Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

justícia

Lògica filològica

des 4th, 2008
by .
No comments yet

Alguns partits polítics —amb el PP al capdavant – creuen que la lògica i el sentit comú poden ésser substituïts per la imposició i per la visió esbiaixada de les lleis. Consideren que allò que no han pogut obtenir mitjançant el sufragi universal ho podran assolir a cops de Constitució. Com si la Carta Magna espanyola signifiqués el garant de les essències pàtries i del immobilisme més caduc…

Amb tot, sovint s’emporten alguna sorpresa desagradable. Ho hem pogut comprovar amb la recent sentència del Tribunal Suprem que ha reconegut el títol de Filologia Catalana per a l’acreditació de coneixement del valencià a les oposicions docents del País Valencià. La sentència dóna la raó al Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV-Iv) contra la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, que s’ha negat reiteradament a homologar els títols de filologia valenciana amb els de la catalana en les oposicions del personal de la seva administració.

Una sentència que, en realitat, no hauria de sorprendre ningú. En primer lloc, perquè la realitat no és legislable: malgrat que l’Estatut ha volgut referir-se únicament al valencià i defugir el terme català, des del punt acadèmic no hi ha dubte de que es tracta de dues maneres diferents de descriure la mateixa llengua. En segon lloc, perquè del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV) ha dictat una quinzena de resolucions judicials reconeixent aquesta evidència científica.

Malgrat tot, l’executiu de Francisco Camps, amb la seva coherència habitual – recordem les declaracions de membres del PP valencià exigint respecte a la justícia i acusant de manca de sensibilitat democràtica aquells que gosaven criticar els autos que acordaven clausurar els repetidors de TV3… – i entestat en lluitar contra el sentit comú, es nega a acceptar la decisió del Tribunal Suprem!

Presentarà un recurs davant del Tribunal Constitucional, ja que el Suprem exhaureix la jurisdicció ordinària i no admet apel·lacions. Defensa el recurs en comunicat de marcat to polític, sense cap mena de base jurídica… Comunicat, tot cal dir-ho, que ni tan sols han tingut el detall de redactar en el idioma que diuen defensar!

En realitat, es tracta d’una mesura de tipus dilatori: el govern valencià sap prou bé que l’alt tribunal espanyol no anar en contra de les seves pròpies resolucions, que creen jurisprudència. Resolucions com la que va fallar en contra del mateix govern valencià, quan pretenia impedir que els estatuts de la Universitat de València admetessin que la llengua valenciana podia també ésser anomenada “llengua catalana”. En aquella sentència, la 75/1997, que ben segur que no han aconseguit esborrar de la seva memòria, s’establia, de manera concloent que el valencià podia ésser “conegut també com a català, en la <<seva dimensió acadèmica>>”…

Cal celebrar, doncs, que no sempre el PP acabi trobant en el Tribunal Constitucional la solució dels seus problemes!

dijous, 4 de desembre del 2008

[download#200#image]

Els problemes reals dels ciutadans

set 7th, 2008
by .
1 comment

Es trist, molt trist, comprovar la mediocritat dels partits polítics catalans… Molt trist! I encara ho és més prendre consciència de com segueixen entestats en preocupar-se d’assumptes del tot irrellevants, fútils i sense cap mena d’interès ni de relació amb els interessos reals de la ciutadania…

En els darrers temps ho hem pogut constatar més que mai, encara. En comptes de preocupar-se d’assumptes verament importants, insisteixen en tractar d’aconseguir que el govern espanyol i el seu president, el Senyor de les Promeses, compleixi amb el finançament que estableix el nou estatut.

Al cap i a la fi, un tema menor, quasi insignificant, del qual només en depenen alguns dels serveis més prescindibles: educació, sanitat, obres públiques, justícia…! Al cap i a la fi, quina rellevància pot tenir, per a la majoria dels ciutadans, que el finançament sigui just i suficient? A qui li afecta, si la Generalitat té o no prou diners per a cobrir les seves despeses corrents?

Què és el pitjor que podria succeir? Que les escoles hagin de tancar? Que els hospitals i els centres sanitaris públics no puguin atendre els malalts? Que les infraestructures bàsiques per al funcionament del país quedin ajornades sine die i l’economia productiva s’ensorri? Que el sistema judicial quedi encallat per sempre més?

És per això que resulta gratificant que hi hagi un partit que conservi els seus principis, compleixi el seu programa electoral i es preocupi, de veritat, pels “problemes reals de les persones”, per allò que realment els preocupa i afecta. Que deixi enrere les trivialitats i les foteses i es centri en tot allò que repercuteix, de manera directa, en el interès, el benestar i en les necessitats més bàsiques, elementals i immediates dels ciutadans…!

Quina fortuna tenim, de que el Parlament compti amb un partit no-nacionalista que es preocupi per un assumpte tan absolutament prioritari i fonamental com el de si en alguns ajuntaments catalans onejarà, per un dia, la bandera estelada…! Quina sort, què es dediqui a denunciar-ho…! Quina sort!

Endavant, nois! Endavant! Segur que tots aquells que, per manca de finançament suficient, no poden matricular els seus fills a l’escola que volen, que han de patir les llistes d’espera als hospitals, que es queden col·lapsats cada dia a les carreteres o sofreixen el caos de rodalies, o que fa una pila d’anys que esperen la resolució d’un judici… us agrairan que us preocupeu d’allò que realment els afecta…!

Això sí que és preocupar-se dels problemes reals de la ciutadania!

diumenge, 7 de setembre del 2008

Indultar en Franki?

mai 30th, 2008
by .
No comments yet

Els terrassencs hem tingut el privilegi de rebre la visita de la consellera de Justícia, Montserrat Tura. Més encara, ens ha beneït amb les seves paraules, recordant que en Franki haurà de complir la pena de presó. I ho haurà de fer perquè <<existeix una sentència ferma d’un tribunal>>.

Té tota la raó, la consellera del PSc: quan hom és condemnat ha de complir la condemna…, a no ésser que sigui indultat!

Heus ací on rau el problema: els seus companys de partit que governen a l’Estat espanyol no han considerat quLlibertat Frankie en Franki el mereixi, malgrat el munt de mostres de suport que ha rebut des de totes bandes.

És evident que un delicte tan perillós i malèfic com el de tractar de despenjar una bandera no mereix ésser indultat… Els indults s’han de reservar, com ho ha fet el govern espanyol, per a casos excepcionals…

Van ésser indultats, per exemple, els agents de la Guàrdia Civil condemnats per torturar a Kepa Urra. Amb la qual cosa, no tan sols no van haver d’ingressar a presó, sinó que tampoc no van haver d’abandonar el cos.

Igualment, el 2005, Rodríguez Zapatero va creure oportú indultar quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat un ciutadà del Senegal: Mamadou Kane.

Potser volia mostrar-se tan humanitari com Aznar, que havia fet el mateix l’any 2000 amb catorze agents condemnats per tortures.

No va ésser indultat, però si es va beneficiar de reducció de la condemna el jove que va acabar amb la vida de Guillem Agulló, condemnat a catorze anys de presó, dels quals tan sols en va complir…quatre! Per a poder presentar-se, poc després com a regidor per al grup d’ultradreta AN…!

Amb aquests precedents, és clar que hem de donar la raó a l’amiga Tura: es tractava de delictes lleus, que no provocaven cap tipus d’alarma social, no pas com el d’en Franki…! Com pot ningú pensar que el govern espanyol del PsoE – amb ministres catalans – es plantegi indultar-lo havent estat condemnat per un delicte tan greu i imperdonable?

divendres, 30 de maig del 2008

PS: Amics regidors d’ERc de Terrassa, teniu present, quan dormiu ben calentons als vostres llits, que si el govern tripartit de la nostra ciutat, amb la vostra aquiescència, no l’hagués denunciat per un ridícul estrip a la bandera, en Franki no passaria les nits en una cel·la…!


Safe Creative #0805190673221

Premsa i llibertat

mai 3rd, 2008
by .
No comments yet

Avui és el Dia Internacional del Periodista – o algun altre títol grandiloqüent d’aquests (que acostumen a adornar el més pur no-res…) – i la major part dels mitjans de comunicació s’han encarregat de posar-ho de manifest. Jo, com no podia ésser d’altra manera, malgrat que ni sóc periodista ni tinc pas cap intenció d’ésser-ho, m’afegeixo a la celebració.

Els mitjans espanyols, televisius sobretot, han posat un èmfasi espacial en un estudi de Reporters Sense Fronteres que assenyala que hi ha uns dos-cents periodistes al món empresonats per raons ideològiques. I, d’entre els estats on la premsa no es pot practicar lliurement i on no es garanteix l’exercici de la llibertat d’expressió han destacat la presència de l’Estat espanyol.

I ho han fet per a referir-se a Euskadi, on hi ha periodistes que són perseguits i amenaçats pel sol fet de tractar de defensar i expressar les seves idees amb llibertat. I no només periodistes, sinó també professos o catedràtics universitaris. Alguns d’ells, han de dur escorta. D’altres han hagut de marxar del País Basc davant la por d’ésser represaliats.

Una situació del tot lamentable, al blasme de la qual sóc el primer en sumar-m’hi. Res no justifica la restricció de la llibertat d’expressió. Res! Ni la – sempre teòrica – defensa dels més alts principis i idees. Res!

Res no justifica que ningú pugui ésser privat del dret inalienable d’expressar i fer públiques les seves idees i opinions, per més oposades que puguin ésser al sentir de la majoria o d’aquells que pretenen imposar la seva voluntat. I, menys encara, si es recorre a l’ús de la violència per a aconseguir-ho.

Ho repeteixo: res ni ningú justifica el recurs de la violència. Cap idea ni ideologia. Cap noció d’estat, de país o de pertinença a una comunitat nacional. Com sempre he defensat – i seguiré defensant fins al meu darrera alè – l’ús de la violència deslegitima qualsevol idea o principi, per més elemental o noble que pugui semblar.

És per això que aplaudeixo, amb l’energia i entusiasme que l’ocasió mereix, la crítica inqüestionable que s’ha fet des dels mitjans de comunicació espanyols a la restricció de l’exercici de la llibertat d’expressió que pateixen els periodistes a Euskadi, a causa de l’amenaça terrorista.

I aplaudeixo, encara amb major entusiasme, que tots ells ho hagin fet sense deixar-se dur pel partidisme o la subjectivitat i que hagin mostrat una total unanimitat denunciant tots els periodistes que pateixen a causa de la vulneració de la llibertat d’expressió a Euskadi: tant els que són amenaçats per Eta com aquells que són empresonats o no poden expressar la seva visió abertzale perquè els seus diaris en llengua basca han estat clausurats i il·legalitzats…!

O potser no ho han fet, s’han deixat dur pels seus prejudicis i tan sols han denunciat els periodistes que pateixen el costat fosc del nacionalisme basc i no pas els seus companys de professió que sofreixen la banda obscura del nacionalisme espanyol?

dissabte, 3 de maig del 2008

PS: Un desig final – compartit per la immensa majoria de la població – que Eta lliuri les armes, unilateralment, sense treves ni condicions, i desaparegui per a no tornar mai més. Així es faria el primer pas per a que, per fi, la pau i la llibertat siguin una realitat per a tots els ciutadans d’Euskadi!

Crim i càstig ?

abr 29th, 2008
by .
No comments yet

La justícia i el codi penal parteixen de dues idees força, de dos principis bàsics, el incompliment dels quals els desvirtua: presumpció d’innocència i rehabilitació del condemnat. En primer lloc, doncs, cal no condemnar a ningú si no es té una certesa fefaent d’haver estat l’autor del fet delictiu que se li imputa. En segon, l’objectiu que es pretén, amb la condemna penal no és – o no hauria d’ésser – castigar, fer pagar al delinqüent pel mal que pugui haver fet, sinó aconseguir la seva reinserció a la societat.

El primer principi s’acostuma a tenir present; el segon, cada vegada menys. La idea de que ningú no pot ésser condemnat – i, menys encara, a una pena que comporti privació de llibertat – si no hi ha proves suficients i clares que demostrin, de manera indubtable, la seva culpabilitat es manté tan vigent com el primer dia. Fins i tot, per a donar major èmfasi a aquesta idea, en els països d’arrel judicial anglo-saxona, el veredicte no distingeix entre “culpable” i “innocent”, sinó entre “culpable” i “no-culpable” (guilty i non-guilty).

Per contra, el principi de que la condemna penal el que cerca és la rehabilitació del delinqüent sembla haver-se anat oblidant amb el pas del temps. Sembla que ningú no se’n recorda: ni els jutges, ni els advocats, ni les institucions penitenciàries, ni la societat en general.

Més aviat a la inversa, amb la proliferació dels programes televisius que cerquen furgar en les misèries i els més baixos instints de la població – allò que en alguna ocasió he definit com a pornografia sentimental – s’ha tendit a la visió oposada: el que cal és aconseguir la màxima condemna, la més llarga i cruel possible. Aquella execrable frase, mil vegades repetida, d’una víctima demanant – de fet, més aviat exigint… – que el culpable <<es podreixi a la presó…!>>. Tendència que, molt em temo, acabarà abocant a la petició de la restauració de la pena de mort…

Tanmateix, no hem de perdre mai l’esperança i tenir sempre present que hi ha jutges que excel·leixen en les seves funcions i que persegueixen l’acompliment de la seguretat jurídica més completa en totes i cadascuna de les seves actuacions. Jutges que són premiats, pel seu extraordinari zel processal, amb un ascens a l’escalafó jeràrquic judicial.

Magistrats amb profundes conviccions jurídiques i democràtiques que – tot i provenint dels gloriosos temps de la dictadura – són capaços de tenir ben presents els dos principis processals bàsics…. De tenir-los presents per a… conculcar-los!

És el cas de Enrique Rovira del Canto que, tot i reconeixent en la seva sentència que << no se podia acreditar la participación de los acusados en los hechos” >>, va gosar imposar una condemna de presó de 2 anys i 7 mesos a Francesc Argemí (Franki), acusat de despenjar una bandera espanyola de l’ajuntament de la nostra ciutat, Terrassa…!

Una condemna que ha començat a complir a la Model, i que mai no s’hauria produït de no haver comptat el jutge amb la connivència del nostre estimadíssim ajuntament…

dimarts, 29 d’abril del 2008

Jocs olímpics i drets humans

abr 21st, 2008
by .
No comments yet

Per més que m’hi escarrasso, no sóc capaç de comprendre com hi ha estats que gosen presentar la seva candidatura a la celebració d’uns Jocs Olímpics quan no respecten els drets humans, les llibertats públiques, els principis jurídics, el dret a la vida, a l’habeas corpus o la presumpció d’innocència…! No sóc capaç d’entendre-ho…! No en sóc…

Se’m dirà – a banda de que vaig amb el lliri a la mà… – que no són els estats els que presenten les candidatures, sinó les ciutats. Que no es presenten Austràlia, Corea o l’extinta URSS, sinó Sydney, Seul o Moscou. Cert. Però sense tenir darrera d’ells un estat que les recolzi i avali, les ciutats per elles soles no tindrien cap oportunitat.

Com és possible, doncs, que a un d’aquest estats on no els drets bàsics i elementals no gaudeixin de suficient protecció, se’ls hi pugui concedir la celebració d’uns Jocs Olímpics? A un d’aquests estats que apareixen, any rere any, als llistats d’Amnistia Internacional per la seva manca de transparència democràtica…!

Com es possible que la comunitat internacional no prengui mesures quan en un d’aquests estats s’hi celebra un gran judici on els drets processals i jurídics dels acusats, com en d’altre casos anteriors, no estiguin degudament garantits?

Un judici en els quals els imputats són tractats, ja des del moment en que van ésser encausats i posats a disposició judicial, com a culpables? Com és possible que tan la premsa del règim, el Tribunal Especial encarregat del cas, el Jutge Especial com el mateix Ministeri de l’Interior els hi atribueixin els delictes directament i sense cap mena de pudor, com si no els hi fos d’aplicació el principi internacional de la presumpció d’innocència?

Com és possible que alguns dels imputats hagin passat ja més de quatre anys empresonats abans d’ésser jutjats per uns delictes que no deixen d’ésser presumptes? I més quan es tracta de delictes que tenen més a veure amb les idees, amb les opinions, que no pas amb els fets. I que, per tant, resulten complicadíssims de demostrar amb proves concloents i irrefutables?

Potser perquè la sentència – i el judici en general – no és més que un pur formulari, una mera farsa processal per a donar una pàtina jurídica al procediment formal? Potser perquè la sentència i la condemna consegüent la estaven ja decidida des del primer moment? On el judici és un pur tràmit que cal complir per a poder empresonar aquells que fan nosa a l’estat. Aquells que no volen sotmetre’s al seu imperialisme, a la seva ideologia o posen en qüestió la seva noció d’estat…

Com és possible que, davant d’aquesta conculcació tan evident, tan palmària, dels drets humans i de defensa jurídica més elemental, el Comitè Olímpic Internacional no prengui mesures, mesures urgents? Com és possible que el COI segueixi fent la vista grossa? Com és possible que es limiti a fer una declaració institucional, del tot sui generis, sobre el respecte als drets humans?

Com és possible que el COI no prengui mesures, immediates i fulminants, contra aquest poderós Estat que, una vegada rere l’altra, incompleix el més bàsic dels drets fonamentals: el d’un judici just i imparcial? Com és possible?

Com és, doncs, que el COI no anul·la la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics del 2018, quan el Ministerio del Interior espanyol i els seus fidels sicaris de l’Audiencia Nacional mostren tanta impunitat i rancúnia contra el MLNV…!

dilluns, 21 d’abril del 2008

Entrades posteriors →

Features Stats Integration Plugin developed by YD