Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Òmnium Cultural

Viva el barça i viva …nya!

Benvolgut amic Sandro Rosell:

Vagi per avançat que el futbol, com a esport de masses —i encara menys com a espectacle que cloroformitza i incentiva el conformisme—, no m’ha interessat mai de manera especial.

Amb tot, no puc més que afanyar-me a felicitar-te per haver complert tan estrictament les promeses que vas fer en període electoral. Tant de bo l’amic José Luis Rodríguez Zapatero hagués estat capaç de seguir el teu immillorable exemple. Potser així encara tindríem un Estatut mínimament admissible, en comptes d’aquest estatuet de la Senyoreta Pepis que ens han deixat després de rebre els petits retocs de les càmeres legislatives espanyoles i dels seus tan comprensius òrgans judicials!

La teva gran promesa electoral —per no dir l’única, car a nivell esportiu era complicat prometre millores…— era “no entrar en política”. Ho indicaves, prou explícitament, al programa que vas presentar: “Cal evitar (…) posicions que tinguin consonàncies polítiques i els màxims representants del Club mai utilitzaran el càrrec per a interessos polítics personals o partidistes.” I, per si hi havia algun dubte, hi afegies: “El Barça ha estat, i ha de seguir essent, un Club integrador i respectuós amb tots els pobles i comunitats d’Espanya.”

Una posició que reblares a principis de juny de manera coratjosa en la teva visita a Òmnium Cultural, en contestar que per a tu, i en relació amb el Barça, què significaven els termes “llengua, cultura, país”: “La llengua del Barça? La catalana; El país? Catalunya; La catalanitat del club? Innegable”.

Tot i amb això, alguns malpensats, que segurament no et coneixien prou, van apressar-se a dir que hauria estat encara més coratjós si haguessis repetit la mateixa resposta en d’altres ambients on, per dir-ho suaument, el catalanisme no desperta tanta. En una cadena radiofònica que copa la majoria dels insults i blasmes de les ones dels matins, per exemple.

D’altres, amb el catastrofisme i el victimisme que caracteritza els sectors més intransigentment catalanistes, fins i tot gosaren demanar en alguns dels seus articles a la premsa o en les seves exposicions públiques, si t’hauries expressat d’idèntica manera si el cicle d’Òmnium no s’hagués titulat, precisament, “Compromís amb la llengua i el país”?

Afortunadament, amic Sandro, el temps sempre acaba posant les coses al seu lloc! Ja no quedarà ningú que pugui malpensar o tenir dubtes! Després del “respecte” que has mostrat en la inauguració del XXXIè Congrés Mundial de Penyes “cap a les persones de fora de Catalunya” parlant-los en l’idioma “què entén pràcticament tothom”,  el teu compromís amb la llengua i el país no podrien ésser més incontestables! Això sí, amb un país que no és el nostre i amb una llengua que no és la pròpia de la nostra terra!

dijous, 26 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#326#image]

Comparteix

A la manifestació del 10 de juliol, n’érem 50.000?

Que a Catalunya les xifres no acostumen a quadrar ho sabem des de fa temps, sobretot aquells que veiem com els nostres sous es redueixen exactament en la mateixa proporció en que augmenten el volum i les prestacions dels luxosos automòbils dels Gerents de les nostres empreses. En els darrers temps ho palesa també la cova d’Alí Babà en que s’havia convertit el Palau de la Música per obra i gràcia de dos cavallers com Millet i Montull, capficats en dur a la pràctica la dita cristiana que assegura que “El proïsme ben entès comença en tu mateix”.

Si les xifres tenen tendència a ésser mal·leables, quan es tracta de determinar els assistents a una manifestació el ball de dades i la dispersió fan esborronar. En el cas de la del 10 de juliol contra la sentència del Tribunal (in)Constitucional les divergències són espectaculars: la Guàrdia Urbana —que té la mà trencada en minimitzar marxes antisistema o antisocialistes— establia en 1.100.000 el nombre de manifestants; Òmnium Cultural, els organitzadors, en 1.500.000. Quantitats que feien la impressió d’estar un xic inflades, malgrat la multitudinària assistència que aconseguí de convocar.

Sortosament, quan els catalans tenim un  problema, sempre podem comptar que els espanyols —com si es tractés del Setè de Cavalleria— vinguin a ajudar-nos. La història ho demostra a bastament, sobretot des que els Borbons ostenten la corona. En aquest cas la solució a aquest trencacoll de les xifres l’ha duta Lynce, l’empresa que l’agència EFE contracta per a computar assistents a manifestacions.

En un exercici de professionalitat que els honora, prengueren com a base dels seus inqüestionables càlculs —recordatori per a presumptes despistats: és una companyia espanyola, ergo infal·lible— les fotografies preses a dos quarts de nou del vespre, dues hores i mitja més tard del seu inici, quan ja s’havia dissolt. És lògic: per als espanyols la siesta és sagrada i no la sacrificaran pas per fer un grapat de fotografies de desafectes trenca-pàtries…

Tal i com assenyalen en la seva pàgina —tradueixo literalment (no pretendrem pas que una empresa que treballa per a un organisme públic com EFE fos plurilingüe, oi’)— “hem fet un petit càlcul: la Diagonal (…) té una longitud d’uns 11 km i una amplada de 50 metres. (…) Amb una densitat mitjana de 1,7 persones/metre quadrat (xifra altíssima per a una multitud en moviment) hi van assistir 62.000 persones (amb una estimació a l’alça de 20 %)”.

El clam popular contra aquest càlcul tan gasiu ha estat quasi tan general com la manifestació mateixa, ja que s’ha entès com un intent de minimitzar la importància de l’acte. Un intent ben barroer i maldestre, cal dir-ho. Amb tot, cal que ens aferrem, una vegada més al nostre seny. Abans de res, caldria que ens plantegéssim una hipòtesi: i si tenen raó? Més encara: no és possible que fins i tot n’hagin comptat en excés? I si només ens ho va semblar, que érem una multitud inimaginable? I si tan sols en feia la impressió i prou? Al cap i a la fi, obtindríem un gran avantatge: la propera vegada podríem reunir-nos al Camp Nou, asseguts i tot, i encara ens sobraria mig estadi…

Segons els meus modestos càlculs —per més greu que em sàpiga dir-ho— no érem ni 50.000! Si de la xifra de Lynce hi descomptem l’espai que ocupava la immensa senyera que encapçalava la manifestació, els periodistes que hi anaven a treballar i no pas a reclamar res, els milers de turistes desvagats que s’hi van afegir per pura curiositat i les més que nombroses forces de seguretat que s’encarregaven de protegir els Presidents, ex-presidents i parlamentaris que hi van assistir, ens veurem obligats a reconèixer que no érem 50.000, ni 5.000… A tot estirar, uns 500 exaltats, la majoria dels quals cridaven consignes separatistes. O potser n’eren 50, que preparaven un comiat de solter, movent-se tant que semblaven una multitud??

És clar que, si fem cas de l’únic fet rellevant que destacava unànimement l’endemà la premsa espanyola a les seves portades i noticiaris, la xifra és encara més modesta: només hi havia un sol manifestant, el forassenyat que intentà agredir José Montilla!

dimarts, 13 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#220#image]

Comparteix

Un sol clam: nosaltres decidim

La més que multitudinària manifestació d’ahir complí amb escreix el seu propòsit fonamental: evidenciar que, en pensin el que en pensin un grapat de magistrats conservadors i unitaristes forasters, als catalans ni catalanes ningú ens podrà privar del nostre dret a decidir, del nostre dret a ésser allò que vulguem ésser! Exactament allò que establia amb tan d’encert el lema escollit per Òmnium Cultural: Som una nació, nosaltres decidim!

Un lema més que escaient que només podia coure i resultar inconvenient per aquells que segueixen creient que la societat catalana és immadura, que és menor d’edat i li és imprescindible un tutor legal o un pare estat forani per poder-se regir, que no seria capaç de fer-ho ella sola. Aquells que segueixen considerant que Catalunya és una pobra criatura desprotegida, un infant desvalgut i irresponsable, que cal que l’estat espanyol segueixi tutelant per la seva pròpia seguretat.

En un principi el lema triat no tenia unes connotacions directament independentistes. Almenys, no únicament. D’entrada, era més ampli i inclusiu: “nosaltres decidim” establia amb precisió quin és el subjecte dels nostres actes (“nosaltres”, o el que és el mateix: tots els catalans i catalanes), prescindint d’intromissions externes o no catalanes, i quina és la nostra voluntat (“decidir”: prendre les nostres pròpies decisions). Però en cap cas predeterminava ni prejutjava quin ha d’ésser l’objecte exacte de la nostra decisió o en quin sentit s’havia de prendre.

Precisament per aquest motiu, el lema era generós i permetia així que s’afegissin a la manifestació contra de la sentència del Tribunal Constitucional a la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya: certament, als que creiem que l’estat espanyol jacobí i intransigent ens ha tancat definitivament la porta als nassos i ens ha convidat amb supèrbia a marxar; als que continuen defensant la conveniència d’un estat federal o federalitzant; als que consideren que és suficient amb reclamar el compliment estricte de la totalitat de l’Estatut aprovat en referèndum; i també als que en tindrien prou amb veure respectada la nostra identitat i la nostra manera d’ésser…

Ara bé, tant la ridícula, temorega i partidista discussió sobre el lema, l’insensat propòsit de convertir la senyera en una pancarta qualsevol, com altres circumstàncies —per damunt de tot, la tendenciosa (i amb un innegable component de provocació més que calculat) publicació del text complet de la sentència abans d’hora per escarnir-nos…— van convertir una manifestació que havia d’ésser plural i omnicomprensiva en un clam quasi unànime: volem un estat propi! O el que és el mateix: in-de-pen-dèn-ci-a!

diumenge, 11 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#314#image]

Comparteix

Som una nació. Nosaltres decidim

És prou sabut que aquest és el lema que va escollir Òmnium Cultural per encapçalar la manifestació del proper dissabte en repulsa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Un lema just i precís, sense connotacions partidistes de cap mena, que té el gran avantatge d’expressar amb exactitud la sensació de desprotecció i impotència que ha deixat en els ànims de la immensa majoria dels catalans i catalanes la restrictiva, unificadora i asfixiant sentència de l’Alt Tribunal espanyol. (Tribunal, cal dir-ho entre parèntesi, que fa la impressió que ha actuat més com a espanyol que no pas com a tribunal…).

Tanmateix, sembla que als mateixos socialistes catalans que el primer dia declararen que se sumaven amb entusiasme a la manifestació en defensa del text estatutari que havia estat recolzat per la població catalana el lema els ha provocat una sobtada, incomprensible i injustificada al·lèrgia. Una al·lèrgia provocada no pas pel pol·len, per la pols o d’altres elements primaverals o post-primaverals, no… Una al·lèrgia provocada per un element molt més poderós, altament inestable i amb una potencialitat destructiva perillosíssima: la paraula “decidim”! Una paraula germana, per no dir bessona, d’una altra d’igualment perillosa i desestabilitzadora: “llibertat”!

Sobretot, és clar, si cometem la gosadia d’aparellar-la amb un pronom —nosaltres— que té la voluntat de representar-nos a tots els catalans i catalanes! «Nosaltres decidim? Nosaltres decidim… Nosaltres decidim…! On anirem a parar, amb aquesta crida a la insubordinació i a la desobediència? Què potser ens hem begut l’enteniment? Què nosaltres¸els socialistes, som catalanistes però no nacionalistes», devien alçar la veu els grans capitans del carrer Nicaràgua, amb la seva lògica il·lògica habitual.

«Situar-me darrera d’una pancarta que diu “Som una nació. Tenim el dret a decidir” i encapçalar així una manifestació –devia pensar José Montilla, incapaç de resistir la coïssor que li causava la sobrevinguda al·lèrgia- és poc menys que mostrar-me partidari de les “dreceres incertes”, de “camins nous per explorar” i de les “aventures que no se sap on i com acaben” que tantes vegades he criticat…! M’estaré convertint, sense adonar-me’n, en un arrauxat i imprudent independentista? Quant trigaran en sortir-me la cua i les banyes i fer olor de sofre? I, el que és més important, què em dirà el meu pare, José Luis, quan provi de tornar a casa…?».

Després de trucar amb urgència al papa Rodríguez Zapatero per garantir-li la seva lleialtat incondicional i aconseguir la seva absolució pels pecats de pensament que havia comés, va convocar els seus infal·libles i sempre amatents assessors. En un tres i no res ja li havien enllestit un pulcre i elegant comunicat de premsa, ben aclaridor i balsàmic, publicat al web del PSC:

“José Montilla, ha volgut deixar clar avui que “vull que les institucions encapçalin aquesta resposta amb la societat civil amb la senyera al capdavant” i ha afegit que “no m’imagino cap pancarta que pugui acollir més sentiments d’unitat i de manera més transversal que la bandera del nostre país”, en referència a la manifestació convocada pel proper 10 de juliol amb motiu de la sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional. D’aquest manera, Montilla ha expressat que el seu desig que “en aquesta manifestació ningú quedi exclós des dels que no van votar l’Estatut, però que defensen l’autogovern; passant pels que el van votar negativament, però que han estat compromesos amb el seu desenvolupament, fins i tot evidentment, aquells i aquelles –majoria- que el varen votar afirmativament”, ha afirmat.”

Tot i que la seva redacció peca d’ésser un xic desordenada, sobretot en la segona exposició, que esdevé almenys parcialment inintel·ligible —i deixant de banda l’incorrecte accent d’exclòs—, aquesta declaració del primer secretari del PSC defineix, molt millor que cap dels llibres hagiogràfics que darrerament se li han dedicat, el seu pensament i el concepte que té de Catalunya: Ni som una nació, ni tenim dret a decidir; és més, la nostra senyera no és més que una pancarta!

dimecres, 7 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#289#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD