En lloc d’aclarir la situació i tractar d’apaivagar els ànims, el Govern i la Fiscalia s’han afegit a aquesta mena de cacera de bruixes. En conèixer-se que el jutge no acordava la presó provisional per a Fèlix Millet i Jordi  Montull, destacats membres del Tripartit, amb el Conseller Baltasar al capdavant, han criticat la seva decisió. En comptes d’entonar el seu mea culpa, d’assumir la inqüestionable responsabilitat que els pertoca —per no haver controlat l’ús que fan les fundacions (inclosa la del Palau de la Música) dels diners que reben dels contribuents catalans— contribueixen a posar sota sospita el funcionament judicial i a augmentar l’alarma social causada per aquest vergonyós cas.

Sense voler ésser menys, la fiscal superior de Catalunya, Teresa Compte, afegeix llenya al foc i col·labora eficaçment en l’erosió de la credibilitat de la justícia, en afirmar que la resolució dictada per jutge “no és l’adequada”, ja que “la llei deixa un marge de ponderació als jutges” que hauria permès acordar la presó provisional. Sense fer tampoc cap tipus d’autocrítica, per no haver sol·licitat aquesta mesura cautelar des de bon principi, i no pas a darrera hora, gairebé a remolc de l’opinió pública…!

Tot plegat semblaria una d’aquelles infames paròdies televisives, si no fos pel dany irreversible a la imatge de parcialitat judicial que provoquen aquells que més l’haurien de defensar i protegir!

És el món ben bé a l’inrevés: som els articulistes i no el Govern o la Fiscalia els que hem de fer pedagogia jurídica? No els correspondria a ells explicar als ciutadans que ho desconeixen que la presó provisional —com el nom assenyala— no és ni pot ésser un càstig o condemna penal (processalment inviable amb anterioritat a la sentència), sinó una mesura cautelar i excepcional que no prejutja en absolut el resultat del judici?

Una mesura cautelar que, segons l’article 503 de la LECr, només es podrà decretar quan: a) existeixi risc de fuga de l’imputat; b) hi hagi risc d’ocultació o la destrucció de proves; o, c) per a evitar que el processat pugui actuar contra els béns jurídics de la víctima. Si no es produeixen cap d’aquests tres supòsits, el jutge no podrà acordar-la.

En aquestes situacions, cal extremar la cautela i ésser molt prudents amb les declaracions, si es vol evitar una situació d’alarma social injustificada. Tanmateix, com podem exigir-la als mitjans de comunicació quan precisament aquells que haurien de contribuir a calmar els ànims —el Govern i la Fiscalia — són els que atien el desconcert i la ràbia?

Tinguem paciència, doncs, i siguem generosos: permetem que Millet i Montull gaudeixin dels seus darrers dies de llibertat mentre se celebri el judici…

dijous, 10 de setembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#248#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa,  el 3 de novembre del 2oo9

Un debat, cal avançar-ho, que no pot ésser més estèril, en un estat com l’espanyol on els mitjans de comunicació, amb les omnipresents televisions privades com a capdavanteres, ja fa decennis que van decidir que no hi havia límits infranquejables… Respectar els drets a la intimitat dels menors o dels personatges públics? I ca! El que cal és preservar el dret dels accionistes a treure el màxim rendiment de la seva inversió. Tot per l’audiència! O el que és el mateix: tot per a obtenir beneficis!

En aquest cas, curiosament els diaris que van publicar la fotografia en portada no van ésser els més propers als socialistes espanyols, sinó els més distants. Aquells diaris conservadors —ja que ara ningú no accepta ésser definit com a “de dretes”…— que tanta estima tenen pel nostre país i, sobretot, per la nostra llengua. Per una vegada, van cedir-li generosament la primera plana al president espanyol i a la seva família…

S’ha criticat, amb raó, que es publiqués la imatge. Deixant de banda que la llei prohibeix de manera explícita l’aparició de menors d’edat sense el consentiment exprés dels seus pares o tutors, caldria argüir raonaments ètics. S’ha reclamat a bastament la necessitat d’una estricta aplicació dels criteris deontològics bàsics del periodisme: el drets de les menors hauria d’haver prevalgut per damunt del de la informació. Més encara quan la presència de les filles de Rodríguez Zapatero no constituïen cap notícia de primera categoria.

Sobre aquest punt no hi hauria d’haver discussió: les fotografies no haurien d’haver sortit a la llum. Però… —sempre hi ha un però— caldria que, al mateix temps, es reclamés l’aplicació del mateix codi deontològic als polítics! El matrimoni Rodríguez-Espinosa té tot el dret a ésser considerada com una família normal, no sotmesa a l’atenció de l’opinió pública. Com el té a no voler que les seves filles menors d’edat apareguin als mitjans d’informació i que no esdevinguin objecte de l’atenció pública. I cal respectar-los aquest dret. Hi té el dret. Sí, senyor, sí: hi té tot el dret…

Ara bé, caldria també que es plantegessin si han fet ells el que haurien d’haver fet… Consideren de veritat que s’han comportat com una família normal, com una família més? O potser, i només potser, s’han prevalgut d’algun petit privilegi relacionat amb el càrrec del seu pare? Si volen que siguin tractades com unes noies com qualssevol altres, per quin motiu se les van endur al seu viatge a Nova York? Com van admetre que fossin fotografiades al costat de Barack Obama i la seva dona?

Creu realment, el president del govern espanyol, que un parell de noies espanyoles qualssevol tindrien l’oportunitat de viatjar en un avió de les Forces Armades finançat pels cada dia més soferts contribuents? Que se’ls permetria situar-se al costat del president nord-americà i fer-se una fotografia? Creu, realment, que ell i la seva dona les han tractades també com a unes noies normals i corrents? I, sobretot, consideren que han protegit la intimitat de les seves filles com convenia? No caldria, potser, que haguessin estat ells els primers en ésser coherents, en aplicar-se el seu propi codi deontològic?

dijous, 8 d’octubre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#192#image]

Comparteix

Publicat a Diari Maresme, el 9 d’octubre