Xavier Serrahima: el racó de la paraula

Oblidem Guantànamo, President?

La dreta – aquesta dreta malèvola i sense escrúpols que segons l’amic Joan Saura és la responsable de tots els mals, passats, presents i futurs, del món – ha estat esperant amb el ganivet entre les dents la més petita relliscada de Barack Obama per a carregar contra ell i la seva administració sense contemplacions. Amb una impaciència ben poc dissimulada, han fiscalitzat tots i cadascun dels seus actes i decisions per a rescabalar-se del fet que el seu candidat, el republicà, perdés les eleccions. Convençuts que només ells garanteixen els valors fonamentals de la civilització occidental, han cercat amb afany el seu taló d’Aquil·les.

Avalats pels resultats tan positius del capitalisme i el liberalisme, que han permès esquivar una més que probable crisi econòmica devastadora, s’han negat a creure que el nou president nord-americà podia comportar el gran canvi que prometia. De fet, més que no pas creure-s’ho, sembla que la premsa i els articulistes més conservadors voldrien convertir els seus desitjos en realitat i convèncer al públic que el candidat demòcrata no suposava més que una nova enredada. Que, un cop instal·lat a la Cambra Oval, una vegada tastada l’addicció al poder oblidaria les seves promeses de progrés social i democràtic.

Tot i tenir les dents ben esmolades, en comprovar que concedia una pròrroga de fins un any per a la seva desaparició definitiva, van haver de contenir la ràbia quan Obama va anunciar que compliria la seva gran promesa electoral: tancar la base de Guantànamo. Devien pensar: què més poden desitjar, aquella colla d’indesitjables terroristes – que, recordem-ho, ni mereixen el benefici de la presumpció d’innocència – que seguir gaudint gratuïtament un any més del confort acollidor d’aquell centre d’internament i de la delicada atenció dels agents secrets dels Estats Units?

Això sí, no han desaprofitat l’oportunitat de criticar-lo acerbament en saber que el seu govern va cometre la insensatesa d’aixecar el secret d’alguns dels informes de Jay Bybee i Steven Bradbury, que treballaven com a advocats per a l’executiu de Bush. Quatre informes, presentats al tribunal corresponent amb algunes seccions degudament esborrades, que pretenien oferir raons jurídiques que legalitzessin la pràctica de les anomenades tàctiques d’interrogatori. Tàctiques que, de no haver estat emprades per l’estat paradigma de la democràcia, haurien estat considerades com a tortures…

Per tal d’evitar confusions, Obama es va preocupar d’assenyalar que en el cas de Guantànamo el que cal és mirar “cap endavant i no pas cap enrere” ja que no s’ha d’oblidar que segueixen havent-hi “amenaces serioses, allí fora…”. Tot i advertint, a través del seu fiscal general, Eric Holder, que “seria injust enjudiciar a homes i dones de gran dedicació que treballen per a protegir els a Estats Units per una conducta que fou referendada amb antelació pel Departament de Justícia”.

Davant d’aquestes aclaridores paraules, ben segur que no restarà ningú al món – a banda dels quatre desinformats procomunistes antisistema de sempre – que dubti que l’audàcia de l’esperança que Barack Obama prometia durant la seva campanya electoral no era un pur eslògan sinó una realitat irrefutable! Cap altre President hauria gosat oposar-se als poders fàctics de la seva administració i dur a judici, fins les seves darreres conseqüències, totes aquelles persones que foren responsables d’unes tàctiques d’interrogatori tan execrables…

Mentre d’altres pretenen amagar el cap sota l’ala, passar pàgina i enterrar el passat, sense dubtar en recórrer a tota mena de subterfugis per tal d’evitar que siguin condemnats aquells que vulneraren els drets humans, l’habeas corpus i la legalitat internacional, Obama complirà els seus compromisos i arribarà fins al final…!

Tan fàcil com li hauria estat – salvades les distàncies, per descomptat – seguir l’inadmissible exemple dels responsables nazis jutjats a Nuremberg, que van tenir el desvergonyiment d’al·legar que no se’ls podia condemnar per les seves atrocitats, emparant-se en el principi d’”obediència deguda” als seus superiors.

dilluns, 20 d’abril del 2009

PS: Afortunadament, avui en dia aquesta perversa al·legació seria impossible mercès a l’Estatut de Roma, en vigor dels de l’1 de juliol del 2002, ja que la prohibeix explícitament al seu article 33 per a tots els països civilitzats – amb l’excepció dels EE.UU, la Xina i Israel – que l’han ratificat…

[download#232#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 22 d’abril

Israel, Palestina i els prejudicis

Massa sovint fa la impressió de que són molt més importants i decisius els partits presos i les posicions a priori que no pas les realitats. En el món polític, en el del periodisme i en el de l’opinió pública en general – que avui en dia és molt fàcil de copsar, seguint els comentaris que fan els lectors als articles dels blocs o als diaris digitals – l’objectivitat i la pura informació són valors a la baixa. Cada vegada més, en comptes d’informar, la premsa ofereix una justificació i un enfocament ideològic d’allò que succeeix. O, el és pitjor, d’allò que ens volen fer creure que succeeix…

Amb major intensitat, encara, quan es tracta de certs assumptes d’especial rellevància o interès. Ho veiem al nostre país quan es parla de nacionalisme o de reivindicacions de caràcter identitari: quan el que ho practica és l’estat espanyol, tot són lloances i floretes. Cal defensar l’orgull d’ésser espanyol per damunt de tot. Si, a més a més, són ciutadans nascuts a Catalunya els en que mostren l’orgull, millor que millor! Per contra, si se’n mostren d’ésser i de definir-se com a catalans, les lloes esdevenen crítiques i acusacions de provincialisme…

En el cas del Pròxim Orient, i sobretot d’Israel i Palestina, el subjectivisme és encara més acusat… Si deixem de banda la sempre coherent, calmada i analítica Pilar Rahola – els més que raonables arguments pro-israelians de la qual alguns indocumentats confonen amb arabofòbia… – la resta dels diaris i mitjans es divideixen frontalment en dos fraccions: els que defensen Israel i el que fan costat a Palestina. I pobre de l’articulista que cometi la gosadia d’expressar una opinió mesurada o mínimament neutral…

Tan difícil és procurar deixar de banda els prejudicis i les reaccions viscerals? És demanar molt, potser, que ens oblidem, per un instant, de les parts que intervenen en el conflicte i ens centrem en allò que ha esdevingut? Imaginem, per un moment, que la situació s’hagués produït, per posar un exemple, al Congo… Un país on, per cert, van morir el dia de Nadal unes quatre-centes persones en mans de l’Exèrcit de Resistència del Senyor, sense que la premsa ni l’opinió pública hi hagi prestat més que una atenció residual…

Fem un esforç d’abstracció i imaginem-nos, doncs, que a la República Democràtica del Congo hi ha una població ocupada i sotmesa a un ferri control d’accés pel seu exèrcit, que quasi comporta l’asfixia del seu territori. Imaginem-nos que aquesta població es governada per una organització definida com a terrorista pel Dret Internacional i que ataquen els poblats veïns amb coets i morter, amb voluntat evident de causar víctimes però sense aconseguir-ho…

Seguim imaginant-nos que, com a reacció, l’exèrcit del Congo decidís bombardejar la població i envair-la militarment, causant uns quatre-cents morts, la meitat d’ells menors. Imaginem que, entre d’altres excessos, carros de combat congolesos disparen contra una escola tutelada per les Nacions Unides, causant una quarantena de morts, menors inclosos…

Sense prejudicis i sense posicions preses, quina consideraríem que hauria d’ésser la resposta de qualsevol ciutadà amb dos dits de front i amb una mínima sensibilitat humana i moral? No hi hauria gaires dubtes. En primer lloc, condemnar el llançament de coets per part de la població ocupada, és clar. Però, no seria lògic que condemnés, amb major rotunditat encara, la intervenció de l’exèrcit regular, precisament pel fet d’ésser-ho, i reclamés al Congo l’alto al foc immediat? O s’entendria que es limités a referir-se a una resposta desproporcionada per part de l’estat congolès…?

Si critiques l’actuació israeliana ets un antisionista, un islamista declarat i quasi un nazi? Per contra, si et comptes entre els que exigeixen als Palestins i a Hamas la fi de la lluita armada, esdevens un imperialista proamericà i anti-àrab? I si fas les dues coses? I si denuncies l’exercici de la violència armada, la practiqui qui la practiqui – i amb major èmfasi si hi intervé un estat democràtic – i la justifiqui com la justifiqui, que ets? Un il·luminat? Un provocador? O potser, senzillament, un extraterrestre?

dijous, 8 de gener del 2008