Un dels pitjors handicaps que pateix el periodisme des de fa dècades és haver perdut la que hauria d’ésser una de les seves bases fonamentals: la seva llibertat incondicionada, la seva radical independència. Malauradament, hi estem tan avesats que la majoria dels ciutadans i ciutadanes ni tan sols serien capaços d’encertar a dir què és el que tradicionalment es coneixia com el Quart Poder…
Si això és cert arreu, encara ho és més al nostre país: amb la notable excepció de part de la creixent premsa digital, els mitjans de comunicació a casa nostra demostren dia rere dia la seva propensió a exercitar allò que Josep Pla anomenava un periodisme de “vol gallinaci”, de poca alçada i sense profunditat. I el que encara és més greu, un vol gallinaci d’encàrrec, mil·limètricament adaptat als interessos del mitjà on es publica. Els exemples són tan diàfans, sobretot en els dos diaris que més es venen i llegeixen a Catalunya, que no cal esmerçar tinta per a descriure-ho.
Tan clars són que sovint sembla que de Diaris Oficials de la Generalitat n’hi hagi, com a mínim, un parell: el DOCG i l’altre… Sense haver de submergir-nos en l’oceà de la memòria ni en el de les hemeroteques, només cal recordar quin mitjà imprès anunciava, en la seva edició prèvia a la intervenció parlamentària de Pascual Maragall, que el “gran problema” de Convergència i Unió era “el 3 %”… La notícia abans de la notícia? O, potser, jo t’ajudo i tu m’ajudes a mi? Dit d’una altra manera: què és primer, l’ou o la gallina? Dissortada realitat que, per descomptat, no és ni excepcional ni exclusiva d’aquest periòdic.
És per això que no ens ha de causar cap sorpresa que el primer dels criteris del Codi deontològic del Col·legi de Periodistes estableixi la necessitat “d’observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”. Les estones de lleure que ens deixin les properes jornades de festa poden fornir a tots aquells que ho desitgin l’oportunitat de dur a terme una investigació sociològica inoblidable… Només cal que rellegeixin els editorials de la majoria dels diaris del país dels darrers quinze dies, per exemple. Podran comprovar, de primera mà, com compleixen escrupolosament aquest principi fonamental del periodisme que consisteix en informar i no pas “interpretar”…
En unes condicions com aquestes —que tant van afavorir la creació la preservació del difunt oasi català— res pot ésser més lògic que les reaccions que va causar l’entrevista que la directora de TV3 va fer a José Montilla amb motiu dels efectes que va causar la nevada del 8 de març. Com hem d’admetre que, en comptes de donar-li l’oportunitat d’explicar-se i de lluir-se¸la periodista es dediqui a “interrogar-lo” o a fer que “caigui en paranys o contradiccions”?
L’ínclit Joan Ferran, l’arrenca crostes nacionalistes, té tota la raó: per quin inconcebible motiu Mònica Terribas, en comptes d’inquirir a la recerca de la veritat, no va limitar-se a permetre que Montilla digués únicament el que volia dir tal i com els seus assessors tenien previst que ho digués? Per quina incomprensible raó no va accedir a convertir la teòrica entrevista en una nova roda de premsa sense preguntes en prime time? Per què se li acudí boicotejar aquest tipus de declaracions tan agraïdes que s’han convertit en habituals? Per què? Per què?
Potser perquè considerava —pobra ingènua, desinformada i desencaminada noia…— que aquesta era i és la seva obligació com a periodista?
dimarts, 30 de març del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
[download#143#image]
Publicat al Tribuna.cat, el 30 de març del 2o1o
