Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

novel·la

Un amor d’en Swann, Marcel Proust

des 24th, 2010
by .
No comments yet

En aquests de dies que haurien d’ésser de llum però son de penombra perquè alguns pretenen fer-nos caminar a les palpentes, convertint la seva llengua en una —altament perillosa i funesta— arma de combat, res millor que capbussar-se de ple en les delícies del llenguatge, en la plàcida serenor de la gran literatura —encara que tan sols sigui a fi de refer les forces per acarar més enardits la defensa de la nostra identitat i dignitat vilment atacades.

Sens dubte un dels autors que assolí la quimera de convertir la llengua en una delícia sublim fou Marcel Proust. La seva generosa prosa, que brolla abundant i indeturable, t’embolcalla amb el seu balanceig ondulant i subjugador, com una simfonia de paraules que se t’endú més enllà de tu mateix. El seu llenguatge fluvial i serpentejant et submergeix en un món fascinant on ficció i realitat s’entrellacen, es comuniquen, es confonen i es dissolen.

Ens n’ofereix l’ocasió Un amor d’en Swan, Viena Edicions, 2010, el segon —i confiem que no darrer— lliurament d’À la recherche du temps perdú en l’esplèndida i tan llegidora versió de Josep Maria Pinto. El volum recentment presentat inclou la segona i tercera part —Un amour de Swann i Noms de pays: le nom— del primer llibre de la magna obra francesa: Du côté de chez Swann. I esdevé una nova, decidida i arriscada —tot cal dir-ho— aposta de l’editorial que convindria que els lectors i lectores sensibles aplaudíssim, agraíssim i, sobretot, acollíssim amb el merescut fervor. Amb major raó si desitgem que el projecte total de La Recherche arribi a bon port i no naufragi enmig de l’oceà immens de novetats que cada més gairebé desborda els atapeïts molls de les llibreries…

Un amor d’en Swann és una mena d’interludi, un assaig dins de l’assaig literari —o de l’assaig poètico-filosòfico-literari, si ho preferim així— que suposa i composa la magna obra proustiana. Una raresa inclassificable i una excepció dins l’excepcionalitat i inclassificabilitat de la mateixa Recherche. Potser per aquest motiu convé que ens abstraiem encara més quan ens hi submergim, oblidant-nos no tan sols del corpus total de l’obra, sinó també d’altres consideracions que, des del punt de vista del plaer de la lectura, són secundàries: el reflex d’un amor de l’autor, o la preconfiguració de l’amor de l’anònim narrador per Albertine.

Per damunt de tot Un amor d’en Swann és la novel·la de l’amor, de la història —gènesi, consolidació i desaparició— de l’amor. De l’amor i el desamor, de l’engany i, principalment, del desengany. La història d’un amor circular, complet i autònom, autosuficient i quasi fet a ell mateix, convertit en metàfora de la vida humana: assistim al seu naixement i l’acompanyem en el seu viatge existencial fins a la seva mort.

La història d’aquell amor devastador que ho sadolla, embriaga, condiciona i canvia tot. D’aquesta força invencible de l’amor que ens trasbalsa, ens transforma la vida i ens converteix en el seus obedients i encegats servents. L’amor de veritat, aquell que fa que la nostra existència obtingui el seu sentit profund i ens n’assenyali l’objectiu. Que ens fa tastar el paradís, primer; el purgatori encegador de la gelosia, després; i, per acabar, l’infern del desamor i l’absència. Que ens omple i ens fa, quan arriba; que ens buida i ens desfà, en marxar.

En l’amor d’en Swann —tan aviat esperançador com desesperat, apassionat com desenganyat, delerós com satisfet, captivador com enfollidor, seré com torrencial, venerat com odiat, creador com destructor— tots ens hi podem, d’una manera o altra, reconèixer. En aquest amor en majúscules, on la prosa lírica de Proust s’hi esplaia com ho feia, tants segles enrere, l’exultant, arravatada, insuperable i insuperable poesia d’Ausiàs Marc:

Junt és lo temps que mon goig és complit

en lo esguard del que he jo desijat,

car vist he ço d’on era desperat,

e molt pus bell que dins mi no fon dit.

Mas de present caic en dolor no llenta:

fort és e tant que el cap me fa mudar;

torbat del tot, mos passos he cuitar

e trop remei, mas de mi no s’absenta.

A Noms de lloc: el país, la novel·la recobra el ritme, l’ambient i, sobretot, el paisatge de Combray —i per tant, els dos costats de La Recherche. Ja des de les primeres línies el seu autor ens corprèn amb el plaer de la seva prosa exquisida, d’aquesta seva literatura pura i nua, que es crea i recrea a ella mateixa, en un espiral etern, en un creixement incessant —en una mena d’etern retorn nietzschià— que va ampliant-se i ampliant-se concèntricament fins a ocupar tot l’espai de la realitat. De la realitat de la ficció que sovint esdevé més real que la realitat mateixa.

Com si es tractés d’un planeta o d’un món sencer sotmès a l’òrbita eterna del seu autor, la prosa de Proust volta i volta, gira, gira i s’entregira al voltant del seu eix argumental, reflexiu i literari, fent-se, desfent-se i refent-se, acreixent-se, acomplint-se i perfeccionant-se en entregirar, fins a esdevenir un sistema —i per què no, un Univers— literari progressivament més complex i complet.

Un univers literari al qual Proust ens convida a afegir-nos, en una frase magistral que podria servir per a qualsevol obra de ficció. Una frase que esdevé una metàfora de la ficció mateixa: «Si ma santé s’affermissait et que mes parents me permissent (…) du moins de prendre une fois (…) ce train d’une heure vingt-deux dans lequel j’étais monté tant de fois en imagination, j’aurais voulu m’arrêter de préférence dans les villes les plus belles;» (Fòlio Classsique, pàg. 381) («Si la meva salut s’afermava i els meus pares m’haguessin deixat (…) almenys agafar una vegada (…) aquell tren de la una vint-i-dos en el qual havia pujat tantes vegades en la meva imaginació, m’hauria volgut aturar preferentment en les ciutats més belles» (Edicions Viena, pàg. 251 de la traducció de Josep M. Pinto).

Una ficció que pren com a base una prosa única i inconfusible, un llenguatge que defineix i individualitza no tan sols aquest volum sinó tota la Recherche. Un llenguatge característic que progressa —com descriu l’autor unes ratlles més endavant amb un frase admirable que no podria ésser més escaient ni precisa— «sur la route de ces lieux fluviatiles et poétiques» («per la carretera d’aquells llocs fluviàtils i poètics», d’acord amb la versió de Pinto).

Una narrativa alliberada i alliberadora on s’hi amalgama el sentiment i el pensament, la reflexió i la sensació. Una narrativa sinuosa, oscil·lant i ondulant que se’ns fa propera i immediatament present. Que ens obsequia amb un excels goig literari, que du aparellat un generós doll de coneixement del món i de la vida, de descoberta —i, sobretot, de redescoberta d’un mateix.

Un tast és imprescindible:

«Les mots nous présentent des choses une petite image claire et usuelle comme celles que l’on suspend aux murs des écoles pour donner aux enfants l’exemple de ce qu’est un établi, un oiseau, une fourmilière, choses conçues comme pareilles à toutes celles de même sorte. Mais les noms présentent des personnes—et des villes qu’ils nous habituent à croire individuelles, uniques comme des personnes—une image confuse qui tire d’eux, de leur sonorité éclatante ou sombre, la couleur dont elle est peinte uniformément comme une de ces affiches, entièrement bleues ou entièrement rouges, dans lesquelles, à cause des limites du procédé employé ou par un caprice du décorateur, sont bleus ou rouges, non seulement le ciel et la mer, mais les barques, l’église, les passants.»

Du côté de chez Swann, Éditions Gallimard, pàg. 380

«Els mots ens presenten una petita imatge clara i usual de les coses, com les que enganxem a les parets de les escoles per fornir als nens l’exemple del que és una establia, un ocell, un formiguer, coses concebudes com iguals a totes les de la seva mena. Però els noms presenten de les persones —i de les ciutats, que ens acostumen a creure que són individuals, úniques com persones— una imatge confusa que obté d’ells, de la seva sonoritat esclatant o fosca, el color amb el qual està pintada uniformement, com un d’aquells cartells, enterament blaus o enterament vermells, en els quals, a causa dels límits del procediment que s’ha fet servir o per un caprici del decorador, són blaus o vermells no solament el cel i la mar, sinó les barques, l’església, la gent que passa.»

Un amor d’en Swann, traducció de Josep M Pinto, Viena Editorial, pàg. 250

«Les paraules ens presenten una petita imatge de les coses, clara i usual, com aquelles que es pengen a les parets de les escoles per donar als infants l’exemple del que és un banc de fuster, un ocell, un formiguer, coses concebudes com a semblants a totes les de la mateixa espècie. Però, de les persones —i de les ciutats que ens acostumen a creure individuals, úniques com les persones—, els noms ens en presenten una imatge confusa que surt d’ells, de la seva sonoritat esclatant o ombrívola, pintada uniformement amb un color com el d’un d’aquells cartells, blaus del tot o del tot vermells, en els quals, a causa dels límits del procediment usat o per un capritx del decorador, són blaus o vermells no solament el cel i la mar, sinó també les barques, l’església, els vianants.»

Pel cantó de Swann, traducció de Jaume Vidal Alcover, Columna Edicions, pàg. 263

divendres, 24 de desembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

La prosa de Proust i Joyce

des 12th, 2010
by .
No comments yet

Si hi ha dues obres de la literatura del segle XX que d’entrada intimiden són, sens dubte, l’Ulisses de James Joyce i el conjunt d’À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. Ho fan no tan sols per la seva llargària —considerable en el cas de l’autor irlandès; imponent, quasi aclaparadora en el del francès— sinó sobretot per l’aura de complexitat, fins i tot d’inaccessibilitat que les envolta. Una aura que si bé té un cert sentit en el cas d’Ulisses, tot i que relatiu, no el te tant en el de La Recherche. L’escriptura de Proust no és tan complexa com generosa, exuberant. Prolixa, insadollable i indeturable, si es vol.

Mentre la prosa de Joyce és calidoscòpica, esquinçada en mil i un pedaços microscòpics, disgregats en un mosaic o trencadís —per dir-ho en termes gaudinians— caòtic i desordenat, minimalística, que el lector ha d’anar reconstruint i recol·locant, fins a teixir de nou un tapís pulcrament i mil·limètrica esfilagarsat, la de Proust segueix el camí invers: no trosseja ni parcel·la la realitat sinó la fa acréixer, donant una vegada i altra voltes concèntriques sobre ella mateixa, cada cop més àmplies, fent-la augmentar i prenent volum.

Si Joyce ens ofereix el trencaclosques d’un quadre abstracte que cal que desxifrem, Proust ens situa davant d’un fresc impressionista que cal que esguardem de ben lluny per composar-ne la figura completa. Com a major distància ens n’anem situant, progressivament, més i millor l’anem albirant, copsant i comprenent. La seva obra, sembrada de sentiments i sensacions, es conforma i configura al nostre davant, per al·luvió. a mesura que anem avançant, de manera paulatina però incessant.

La seva prosa, sinuosa i frondosa alhora, serena però impacient, clara i digressiva, esdevé un riu de paraules i frases que va prenent forma, cos i figura a força que fa via i llaura i recull ensems els continus meandres —múltiples i això no obstant complementaris—que se li afegeixen tot fent camí. Un riu profund i cabalós, curull de riqueses, que converteix la navegació literària en una aventura incomparable i inoblidable. Una aventura exquisida que ens permet el goig de submergir-nos de ple en el sublim plaer de la literatura en estat pur.

Si l’autor de Retrat de l’artista adolescent treballa per disgregació —esmicolant tant el llenguatge com l’argument fins les seves partícules més elementals i essencial, últimes— el de Contre Sainte-Beuve basteix la seva obra per agregació: la seva prosa fecunda, incessant, gairebé infinita, que flueix en devessall, sense restriccions ni mesura definida, amb plena llibertat, sense sotmetre’s a normes fixes o predeterminades, ni contenir-se, progressa i s’alimenta per acumulació o sedimentació. Això sí, per una sedimentació sempre activa i en moviment, mai immòbil, inactiva o definitiva. Com un riu incontenible que es converteix en una mar de plenitud a mesura que creix i avança.

Si l’un —Joyce— parteix d’una totalitat predeterminada, del tot, per arribar al no res, al component essencial o fonamental del més essencial per tornar a reconstruir el món i l’existència a través de la fragmentació que posi en relleu i situï cada element, l’altre —Proust— parteix del teòric no res (d’un record aparentment fútil, d’una anècdota en principi insignificant) per crear o construir un món complet i sense fissures, que es fonamenta, s’(auto)abasteix, es justifica i es recolza tan sols en ell mateix.

Un món on els sentits, els sentiments i la reflexió, en comptes d’oposar-se, es reforcen mútuament, es justifiquen els uns als altres i es complementen. Un món on el present i el passat són un continu únic, inseparable i indesxifrable. On la vida viu, i reviu, en l’oceà sense fronteres ni horitzons del record, de la memòria que crea —i ens crea— cada dia. Un món de ficció total que sovint sembla —i potser fins i tot és— més real, versemblant, raonable i creïble que no pas aquell en el qual a la majoria ens correspon de viure.

Perquè, el que distingeix Joyce, Proust de la resta d’escriptors —i els aparella amb els grans autors de tots els temps (Eurípides, Apuleu, Terenci, Martorell, Shakespeare, Goethe, Dickens, Dostoievski, Tolstoi…)— és que ambdós no són tan sols escriptors sinó, per damunt de tot, creadors.

diumenge, 12 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1012128055748

Concerto à la mémoire d’un ange, Eric-Emmanuel Schmitt

des 6th, 2010
by .
No comments yet

De la mateixa manera que, literàriament parlant,  poques joies hi pot haver majors que descobrir per casualitat una obra que ens captivi, ens subjugui o ens transporti, res més decebedor que constatar que un llibre que ha rebut algun premi important i les lloances quasi unànimes de la crítica no assoleix el nivell que se li hauria de presumir o exigir.

És el que m’ha succeït, malauradament, amb una obra que ha obtingut un èxit esclatant a França, fins al punt de rebre enguany el Prix Gouncourt de la Nouvelle: Concerto à la mémoire d’un ange, d’Eric-Emmanuel Schmitt, Éditions Albin Michel, 2o1o. Un recull de quatre contes —tinguem present que, el terme nouvelle, per més que ens pugui confondre, no és pas sinònim de novel·la, sinó de narració— units pel feble nexe de l’aparició de santa Rita, la patrona de les causes desesperades.

Un nexe del tot innecessari, gairebé forçat, que fa la impressió d’haver estat afegit a posteriori per justificar l’aparellament de les narracions que composen el llibre: L’empoisonneuse, Le retour, Concerto à la mémoire d’un ange, i Un amour à l’Élysée. Partint de la idea —fal·laç, des del meu punt de vista— que el fet que els contes tinguin un punt en comú converteix el recull que el conté en més valuós.

Com si la una certa unitat de les narracions els conferís un afegit de qualitat. Quan precisament el que atorga força, valor i nivell literari a les narracions és, precisament, la seva capacitat de valdre’s per elles mateixes, de sostenir-se per elles soles. De constituir, cadascuna per separat, una unitat artística indiscutible. De defensar-se totes soles, sense l’ajuda ni el suport de res que li provingui de l’exterior.

Una pretensió d’unitat que encara resulta més absurda i ineficaç quan és forçada, quan no té fonaments reals, com succeeix en aquest cas. La presència de santa Rita no tan sols no ajuda a establir un nexe d’unió entre els quatre relats, sinó que esdevé una veu impostada, de falset, que converteix la simfonia en discordant —per fer servir termes musicals, tan estimats per Schmitt. No només no aconsegueix aplegar les quatre peces en un sol concerto, sinó que distorsionen el ritme intern i la cadència d’algunes d’elles. Quin sentit té, per exemple, l’esment de la santa en la darrera narració? No tan sols ni li cal: hi està de més.

Amb tot, per més important que sigui, no és aquesta consideració la que converteix Concerto à la mémoire d’un ange en un llibre fallit — en un échec, que en dirien els francesos. El principal inconvenient és, precisament, que les narracions no se sostenen per elles mateixes. I, sobretot, que estan llastades per un dels més grans vicis o defectes que poden corroir la literatura: la superficialitat. Segons el meu parer, si alguna característica defineix i confereix unitat a les quatre narracions no és pas la gens justificable presència de santa Rita sinó el seu acusat esquematisme. Fins a tal punt que el concerto de les narracions sembla haver estat composat amb una mínima elaboració harmònica i per a un sol instrument.

Si bé el punt de partida dels relats és interessant i prometedor, la seva posterior evolució esdevé malaguanyada a causa d’una excessiva simplicitat. Sobretot pel que als caràcters dels personatges es refereix: són extremament plans, mancats de relleu. D’una planor —d’una platitude, per si ho preferim en francès— excessiva. Si els motius que han forjat els seus caràcters són poc ferms, encara ho són més aquells que els duen a canviar-los. O, més que no pas canviar, a convertir-se en l’antítesi del que eren.

Els personatges són massa de cartró pedra, massa maniqueus: o molt dolents o molt bons. Seguint l’esquema bàsic i elemental de les figures de Caïm i Abel, esmentades i preses com a model al conte que confereix el títol al volum. Tal com si l’autor només fos capaç de veure el món i les persones que l’habiten en blanc o negre, sense matisos, gradacions ni colors. Els seus personatges són d’una sola peça, sense fondària, sense contrastos, sense complexitat, contradiccions ni oposicions. En definitiva, sense cap d’aquelles característiques que componen la personalitat. Aquelles que permeten convertir els personatges en persones.

Segons el meu criteri, els personatges protagonistes —Marie, Greg, Axel, Chris, Catherine i Henry— es defineixen amb un traç massa gros, com simples esbossos, amb una teatralitat excessiva, sense pràcticament cos ni volum. Ni, molt menys, complexitat. Com forçades figures del teatre grec, impulsats per l’invencible impuls del seu caràcter, convertits més en arquetipus o models generals, en metàfores d’alguna idea o principi, que no pas en personalitats humanes —en personalitats humanes reals.

Transcric un paràgraf que mostra com és la idea de l’autor la que arrossega i emmotlla els personatges a les seves exigències, en comptes de fer-ho a la inversa:

«Vint ans plus tôt, après deux procès, la justice avait prononcé un non-lieu et sorti Marie Maurestier de la prison où elle avait séjourné en détention préventive. A Saint-Sorlin, la majorité des villageois considéraient Marie Maurestier comme innocente sauf les enfants qui préféraient croiser une meurtrière, afin de rendre leur vie plus dangereuse et merveilleuse. Or, la raison pour laquelle les adultes estimaient Marie Maurestier non coupable n’était guère plus rationnelle : les villageois refusaient l’idée de côtoyer un assassin en liberté, de lui donner les bonjour, de partager leurs rues, leurs commerces, leur église avec une tueuse ; pour leur tranquillité, ils avaient besoin qu’elle fût honnête, comme eux.»

dilluns, 6 de desembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257

Trois femmes puissantes, Marie Ndiaye

nov 12th, 2010
by .
No comments yet

Com a lector poques alegries hi pot haver majors que fer una descoberta literària. Quina joia més exquisida descobrir, per casualitat, tot passant, una obra o un autor o autora que ens captivi i ens submergeixi en la màgica delicadesa de la seva escriptura. Que ens corprengui i ens faci acompanyar-la al seu món personal, sovint més real i viu que la mateixa vida quotidiana de cada dia. Que aconsegueixi, amb les seves paraules, transportar-nos més enllà de nosaltres i convertir la il·lusió de la ficció en una delitosa aventura compartida.

Continuant el meu voluntari periple per l’oceà tan inconegut de les lletres franceses,tot vagarejant per la Biblioteca Central de Terrassa, em van cridar l’atenció un parell de volums que hi tenien exposats. El primer, Poesía, de Pierre de Ronsard. Una antologia bilingüe francès-espanyol d’aquest poeta de quatre-cents anys enrere publicada per l’editorial Pretextos. Una edició que permet —sobretot si s’opta per llegir els poemes en el seu idioma original— evidenciar que Ronsard, tot i els seus excessos, no tan sols fou l’autor de l’immortal sonet que arrenca amb aquests paraules: «Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,» i fineix amb un parell de versos inoblidables: «Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain: /Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.»

El segon, Trois femmes puissantes, de Marie Ndiaye, Éditions Gallimard, 2oo9. (Publicat en català per Quaderns Crema, Tres dones fortes, 2o1o) Un llibre que va rebre el prestigiós Prix Goncourt de l’any passat i que m’era tan desconegut com la seva escriptora. L’interès que m’ha desvetllat la seva lectura m’ha permès saber que té ja una obra important al seu darrera. I que amb anterioritat ja havia rebut un altre dels més reconeguts guardons literaris francesos, el Prix Femina de l’any 2oo1, per la seva novel·la Rosie Carpe.

En el cas present, el volum es compon de tres narracions: la primera protagonitzada per Norah, la segona per Rudy Descas; la tercera per Khady Demba. Malgrat el títol, doncs, dues dones i un home: Rudy. Però un home obsessionat i condicionat del tot per Fanta, la seva dona. O potser seria millor dir que per dues, car l’omnipresent figura de la mare, com una ombra allargassada i feixuga, el persegueix i l’engavanya constantment com si algun vell déu grec li hagués imposat un càstig implacable per la seva insolència.

No obstant això, el que més sorprèn del llibre no són pas els arguments de les tres narracions, tot i la seva pregonesa i vitalitat, sinó la seva escriptura. La prosa de Ndiaye podríem assajar de definir-la de moltes maneres (precisa, incisiva, directa, poc afectada, defugint cultismes, quotidiana, propera…) però ben segur que no pas com a senzilla. Les seves frases, d’un cert regust proustià, són llargues, inacabables, quasi eternes.

Flueixen —o, més aviat, semblen fluir; car la feina de redacció que hi ha al seu darrera ha d’ésser àrdua— com un riu, en plena llibertat. Brollen directament del pensament dels protagonistes,, amb la força i l’empenta de l’espontaneïtat, de la naturalitat i, per què no dir-ho, de la veritat. De la veritat de la ficció, si se’m permet l’oxímoron. D’aquesta veritat profunda que el geni de l’escriptora ha assolit a convertir en més real —i creïble— que la vida mateixa.

Si sovint és diu que “la realitat és més increïble que la ficció”, en aquest cas Ndiaye ha aconseguit el miracle literari d’invertir la situació: la realitat de la ficció és més real que la realitat mateixa. En un tour de force literari magistral l’escriptora ha reeixit a traspassar les barreres invisibles que separen el món real de la invenció artística. Els seus personatges —Norah, Rudy, Fanta, Khady, però també els que els envolten (i conformen): el pare de Nora, Sony, la mare de Rudy, Manille, el marit de Khady, Lamine…—, no només deixen petja en l’ànim del lector sinó que, com les escultures de Praxíteles o de Michelangelo, han estat beneïdes amb el do de la vida. Més que personatges, són persones. Persones com nosaltres, que ens obren el seu cor a través de la hipnòtica i subjugadora prosa de Ndiaye.

Amb la seva tan acurada i aprofundida creació assoleix el repte de donar vida als seus personatges, de concedir-los relleu més enllà del paper que els acull, esdevenint quasi més persones de carn i ossos que no pas personatges. Personatges que ens fa la impressió que ens podríem trobar avui mateix al carrer, caminant al nostre costat. Més encara que, si es donessin determinades circumstàncies, podríem ésser nosaltres mateixos.

Transcric un paràgraf prou explícit de la seva esponerosa i exquisida escriptura:

«Et la première fois peut-être despuis quelques annés qu’il était mort, alhors qu’elle courait à demi sur le boulevard, haletante, les orteils recroquevillés au bout de ses tongs pour les garder aux pieds, alhors qu’elle sentait sur son front la chaleur encore clémente du ciiel bleu, qu’elle entendait crier les choucas dans leur colère d’éternels affamés et qu’elle distinguait en boudure de son champ de vision les points sombres, innombrables, de leurs rondes saccadées, pour la prémiere fois depuis si longtemps qu’il était mort son mari lui manqua, lui, cet homme-là, précisément pour ce qu’il avait été.»

divendres, 12 de novembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Safe Creative #1010177596816

Comparteix

?

La tentation de Saint Antoine, Gustave Flaubert

oct 31st, 2010
by .
No comments yet

Des dels inicis de la literatura s’ha discutit sobre el que s’entén pel concepte de novel·la. El gènere és tan imprecís, tan ampli, tan proteic, que ha obert els braços generosament a un gran nombre d’obres literàries no ja distintes entre elles, sinó fins i tot oposades. Segurament ha estat el gènere més controvertit de tots. Només el seu germà —o cosí germà— petit, el conte, pot fer-li la competència en aquest sentit: a partir de quina llargada podem considerar que una narració deixa d’ésser-ho per esdevenir una novel·la?

Pretendre, a hores d’ara, tractat de definir quina mena de llibres podem considerar dins d’aquesta categoria tan flexible no fóra més que una temeritat. Deixem que siguin els acadèmics els que provin de descobrir una catalogació més o menys clara, amb ànsies d’ésser definitiva. És preferible acceptar les definicions que fan els mateixos autors de les seves obres. Al cap i a la fi, són ells qui les coneixen millor.

La tentation de Saint Antoine, Gustave FlaubertCom ho féu en el seu moment Gustave Flaubert, entenent que La tentation de Saint Antoine (Folio Clàssique, 2006) havia d’ésser considerada com una novel·la —allò que els francesos en diuen roman. Aquesta obra fou, sens dubte, una de les seves més grans obsessions. En publicà una primera versió l’any 1849; una segona parcialment revisada el 1856; i un revisió total el 1874. Tant és així que bé podríem dir que fou l’obra de tota la seva vida. Amb ella tingué es proposà oferir un quadre exhaustiu dels fonaments i principis de les diverses religions.

Hi planteja la lluita entre Sant Antoni i el Diable, la santedat i la maldat. I, per extensió entre el bé i el mal. Una proposta agosarada, només a l’abast d’alguna eminència de caràcter quimèric o divina que no pas terrenal. Una tasca diàfanament més enllà de les capacitats humanes que, segons el meu modest punt de vista, el genial escriptor de Rouen no reeixí a superar. Per més que hi dedicà una gran part de la seva vida, demostrà quedar ben lluny de les seves possibilitats. No tant —encara que també— com a literat sinó, sobretot, com a persona, com a entitat individual que no pot acumular ella sola la immensitat de coneixements que serien necessaris per dur a bon terme aquesta prova hercúlia.

Pretendre presentar en un llibre un resum de les diverses religions, de les tan distintes manera que tenien els pobles del seu temps de relacionar-se amb la divinitat o amb la transcendència era una temptativa forçosament condemnada al fracàs. Més encara quan el que es pretenia era vestir-lo amb abillaments literaris. Uns abillaments que obligaven a l’ús de la metàfora, de l’analogia, de la conversió de les pulsions i passions religioses en personatges o visions que se li apareixen a Sant Antoni. Sovint tan disfressats que esdevenen del tot irreconeixibles.

Fins a un tal extrem que la lectura de La tentation de Saint Antoine esdevé pràcticament incomprensible —i, en conseqüència, il·legible— sense una feixuga i prolixa proliferació de notes. Unes notes i explicacions continuades que, pel seu caràcter excessiu i embafador, acaben llastant el llibre i suposant, finalment, un cop mortal contra l’encís d’aquesta —en realitat, de qualsevol— obra literària.

Amb tot, per aquells que frueixin amb la filosofia i el pensament, transcric un intercanvi de reflexions entre Antoine i Hilarion:

«HILARION

(…) Cette vie à l’écart des autres est mauvaise.

ANTOINE

Au contraire! L’homme, étant esprit, doit se retirer des choses mortelles. Toute action le dégrade. Je voudrais ne pas tenir à la terre,–même par la plante de mes pieds!

HILARION

Hypocrite qui s’enfonce dans la solitude pour se livrer mieux au débordement de ses convoitises! Tu te prives de viandes, de vin, d’étuves, d’esclaves et d’honneurs; mais comme tu laisses ton imagination t’offrir des banquets, des parfums, des femmes nues et des des foules applaudissantes! Ta chasteté n’est qu’une corruption plus subtile, et ce mépris du monde l’impuissance de ta haine contre lui!

C’est là ce qui rend tes pareils si lugubres, ou peut-être parce qu’ils doutent. La possession de la vérité donne la joie. Est-ce que Jésus était triste? Il allait entouré d’amis, se reposait à l’ombre de l’olivier, entrait chez le publicain, multipliait les coupes, pardonnant à la pécheresse, guérissant toutes les douleurs. Toi, tu n’as de pitié que pour ta misère. C’est comme un remords qui t’agite et une démence farouche, jusqu’à repousser la caresse d’un chien ou le sourire d’un enfant.

ANTOINE

éclate en sanglots.

Assez! assez! tu remues trop mon coeur!

HILARION

Secoue la vermine de tes haillons! Relève-toi de ton ordure! Ton Dieu n’est pas un Moloch qui demande de la chair en sacrifice!»

diumenge, 31 d’octubre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Madame Bobary, Gustave Flaubert

oct 17th, 2010
by .
No comments yet

Com a lector no hi ha millor experiència que la de coincidir amb una d’aquelles obres que et deixen petja, que et fan diferent de com eres abans d’iniciar-la. Un d’aquells llibres que et captiven, t’absorbeixen fins a un tal extrem que et fan oblidar el món que t’envolta. Una d’aquelles peces extraordinàries que et fan recobrar l’aroma i el tast de la literatura, de la veritable literatura —de fet, l’única que en mereix la denominació.

Madame Bobary, Gustave FlaubertTot i mostrar-me repatani als cànons literaris —i artístics en general—, des del meu punt de vista Madame Bobary, de Gustave Flaubert (Livres de Poche 1999), forma part indubtablement d’aquest exquisit i reduït gènere d’obres. Obres que, s’hagin escrit quan s’hagin escrit, sempre ens seguiran semblant contemporànies, situades més enllà —en realitat, per damunt— de les modes i dels temps. Obres eternament modernes. Clàssics, en el sentit positiu i favorable del terme. (No pas en el negatiu, implicat per ésser obres imprescindibles, que cal llegir forçosament).

Precisament, la meva proposta de lectura de la novel·la de Flaubert és la inversa: recomano submergir-s’hi oblidant del tot el seu caràcter clàssic, canònic i ineludible. Endinsar-s’hi amb els ulls i l’ànima neta, negligint i deixant de banda tots els prejudicis —en el sentit més lax del terme: tant els negatius com les lloances excessives.

Llegir-la com convindria fer-ho amb tots els clàssics: perdent-li el respecte, dessacralitzant-lo, capbussant-s’hi com en oceà inconegut, sorprenent, obert a la descoberta i al misteri. Deixant-se encaterinar —o repel·lir, si molt s’escau (hi ha massa llibres que mai no podrem llegir com per a balafiar el temps ens els que no ens plauen).

Sempre que es pugui, no cal dir-ho, en la seva inimitable versió original. Tot i que això suposi demanar massa, en aquesta societat nostra, caracteritzada per l’entronització i el foment del mínim esforç possible, de la vulgaritat, la cloroformització, la dissuasió de la reflexió, el combat contra els criteris personals i l’adotzenament. Si el progressiu menysteniment de les disciplines humanístiques ja no ens ho permeten, dues edicions traduïdes al català són fàcilment accessibles, la d’edicions Proa i la de 62, publicada fa un parell d’anys en edició de butxaca.

De Madame Bobary s’ha acostumat a destacar el seu caràcter trencador, el fet que la seva aparició suposà una absoluta renovació en l’art de la novel·la. Fins a un punt tal que es podria afirmar que existeix un abans i un després en l’art novel·lístic. Ho descriví perfectament Guy de Maupassant: “Ja no es tracta d’una novel·la més com les havien fetes els més grans, d’una novel·la on hom sent la imaginació i l’autor, d’una novel·la que pot ésser classificada en el gènere sentimental, en el gènere passional o en el gènere familiar, d’una novel·la on es mostren les intencions, les opinions o les maneres de pensar de l’escriptor; és la vida apareguda ella mateixa.”

Amb tot, considero que no és pas això el que la fa gran, gran de veritat sinó el fet que amb ella Flaubert assolí un nivell de perfecció quasi insuperable. El teixit de l’obra és tan precís, tan exacte, tan mil·limètricament reflexionat, modificat i reescrit, que avança amb i es desplega davant dels admirats ulls del seu lector com el més infal·lible dels rellotges. Res no hi és amb escreix; res no hi manca. El seu geni possibilità que bastís un trencaclosques —tot i que cronològicament ordenat— que acaba encaixant amb una perfecció inequiparable.

Aconseguint, alhora —la qual cosa converteix la novel·la gairebé en un miracle literari— mantenir una prosa exquisida, d’una força i una intensitat poètica i emotiva sensacional, digna del més líric dels escriptors. Combinant, doncs, sàviament precisió amb bellesa, pulcritud amb evocació, encaix argumental amb delicadesa formal.

Una obra, en síntesi —per no allargar-me més que potser no convindria— que no tan sols mereix una lectura, sinó també, almenys, una relectura posterior. Una segona lectura que ens permeti assaborir amb delectació i embadaliment tot el conjunt de petites frases o apunts que l’autor anà sembrant discretament al llarg de la novel·la. Ínfimes perles que semblen insignificants, fins i tot potser prescindibles, en una primera lectura, però que assenyalaven fites pel camí pel qual l’obra havia ineludiblement de transitar.

Transcric, per acabar, un dels seus múltiples i fascinadors paràgrafs. Escollits gairebé a l’atzar (i sense gosar, en aquest cas, malaguanyar-la amb la meva maldestra traducció):

«Les ombres du soir descendaient; le soleil horizontal, passant entre les branches, lui éblouissait les yeux. Çà et là, tout autour d’elle, dans les feuilles ou par terre, des taches lumineuses tremblaient, comme si des colibris, en volant, eussent éparpillé leurs plumes. Le silence était partout; quelque chose de doux semblait sortir des arbres; elle sentait son coeur, dont les battements recommençaient, et le sang circuler dans sa chair comme un fleuve de lait. Alors, elle entendit tout au loin, au-delà du bois, sur les autres collines, un cri vague et prolongé, une voix qui se traînait, et elle l’écoutait silencieusement, se mêlant comme une musique aux dernières vibrations de ses nerfs émus.»

diumenge, 17 d’octubre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Sylvia, Leonard Michael

set 9th, 2010
by .
No comments yet

Els anys seixanta foren els de les convulsions, dels grans canvis, dels times are changing dylanians. Els que es proposaven capgirar el món com si fos un mitjó. Anys en que la joventut descobrí l’aroma de la rebel·lia i el tast de la llibertat. Del triomf de la voluntat, de l’home nou, d’ésser allò que volien ésser i  no pas allò que els seus pares tenien pensat per a ells. Anys gloriosos —i permanentment enyorats— en que la joventut, després de tants i tants segles a l’ombra, esdevingué una classe social.

La joventut estava disposada a agafar, d’una vegada per totes, el timó de la seva vida i d’avançar amb les ales esbatanades per l’oceà de la llibertat de l’existència. Malauradament, n’hi hagué molts que, més que navegar, naufragaren en aquesta mar immensa de la llibertat: foren engolit per un tifó furiós de sexe, drogues i rock and roll. Sobretot de les drogues, que prengué el governall de les seves naus desorientades.

Tal i com ja havia demostrat feia segles Ícar, desafiar els consells dels pares no sempre resulta beneficiós. Per volar, cal que algú t’ensenyi a fer servir les ales. Potser fou aquell imprudent i arrauxat jove grec el primer que constatà que la immensitat de la llibertat absoluta pot provocar vertigen. La joventut dels seixanta també hagueren d’aprendre que ningú no neix ensenyat. I que l’aprenentatge no acostuma a resultar fàcil: els que no en foren capaços potser no s’ enfonsaren a l’Egeu, com el fill de Dèdal, però si que es quedaren pel camí.

Un camí que precisament havia donat lloc uns anys abans a una de les obres més valorades —des del meu modest punt de vista, injustament— de l’anomenada Beat Generation: On the road (A la carretera), de Jack Kerouac. Una novel·la que reflectia, amb un estil directe i espontani —que amb el temps l’ha perjudicat més que beneficiat— aquells temps de nomadisme i de voluntat de canvi, d’enfrontament i ruptura amb el món rutinari que els havien legat els seus pares. Un llibre d’excessos que pretén descriure una època caracteritzada pels excessos.

Just a l’altra banda se situa Sylvia, de Leonard Michaels, un autor quasi desconegut al nostre país que Viena Edicions ha tingut l’encert d’incorporar al seu catàleg. La novel·la se submergeix exactament en el mateix moment històric arrauxat i incontenible dels autors de la beat generation però des d’un angle i emprant un estil literari del tot oposat. Tot i que el seu ritme segueix essent ràpid, allunyat de la morositat proustiana, per exemple, la sotmet a les conveniències de la seva narració. La fugacitat i l’espontaneïtat —que massa sovint deriva en precipitació— de Kerouac es substituïda per una velocitat pausada, si se’m permet la gosadia de l’oxímoron.

El seu és un ritme veloç amarat de calma, d’una serenor quasi melancòlica. D’una introspecció, lúcida, més anímica o espiritual que no pas analítica. La imponent maregassa de sexe, drogues i destrucció        que compartí l’autor amb la Sylvia que dóna títol a l’obra en seu intent de capbussar-se en l’oceà convuls d’experimentació, de coneixement i de reconeixement dels anys seixanta Michaels ens els descriu amb un pols ferm i segur, contingut.

Segurament hi ha ajudat força que no redactà l’obra quan es produïren els esdeveniments, sinó al cap de molts anys, quan el pas del temps havia anat esmussant les arestes dels seus records i de la seva aflicció. En certa manera, la memòria ha permès transformar en lírics, gairebé en poètics, aquells anys que Kerouac, Burroughs i Ginsberg convertiren en una exaltació, en una enfollida devoció. Ha convertit l’aspror i l’agror d’uns temps difícils en material literàriament sensible.

Parafrasejant i modificant un xic el sentit de l’inici de l’Anna Karenina del genial Tolstoi, podríem dir que Sylvia evidencia que “Tots els matrimonis infeliços s’assemblen; però cadascun d’ells és infeliç a la seva manera”. Un infortuni que la vellutada prosa de Michaels aconsegueix el miracle de convertir no tan sols en acceptable sinó fins i tot en agradosa. Una prosa senzilla, gens afectada, que flueix suaument i ens permet viure una estada a l’infern des de dins sense sortir-ne gens escaldats. Més encara, fent que arribem a sentir-ne fins i tot una certa enyorança.

I el que és més important, ens referma en una idea que hauria de constituir la nostra brúixola com a lectors i guiar-nos sempre: un escriptor, per damunt de tot, el que ha de saber és escriure! Un principi que hauria d’ésser evident, però que sembla que alguns autors obliden amb massa facilitat. Per més que l’argument hi compta, i força, la literatura hauria d’ésser sempre més forma que no pas fons. Més com que no pas què. En el cas de Sylvia, la seva prosa no només ens captiva, sinó que esdevé addictiva: ens convida no tan sols a llegir-la sense pauses, sinó també a rellegir-la. A llegir-la amb un llapis a la mà i a assaborir-la en noves lectures.

Això sí, només apta —i recomanable— per aquells que no creguin que una història d’amor ha d’acabar, forçosament, com una pel·lícula de Hollywod. Per aquells que l’amor —i el desamor— és un pedaç més de la vida. Un pedaç o, a voltes, un estrip.

Transcric tot seguit una mostra innegable del caràcter addictiu de la seva sàvia i precisa manera de narrar. Un extret breu que, segons el meu parer, podria constituir perfectament una narració curta autònoma de gran exquisidesa:

«L’habitació era en una casa plena de coses feixugues i impassibles cobertes amb llençols blancs. Les persianes estaven abaixades; les portes, tancades, tot defensant-se de la llum i de l’aire fresc. Hi vivia un home d’uns seixanta anys que lliscava entre embalums i ombres. No feia servir pràcticament res, pel que es veia, i ho mantenia tot inalterat, amagat, com si esperés la tornada del veritable hoste de la casa per treure els llençols, utilitzar els mobles, viure-hi. Se’m va acudir que algú que li era proper havia mort i que la vida de l’home també s’havia aturat, o que temia terriblement la mort i per això s’havia sotmès a aquesta condició fantasmagòricament reduïda, utilitzava cada cop menys coses, no canviava res, es movia només entre les ombres. No era culpable d’estar en aquesta món. Com que no existia, no moriria mai.»

dijous, 9 de setembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Els dies difícils, Maria Mercè Roca

set 5th, 2010
by .
No comments yet

Llegir un llibre que t’agradi, un llibre que realment t’agradi, sempre és una sort i un privilegi. Amb major raó quan la major part de les lectures de l’estiu —segurament l’època de l’any més propícia per la literatura— no t’han fet el pes. Algunes per excés (per haver pretès estirar més el braç que la màniga) o per defecte (per oferir poc més que un fil argumental agafat pels pèls).

Un exemple, que paradoxalment podria formar part dels dos grups esmentats, recollint els defectes d’ambdós i negligint les seves possibles virtuts, és Una volta de rosca, de Henry James. Una d’aquelles narracions o novel·les curtes canòniques que sovint es presenten com a imprescindibles però que, almenys segons el meu parer, no és més que un enorme no-res inflat de vanitat escrit amb un llenguatge barroc i feixuc.

Precisament tot el contrari d’Els dies difícils, de Maria Mercè Roca. Una obra rodona —o quasi, com veurem més endavant—, plena de sensibilitat, d’encís i de vida. Una preciosa i precisa novel·la, escrita amb un llenguatge planer i ric a la vegada, que et retorna el gust de la lectura. Una obra d’entrada modesta que ben segur que no formarà part de cap cànon literari, i menys encara de cap d’universal o estranger, però que sens dubte pots recomanar a qualsevol reduint quasi a zero el risc d’errar-te en l’elecció.

No és, per descomptat, cap sorpresa. L’autora és, per mèrits propis, una de les tres o quatre millors novel·listes —i en aquest cas no faig distincions de gènere, malgrat usar el femení— de les nostres lletres. De fet, n’hi hauria ben bé prou amb una sola de les seves obres (Cames de seda) per atribuir-li aquesta posició de capdavantera.

Si algun detall específic caracteritza per damunt d’altres consideracions les novel·les de Maria Mercè Roca és el de la insostenible gravetat de la lleugeresa: les seves obres no acostumen a ésser excessivament generoses pel que a la quantitat de pàgines es refereix, però mai no són simples, esquemàtiques o poc elaborades. Els seus personatges no són gens plans ni d’una sola peça. A la inversa, no poden ésser més plens ni amb una personalitat, una vida i un caràcter més ben definits i justificats.

En el cas concret d’Els dies difícils, als lectors ens resultarà complicat oblidar-nos d’un personatge tan complet, real i contradictori —conformat per aquella confusa i inextricable mescla d’ombres i llums que conformen el trencaclosques de la nostra personalitat— com el de la Joana. El seu record ens acompanyarà una vegada haguem clos la darrera pàgina de la novel·la.

Novel·la a la qual només he estat capaç de trobar-hi un gran però, això sí, un de prou important: un final massa simple, massa perfecte, poc coherentment i innecessariament feliç, segons el meu parer, que posa en perill la resta de les seves innegables virtuts. Un final que sembla no escaure gens a l’obra que culmina. Com si es tractés d’un vestit fet a mida… per un altre personatge!

Això no obstant, aquest final tan poc conseqüent amb la mateixa obra, no aconsegueix —almenys, no del tot— rebaixar la seva alta, altíssima, qualitat. No evita que ens reforci la idea que la literatura —entenguem-nos, la bona literatura, de fet l’única que mereix d’ésser anomenada així— no té ni ha tingut mai rival possible!

Com a mostra, no em cal més que transcriure un paràgraf de la novel·la, on l’autora combina magistralment fons i forma, idea i paraula. Fins i tot, potser, prosa i poesia:

«No dormo, li diu, al contrari, estic ben desperta, i tinc una estesa de fotos aquí al meu costat. Mira, li explica inspirada, les imatges tenen un instant paralitzat, o congelat, a dintre del paper, però quan les miro, com si els meus ulls cremessin, degoten, sento que alliberen els sentiments empresonats i que els records ressusciten. (…) O sigui, li explica, que amagada en l’estesa de fotos, al darrere d’aquest desgavell sense jerarquia ni classificació, hi ha una mena de narració ordenada; les fotos, que són trossets de vida que pot semblar que no tenen res a veure els uns amb els altres, s’acaben unint (…) I resulta que les fotos, li diu emocionada, que de fet són mudes, acaben parlant i les  imatges es converteixen en paraules que expliquen una història, que és la meva i la de la meva família.»

diumenge, 5 de setembre del mmx

© Xavier  Serrahima 2o1o

El Teló, de Milan Kundera

jun 19th, 2010
by .
1 comment

Fa tants i tants anys que s’especula sobre la mort de la novel·la que quasi resulta fatigant referir-s’hi… En realitat, no seria pas cap exageració afirmar que l’existència de profetes literaris que vaticinen la seva fi és tan antiga com la idea mateixa de novel·la. Entre d’altre raons, per una de fonamental: per l’absència d’un concepte unívoc que permeti definir-la i caracteritzar-la amb precisió. Mentre d’altres gèneres literaris són més delimitables i encasellables —amb els petits matisos que convingui, dubtarem ben poc en definir que és una poesia o una obra de teatre— la novel·la es resisteix a ésser catalogada.

Com quasi totes les coses importants, començant per la vida mateixa, es resisteix a deixar-se cloure dins de la xarxa d’una definició concreta. Per més que alguns teòrics hi hagin esmerçat els seus millors esforços, es nega a sotmetre’s a cap mena de limitació. Un novel·la és, per essència, un gènere obert, ampli, generós, múltiple, proteic… Sense fronteres fixes ni estrictes. No admet cotilles ni enfarfecs. Com a les aigües de la mar, li cal sempre aire i espai per respirar, per desenvolupar-se. Potser la novel·la només accepta definir-se de la mateixa manera que es crea: en absoluta llibertat!

És en aquEl Teló, de Milan Kunderaest sentit que no poden ésser més encertades algunes de les afirmacions que realitza Milan Kundera al seu assaig El Teló (Le rideau), Tusquets Editores, 2005. Defugint els criteris i els raonaments habituals, l’autor txec ens presenta set lúcides reflexions sobre el que ell anomena l’art de la novel·la. Un art que es caracteritza més pel que no és que no pas pel què és: no és una obra en vers, no és una peça teatral, no és una anàlisi històrica, no és una pura enumeració de fets i esdeveniments, no és una rondalla…

Tant és així que considera que dos dels autors que s’accepta comunament com a fundadors d’aquest gènere desconegut que s’acabarà anomenant novel·la —Rabalais i Cervantes— no es van plantejar mai que estiguessin creant cap nou gènere literari específic, ni tan sols donant la forma definitiva a de ja existent. Tant un com l’altre no pretenien més que ironitzar sobre realitats literàries que coneixen prou bé: les grans epopeies i els llibres de cavalleries, respectivament.

A banda d’oferir-nos una més que interessant anàlisi sobre l’evanescent, voluble i inaprehensible concepte de novel·la, l’assaig de l’autor de La insuportable lleugeresa de l’ésser ens ofereix l’oportunitat, a través dels set capítols de la seva obra, de descobrir amb precisió quin és el seu cànon particular d’escriptors ineludibles. Als dos esmentats suara, caldria afegir-hi sense dubte Fielding, Sterne, Balzac, Dostoievski, Tolstoi, Proust, Flaubert i Gombrowicz, entre d’altres.

Una llista no pas exhaustiva que inclou, en realitat, tots aquells autors que han deixat la seva petja indeleble —i, sobretot, indefugible— en la història sempre viva i en evolució permanent de l’art de la novel·la. Més encara, tots aquells que han estat capaços de deixar-hi quelcom més que la seva petja incomparable: que en escriure les seves obres hi han deixat part de la seva existència i d’ells mateixos, de la seva personalitat. Tots aquells autors —de fets, els únic que mereixen aquesta definició— que han escrit amb la tinta dels seus cors, del seu esperit, del més pregon i característic d’allò que eren.

Perquè, cal remarcar-ho expressament, és possible que Kundera tampoc no sigui capaç de cometre la gosadia absurda i irresponsable de definir que és o pot ésser una novel·la, però ben segur que no hesitaria gens en què no és ni mai podrà ésser una novel·la: totes aquelles obres de caire narratiu on els seus autors no hi han deixat la pell! La pell i una part important d’ells mateixos!

Tot i no atrevir-se a definir-la de manera categòrica la novel·la, si és capaç d’oferir-ne alguna acotació (la transcripció és llarga però confesso que no em sento pas capaç d’extractar-la):

«(…) La novel·la no és pas per a mi un “gènere literari”, una branca entre les branques d’un sol arbre. No comprendrem res de la novel·la si posem en discussió que tingui la seva pròpia Musa, si no hi veiem un art sui generis, un art autònom. Té la seva pròpia gènesi (situada en un moment que només li pertany a ell); té la seva pròpia història ritmada per períodes que li són propis (el pas tan important del vers a la prosa en l’evolució de la literatura dramàtica no té cap equivalent en l’evolució de la novel·la; les històries d’aquestes dues arts no són pas sincròniques); té la seva pròpia moral (Hermann Broch ho ha dit: l’única moral de la novel·la és el coneixement); té la seva relació específica amb el “jo” de l’autor (per poder sentir la veu secreta, a penes audible, de “l’ànima de les coses”, el novel·lista, contràriament al músic, ha de saber fer callar els crits d ela seva pròpia ànima); té el seu temps de creació (l’escriptura d’una novel·la ocupa tota una època en la vida de l’autor, i l’autor, al final de la tasca, no és el mateix que al principi); s’obre al món més enllà de la seva llengua nacional (d’ençà que en la poesia Europa va afegir la rima al ritme, ja no es pot trasplantar la bellesa d’un vers en una altra llengua; en canvi és possible fer la traducció fidel d’una obra en prosa; en el món de les novel·les no hi ha fronteres d’estats; gairebé tots els grans novel·listes que es declaren fills de Rabelais l’han llegit en traducció).»

dissabte, 19 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Cartes d’amor i d’exili, Ferran Soldevila – Rosa Leveroni

mai 22nd, 2010
by .
No comments yet

Sens dubte la informàtica ha comportat uns avanços de primera categoria per a la civilització occidental. En certa manera la xarxa quasi infinita d’Internet —i, en general, l’anomenada Societat de la Informació— ha permès acomplir el vell somni de l’enciclopedisme il·lustrat francès del segle XVIII: posar a l’abast de la majoria els coneixement que sempre havien estat tan sols a disposició d’una reduïdíssima minoria de la població.

Les millores en les telecomunicacions, que han possibilitat la consolidació de la telefonia sense fils i la consegüent generalització del correu electrònic, han suposat una immediatesa que hauria estat del tot impensable trenta anys enrere. Una immediatesa que, al costat dels seus innegables beneficis, presenta —si més no, els pot o podria presentar— algunes llacunes o zones d’ombra. Principalment pel que es refereix a la preservació de la paraula escrita. Preservació que l’escriptura sobre paper, ja fos a mà o a màquina, garantia o facultava.

Els antics foren els primers que prengueren consciència de la importància de comptar amb mitjans que permetessin la fixació de la paraula. Ho recorda la vella dita “Verba volant, scripta manent”. Amb la immediatesa que ens forneix la generalització de la comunicació electrònica, sorgeix altra vegada el perill que l’scripta no manent. El processador de text, que tan facilita la feina de l’escriptor, no pot suposar la pèrdua irreversible dels originals i esbossos previs que permeten accedir a la gènesi i desenvolupament de la seva obra?

Cartes d'Amor i d'exili, Soldevilla / Leveroni

Cartes d'Amor i d'exili, Soldevilla / Leveroni

M’hi ha fet pensar l’edició de les Cartes d’amor i exili, de Ferran Soldevila i Rosa Leveroni (la Memòria i els dies, Edicions Viena, 2009), un exhaustiu recull de la correspondència que aquests dos escriptors es van encreuar durant més de quaranta anys: 1933-1969. Mentre llegia aquest més que interessant document, no podia evitar de pensar: què hauria succeït amb les seves lletres si les haguessin intercanviat mitjançant un mitjà tan veloç però alhora tan evanescent com el correu electrònic? Les haurien impreses? S’haurien quedat en algun vell disc dur oblidat ves a saber on, potser irrecuperable? S’haurien perdut irremissiblement?

Hipòtesi, cal que ho digui d’entrada, ben terrible: el recull ens permet, no tan sols conèixer amb profunditat el caràcter i el pensament de dos dels intel·lectuals catalans més rellevants del segle passat, sinó que ens privarien d’una més que agradable i estimulant lectura. En general, aquests tipus d’obres presenten un interès restringit, adreçat sobretot als estudiosos de la creació o la vida dels autors implicats. Són, doncs, destinats a un públic minoritari, captivat per la literatura i tot allò que l’envolta.

Tanmateix, en aquest cas s’hi afegeix un interès suplementari: el volum admet, almenys, un doble nivell de lectura. (Dic “almenys” perquè sens dubte n’hi podria incloure un tercer: el purament històric o de reflex d’una època —en aquest cas, d’una que alguns s’entesten en que oblidem…). A banda de l’acadèmica, l’obra permet una lectura literària strictu senso: si ens hi submergim sense prevencions, oblidant-nos del noms dels protagonistes, el seu redactat i la seva força ens convida a llegir-la com una novel·la. Com una d’aquells novel·les epistolars del segle XIX. I el que és més important, com una esplèndida creació literària, tant des del punt de vista formal com argumental.

Fins a tal extrem és així que, sovint, quan et deixes endur pel seu ritme seductor, quasi et resulta impossible creure que no es tracta d’una novel·la. D’una novel·la mil·limètricament bastida pel seu autor. La història de l’amor entre Rosa Leveroni i Ferran Soldevila ens corprèn i ens subjuga, mantenint la nostra tensió i en nostre interès pàgina rere pàgina: serà correspost, finalment, l’enamorament de Rosa, la jove estudiant, per Ferran, el seu professor? O serà una nova mostra de l’amor impossible entre una noia i un home casat?

Qüestions que no rebran resposta més que ben entrada la segona meitat del llibre. És per aquest motiu que, malgrat no tractar-se de cap obra de creació pròpiament dita —de fet, ni pròpiament ni impròpia…— em permetria la gosadia insensata d’aconsellar, al possible lector que s’acosti a Cartes d’amor i exili sense conèixer prèviament quin fou el grau real d’intimitat entre els dos corresponsals, que converteixi el pròleg en epíleg: que el llegeixi un cop enllestida l’obra. Entenc que convé que sigui la pròpia lectura la que, a poc a poc, tast a tast, vagi desteixint el teixit del dubte —o, si es vol, del misteri.

Sóc conscient que no deixa d’ésser una proposta arriscada i poc convencional. Ben segur que sí, però no em puc estar de recomanar-la. De la mateixa manera que no fa pas gaire assenyalava que Els quaderns de Malte de Rilke —publicada casualment també per Edicions Viena— la considerava més un dietari o un assaig que no pas una novel·la, en aquest cas en faig la lectura oposada: aquesta curosa edició de les cartes de Leveroni i Soldevilla hauria pogut esdevenir una novel·la —una extraordinària novel·la. Una novel·la que seria, justament, l’altra cara de Madame Bobary…

Sense que això —m’afanyo a aclarir-ho— li llevi gens la seva innegable rellevància com a document literari i històric. Ans al contrari, la lectura com a novel·la és complementària de l’acadèmica. Més encara, l’enriqueix. Entre d’altres raons, perquè els seus curadors (Abraham Molino i Enric Pujol) han demostrat com és possible, amb molt d’esforç i dedicació, combinar l’erudició amb la divulgació, el coneixement amb l’interès, l’academicisme amb l’accessibilitat.

Per aquest motiu, precisament, remarco que aconsello convertir el seu pròleg en epíleg, en cap cas negligir-lo o deixar-lo de banda. Seria un error majúscul: conté dades del tot imprescindibles per aprofundir la vida i obra de Leveroni i Soldevila. No tan sols això, convida, una vegada clos aquest volum epistolar, a llegir les obres que han tingut en consideració, que són al·ludides sovint en les notes: els Dietaris de l’historiador i les Confessions i quaderns íntims de la poetessa. En realitat, més que convidar-hi, gairebé converteixen la seva lectura en una necessitat ineludible.

Tan acurada i exemplar considero la seva edició que quasi no m’atreveixo a fes esment d’un parell de mancances que m’ha semblat trobar-hi. La primera, de caire potser accessori, que no s’ofereix (ja sigui a peu de pàgina o en annex) la versió original de les lletres redactades en francès. La segona, aquesta sí, inexcusable en una obra d’aquesta mena, la manca d’un índex d’obres i, sobretot, de persones esmentades.

Una darrera recomanació —si se’m permet afegir un paràgraf més en aquesta nota de lectura més prolixa que no és habitual…— per als lectors: abans d’iniciar la lectura de les cartes, aconseguiu un exemplar de la Poesia de Rosa Leveroni (Cara i creu, Edicions 62, 1981) i poseu-la ben a prop vostre: sovint us abellirà assaborir-les. O, millor encara, assaborir-les de nou!

Cal, encara, una prova de la qualitat literària de la correspondència?

«[Em dius] que has rebut moltes cartes i et fas un embolic, tot coses encoratjadores. Per què no em dius, francament, que et cansen o que no t’interessen ja?, que tens altres coses en què pensar, més noves, més interessants? Digues-m’ho, digues-m’ho d’un cop, a veure si puc arrencar-me aquest amor que m’obsessiona i que és la meva vida i la meva mort! Però no m’ho diguis, amor, no podria resistir-ho. Tingues compassió de mi, si el record de la teva afecció pretèrita t’és encara agradable, menteix piadosament… Però no, no és possible, si fos veritat, si el meu amor era per tu, només un episodi, em mataria…»

dissabte, 22 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 201o

Comparteix

← Entrades anteriors
Entrades posteriors →

Features Stats Integration Plugin developed by YD