nació catalana

Carta oberta a Pere Navarro

by .

Benvolgut batlle i bon amic, abans de res, em cal felicitar-te per haver assolit, amb la teva discreció habitual, el nou objectiu que t’havies proposat: convertir-te en primer secretari del teu partit. La qual cosa significa que —si, com Saturns moderns, no t’acaben devorant aquests mateixos insaciables i injubilables barons socialistes que avui et donen copets a l’espatlla i et fan la gara-gara (tot aprofitant l’interludi per a esmolar-se les dents)—, més aviat o més tard, esdevindràs el primer president de la Generalitat terrassenc.

Sens dubte, una notícia immillorable per a aquesta teva ciutat de les persones (en la qual les persones cada dia hi comptem menys) on tothom suma (augments i més augments d’impostos).

Quan siguis la primera autoritat de Catalunya podràs fer braços i mànigues per tal de veure complert el teu somni que Terrassa passi a ésser la segona ciutat del país, amb els innegables avantatges que això comporta: atomització i anonimització de la ciutadania, progressiva dissolució de la societat civil, augment del trànsit, increment de la pol·lució, allargament de les llistes d’espera, impossibilitat d’assimilar i d’integrar correctament la nova immigració, proliferació de barracons escolars…

Mentre no arriba la resplendor enlluernadora d’aquesta hora gloriosa, podràs ampliar els teus ja il·limitats horitzons i llaurar per tot el territori aquest catalanisme socialista de soca-rel que tan bé abanderes. Aquest paradoxal catalanisme “no nacionalista” socialista caracteritzat, com vas declarar a TV3, “per la defensa dels interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya”.

Com ho han fet els darrers anys els teus companys, votant sempre amb el PSOE —i molt sovint al costat del PP— a favor dels interessos de la nación española i no pas de la catalana: en contra de l’oficialitat del català a la Unió Europea, del pagament del fons de competitivitat, del dret a l’autodeterminació, de les seleccions catalanes, de l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los diputados…

És bo saber que el teu propòsit d’esmena inclou el compromís d’acabar amb el “problema de credibilitat” i amb “la incoherència” que comporta el costum inveterat que teniu els socialistes catalans de “dir i fer una cosa en un lloc i dir i fer una altra cosa en un altre lloc”.

Sense que això suposi, és clar —“Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi confessats!”—, la creació d’un grup propi del PSC al congrés. No fos cas que els pares de la criatura s’enutgessin i us veiéssiu privats del paraigua protector del socialisme espanyol. Com a batlle de Terrassa, saps prou bé que sense comptar amb els votants del PSOE les vostres possibilitats de governar esdevindrien pràcticament nul·les.

El més engrescador del teu nomenament ha estat, no cal dir-ho, la tan transgressora renovació que has introduït al PSC: no tan sols has donat la primera oportunitat al joveníssim i desconegut Joaquim Nadal, sinó que has mantingut a la Comissió Executiva una persona tan poc relacionada amb l’anterior com Daniel Fernández i, sobretot, una de tan nova, esperançadora i amb un historial tan impecable com Josep M. Sala.

dimecres, 21 de desembre del mmxi

Publicat al Diari de Terrassa, el 27 de desembre del 2011

Comparteix

Afectes i desafectes

set 17th, 2010

by .

No comments yet

En el seu teòric missatge institucional de l’Onze de setembre —més propi d’un dirigent no ja del PSc, sinó del PsoE— José Montilla ens convidava als catalans i catalanes a recobrar “el sentiment d’afecte” amb l’estat espanyol “i les seves institucions” que el Tribunal Constitucional “havia malmès”. Ho feia plagiant literalment part del text de la carta als alcaldes i alcaldesses de Catalunya que ell mateix els havia enviat dies abans. Tot sembla indicar que el redactor d’ambdós textos va voler començar la festivitat de la Diada abans d’hora…

Tanmateix, aquesta duplicitat no superaria el nivell de l’anècdota —més quan, al cap i a la fi, en la seva campanya electoral prometé “fets i no paraules”— si no fos per les connotacions que una tal insistència revelen. En un país normal, hom entén que els polítics, i més quan es presenten a les eleccions al seu Parlament, el primer en que han de pensar és en defensar els interessos de la seva terra, posant-los per davant de qualssevol altres. Amb major raó quan es forma part del Govern. I no diguem, ja, quan se’l dirigeix.

Per contra, la visió de Montilla és exactament la contrària: la seva prioritat no és pas defensar la nació catalana —que els magistrats del Tribunal Constitucional, escollits interessadament pel seu partit i el PP, convertiren en paper d’estrassa— sinó l’única, gran i lliure nació espanyola! En comptes d’incentivar-nos a recobrar la dignitat i la consciència que com a poble ens mereixem, a mostrar-nos ferms quan ens ataquen, a viure dempeus quan pretenen agenollar-nos, el secretari general del PSc ens recomana recobrar “el sentiment d’afecte (…) en relació amb Espanya”.

Assegura que la pèrdua d’aquest afecte que sentien “molts milers de catalans” vers l’estat espanyol és “una situació gens positiva que ens hem d’esforçar per superar”. Des del seu punt de vista regional, la “situació gens positiva” —els assessors montillans saben bé que cal defugir termes amb denotacions negatives— que patim no ve provocada per la indignant, ofensiva i humiliant mutilació que l’estat espanyol i les seves institucions han infringit a l’Estatut, convertint-lo quasi en paper mullat, sinó per la pèrdua d’afecte envers la madre patria que ha produït.

Que un restrictiu, unitarista i limitador Tribunal Constitucional hagi dictaminat que no som una nació, que el català no és “jurídicament exigible”, que els nostres drets històric tenen només un pur caràcter ornamental, i que no tenim cap mena de capacitat decisòria no és rellevant, ni provoca una “situació gens positiva”… El que la provoca és que “molts milers de catalans” hagin perdut l’afecte per l’estat espanyol com a conseqüència d’aquests petits retocs, d’aquest 10 % insignificant del text estatutari que Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya¸indicà que s’havien limitat a retallar!

Estenem, doncs, de nou ponts de diàleg amb l’estat espanyol, per més que les seves institucions hagin dinamitat els que fa 35 anys hem procurat anar bastint! Seguim dialogant amb aquells que només monologuen! Seguim esforçant-nos, com proposa José Montilla, en superar aquesta “situació gens positiva” mostrant el nostre afecte per aquells que no ens volen tal com som sinó tal com són ells —i voldrien que fóssim.

No fos cas que, comprensius i generosos com són, ens vulguin considerar altra vegada desafectos a la Unidad de destino en lo universal espanyola! O el que és el mateix, a aquesta integritat territorial que les Forces Armades espanyoles tenen la missió de garantir.

divendres, 17 de setembre del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#13#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 21 de setembre del 2o1o

Govern d’entesa, govern d’Unitat

nov 13th, 2009

by .

No comments yet

Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten… de més a prop.

Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

www.racodelaparaula.com