José Montilla

La CORI i els frikis de la política

by .

Des que la CORI va insinuar que es presentaria a les eleccions al parlament s’ha volgut destacar el seu evident caràcter friki —o kitsch, com segurament seria preferible descriure’l— i se l’ha acusada de desprestigiar la política del país. De sembrar la confusió i pretendre fonamentar una imatge ridícula i vergonyosa de la classe política que ens ha de representar. D’aquesta classe que ha de regir amb mà ferma la nau gloriosa de la nostra soferta terra.

Certament, prou malmès ha quedat el difunt oasi català com per patir les escomeses d’una formació que té com a cap de cartell Ariel Santamaria, una persona que es caracteritza per vestir-se habitualment d’Elvis Presley amb barretina, que compta amb la més que discutible Carmen de Mairena com a nombre 2 de la seva llista per Barcelona, i amb Pirata el del Gorro com a 3.

Amb major raó quan al seu programa electoral presenten propostes tan quimèriques, absurdes i irracionals com la creació de la figura de Robocop de Barri, repartir nines inflables amb la forma de Carmen de Mairena per fomentar les polítiques d’igualtat, el repartiment gratuït de sang per als vampirs, o la creació d’una Conselleria de Bars i Tavernes.

La veritat és que no s’entén com pot haver sorgit una iniciativa tan arrauxada en un ambient tan assenyat, discret i raonable com el de la política catalana. On s’és vist que el cap de llista d’un partit català es disfressi per fer campanya? Ens podem imaginar, per exemple, José Montilla —com si es tractés de l’inefable Ruiz Mateos—vestit de superheroi i presentat per les joventuts del PSc com a Supermontilla? O un vídeo dels socialistes on una jove sent un orgasme per votar el seu candidat?

Per la seva banda, podria un partit tan seriós, equilibrat i d’odre com el PP presentar la seva flamant candidata, Alicia Sánchez Camacho, convertida en una heroïna aventurera anomenada Alicia Croft, sobrevolant les ciutats a lloms d’una gavina i disparant bombes o bombetes contra els símbols independentistes i els immigrants il·legals amb la finalitat de “solucionar els problemes de Catalunya”?

Se li podria acudir mai a una de les seves antigues afiliades, com la sempre ambiciosa Montserrat Nebreda, tractar de cridar l’atenció pública com ho fa la CORI, presentant la seva nova formació política, per exemple, amb un vídeo autoanomenat porno, on apareix la candidata vestida només amb una tovallola?

Seria capaç el partit que es defineix com a no-nacionalista català —i que exerceix tothora com a (ultra) nacionalista espanyol, defensen el bilingüisme en espanyol i no saben redactar en català ni el seu fulletó electoral— seguir fent servir com a reclam electoral un cartell amb tot de gent despullada? (En aquest cas només s’entendria si haguessin posat a rentar la gens nacionalista samarreta de la selección nacional espanyola —que és, pel que sembla el seu uniforme reglamentari fora de la feina.)

Verament, és ben trist que una formació com la CORI gosi desprestigiar la tan seriosa, exquisida i noble campanya electoral amb la qual ens estan obsequiant tan excelsament els partits amb representació parlamentària…! La política és assumpte massa important i fonamental, per deixar-la en mans de depèn de qui!

diumenge, 21 de novembre del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#254#image]

Publicat a Tribuna.cat, el 22 de novembre del 2o1o

Comparteix

Llançant llast, Rodríguez Zapatero?

oct 23rd, 2010

by .

No comments yet

La renovació —o teòrica renovació— del govern del gran i inimitable Rodríguez Zapatero ha posat de manifest, una vegada més, que la seva innovadora manera d’entendre i de fer política no té parangó en cap altra banda del món.

Seguint el tarannà que l’ha caracteritzat des que va assolir la presidència, s’ha mantingut fidel a les seves paraules i a les seves promeses. Un parell de dies abans havia assegurat que no tenia cap intenció d’introduir canvis al seu govern. La qual cosa provocà, que, sense cap necessitat d’haver de recórrer a les hemeroteques, tothom ho tingués clar: no trigarien a rodar caps! Fent seu l’eslògan del PSC, no pot ésser més evident que per ell els fets ho són tot; i les paraules res!

Una altra vegada ha posat de manifest que, en la millor tradició aznariana, tant al PSOE com al govern espanyol l’únic que mana és ell. Que ell és el messies del socialisme i ningú més. I ho ha fet donant un cop damunt la taula just quan alguns ho posaven en dubte, després d’ésser derrotada Trinidad Jiménez, la seva candidata a la presidència de la Comunidad de Madrid.

Per tal d’evitar que d’altres puguin plantejar-se seguir el reeixit exemple del rebel —desafecte, en termes montillans— Tomás Gómez, ha decidit llançar per la borda aquells que li pensava que, per un motiu o altre, li podien fer ombra. Començant per la Vicepresidenta Primera, Fernández de la Vega. Com a premi per haver-lo servit tan bé i haver-li protegit les espatlles durant tant de temps, donant la cara quan ell preferia esperar que passés la tempesta, l’ha deixat sense vicepresidència i sense ministeri. No fos cas que es produís un motí i l’atribolada i neguitosa tripulació socialista cregués que seria preferible que la segona de bord substituís el capità.

Al mateix temps, ha aprofitat per resituar els socialistes catalans al lloc que els correspon. En primer lloc, donant un cop d’atenció a Carme Chacón, privant-la de substituir Fernández de la Vega en la vicepresidència que ocupava, quan la majoria d’analistes la consideraven la màxima candidata. Sembla que la seva vergonyosa renúncia a defensar l’estatut no ha produït els rèdits que ella n’esperava. I en segon, alliberant-se de Celestino Corbacho i cedint-lo com un regal enverinat a José Montilla.

Potser creu que l’única manera de recobrar la confiança dels tan decebuts electors espanyols és deixant caure el llast català del seu govern abans que el seu globus inflat de promeses toqui terra!

dissabte, 23 d’octubre del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#194#image]

Comparteix

Afectes i desafectes

set 17th, 2010

by .

No comments yet

En el seu teòric missatge institucional de l’Onze de setembre —més propi d’un dirigent no ja del PSc, sinó del PsoE— José Montilla ens convidava als catalans i catalanes a recobrar “el sentiment d’afecte” amb l’estat espanyol “i les seves institucions” que el Tribunal Constitucional “havia malmès”. Ho feia plagiant literalment part del text de la carta als alcaldes i alcaldesses de Catalunya que ell mateix els havia enviat dies abans. Tot sembla indicar que el redactor d’ambdós textos va voler començar la festivitat de la Diada abans d’hora…

Tanmateix, aquesta duplicitat no superaria el nivell de l’anècdota —més quan, al cap i a la fi, en la seva campanya electoral prometé “fets i no paraules”— si no fos per les connotacions que una tal insistència revelen. En un país normal, hom entén que els polítics, i més quan es presenten a les eleccions al seu Parlament, el primer en que han de pensar és en defensar els interessos de la seva terra, posant-los per davant de qualssevol altres. Amb major raó quan es forma part del Govern. I no diguem, ja, quan se’l dirigeix.

Per contra, la visió de Montilla és exactament la contrària: la seva prioritat no és pas defensar la nació catalana —que els magistrats del Tribunal Constitucional, escollits interessadament pel seu partit i el PP, convertiren en paper d’estrassa— sinó l’única, gran i lliure nació espanyola! En comptes d’incentivar-nos a recobrar la dignitat i la consciència que com a poble ens mereixem, a mostrar-nos ferms quan ens ataquen, a viure dempeus quan pretenen agenollar-nos, el secretari general del PSc ens recomana recobrar “el sentiment d’afecte (…) en relació amb Espanya”.

Assegura que la pèrdua d’aquest afecte que sentien “molts milers de catalans” vers l’estat espanyol és “una situació gens positiva que ens hem d’esforçar per superar”. Des del seu punt de vista regional, la “situació gens positiva” —els assessors montillans saben bé que cal defugir termes amb denotacions negatives— que patim no ve provocada per la indignant, ofensiva i humiliant mutilació que l’estat espanyol i les seves institucions han infringit a l’Estatut, convertint-lo quasi en paper mullat, sinó per la pèrdua d’afecte envers la madre patria que ha produït.

Que un restrictiu, unitarista i limitador Tribunal Constitucional hagi dictaminat que no som una nació, que el català no és “jurídicament exigible”, que els nostres drets històric tenen només un pur caràcter ornamental, i que no tenim cap mena de capacitat decisòria no és rellevant, ni provoca una “situació gens positiva”… El que la provoca és que “molts milers de catalans” hagin perdut l’afecte per l’estat espanyol com a conseqüència d’aquests petits retocs, d’aquest 10 % insignificant del text estatutari que Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya¸indicà que s’havien limitat a retallar!

Estenem, doncs, de nou ponts de diàleg amb l’estat espanyol, per més que les seves institucions hagin dinamitat els que fa 35 anys hem procurat anar bastint! Seguim dialogant amb aquells que només monologuen! Seguim esforçant-nos, com proposa José Montilla, en superar aquesta “situació gens positiva” mostrant el nostre afecte per aquells que no ens volen tal com som sinó tal com són ells —i voldrien que fóssim.

No fos cas que, comprensius i generosos com són, ens vulguin considerar altra vegada desafectos a la Unidad de destino en lo universal espanyola! O el que és el mateix, a aquesta integritat territorial que les Forces Armades espanyoles tenen la missió de garantir.

divendres, 17 de setembre del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#13#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 21 de setembre del 2o1o

Hem de celebrar l'Onze de setembre?

set 11th, 2010

by .

No comments yet

En un dia com el d’avui any rere any els catalans i catalanes ens veiem obligats a fer-nos la mateixa pregunta: hem de celebrar l’Onze de setembre? Quina era la voluntat del primer Parlament de la nostra història potsfranquista en convertir l’Onze de setembre en festiu? Més encara, quina fou la idea de fons que decidí als nostres parlamentaris de fa trenta anys dedicar la primera llei de la Generalitat recobrada a aquesta qüestió?

Vist des d’ara, no té cap explicació, ja que si bé els darrers governs Pujol ja havien anat apaivagant el sentit de l’Onze de setembre, els dos Tripartits consecutius s’han encarregat d’esborrar-lo del tot. Fins a tal punt que, si analitzem els actes institucionals que s’han celebrat al llarg del dia d’avui, resulta impossible deduir què fou el que s’esdevingué al nostre país avui fa 296 anys! O, per dir-ho més exactament, la impressió no pot ésser altra que la que celebrem la més gran victòria de la nostra història!

Amb major raó quan José Montilla aprofita el seu missatge propagandístic —perdó, institucional— de la Diada per assegurar que ara (després que els submisos sicaris judicials de l’estat espanyol ens hagin confirmat que ni ens volen ni mai ens voldran com som i volem ésser) el que cal és que “les forces polítiques, econòmiques i socials” concentrin la seva “intel·ligència i força a millorar les polítiques educatives, culturals, industrials, d’atenció sociosanitària o d’equilibri mediambiental”.

O el que és el mateix: a mostrar el nostre orgull de seguir avançant a rècules i agenollats, besant les botes d’aquells que trepitgen els nostres drets, les nostres legítimes aspiracions i els nostres sentiments. Montilla, de manera òbviament messiànica, visionària i temerària, afirmant que “interpreta el sentir de la majoria (…) dels homes i dones de Catalunya” ens convida a recobrar “l’afecte” per aquells que ens humilien. Una visió més pròpia del Nou Testament —“Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra” (Mt, 5,39)— que no pas del càrrec institucional que teòricament representa. Perquè després alguns diguin que les esquerres són cremaciris sense esperit cristià!

Confiem que no apliqui el mateix raser pel que es refereix a la violència domèstica, recomanant a la dona que rep una agressió de la seva parella que s’esforci a recobrar “l’afecte” per aquell que l’ha maltractada, tractant de refer els llaços indissolubles del matrimoni, en comptes d’alliberar-se d’aquell jou nefast que l’ofega i la menysprea, independitzant-se i cercant un nou lloc on pugui viure amb dignitat.

Montilla, com a bon escolanet del PSOE, pretén exactament el mateix: no tan sols obligar-nos a seguir convivint amb aquells que mai no ens han entès —i no diguem sentit afecte per nosaltres— sinó que han convertit el maltracte a Catalunya com el principal dels seus esports nacionals. Res d’alliberar-nos dels que ens asfixien: a l’inrevés, besem-los les mans i mostrem-nos agraïts.

Ens convida a deixar de banda qualsevol reivindicació o defensa identitària, que ens permeti anar amb el cap ben alt i subsistir com el que som, una nació. Una nació a la qual la feina conjunta de les institucions espanyoles no tan sols li neguen el dret a decidir —inalienable i irrenunciable— sinó, el que encara és més greu, el mateix dret a existir. A existir com el que som i volem ésser! El que som i no pas el que els espanyols voldrien que fóssim: una pura, simple, folklòrica i simpàtica peculiaritat regional més!

Per tot plegat —abans que Catalunya acabi naufragant irremissiblement en aquesta mar de confusió que pretén aigualir-nos com a poble, diluir la nostra identitat i harmonitzar-nos amb l’unitarisme espanyol, sempre tan universal, comprensiu i generós— potser convé recordar el redactat d’aquella llei primera. Un text que donava sentit, raó i fonament a la voluntat de convertir l’Onze de setembre en la nostra Diada:

«LLEI 1/1980, de 12 de juny, per la qual es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l’onze de setembre:

El recobrament nacional dels pobles passa, sens dubte, per la recuperació de les seves institucions d’autogovern.

Passa, també, per la valoració i exaltació de tots aquells símbols a través dels quals les comunitats s’identifiquen amb si mateixes, ja que sintetitzen tota la complexitat dels factors històrics, socials i culturals que són les arrels de tota realitat nacional.

D’entre aquests símbols, destaca l’existència d’un dia de Festa, en el qual la Nació exalta els seus valors, recorda la seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur.

El poble català en els temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l’onze de setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposava també l’esperança d’un total recobrament nacional.

Ara, en reprendre Catalunya el seu camí de llibertat, els representants del Poble creuen que la Cambra Legislativa ha de sancionar allò que la Nació unànimement ja ha assumit.»

dissabte, 11 de setembre del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#133#image]

Comparteix

Si que tenim la pell fina, a Catalunya!

ago 21st, 2010

by .

No comments yet

Sense dubte, d’entre tots els habitants del planeta Terra, som els catalans i catalanes el que tenim la pell més fina i delicada de tots! Realment, no podem ésser més suspicaços i mal pensats!

Ens ho ha recordat la Defensora del Pueblo en funcions, María Luisa Cava de Llano en assegurar que el fet que hagi presentat un recurs al Tribunal Constitucional per la Llei d’acollida no suposa cap “atac a la identitat catalana”.

Entre d’altres raons, perquè “Jo he nascut a Catalunya, vaig viure-hi molts anys, parlo català, em vaig educar i em vaig formar allà. Tinc els meus pares, avis, besavis i rebesavis allà enterrats, i no se m’acudiria pensar que qualsevol cosa amb la que no estigui d’acord suposa un atac a Catalunya.”

Una qüestió, aquesta, sobre la qual mai dels mais no se’ns acudiria gosar dur-li la contrària! Estem convençuts que cap idea sobre llengua i identitat catalanes amb la qual ella “no estigui d’acord” mai no podria suposar “un atac a Catalunya!” Una altra qüestió seria si es tractés d’idees amb les quals ella sí hi pogués “estar d’acord”…

Com tampoc se’ns passaria pel cap, per descomptat, recolzar les manifestacions de José Montilla que l’acusaven directament d’actuar “a les ordes del PP”. Què hi pot tenir a veure, que formés part d’aquest partit fins el moment en que fou designada —quan l’hagué d’abandonar per imperatiu legal— amb el fet d’impugnar una llei que pretén evitar la desaparició del català? Quan s’ha vist que el PP recorri lleis només pel simple fet que aquestes recolzin la nostra llengua? La llengua que, segons les seves teories, “prohibeix l’espanyol a Catalunya.

Segons l’eminent parer d’aquesta demòcrata, interpretar el seu recurs com un “atac a la identitat catalana” són “ganes de buscar titulars tan fàcils com enganyosos. No s’hauria de faltar al respecte als ciutadans d’aquesta manera”. Afegint-hi que la seva funció és defensar el poble espanyol “i Catalunya, que jo sàpiga, és a Espanya!”.

Té tota la raó, és clar: aquesta bona dona ha fet exactament el que havia de fer, defensar el poble que representa i complir lleialment les obligacions del càrrec pel qual no ha estat escollida. Al cap i a la fi, fou nomenada com a adjunta primera, no pas com a Defensora del Poble (espanyol). I la seva primera obligació —envers ella mateixa— és aprofitar la seva interinitat per assegurar-se… que ningú no li prengui el lloc que ara ocupa!

I ben certs que ho està fent: presentant aquest recurs tan urgent, s’ha garantit els vots del PP en bloc i de bona part del PSOE! Ho ha evidenciat ella mateixa, en afirmar que està convençuda que el seu predecessor també hauria presentat el recurs, si no hagués caducat el seu mandat. Si la seva pretensió és seguir fidelment les passes d’Enrique Múgica ningú amb un mínim de coneixements o de memòria no pot dubtar que el pueblo español estarà ben defensat!

Una altra història, és clar, és si considera, com el seu antecessor que, en el cas de Catalunya i el poble català, la millor defensa és un bon atac!

dissabte, 21 d’agost del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#50#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 24 d’agost del 2o1o

A la manifestació del 10 de juliol, n’érem 50.000?

jul 13th, 2010

by .

No comments yet

Que a Catalunya les xifres no acostumen a quadrar ho sabem des de fa temps, sobretot aquells que veiem com els nostres sous es redueixen exactament en la mateixa proporció en que augmenten el volum i les prestacions dels luxosos automòbils dels Gerents de les nostres empreses. En els darrers temps ho palesa també la cova d’Alí Babà en que s’havia convertit el Palau de la Música per obra i gràcia de dos cavallers com Millet i Montull, capficats en dur a la pràctica la dita cristiana que assegura que “El proïsme ben entès comença en tu mateix”.

Si les xifres tenen tendència a ésser mal·leables, quan es tracta de determinar els assistents a una manifestació el ball de dades i la dispersió fan esborronar. En el cas de la del 10 de juliol contra la sentència del Tribunal (in)Constitucional les divergències són espectaculars: la Guàrdia Urbana —que té la mà trencada en minimitzar marxes antisistema o antisocialistes— establia en 1.100.000 el nombre de manifestants; Òmnium Cultural, els organitzadors, en 1.500.000. Quantitats que feien la impressió d’estar un xic inflades, malgrat la multitudinària assistència que aconseguí de convocar.

Sortosament, quan els catalans tenim un problema, sempre podem comptar que els espanyols —com si es tractés del Setè de Cavalleria— vinguin a ajudar-nos. La història ho demostra a bastament, sobretot des que els Borbons ostenten la corona. En aquest cas la solució a aquest trencacoll de les xifres l’ha duta Lynce, l’empresa que l’agència EFE contracta per a computar assistents a manifestacions.

En un exercici de professionalitat que els honora, prengueren com a base dels seus inqüestionables càlculs —recordatori per a presumptes despistats: és una companyia espanyola, ergo infal·lible— les fotografies preses a dos quarts de nou del vespre, dues hores i mitja més tard del seu inici, quan ja s’havia dissolt. És lògic: per als espanyols la siesta és sagrada i no la sacrificaran pas per fer un grapat de fotografies de desafectes trenca-pàtries…

Tal i com assenyalen en la seva pàgina —tradueixo literalment (no pretendrem pas que una empresa que treballa per a un organisme públic com EFE fos plurilingüe, oi’)— “hem fet un petit càlcul: la Diagonal (…) té una longitud d’uns 11 km i una amplada de 50 metres. (…) Amb una densitat mitjana de 1,7 persones/metre quadrat (xifra altíssima per a una multitud en moviment) hi van assistir 62.000 persones (amb una estimació a l’alça de 20 %)”.

El clam popular contra aquest càlcul tan gasiu ha estat quasi tan general com la manifestació mateixa, ja que s’ha entès com un intent de minimitzar la importància de l’acte. Un intent ben barroer i maldestre, cal dir-ho. Amb tot, cal que ens aferrem, una vegada més al nostre seny. Abans de res, caldria que ens plantegéssim una hipòtesi: i si tenen raó? Més encara: no és possible que fins i tot n’hagin comptat en excés? I si només ens ho va semblar, que érem una multitud inimaginable? I si tan sols en feia la impressió i prou? Al cap i a la fi, obtindríem un gran avantatge: la propera vegada podríem reunir-nos al Camp Nou, asseguts i tot, i encara ens sobraria mig estadi…

Segons els meus modestos càlculs —per més greu que em sàpiga dir-ho— no érem ni 50.000! Si de la xifra de Lynce hi descomptem l’espai que ocupava la immensa senyera que encapçalava la manifestació, els periodistes que hi anaven a treballar i no pas a reclamar res, els milers de turistes desvagats que s’hi van afegir per pura curiositat i les més que nombroses forces de seguretat que s’encarregaven de protegir els Presidents, ex-presidents i parlamentaris que hi van assistir, ens veurem obligats a reconèixer que no érem 50.000, ni 5.000… A tot estirar, uns 500 exaltats, la majoria dels quals cridaven consignes separatistes. O potser n’eren 50, que preparaven un comiat de solter, movent-se tant que semblaven una multitud??

És clar que, si fem cas de l’únic fet rellevant que destacava unànimement l’endemà la premsa espanyola a les seves portades i noticiaris, la xifra és encara més modesta: només hi havia un sol manifestant, el forassenyat que intentà agredir José Montilla!

dimarts, 13 de juliol del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#220#image]

Comparteix

Som una nació. Nosaltres decidim

jul 7th, 2010

by .

No comments yet

És prou sabut que aquest és el lema que va escollir Òmnium Cultural per encapçalar la manifestació del proper dissabte en repulsa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Un lema just i precís, sense connotacions partidistes de cap mena, que té el gran avantatge d’expressar amb exactitud la sensació de desprotecció i impotència que ha deixat en els ànims de la immensa majoria dels catalans i catalanes la restrictiva, unificadora i asfixiant sentència de l’Alt Tribunal espanyol. (Tribunal, cal dir-ho entre parèntesi, que fa la impressió que ha actuat més com a espanyol que no pas com a tribunal…).

Tanmateix, sembla que als mateixos socialistes catalans que el primer dia declararen que se sumaven amb entusiasme a la manifestació en defensa del text estatutari que havia estat recolzat per la població catalana el lema els ha provocat una sobtada, incomprensible i injustificada al·lèrgia. Una al·lèrgia provocada no pas pel pol·len, per la pols o d’altres elements primaverals o post-primaverals, no… Una al·lèrgia provocada per un element molt més poderós, altament inestable i amb una potencialitat destructiva perillosíssima: la paraula “decidim”! Una paraula germana, per no dir bessona, d’una altra d’igualment perillosa i desestabilitzadora: “llibertat”!

Sobretot, és clar, si cometem la gosadia d’aparellar-la amb un pronom —nosaltres— que té la voluntat de representar-nos a tots els catalans i catalanes! «Nosaltres decidim? Nosaltres decidim… Nosaltres decidim…! On anirem a parar, amb aquesta crida a la insubordinació i a la desobediència? Què potser ens hem begut l’enteniment? Què nosaltres¸els socialistes, som catalanistes però no nacionalistes», devien alçar la veu els grans capitans del carrer Nicaràgua, amb la seva lògica il·lògica habitual.

«Situar-me darrera d’una pancarta que diu “Som una nació. Tenim el dret a decidir” i encapçalar així una manifestació –devia pensar José Montilla, incapaç de resistir la coïssor que li causava la sobrevinguda al·lèrgia- és poc menys que mostrar-me partidari de les “dreceres incertes”, de “camins nous per explorar” i de les “aventures que no se sap on i com acaben” que tantes vegades he criticat…! M’estaré convertint, sense adonar-me’n, en un arrauxat i imprudent independentista? Quant trigaran en sortir-me la cua i les banyes i fer olor de sofre? I, el que és més important, què em dirà el meu pare, José Luis, quan provi de tornar a casa…?».

Després de trucar amb urgència al papa Rodríguez Zapatero per garantir-li la seva lleialtat incondicional i aconseguir la seva absolució pels pecats de pensament que havia comés, va convocar els seus infal·libles i sempre amatents assessors. En un tres i no res ja li havien enllestit un pulcre i elegant comunicat de premsa, ben aclaridor i balsàmic, publicat al web del PSC:

“José Montilla, ha volgut deixar clar avui que “vull que les institucions encapçalin aquesta resposta amb la societat civil amb la senyera al capdavant” i ha afegit que “no m’imagino cap pancarta que pugui acollir més sentiments d’unitat i de manera més transversal que la bandera del nostre país”, en referència a la manifestació convocada pel proper 10 de juliol amb motiu de la sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional. D’aquest manera, Montilla ha expressat que el seu desig que “en aquesta manifestació ningú quedi exclós des dels que no van votar l’Estatut, però que defensen l’autogovern; passant pels que el van votar negativament, però que han estat compromesos amb el seu desenvolupament, fins i tot evidentment, aquells i aquelles –majoria- que el varen votar afirmativament”, ha afirmat.”

Tot i que la seva redacció peca d’ésser un xic desordenada, sobretot en la segona exposició, que esdevé almenys parcialment inintel·ligible —i deixant de banda l’incorrecte accent d’exclòs—, aquesta declaració del primer secretari del PSC defineix, molt millor que cap dels llibres hagiogràfics que darrerament se li han dedicat, el seu pensament i el concepte que té de Catalunya: Ni som una nació, ni tenim dret a decidir; és més, la nostra senyera no és més que una pancarta!

dimecres, 7 de juliol del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#289#image]

Comparteix

No cal empastifar-ho tot…!

jun 11th, 2010

by .

No comments yet

No podia tenir més raó José Montilla, en referir-se a la possibilitat d’ampliar les investigacions parlamentàries als casos Pretòria i Informes i assegurar que no calia “empastifar-ho tot”. Res més cert, en moments com l’actual, en que la crisi s’estén sobre el prestigi de la classe política, no convé en absolut tractar de “posar-ho tot en un mateix sac” ni de “donar la sensació” que els polítics opten per “tapar-se les seves vergonyes quan hi ha sospites de corrupció”.

Tractar d’aconseguir que la ciutadania recobri la seva confiança en la honorabilitat i netedat dels seus representants polítics hauria d’ésser, sense cap mena de dubte, un dels objectius principals dels partits. Cal, abans de res, una regeneració moral. Ho remarcà admirablement bé Montilla: “no convé que quedi un espècie de sospita generalitzada, convé aclarir les coses”, sense “treure draps bruts” ja que això no faria més que “erosionar la confiança de tots plegats”.

Com es podria pensar en una millor manera d’aclarir les coses i d’ajudar en recobrar la confiança que creant una comissió d’investigació sobre un assumpte sotmès a procediment judicial? Amb major raó quan es crea només per un dels casos, excloent-ne d’altres… Ben segur que això afavorirà alhora tant el prestigi de la classe política com el de la judicial: alguns polítics no han actuat bé; els tribunals tampoc no seran capaços de jutjar-los com caldria…

El PSC-PSOE ha aplicat de nou el seu inqüestionable principi de responsabilitat: per aclarir les coses i evitar una sospita generalitzada sobre la corrupció política res més escaient que crear una sola comissió sobre un sol assumpte…! Quin sentit tindria, estendre-la a altres casos similars? El “i tu més” no s’hi val! No pot ésser més cert: no cal empastifar-ho tot… N’hi ha ben bé prou amb empastifar els altres…! Millor encara si és el teu principal rival polític, aquell que té més opcions de substituir-te al front del govern….

Com es podria fomentar millor la confiança ciutadana en la classe política, tan maltractada darrerament, que investigant només una part de tot el que s’hauria d’investigar?

divendres, 11 de juny del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#220#image]

Comparteix

Montilla, el nostre referent…

jun 5th, 2010

by .

No comments yet

Des que va començar a figurar en primera línia política, a José Montilla se li ha retret des de quasi tots els àmbits —llevat del seu periòdic amic— el seu lideratge. S’ha destacat profusament que és una persona mancada de carisma, d’empenta i de capacitat d’il·lusionar, de generar i de contagiar l’entusiasme que el qualsevol país necessita. Amb major raó quan van mal dades i el desànim general ho contamina tot i amenaça amb ensulsiar el que tants anys va costar de bastir. Fins els menys equànimes reconeixen que el seu caràcter, discret i modest, té ben poc d’engrescador.

Se li ha criticat, també, el to monòton, quasi monocord, dels seus discursos i manifestacions públiques. La sonsònia i la tediosa insipidesa dels seus parlaments és una evidència tan palmària que no la posa en dubte ningú, ni tan sols els seus més fidels i acèrrims prosèlits. Tant és així que, per minimitzar la rellevància de la seva palesa manca de facilitat de paraula, algun dels seus assessors idea aquella frase cèlebre que afirma que el PSC-PSOE no se centrarà en les “paraules” sinó en els “fets”. Convertint, complint la seva obligació com a publicistes de partit, la necessitat en virtut.

Partint d’aquests principis i d’aquest punt de vista, alguns han gosat fins i tot aventurar-se en una anàlisi més arriscada i conflictiva. Submergint-se potser en un àmbit més personal, més privat, han gosat emfatitzar la seva manca de formació acadèmica, el seu perfil professional i polític baix, més pragmàtic i utilitarista que no pas brillant. Dins d’aquest grup de detractors, n’hi ha encara alguns que recalquen que la imatge del país quedà irremissiblement maculada pel fet que ocupi el càrrec que ocupa una persona que no domina perfectament, almenys, una llengua estrangera. Singularment, l’anglès, la lingua franca del segle XXI.

En qualsevol cas, es comparteixin o no aquestes opinions discutibles, el que no li pot negar ningú a Montilla, per més que es deixi ofuscar per la tèrbola boira del seu partidisme, és estar en possessió d’una virtut que esdevé primordial per a qualsevol polític: la seva inqüestionable coherència, la fidelitat increbantable a la paraula donada! Una característica fonamental, que permet diferenciar els polítics de primera categoria dels que no ho són. Només els personatges de gran talla, d’alçària indiscutible, garanteixen una coherència sòlida, de pedra picada.

En ocasió dels incendis d’Horta de Sant Joan, quan l’oposició li reclamava que prengués mesures que facilitessin l’aclariment dels fets, declarà que mai no havia “partidari de crear una comissió d’investigació parlamentària quan hi ha en marxa un procés judicial”. Convicció que reafirmà fermament tant quan se li exigia una actuacions en el cas dels informes innecessaris i quan es donà a conèixer l’anomenat “Cas Millet”. Argüint, exactament els mateixos motius: no entorpir ni condicionar la feina de la Justícia.

Cal celebrar que s’hagi mantingut fins al final fidel a ell mateix, no deixant-se pressionar ni condicionar pels seus socis de govern. En realitat, no podia és de cap altra manera… Com s’hauria entès o justificat que José Montilla, el paradigma català de la integritat i la coherència personal i política, hagués votat a favor de la creació d’una comissió d’investigació en que no creia i que poc temps enrere assegurava que “no era necessària”?

No és cert que, en temps de crisi, més que un líder o un messies quimèric, el que el país necessita és un model de conducta? No ens cal, avui més que mai, un referent sòlid i indiscutible en que emmirallar-nos, que esdevingui el garant permanent de l’estabilitat i la confiança…?

dissabte, 5 de juny del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#211#image]

Comparteix

Inadmissible interrogatori de Terribas a Montilla

mar 30th, 2010

by .

No comments yet

Un dels pitjors handicaps que pateix el periodisme des de fa dècades és haver perdut la que hauria d’ésser una de les seves bases fonamentals: la seva llibertat incondicionada, la seva radical independència. Malauradament, hi estem tan avesats que la majoria dels ciutadans i ciutadanes ni tan sols serien capaços d’encertar a dir què és el que tradicionalment es coneixia com el Quart Poder…

Si això és cert arreu, encara ho és més al nostre país: amb la notable excepció de part de la creixent premsa digital, els mitjans de comunicació a casa nostra demostren dia rere dia la seva propensió a exercitar allò que Josep Pla anomenava un periodisme de “vol gallinaci”, de poca alçada i sense profunditat. I el que encara és més greu, un vol gallinaci d’encàrrec, mil·limètricament adaptat als interessos del mitjà on es publica. Els exemples són tan diàfans, sobretot en els dos diaris que més es venen i llegeixen a Catalunya, que no cal esmerçar tinta per a descriure-ho.

Tan clars són que sovint sembla que de Diaris Oficials de la Generalitat n’hi hagi, com a mínim, un parell: el DOCG i l’altre… Sense haver de submergir-nos en l’oceà de la memòria ni en el de les hemeroteques, només cal recordar quin mitjà imprès anunciava, en la seva edició prèvia a la intervenció parlamentària de Pascual Maragall, que el “gran problema” de Convergència i Unió era “el 3 %”… La notícia abans de la notícia? O, potser, jo t’ajudo i tu m’ajudes a mi? Dit d’una altra manera: què és primer, l’ou o la gallina? Dissortada realitat que, per descomptat, no és ni excepcional ni exclusiva d’aquest periòdic.

És per això que no ens ha de causar cap sorpresa que el primer dels criteris del Codi deontològic del Col·legi de Periodistes estableixi la necessitat “d’observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”. Les estones de lleure que ens deixin les properes jornades de festa poden fornir a tots aquells que ho desitgin l’oportunitat de dur a terme una investigació sociològica inoblidable… Només cal que rellegeixin els editorials de la majoria dels diaris del país dels darrers quinze dies, per exemple. Podran comprovar, de primera mà, com compleixen escrupolosament aquest principi fonamental del periodisme que consisteix en informar i no pas “interpretar”…

En unes condicions com aquestes —que tant van afavorir la creació la preservació del difunt oasi català— res pot ésser més lògic que les reaccions que va causar l’entrevista que la directora de TV3 va fer a José Montilla amb motiu dels efectes que va causar la nevada del 8 de març. Com hem d’admetre que, en comptes de donar-li l’oportunitat d’explicar-se i de lluir-se¸la periodista es dediqui a “interrogar-lo” o a fer que “caigui en paranys o contradiccions”?

L’ínclit Joan Ferran, l’arrenca crostes nacionalistes, té tota la raó: per quin inconcebible motiu Mònica Terribas, en comptes d’inquirir a la recerca de la veritat, no va limitar-se a permetre que Montilla digués únicament el que volia dir tal i com els seus assessors tenien previst que ho digués? Per quina incomprensible raó no va accedir a convertir la teòrica entrevista en una nova roda de premsa sense preguntes en prime time? Per què se li acudí boicotejar aquest tipus de declaracions tan agraïdes que s’han convertit en habituals? Per què? Per què?

Potser perquè considerava —pobra ingènua, desinformada i desencaminada noia…— que aquesta era i és la seva obligació com a periodista?

dimarts, 30 de març del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#143#image]