mestres

En comptes d’embrancar-nos en discussions bizantines sobre la millor manera de solucionar els problemes de l’educació al nostre país, fóra bo de fixar-se en allò que fan d’altres i provar d’aplicar-ho. No em refereixo pas al cas excepcional de Finlàndia, repetit fins a l’avorriment, sinó al de països més propers, com França o Alemanya.

I, sobretot, seria bo evitar de caure en la temptació de cercar pedaços imaginatius i ineficaços en comptes d’enfocar el problema d’arrel. Fins que els nostres fantàstics polítics no siguin capaços d’oblidar les seves necessitats electorals, ben poc hi haurà a fer. Les modificacions en les polítiques educatives segueixen fent-se pensant més en tractar d’acontentar, al mateix temps, els mestres i els pares i mares que no pas centrant-se en objectius pedagògics: millorarà el nivell educatiu la genial proposta d’Ernest Maragall de començar una setmana abans les classes i fer una setmana fantasma al febrer?

Per sort, de tard en tard apareixen persones que es preocupen realment del que hauria d’ésser l’element essencial – cada vegada més negligit – de l’educació: l’alumnat. Mal d’Escola (Chagrin d’école), de Daniel Pennac, Editorial Empúries, 2007, ens retorna a l’origen, al punt de sortida d’on mai no ens hauríem d’haver allunyat: la satisfacció concreta de les necessitats de tots i cadascun dels alumnes. No tant en general, com a grup, com a generalitat, sinó com a persones individualitzades. És important l’escola, és clar, però més encara que es tingui en compte cada alumne, un per un, de manera individual. Només atenent les necessitats particulars de cada alumne, úniques i irrepetibles, serà possible assolir un nivell educatiu exigent i raonable.

El genial escriptor de Comme un roman o Au bonheur des ogres parteix de la seva pròpia experiència per a transcendir-la. Afectat per una malaltia quasi desconeguda – i més quan ell era petit – anomenada disortografia, durant anys i panys obtingué les pitjors notes possibles i fou considerat com una completa nul·litat tant per part de la seva família com pels seus successius mestres. Tots plegats estaven convençuts que mai no se’n podria treure res de bo, d’aquell alumne tan nefast, tan incapaç d’aconseguir el més elemental aprenentatge.

Fins i tot ara, essent com és un autor més que reconegut internacionalment, amb obres traduïdes a multitud d’idiomes, la seva quasi centenària mare, afectada per les pèrdues de memòria que comporten la senilitat, encara demana un altre dels seus fills si creu que el seu germà, en Daniel, «se’n sortirà, algun dia»...

Amb una més que encertada combinació literària on s’hi barregen, amb una dosi ajustada d’humor i emotivitat, els records d’infància, les seves vivències com a professor i les confessions de mares i pares amb fills amb dificultats escolars, ens presenta la millor recepta contra el fracàs escolar: aconseguir que els mestres descobreixin, darrera de cada alumne amb dificultats escolars, la llavor d’un adult en formació ple de dubtes però també d’immenses possibilitats. Defensa la importància cabdal, definitiva, de trobar, en el moment precís, aquella persona – sovint, només aquella – que pot donar-te el cop de mà que et cal per a no naufragar en el massa estricte, poc flexible i despersonalitzat oceà del sistema educatiu.

L’esforç, l’estimació, la vocació i l’amor dels pares i mares i dels mestres com a base de la formació integral – emocional, intel·lectual, moral i cognitiva – dels alumnes, dels infants i adolescents. D’aquells alumnes que són, per damunt de tot, persones. Persones joves que cerquen, mig a les palpentes, el seu espai al món.

En transcric un paràgraf que no pot ésser més exacte ni més diàfan:

« Els nostres «mals alumnes» (alumnes considerats sense futur) no vénen mai sols a l’escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjós insatisfets, de renúncia fu­riosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. Mireu-los, ja vénen, amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no haguem pelat la ceba. Això és difícil d’explicar, però sovint n’hi ha prou amb una mi­rada, una paraula amable, una frase d’adult confiat, clar i estable, per dissoldre aquestes penes, alleugerir aquests esperits, instal·lar-los en un present rigorosament d’indi­catiu.

Naturalment el benifet serà provisional, la ceba es recompondrà a la sortida i és clar que demà haurem de tor­nar-hi. Però ensenyar és això: és tornar a començar fins a la nostra necessària desaparició com a professors. Si no som capaços d’instal·lar els nostres alumnes en el present d’indicatiu de la nostra classe, si el nostre saber i el gust de dur-lo a la pràctica no agafen en aquests nois i noies, en el sentit botànic del verb, la seva existència trontollarà damunt dels sots d’una mancança indefinida. Es clar que no haurem estat els únics d’excavar aquestes dotades o de no haver-les sabut tapar, però igualment aquests homes i aquestes dones s’hauran passat un o més anys de la seva joventut aquí, asseguts davant nostre. I no és pas poca cosa, un any d’escola malmès és l’eternitat dins un pot de vidre. »

Mal d’escola, pàgines 60 i 61

© Daniel Pennac, 2007 © Editorial Empúries, 2008

En síntesi, una obra del tot aconsellable, quasi gosaria aventurar que imprescindible, per a tots aquells mestres i mares i pares que hagin decidit convertir els seus alumnes o els seus fills i filles en la primera i primordial prioritat de la seva professió i de la seva vida.

dissabte, 4 d’abril del 2oo9

PS: Com sempre, convido a tothom a llegir el llibre i a fer-me arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva anàlisi  sobre l’obra.  Mercès d’avançada.

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#203#image]

Comparteix