Xavier Serrahima: el racó de la paraula

Model de democràcia

Novament l’estat espanyol ha ofert al món una demostració de què és la democràcia i de com es legitima i s’envigoreix el seu funcionament! Al mateix temps, ha aprofitat l’avinentesa per a deixar en evidència aquells malpensats que dubten de la insubornable independència del Poder Judicial…

A instàncies de la Fiscalia de l’Estat el sempre fidel Tribunal Suprem ha procedit a il·legalitzar – quasi en podríem dir d’ofici – les candidatures electorals que l’esquerra abertzale pretenia presentar a les properes eleccions a Euskadi. En dues resolucions perfectament ajustades a dret, raonades i raonables, la Sala 61 del Tribunal Suprem, en estricta aplicació d’aquella famosa Llei de Partits – que alguns desestabilitzadors i enemics de la pàtria van assegurar que naixia amb l’únic objectiu d’eliminar de la faç d’Euskadi l’esquerra independentista – va decidir “declarar no conformes a dret i anul·lar els actes de proclamació de les candidatures” de Demokrazia 3.000.000 i d’Askatasuna.

Amb la cura i l’escrupolositat que es requereix en tots aquells casos en que entren en joc principis fonamentals reconeguts en la Constitució i en les declaracions dels Drets Humans, com ara el del dret a la participació electoral, l’Alt Tribunal espanyol ha estimat la demanda de l’Abogacia de l’estat i ha cregut convenient i ajustada a dret la demanda que pretenia il·legalitzar ambdues formacions electorals.

Com caldria exigir-li, ha estat especialment cautelós i primmirat per tal de garantir els principis de proporcionalitat i de necessitat d’aquesta decisió. Ha estudiat detalladament la situació, per tal d’assegurar-se de que aquesta anul·lació preventiva d’un partit i una agrupació electoral era l’única alternativa de que podien recórrer la justícia espanyola i l’Estat de Dret en el seu conjunt per tal de no posar en risc els irrenunciables principis de la democràcia participativa.

Més encara tenint en consideració que la compromesa decisió suposava, de facto, denegar a més d’un 10 % de la població d’Euskadi la possibilitat de que pugui exercitar lliurement el seu dret a escollir i ésser escollit en unes eleccions…

I més quan forçosament havia de tenir present el recent informe confeccionat pel relator especial de les Nacions Unides per a la protecció dels drets humans, el finlandès Martin Schenin. Document que recomanava – entre molt altres punts dignes d’ésser tinguts en compte – la modificació d’alguns dels articles de la Llei de partits, per tal d’evitar que la seva inconcrecció i vaguetat comporti “el risc” de que les mesures previstes d’il·legalització “s’apliquin a partits polítics que, tot i que comparteixin l’orientació política d’una organització terrorista, no recolzin la utilització de mitjans violents”.

Recomanació que coincideix gairebé amb exactitud amb les que va fer Amnistia Internacional en conèixer la voluntat del govern espanyol de redactar una llei orgànica sobre partits polítics. Per la seva banda, Amnistia sol·licitava que, durant el període de tramitació parlamentària, se substituïssin tots aquelles expressions “ambigües i imprecises”que podrien comportar deixar la porta oberta a que s’emprenguessin processos d’il·legalització contra partits polítics que “propugnin el canvi de principis constitucionals o lleis de forma pacífica” la qual cosa seria contrària a la Constitució, al Conveni Europeu de Drets Humans i al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics del 1966.

Consells que ben segur que va tenir presents el parlament espanyol, en el redactat final de la llei, eliminant conceptes inconcrets com els de l’article 9.3, com poden ésser “donar recolzament tàcit al terrorisme (…), exculpant i minimitzant el seu significat” o bé fomentar “una cultura de enfrontament i confrontació civil”. Només cal llegir el redactat final de la Llei de partits per adonar-se de la consideració que van tenir els parlamentaris espanyols a l’hora de corregir aquests defectes que podien posar en perill el principi bàsic de seguretat jurídica…

Cal doncs, agrair al Tribunal Suprem l’exquisit tacte amb que ha tractat la demanda de la Fiscalia de l’Estat d’anul·lar les dues candidatures abertzales. En primer lloc, perquè la seva coratjosa decisió ha eliminat de soca-rel i per sempre més la malèvola insinuació de que aquest tribunal actua al dictat del govern, influït pel discutible sistema de designació dels seus membres…

En segon, perquè, emparat en un elemental i assenyat criteri de prudència, ha preferit garantir els principis fonamentals de presumpció d’innocència, de no condemnar ningú de manera preventiva. I, sobretot, de mostrar la seva ferma voluntat de fer prevaldre aquella vella i bàsica norma heretada del Dret Romà – que tots els estudiants de Lleis coneixen perfectament des de primer curs… – que proclama com a dogma irrenunciable “in dubio pro reo”: el dubte sempre ha d’afavorir a l’imputat…!

dilluns, 16 de febrer del 2oo9

[download#209#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat el 17 de febrer

Israel, Palestina i els prejudicis

Massa sovint fa la impressió de que són molt més importants i decisius els partits presos i les posicions a priori que no pas les realitats. En el món polític, en el del periodisme i en el de l’opinió pública en general – que avui en dia és molt fàcil de copsar, seguint els comentaris que fan els lectors als articles dels blocs o als diaris digitals – l’objectivitat i la pura informació són valors a la baixa. Cada vegada més, en comptes d’informar, la premsa ofereix una justificació i un enfocament ideològic d’allò que succeeix. O, el és pitjor, d’allò que ens volen fer creure que succeeix…

Amb major intensitat, encara, quan es tracta de certs assumptes d’especial rellevància o interès. Ho veiem al nostre país quan es parla de nacionalisme o de reivindicacions de caràcter identitari: quan el que ho practica és l’estat espanyol, tot són lloances i floretes. Cal defensar l’orgull d’ésser espanyol per damunt de tot. Si, a més a més, són ciutadans nascuts a Catalunya els en que mostren l’orgull, millor que millor! Per contra, si se’n mostren d’ésser i de definir-se com a catalans, les lloes esdevenen crítiques i acusacions de provincialisme…

En el cas del Pròxim Orient, i sobretot d’Israel i Palestina, el subjectivisme és encara més acusat… Si deixem de banda la sempre coherent, calmada i analítica Pilar Rahola – els més que raonables arguments pro-israelians de la qual alguns indocumentats confonen amb arabofòbia… – la resta dels diaris i mitjans es divideixen frontalment en dos fraccions: els que defensen Israel i el que fan costat a Palestina. I pobre de l’articulista que cometi la gosadia d’expressar una opinió mesurada o mínimament neutral…

Tan difícil és procurar deixar de banda els prejudicis i les reaccions viscerals? És demanar molt, potser, que ens oblidem, per un instant, de les parts que intervenen en el conflicte i ens centrem en allò que ha esdevingut? Imaginem, per un moment, que la situació s’hagués produït, per posar un exemple, al Congo… Un país on, per cert, van morir el dia de Nadal unes quatre-centes persones en mans de l’Exèrcit de Resistència del Senyor, sense que la premsa ni l’opinió pública hi hagi prestat més que una atenció residual…

Fem un esforç d’abstracció i imaginem-nos, doncs, que a la República Democràtica del Congo hi ha una població ocupada i sotmesa a un ferri control d’accés pel seu exèrcit, que quasi comporta l’asfixia del seu territori. Imaginem-nos que aquesta població es governada per una organització definida com a terrorista pel Dret Internacional i que ataquen els poblats veïns amb coets i morter, amb voluntat evident de causar víctimes però sense aconseguir-ho…

Seguim imaginant-nos que, com a reacció, l’exèrcit del Congo decidís bombardejar la població i envair-la militarment, causant uns quatre-cents morts, la meitat d’ells menors. Imaginem que, entre d’altres excessos, carros de combat congolesos disparen contra una escola tutelada per les Nacions Unides, causant una quarantena de morts, menors inclosos…

Sense prejudicis i sense posicions preses, quina consideraríem que hauria d’ésser la resposta de qualsevol ciutadà amb dos dits de front i amb una mínima sensibilitat humana i moral? No hi hauria gaires dubtes. En primer lloc, condemnar el llançament de coets per part de la població ocupada, és clar. Però, no seria lògic que condemnés, amb major rotunditat encara, la intervenció de l’exèrcit regular, precisament pel fet d’ésser-ho, i reclamés al Congo l’alto al foc immediat? O s’entendria que es limités a referir-se a una resposta desproporcionada per part de l’estat congolès…?

Si critiques l’actuació israeliana ets un antisionista, un islamista declarat i quasi un nazi? Per contra, si et comptes entre els que exigeixen als Palestins i a Hamas la fi de la lluita armada, esdevens un imperialista proamericà i anti-àrab? I si fas les dues coses? I si denuncies l’exercici de la violència armada, la practiqui qui la practiqui – i amb major èmfasi si hi intervé un estat democràtic – i la justifiqui com la justifiqui, que ets? Un il·luminat? Un provocador? O potser, senzillament, un extraterrestre?

dijous, 8 de gener del 2008