Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Obama

Quan Obama trobà Ossama: Yes, we can!

mai 6th, 2011
by .
No comments yet

Quan se li concedí a Obama el Premi Nobel de la Pau l’any 2009, el comitè que l’acordà destacà que el llavors nou president dels Estats Units havia creat “un clima nou per a la política internacional. Gràcies als seus esforços, la diplomàcia multilateral ha recuperat la seva posició central i ha retornat a les Nacions Unides i a d’altres institucions internacionals el seu paper protagonista”.

Tot i que la notícia va ésser rebuda en general favorablement, no mancaren veus dissidents. Veus que la reberen, almenys, amb un cert escepticisme. Mesurat, quan es considerava que la decisió havia estat “precipitada”; elevat, quan s’entenia que, en el millor dels casos, no en podia ésser mereixedor… encara. Tanmateix, la majoria dels que en dubtàvem preferírem creure que la fundació del Nobel més que no pas premiar una conducta, el que pretenia era incentivar-la, fent una clara aposta per l’esperança d’un món millor que Obama havia promès no tan sols representar sinó també liderar.

Malauradament, el seu discurs d’acceptació del guardó no contribuí gaire a seguir creient que la aquella arriscada aposta pogués resultar finalment reeixida. L’esperança decaigué tan bon punt el nou Nobel no dubtà en afirmar que “la guerra a vegades és necessària” i “justa”, quan es declara per a evitar morts de civils “en la mesura del possible” i es respecten les normes. “Això ens diferencia d’aquells contra els quals combatem. Per això vaig prohibir la tortura, per això he ordenat tancar Guantánamo i he refermat el compromís dels Estats Units amb el conveni de Ginebra.”, remarcà.

La recent acció militar —si és que podem anomenar-la així…— que acabà amb la vida del criminal Ossama Bin Laden ha posat palesament de manifest l‘exquisida cura amb la qual el Comandant en Cap dels Exèrcits dels Estats Units ha decidit “respectar” les més bàsiques i fonamentals normes de dret internacional…

Les actuacions que, fins el dia d’avui, el govern del Nobel de la Pau ha reconegut no podrien ésser més ajustades a dret: les seves forces armades han actuat en un territori estranger sense haver rebut l’autorització corresponent; els seus serveis d’espionatge havien obtingut la localització de Bin Laden mitjançant tortures infringides a Guantánmo; el grup d’elit encarregat de la captura optà per disparar a matar contra el cap d’Al-Qaeda malgrat que anava desarmat; per accedir fins a el va causar un nombre (encara?) indeterminat de víctimes suplementàries…

Sens dubte, una magistral contribució a la seva voluntat de fer recobrar el seu protagonisme a les institucions internacional! En primer lloc, respectant d’una manera que no podia ésser més escrupolosa la Carta de les Nacions Unides (art. 2.4): “Els Membres de l’Organització, en les seves relacions internacionals, s’abstindran de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat (…)”.

En segon, i amb major motiu, el Conveni de Ginebra que el seu Comandant en Cap es comprometé a complir en rebre el guardó (art. 3): “Queden prohibides, en qualsevol temps i lloc, respecto a les persones [que no participin directament en les hostilitats, fins i tot els membres de les forces armades que hagin deposat les armes]: a) Els atemptats a la vida i a la integritat corporal, especialment l’homicidi en totes les seves formes, les mutilacions, els tractes cruels, tortures i suplicis (…)”, art. 3.

Tenint tot això present, cal felicitar-los per haver escollit un nom en clau tan adient i esclaridor per definir l’operació com és el de Gerónimo, el del darrer cap indi capturat pel seu exèrcit: ben segur que tant la majoria dels protagonistes de les pel·lícules de John Wayne, els membres del Club del Rifle, com els partidaris de mantenir l’aplicació de la llei del Talió, no haurien pogut sentir-se més orgullosos de la seva patriòtica actuació!

En qualsevol cas, el que sembla evident és per quina raó Barack Obama escollí com a lema principal de campanya electoral el seu famós “Yes, we can!”: Sí, nosaltres, els Estats Units d’Amèrica, podem! Quan ho creguem convenient, podem infringir impunement les més elementals normes i principis del dret internacional i convertir els drets humans en paper mullat! Yes, we can!

divendres, 6 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, el 26 d’abril del 2o11

Safe Creative #1103068643444

[download#256#image]

Comparteix

Donem-li una oportunitat a la pau

set 4th, 2010
by .
No comments yet

Quan es parla del conflicte entre Israel i palestina no tan sols resulta més que complicat mantenir una posició mínimament objectiva o equilibrada sinó encara més difícil, i amb major motiu, mostrar-se optimista. Ni tan sols de manera moderada.

Malauradament l’enfrontament armat entre hebreus i àrabs fa vora seixanta anys que dura. I cada vegada sembla més difícil que es pugui arribar a una posició de consens que permeti acabar, per fi, amb els devessall de víctimes que s’han anat produint des de llavors. Com en totes les guerres o conflictes bèl·lics, la primera víctima —tot i que no pas la més important, per descomptat— fou la veritat. O, per dir-ho amb major precisió, la de la realitat.

Provar d’escatir que és, exactament, el que ha succeït —i encara menys tot el que ha succeït— al llarg dels seixanta anys de violència incessant és poc menys que impossible. Per no afirmar impossible del tot. Segurament tant com tractar d’esbrinar qui fou el qui llançà la primera pedra —per dir-ho en termes bíblics. Segons els palestins, la llançaren els israelians; segons els israelians, els palestins. O el que és el mateix, des del punt de vista de tots ells, la culpa i la responsabilitat última va ésser, és —i sempre serà— dels altres.

Sense tenir en compte que tan important, si no més, que saber qui fou el primer que llançà la pedra és saber qui els la posà a les mans. I, sobretot, qui féu que se la volguessin llançar els uns altres… I en aquest punt la responsabilitat dels estats vencedors de la II Guerra Mundial és innegable.

Si el propòsit del nou diàleg de pau impulsat per Obama és seguir la via de l’assumpció mútua de culpabilitats, el camí acabarà, com sempre, en un cul de sac. O el que encara és pitjor, tal i com finiren tots els anteriors: en via morta. En una via morta que omplirà altra vegada en territori en disputa de sang, de patiment i de sacrificis en els dos bàndols. En els dos bàndols que des de fa decennis combaten en aquesta cruel guerra sense quarter oficialment no declarada.

Tal i com demostrà, sense cap mena de dubte, el procés de pau de l’Ulster —si se’m permet parafrasejar la dita de Ghandi—, l’únic camí viable vers la pau és la pau mateixa. Només fent tabula rasa hi pot haver un bri d’esperança. Només essent capaces ambdues parts de dur a terme el sacrifici suprem d’oblidar els greuges de l’altra existeix una mínima possibilitat que s’encengui una feble llumeta al bell mig de la foscor.

Una dolorosíssima opció, la d’oblidar —i el seu ineludible corol·lari, segurament encara més coent i insofrible: perdonar!— que tan sols seran capaços d’assumir i d’acceptar si comprenen que el millor homenatge a les víctimes no és la venjança, sinó el d’evitar que se’n segueixin produint.

dissabte, 4 de setembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

PS: Poc hi podem fer, des del nostre país, però almenys podem aportar-hi el nostre granet de sorra, sobretot aquelles persones —polítics i articulistes— que tenen una projecció publica: fer també tabula rasa dels nostres prejudicis, ja siguin en contra o a favor dels uns o dels altres. En el cas d’algunes destacades personalitats, n’hi hauria prou amb que deixessin d’atiar el foc…

[download#83#image]

Protegim els fills dels polítics

oct 16th, 2009
by .
No comments yet

S’ha parlat força —segurament més que no convenia— sobre la fotografia que es van fer Rodríguez Zapatero, la seva dona i les seves dues filles, menors d’edat, al Metropolitan Museum Nova York, al costat del matrimoni Obama. Una fotografia que alguns mitjans de comunicació van fer públic sense respectar ni tenir en consideració les lleis de protecció dels menors.

Imatge que, òbviament, mai no hauria d’haver-se publicat. Tot i que, de fet, no hauria vist la llum si no s’hagués produït la confluència de dues responsabilitats: la de la premsa i de les pares. En darrera instància, només hauria calgut prendre unes precaucions tan simples com no haver-se endut les filles de viatge amb ells —i menys encara en un avió de les Fuerzas Armadas espanyoles que, malauradament, sufraga l’erari públic…— o no haver permès que posessin. Segurament fotografiar les filles d’algú al costat de la persona més coneguda del planeta no sigui el millor sistema d’evitar que unes menors siguin objecte d’atenció pública…

A Terrassa, per descomptat, no hi tenim les filles del president del govern espanyol —entre d’altres raons, perquè tots els partits saben que escollir un català (amb cua de dimoni o sense) per a tal candidatura comportaria renunciar d’entrada a la victòria i arriscar-se a rebre un sever correctiu electoral…—  però si un eminentíssims representants polítics amb descendents menors d’edat.

Fills i filles de membres del nostre consistori municipal als quals se’ls ha de garantir i preservar el dret a la intimitat i a la imatge privada, sense que sigui admissible cap excepció, excusa o justificació. Al cap i a la fi, no són ells sinó els seus pares i mares els que s’han presentat i han estat escollits en unes eleccions municipals.

I també són ells els que han estat conscients i han admès, en el moment de presentar-se, que hi haurà una part de la seva vida que esdevindrà pública i objecte de l’atenció continuada dels mitjans de comunicació. Sense que aquest sacrifici voluntari de la seva privacitat es pugui ampliar als seus familiars, siguin o no menors.

Les seves famílies, que no s’han presentat ni han estat escollides per a cap càrrec públic, n’han de quedar del tot al marge… És precisament per aquest motiu que no s’entén que, massa sovint, en ocasió de les diverses celebracions de la ciutat (Festa Major, Fira Modernista, Mostra de la diversitat cultural…) alguns dels nostres representants públics ocupin el balcó de l’ajuntament en companyia dels seus familiars, inclosos els seus fills i filles…!

Si ja és prou lamentable que, ni per un sol dia, els nostres polítics no siguin capaços de deixar la balconada, de situar-se a peu de carrer i mesclar-se amb la resta d’egarencs, condemnats a mirar-se’ls sempre des de baix, més ho és encara que considerin que també alguns dels seus fills han de prevaler-se de la seva privilegiada situació.

La pregunta en aquest cas no és tant si és lícit que els mitjans publiquin les fotografies dels nostres càrrecs públics al balco de l’ajuntament acompanyats dels seus fills, sinó una altra: quina disposició legal faculta a alguns càrrecs electes de la nostra corporació municipal a permetre que els seus familiars, siguin o no menors d’edat, puguin treure profit d’una posició de prevalença excepcional que resta vedada a la resta dels contribuents?

divendres, 16 d’octubre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910084658724

[download#255#image]

Comparteix

Publicat a ATerrassa.cat, el 20 d’octubre

Les filles de Rodríguez Zapatero

oct 8th, 2009
by .
No comments yet

En els darrers dies —abans que uns SMS de gran nivell cultural i intel·lectual enviats per distingits membres del Parlament centressin l’opinió pública— una fotografia de les filles de José Luis Rodriguez Zapatero preses junt amb el matrimoni Obama al Metropolitan Museum de Nova York centraren el debat sobre els límits del dret a la informació. Què ha de prevaldre el dret de les menors a preservar la seva intimitat o el dels mitjans d’oferir la seva informació al públic?

Un debat, cal avançar-ho, que no pot ésser més estèril, en un estat com l’espanyol on els mitjans de comunicació, amb les omnipresents televisions privades com a capdavanteres, ja fa decennis que van decidir que no hi havia límits infranquejables… Respectar els drets a la intimitat dels menors o dels personatges públics? I ca! El que cal és preservar el dret dels accionistes a treure el màxim rendiment de la seva inversió. Tot per l’audiència! O el que és el mateix: tot per a obtenir beneficis!

En aquest cas, curiosament els diaris que van publicar la fotografia en portada no van ésser els més propers als socialistes espanyols, sinó els més distants. Aquells diaris conservadors —ja que ara ningú no accepta ésser definit com a “de dretes”…— que tanta estima tenen pel nostre país i, sobretot, per la nostra llengua. Per una vegada, van cedir-li generosament la primera plana al president espanyol i a la seva família…

S’ha criticat, amb raó, que es publiqués la imatge. Deixant de banda que la llei prohibeix de manera explícita l’aparició de menors d’edat sense el consentiment exprés dels seus pares o tutors, caldria argüir raonaments ètics. S’ha reclamat a bastament la necessitat d’una estricta aplicació dels criteris deontològics bàsics del periodisme: el drets de les menors hauria d’haver prevalgut per damunt del de la informació. Més encara quan la presència de les filles de Rodríguez Zapatero no constituïen cap notícia de primera categoria.

Sobre aquest punt no hi hauria d’haver discussió: les fotografies no haurien d’haver sortit a la llum. Però… —sempre hi ha un però— caldria que, al mateix temps, es reclamés l’aplicació del mateix codi deontològic als polítics! El matrimoni Rodríguez-Espinosa té tot el dret a ésser considerada com una família normal, no sotmesa a l’atenció de l’opinió pública. Com el té a no voler que les seves filles menors d’edat apareguin als mitjans d’informació i que no esdevinguin objecte de l’atenció pública. I cal respectar-los aquest dret. Hi té el dret. Sí, senyor, sí: hi té tot el dret…

Ara bé, caldria també que es plantegessin si han fet ells el que haurien d’haver fet… Consideren de veritat que s’han comportat com una família normal, com una família més? O potser, i només potser, s’han prevalgut d’algun petit privilegi relacionat amb el càrrec del seu pare? Si volen que siguin tractades com unes noies com qualssevol altres, per quin motiu se les van endur al seu viatge a Nova York? Com van admetre que fossin fotografiades al costat de Barack Obama i la seva dona?

Creu realment, el president del govern espanyol, que un parell de noies espanyoles qualssevol tindrien l’oportunitat de viatjar en un avió de les Forces Armades finançat pels cada dia més soferts contribuents? Que se’ls permetria situar-se al costat del president nord-americà i fer-se una fotografia? Creu, realment, que ell i la seva dona les han tractades també com a unes noies normals i corrents? I, sobretot, consideren que han protegit la intimitat de les seves filles com convenia? No caldria, potser, que haguessin estat ells els primers en ésser coherents, en aplicar-se el seu propi codi deontològic?

dijous, 8 d’octubre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910084658724

[download#192#image]

Comparteix

Publicat a Diari Maresme, el 9 d’octubre

Obama i les eleccions de l’Iran

jun 17th, 2009
by .
No comments yet

Tots aquells que creiem en la democràcia hem rebut amb un indissimulat entusiasme les paraules de Barack Obama sobre els fets que s’han produït els darrers dies a l’Iran, després de les dubtoses eleccions de divendres passat. No podem més que felicitar-nos pel fet que el president de l’estat més poderós de la terra es pronunciï tan diàfanament a favor de la preservació dels sistemes democràtics. I més quan es mostra partidari d’eliminar els dubtes raonables que hi pugui haver pel que respecta al resultat d’unes eleccions.

Amb una cautela desacostumada en els que abans d’ell havien ocupat el càrrec, Obama va aprofitar la reunió amb un altre demòcrata de pedra picada, com és el primer ministre italià, l’inefable Silvio Berlusconi, per a donar a conèixer la seva opinió sobre el que s’està esdevenint en aquell país de l’Orient Mitjà. En la seva declaració l’excandidat republicà va manifestar-se favorable al manteniment del “dret a la llibertat d’expressió” i “la defensa pacífica dels valors universals”.

Va comentar que havia vist imatges per televisió que demostraven que en aquell país hi havia, abans de les eleccions, moltes “persones esperançades i compromeses amb la democràcia” persones que ara, una vegada conegudes les dades oficials de la contesa electoral, se sentien “traïdes”. Motiu pel qual creia convenient que es dugués a terme una investigació seriosa i objectiva, que permetés confirmar el resultats. Una investigació que, segons el mandatari de la Casa Blanca, no acabés desembocant en “un bany de sang”.

Una possibilitat en que no confiava gaire, ja que com que el règim iranià no va permetre la presència d’observadors internacionals el dia de les eleccions, no hi havia manera de saber del cert si els resultats es podien considerar vàlids. Uns resultats, recordem-ho, que atribuïen una clara victòria a l’actual president i líder conservador, Mahmud Ahmadinejad, amb el 62,6% dels vots. Ben lluny del que esperava el seu opositor i candidat moderat – si més no, per oposició a l’ultraconservadorisme islàmic del seu adversari – Mirhussein Mussavi.

Opositor que, convençut d’haver estat objecte d’un frau evident, ha incitat els seus partidaris a fer patent la seva indignació al carrer. Seguint les seves consignes, es van produir tot un seguit de manifestacions massives tant a Teheran, la capital, com en d’altres ciutats. Revoltes que el govern iranià ha reprimit sense gaires contemplacions. Pretenent, alhora, ocultar tant les mateixes marxes en protesta de la teòrica manipulació electoral com els resultat que van comportar, entre els quals destaca la irremissible pèrdua de set vides humanes.

Malgrat el ferm propòsit que es va fer Ahmadinejad d’impedir que les queixes i les mobilitzacions dels decebuts electors arribessin a l’opinió pública internacional, prohibint fins i tot que els periodistes estrangers prenguessin cap tipus d’imatges de les seves concentracions i protestes, impedint l’accés a internet i establint una censura total, no ho va poder evitar. Aviat van transcendir més enllà de les fronteres del seu país. Els vídeos de les manifestacions dels opositors, filmats d’amagat, amb mòbils i altres aparells similars, han estat notícia de portada en totes les televisions del món.

Raó que havia dut a Obama a assegurar que no li havia quedat altre remei que expressar la seva opinió, ja que “seria un error per la meva part callar amb el que estem veient a la televisió els últims dies”…

Basant-nos en aquesta premissa seva i apel·lant a la dignitat i la coherència ideològica que cal requerir a tots els polítics i caps d’estat de primera categoria, i amb major motiu al que representa la primera potència mundial, ara només cal esperar les seves properes declaracions sobre les imatges que s’han vist – i sobretot les que no s’han vist ni pogut veure…! – per televisió en ocasió de la celebració dels deu anys de la repressió sagnant de la revolta estudiantil de la plaça de Tiananmen…!

Ningú dubta que el president americà no trigarà igualment en advocar, prescindint dels interessos econòmics que el seu país pugui tenir amb l’estat més poblat i amb major creixement del planeta, a favor del “dret a la llibertat d’expressió” i “la defensa pacífica dels valors universals” dels xinesos. És clar que, havent gaudit de la fortuna d’organitzar uns Jocs Olímpics, els ciutadans del gegant asiàtic tampoc no poden exigir ara nimietats com un règim democràtic i respectuós amb els drets humans…

dimecres, 17 de juny del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0906174033687

[download#231#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 18 de juny

Obama: l’acompliment del somni americà

nov 4th, 2008
by .
1 comment

Si el món no dóna un bon daltabaix – la qual cosa tampoc no es pot descartar del tot, en aquest any 2008 tan convuls i imprevisible – avui es complirà el gran somni americà: un home jove, negre, sorgit aparentment del no-res, que s’ha format a ell mateix, sense comptar amb el recolzament de cap fortuna familiar, assolirà la presidència el país més poderós de la terra.

En contra dels que s’han entestat en sostenir els descreguts països europeus, sempre a punt per a criticar i posar en dubte qualsevol idea que arribi de l’altra banda de l’oceà, es complirà aquell vell adagi que assegura que els Estats Units són el país de les oportunitats i la superació personal. La terra de les promeses on tot és possible i qualsevol pot arribar al capdamunt de tot, si és tenaç i hi esmerça l’esforç suficient.

S’acomplirà aquell antic mite que assegura que la major part dels milionaris van començar repartint diaris per les voreres de les grans ciutats. Un mite que fins ara havia estat la riota constant dels intel·lectuals europeus, sobretot dels alineats a la suposada esquerra. Un mite que es mostrava cada any més utòpic i irrealitzable, en comprovar-se que la major part dels polítics i directius de grans empreses americanes havien d’afegir el distintiu “Jr” als seus noms i cognoms per diferenciar-se dels seus pares i avis…

Finalment, el senador de Chicago ha demostrat, no només qui era possible, sinó perfectament assolible. Més encara, que també ho era altre somni que semblava encara més quimèric: el de la igualtat racial que havia predicat, quasi quaranta anys enrere el malaguanyat Martin Luther King. Que també era possible l’arribada d’aquell gloriós dia en que ningú, ni tan sols el president dels Estats Units, no fos valorat pel color de la seva pell.

L’empenta, la joventut, la força i el irresistible poder de convicció de Barack Obama ho han fet possible. Ha seduït i enlluernat tothom amb el seu missatge esperançador i engalanat de promeses. Ha aconseguit convertir en realitat i fer creïbles els seus dos principals lemes de campanya: “Yes, we can” i “I hope”. Ha reeixit a convertir en partidaris seus la major part dels seus compatriotes, tan necessitats de lideratge i de confiança, en aquests moments tan crítics i decisius.

Ha convençut i quasi encisat tothom, amb el seu carisma. No només als seus conciutadans, cada dia més desencantats després del cúmul de desastres de Bush Jr, sinó de la major part del món. Fins i tot el Vell Continent, sempre a frec de caure en l’antiamericanisme, no ha pogut sostreure’s a la seva màgia quasi hipnòtica. Europa tota sospira per la seva victòria, confiant en que suposi la fi de tots els mals, presents i futurs.

Obama ha esdevingut l’home miracle, la gran esperança de la humanitat, el salvador que tothom esperava. L’home que captiva, que quasi enamora. Que enlluerna amb la seva abassegadora personalitat…

Fins a tal punt enlluerna que ningú ha gosat plantejar-se si és acceptable que un candidat – i més si pretén presentar-se com d’esquerres – s’hagi gastat 3,5 milions de dòlars diaris en anuncis televisius. O que s’hagi evitat d’analitzar, amb el detall que convindria, alguns dels seus discutibles suports a mesures ben poc progressistes aprovades pel senat nord-americà. O que s’hagi decidit negligir i treure importància a algunes de les seves reveladores declaracions sobre temes conflictius – Israel i Palestina, despesa armamentística… – que no convidaven pas a l’optimisme o a l’esperança…

Si s’hagués fet, amb la cura i atenció que calia, potser la pregunta clau que s’imposaria tota sola seria: verament és Obama l’home miracle? O, més aviat, és l’home… miratge?

dimarts, 4 de novembre del 2008

(si vols una versió per imprimir, fes “clicK” damunt la imatge)

Features Stats Integration Plugin developed by YD