Abstenció fonamentada per la manca absoluta de programes, per la flagrant incentivació del bipartidisme, per la transformació dels teòrics debats en monòlegs per a sords i, per damunt de tot, per la indignitat de basar la campanya en la desmemòria —per no dir en l’ocultació més enganyosa de la realitat. Atac d’amnèsia sobtat i induït que han patit tots els partits parlamentaris per igual.

El PSOE no a recordat que duia set anys incomplint les seves infinites promeses electorals, practicant la més asfixiant i antisocial política de dretes i dinamitant les bases de l’estat del benestar, mentre compensava la negligència de les pitjors entitats financeres del món i dels seus més que ben pagats gestors amb els diners dels contribuents.

A la seva filial a Catalunya, el PSC, se li ha esborrat de la memòria el fet que, com a membres el govern de Rodríguez Zapatero, han estat els màxims responsables d’obligar a la Generalitat a dur les retallades més dràstiques i impopulars de la seva història. Així com que la seva gestió davant del Tripartit deixà les castigades arques del Govern més buides que la imaginació dels seus caps de propaganda electoral, o haver traït una vegada més el seu suposat catalanisme col·locant CiU entre l’espasa i la paret i forçant-la a pactar amb el PP.

Convergència i Unió ha formatejat el seu disc dur per a assajar d’esborrar qualsevol traça d’haver caigut en l’astut parany dels (teòrics) socialistes catalans, flirtejant tan inadmissiblement com perillosa amb el Partit Popular —convertint l’adversari en company; l’enemic de Catalunya, en presumpte amic— i concedint així a que la dreta més retrògrada, integrista i anticatalana la patent de cors indispensable per a obtenir uns resultats tan immerescuts com mai somniats a casa nostra.

El Partit Popular, ha oblidat que deu una gran part del seu èxit a la brutal campanya anticatalana que ha dut a terme des que van perdre el govern espanyol, no tan sols destruint l’Estatut —i amb ell l’esperança de la major part dels catalans i catalanes— sinó, el que encara és més greu, la cohesió social que havia aconseguit la modèlica immersió lingüística, sembrant la llavor d’una funesta guerra fratricida de llengües i dels seus parlants.

ICV, prenent com a model Sant Pere, ha negat no una ni tres vegades, sinó tres mil, la seva participació i connivència en la disbauxa econòmica de nou rics sostenibles dels dos Tripartits consecutius, que convertiren les arques de la Generalitat en un forat negre que ho devora tot.

Per la seva banda, ERC no tan sols ha oblidat que el seu independentisme aigualit i d’estar per casa col·laborà amb el Govern regionalitzador i espanyolista de José Montilla, sinó que no ha estat capaç d’alliberar-se d’aquells il·luminats membres de l’executiu nacional —amb Joan Puigcercós al capdavant— que gairebé l’abocaren al caire de la desaparició.

I els ciutadans i ciutadanes? Els ciutadans i ciutadanes sembla que hem oblidat que els motius per a sentir-nos indignats han anat augmentant dia rere dia en progressió geomètrica…, exactament en la mateixa proporció en la qual s’han anat reduint les raons que ens haurien d’impulsar a anar a votar!

Ens conformarem, de nou, amb el fet que els mateixos de sempre es limitin a canviar-se els collars els uns amb els altres? Què no ha arribat, potser, l’hora de reclamar una democràcia de veritat?

diumenge, 20 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

En els darrers temps, dues han estat les dates que més han determinat indefectiblement el nostre futur: el 28 de juny i el 16 de desembre. Dues dates que significaven la fi definitiva del somni autonòmic (d’alguns) i la confirmació del malson colonial (de tots). Dues dates crucials que, del tot innecessàriament, feren patent per enèsima vegada que la sobirania catalana és un oxímoron, que els espanyols ens neguen frontalment la nostra personalitat i el nostre dret a decidir.

El 28 de juny es dictava la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut; el 16 de desembre, la de la sala del contenciós del Tribunal Supremo sobre la “llengua vehicular de l’alumne”. En una ben poc dissimulada actuació combinada, integrista i unitarista, ajusticiaven i anihilaven el règim d’immersió lingüística a l’escola catalana, descarregant el cop final no tan sols a la normalització lingüística a Catalunya sinó a la (precària) salut de la nostra llengua, minoritària i marginada.

La resposta social a la primera sentència —la manifestació del 10 de juliol— fou tan  colossal i prodigiosa com enlluernadora: malgrat les mostres habituals de contundència verbal dels polítics de casa nostra (José Montilla: “Defensarem l’Estatut, tot l’Estatut i res més que l’Estatut!”; Artur Mas: “La veu de Catalunya no quedarà silenciada per una sentència ni per un tribunal: defensarem la nostra dignitat com a país”) aviat es reprengué l’abúlica letargia acostumada. Com si allò ni anés amb nosaltres ni hagués de comportar inadmissibles, oprobioses i irremeiables conseqüències per al nostres inalienables drets nacionals i, el que és encara més important, per a la cohesió social catalana i per la nostra vida quotidiana.

I ara, quan esclata la bomba de rellotgeria letal que havien activat les dues sentències esmentades, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya —un altre oxímoron?— dicta una interlocutòria que exigeix, en compliment de la legalitat, convertir també l’espanyol en “llengua vehicular” a les nostres escoles, tot d’una, entre badalls i encara amb les lleganyes d’apàtic endormiscament a les pestanyes, els polítics de casa nostra s’esveren i esgargamellen, tot garantint que “no passaran”!

I ho fan quan no tan sols han passat, sinó que ens han passat per damunt, menystenint per complet la voluntat i els interessos nostres. Reaccionant, quan la majoria de la població es demana, una vegada més: “I ara què?” I reclama fets, més que no pas paraules; respostes  no pas buides escenificacions teatrals! Respostes!

dissabte, 3 de setembre del 2011

Com acostuma a succeir, tant el PSc com IC han tractat de capitalitzar i monopolitzar aquest moviment, acusant la dreta —i sobretot CiU— d’ésser la responsable directa de les retallades. Així José Montilla enviava una carta a la seva militància on advertia que “L’ofensiva neoliberal i destructora de l’arquitectura social de Catalunya ha començat”, impulsant “les contrareformes més dures que mai s’han fet contra l’estat del benestar.” Per la seva banda Pere Navarro, un dels teòrics candidats a substituir-lo en la secretaria general, assegurava que “Per als socialistes els serveis públics bàsics són el primer, mentre que la dreta ja ha començat a retallar-los.”

Per a qualsevol persona que visqui a Catalunya i tingui dos dits de front —i un xic de memòria— un missatges tan simplista i infonamentat com el seu hauria de produir quasi la mateixa indignació que les mateixes retallades. Malauradament —potser a causa de l’excés de futbol a la televisió— sembla que són molts els que no tan sols se’ls creuen, sinó que es deixen arrossegar per la seva inversemblant ficcionalització de la realitat…

Quan aprendre’m, tots plegats, a alliberar-nos dels apriorismes, dels partits presos i de les fórmules desfasades? L’obsessió per l’AVE, les ajudes bancàries milionàries o la recent reforma laboral del PSOE —i, per tant, del PSc— són d’esquerres? La creació, tants anys enrere, de la Conselleria de Benestar Social pel govern de Convergència era de dretes?

No hi ha cap dubte que tenim tot el dret del món a queixar-nos per les intolerables retallades dels serveis públics que està duent a terme la Generalitat, confirmades en els pressupostos del 2011. No podem sota cap concepte admetre que els serveis públics paguin una crisi que no han provocat. Cal que exigim que siguin els responsables els que n’assumeixen les conseqüències… Ara bé, i heus ací el quid de la qüestió: és verament la Generalitat —i, més en concret el Govern actual— el responsable de la situació? Encara diríem més: ha estat la Generalitat qui ha decidit dut a terme les retallades?

Mirat des d’aquest prisma, la resposta només pot ésser una: no! No és la Generalitat qui ho ha decidit: el que ha pres la decisió —pràcticament forçat per una Unió Europea gens preocupada per la qüestió social— ha estat el govern espanyol, presidit per el progressista Rodríguez Zapatero. Ha estat el govern socialista espanyol qui ha exigit a la Generalitat la reducció del seu dèficit públic. Un govern del qual en forma part, no ho oblidem, el PSc, que té a les seves mans un ministeri tan important com el de la Guerra —perdó, de Defensa.

Essent així, res més lògic que els socialistes catalans responsabilitzin en exclusiva al Govern actual de la Generalitat —a la malèfica i inclement dreta— d’unes retallades que els han imposat els mateixos! Amb major raó quan foren ells, fins fa tot just quatre dies, els que capitanejaven, amb tan poca destresa, les finances públiques del nostre país…! Deixant, segons els seus propis documents, un dèficit de 7.552 milions d’euros, quan el de 2003 —darrer Govern de Convergència— era de 1.177.

És clar que sí! A partir d’ara, quan un una plataforma petrolera de la BP provoqui una marea negra a la Mediterrània, anirem a manifestar-nos davant la seu central… de Repsol o de Campsa! Al cap i a la fi, hauran estat ells els que ens hauran pujat el preu de la benzina, no?

dissabte, 11 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

A casa nostra la situació és encara més greu, car als problemes socials s’hi afegeixen els de caire nacional: els de l’impossible encaix amb l’estat espanyol. Un component distintiu —compartit principalment amb Euskadi— que acostuma a decantar la balança electoral. Amb major raó quan la nostra voluntat, la nostra dignitat i els nostres drets com a poble són constantment ultratjats —ofesos i humiliats, per dir-ho en termes dostoievskians.

Sembla, però, que aquells mateixos que vist acrescut el seu suport electoral per la seva adscripció nacional se n’obliden tan aviat com senten a prop el poder, amb el descrèdit, indignació i desànim general que això comporta. Tanmateix, el més greu és que no n’aprenen. Després que CiU cometés el gran error de pactar amb el PP, l’any 2003 ERC aconseguí situar-se com la tercera força política, amb 545.000 vots. Optà per crear el primer Tripartit, recolzant el PSc de Pascual Maragall, del qual fou posteriorment expulsada a causa de la seva oposició al referèndum de l’Estatut.

La seva tebiesa nacional i el temor que participés en un nou Tripartit li valgueren una explícita advertència: a les eleccions del 2006 perdé 130.000 votants. No sabé —o no volgué— entendre el missatge i donà el seu suport al govern regionalista de José Montilla, sacrificant-hi del tot el seus ideals nacionals. A les eleccions espanyoles del 2008 l’avís es convertí en càstig: deixà en el camí més del 50 % dels vots (355.000). Ni així cregué necessari trencar amb el Tripartit. Com a conseqüència, el 2010 perdé més vots que mai (200.000) i quedà reduïda a la cinquena força política del país.

Una bona part del seu suport electoral el recollí Convergència, que sabé posar èmfasi en el factor nacional: obtingué 267.000 vots suplementaris. Una posició que no tan sols ha consolidat a les municipals d’enguany, sinó que ha augmentat. Entre d’altres raons, per haver flirtejat amb el sobiranisme (simbolitzat pel vot favorable d’Artur Mas a la consulta de Barcelona Decideix).

El més lògic seria que hagués après de l’amarga experiència que li suposaren a Esquerra els seus arriscats pactes electorals, que hagués deixat de banda l’avidesa pel poder immediat i provés de pensar a llarg termini, tenint tothora present el seu greu error del passat —que acabà de dilapidar les escasses opcions que tenien de seguir mantenint el govern l’any 2006— aquell malforjat Pacte del Majestic amb el PP.

Malauradament, fa la impressió que tenen de nou la desassenyada intenció de repetir-lo. Un pacte que si ja era perillós, injustificat i poc recomanable —tant per al país com per a la pròpia Convergència— llavors, ho és mil vegades més avui en dia, després que Catalunya hagi patit severament el mefistofèlic huracà anticatalà del PP, que convertí l’Estatut en paper mullat i la imprescindible normalització de la llengua catalana en l’objecte de les ires del nacionalisme espanyol més obscur i retrògrad.

Davant d’aquest insensat propòsit de col·laboració amb el PP, la gran pregunta és: quins interessos defensa CiU? Tan sols els seus més immediats? Què no existeix el futur, per a Convergència? I el que és mil vegades més greu i imperdonable, i en els de Catalunya, que són els primers —quan no els únics— que hauria de tenir en compte, quan hi pensarà i els defensarà?

Orfeu desorientat, no giris la vista enrere, car perdràs Eurídice —i et perdràs ensems  a tu mateix— en el teu camí indeturable de davallada als Inferns!

divendres, 3 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

José Montilla declarà que el President de la Generalitat no podia votar a “títol personal”, car representava “una institució on s’identifiquen molts ciutadans” i, per tant, volgués o no volgués, seguia representant la institució i els ciutadans quan actuava com a persona individual. Seguint l’estela de l’inefable Miquel Iceta —que amb la seva perspicàcia habitual ja havia advertit dies abans que “el president Mas no hauria de participar en una iniciativa privada que divideix els catalans ni prestar-li una aparença institucional”— el secretari del PSC hi afegí que Mas “amb aquest gest no contribueix a la unitat del que representa sinó a la divisió”.

Tant un com l’altre eren ben conscients que, tot i no dir-ho, jugaven amb les cartes marcades. En primer lloc, perquè si la consulta fou una “iniciativa privada” fou únicament i exclusiva a causa del fet que el govern espanyol feu actuar la seva justícia colonial per impedir que es pogués celebrar amb caràcter “institucional”. En segon, i més important, perquè és una evidència que qualsevol votació i elecció, pel sol fet d’ésser-ho, “divideix els catalans (i les catalanes)”.

El que els uneix, o els hauria d’unir, és la creença en un sistema d’elecció democràtica. I, ho vulgui o no el PSC, els referèndums o consultes són el mitjà més exemplar,més directe, més incondicionat i menys donat a interpretacions de tots els que disposa un regim democràtic.

Amb tot, el més curiós o paradoxal no és pas això. Ho és encara més que un parell de setmanes després d’aquestes declaracions Joaquim Nadal, el portaveu parlamentari dels socialistes, proposi a la Generalitat que porti al govern espanyol als tribunals per la seva negativa a aplicar la llei i a abonar els 1.450 milions d’euros que deu a Catalunya pel Fons de Competitivitat.

Si li criticaven amb tanta contundència i acrimònia a Artur Mas que no podia escudar-se en una teòrica dualitat entre ciutadà i president, com es pot entendre o justificar que el portaveu parlamentari del PSC proposi que la Generalitat porti als Tribunals a un govern del qual el propi PSC en forma part? Que oblida —només quan és a Catalunya, per descomptat— que el govern de Rodríguez Zapatero és també el seu govern? Més encara, que la seva flamant cap de llista a les darreres eleccions al congrés espanyol, Carme Cachón, és la Ministra de Defensa (i candidata virtual a presidenta) del Govern que proposa dur als tribunals?

En comptes de donar lliçons de comportament, per quina raó l’ex-batlle de Girona no comença per reclamar als seus —al seu govern— que compleixi amb les seves obligacions envers Catalunya? Per què no reclama a Carme Chacón que exigeixi al govern espanyol, des de dins, el compliment immediat i sense excuses de les lleis de finançament que es neguen a respectar? Per què no li reclama a la seva companya de partit que defensi els interessos de Catalunya i dels seus votants, en lloc de defensar exclusivament les seves il·limitades ambicions i aspiracions personals?

Malauradament, la coherència política no és pas un valor en alça, però el fet que el PSC es permeti el luxe de considerar-se, d’acord amb les conveniències de cada moment, govern i oposició alhora, és una mostra d’esquizofrènia difícilment superable!

divendres, 29 d’abril del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 29 d’abril del 2o11

És en aquest sentit que resulta evident que ERC no va ésser capaç de fer una lectura beneficiosa de la clara advertència de les eleccions del 2006, en les quals perderen més de 125.000 votants. La seva incapacitat de prendre’n nota i d’actuar en conseqüència ha propiciat una veritable i estrepitosa davallada del 28 de novembre.

Tot i que la realitat no ha pogut ésser més indiscutible, no sembla que n’hagin aprés tampoc aquesta vegada. Sentint els discursos d’alguns dels seus dirigents, la impressió no pot ésser més preclara: ni van ésser capaços de treure’n conclusions llavors ni, malauradament, ara. Potser els caldrà esperar a quedar-se amb tres o quatre diputats, com a darrera força parlamentària per a reaccionar? No n’han tingut prou passant d’ésser la tercera a la cinquena?

Segons escriu al seu bloc l’infal·lible Joan Ridao —que ja palesà diàfanament la seva incapacitat d’adaptar als fets el seu inamovible discurs al llarg de la nit electoral de TV3 — les raons per les quals han perdut pràcticament 200.000 electors (325.000 si ho comparem amb el 2003) no poden ésser més evidents i es basen en tres punts: en “La crisi econòmica [que] ha permès a tota Europa la irrupció d’un populisme de dretes”, en “la reedició d’un Govern catalanista i d’esquerres, presidit per José Montilla, que no ha estat entès per bona part de l’electorat”, i en “la diversificació de l’oferta independentista”.

O el que és el mateix, ni un sol dels motius que al·ludeix no són imputables ni a la mateixa ERC ni, encara menys, a cap dels seus dirigents. L’autocrítica o l’assumpció de responsabilitats elevades a la mínima potència: la culpa és de la crisi, de no haver estat capaços d’explicar l’encert de la reedició del Tripartit, i de la irrupció d’altres forces sobiranistes. Els altres, sempre els altres…

Per la seva banda, ells, els d’Esquerra, no s’han equivocat en res ni, per consegüent, no tenen cap responsabilitat en la imponent davallada —que no fracàs, per descomptat— electoral. És per això que el mateix Ridao ofereix les claus que han de permetre recobrar la seva força parlamentària: “Davant tot això, Esquerra ha de començar a sumar i continuar en la mateixa línia política però modificant alguns elements”.

En síntesi, que segons el Secretari General d’Esquerra, tot ha anat tan i tan bé, s’ha actuat amb tant d’encert i precisió, que res millor que seguir “la mateixa línia política”, que ha produït uns resultats tan extraordinaris. Afegint-hi algun petit retoc…, si s’escau, és clar. I sense que afecti, sota cap concepte, a l’eminent, immillorable, irreemplaçable i sempre clarivident actual direcció!

diumenge, 5 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

[download#282#image]

Publicat a Tribuna.cat, el 7 de desembre del 2010

Davant d’aquesta evidència, els socialistes catalans posaren els seus ben retribuïts assessors a treballar. El resultat fou el que vam definir com a “estratègia Montilla”, destinada a erosionar les possibilitats electorals d’aquells que li feien més directament la competència. Aquells socis forçats que s’han entestat en definir-se com a forces de progrés.

Amb aquesta finalitat, adjudicà a IC el regal enverinat de la Conselleria d’Interior. Si Joan Saura i els seus antistema picaven l’ham la seva aurèola de constituir l’autèntica esquerra —l’esquerra de debò— quedaria debolida. Per tal de llevar força a Erc, lliurà a Joan Puigcercòs, l’evident força emergent de la formació republicana, la Conselleria de Governació. Obligant-lo, poc temps després a penjar-hi la bandera espanyola, diluí la seva imatge independentista i demostrà qui controlava “la clau del govern”.

Segons els càlculs dels seus assessors —que imaginem que hauran estat els primers en dimitir a can Psc…— els votants desencisats dels dos partits socis de govern caurien a la generosa i poc exigent xarxa socialista, que els esperaria amb els braços goludament oberts. Si el Psc era d’esquerres i catalanista, per quina raó els electors descontents d’IC i d’Erc no haurien de refugiar-se sota el seu paraigües protector. Amb major raó quan els socialistes eren el partit de govern, no tan sols a Catalunya, sinó a la majoria de municipis grans catalans i a l’estat espanyol. El resultat de les eleccions de diumenge demostren que la aquesta estratègia no podia ésser més fallida.

Per una banda, la majoria dels que havien optat per conferir la seva confiança de nou a Erc, esperant —aquesta vegada sí!— que deixessin la seva petja independentista, fos al govern o l’oposició, se sentiren traïts pel fet que pactés amb un candidat socialista que pretenia convertir Catalunya en una regió més de l’estat espanyol. I han preferit defugir la maregassa tempestuosa d’un nou tripartit, escollint arrecerar-se en un port segur i fiable nacionalment, ja sigui el de Convergència, el de Solidaritat o el de Reagrupament. Com era d’esperar, han fugit com el foc del Psc, responsables de la desnacionalització del país.

Per altra banda, la seva idea de devaluar el component d’esquerra i progressista d’Iniciativa se’ls ha escapat de les mans. Certament part d’aquells que quatre anys enrere havien votat els ecosocialistes no podien identificar-se amb una formació que ha fet actuar en alguns moments els Mossos d’Esquadra gairebé com si fossin els grisos de temps de trists records…

Però els atacs del Psc als fonaments de les esquerres s’ha convertit en una allau que no han sabut com aturar. La seva tàctica, que pretenia convertir-los en la casa comuna de l’esquerra, ha esquerdat tant els fonaments i les columnes de l’edifici que la teulada ha acabat caient-los al damunt. Més que sumar, ha restat: en veure com aigualien cada dia més severament els seus teòrics postulats socials i progressistes, una part més que considerable del seu electorat s’ha demanat, neguitosa, desorientada i impotent: “On són les esquerres, al meu país?”

dimarts, 30 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

[download#212#image]

Darrerament s’ha al·legat com a motiu del desafecte —per dir-ho en paraules de José Montilla— a l’estat espanyol algunes de les declaracions fetes per alguns dels personatges més representatius de la premsa ultra-conservadora i cavernària espanyola. Que si aquest gran savi assegurà que “els espanyols som els jueus preferits dels nazis catalans”, que si aquella altra eminència escriu que els catalans som “com els fills ganduls i lladres”… El llistat d’exabruptes, desqualificacions i greuges seria interminable.

Tot amb tot, malgrat la importància que manifestacions d’aquesta mena poden tenir —sobretot pel fet de palesar una visió de Catalunya estereotipada, negativa i curulla de bilis negra— no hem d’oblidar que no deixen d’ésser opinions particulars de personatges sense representativitat política. És per això que cal considerar molt més greus i preocupants les que provenen de membres de formacions polítiques o d’institucions públiques espanyoles.

Com es pot pretendre que els catalans ens sentim espanyols, per exemple, quan la institució judicial consagrada com a “intèrpret suprem de la Constitución”, el Tribunal Constitucional, estableix (tradueixo i transcric literalment) que “no es jurídicament exigible amb caràcter generalitzat, el deure de coneixement del català”.

O que la Defensora del Pueblo en funcions —tot fent mèrit per a assegurar-se el càrrec— assenyali que “allò que la Constitución dissenya en l’àmbit lingüístic és un marc de llibertat en el qual els drets són predominants i en el que el camp de les obligacions es restringeix a aquest mínim imprescindible que imposa la necessitat d’una lengua común a todos, respecte de la qual no es pot al·legar desconeixement, per fer viables les relacions dels ciutadans en un Estado plurilingüe”. (Els subratllats, per desgràcia, són més seus que no pas meus…).

Com podem ni tan sols plantejar-nos la possibilitat de formar part d’un estat que admet que les seves dues màximes institucions encarregades de la defensa de tots els ciutadans —o només de todos?— manifestin que la llengua que parlem almenys un 15 % dels seus habitants no és “jurídicament exigible”?

És cert que els catalans i catalanes tenim mil-i-una raons per no sentir-nos (o, més aviat, per a que no ens hi deixin sentir), però encara que no fos així, amb aquesta sola ja seria més que suficient! Votar dependència o independència? Ésser una colònia sotmesa o un país lliure? Ciutadans de segona o simplement ciutadans? Seguir agenollats o viure dempeus?

Creiem, de debò, que hi ha elecció? Ens hi juguem el respecte, la dignitat… i la nostra pura i simple supervivència!

dissabte, 27 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#327#image]

Comparteix

Qualsevol manual elemental de democràcia considerarà imprescindible garantit i protegir la pluralitat política i la igualtat d’oportunitats, com a bens escassos que són. (Si el manual és espanyol, generalment només acceptarà una excepció, en la ineludible necessitat de protecció de la biodiversitat, de les espècies en perill d’extinció: la de la llengua catalana. En aquest cas, s’ha de permetre que la natura faci el seu curs, no foc cas que la pobra i desvalguda llengua vernacla nostra comporti l’extinció de la poderosíssima lengua común…).

És per això que la Ley orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General estableix, al punt III del seu preàmbul, amb una modèstia exemplar, que (tradueixo, és clar): “La Constitució espanyola s’inscriu, de forma inequívoca, entre las constitucions democràtiques més avançades del món occidental, i per això estableix las bases d’un mecanisme que fa possible, dins de la plena garantia de la resta de les llibertats polítiques, l’alternança al poder de las diverses opcions derivades del pluralisme polític de la nostra societat”. Afegint, al seu article 8, que “L’Administració electoral té per finalitat garantir (…) la transparència i objectivitat del procés electoral i del principi d’igualtat”.

Tenint present aquest principi d’igualtat, cal felicitar amb fervor els tres partits que es van oposar a la celebració del debat a dos entre Mas i Montilla. En primer lloc a les dues cada dia més similars i indistingibles formacions espanyolistes parlamentàries (la que assegura que és de centre i actua com si la dreta li quedés curta; i la que es defineix com a no-nacionalista i s’embolica amb la rojigualda sempre que pot). Així com a ERC, aquesta colla de valents que no han gosat alçar ni una sola vegada la seva veu mentre els seus socis del Psc arrencaven la crosta nacionalista de Catalunya fins a deixar-la en pell viva.

I, sobretot, a l’amic Ernest Benach, que palesà la seva clarivident manera d’entendre la democràcia en manifestar que el debat cara a cara entre Mas i Montilla “desvirtua un dels principals valors de la política catalana, que és la diversitat i aquesta pluralitat política que sempre hem tingut”. Un valor, el de la pluralitat política, que tant ell com el seu partit no defensen pas ara, per motius oportunistes, sinó per una pregona i arrelada convicció. Com ho han demostrat des al llarg de la campanya electoral.

Una altra cosa hauria estat, per descomptat, que ara diguessin blanc allí on havien dit negre… Per exemple, no havent-se oposant-se a la ignomínia dels mal anomenats blocs electorals, o havent acceptat amb anterioritat, un debat a sis a TV3 on no hi fossin presents totes les forces democràtiques significatives (començant per Reagrupament i Solidaritat) que donen cos i sentit a la pluralitat política! Però, és clar, com ho sap tothom —i es profecia— només la dreta és capaç d’ésser tan desacomplexadament incoherent…

divendres, 26 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#245#image]

Comparteix

Un debat cara a cara entre aquells que la majoria dels mitjans i d’enquestes consideren els dos màxims candidats a esdevenir el nou president català. Alguns mitjans han gosat fins i tot asseverar que són “els dos únics candidats amb possibilitat de convertir-s’hi”, relegant la resta de caps de llista a una pura funció de comparsa, com si les eleccions ja s’haguessin produït i les votacions no fossin més que un acte reglat.

La Junta —en una nota que du a la pràctica el pluralisme lingüístic que estableix la Constitución: escrita exclusivament en espanyol— al·lega estrictes raons normatives per vetar-lo: el debat caldria que hagués estat organitzat (tradueixo, és clar) “amb criteri de previsió i antelació suficient, de manera que permeti garantir la igualtat respecte dels candidats concurrents a les eleccions”.

Si no fos per aquesta motivació formal la Junta Electoral Central l’hauria malauradament admès, ja que el seu sapientíssim criteri jurisprudencial considera que “la celebració i emissió de debats entre las diverses candidatures concurrents en un procés electoral és un instrument fonamental per al desenvolupament i enfortiment del procés democràtic” i “no suposa desequilibri o desproporció que es pugui considerar atemptatori contra els principis de pluralisme polític i neutralitat informativa”.

Un criteri no tan sols brillant i eminent, sinó també —i sobretot— esperançador: com podríem pensar en un “instrument” més eficaç per fomentar la pluralitat i la igualtat de les diverses opcions polítiques que un debat circumscrit als dos candidats dels dos principals partits de l’arc parlamentari? Quina altra possibilitat podríem imaginar per “enfortir” el procés democràtic o per a combatre la lacra de l’incessant augment de l’abstenció?

En realitat, després de plantejar-nos mil i una possibilitats, de cavil·lar-hi molt, deixant-nos-hi les celles de tant rumiar, només se’ns podria acudir una opció millor per a la salut democràtica del país i per a la igualtat d’oportunitats de les diverses formacions polítiques: fer un debat a la búlgara o a la cubana! Un debat on el candidat de la formació parlamentària més votada en les eleccions anteriors debatés, cara a cara, amb ell mateix!

(Amb l’imprescindible ajut de la ben retribuïda corrua d’assessors que els aconsellen contínuament, és clar.)

Fins i tot, si l’experiment resultés un èxit, per què no podríem proposar-nos fer una passa endavant, encara més valenta, ferma i decidida, en aquest procés de “desenvolupament”, “enfortiment” i consolidació democràtica: convocar unes eleccions on s’hi presenti únicament el candidat de la formació política més votada quatre anys abans!

dijous, 25 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#32#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 27 de novembre del 2010