Si deixem de banda els grecs antics —que culturalment parlant són els precursors de gairebé tot— bé podríem dir que el pioner de la literatura de viatges fou un català, ocult sota el pseudònim d’Ali Bei, que inicià els seus Viatges a l’Àfrica i a l’Àsia l’any 1803 i els publicà el 1814. Dos anys abans, doncs, del Viatge a Roma de Goethe i tres de la primera edició de la cèlebre Roma, Nàpols i Florència, d’Stendhal.
Obres fonamentals que, junt amb els magnífics Diaris i les Lletres de Lord Byron, segurament són els exemples més brillants d’aquest tipus de literatura, esdevinguda un gènere de primera categoria mercès a haver convertit el diari o dietari de viatges en texts on la reflexió filosòfica, estètica i ètica —la literatura del jo que avança envers el nosaltres— se sobreposen i s’imposen a l’estricta i immediata descripció o relat dels fets viscuts.
Quan l’any 1811 l’autor de Don Juan escrivia una lletra a la seva mare en la qual assegurava que estava “tan convençut dels avantatges de mirar a la humanitat en comptes de llegir sobre ella” que creia que calia promulgar “una llei que situés els nostres joves durant un temps a l’estranger” poc podia sospitar que, transcorregut un xic més d’un segle, un jove historiador català seguiria els seus consells, visitaria el seu país, i llegaria a la nostra cultura una de les més magistrals, inoblidables i recomanables obres de viatges: Hores angleses, de Ferran Soldevilla, Adesiara Editorial, 2011.
Entenem que cal felicitar de nou una petita —però no per això modesta— editorial per haver-se afegit a l’esplèndida tasca d’arqueologia literària catalana que estan duent a terme A Contravent i Viena, recobrant un llibre que, tot i haver estat publicat l’any 1970 dins del recull Al llarg de la meva vida, restava fora de l’abast del lector corrent. Amb major raó si tenim en compte com n’és de fàcil compartir l’asseveració que ofereix Enric Pujol a la presentació: “[aquesta creació] constitueix —junt amb d’altres obres que mereixerien igualment ésser recuperades, hi afegiríem nosaltres— tota una fita de la prosa catalana del segle XX” (p. 7).
Una fita a la qual, creiem necessari advertir-ho, li costa una mica assolir l’alt nivell de qualitat que la distingeix: tant a les primeres anotacions fetes a Anglaterra, i més acusadament encara a les dels mesos anteriors —afegides amb bon criteri a l’annex— el dietari soldevilià, tot i la seva innegable força lírica, no transcendeix el llindar del jo, de la descripció emocional.
D’entrada, doncs, el poeta llueix per damunt del prosista —“el sol entra com una tèbia polsina daurada. Part de fora, el cel és tènue, blavís, i l’aigua marina sembla encantar-se.” (p.89)—, la qual cosa no pot ésser més natural, tenint en compte que, en els anys previs a la publicació de la seva fonamental Història de Catalunya, era més conegut, i reconegut, com a poeta que no pas com a historiador.
En els seus primers tempteigs memorialístics, no traspassa la frontera bàsica que separa l’individu de la comunitat, que transmuta el viatge físic en mental; l’exterior, en un d’interior, més reflexiu, introspectiu, que no pas descriptiu, que ens trasllada del jo al nosaltres. Aquell viatge iniciàtic que ens fa mentre el fem, que ens situa al món; que, tot transformant-nos, ens permet ésser en el món —per dir-ho en termes heideggerians.
A partir del moment que l’autor deixa enrere la sorpresa i l’admiració (p. 89), que s’oblida d’ésser foraster, de mirar-s’ho des de fora, com un simple espectador, i s’integra i s’imbueix en el paisatge i amb el paisanatge, que esdevé part —més encara, centre i fonament— del que descriu, les seves Hores angleses s’enlairen amb força i abasten una solidesa i una pregonesa excepcionals.
Sense que aquest aprofundiment reflexiu, cal deixar-ho ben establert, comporti en absolut una minva o una renúncia al desplegament del seu talent líric. Ans al contrari, pensament i escriptura, fons i forma, es complementen i reforcen mútuament, llegant-nos algunes de les més belles planes del dietari. Entre elles, les dedicades a les sublims i indelebles impressions que deixà al seu esperit la seva visita a Oxford (p. 126-128). O la seva insuperable descripció —de ressò innegablement planià— d’uns pardals un dia assolellat: “petites esponges piuladisses” (p. 105).
Aquesta integració o dissolució en l’ambient —que des del nostre punt de vista s’inicia als apunts de meitat de gener del 1926— permetrà que el gaudi i l’enriquiment que aporta al lector el seu dietari s’envoli, també, fins uns nivells d’una vàlua difícilment assolible. Raó que justifica, amb escreix, que Rafel Tasis remarqués que es tractava d’un “llibre europeu, de la millor qualitat i el millor to europeu” (p. 19).
Sens dubte, una de les característiques més definitòries del memorialisme de Soldevila, a banda de l’extraordinària amplitud i el vigor poètic del seu llenguatge, és la seva distinció, la seva elegància. Aquella “finesa d’ànima” (p. 32) combinada, inextricablement, amb el seu profund “interès per l’home” (Íd.) terencià —“Homo sum, humani nihil a me alienum puto” (“Sóc home; res del que és humà no m’és aliè”)—, que l’empenyen molt més enllà d’ell mateix i les seves circumstàncies conjunturals; que converteixen, en definitiva, allò que és particular en general, allò que és personal en universal. Com hem remarcat, el viatge físic, geogràfic, en espiritual.
L’exquisida i fèrtil prosa de l’autor del Resum d’història dels països catalans posa de manifest l’enorme afinitat que existia entre els catalans del primer terç del segle XX i el tarannà britànic, tan educat com culte, tan atent com il·lustrat. Afinitat que facultava una immediata entesa entre els gentleman anglesos i els Senyors de Barcelona— per dir-ho en termes planians— arribats de casa nostra, que compartien un principi comú irrenunciable: nulla estetica sine etica.
Si a això hi afegim que el jove escriptor aconseguí mantenir-se fidel a un dels principis que Lord Byron destacava en l’esmentada lletra a la seva mare —alliberar-se dels “efectes amargs de restar a casa amb tots els prejudicis estrets d’un illenc”—, i ho combinem amb la seva delicada i atenta sensibilitat humana (que és —i ha d’ésser— alhora humanística), d’una acusada receptivitat emocional i lírica, que permeten que vegi molt més enllà, i molt més endins, del que veuen els altres, el resultat ha d’ésser, per força, brillant.
L’obra de Soldevila posa en evidència que per a treure partit de la vida, per a apurar el calze de l’existència, no n’hi ha prou amb mirar: cal, sobretot, saber veure. Un saber veure, un saber pensar, que no exigeix la presència de cap esdeveniment extraordinari o cap contemplació esbalaïdora, sinó que —com el tast de la felicitat que és humanament assolible— sovint prové dels petits detalls. Distingint-se, doncs, diàfanament de la síndrome stendhaliana.
Detalls d’aparença insignificants, que la majoria consideraran fútils però que, com la poma de Newton, poden ésser els desencadenants de consideracions tan profundes com apassionants, fruit de la mirada que sap veure —i, en conseqüència, mena— més enllà de la mirada. Ja sigui en ocasió d’una simple visita a cal barber (p. 91 i 92), d’una reflexió sobre el tabac que acabarà convertida en un adagi —“L’anglès està tan avesat a la boira, que quan no la te l’enyora i la crea voltant-se de fum” (p. 122)—, o d’un ofici religiós (p. 165) que fa possible que es retrobin o es relliguin la vida i la mort.
Ras i curt, encetant un camí que després seguiran d’altres —el primer de tots, Josep Pla, per al qual existència i escriptura són un tot comú, inescindible— l’autor català converteix la vida en literatura, la vida pròpia en reflex de l’universal. Tenint ben present, tanmateix, tal i com exposa al perfaci, que el seu propòsit és tant defugir que les seves notes o “impressions recollides durant el meu viatge a Anglaterra” tinguin un caràcter autobiogràfic —“res més lluny de la meva intenció que donar fragments d’autobigrafia”— com evitar “el perill de les generalitzacions massa àrides damunt d’una experiència limitada” (p. 81).
Assenyalant que el que l’ha dut a escriure el llibre és, “primer i per damunt de tot, el goig d’escriure’l” (p.83), però, també, corroborar deixar patent la importància que té el “contacte amb d’altres pobles” per a la descoberta: “potser no tant de descoberta d’ells com de descoberta de nosaltres mateixos”, car “difícilment coneixerà el seu poble aquell que no conegui altre poble que el seu” (p. 85).
Cal agrair amb especial èmfasi que, ultra la presentació, Adesiara hagi tingut la bona pensada d’afegir-hi un estudi literari redactat per Alan Yates, tan acurat com esplèndid, que contribueix en gran mesura a situar l’obra en el context històric i cultural que li pertoca. Estudi al qual, des del nostre punt de vista, tan sols se li pot oposar un inconvenient: que, en ésser considerat introductori, s’hagi situat abans del text que analitza.
Entenem que fóra millor que, presentat com a conclusiu, se situes després del dietari: per a un lector no familiaritzat amb l’obra i la figura de Soldevila, avança o desvetlla, innecessàriament, més que no convindria. Tant és així que ens atrevim a recomanar als lectors i lectores que, com si d’un epíleg es tractés, el deixin per al final: una volta hagin delectat els seus sentits i la seva ment amb el text soldevilià, l’anàlisi del crític britànic enriquirà encara més les ja riquíssimes Hores angleses.
Dietari o notes de viatge on la bellesa de l’escriptura i la pregonesa del pensament es fonen en un tot inextricable per a llegar-nos algunes de les més exquisides pàgines de la literatura del segle XX:
«Aquest matí, al Museu Britànic, secció d’antiguitats gregues, sala del fris del Partenó. Era tot el meu passat d’home culte el que pesava damunt de la meva ànima, suaument, per a fer-me l’emoció més embolcant. Els episodis de les Panatenees barrejaven el goig de la seva incomparable beutat a la fluència dels records. (…) Tenia una sensació de confluència, com si la meva vida s’hagués escolat llargament per les ribes on ha lliscat, per a venir a desembocar en aquell moment commovedor.» (p.123)
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 8 de març del 2012
Comparteix
|
Ben poc profit obtindrem, doncs, si provem de classificar —com caçadors que llueixen al menjador de casa seva les testes de les seves malaguanyades captures— amb mil·limètrica precisió tot allò que anem llegint. La marca de l’aigua (Watermark), de Joseph Brodsky, 
Precisament la finalitat de Josep M. Casasús en editar Crònica d’un país, 15 articles imprescindibles, 
Una d’aquestes obres, que —com exposa el propi autor en un més que interessant epíleg de l’any 1941— d’entrada tampoc no els anava destinada, però que els joves han fet molt ben fet en apropiar-se és El llop estepari (Der Steppenwolf), d’Hermann Hesse, 
I, en segon lloc, i més important, perquè aquesta no és tant una obra que s’hagi d’entendre o de comprendre, sinó una d’adreçada a l’esperit, als sentits i a la sensibilitat, que cal saber aprehendre (i delectar) més amb el cor —amb la aquella callada veu interior que ens parla eternament i rara vegada ens aturem a escoltar— que no pas amb el seny o amb el cap. En síntesi, ni més ni menys que una obra d’art.
Si ja és prou arriscat publicar una biografia d’una persona cèlebre, encara ho és més centrar-la en una persona que, malgrat el seu treball constant, és coneguda estrictament dins del seu àmbit professional. Per tal d’evitar el suïcidi editorial, cal aconseguir, indubtablement, que sigui quelcom més que una biografia. Si més no, que esdevingui, alhora, el retrat d’un temps i d’una generació: que assoleixi un caràcter més general.
Ho demostra, amb escreix el tan esplèndid com tranquil·litzador llibre sobre l’acarament i l’acceptació de la mort que ha escrit Marc Antoni Broggi: Per una mort apropiada, Marc Antoni Broggi, 
Des d’una perspectiva cultural, que maldi per recuperar la consideració protagòrica de “l’home com a mesura de totes les coses”, de globalitat, de completitud humana, de descompartimentació —si se’ns permet el mot— no podria ésser més aconsellable la publicació d’una obra com L’enigma de la llibertat de David Bueno (
És ben cert que no podem considerar les Memòries de la Casa Morta (Zapiski iz miórtvogo doma), 
Malgrat alguna que altra consideració discutible, la primera part no pot ésser més esperançadora. Els seus vuit capítols —amb diferència, els millors i més recomanables— ofereixen una exhaustiva descripció del pensament i el caràcter de l’home Cambó, que permet conèixer-lo i situar-lo en el lloc de privilegi que, tot i els seus innegables clarobscurs, li correspon en la història del país.
No pot ésser, doncs, més oportú L’Holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després, (The Spanish Holocaust), de Paul Preston, 
