda que feia aigües per totes bandes, que s’ofegava en els fruits bords de la seva pròpia mediocritat, on tan sols els rosegadors més adaptables se salvaven —o es pensaven que ho feien! Una societat pregonament malalta, que no admetia ja vacunes…
Una societat, en síntesi, que recorda més que no convindria una altra que coneixem de ben a prop…!
No hi ha dubte que alguns dels assumptes que tractava han perdut gran part del vigor que li conferia l’actualitat. Alguns d’ells fins i tot han quedat descarnats o despullats de la seva força i de la seva virior. Del tot deshidratades —o desfibrades, si se’m permet el manlleu de Josep Pla. Potser hauria estat un encert aprofitar la traducció per a esporgar-les o reduir-les. Potser sí que el vestit li va un xic balder a l’esquelet que el vent de la història ha anat esquilant, però el que en resta, la seva ànima reflexiva i crítica, desvetlladora, segueix posseint una força indiscutible. I el que és més greu, continua estant de plena vigència…
Ja que a l’inici ens referíem a qüestions pendents, potser convindria que ens plantegéssim, tots plegats, si no és trist que ens calgui recórrer a recobrar un magnífic text de Leonardo Sciascia per prendre consciència de fins a quin extrem de desinterès i d’abúlia —fins i tot gosaria dir d’apàtica abúlia— hem arribat…!
Qui podria pensar, llegint les línies que transcric, que van ésser escrites fa trenta anys?
«Diria que jamás ha habido una época como la actual, en que vale más lo que se dice que lo que se hace. Un retrógrado se declara a favor de la vanguardia, y ya es un vanguardista; un reaccionario se declara a favor de la revolución, y ya es un revolucionario; un sinvergüenza se declara a favor de la honradez, y ya es honrado.»
dimecres, 21 d’abril del mmx
© Cesc Serrahima 2o1o
[download#216#image]
