Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Mariano Rajoy

La síndrome d’Estocolm de CiU

Com és prou sabut, la síndrome d’Estocolm és un estat de pertorbació mental que pateix la víctima d’un segrest mitjançant el qual desenvolupa una relació de comprensió i fins i tot d’estimació envers el seu segrestador. En alguns casos, com els de violència de sexe o domèstica, el lligam emocional creat comporta un lligam patològic que impedeix separar-se d’aquell que et maltracta.

Si Convergència i Unió no fos una formació política sinó una persona, ja faria temps que algú que se l’estimés l’hauria enviada al psicòleg, més encara, al psiquiatre, a fi de seguir un tractament que permetés alliberar-la de la seva evident patologia autodestructiva. Un tractament rigorós i urgent que evités que amb la seva tan desassenyada com desastrosa actuació se seguís provocant danys a ella mateixa com, sobretot, a la totalitat del país.

Certament, col·laborar amb l’estat que et sotmet a una humiliant i degradant explotació colonial —com fan, en menor o major mesura tots els partits catalans— és prou greu, però fins i tot es podria arribar a entendre en situacions excepcionals.

O, si més no, si se n’obté algun profit. Per més que fossin criticables, els pactes anteriors de CiU amb els successius governs del PSOE i del PP es podien, almenys, justificar pels escarransits rèdits que oferien a Catalunya. La famosa política de peix al cove era miserable, però almenys mínimament productiva.

Per contra, la col·laboració d’aquesta setmana, és, directament, de frenopàtic: el nou govern espanyol no tan sols no té intenció de pagar-nos ni els 1.450 milions que ens deu del Fons de competitivitat ni els 759 de l’addicional tercera —ho difereix fins les calendes gregues—, sinó que culpa les autonomies del desmesurat augment del dèficit fiscal. I, com a solució, proposa una versió actualitzada de la LOAPA, que lligaria de mans i peus el ja prou migrat poder de decisió financera de la Generalitat.

Tot seguit, anuncia un augment d’impostos sense precedents, que duu a Duran i Lleida a declarar que l’augment de l’IRPF “castiga especialment les classes mitges i lògicament les rendes de treball” i comporta que l’expeditiu Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, indiqui que no només és contraproduent, sinó que pot esdevenir “asfixiant”.

I, tot just al cap de quatre dies, CiU afegeix els seus 16 vots als del PP per a que aquestes mesures es puguin dur a terme!

A banda que, a diferència d’ocasions anteriors, els catalans i catalanes no n’obtindrem res, d’aquest suport tan innecessari com perjudicial, la gran pregunta no és tan econòmica sinó política, o més ben dit, ètico-política: és lícit, moralment, col·laborar amb aquells que et volen mal? És admissible donar suport al partit que maltracta, un dia sí i l’altre també, Catalunya? Que converteix l’anticatalanisme i la crispació en el seu model quotidià de conducta?

Un partit que, entre tantes i tantes altres incomptables mostres d’uniformisme i assimilacionisme espanyolitzador, va convertir —en col·laboració amb el PSOE— l’Estatut, que representava la voluntat majoritària de la ciutadania de Catalunya, en un ridícul i lil·liputenc joc de la Senyoreta Pepis? Que duu al seu ADN l’herència del genocidi cultural franquista que propugna la persecució i progressiva eliminació de la llengua catalana, el més destacat i irrenunciable exponent del nostre esperit identitari?

Davant d’aquesta seva decisió, sorgeix, inevitablement, una pregunta: quan la Convergència i Unió d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida es defineix com a “nacionalista”, a quina nació es refereix? A la nostra o a la grande y libre espanyola?

 divendres, 13 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de gener del 2012

Comparteix

Luis de Guindos, la millor elecció

Davant la satisfacció de les autoritats europees, el govern espanyol ha canviat el president que parlava —i, sobretot, prometia— més del compte pel que mai no diu res ni es compromet a res. Mariano Rajoy ha convertit el silenci, la indecisió i, fins i tot, la inacció en la seva patent de cors. La seva impertorbable passivitat ha pres model del vell adagi que estableix: “Qui res no fa, no s’equivoca”. Això sí, sense ésser capaç de copsar el seu rerefons irònic.

Alguns ho consideren un gran mèrit. En realitat, més aviat sembla que el polític gallec ha transformat la necessitat —per no dir, el handicap o defecte— en virtut, car quan parla o decideix tendeix a posar no un, sinó tots dos peus a la galleda. Només cal recordar quan, en la seva condició de coordinador del govern espanyol davant del desastre del Prestige, declarà que del petrolier enfonsat només en sortien “unos pequeños hililtos (…) con aspecto de plastilina”.

La seva incontrovertible habilitat en fer allò que no toca quan no toca l’ha posada de nou de manifest amb el nomenament de Luis de Guindos com a Ministre d’Economia i Competitivitat. Com es podria escollir alguna persona més adient per a provar de fer tornar a surar el titànic de l’economia espanyola que aquell que pilotava a la península ibèrica Lehman Brothers? Qui millor que aquell que regia el destí de l’iceberg que obrí la primera i principal via d’aigua que en provocà l’enfonsament?

No podria haver escollit millor. En primer lloc perquè hi haurà una bona pila de ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol que estaran exultaran d’alegria en comprovar amb quina generositat es compensa el responsable de la desaparició d’una part importantíssima dels seus estalvis de tota la vida.

En segon, perquè la seva experiència al front d’aquell solidíssim gegant financer sens dubte li servirà per a convertir, definitivament, el miratge amb peus de fang de l’economia espanyola en un ermot irremeiable. I —per què no?— el seu concepte, en un oxímoron!

 dissabte, 7 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Comparteix

El programa ocult del PP

El PSOE —i el PSC, la seva submisa delegació territorial a Catalunya— s’han passat més de tres mesos repetint fins a l’extenuació que el Partido Popular no tenia programa, que Mariano Rajoy no feia més que vendre aire, que la seva campanya consistia en limitar-se a no dir res ni comprometre’s a res, fent honor a la seva condició de gallec, navegant entre dues aigües, sense que es pogués saber si baixava o pujava l’escala.

Tot d’una, constatant que aquesta descafeïnada argumentació no havia produït els resultats desitjats, i que s’estaven acostant més que perillosament a l’abisme de la pèrdua absoluta de poder, a algun dels assessors del desmemoriat Alfredo Pérez Rubalcaba se li va acudir canviar l’estratègia, acusant els seus rivals de tenir “un programa ocult”. Un programa ocult similar al de la dreta catalana, que no té altre objectiu que desmantellar d’estat del benestar.

La futura exministra de defensa —aquesta excelsa Carme Chacón que no tan sols no sap quant val un cafè, sinó ni tan sols quin és el seu prou generós sou— s’ha afanyat a mostrar-se de nou obedient i ha fet seu l’eslògan, assegurant que el programa ocult del PP se centrarà en aprofundir les retallades socials. Començant, no cal dir-ho, per les pensions i les prestacions d’atur, pilars bàsics del sistema laboral espanyol.

Davant d’aquestes declaracions dels autoanomenats socialistes, hom no sap si ha de prevaldre la perplexitat o la indignació. O, més aviat, una irada combinació d’ambdues… Tot i tenir consciència que la coherència política és un bé cada vegada més i més escàs —fins el punt que ha esdevingut un oxímoron inqüestionable—, com és possible que es pugui acusar, de manera consecutiva, a un mateix partit de “no tenir programa” i de “tenir un programa ocult”?

Amiga Chacón, abans de marxar de nou cap a Espanya i oblidar-te de nosaltres durant quatre anys més, respon-me, si no és demanar-te massa, una sola pregunta: “Com ha de tenir-lo ocult, si havíem quedat que el PP no en tenia, de programa?”

dijous, 17 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Campanya electoral 2011 (I)

Altra volta ha començat una nova campanya electoral. En principi, la més prescindible i innecessària dels darrers temps: el Partido Popular ho té tot a favor per a assolir una majoria absoluta més que folgada a les corts espanyoles. La gavina imperial de la dreta centralista podrà tornar a sobrevolar lliurement i impune el firmament de la península. Incloent-hi les poc agraïdes i insolidàries possessions colonials catalanes, on a Alicia Croft Sánchez Camacho se li obrirà de nou la veda per a practicar el seu tan pedagògic joc de bombardejar immigrants il·legals i símbols independentistes.

Això, és clar, si la dictadura de les enquestes electorals no falla. D’aquestes fabuloses i imparcials enquestes d’intenció de vot que se’ns presenten com si fossin un fruit estrictament estadístic i objectiu, quan tots sabem que no reflecteixen allò que han opinat els entrevistats, sinó que — paradoxalment— no són fetes públiques fins que no han passat un filtre corrector, que les adapti al pronòstic, a la conveniència i l’interès dels que les han encarregades.

Tot amb tot, l’anunciada majoria absoluta del PP l’obtindria no tant —o no gens— per mèrits propis (Mariano Rajoy, “el señor de los hilillos” sembla haver après de la catàstrofe del Prestige i encara enraona menys que no sembla raonar), sinó per demèrits del PSOE.

D’aquest PSOE fagocitador “dels 25 del PSC” —convertits en hieràtiques i submises figures del Museu de Cera Socialista espanyol tan aviat com creuen el llindar del Congrés dels Diputats—, que no tan sols ha llençat per la finestra el seu (teòric) socialisme —tot cedint la sobirania espanyola al neoliberalisme europeu—, sinó que ha deixat, per als annals de la història, una obra que d’ara endavant s’estudiarà ineludiblement a totes les Universitas: el Manual Definitiu de com no s’ha d’afrontar una crisi econòmica.

Per la seva banda, CiU ha decidit aprofitar la oportunitat per a eliminar l’ínclit Duran i Lleida del debat successori de la seva formació, enviant-lo de cap de llista a Madrid, a veure si descobreix el seu El Dorado particular a les espanyes, es conforma amb un ministeri i deixa de fer la guitza als seus germans grans de Convergència Democràtica de Catalunya. Al cap i a la fi, si no fos pel component nacional, el democristià s’hi sentiria com a casa, cómodament arraulit a la falda del PP.

Pel camí, el líder unionista ha anat llaurant llavors d’amistat entre els pagesos andalusos i estremenys —els quals “reben un PER per a passar un matí o tota la jornada al bar del poble”—, els homosexuals —“Si algú vol anar al psicòleg per a canviar la seva sexualitat, hi té tot el dret”— i els immigrants —“la immigració és un problema”, entre d’altres motius perquè “els nouvinguts endarrereixen el nivell de l’escola pública”.

Liberals, demòcrates, integradors i sempre tan comprensius senyors del Partido Popular, si decideixen regalar-li algun ministeri al seu tan addicte i fidel company Duran i Lleida, si us plau, que no sigui el de Defensa —i, menys encara, el d’Immigració!

dissabte, 5 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat al Diari de Terrassa, el 8 de novembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Rajoy, no és propi d’un país normal

El mai prou admirat Mariano Rajoy —seguint submisament les passes de l’ínclit i molt ben remunerat José Maria Aznar— l’ha encertada de nou en declarar que “No he vist cap demanda enlloc perquè aquí [al Senat] haguem de treballar usant traducció simultània, això en un país normal no es produeix”.

A més d’encertar-la de ple, ha demostrat que la fortuna i la gràcia de déu afavoreixen l’estat espanyol, destinant-hi un incontestable líder de l’oposició. Un candidat a president del govern amb un nivell cultural i intel·lectual extraordinari, que no admet comparació possible amb els seus homònims europeus: no tan sols no té els coneixements d’anglès mínimament exigibles —la qual cosa l’aïlla de la comunitat internacional— sinó que tampoc de tres de les quatre llengües cooficials de l’estat que algun dia aspira a representar.

Com hauria d’ésser normal fer servir traducció simultània a les cambres legislatives d’un país normal? Si entenem, és clar, que un país normal és aquell amb una sola llengua oficial… Si tots els seus ciutadans i ciutadanes tenen com a pròpia la mateixa llengua, quin sentit té fer servir la traducció simultània!

Ara bé, als països que Rajoy no deu considerar normals —tots aquells que tenen com a oficials més d’una llengua— el que es no tan sols normal sinó també natural és que els seus parlaments puguin fer servir, amb normalitat, en l’ús de les seves funcions, qualsevol d’elles. Quan algun dels membres de les cambres no ha volgut, o no ha estat capaç —no tothom pot assolir l’excel·lència cultural i lingüística del líder del PP— d’aprendre-les, la traducció simultània s’empra igualment amb normalitat. Els exemples de Bèlgica i Suïssa són, en aquest sentit, paradigmàtics.

De la mateixa manera, tant en aquests països plurilingües normals com en d’altres —des del petit Luxemburg a l’immens Canadà— no únicament és normal que tots els documents i disposicions es redactin simultàniament en les diverses llengües de l’estat, sinó que és legalment obligatori que es faci. Una imposició legal pensada expressament per a evitar la discriminació i la indefensió dels ciutadans que tenen com a pròpia alguna de les llengües minoritàries al seu país.

És clar que en aquests països normals — o no normals, si emprem la generosa, comprensiva i tan democràtica terminologia rajoienca— això ho consideren tan i tan normal que ni tan sols s’ho plantegen. Per quin motiu tots i cadascun dels ciutadans del seu estat no haurien de poder gaudir de la possibilitat d’emprar, en una absoluta condició d’igualtat, la seva llengua pròpia quan és diferent de la majoritària?

Per tot plegat, no podem més que felicitar al gran Don Mariano per carregar-nos de raons una volta més, i convidar-nos als catalans —així com a la resta de nacions sense estat de la península encara colonitzades— a convertir-nos, per fi, en un país normal, tot separant-nos del seu tan normal i respectuós Estat espanyol.

dijous, 20 de gener del mmxi

© Cesc Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 20 de gener del 2o11

[download#265#image]

Comparteix



La culpa és del PP…

Després que el seu company de partit —l’amic del ribot rebaixa Estatuts— Alfonso Guerra l’acusés “d’estar una mica en l’estratosfera” i a dedicar-se a “elucubracions planetàries”, José Montilla ha aplicat el Llibre d’Estil del PSOE i ha assegurat que la culpa de tot plegat és del PP. Seguint les recomanacions de la bíblia socialista, ha manifestat que el responsable dels problemes de l’Estatut és el Partit Popular que fou qui “presentà el recurs” al Tribunal Constitucional i del seu líder, Mariano Rajoy, que l’autoritzà.

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001105285131

[download#107#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10



És l’economia, senyor Rodríguez Zapatero…!

Des del primer dia, un dels trets que amb més força han caracteritzat Rodríguez Zapatero ha estat la seva innata capacitat de sorprendre. Va quedar palesament demostrat des dels seus inicis, quan presentà una candidatura que semblava testimonial al 35è congrés federal del PSOE. La seva temptativa de disputar-li la secretaria general del partit a José Bono, l’indiscutible favorit per a accedir al càrrec, va fer riure a la immensa majoria dels analistes polítics: com podia, aquell jove pràcticament desconegut, que mai no s’havia mogut entre les tramoies del partit, creure que podia fer ni tan sols ombra al vell baró socialista, que tan avesat estava a moure’s sigil·losament entre les bambolines del poder?

Tot i que era presumible que aquell nouvingut pogués comptar amb els vots i el recolzament del cada dia més devaluat sector guerrista – que tot indicava que no tenia intenció de perdonar a Bono que hagués fet mans i mànigues per a que fos descartada la candidatura que avalaven, encapçalada per Matilde Fernández – feia la impressió que no tenia cap oportunitat, que tan sols complia una funció utilitària, per a donar una patina de legitimitat al sistema de primàries del PSOE. Davant l’estupefacció general, va resultar escollir secretari general.

Des de llavors, la seva especialitat – bé, una de les dues que més el defineixen, junt amb la de prometre, de prometre a tort i a dret…! – és posar cap per avall els pronòstics i les previsions més teòricament fiables. Tot i comptar amb una innegable dosi de fortuna – si és que se’ns permet la indelicadesa d’anomenar així la manca de sensibilitat del govern del PP quan va pretendre manipular la informació que tenia al seu abast sobre el pitjor atemptat terrorista patit mai per Europa (si descomptem, és clar, els bombardejos sobre la població de la guerra civil i la II guerra mundial, és clar) – no només va aconseguir convertir-se en president de l’estat espanyol, sinó també aconseguir en cada moment els recolzaments imprescindibles per a mantenir-s’hi.

Per tot plegat, no ha de sorprendre a ningú que aprofités el debat que, de manera grandiloqüent i amb voluntat unificadora, els espanyols anomenen del Estado de la nación, per a portar a la pràctica una intervenció que emulava els artistes de circ i convertia en realitat el seu vell adagi: senyors i senyores, més difícil encara! Després que el seu anterior rival, José Bono – aquest socialista de caire progressista i plural que cada dia esdevé més popular – li servís l’oportunitat en safata, va aconseguir el prodigi mai vist d’unir en una sola les dues característiques que millor defineixen el seu talante: la capacitat de sorprendre i la seva il·limitada capacitat de prometre!

De nou va sorprendre tothom, i sobretot el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, amb tot un seguit de promeses que semblaven inassumibles per a una administració que ha patit una caiguda recaptatòria tan acusada, a causa de la crisi… Entre d’altres costoses inversions i actuacions, prometé un nou Pla Vive per a la renovació dels autobusos, una ampliació dels xecs de restaurants que reben molts treballadors, ampliar amb 70 milions d’euros les beques per a estudiants en atur, una ajuda de 2.000 euros per a la compra de nous automòbils… Fins i tot va anunciar, pel que fa als centres públics d’ensenyament – que tan sobradament tenen cobertes les seves necessitats essencials… – que tots els seus alumnes que cursin 5è de primària el proper any comptarien amb un ordinador personal…

Davant les evidents i airades mostres d’incredulitat que van fer patents els restants grups parlamentaris, el secretari general del PSOE va descobrir la recepta secreta que permetrà quadrar l’aparent contradicció que suposa anunciar un augment considerable de les despeses de l’estat quan aquest han reduït visiblement els seus ingressos. La solució, que sabria fins un nen de 5è de primària – tot i que no tingués portàtil – no pot ésser més simple: abaixar cinc punts més l’Impost sobre societats de les empreses de menys de 25 treballadors que contracten algun treballador aturat…!

Com no hi havia pensat pas ningú, abans que ell? Com és possible? Si no podia ésser més senzill: si els teus ingressos actuals són insuficients per a complir els teus compromisos, la solució és evident: reduir els ingressos encara més i ampliar els compromisos!

diumenge, 24 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#119#image]

Comparteix

Conxorxa contra el PP

El PP ha reaccionat amb una més que justificada indignació davant la decisió de l’Audiencia Nacional de processar alguns dels seus càrrecs electes madrilenys per uns presumptes delictes de corrupció! Tenen tota la raó i una mica més i tot: a quin irresponsable se li acut, a aquestes alçades, posar en perill el sistema de retribució variable que ha permès que tants i tants valuosíssims personatges de la majoria de partits polítics es decidissin a posar la seva superlativa intel·ligència al servei de la gestió de la res pública?

Com pot la Fiscalia de l’Estat permetre-ho? Com s’entén? Ni que el sempre gloriós Reino de España fos una república Bananera…! Ells mai no ho farien! Ells, els del PP, aquells que van governar a Madrid durant dues inoblidables legislatures, amb tant d’encert i un tan curós respecte pel pluralisme i per la diversitat lingüística i cultural de l’estat, mai no ho farien…!

Ells, els demòcrates i constitucionalistes de tota la vida, mai no ho farien. Mai, ni en una sola ocasió, mentre van ésser responsables del govern espanyol – d’aquell govern del qual un tan entranyable record en servem la majoria dels catalans… – no se’ls hi va acudir recórrer a la Fiscalia de l’Estat per a cap altre objectiu que no fos purament i estricta judicial i imprescindible…

Com tampoc mai se’ls hi hauria acudit l’obscè pensament de recórrer a altres instàncies judicials més elevades – com podrien ésser el Tribunal Suprem o el Constitucional – per tal de judicialitzar la política i aconseguir per mitjans espuris allò que no havien estat capaços d’assolir a les urnes en una contesa electoral.

A aquest partit paradigma de la democràcia mai no se li hauria acudit sol·licitar a altes instàncies judicials la il·legalització de Tribunal Suprem pel mer fet d’haver estat incapaços d’obtenir els resultats que esperaven, elecció rere elecció, ja sigui a Euskadi o a Boadilla del Monte! Mai de la vida se’ls hi hauria passat pel cap impulsar una llei de partits pensada únicament i exclusiva per a deixar fora de l’àmbit democràtic una opció electoral que manté permanentment la fidelitat d’uns votants que representen un 15 % de l’electorat d’una Comunitat autònoma! Mai de la vida! Mai!

De la mateixa manera, algú és capaç d’imaginar al PP no essent escrupolosament respectuós amb la indispensable independència de justícia? Algú pot concebre la possibilitat de que posés en perill un dels pilars que garanteixen la imprescindible separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial? D’arriscar-se imprudentment a dinamitar un dels fonaments bàsics de l’estat de dret? Algú se l’imagina impugnant davant del Tribunal Constitucional una Llei Orgànica aprovada al Congrés del Diputats espanyols després d’haver rebut la seva perceptiva aprovació en un referèndum?

O bé provant de nomenar membres d’aquest tribunal de garanties constitucionals a juristes fidels al seu ideari, que garanteixin una resolució d’acord amb els seus interessos? O – fem encara més política ficció – d’exigir, basant-se en excuses peregrines i fets circumstancials, la recusació d’algun dels altres membres del tribunal preveient que el seu vot serà contrari a allò que ells voldrien?

És absolutament inconcebible! Ens resultaria del tot impossible, per més que cerquéssim, trobar un sol ciutadà del nostre país que cregués que el Partit Popular ha tractat, encara que sigui només una sola vegada, d’instrumentalitzar la justícia o de servir-se’n per als seus interessos personals o partidistes…! No el trobaríem ni cercant deu anys seguits…

Quanta raó assisteix a Mariano Rajoy, el sòlid i indiscutible líder del PP, en denunciar públicament que “mai fins ara no s’havia fet un ús tan partidista de la Fiscalia de l’Estat…”

dijous , 12 de febrer del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#64#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD