Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

nacionalisme espanyol

Campanya electoral dels fets consumats

La del 2011 ha estat, sens dubte, una campanya diferent. En primer lloc, perquè l’invisible Rodríguez Zapatero no se li acudí res millor que acabar el mandat llegant a la posteritat la seva darrera —però no per això menys imperdonable— mostra de la seva genialitat: convocar les eleccions el dia de l’aniversari de la mort del major assassí d’esquerrans de la història peninsular: Francisco Franco. Però, sobretot, perquè ha fet la sensació que la campanya era un simple tràmit que calia complir, atès que la victòria del Partit Popular ja estava decidida abans de començar.

Talment com si els dos grans partits espanyols creguessin inevitable recobrar el tornisme electoral del segle XIX entre les dretes i les (presumptes) esquerres, i s’haguessin dit: “Si no resta altre remei, farem veure que duem a terme la campanya!”. Sense esforçar-s’hi gens ni comprometre’s gaire, car a ambdós ja els ha anat bé el canvi.

Al PP perquè s’ha passat els darrers set anys evidenciant unes ànsies il·limitades de recobrar el poder a qualsevol preu, encara que això suposés convertir Catalunya —per enèsima vegada!— en el boc expiatori del nacionalisme espanyol, o crispar la més que fràgil situació fins a límits insostenibles, negant fins el pa i l’aigua al seus rivals, sense dubtar en enfonsar aquesta Espanya que asseguren estimar tant en la misèria més absoluta a fi que “cautivo y desarmado el Ejército Rojo” assolissin “las tropas nacionales sus últimos objetivos”.

Al PSOE, perquè ja estava més fart que fart de posar de manifest la seva destructiva negligència un dia sí i l’altre també, incapaç de reaccionar ni, encara menys, d’evitar la imminent col·lisió de l’ingovernable Titànic de nous rics en que la seva pèssima gestió ha convertit l’economia espanyola, i estan encantats de cedir-ne el timó i permetre que siguin els altres els que s’estampin de nassos contra l’iceberg implacable cap on mena l’economia mundial la tirania dels mercats internacionals.

A banda de poder descansar i prendre aire, traspassaran al PP la responsabilitat de dur a terme les brutals retallades de tota mena que seran imprescindibles si l’Estat espanyol no es vol quedar fora de la Unió Europea, retrocedint seixanta anys envers l’asfixiant autarquisme franquista.

La qual cosa, alhora, els permetrà la satisfacció egoista de poder-los pagar amb la mateixa moneda, negant-los la seva col·laboració i criticant-los amb la mateixa suïcida manca de compassió, de consciència i de responsabilitat nacional —sentit de país, en diríem els catalans— que els seus oponents populars.

Recobrant forces per a intentar la reconquesta d’ací a quatre anys, durant els quals el PP haurà patit el desgast inevitable de la llarga i severíssima travessia del desert que els espera. De nou, doncs, el PSOE podrà parlar d’una “dolça derrota”, i el Partit Popular d’una “amarga victòria”.

I els catalans i catalanes, com sempre, seguirem complint disciplinadament amb el nostre paper d’ase dels cops, culpant els espanyols d’allò que tan sols és responsabilitat nostra: de no dir, definitivament i contundent,  «Adèu, Espanya!»

divendres, 18 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Llei de Partits o llei de l’embut?

Per poc que hom s’ho miri amb objectivitat, i tractant de no fer consideracions interessades, cal reconèixer que resulta quasi impossible entendre quin ha estat el motiu que ha dut al Tribunal Suprem espanyol a prohibir la inscripció de la formació abertzale SORTU al registre de partits polítics. Amb major raó, encara, si tenim en compte que partits de clara filiació feixista, racista i violents han tingut —i segueixen tenint-hi— la porta oberta.

Com hem de comprendre que la Fiscalia del Estado, sempre tan amatent a situar la lupa al damunt de qualsevol moviment que pugui dur a terme l’esquerra independentista basca, no s’hagi, almenys, plantejat la possibilitat de demanar al Tribunal Suprem que dictamini sobre la legalitat de tota la colla de formacions hereves de la Falange i dels pitjors i més foscos temps de la dictadura franquista, així com d’altres que fomenten explícitament la xenofòbia i l’odi racial?

Quan es va votar la molt més que discutible Ley de Partidos Políticos —que, com bé ha recordat l’infal·lible Josep Antoni Duran i Lleida, va comptar amb l’aval de Convergència i Unió (a més a més de la dels diputats del PSOE escollits en la circumscripció electoral del PSC)— des d’Euskadi i des d’algun sectors de casa nostra s’acusà als seus promotors de fer una llei ad hoc per asfixiar l’esquerra sobiranista basca.

Alguns fins i tot asseveraren que l’objectiu del populars i dels socialistes espanyols anava encara més lluny, assolir, a través d’un canvi legislatiu més que controvertit, allò que mai no havien aconseguit abans: governar al País Basc. Per desgràcia, el temps sembla haver-los donat la raó: Patxi López no hauria tingut cap possibilitat d’esdevenir lehendakari si els més de cent mil vots de l’esquerra abertzale haguessin obtingut la representació que proporcionalment els corresponia.

Òbviament, no és aquesta la lectura que es fa des del nacionalisme espanyol —mal disfressat de constitucionalisme— sinó que aquest, sense cap mena de vergonya, assegura que privar més de cent mil electors del seu vot va suposar el major èxit de la llibertat a Euskadi des de la fi del franquisme. Algun il·luminat fins i tot va gosar afirmar que era la primera vegada que s’havia pogut “votar lliurement” al País Basc!

Cal agrair al sempre tan independent i objectiu Tribunal Suprem que hagi contribuït d’una manera tan diàfana i generosa a aclarir la qüestió. A qui se li podria acudir, ara per ara, que negar a SORTU el dret a inscriure’s al registre de partits espanyols no suposa pas un estratagema per a emmordassar l’esquerra basca —i el nacionalisme basc en el seu conjunt— sinó la més decidida aposta per garantir la “plena llibertat democràtica” a Euskadi?

Quin millor sistema podria existir per fonamentar la democràcia que il·legalitzar i impedir que pugui concórrer a les eleccions una formació política nova que ni vulnerava “sistemàticament les llibertats i drets fonamentals, promovent, justificant o exculpant els atemptats contra la vida o la integritat de les persones“ (tal i com requeria l’article 9.2.a de la Ley), ni incloïa “regularment als seus òrgans directius o a les seves llistes electorals persones condemnades per delictes de terrorisme que no hagin rebutjat públicament les finalitats i els mitjans terroristes” (com exigia l’article 9.3.c)?

I pensar que alguns desinformats van gosar afirmar, en el moment de la seva creació, que l’objectiu prioritari de la Ley de Partidos Políticos de 27 de juny del 2002 no era el de garantir la eradicació del terrorisme sinó l’espanyolització d’Euskadi!

divendres, 25 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat al Diari de Terrassa, el 14 d’abril del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

L’AVE ens assenyala el camí

El sistema espanyol d’implantació de l’AVE ha posat de manifest, una vegada més, com ens errem alguns catalans i catalanes en considerar que l’única opció de supervivència del nostre país exigeix, inevitablement, que disposem d’un estat propi dins la Unió Europea. Al mateix temps, ha demostrat que tenen raó tots aquells que —encapçalats per Mario Vargas Llosa— afirmen que la innegable superioritat, universalitat i modernitat de l’estat espanyol es basa en haver deixat enrere el llast del nacionalisme.

Certament, l’equilibrat, eficaç, pràctic i, sobretot, sensat teixit de l’AVE evidencia que el nacionalisme espanyol no existeix. A qui se li podria acudir negar que el calendari d’implementació de tren alta velocitat espanyola no respon a uns criteris exclusivament objectius, que cerquen la seva màxima eficàcia i utilitat? Que, en cap cas, s’han deixat contaminar pel sempre malèvol, encegador i contraproduent nacionalisme?

Només cal donar un cop d’un al mapa d’eixos viaris espanyols d’alta velocitat per prendre’n consciència: res li convé més a la indústria productiva —amb major raó, encara, en època de crisi— que una distribució centralista i aïllacionista, orientada estat endins i donant l’esquena a Europa! Per quina raó l’empresariat espanyol —que, tal i com quedà palès en el cas de la frustrada OPA de Gas Natural a Endesa, és tan poc nacionalista com la resta dels seus compatriotes— hauria de tenir interès en disposar d’un mitjà de transport que li permetés connectar fàcilment i ràpida amb Europa, si pot vendre de cara endins?

Al cap i a la fi, de la mateixa manera que la lengua comuna, natural i universal és l’espanyola, el mercat natural de l’empresa espanyola és el de la península ibèrica, no pas el de la Unió Europea. Una Unió Europea sempre sospitosa de seguir afavorint Alemanya i França, les dues grans potències històricament rivals de l’Imperio espanyol. Per quin motiu haurien de preferir un mercat potencial de 500 milions de compradors en comptes d’un de 46? Simplement perquè podrien vendre molt més, produir molt més, guanyar molt més i sortir molt abans de la crisi?

On vas a parar, enlloc de poder transportar els seus productes veloçment cap a Europa, és preferible que els pugui fer arribar a Sevilla, Màlaga, Valladolid, Barcelona, València o Albacete! O, encara millor —ja que el transport a alta velocitat de mercaderies no concedeix prestigi a l’estat que el construeix ni li permet fanfarronejar— per què no prioritzat el transport de viatgers (d’alt standing) entre províncies espanyoles en comptes d’unes connexions més ràpides i eficaces per als productes empresarials?

No es d’estranyar que la Unió Europea (el principal finançador de les vies fèrries d’alta velocitat) hagi felicitat el govern espanyol per la seva intel·ligentíssima gestió de les prioritats de l’AVE. Ben segur que la inversió en infraestructures intra-espanyoles viàries d’alta velocitat per a passatgers sempre acabarà essent més assenyades, útils i eficaces —i, el que és important, més amortitzable per al contribuent i rendible per a la indústria— que no pas aquella que permetés la circulació i venda més ràpida i eficient de les mercaderies produïdes…

D’això se’n diu, sens dubte, nacionalisme —perdó, constitucionalisme— ben entès! Els catalans i catalanes faríem bé d’aprendre’n.

dimecres, 22 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257
[download#266#image]

El PP a Catalunya puja o baixa

Una de les conclusions que s’ha extret en general del resultat de les eleccions del passat 28 de novembre ha estat que el nacionalisme espanyol n’ha sortit reforçat, sobretot per l’augment de vots i diputats del PP. Una lectura que no és tan sols errònia numèricament —Ciu i Erc sumaven l’any 2006 69 escons; ara si hi afegim els de Solidaritat, en sumen 75— sinó també des del punt de vista ideològic: podem creure i acceptar, de veritat, que els 67.000 vots més que ha rebut el partit d’Alicia Sánchez Camacho es deuen únicament a un component d’identificació nacional?

Caure en aquesta excessiva simplificació no tan sols significa equivocar-se sinó també —i principalment— afavorir imprudentment la visió esbiaixada que els populars han pretès establir de manera intencionada. El motiu no pot ésser més elemental: un partit que, provenint d’on prové, té la presumpció de presentar-se com a paradigma de la democràcia i del constitucionalisme pot congratular-se d’haver millorat els seus resultats per la seva intransigent fermesa espanyolista, però no pas pel seu més que vergonyós discurs antiimmigració.

Un discurs de base xenòfoba i racista, dirigit més a la ràbia i a les vísceres que no pas a la reflexió o el pensament, que no tan sols és pal·lesament antidemocràtic, sinó que atempta contra els mateixos fonaments dels drets humans. O potser el PP no recordava, quan la seva candidata s’enorgullia de passejar-se pels barris més desfavorits de Badalona amb un tríptic que advertia que “No queremos rumanos”, el que estableix l’article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides exactament fa 62 anys?

O potser aquest partit demòcrata de tota la vida considera que quan la Declaració estableix a seu article primer que “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”, aquest “tots” es refereix, exclusivament, a “tots” els ciutadans amb un nivell adquisitiu mitjà o alt i pertanyent a alguna de les ètnies naturalment i inqüestionable superiors? A tots aquells que per nivell cultural, econòmic, nacional i, sobretot, racial, mereixen naturalment l’aplicació d’aquests drets? En cap cas, és clar, les classes desafavorides, les nacions marginades o les races indignes.

Creiem potser, de debò de debò, que ens podem permetre el luxe de seguir acceptant i transmetent la seva visió interessada, que negligeix la misèria política, intel·lectual i moral que els populars han mostrat amb el tema de la immigració al llarg de la seva campanya electoral? Ens podem permetre, tant nosaltres com el món en general, admetre l’ús de la xenofòbia com a base d’enlairament electoral? Ens podem permetre confondre nacionalisme amb racisme?

Ens podem permetre celebrar que Plataforma per Catalunya no hagi entrat al Parlament quan el PP s’ha situat tan i tan a frec dels seus inadmissibles postulats?

dissabte, 11 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257
[download#98#image]

Si no ens hi volen, ens n’haurem d’anar!

Des que el tan legítim i legitimat Tribunal Constitucional espanyol va decidir, sense cap mena de pressió ni de submissió dels seus digníssims Magistrats als partits que els havien designat, tallar d’arrel les ales de les aspiracions de la ciutadania catalana, convertint el ja abreujat Estatut en una mena de còpia devaluada dels textos del Reader’s Digest s’ha parlat més que mai d’independència.

No tant per voluntat pròpia sinó induïda: tot d’una, en una mostra de baixesa de mires, d’inoportunitat i de ceguesa històrica inoïda, l’Alt Tribunal posava entre l’espasa i la paret a tots aquells que, fins llavors, creien que la seva catalanitat no era incompatible amb el seu sentiment de pertinença a la globalitat espanyola. El text de la sentència no podia ésser ni més taxatiu ni més diàfan pel que fa a la relectura de la Constitución, consagrant Una sola Nació i Una sola Llengua (común, universal e indivisible), jurídicament obligatòries ambdues.

Com a conseqüència directa, a partir d’ara, per sentir-se espanyol cal combregar amb aquesta idea d’Única Nació i d’aquesta Llengua Única. Segons la jurisprudència del TC, pots sentir-te espanyol i regionalment o autonòmicament català, però no pas nacionalment, car tan sols existeix una Única nació, l’espanyola!

Una Nació —assimilada, no cal dir-ho a la totalitat del territori espanyol (“patria común e indivisisble” no ho oblidem…— monolítica, autoritària i immutable, sense desviacions ni fissures plurinacionals o plurilingüístiques. Un concepte de nació retrògrada i impositiva que sembla definir-se, també, per ésser Una (“una sola nació”), Grande (“Que s’estén íntegrament al llarg de les eternes fronteres de l’Estat) i Libre (“La —Immaculada— Constitución fou acceptada i aprovada lliurement per tots els espanyols, sense coaccions ni amenaces tàcites del gloriós i imperial règim polític anterior”).

L’Estat Espanyol —i en això, per més dolorós que els pugui resultar sentir-ho, s’assembla a ERC— ha jugat des que s’encetà la transició amb l’ambivalència i amb l’equidistància, donant-nos tan aviat una de freda com una de calenta. O potser seria més ajustat afirmar “una” de calenta per “un bon grapat” de fredes? És cert que la Constitución s’anava harmonitzant, uniformitzant, unificat i centralitzant—o el que és el mateix: castellanitzant— però de tard en tard ens tenien un gest de deferència, ens daven un xic de peixet i feien veure que tenien en compte les nostres peculiaritats regionals.

En general, cal dir-ho tot!, aquestes escadusseres i modestes mostres de consideració i de respecte pel nostre fet diferencial —habitualment definit per ells com a “el problema catalán”— coincidien bé amb períodes electorals o amb instants en que al nacionalisme espanyol li resultava imprescindible el nacionalisme català per a formar govern. Només cal recordar aquells temps memorables en que l’amic Aznar parlava la nostra llengua “en la intimidad” i recitava Mossèn Verdaguer…!

Tanmateix, el Tribunal Constitucional ha decidit que aquest joc s’ha acabat: no som una nació, la llengua pròpia de Catalunya no és “jurídicament exigible” ni a casa nostra, i ens hem d’integrar al projecte comú espanyol com uns més entre tants. Això sí, per integrar-nos-hi, ens obliguen a abaixar el cap i sotmetre’ns a les seves exigències. La primera d’elles, la més innegociable de totes, és que, de la mateixa manera que en alguns centres religiosos ens obliguen a descalçar-nos per entrar-hi, pe entrar a l’Estat espanyol cal que ens despullem per complet de tot allò que ens representa com a catalans: llengua, costums, història, tarannà i, sobretot, dels nostres sentiments i creences més arrelades.

Un cop despullats del que ens defineix com el que som, ells, amb la generosa universalitat que els caracteritza, tindran la caritat i la benvolença d’acceptar-nos com a espanyols! De segona —de tercera o de quarta…— però com a espanyols…! En aquestes condicions, com es pot entendre que augmenti el sentiment independentista a casa nostra? Els espanyols només ens demanen que sacrifiquem la nostra ànima, i els catalans i catalanes, garrepes (“l’avara poverta dei catalani” )i insolidaris com som, fins i tot això els hi neguem…!

Al cap i a la fi, no ens demanen més que allò que Dante esculpia a la porta de l’Infern a la Divina Comèdia: “Lasciate ogni speranza, voi ch’intrate!” (“Deixeu totes les esperances, aquells que hi entreu!”).

divendres, 23 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#223#image]

Comparteix

Cal que acatem la sentència de l’Estatut

Des de fa un parell de mesos des dels diversos vessants del nacionalisme espanyol es repeteix amb una insistència quasi malaltissa que els ciutadans i ciudatanes catalans hem d’acatar disciplinadament la sentència que el diligent i veloç Tribunal Constitucional emetrà sobre l’Estatut. Preveient, no cal dir-ho, que comportarà una i nova i important retallada del text. Tanmateix, ens comminen a que l’acceptem sense fer escarafalls ni declaracions fora de to.

Sense cap mena de complex afirmen que, per damunt de les conviccions i opinions, cal respectar el principi de la legalitat dels processos judicials i de l’actuació del Tribunal. La seva fonamentació no pot ésser més sòlida i inqüestionable: qualsevol demòcrata ha d’acceptar sotmetre’s a l’imperi de la llei, sense excuses ni justificacions.

Paradoxalment, la immensa majoria dels que ara defensen amb suposada convicció la prevalença de la llei són els mateixos que atacaven sense cap mena de mirament ni respecte el redactat de l’Estatut, tant quan era en fase d’elaboració com quan el Parlament l’aprovà amb gairebé el 90 % dels vots a favor. Sense tenir en compte que s’havien seguit al peu de la lletra tots i cadascuns dels passos processalment imprescindibles per aprovar una Llei Orgànica tan essencial com aquesta, no dubtaven en convertir-la en objecte de les més bàrbares i forassenyades diatribes. Per damunt de la legalitat del text, asseguraven, calia respectar la voluntat de la ciutadania, que no mostrava cap interès pel nou Estatut. Ja que, segons el seu parer, no formava part dels “problemes reals” de la població.

Ara, per contra, quan tot fa pensar que el text estatutari final satisfarà més al nacionalisme espanyol que no pas al català, cal que siguem respectuosos amb la legalitat…! Ara, després de patir la generosa retallada del Congrés dels Diputats i el més que provable aigualiment que li aplicarà el Tribunal Constitucional… Ho recordava fa un mes la Presidenta del mateix Tribunal, Maria Emilia Casas: “Només la fidelitat al sistema, això és, la lleialtat constitucional constitueix l’únic criteri per fer vives les regles de convivència que lliurement ens hem donat”.

Convindria demanar-nos: a quina legalitat o lleialtat es refereixen? A la mateixa que han demostrat ells respectant la normativa vigent? Per exemple, l’article 152.2 de la Constitució, que indica que els estatuts d’autonomia “només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum”? O l’article 159, que exposa que els 8 dels 12 Magistrats del Tribunal Constitucional seran escollits “per majoria de les tres cinquenes parts” dels membres del Congrés i del Senat”, respectivament? És lleial constitucionalment l’actuació del PSOE i del PP, quan cadascun d’ells escull els seus candidats i després es limiten a fingir que els han aprovats tots per les tres cinquenes parts de les cambres?

Potser ens demanen un respecte similar al que han manifestat ells amb l’article 17 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que estableix que els Magistrats seran designats “per nou anys, renovant-se el Tribunal per terceres parts cada tres”? O a l’article 233 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que determina que “Les deliberacions dels tribunals són secretes. També ho serà el resultat de les votacions”? O al 417 de la mateixa llei, que considera “falta molt greu” tant, al seu punt 9, “l’endarreriment injustificat i reiterat en la iniciació, tramitació o resolució dels processos”, com (punt.     12) “La revelació pel jutge o magistrat de fets o dades conegudes en l’exercici de la seva funció”?

«Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan». Si els magistrats no fossin escollits únicament per interessos partidistes, si 4 d’ells no tinguessin la seva designació caducada des de fa quasi tres anys, si un cinquè d’ells no estigués recusat, si el sisè no hagués mort sense ésser reemplaçat segurament resultaria més senzill —i, sobretot, molt més coherent— exigir lleialtat constitucional…!

dijous, 27 de maig del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699[download#37#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 29 de maig del 2o1o

La Lofca: l’Estatut a la ratera

Hem d’agrair al PSC, a ERC i a ICV que s’hagin dignat, per fi, aclarir-nos el més gran dels enigmes de la VIII legislatura: el motiu pel qual algun dels múltiples assessors de la Generalitat havia aconsellat canviar la denominació de Govern Tripartit per la de Govern d’Entesa? Una decisió que no podia ésser més paradoxal, ja que, al llarg dels darrers tres anys, si hi hagut un element que ha caracteritzat al govern ha estat, precisament, la seva desunió, la seva permanent i irremeiable manca d’entesa. Ni tan sols per a eradicar els casos de corrupció, han estat capaços de posar-se d’acord…

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava  l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910304800599

[download#125#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

Govern no nacionalista a Euskadi

Si fullegem, avui, la majoria dels diaris, comprovarem que el titular que obre les seves portades és, si fa no fa, el mateix: els resultats de les eleccions a Euskadi podrien donar lloc al primer govern no nacionalista.

En primer lloc, això demostra que aquests temps de crisi no només afecten a l’economia, sinó també a l’originalitat en la professió periodística, que no sembla ésser tampoc un valor en alça.

Això a banda, potser fóra bo que ens aturéssim un moment, prenguéssim un xic d’aire i tractéssim d’analitzar amb una certa objectivitat el rerefons i la veracitat d’aquesta manera de descriure l’escenari resultant de les eleccions d’ahir… No es tracta de proposar-nos de llegir entre línies, com hem après a fer amb les ambivalents declaracions dels polítics de torn. Ara cal que aprenguem a esbrinar per quin motiu els mitjans ofereixen unes línies i no pas unes altres. Per què quasi tots els mitjans tendeixen a l’uniformisme i a presentar-ho tot des d’un mateix angle? I, principalment, seria bo començar a preguntar-nos sobre el què ens diuen i com ens ho diuen…

En primer lloc, convindria no deixar-se arrossegar per la cada dia més tendenciosa terminologia que l’espanyolisme i els seus mitjans afins tracten d’imposar-nos. Es pot entendre que ells la facin servir, com un mitjà més al servei de la seva voluntat d’aigualir la pluralitat i la diversitat de l’estat. Ara bé, en cap cas hem de permetre que guanyin, també, la guerra de les definicions. I, menys encara, que les acceptem i les fem nostres, sense tenir consciència de que ens han fet caure en el seu parany lingüístic i treballem, sense voler-ho ni proposar-nos, al seu servei i en el seu profit…

Podem acceptar que es parli d’un govern no nacionalista, quan ens referim a una més que possible coalició entre el PSOE i el PP? O seria més ajustat a la veritat – a aquesta veritat a la qual hauria de procurar servir allò que, temps era temps, anomenàvem Quart Poder… – assenyalar que es tractaria d’un govern no nacionalista basc?

Com podem caure en l’error d’accedir a participar en el seu joc? Com podem acceptar jugar amb les cartes marcades que ens ofereixen? Unes cartes marcades per la seva perversió terminològica, que pretenen tergiversar la realitat, convertir la seva visió espanyolista i hispanocèntrica en l’única possible i fer-nos combregar a tots amb rodes de molí…

Com podem admetre, tan impunement, la dissociació intencionada entre el terme nacionalisme i el seu significat, establint com a definitiva i inqüestionable la seva fal·laç definició del mateix? De veres ens sotmetrem a la seva conveniència de distingir entre nacionalistes i constitucionalistes…?

Diguem-ho alt i fort, per a que tothom ens senti: un govern dels socialistes espanyols a Euskadi, i més si compta amb el recolzament del PP, en mai no deixaria d’ésser nacionalista… Ho seria, almenys, tant com els anteriors. Això sí, en comptes d’ésser nacionalista basc, serà nacionalista espanyol! I, depenent de les quotes de poder que el PSOE li hagi de cedir al PP per a poder convertir Patxi López en lehendakari, serà molt més nacionalista que no pas el govern anterior…!

Això, és clar, suposant que només necessitin el vot favorable de l’amiga Rosa Díez per a formar govern… En cas de que no es conformés amb exigir un estricte compromís constitucionalista i unificador, per a votar a favor del candidat del PSOE, sinó que reclamés, com a condició imprescindible, entrar a formar part del govern, llavors sí que podríem convenir en afirmar que el govern d’Euskadi ja no seria nacionalista… De nacionalista res de res, esdevindria ultranacionalista espanyol!

dilluns , 2 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

PS. Això, és clar, sense voler entrar, avui, en el tàcit – i vergonyós – pacte de silenci que ha dut a ignorar o minimitzar l’existència de més de cent mil vots nuls…

[download#131#image]

Comparteix

Hermenèutica popular

Si tenim la curiositat de consultar qualsevol enciclopèdia, comprovarem que sempre s’ha considerat que els inventors del que després s’anomenaria el Teatre de l’Absurd foren alguns dramaturgs europeus de finals dels anys quaranta del segle passat, encapçalats per Albert Camus. Tant ell com altres conreadors d’aquest tipus d’obres – molt emparentades amb els contes de Kafka – presentaven situacions sense sentit, que defugien de manera deliberada la racionalitat dramàtica convencional i la lògica del llenguatge.

Des de llavors, aquest gènere teatral ha anat perdent empenta, fins a ésser substituït per d’altres de més innovadors o experimentals. Però, no hi ha dubte que va ésser capaços de deixar una empremta sòlida. Sòlida i indeleble en altres camps…, com el de la política.

Si ja ho teníem present des de fa una bona pila d’anys, si ja sabíem que en el món dels partits possible tot és possible, si hem anat aprenent que els polítics han acabat convertint la distorsió del llenguatge en una arma més al seu servei, no per això deixem de sorprendre’ns, de tard en tard, quan el malabarisme verbal d’algun portaveu assoleix cimes insospitades, quan aconsegueixen superar tots els nivells imaginables de la demagògia…

Avesats com estem, en els darrers temps, als més inoïts exercicis de malabarisme verbal per tal de tractar de justificar el que és injustificable – Bush amb les armes químiques, Aznar i la invasió d’Iraq, Rodríguez Zapatero i el seu intent de rècord Guiness dels incompliments electorals, ERC i el quadrament del cercle del Tripartit … – hom creia que ja no seria pas capaç de sorpendre’s per cap mena de declaració ni de quimèrica excusa.

Tanmateix, ho han assolit, una vegada més. I, novament, ha estat el PP el partit capaç d’aconseguir convertir en pràctica política – i dialèctica – l’exercici circense del més difícil encara! Davant del intent de justificar les paraules de l’ínclit Manuel Fraga, aquest paradigmàtic demòcrata de tota la vida, no podem més que mostrar la nostra més humil admiració. Com n’arriba a ésser,d’injust, el món, no permetent que els grans savis del PP no duguin la batuta magistral del govern espanyol…!

La portaveu dels conservadors al Congrés ha estat sublim. Més que sublim, excelsa! Soraya Sáez de Santamaría va afirmar que l’eximi senador no “es referia a persones” quan va dir que als nacionalistes calia “penjar-los d’algun lloc”. No senyor! No senyor, de cap de les maneres! Cal ésser verament malintencionat i tenir voluntat de mal interpretar–ho tot, per a deduir-ho de les seves paraules exactes: “(Als nacionalistes) caldria penjar-los d’algun lloc!”.

L’explicació de l’amiga Soraya ho aclaria amb rotunditat, sense deixar lloc a cap mena de dubte: “Fraga es referia a ponderar, a penjar com en una balança romana”. I és clar, home, és clar! Com ho pot haver entès malament, la majoria de la gent… Com podem arribar a ésser tan enzes? Aquell bon home que tantes bones estones havia compartit amb Franco estava pensant en les balances que feia servir de petitet, a la seva Galícia natal…

Al cap i a la fi, recobrant la frase d’un dels grans genis del Teatre de l’absurd, el genial Ionesco, podríem gosar dir que a Fraga només se li pot retreure un error – en cas de que ho sigui –, un de sol: el d’ésser sempre ell mateix!

dilluns, 15 de desembre del 2008
[download#134#image]

Comparteix

Rosa Díez i el genocidi lingüístic

La senyora Rosa Díez, portaveu de UPyD, sembla haver descobert la sopa d’all. Això sí, l’ha descobert al plat dels nacionalismos periféricos, no pas a la del seu nacionalismo único

En una ronda de preguntes al govern espanyol, va descobrir, tot d’una, i després d’una anàlisi aprofundida, sense prejudicis ni partits presos, basada en dades estadístiques objectives que el seu idioma, l’espanyol, està «discriminat i marginat» a Catalunya, al País Valencià, a Euskadi i a Ses Illes.

L’evidència de les dades en que basa la seva anàlisi es posa de palesament de manifest quan certifica que «a la televisió pública catalana i a la valenciana no hi ha ni una sola hora de castellà». Té tota la raó: ni a TV3 ni a Canal 9 no hi ha —ni hi pot haver— ni una sola hora en espanyol…, ni tampoc en català-valencià! Ni n’hi ha ni n’hi pot haver: només s’hi emeten hores el dia de cap d’any! I, per ara, els campanars catalans i valencians no són partidaris del genocidi cultural! Però, com adverteix la Sra. Díez, tot arribarà… Fins les hores pretenen desmembrar l’Estat espanyol…!

Ara bé, si a temps d’emissió ens referim, no podem més que donar-li la raó, tot recomanant-li que ho denunciï amb la màxima celeritat a les Nacions Unides, no fos cas que la desprotegida i minoritària llengua espanyola acabi desapareixent, davant l’amenaça genocida de l’omnipresent llengua catalano-valenciana…! Ja ho tenen, això, les llengües imperialistes: posen el perill les minoritàries —i, encara més, les minoritzades!

A Canal 9 un estudi de la consultora Ernst & Young confirma a bastament les observacions de la diputada no-nacionalista: l’any 2006 va emetre 3.794 hores en valencià i 3.655 en castellà! O el que és el mateix: només un 49.07 % de les emissions foren en espanyol…! On anirem a parar, amb aquesta voluntat exterminadora?

El que succeeix a TV3 també és totalment inadmissible: no només es prohibeix, explícitament, parlar a qualsevol convidat parlar-hi en espanyol, sinó que, si s’hi cola una  notícia en que algú comet la irresponsabilitat de parlar-hi, el subtitulen. Ho vam poder comprovar el passat dilluns al debat de l’Àgora que tractava la crisi del PP —aquest partit que la Sra. Díez considera còmplice dels independentistes— on ni un sol dels convidats va emprar el català!

No pas com ocorre a les televisions públiques i privades espanyoles on mai no se subtitula quan hi apareix algú parlant en euskera, en gallec o català…!

Per tot plegat, comprenc que s’ho hagi pres tan a pit. Potser deu tenir migranya i tot. Per això, des d’aquest nordeste peninsular irredempt, se m’ha acudit d’enviar-li una píndola de paracetamol. Me n’he anat corrents a la farmàcia i l’he demanada. M’ha costat un xic, perquè he tingut la mala sort de trobar-hi l’única dependenta de tot Catalunya que no practica el genocidi lingüístic espanyol, i no em volia atendre si «no le hablaba en cristiano».

Tot seguit, m’he volgut assegurar que el paracetamol estava indicat per a la migranya. Tampoc he tingut sort, aquesta vegada. També he anat a encertar l’únic específic que venen al Principat que no estava escrit íntegrament i exclusiva en català! Ja és mala sort, ja!

He volgut consultar-ho a internet. A la pàgina del Ministerio de Sanidad, he tornat a estar desafortunat: alguns títols sí són en català però la informació… només l’ofereixen en espanyol. De nou he tornat a encertar l’única pàgina ministerial que no té versió en català-valencia…

Amb la meva voluntat de seguir ajudant a la Sra. Díez, sempre tan preocupada per la discriminació de les llengües i per la manca de llibertat que això suposa, he cercat la pàgina del Defensor del Pueblo, a fi de denunciar aquesta exclusió. Encara he tingut més mala fortuna: en aquest cas ni els títols no són en els altres idiomes co-oficials de l’Estat Espanyol…

Amb tot, he pensat que podria enviar-li el paracetamol a la Sra. diputada. Com que ella és plurilingüe, segur que n’entendrà el prospecte i s’assegurarà de no equivocar-se. No pas com els provincians catalans, que podem morir emmetzinats per no comprendre’n ni el prospecte ni les indicacions.

He trucat, doncs a l’agència de logística més important de l’Estat. Hi haurà una conspiració, a Catalunya, per a camuflar la realitat de la persecució implacable de l’espanyol? Tot i que trucava a una central catalana, m’han exigit, amb no gaire bones maneres: «¡A mi me habla en español, si quiere que le atienda!>>.

He pensat que era impossible que els d’aquella famosa agència de transports no sabessin que, vivint al Principat, la seva obligació era la de participar activament en  l’exterminació de pobre idioma l’espanyol.

Ho he provat de nou amb un parell d’agències més. Sorprenentment, he obtingut el mateix missatge: si no m’hi dirigia en espanyol, no em pensaven atendre…!

Així doncs, em temo que la Sra. Díez s’haurà de quedar sense la medicació que li volia enviar per culpa d’aquesta minoria desinformada que, tot i viure a casa nostra, no té constància de la realitat que tan bé coneix la Sra. Díez des de Madrid: que l’espanyol està severament prohibit, perseguit i discriminat a Catalunya…!

divendres, 6 de juny del mmviii

© Xavier Serrahima 2008

www.racodelaparaula.cat

 

http://www.safecreative.org/work/0806090726277/label/standard-72

[download#338#image]

Comparteix



Features Stats Integration Plugin developed by YD