Si Convergència i Unió no fos una formació política sinó una persona, ja faria temps que algú que se l’estimés l’hauria enviada al psicòleg, més encara, al psiquiatre, a fi de seguir un tractament que permetés alliberar-la de la seva evident patologia autodestructiva. Un tractament rigorós i urgent que evités que amb la seva tan desassenyada com desastrosa actuació se seguís provocant danys a ella mateixa com, sobretot, a la totalitat del país.

Certament, col·laborar amb l’estat que et sotmet a una humiliant i degradant explotació colonial —com fan, en menor o major mesura tots els partits catalans— és prou greu, però fins i tot es podria arribar a entendre en situacions excepcionals.

O, si més no, si se n’obté algun profit. Per més que fossin criticables, els pactes anteriors de CiU amb els successius governs del PSOE i del PP es podien, almenys, justificar pels escarransits rèdits que oferien a Catalunya. La famosa política de peix al cove era miserable, però almenys mínimament productiva.

Per contra, la col·laboració d’aquesta setmana, és, directament, de frenopàtic: el nou govern espanyol no tan sols no té intenció de pagar-nos ni els 1.450 milions que ens deu del Fons de competitivitat ni els 759 de l’addicional tercera —ho difereix fins les calendes gregues—, sinó que culpa les autonomies del desmesurat augment del dèficit fiscal. I, com a solució, proposa una versió actualitzada de la LOAPA, que lligaria de mans i peus el ja prou migrat poder de decisió financera de la Generalitat.

Tot seguit, anuncia un augment d’impostos sense precedents, que duu a Duran i Lleida a declarar que l’augment de l’IRPF “castiga especialment les classes mitges i lògicament les rendes de treball” i comporta que l’expeditiu Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, indiqui que no només és contraproduent, sinó que pot esdevenir “asfixiant”.

I, tot just al cap de quatre dies, CiU afegeix els seus 16 vots als del PP per a que aquestes mesures es puguin dur a terme!

A banda que, a diferència d’ocasions anteriors, els catalans i catalanes no n’obtindrem res, d’aquest suport tan innecessari com perjudicial, la gran pregunta no és tan econòmica sinó política, o més ben dit, ètico-política: és lícit, moralment, col·laborar amb aquells que et volen mal? És admissible donar suport al partit que maltracta, un dia sí i l’altre també, Catalunya? Que converteix l’anticatalanisme i la crispació en el seu model quotidià de conducta?

Un partit que, entre tantes i tantes altres incomptables mostres d’uniformisme i assimilacionisme espanyolitzador, va convertir —en col·laboració amb el PSOE— l’Estatut, que representava la voluntat majoritària de la ciutadania de Catalunya, en un ridícul i lil·liputenc joc de la Senyoreta Pepis? Que duu al seu ADN l’herència del genocidi cultural franquista que propugna la persecució i progressiva eliminació de la llengua catalana, el més destacat i irrenunciable exponent del nostre esperit identitari?

Davant d’aquesta seva decisió, sorgeix, inevitablement, una pregunta: quan la Convergència i Unió d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida es defineix com a “nacionalista”, a quina nació es refereix? A la nostra o a la grande y libre espanyola?

 divendres, 13 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de gener del 2012

En ho recorda, un dia sí, l’altre també, Vargas Llosa, prohom de la llibertat i de l’internacionalisme: “[el nacionalisme és] una remota aberració a la qual el segle XIX convertí en respectable. (…) el nacionalisme és la cultura dels incultes.”, afirmà el premi Nobel de literatura del 2010 en el seu cèlebre article El elefante y la cultura. Segurament aquest fou el motiu que impulsà el Príncipe franquista a concedir-li el tan original títol de Marqués de Vargas Llosa a don Jorge Mario Vargas Llosa, el 3 de febrer d’enguany, per “la [seva] extraordinària contribució (…), apreciada universalment, a la Literatura i a la Llengua espanyola“. (Les majúscules són seves).

No cal dir que únicament és el fet que es tracti de la literatura i la llengua espanyola el que faculta que pugui ésser “apreciada universalment”. Espanyola i en majúscules, no pas “castellana”, com la defineix la immaculada Constitución. Tinguem-ho present: de llengua, com de nació, espanyola només n’hi ha una de sola: la lengua común; la resta són romanços i dialectes perifèrics de caràcter provincià, autàrquics, atrofiats imperfectes i ineficaços; no tan marginals com marginables.

Certament, no podia tenir més raó l’escriptor peruà quan, a l’article esmentat, amb una precisió digna del més acurat i exhaustiu entomòleg, establia la caracterització exacta del nacionalisme: “En què consisteix el nacionalisme en l’àmbit de la cultura? Bàsicament, en considerar el que és propi un valor absolut i inqüestionable i el que és estranger un desvalor, quelcom que amenaça, soscava, empobreix o degenera la personalitat espiritual d’un país”.

En essència, una actualització, un xic més barroera i poc elaborada, de la idea que ja expressava tan bellament el gran Antonio Machado l’any 1907 al seu poema A orillas del Duero:

«Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.
¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada
recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?

(…)

La madre en otro tiempo fecunda en capitanes,
madrastra es hoy apenas de humildes ganapanes.»

Tal i com demostra tan escaientment el redactat de la concessió del títol de Marquès a Vargas Llosa, el gran problema del nacionalisme imperial i unificador espanyol —altrament i errònia auto-anomenat constitucionalisme— és que considera estrangeres (no espanyoles) la resta de llengües (en minúscula) parlades a l’estat…

Si ens consideren estrangers —i per tant ens conviden a ésser-ho—, si tant hi insisteixen, per quina raó no els fem un favor i ens decidim, d’una vegada per totes, a convertir-nos-en?

diumenge, 24 d’abril del mmxi

Publicat a Opinió Nacional, el 26 d’abril del 2o11

La reacció de l’exèrcit roig no es féu esperar, el 15 de març les seves tropes posaren setge a la capital. Malgrat la més que evident desproporció entre atacants i defensors, el 19 començà un bombardeig sobre la població que s’allargà fins el 21 i que causà una bàrbara matança, estimada en desenes de milers de víctimes. Des de llavors, el Dalai Lama viu exiliat i el Tibet sofreix una asfixiant colonització per part del seu poderós veí xinés. Una brutal colonització que té com a objectiu l’annexió definitiva de la nació i el territori tibetà.

El sistema usat pel govern xinès per aconseguir el control de la població el coneixem, per desgràcia, més bé que bé els catalans i catalanes, ja que ben aviat farà tres-cents anys que el patim: l’assimilació i la dissolució de les característiques pròpies del país ocupat. Verbigràcia l’aplicació implacable d’un permanent genocidi cultural. Sabent perfectament que el que confereix raó, sentit, coherència i unitat a una nació són els seus trets identitaris —llengua i tradicions, sobretot— el que cal és anar-los arraconant progressivament, substituint-los pels que són propis de l’estat colonitzador.

La fita perseguida és anihilar-los o, si no és possible —si els desagraïts colonitzats es resisteixen— convèncer als naturals del país ocupat que la llengua i les tradicions de l’estat colonitzador són tan pròpies del seu territori com les que històricament l’han caracteritzat. Després de colonitzar-los físicament, cal dur a la pràctica una colonització psicològica, cerebral: convertir-los en uns esclaus agraïts.

Per aconseguir aquesta fita, en primer lloc compten amb la raó de la força. Amb la força que el vencedor pot imposar al vençut. O, per dir-ho en les tan escaients paraules de Torrente Ballester, per  “derecho de conquista”. En segon, amb la força de la justícia colonial, que no tan sols dicta les lleis, sinó que les interpreta i, sobretot, les aplica, d’acord amb els interessos de l’ocupant. Una situació, no cal dir-ho, que en el cas català no s’ha produït mai, ja que, com bé va recordar el príncepe franquista, “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”…

Tanmateix, els xinesos —com els nostres tan plurals i generosos colonitzadors espanyols— aviat van entendre que si volien acabar amb la resistència de la població tibetana, que, provinciana com era, es negava obstinadament a sotmetre’s als innegables i fantàstics avantatges de la lengua común i universal xinesa, no els restava altre remei que recórrer al pla B. A aquell pla infal·lible que han aplicat des dels inicis de la història els grans imperis: repoblar el país envaït amb els seus nacionals, substituint els desafectos originaris per afectos colonitzadors.

Afectos que, conscienciats de la seva indiscutible superioritat cultural i intel·lectual, és negaran a aprendre la llengua de la nació ocupada. Més encara, l’aniran bandejant i asfixiant, situant-la al límit de la desaparició. I, amb el temps, convertiran la —teòrica—defensa de la seva llengua en atac i acusaran als colonitzats d’imposar-los amb mètodes feixistes la llengua pròpia —i minoritzada!— del país que els ha acollits…

Afirmant, sense vergonya, que cap infant no pot és privat d’expressar-se o d’ésser educat en la seva llengua materna. Sempre i quan, és clar, la llengua materna sigui la xinesa —o l’espanyola— i no pas l’àrab, el berber, el romanès, l’urdú, el tagal o, no caldria sinó, el quítxua o l’aimara!

divendres, 11 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Diari de Terrassa, el 15 de març del 2o11

Com ja van demostrar a bastament amb l’elaboració del nou Estatut, tan ambiciós i valent, quan convé saben ésser exigents i contundents alhora. Els nostres excel·lentíssims parlamentaris no es deixen blegar per res ni per ningú: es mantenen dempeus, amb el cap ben alt, fins al final. Els catalans, que segles enrere érem coneguts per la nostra proverbial gasiveria —tan sols car recordar Dante: “l’avara povertà di Catalogna”—, d’un temps ençà som universalment reconeguts i, el que és més important, respectats pel nostre indomable i irrenunciable coratge.

Precisament ha estat el recent exemple de l’Estatut el que ha palesat de manera més diàfana que la nostra fermesa i la nostra valentia causen una autèntica paor arreu: ni a les Cort espanyoles ni al Tribunal Constitucional se’ls va passar pel cap canviar una sola coma del nostre text fonamental. I, menys encara, dels elements bàsics: nació, llengua, règim econòmic… Eren plenament conscients que, d’haver-ho gosat fer, la nostra reacció immediata i irrevocable hauria estat taxativa: «Si amb vosaltres no podem ésser com volem, adéu Espanya!»

No ha de sorprendre a ningú, doncs, la tan terminant i taxativa declaració que han signat els nostres digníssims representants polítics sobre la bàrbara clausura dels repetidors de TV3 al País Valencià: «El Parlament de Catalunya expressa el seu suport a un acord entre els governs de la Generalitat valenciana i de la Generalitat catalana perquè tots els respectius canals de ràdio i televisió arribin als dos territoris amb normalitat.»

Una declaració —no pas una moció o una resolució: no siguem desmesurats!—que no podria ésser més explícita, més valenta ni més compromesa: cap esment a la llengua, ni als lligams històrics ni al conflictiu terme “País Valencià”! No fos cas que el govern de la comunitat veïna, sempre tan amistós amb el català, es pogués sentir ferit… Abans de res, respecte per les decisions sobiranes —per poc democràtiques que siguin— del territori valencià!

La unanimitat de tots els grups parlamentaris bé s’ho val… Al cap i a la fi, com podrien acceptar els nacionalistes espanyols (disfressats de no-nacionalistes catalans) que es fes referència a la llengua? Si encara es tractés de la lengua común, de la seva… Però és clar, tractant-se de la catalana i la valenciana, que no tenen cap mena de punt de comunió ni de lligam…

Què pot ésser més lògic que els mateixos que argüeixen obsessivament la defensa de la llibertat individual, dels drets de les persones per davant dels dels territoris, quan els feixistes catalans imposem la nostra llengua imperialista a les escoles, a la retolació, a les etiquetes o als cinemes —i fins i tot neguem als braus la seva afortunada llibertat de morir torturats en una plaça pública!—es neguin a signar cap declaració que es refereix a la llibertat lingüística?

Tot amb tot, si la qüestió de l’idioma no tenia cap rellevància, en aquest assumpte, si en tenia tan poca com per a que no calgui fer-hi esment, (si no es tracta d’un tema cultural, sinó estrictament televisiu) per quina raó per quina raó la declaració es limita a donar el “seu suport” a un acord de reciprocitat televisiva entre els territoris català i valencià, en comptes e fer-la extensiva a tots els territoris de totes les comunitats autonòmiques?

divendres, 25 de febrer del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 25 de febrer  del 2o11

Ara és l’hora, segadors! Ara és l’hora d’esmolar ben bé els nostre ideals —les eines i la falç, deixem-les: brandim com sempre la força de la raó, per més que ells puguin esgrimir la raó de la força! — de posar-nos dempeus per darrera vegada i “que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. (…) i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.” Diguem, tots junts, com una sola veu, el que som i, sobretot, el que volem ésser!

Ara és l’hora, segadors! Ara és l’hora en que convé que seguem cadenes! Que seguem amb convicció les feixugues i engavanyadores cadenes que ens converteixen en súbdits d’aquesta gent tan ufana i tan superba que pretenen asfixiar-nos, aigualir-nos i desnaturalitzar-nos. D’aquesta gent tan descortesa, provinciana i curta de mires que entén la pluralitat i la diferència com un estigma, com una màcula inadmissible, en comptes de valorar-la com un enriquiment impagable. Que s’entesten fins a harmonitzar i uniformitzar el nostre sentiment de pertinença a una nació —quan no una pàtria i màtria alhora— amb arrels històriques mil·lenàries…!

Ara és l’hora, segadors! Ara és l’hora de defensar amb fermesa tot allò que és nostre, nostre i només nostre, tot allò que hem estat, som i volem ésser: la terra, la llengua, els costums, la gent, els sentiments, el diàleg, la pau, l’esperit de concòrdia… De defensar-nos de la incúria, il·legitimitat, inflexibilitat i ceguesa democràtica del servil, partidista, desacreditat i caducat Tribunal (In)Constitucional espanyol…!

Ara és l’hora, segadors! Ara és l’hora, catalans i catalanes! Ara és l’hora d’exercitar l’únic dret democràtic de veritat, aquell que ningú no ens podrà mai negar: el de decidir, amb la veu dels vots, el que volem ésser! L’hora de dir “prou!”. L’hora d’avançar plegats i al mateix pas, alliberant-nos dels dubtes i els temors, sense fissures ni personalismes. De recobrar la parla i els versos de Joan Maragall i dir “Adéu, Espanya!” Adéu, Espanya, adéu: ha arribat l’hora de desplegar les ales i de volar tots sols per un nou oceà de llibertat, lluny de la teva eterna, inguarible, tirania!

Adéu, Espanya, adéu! Ens has estripat per darrera vegada el teixit de somnis que infla els anhels de les nostres veles!

dimarts, 29 de juny del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#23#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.Cat, el 29 de juny del 2o1o

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava  l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#125#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

Avançar i, sobretot, mantenir-se. Com quan va entendre que l’única possibilitat que tenia d’assolir el Govern era aliant-se amb ERC, ja que comptava amb el generosa xec en blanc d’IC. Ell, regionalista disfressat de federalista, va aprofitar l’afany de poder dels republicans per a convèncer-los que al país li convenia més un govern que posés l’èmfasi en l’aspecte social que no pas en el nacional. Un govern que, en paraules de l’inefable Ferran, arrenqués la crosta nacionalista de Catalunya.

Una crosta que no tan sols han aconseguit arrencar dels mitjans de comunicació públics sinó també de totes i cadascuna de les institucions públiques i privades que es relacionen amb la Generalitat. Amb la indispensable col·laboració i connivència d’Esquerra, no només han fet desaparegut la crosta sinó, com no podia ésser de cap altra manera, la molla nacional ­—l’essència, la saó i el solatge— del país.

Perquè la crosta, com l’escorça dels arbres, no és ni mai pot ésser accessòria o ornamental: resulta biològicament imprescindible per tal que la saba pugui seguir circulant i mantenir l’organisme amb vida. Una molla o saba nacional, que no pas nacionalista. D’aquesta nació que serà eliminada d’arrel, com una mala herba que posaria en perill el somni socialista d’un estat espanyol harmonitzat, del text estatuari pel Tribunal Constitucional mercès al recurs presentat pel Defensor del pueblo tan amic del PSC-PSOE…

Segur que apareixerà l’exegeta socialista assegurant que Catalunya, sota els successius governs de Jordi Pujol, no era tampoc un país amb voluntat sobiranista. Cert, ni ho era ni pretenia pas ésser-ho…, però no es pot dubtar que tenia la voluntat de constituir una nació o una realitat nacional diferenciada dins de l’estat espanyol. Amb el govern tripartit, amb l’aquiescència d’Erc, ha esdevingut, en el millor dels casos, una Comunitat autònoma entre altres disset. O, per a ésser més precisos —o realistes a l’estil montillà— un territori espanyol situat al noreste peninsular…

És per això que cal donar-li del tot la raó, a José Montilla, quan assegura, amb una modèstia que l’honora, que el tripartit —perdó, Govern d’Entesa…— ha aconseguit tirar endavant “amb excel·lència” malgrat la crisi i ha assolit “uns èxits inimaginables”! Té tota la raó, mitjançant la seva “feina, feina i feina” els socialistes catalans han obtingut els resultats perseguits: convertir el país en una mena d’és no és, en un erm nacional, en una pura entelèquia indefinida i indefinible…

Si aquesta era la feina que pretenia fer el PSC —amb o sense l’encàrrec del PSOE…— se n’ha sortit perfectament… El dia que escrigui unes memòries, les podria titular perfectament Lo que el PSOE me ha pedido. No es mereix pas només un discret excel·lent… Pel que fa a desnacionalitzar Catalunya, caldria concedir-li a Montilla i al PSC una Matrícula d’Honor…! A ells i —no els traguem els indiscutibles mèrits que els hi corresponen…! — als seus socis… independentistes!

diumenge, 4 d’octubre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#179#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 13 d’octubre