Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

nacionalisme

Lliçó de cosmopolitisme

En menys de dues setmanes començaran els Jocs Olímpics de l’amor, la democràcia i la llibertat. Seguint una d’aquelles normes no escrites de la geometria proporcional del pe­riodisme modern, com més s’acosta la data de la cerimònia d’inauguració, menys espai i caràcters més reduïts ocupen les notícies del Tibet. No cal dir que no cal cercar-hi cap motivació política ni resposabilitzar-ne els impensables fantasmes de la censura. Tothom sap – i es profecia – que els Jocs Olímpics moderns defugen qualsevol consideració política… o mercantil!

El seu objectiu no és altre que promocionar el noc net i la pràctica de l’esport no com­petitiu. Sense implicacions polítiques o de tipus ideològic… Com queda palès en els actes protocol·laris de lliurament de medalles, on qualsevol símbol de distintiu de tipus polític queda terminantment prohibit, començant pels himnes i les banderes. Amb l’objectiu de fomentar la germanor, la confraternitat i l’entesa entre els pobles i les nacions, de bande­jar qualsevol mena de confrontació, des de fa una bona pila d’anys ja només oneja la ban­dera de la pau, de l’ONU i… de la Cola-lola!

No cal recordar quins foren els països capdavanters en la proposta de supressió to­tal dels símbols i emblemes estatals: tots aquells que des de fa decennis denuncien el gran càncer de les societats avançades i liberals, el nacionalisme. Els estats espanyol, serbi, is­raelià i la mateixa Xina van comminar al COI a eliminar qualsevol referència a la nacionalitat dels atletes participants en els Jocs Olímpics.

L’Estat Espanyol, el més gran abanderat – només cal recordar la Plaza Colón… – de la causa no nacionalista, fins i tot va avançar-se a l’aprovació definitiva de la moció prohibint als seus atletes que lluïssin qualsevol signe que pogués fer referència al seu estat de naixe­ment… o adopció!

Més encara, coherent amb al seva constant croada contra la nefasta metàstasi del na­cionalisme, recomanà als afeccionats espanyols que no enarboressin cap mena de bandera per a animar als seus atletes. Si no hi havia altre remei, si no eren prou madurs i lliberals, si no eren capaços d’evitar la seva crosta provinciana, al seu primitivisme d’arrel tribal, po­dien recórrer, només en cas d’extrema necessitat, a fer voleiar la bandera de la Comunitat Europea…

És prou sabut que, en una Europa unida, on van caient, una a una, totes les fronte­res, en un món cada vegada més universalitzat, on les distàncies cada vegada són més insigni­ficants, on pobles, nacions i estats van quedant més i més diluïts, ja no té cap sentit ni justificació l’ús d’emblemes o símbols nacionals! Als estats civilitzats, avançats i mo­derns, de determinació universal, les banders i els himnes han estat sobrepassats pel venda­val de la història…!

Només els pobles més primitius, provincians i antiquats com el bretó, el basc, el cors o el català, amb la seva miopia històrica, s’entesten encara em voler reivindicar essèn­cies nacionals…! Tan sols els pobles més caducs i endarrerits poden sentir interès en ocul­tar les seves pors i misèries sota el voleiar de les seves banderes…! Potser, fins i tot, se­rien capaços de demanar la restauració del medaller per països, aquests bàrbars incultes…!

Quan aprendran, aquests recalcitrants i neandertals nacionalistes perifèrics, la magis­tral lliçó de no-nacionalisme que va donar l’Estat Espanyol al món sencer en ocasió de l’europeu de futbol? Amb quina elegància, finesa i serenor van saber celebrar el seu mig títol – la segona meitat correspon a les altres nacions peninsulars que van cedir-los juga­dors – europeu de futbol…!

Quina mostra més exquisida i civilitzada d’educació, bones maneres, savoir faire i sa­ber guanyar! Només cal demanar a la Guàrdia Urbana de Barcelona l’opinió sobre el seu modè­lic comportament. O comprovar com van redissenyar la Plaça de l’aigua de Terrassa, entre d’altres…

I, tot fent gala d’un inqüestionable cosmopolitisme, sense llançar cavernaris visques al seu país ni lluir una sola bandera espanyola…! Quina magistral lliçó d’universalisme, la seva!

Com bé diria el més gran demòcrata de tots els grans demòcrates catalans, la gran esperança blanca – amb perdó… ! – del país nostre, el igualment exquisit Laporta: <<Què n’aprenguin!>>.

dissabte, 26 de juliol del 2008

Llengües de comunicació democràtica

De nou, comprovem el vast l’abisme que hi ha entre la definició que ens ofereix el diccionari i l’ús que es pot arribar a fer d’algunes de les paraules que conté. Si això succeeix a Catalunya, on la difusió dels termes políticament correctes s’han estès fins a produir vertigen, a l’estat espanyol ha esdevingut una pandèmia…

A banda dels malabarismes amb que el govern del PsoE ens ha anat obsequiant, dia rere dia, tot tractant d’evitar el mot crisi per a descriure el daltabaix econòmic que ens sacseja, només cal pensar en altres conceptes – partits no-nacionalistes, centre polític, regim de les autonomies… – que tothom sembla acceptar com a adients aturar-se a pensar com perverteixen el llenguatge.

Tanmateix, aquests darrers dies alguns han provat de dur a la pràctica l’art circense de l’encara més difícil. I s’han atrevit a practicar un triple salt mortal…

Ho hem pogut llegir, malauradament, al famós Manifesto para una lengua comuna. Aquest manifest que, sota diverses denominacions, reapareix de tard en tard per a advertir-nos de l’imminent perill de que la lil·liputenca llengua de David (Català) pugui acabar, a cops de fona regionalista, amb la del monumental Goliat (Espanyol)…!.

Literalment, ens expliquen – en la pobre i perseguida llengua seva, por supuesto – que resulta imprescindible garantir la <<llengua política comuna i de comunicació democràtica de tots els ciutadans espanyols>>.

D’entrada, semblem trobar-nos amb un exemple més de pèssima redacció… Conseqüència, no cal dir-ho, de la creixent imposició de les genocides llengües provincials. Ara bé, en una segona lectura esdevé palesa la voluntat de redactar-la exactament així. Per si algú no s’esgarrifa prou, cal posar èmfasi que no tan sols cal defensar la llengua comuna, sinó, també, l’única llengua de comunicació democràtica…

Essent així, sort tenen els espanyols en poder recórrer a la més democràtica de les institucions democràtiques de l’univers sencer, per a que els defensi! Aquell estament secular que no ha dubtat mai quina és la llengua comuna i democràtica de l’estat espanyol: l’imbatible ejército espanyol…!

Ara bé: què significa llengua <<de comunicació democràtica>>? Adjectivar una llengua com a <<de comunicació>> ja és prou absurd, car una llengua – a no ésser que ens referim a la que duem dins la boca – ho és sempre, de comunicació…

Ara bé, quin sentit té afegir-hi, a més a més, <<comunicació democràtica>>? De qui manual o manifest desfasat han extret la genial teoria de que hi ha dues classes de llengües: les <<democràtiques>> i les que no ho són? I si existeixen, qui decideix a quina classe s’ha d’adscriure cadascuna de les sis mil llengües del planeta? I com?

I de què depèn? Del règim polític de l’estat on és oficial? Si el règim és – almenys en teoria – democràtic la llengua també ho és? I deixa d’ésser-ho quan s’hi instaura una dictadura? I si una mateixa llengua, com l’anglès o l’espanyol, és oficial en diversos països— alguns de democràtics, alguns que ho són només de paraula i d’altres de dictatorials – com i qui decideix, si la llengua de comunicació és <<democràtica o no democràtica>>?

O hem d’entendre que aquelles llengües que es defineixen – amb la modèstia que les caracteritza – a elles mateixes com a universals han estat beneïdes també amb la infal·libilitat de la comunicació democràtica?

Les altres, les petites, les provincianes, les que mai no han estat protegides por la gracia de dios, ben segur que tampoc no mereixen rebre aquest do celestial…! Tenen més que merescut el càstig diví d’ésser no-democràtiques… I, si se’n queixen, d’inconstitucionals i tot…!

dissabte, 28 de juny del 2008

Ultratge a la selecció!

A l’estat espanyol sembla que no tinguin massa rellevància el valor de les definicions… Ho veiem, dia rere dia, amb els malabarismes verbals que practica el PsoE per tal de no referir-se a la temuda crisi que ens ha caigut al damunt com una epidèmia. A fi d’evitar pronunciar la paraula tabú, hem assistit a una tirallonga d’eufemismes més o menys afortunats: frenada del creixement, desacceleració, desacceleració sobtada…

Per si no fos suficient, ara han decidit escurçar la definició de selecció. Si fins fa quatre dies era la selecció de futbol, en comptes de “la selecció de jugadors de futbol”, ara, tot d’una, és selección. La selección i prou ! Com que ha assolit les semifinals de no sé ben bé quina mena de campionat – mundial, europeu, torneig ibero-americà…? – els mitjans de comunicació l’han convertida en l’eix neuràlgic de tot…

I, ja posats, en una croada. En una croada contra els infidels. En una croada on els infidels són els que no creuen el la religió obligatòria de la patria una, grande y libre

I pobre del que no gosi fer-ne pública proclama…! Els defensors de l’ortodoxia espanyola, els guardes d’occident, els amics l’Audiencia Nacional, aniran a buscar-lo, per més bé que es pugui amagar … sota la gesta del Nou Camp! Amb la seva elegància i imparcialitat habitual, el condemnaran per ultratge a la santa patria, a la bandera o a la sagrada unitat d’unitats…!

Pobre del que no s’afanyi a penjar la bandera al balcó – entenguem-nos: la bandera de todos, l’espanyola; no pas algun succedani autonòmic o provincial…! – i no entoni un hosanna a la selección !

Fins i tot, potser, caldrà un acord dels dos grans partits nacionals – que no tenen res de nacionalistes…, malgrat que ho dissimulin tan bé, cada vegada que senten la paraula selección…! – per a endurir el codi penal.

Per a evitar possibles desafectos, caldria considerar ultratge a la patria no només qualsevol intent d’atemptar contra la bandera – espanyola, por supuesto ! –, sinó, també, negar-se a penjar-la al balcó. I, més endavant, si molt convé, igualment podria imputar-se ultratge no emocionar-se profundament només d’entreveure la bandera o de sentir l’himne espanyol…!

Ben segur que tots els no-nacionalistes de l’estat espanyol, incloent-hi els que habiten a les terres de parla catalano-valenciana, secundarien amb passió aquestes modificacions legislatives. Sempre a punt per a defensar les llibertats individuals per damunt de les col·lectives…!

Tanmateix, ara que hi caic, això és del tot impossible! Coherents com són amb els seus al·legats públics, han de centrar-se únicament en aquells temes d’interès general i d’abast social que <<preocupen prioritàriament als ciutadans>>, i no pas en irrellevants qüestions identitàries o de caire nacionalista…

Si aquest criteri era bo per a demanar la supressió de l’Estatut, bé ho ha d’ésser per a desentendre’s de la selección nacional…, no?

O potser també hem de començar a demanar-nos que pretén significar la definició no-nacionalistes…?

dijous, 26 de juny del 2008

Seleccio? Quina selecció?

En aquest fantàstic país nostre hi ha una bona pila de preguntes que es repeteixen una vegada rere l’altra, com una lletania constant. Entre aquestes, una de ben comuna té a veure amb allò que jo denomino “Combinat de jugadors de futbol de seleccions autonòmiques de l’Estat espanyol”. I que la majoria segueix entestant-se en anomenar “Selecció espanyola”, sense més atributs. O, a tot estirar, “Selecció espanyola de futbol”.

Un terme que, com tants d’altres, no sóc capaç d’entendre… Què significa selecció de futbol ? No es tracta d’un esport, el futbol. D’un esport en que hi participen un nombre determinat de jugadors? Doncs com se’n pot fer una selecció i seguir-hi jugant? Confesso la meva absoluta perplexitat…

Vegem que en diu el diccionari, al respecte: Futbol: <<Esport practicat (…) entre dos equips d’onze jugadors…>>. Selecció: <<Acció d’escollir les millors coses d’un conjunt>>.

Doncs bé, si combinem les dues accepcions, no hi ha dubte del que significa “Selecció de futbol”: escollir, d’entre el conjunt d’onze jugadors que integren un equip, els millors. O el que ve a ésser el mateix: quedar-se’n només dos o tres. Ara bé, una vegada escollits aquests, com s’ho fan, per tal de poder jugar un partit? La selecció contra la que s’enfronten també està formada només per els tres o quatre millors jugadors?

O, potser, és que del futbol entès com un conjunt – els jugadors, l’equipament esportiu que duen, la pilota, la porteria, el camp, les xarxes… – se’n fa una selecció per a quedar-se amb el millor…? Amb quin criteri? El millor són els futbolistes? Potser sí… Però si no hi incloem la pilota, poca cosa més que mim, podran fer… Si decideixen seleccionar la pilota, però no pas la porteria, què en faran, amb ella ? Sense el seu equipament, segurament els denunciaran per escàndol públic…! I sense camp…?

Així les coses, potser que anem tractant d’imaginar una nova definició, per a aquesta realitat… “Selecció de futbolistes”, potser?

És per tot això – i algun altre detallet més – que quan em plantegen, per enèsima vegada, la pregunta del milió – <Què prefereixes, que la Selecció espanyola guanyi o perdi?>> no sé mai què em demanen ni què se suposa que hauria de contestar…

Com que sembla que la qüestió és preguntar per preguntar, els hi torno la pilota: Què és, una selecció espanyola? Selecció de què? De poesia? De pintura? De premis Nobel? De físics quàntics? De cantants d’èxit? De famosos que no se sap perquè ho són? O, potser, de vins, de fruites, de tubercles… ? Què se selecciona? I, qui ho selecciona?

Em miren com si m’hagués begut l’enteniment. Tanmateix, quina culpa en tinc, jo, de que no hagin sabut formular la pregunta correctament?

Això a banda, no he arribat mai a entendre el motiu que els du a fer-me, any rere any, aquesta mateixa pregunta… Per què sempre es refereixen a la “selecció espanyola”? Per què a ningú no se li acudeix de demanar-me si prefereixo que venci o no la selecció de futbolistes del Kirguistan, per exemple…, essent, com són, ambdós, països estrangers!

dilluns, 23 de juny del 2008

[download#264#image]

Provincialisme català…

Almenys per una vegada, els catalans hem sabut alliberar-nos d’un dels llasts que més ens incomoden i ens allunyen de la perfecció: el nostre provincianisme. Manifestat, sobretot, pel vici que tenim de voler parlar la nostra ridícula llengua, quan tenim a l’abast de la mà la més universal de les llengües universals: l’espanyol.

El nacionalisme català, sempre tan tancat i curt de mires, va fer de la llengua un dels seus signes inequívocs i unívocs d’identitat. Fins al punt de posar en perill l’existència i la seguretat de la llengua espanyola. Sort que entre l’amic Montilla i ens no-nacionalistes han aconseguit posar fil a l’agulla i limitar l’abast d’aquesta indissimulada voluntat genocida de l’anterior Govern.

Per això cal aplaudir amb fervor que els màxims responsables de l’ACB, la majoria d’ells catalans, combatessin el provincialisme més tronat, tot impedint que els capitans del Barça i del Tau poguessin fer ús de la seva llengua en la presentació de la final del playoff de la lliga ACB. I encara més, que fos un directiu del Barça – que alguns incauts han volgut convertir en l’ambaixador esportiu de Catalunya…! – qui els ho prohibís! Quina lliçó d’universalisme….!

Si senyor, com hauria d’ésser: en una roda de premsa a la capital de Catalunya, a les instal·lacions del club emblema del país, prohibint l’ús de llengües vernacles… No fos cas que, amb això de la democràcia i la llibertat, els provincians acabin creient que la seva és una llengua com les altres… Fins aquí podríem arribar…

Quina lliçó més magistral hem donat al món, els catalans que tenim les idees clares! Quina lliçó d’universalisme! Que n’aprenguin els nacionalistes! Que n’aprenguin! I també els capitosts de l’NBA,tan provincians, ells, que fan servir el català a la seva web!

Amb tot, no hem d’ésser gaire estrictes amb ells. Hem de comprendre que no tothom pot ésser tan perfecte i universal com els espanyols i els catalans que no s’avergonyeixen del seu espanyolisme.

Cal excusar-los, els de l’NBA: al cap i a la fi, el català és la llengua oficial de tots i cadascun dels 51 estats dels EE.UU i la presència de jugadors catalans és elevadíssima proporcionalment: 2 d’entre més de 350 jugadors…!

No pas com a l’ACB, on només són de procedència de terres de parla catalana un 40 % dels jugadors i 6 dels 18 seus clubs, i on el Swahili, el kurd i el català són llengües estrangeres…!

dijous, 29 de maig del 2008

PS: Felicitats, Sergi Vidal, per reconèixer el teu error inicial i demanar “perdón” per haver gosat dir “bon dia”… en català!


Safe Creative #0805190673221

Jocs olímpics i drets humans

Per més que m’hi escarrasso, no sóc capaç de comprendre com hi ha estats que gosen presentar la seva candidatura a la celebració d’uns Jocs Olímpics quan no respecten els drets humans, les llibertats públiques, els principis jurídics, el dret a la vida, a l’habeas corpus o la presumpció d’innocència…! No sóc capaç d’entendre-ho…! No en sóc…

Se’m dirà – a banda de que vaig amb el lliri a la mà… – que no són els estats els que presenten les candidatures, sinó les ciutats. Que no es presenten Austràlia, Corea o l’extinta URSS, sinó Sydney, Seul o Moscou. Cert. Però sense tenir darrera d’ells un estat que les recolzi i avali, les ciutats per elles soles no tindrien cap oportunitat.

Com és possible, doncs, que a un d’aquest estats on no els drets bàsics i elementals no gaudeixin de suficient protecció, se’ls hi pugui concedir la celebració d’uns Jocs Olímpics? A un d’aquests estats que apareixen, any rere any, als llistats d’Amnistia Internacional per la seva manca de transparència democràtica…!

Com es possible que la comunitat internacional no prengui mesures quan en un d’aquests estats s’hi celebra un gran judici on els drets processals i jurídics dels acusats, com en d’altre casos anteriors, no estiguin degudament garantits?

Un judici en els quals els imputats són tractats, ja des del moment en que van ésser encausats i posats a disposició judicial, com a culpables? Com és possible que tan la premsa del règim, el Tribunal Especial encarregat del cas, el Jutge Especial com el mateix Ministeri de l’Interior els hi atribueixin els delictes directament i sense cap mena de pudor, com si no els hi fos d’aplicació el principi internacional de la presumpció d’innocència?

Com és possible que alguns dels imputats hagin passat ja més de quatre anys empresonats abans d’ésser jutjats per uns delictes que no deixen d’ésser presumptes? I més quan es tracta de delictes que tenen més a veure amb les idees, amb les opinions, que no pas amb els fets. I que, per tant, resulten complicadíssims de demostrar amb proves concloents i irrefutables?

Potser perquè la sentència – i el judici en general – no és més que un pur formulari, una mera farsa processal per a donar una pàtina jurídica al procediment formal? Potser perquè la sentència i la condemna consegüent la estaven ja decidida des del primer moment? On el judici és un pur tràmit que cal complir per a poder empresonar aquells que fan nosa a l’estat. Aquells que no volen sotmetre’s al seu imperialisme, a la seva ideologia o posen en qüestió la seva noció d’estat…

Com és possible que, davant d’aquesta conculcació tan evident, tan palmària, dels drets humans i de defensa jurídica més elemental, el Comitè Olímpic Internacional no prengui mesures, mesures urgents? Com és possible que el COI segueixi fent la vista grossa? Com és possible que es limiti a fer una declaració institucional, del tot sui generis, sobre el respecte als drets humans?

Com és possible que el COI no prengui mesures, immediates i fulminants, contra aquest poderós Estat que, una vegada rere l’altra, incompleix el més bàsic dels drets fonamentals: el d’un judici just i imparcial? Com és possible?

Com és, doncs, que el COI no anul·la la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics del 2018, quan el Ministerio del Interior espanyol i els seus fidels sicaris de l’Audiencia Nacional mostren tanta impunitat i rancúnia contra el MLNV…!

dilluns, 21 d’abril del 2008

Democràcia socialista

Benvolguts i benvolgudes militants el PSc, us adjuntem amb la present el reglament del nostre partit per a la consolidació i enfortiment de la democràcia i del sistema electoral. Elaborat pels nostres Grans Capitans , en les hores lliures de que disposen una vegada han enviat el xofer amb el cotxe oficial a buscar els seus fills a l’Escola Francesa.

Manual l’aplicació continuada del qual ha produït uns resultats més que esplèndids en les passades dècades… I que, ens els darrers temps, s’ha dut a terme amb èxit a la segona i terceres ciutats més poblades de la nostra Comunitat Autònoma: l’Hospitalet i Badalona, després que els alcaldes corresponents s’hagin posat al servei del universalisme de la Gran Causa Espanyola, bandejant el provincialisme miop dels seus càrrecs catalans.

Es basa, com bé sabeu, en un acurat i automàtic sistema de renovació dels alcaldes i alcaldables del nostre partit. Sistema que pretén impedir, de totes totes, que les perversions que poden comportar els processos electorals i el dret de vots dels contribuents no provoquin efectes no desitjats. I, sobretot, es tracta de corregir els errors que una aplicació estricta de la democràcia participativa podrien produir.

L’objectiu, doncs, és que aquelles persones que dins del nostre partit més s’ho mereixen (en haver-se sacrificat una bona pila d’anys grimpant i grimpant dins les tèrboles aigües de les administracions públiques en comptes de formar-se acadèmicament), no siguin substituïdes, per mer caprici del desinformats electors i electores, per altres membres del partit que no han estat capaços de sacrificar-se i que posseeixen altres qualitats menys valuoses i sense cap mena d’utilitat per a triomfar en la vida política: formació universitària, coneixements d’idiomes, simpatia, capacitat resolutiva, criteri propi, empenta…

Per tal d’assolir aquesta fita essencial (que ens permetrà cohesionar el partit, diluir-lo dins del PSOE i, al mateix temps, alliberar-lo del jou de la crosta nacionalista dels fills i nets de l’alta burgesia catalana que l’havien capitanejat fins fa ben poc), cal que seguim aplicant, al peu de la lletra, el nostre reglament, i sobretot el seu article primer.

Recordem-lo:

<<Article 1er: Els alcaldes que portin dos o més mandats al capdavant dels seus respectius ajuntaments, quan creguin arribat el moment de deixar pas als seus relleus, mai – repetim: mai – hauran de deposar els seus càrrecs amb anterioritat a una comesa electoral.

Tot i que no tinguin cap intenció ni voluntat d’exercir el càrrec pel qual els electors els han d’escollir, en tenir la vista posada en superiors destins, allunyats de la província, hauran d’aprofitar la seva condició d’alcaldes, el fet d’ésser coneguts pels electors i aquella feblesa humana que du sempre a votar al que ja hi és, per a presentar-se de nou a l’elecció i garantir l’alcaldia per al partit.

Una vegada del fidel electorat l’hagin renovat en el càrrec, i abans de complir-se un any de la votació, en un exercici que dignifica, dóna solidesa i justifica la democràcia participativa, cessarà i escollirà el seu successor. Successor que, en no haver-se de sotmetre a la tirania dels votants, podrà ésser escollir lliurement entre els membres més submisos i obedients amb la línia oficial – desnacionalitzadora i regionalista – del partit.>>

divendres, 18 d’abril del 2008

L’hecatombe…

Alguns creuen que només els militars tenen raons més que suficient per a saltar d’alegria, avui. Només ells… Però s’enganyen… No només ells, els més preclars defensors de la democràcia, del humanisme i de les llibertats tenen motius per a omplir el cel de víctors i de vivas. No només ells han de fer proclames d’alegria joiosa – complint amb el seu costum ancestral de d’omplir els canons dels fusells amb flors, de repartir dolços als nens i de fer d’emissaris de la pau – per haver estat agraciats amb la designació d’una dona com a ministra de defensa. Una dona, a més socialista. Socialista i, a més a més, catalana. Dona, socialista, catalana i en estat de bona esperança…!

Què més podrien demanar, els militars? Què més? Qui millor que ells, avançats en la lluita per la igualtat entre tots els éssers humans i paradigmes de la integració del sexe femení al món laboral, podria festejar que els mani una dona? Una dona en estat…

Qui més podria festejar-ho, amb major raó, que els de l’ONG Canons i armes sense fronteres? Qui té encara més el dret de saltar d’alegria? Qui?

Qualsevol persona de bé serà incapaç de pensar-hi. Incapaç de creure que la perfídia dels enemics de la pàtria, de la religió vertadera i sempre estan amatents a mostrar la seva depravació…

Els més malèfics i malvats de tots els ciutadans del món, aquells covards que – per manca d’homenia, de coratge, traïdors a la pàtria i a la raça – es defineixen com a pacifistes, esperen esporuguits en la foscor, com immundes rates de claveguera, la seva oportunitat . Aquesta gasòfia humana, aquestes escorrialles de la humanitat, que no combreguen amb l’ingènit esperit guerrer del mascle – i, menys encara, amb el del mascle escollit pels déus: el mascle ibèric – i que creuen que la raça, la infal·lible civilització occidental i la sagrada i indissoluble unitat de la pàtria es pot defensar amb la paraula, es freguen seves mans tremoloses amb fruïció.

Aquests, vils espècimens de l’espècie humana, xusma innoble i provinciana, incapaços d’oferir el gloriós sacrifici de vessar fins la seva darrera gota de sang per la defensa de la pàtria més pàtria de totes les pàtries, pel privilegi celestial de a fer onejar a tota la beneïda terra espanyola la bandera més bandera de totes les banderes, esperen en silenci poder saltar d’alegria. Poder saltar d’alegria – com els micos sense cervell ni ànima que són – esperant que la il·lustre i formadíssima senyora Chacón demani la baixa per maternitat i la nova ministra del sacrosant exèrcit espanyol esdevingui… la iaia Chacón!

O, encara pitjor, que siguin tots els membres de la sagrada institució de l’exèrcit espanyol els que causin baixa per maternitat…!

Som capaços d’imaginar-ho: seria la catàstrofe, l’hecatombe! Com podria, llavors, funcionar el regne d’Espanya durant setze setmanes! Com podria funcionar sense el més bàsic, imprescindible i primordial de tots els serveis essencials: l’exèrcit…? Esdevindria, inexorablement, la paràlisi permanent, el caos més absolut i total…! Abans d’acabar-se les setze setmanes hauria desaparegut el meravellós i immillorable món occidental tal i com el coneixem: garant de les llibertats, de la igualtat, de la democràcia de la seguretat i de la preservació dels drets humans a tot el planeta…!

dimarts, 15 d’abril del 2008

Els no-nacionalistes

Un bon dia, un grapat de gent que no deien no sentir-se a gust al nostre país per culpa de l’absolutisme i la intolerància del nacionalisme català, van decidir aplegar-se i unir esforços per a lluitar contra aquest nefast feixisme catalanista que amenaçava amb anorrear-ho tot. Ho tenien clar, després d’haver-ho viscut en les seves pròpies carns: la gran bèstia mefítica contra la que calia lluitar era el nacionalisme català.

Com que tots els partits catalans, amb el PP al capdavant, eren promotors del genocidi de la indefensa llengua castellana i dels seus parlants, calia crear un partit nou que els representés. Un partit nou, despullat de prejudicis, que esdevingués el portaestendard de tots aquells que no volien sentir-se partícips d’aquesta nova mostra d’extermini cultural. De tots aquells que consideraven que el PP català era còmplice també d’aquesta evident voluntat genocida.

Un partit nou, fresc i desacomplexat. Un partit que, per oposició a tots els altres, s’havia de definir com a no nacionalista. Un partit, doncs, que volia acostar-se als ciutadans i ocupar-se de tots aquells assumptes que realment els preocupen, en comptes de perdre temps, diners i energies en la defensa de conceptes difusos i pertorbadors com els del nacionalisme.

Era imprescindible la creació d’aquest partit nou, no nacionalista, que permetés despertar la gran bèstia adormida de la ciutadania, que deixés de banda temes fútils i sense interès per a la majoria dels catalans: com del nou Estatut o la definició com a nació de Catalunya. Un partit que és preocupés, únicament i exclusiva, dels temes de cada dia, dels assumptes que atenyen de manera directa al ciutadà.

Un partit no nacionalista, que defugís l’atavisme arcaic dels nacionalismes, i que abandonés qualsevol identificació nacional – banderes, símbols, llengua, tradicions i definicions de país – per a preocupar-se dels problemes bàsics i quotidians que afecten al ciutadà mig.

Tanmateix, a voltes aquest partit no nacionalista sembla no recordar que la seva prioritat primera i primordial – exclusiva, segons la seva pròpia definició – és donar solució a les necessitats bàsiques dels ciutadans i no pas contagiar-se dels mals hàbits d’altres col·legues del Parlament català, que obliden que són allí per a solucionar problemes reals i no pas per a perdre el temps miserablement en fictícies discussions identitàries que no duen enlloc.

A voltes, doncs, el partit no nacionalista ens sorprèn convertint-se ens els abanderats més fervorosos de la defensa dels símbols i emblemes més característics i rònecs del nacionalisme… Això sí, no pas d’un nacionalisme tronat, retrògrada i província, com el català… Del nacionalisme més modern, avançat i universal que hi hagut mai sota la capa del sol: el nacionalisme… espanyol!

divendres, 4 d’abril del 2oo8

El nou catalanisme polític

Sovint hem sentit, en els darrers temps, que els socialistes catalans, es definien com l’encarnació del nou catalanisme. El PSC, doncs, encarnaria un catalanisme obert, renovat, adaptat als nous temps i sense rèmores. S’entén, és clar, per oposició al de CiU: tancat, antiquat, excloent i ancorat en el passat. Un catalanisme de nova fornada, integrador i cosmopolita. Un catalanisme integrador, que té solucionat l’encaix amb l’Estat Espanyol i que es mostraria sense complexos i sense victimisme.

El PSC, doncs, havia de constituir el nou vaixell insigne del catalanisme polític. Un vaixell insigne que navegaria amb força pel Regne d’Espanya demostrant que no cal que l’Estatut reconegui Catalunya com una nació, car ho és i ho ha estat sempre. Un catalanisme nou, que es faci estimar i no provoqui animadversió. Un catalanisme que deixi enrere, en definitiva, l’arcaic concepte convergent del nacionalisme. Concepte caduc i nociu de totes totes, que cal bandejar definitivament, per a ésser substituït pel catalanisme socialista de nou encuny.

Ahir, al Congrés del Diputats, el PSC va posar la primera pedra per a decretar la defunció del nacionalisme català i la seva reencarnació en el catalanisme socialista. Ahir, només sortir del port, el nou vaixell insigne del catalanisme polític va embarrancar en els esculls del nacionalisme… espanyol!

Si el nou catalanisme polític ha de navegar de la mà del nou president del Congrés, potser que es comenci a plantejar en canviar de capità…

Dimecres, 2 d’abril del 2oo8

PS: algú recorda, quan el PSC vota en bloc al costat del PSOE, l’existència dins els socialistes catalans dels Ciutadans pel Canvi, impulsats – segons la seva pròpia definició — per a oferir <<un canvi profund en les formes de governar a Catalunya>>? Què n’han de dir, els Ciutadans pel Canvi, de la investidura de Bono?

Features Stats Integration Plugin developed by YD