Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

nepotisme

Govern d’entesa, govern d’Unitat

Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten… de més a prop.

Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238

[download#130#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de novembre

Carta oberta a Carod Rovira

Sembla que aquest estiu els mitjans de comunicació catalans hagin decidit afegir-se a l’esport cinegètic nacional espanyol, la caça i captura del més perillós i nociu animal de la fauna ibèrica: l’ínclit Josep Lluís Carod Rovira. Seguint aquella divisa d’abast universal que assegura que “de l’arbre caigut tothom en fa estelles” al nostre país s’ha obert la veda per a criticar-lo. I per a fer-ho sense mesura ni pietat.

Des del meu humil punt de vista, no ho entenc gaire. Com és possible menystenir, així com així, una figura tan cabdal per a la nostra història com la de l’amic Carod Rovira? Per sort, el temps acabarà fent justícia i col·locant cadascú al lloc que es mereix.

En primer lloc, se li critica acerbament haver escollit el seu germà com a director de l’Oficina de la Generalitat a París. Confesso la meva perplexitat! Com se’l pot blasmar per haver actuat amb tanta objectivitat? Quina culpa en té, si ha resultat, després d’una llarga i exhaustiva anàlisi de candidats, que cap dels set milions de catalans i catalanes no reunien unes credencials i una formació acadèmica i professional millors que la del seu germà! Què se suposa què havia de fer? Sacrificar la indubtable excel·lència d’Apel·les tan sols per aquest detallet insignificant?

En segon lloc, es posa en judici la necessitat de que nomenés un coordinador d’assessors de vicepresidència. Encara ho entenc menys… Com pot gosar, ningú que hagi viscut al nostre país els darrers anys, pensar que no era del tot imprescindible! De fet, no se m’acut cap necessitat més urgent que aquesta!

Si fins ara el vicepresident havia tingut sis assessors, potser ja era hora de que es decidís a ascendir-ne un per a posar ordre entre ells! Com pot algú, en plena possessió de les seves facultats mentals, dubtar de que calia que algú coordinés aquestes eminències que l’han vingut assessorant en les seves gestes? Gestes que l’han dut a convertir-se en el més cèlebre dels membres del govern…

Cal esperar, només, que l’escollit – que cobrarà un més que modest estipendi de 64.000.- euros – hagi estat el que el va assessorar en els seus moment de glòria més inoblidables: la visita llampec a Perpinyà per a convertir els llops en anyells (quan era President en funcions, no ho oblidem…!); a Israel amb la corona d’espines; en les seves declaracions sobre la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics (que tant i tant van afavorir als balanços de les empreses catalanes…) i en la resta de fites excelses assolides en tan poc temps!

Si fou en Marc Marsal qui el va assessorar en aquests assumptes, es mereix mil vegades el seu sou! Se’l mereix tot i que, sense el nou finançament, el govern no pugui dur a terme algun altre servei essencial. Només cal consultar les hemeroteques i comprovar el que cobrava l’inimitable Groucho Marx per cadascun dels seus guions radiofònics…! Al costat dels assessors de Carod, no era més que un xitxarel·lo, un pobre aprenent sense enginy ni imaginació…

Així, doncs, amic Carod, no et deixis blegar per tots aquests que et volen mal. Aquests envejosos caragirats que parlen de nepotisme o de malversació de cabals públics…! Què saben, ells, si no disposen ni d’un simple assessor!

Comptes amb el meu suport incondicional! Això sí, quan et faci falta nomenar el supervisor del coordinador d’assessors de vicepresidència, pensa en mi… Malgrat que el sou sigui justet, sempre estic disposat a sacrificar-me pel bé del meu país!

dimarts, 12 d’agost del 2008

[download#45#image]

Features Stats Integration Plugin developed by YD