Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Joan Saura

Mossos a la Plaça Catalunya: vots i botes

Al llarg de la campanya electoral la major part de les formacions polítiques van provar de patrimonialitzar el moviment dels indignats, assegurant que no tan sols els entenien perfectament, sinó que tenien tota la seva solidaritat perquè se sentien moralment al seu costat. Només “moralment”, no pas físicament, és clar… En primer lloc, perquè els seus luxosos cotxes oficials no caben a les acampades; i, en segon, perquè —diguessin el que diguessin— sabien que era contra ells que protestaven i tenien raons fundades per imaginar que no haurien estat pas rebuts amb aplaudiments, si gosaven acostar-s’hi.

Acostumats a petonejar criatures i a abraçar i donar la mà indiscriminadament a qualsevol que se’ls acosti, rebaixant-se una vegada cada quatre anys a mesclar-se amb els seus representats, no van dubtar en assegurar que el missatge i la veu dels indignats serien escoltats i tinguts en compte. Com és habitual, van procurar treure profit d’un moviment que els era contrari i que naixia per a plantejar una renovació total i absoluta del sistema de participació política —indirecta, diferida i sense responsabilitat— que ells representaven i perpetuaven.

Però, és clar, allò fou abans de… Allò era quan tenien al cap un únic objectiu: aconseguir al major nombre de vots possibles. Llavors, quan en depenien la cadira i el sou consistorial, tot eren bones paraules i mostres de suport. Si el missatge dels acampats era “ja en tenim prou” i “democràcia real ja!”, el dels polítics en campanya electoral —l’animal més omnívor i amb la cuirassa més dura de tots els del planeta— no era altre que “Voteu-nos i us ho arranjarem tot!”, “Feu el que feu però, sobretot, voteu-nos!”

I per assolir el seu objectiu, el millor era no alçar gaire polseguera i provar de cloroformitzar-nos. Els períodes electorals són una mena de Nadal: els candidats aturen les retallades socials, viatgen en metro o autobús, deixen les criades a casa i es passegen pels mercats, descobreixen barris nous, inauguren fins i tot les obres que no estan finalitzades, prometen pel broc gros allò que saben que no podran complir, es mostren solidaris amb tot i tothom… i, per descomptat,  no se’ls passa pel cap ni tan sols la idea de desallotjar els indignats acampats!

Durant quinze dies, esdevenen comprensius i dolços anyells que se sacrifiquen durament al servei del país i de la població… Ara bé, a les vuit del vespre de cada jornada electoral, quan ja han recobrat la seva posició de privilegi i la tenen garantida per 48 mesos més, es lleven de cop la màscara de persones normals que s’havien posat i es converteixen de nou en els llops voraços i insaciables que sempre han estat.

Una volta els hem votat, ja poden enviar-nos els seus Mossos a botar-nos —amb “be” de bota!

divendres, 27 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

PS: per cert, companys, companyes, amics i amigues d’ERC, del PSc i d’IC —sobretot vosaltres, els eco-socialistes, amos i senyors de la nostra policia fins fa quatre dies— que potser creieu que no tenim memòria? De veritat podeu creure que no recordem les càrregues  dels Mossos del Tripartit al rectorat de la Universitat de Barcelona, el març del 2009, o en desallotjar l’edifici de Banesto, el 29 de setembre passat? Qui són els indignats, em demanes?, indignats som tots!

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Presumpció d’innocència

El principi fonamental de la justícia de qualsevol sistema que pretengui definir-se com a democràtic —i més encara quan vol aixoplugar-se sota l’etiqueta de “social i de dret”— és el de la presumpció d’innocència. Aquella vella idea, de caràcter universal i sense excepcions (erga omnes), que garanteix que qualsevol persona és innocent fins que un procediment judicial demostri la seva culpabilitat. Una culpabilitat que, per major seguretat, haurà de quedar demostrada “sense cap ombra de dubte”.

Principi que ja l’antic dret romà va establir d’una manera incontestable: “in dubio, pro reo”. En cas de dubte, aquest sempre haurà d’afavorir l’inculpat. Tan sols la certesa —tan absoluta com ho permetin les proves existents— permetrà condemnar-lo. En cas contrari, el processat haurà d’ésser exculpat.

Des de fa un temps, hem vist com una part de la premsa, sobretot televisiva —i no tan sols la sensacionalista, per desgràcia— ha prescindit impunement d’aquest principi. Ens és fàcil de recordar casos on el detingut per la policia és considerat de manera automàtica com a culpable del fet delictiu que, teòricament, se li imputa. I ho és d’entrada i sense que encara no s’hagi presentat cap mena de prova inculpatòria contra ell.

Se li fa un judici públic paral·lel, previ a l’oficial i sense cap mena de garantia processal, i es decideix que és evidentment culpable. Llavors, si la sentència judicial no es correspon amb el dictamen social, amb la pantomima televisiva, s’alça el crit al cel i s’assegura que el jutge no ha tingut en compte el clamor públic que hi havia contra ell.

Una realitat lamentable —i altament perillosa— que, malauradament, no és en absolut exclusiva de la premsa rosa o groga. No fa pas gaire —el 29 de setembre passat, dia de la vaga general—, el llavors infal·lible Conseller d’Interior, Joan Saura, afirmava, sense cap mena de prevenció ni vergonya, que l’antiga seu del Banesto a plaça Catalunya havia estat desallotjada perquè “aquest edifici es converteix en el refugi de persones que entren i surten però que estan fent il·lícits penals.” Sense que cregués oportú, ni aportar cap tipus de proves ni —avantatges de l’ecosocialisme progressista— haver de referir-se a presumptes o teòrics “il·lícits penals”.

Un costum, pel que sembla, consubstancial als càrrecs de màxim responsable de les forces policials de l’estat espanyol. Com bé ho va demostrar dies enrere el Ministro del Interior, en analitzar la presentació del nou partit abertzale Sortu. Una formació política que s’oferia a seguir el camí de la pau, i que insistia en rebutjar qualsevol tipus de violència, incloent-hi específicament la d’Eta, com tantes vegades se li havia exigit a l’esquerra basca.

Malgrat això, Alfredo Pérez Rubalcaba —segurament en possessió de la Veritat Revelada— no es podia mostrar més taxatiu: “És evident que es tracta de la il·legalitzada Batasuna. I per tant hi ha el que s’anomena continuïtat: és un partit il·legal que ve al registre de partits polítics per a voler ser legal a través d’unes noves sigles i d’uns nous estatuts.”

Certament, no hi pot haver res més tranquil·litzador que saber que el màxim responsable de la seguretat de l’estat té un concepte tan diàfan i precís de la presumpció d’innocència!

dijous, 17 de febrer del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1102068433871

Comparteix


Montilla i Psc: el tret per la culata

Tal i com ja vam comentar en un parell d’articles d’un any i mig enrere, les eleccions del 2006 convenceren a José Montilla de la pràctica impossibilitat de vèncer Convergència i Unió. La seva voluntat de convertir el Psc en el pal de paller polític de Catalunya se n’anava de nou en orris. De no produir-se cap canvi, estaria sempre més condemnat a recolzar-se en Erc i en Iniciativa, per governar. A més, havent de deixar a la força més votada a l’oposició.

Davant d’aquesta evidència, els socialistes catalans posaren els seus ben retribuïts assessors a treballar. El resultat fou el que vam definir com a “estratègia Montilla”, destinada a erosionar les possibilitats electorals d’aquells que li feien més directament la competència. Aquells socis forçats que s’han entestat en definir-se com a forces de progrés.

Amb aquesta finalitat, adjudicà a IC el regal enverinat de la Conselleria d’Interior. Si Joan Saura i els seus antistema picaven l’ham la seva aurèola de constituir l’autèntica esquerra —l’esquerra de debò quedaria debolida. Per tal de llevar força a Erc, lliurà a Joan Puigcercòs, l’evident força emergent de la formació republicana, la Conselleria de Governació. Obligant-lo, poc temps després a penjar-hi la bandera espanyola, diluí la seva imatge independentista i demostrà qui controlava “la clau del govern”.

Segons els càlculs dels seus assessors —que imaginem que hauran estat els primers en dimitir a can Psc…— els votants desencisats dels dos partits socis de govern caurien a la generosa i poc exigent xarxa socialista, que els esperaria amb els braços goludament oberts. Si el Psc era d’esquerres i catalanista, per quina raó els electors descontents d’IC i d’Erc no haurien de refugiar-se sota el seu paraigües protector. Amb major raó quan els socialistes eren el partit de govern, no tan sols a Catalunya, sinó a la majoria de municipis grans catalans i a l’estat espanyol. El resultat de les eleccions de diumenge demostren que la aquesta estratègia no podia ésser més fallida.

Per una banda, la majoria dels que havien optat per conferir la seva confiança de nou a Erc, esperant —aquesta vegada sí!— que deixessin la seva petja independentista, fos al govern o l’oposició, se sentiren traïts pel fet que pactés amb un candidat socialista que pretenia convertir Catalunya en una regió més de l’estat espanyol. I han preferit defugir la maregassa tempestuosa d’un nou tripartit, escollint arrecerar-se en un port segur i fiable nacionalment, ja sigui el de Convergència, el de Solidaritat o el de Reagrupament. Com era d’esperar, han fugit com el foc del Psc, responsables de la desnacionalització del país.

Per altra banda, la seva idea de devaluar el component d’esquerra i progressista d’Iniciativa se’ls ha escapat de les mans. Certament part d’aquells que quatre anys enrere havien votat els ecosocialistes no podien identificar-se amb una formació que ha fet actuar en alguns moments els Mossos d’Esquadra gairebé com si fossin els grisos de temps de trists records…

Però els atacs del Psc als fonaments de les esquerres s’ha convertit en una allau que no han sabut com aturar. La seva tàctica, que pretenia convertir-los en la casa comuna de l’esquerra, ha esquerdat tant els fonaments i les columnes de l’edifici que la teulada ha acabat caient-los al damunt. Més que sumar, ha restat: en veure com aigualien cada dia més severament els seus teòrics postulats socials i progressistes, una part més que considerable del seu electorat s’ha demanat, neguitosa, desorientada i impotent: “On són les esquerres, al meu país?”

dimarts, 30 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257
[download#212#image]

Comparteix



Joan Saura, okupes i presumpció d’innocència

A l’ínclit i infal·lible Joan Saura se li ha criticat a bastament la seva actuació al llarg de la jornada de vaga del 29 de setembre, sobretot per la seva decisió —que d’entrada no pot resultar més incomprensible— de fer-la coincidir amb el desallotjament de l’edifici ocupat de Banesto. S’entén que les forces de seguretat no ho haguessin pogut fer abans perquè no comptaven amb l’autorització judicial pertinent. Però —i heus ací el quid de la qüestió— de veritat resultava del tot imprescindible dur-la a terme el mateix dia? No es podria haver fet l’endemà, per exemple?

En la seva declaració posterior va justificar-ho amb les següents paraules: «I ahir es produeix el desallotjament no per la ocupació sinó perquè ahir aquest edifici es converteix en el refugi de persones que entren i surten però que estan fent il·lícits penals. Per tant la desocupació d’ahir no té res a veure, diguem-ne, amb el fet de la ocupació, sinó que la desocupació d’ahir té a veure amb que el fet de que aquest edifici es converteix, mitjançant les informacions que tenim, mitjançant l’actitud i la visibilitat dels Mossos d’Esquadra, en definitiva en un centre operatiu que fustiga als Mossos d’Esquadra i que en definitiva fa il·lícits penals. (…) I en definitiva el jutge ens va dir (…) que fonamentéssim posteriorment la nostra actitud.»

Paraules que, més que no pas aclarir la qüestió, han generat noves i preocupants ombres. Cal reconèixer que el Conseller d’Interior ha sabut adaptar-se i emmotllar-se perfectament al seu càrrec. Tant que esdevé pràcticament impossible d’imaginar que la persona que l’ostenta és, al mateix temps, el President d’ICV. I, menys encara, aquell antic i infatigable lluitador pels drets humans i les llibertats públiques que es postulava sempre com a defensor de les minories i els desprotegits. D’aquells que les forces de dreta definien com a “incívics” i com a utòpics lluitadors per “causes perdudes”.

Amb una dialèctica maniqueista, unilateral i uniformitzadora més pròpia d’un Ministro del Interior dels vells temps que no pas d’un Conseller democràtic —i no diguem, ja, d’esquerres…— no podia mostrar-se més diàfan en afirmar que a l’edifici okupat de Banesto hi “entren i (en) surten” persones que “estan fent il·lícits penals”. Persones a les quals, segons aquest Joan Saura Conseller d’Interior convertit en martell d’heretges i d’elements antisitema, no els és d’aplicació la presumpció d’innocència.

La seva declaració fou contundent: s’estaven fent “il·lícits penals”. Tan greus, evident i incontrovertibles que no era necessari precisar que eren “presumptes”! Les persones —totes?, la majoria?, algunes?— que entraven i sortien de l’edifici okupat de Banesto realitzaven “il·lícits penals” no pas presumptes, teòrics o suposats, sinó reals, inqüestionables i indiscutibles. Il·lícits penals basats exclusivament en “les informacions” i la “visibilitat” dels Mossos d’Esquadra.

Dades que per al Conseller d’Interior no eren pas “presumptes”, “relatives” o “subjectives” sinó que es convertien en “fets provats” sense cap gènere de dubtes, quasi en “causa jutjada”. Tant és així que els detinguts en el desallotjament segurament no caldrà que passin a disposició judicial… N’hi haurà prou amb que sigui el mateix Departament qui decideixi quina és la pena privativa de llibertat que correspon als seus inqüestionables “il·lícits penals”!

Si Joan Saura considerà que el terme “presumpte” era prescindible, perquè no ha de poder-ho ésser un pur formulisme judicial?

diumenge, 3 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

[download#151#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 3 d’octubre del 2o1o

En defensa de Joan Saura

Des de la polèmica actuació de la Conselleria d’Interior a Barcelona en ocasió de la vaga del 29 de setembre, tant Joan Saura com Joan Boada han estat objecte d’un constant fustigament. I ho han estat tant per part de la societat civil, de l’opinió pública com de les formacions polítiques parlamentàries. Al Conseller se li ha retret, principalment, que actués amb una certa permissivitat i que desallotgés l’edifici ocupat de Banesto el mateix dia de la vaga. Al Secretari General d’Interior, que participés en una manifestació a Girona mentre es produïen uns aldarulls tan importants a la capital.

Les acusacions contra Joan Saura són, sens dubte, injustes i desproporcionades. Segurament no tant producte de la mala fe o de la voluntat de treure’n un rendiment polític —quan s’ha vist, a l’oasi català, que cap formació política tracti d’aprofitar una relliscada dels seus rivals pel seu profit electoral?— sinó per una pura i simple qüestió de desmemòria. O, per dir-ho més clar, per la manca de visió que suposa fer una valoració del dia a dia, en comptes de fer-la més general, tenint en consideració una perspectiva més ampla en el temps.

Com a qualsevol membre del Govern, al líder d’Iniciativa caldria valorar-lo no tant per una acció puntual, quasi anecdòtica, sinó pel conjunt global de les seves decisions i actuacions com a Conseller d’Interior. I, fins i tot, de la seva brillant carrera política anterior.

Des d’aquest punt de vista, resulta indubtable que Joan Saura és el Conseller que ha assolit una consideració pública i política més absolutament unànime i sense fissures: se’l considera, gairebé sense discussió, el responsable d’Interior que ha deixat més petja en el seu càrrec. El seu pas per la conselleria serà recordat per molts anys —per no dir, pels segles dels segles.

Mercès als seus esforços, ha aconseguit el miracle de posar d’acord tant els seus subordinats com la opinió pública majoritària en la valoració de la seva gestió. Fins i tot, ha aconseguit que formacions polítiques aparentment irreconciliables comparteixin un criteri idèntic pel que fa a la seva infal·lible gestió. Ha reeixit en allò que semblava l’impossible: posar d’acord els Mossos d’Esquadra, els Bombers, els seus socis de Tripartit, l’oposició en bloc, els mitjans de comunicació d’esquerres, els de dretes, la societat civil i la generalitat dels electors.

Tots ells, i cadascun per la seva banda, han arribat a la conclusió que ha estat, d’entre els Consellers d’Interior de la democràcia, el que més ha destacat de tots… pel que fa a la degradació de la imatge de la conselleria!

Des de la seva sorprenent designació, els seus subordinats —Mossos d’Esquadra, els Bombers principalment— s’han sentit, en un moment o altre, desprestigiats, culpabilitzats, humiliats, abandonats o traïts per ell. L’opinió pública, decebuda, desprotegida i perplexa, incapaç de saber a què atenir-se.

En realitat, amb les seves successives actuacions tan sols havia mantingut la benedicció de les autoritats judicials. Tanmateix, després de les seves declaracions d’ahir —responsabilitzant al jutge i al propietari de l’immoble de no haver pogut desallotjar abans l’edifici ocupat de Banesto— també haurà perdut el suport i la confiança de la justícia…

divendres, 1 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

[download#115#image]

Comparteix

(No) deixeu que els electors vinguin a mi!

En finir un dels períodes més obscurs de la nostra història recent milers i milers de ciutadans sortiren al carrer reclamant “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Transcorreguts trenta anys llargs ens adonem que l’amnistia s’aplicà més als botxins que no pas a les víctimes, i que el tan desitjat estatut, per més que el renovem, no passa d’ésser més d’autonosuya que no pas d’autonomia: una concessió grandiosa de Sa Excel·lentíssima Majestat, l’Estat espanyol.

Pel que es refereix a la llibertat —l’eix vertebrador de qualsevol democràcia o sistema participatiu que en pretengui la denominació— ja fa temps que es quedà en potència i no pas en acte, per usar termes aristotèlics. Tan sols som lliures de decidir el que ens deixen decidir i únicament quan ens ho permeten. Per quina raó hauríem de gaudir de la llibertat de decidir si els espanyols ja fa temps que vam decidir per nosaltres?

Sortosament, Catalunya és diferent. S’emmiralla en les democràcies europees més consolidades i n’exporta els seus fonaments participatius. Entre ells, dos de bàsics i ineludibles: la llibertat d’expressió i la de manifestació. Amb major motiu, és clar, quan al Govern el dirigeixen formacions d’esquerra, algunes de les conselleries del qual són encapçalades —com no— per l’esquerra de debò de Joan Saura. Aquella esquerra de veritat que mai no oblida els seus orígens ni els seus principis. Orígens que alguns irresponsables situen el l’estalinisme.

Ho ha palesat altra vegada la genial innovació del Departament d’Interior d’instaurar un “perímetre de seguretat” de 300 metres al voltant de l’estàtua de Rafael Casanova l’Onze de Setembre. Un perímetre protegit i aïllat on només hi podien accedir els que tenien acreditació. Una idea que no podia ésser més enraonada, ja que són evidents els gravíssims i lesius perills per a la “seguretat” que suposaven els quatre exaltats que xiulaven, escridassaven o insultaven els nostres representants polítics en el moment de fer la seva ofrena. Almenys tant com l’estel·lada que lluïa el monument, retirada també per “seguretat”.

I més quan alguns dels esvalotadors —o “agitadors professionals”, en la terminologia d’ICV tripartita— es dedicaven a posar en risc la salut i la seguretat pública en gosar xiular la interpretació dels Segadors. Una situació que Josep-Lluís Carod Rovira ja definia l’any passat com a “deplorable”. Amb tot, a aquests energúmens —que practiquen allò que l’infal·lible PP qualificava de “kale borroka” o “terrorisme de baixa intensitat”— perquè Interior, en comptes de limitar-se a allunyar-nos, no els envia a l’Audiencia Nacional, com va fer amb aquells satànics antipàtries que presumptament cremaven banderes espanyoles o retrats borbònics?

En qualsevol cas, felicitem a Joan Saura per la iniciativa de separar els representants polítics i els seus representats, no fos cas que algú es cregui que tots som al mateix nivell. Ja ho advertia George Orwell a Animal Farm: «All animals are equal but some animals are more equal than others» (Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que els altres). Amb major raó en la seva triple condició de Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació… En enllestir la legislatura, podrà afirmar, cofoi, que ha complert més que satisfactòriament amb allò que el Montilla m’ha demanat: fomentar la participació ciutadana… únicament i exclusiva cada quatre anys! I, si pot ésser, en diumenge amb partit Barça-Madrid.

Perquè després diguin que els polítics cada dia són més allunyats de la ciutadania…

diumenge, 19 de setembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

[download#221#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 20 de setembre del 2o1o

Temporal de neu, qui mana a Catalunya?

Si la primer part de l’eslògan publicitari d’Endesa —“Tindràs preguntes”— podria servir per definir la sensació de perplexitat i d’astorament en la qual quedà immersa la majoria de la població després del desgavell que comportà la nevada del 8 de març, potser la segona part —“No tindràs dubtes”— també pot servir-nos per a escatir, d’una vegada per totes, una de les preguntes crucials que té plantejat el nostre país des dels inicis de la democràcia: qui mana i decideix a Catalunya?

Des de fa almenys trenta anys els més grans savis han provat en debades d’escatir qui mana a casa nostra. S’han produït els més intensos i profunds debats per tractar d’aclarir-ho. Mentre en d’altres països europeus, amb un nivell cultural i intel·lectual lil·liputenc, es passen el dia discutint sobre assumptes trivials, banals i banalitzadors —futbol, famosos, famosets i semifamosets…— en el nostre ja fa dècades que les tertúlies esportives i de premsa rosa van desaparèixer per deixar lloc a les de caire artístic, cultural i polític. Si en fa d’anys, ja, que no s’ha vist algú parlar sobre futbol, a les nostres televisions…!

Si fóssim un país normal —o el que és el mateix, si posseíssim un estat propi— no caldria que els nostres incomparables erudits creméssim les seves privilegiades neurones debatent qui mana: ho faria el govern de torn i prou. Només caldria mirar de delimitar fins a quin nivell el condicionen les grans empreses. Per contra, en el nostre, la qüestió és molt més nebulosa i difusa: mentre no ens deixin decidir si volem o no seguir sotmesos a l’estat espanyol, podem continuar fent veure que el Govern realment decideix?

Certament la Generalitat té la facultat de prendre decisions sobre tots aquells aspectes que —almenys en teoria— són de la seva exclusiva competència i responsabilitat. Ara bé, de la mateixa manera, cal que reconeguem que, a tot estirar i essent generosos, podem considerar-lo un “òrgan decisori” delegat, subordinat o de segona categoria. Un òrgan decisori mutilat i controlat. Una mena de menor més o menys emancipat que encara sotmès a la tutela del pare estat (espanyol). Sobretot, pel que fa al factor elemental: l’econòmic.

Si a això hi afegim el confús i reiteratiu tramat de xarxes administratives que han anat conformant el país (municipis, comarques, Consells Comarcals, Diputacions, les futures Vegueries…) encara resulta més complicat saber qui mana, a casa nostra… L’estat central i la Generalitat es limita a fer-ho veure, com si fos una atracció en miniatura més de Torrelles de Llobregat? El Govern de la Comunitat Autònoma regionalitzada i depauperada que els socialistes i els seus submisos socis ens llegaran? Les Diputacions Provincials, els presidents de les quals són tan generosament retribuïts? O potser la Corporació Metropolitana de Barcelona, que engloba quasi la meitat de la població del país i que el Tripartit vol fer ressuscitar per interessos electorals?

Per acabar de sembrar dubtes, en algunes ocasions fa la impressió que qui mana realment a Catalunya és el gegant financer que controla o té participacions a la immensa majoria de les grans empreses del país i de l’estranger: aquest gran trust empresarial que s’anomena “La Caixa”. Al cap i a la fi, els seus tentacles són tan indefinits, exhaustius i poderosos que mai se sap qui controla qui…

Una discussió, aquesta de saber qui mana a casa nostra, que semblava que anava en camí de convertir-se en irresoluble… Sortosament, el temporal de neu de la setmana passada i les manifestacions públiques que Joan Boada, Joan Saura i José Montilla han fet sobre les conseqüències, responsabilitats i resolució de les mateixes, ens ha ofert, per fi, una resposta unívoca i inequívoca: qui mana i dirigeix el país no és ni l’Estat central, ni la Generalitat, ni els múltiples i reiteratius governs locals, ni el poder econòmic, com podria pensar-se… No, a partir d’ara ja “no tindràs dubtes”, qui mana i dirigeix Catalunya és… Endesa!

divendres, 19 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002285651440[download#294#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 22 de març del 2o1o

 



Temporal de neu: tindràs preguntes…

L’inici de  la frase que feia servir Endesa en la seva darrera campanya publicitària no pot ésser més escaient, a hores d’ara: “Tindràs preguntes”.  (No pas la segona:  “No tindràs dubtes”…) Res més cert: després del descomunal i injustificable desgavell elèctric que ha sofert una part important del país a conseqüència de la nevada de la setmana passada, se’ns acumulen les preguntes. Preguntes que ni el Govern ni la companyia elèctrica no han respost o que s’han limitat a desviar amb subterfugis o fugides d’estudi…

La primera qüestió que es planteja, ineludible, no pot ésser més obvia: és acceptable —i no diguem raonable o comprensible— que una nevada, per més excepcional que sigui, impliqui que algunes comarques es quedin sense electricitat durant quasi una setmana? Com a corol·lari d’aquesta inicial, sorgeix tot un gavadal de preguntes: va fer Protecció Civil la seva feina correctament? S’informa degudament a la població sobre els riscos de corria en accedir a la xarxa viària o ferroviària? Es van prendre totes les mesures que calia prendre? S’actua amb la diligència, l’agilitat i la perspicàcia que seria exigible?

A fi d’aclarir-les potser convindria tractar de recobrar un cert ordre cronològic en l’actuació de Protecció Civil i la Conselleria d’Interior el dia 8 de març, provant de superar la gimcana multicultural de distraccions i confusions en que l’han convertida. A efectes de simplificació, deixem de banda expressament la qüestió d’on era —o, per a ésser més precisos, on no era— el Conseller d’Interior quan tot indicava que Catalunya havia d’afrontar una situació…

Recorrem, doncs, a les dades objectives —recordem-ho: “Fets i no paraules”— que ens permetran lluitar contra el cultiu incentivat de la desmemòria. A les nou del matí, en comprovar els efectes que la neu estava ja causant al territori, Josep Cuní entrevista en directe a Rafael Ochoa i li demana: «Sembla que les repercussions d’aquest temporal són una mica més fortes, o fins i tot més greus, pel que fa a la mobilitat, del que vostès preveien?». La resposta del subdirector General de Protecció Civil no pot ésser més diàfana: «No, no… S’està comportant més o menys como (sic) estava la previsió…».

Dues hores i mitja més tard, a les 11.30, Joan Boada compareix per a donar explicacions sobre la situació i comunica —literalment— que “Al litoral de Girona pot nevar, però no creiem que qualli, i pot convertir-se en aigua. El mateix que de (sic) Barcelona i Tarragona, que pot haver-hi alguna enfarinada…”. En condicions normals no caldria recordar-ho, però en aquest festival de despropòsits no resta altre remei que fer-ho: el Secretari General d’Interior és el superior jeràrquic de Rafael Ochoa…

Què havíem —i hem— d’entendre? Què Protecció Civil ja preveia el dia anterior que el temporal de neu seria tan terrible i desproporcionat com va acabar essent? Què no va creure necessari informar-ne a Joan Boada? O que aquest no va fer cas dels seus avisos? Què va considerar innecessari traslladar-los a la població? La veritat, no sé pas quina de les hipòtesis és més lamentable…

Sigui quina sigui la resposta, tot sembla indicar que Boada patí posteriorment un atac sobtat i irrecuperable d’amnèsia, ja que en la seva compareixença ulterior, no va fer cap referència —ni, encara menys, entonà un mea culpa— a la seva “predicció” de dos quarts de dotze. Ans al contrari, va reafirmar que Protecció Civil havia fet una previsió ajustada a la realitat i que Interior havia actuat en conseqüència: “Ja sabíem que [la situació] seria excepcional”. Tan sols va reconèixer que “Si la ciutadania es queixa que no hem donat prou informació, és que no n’hem donat prou, d’informació. El que passa és que (…) nosaltres sempre hem d’informar a partir de saber quina és la situació exacta”.

La gran pregunta sense resposta —una més en aquest vodevil rocambolesc— és: des de primera hora del matí fins a les tres de la tarda, van saber en algun moment, la “situació exacta” en que es trobava el país? Si la resposta és afirmativa, qui la va saber, Boada o Ochoa? En qualsevol cas, la ciutadania ben segur que no!

dimecres, 17 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002285651440[download#299image]

Comparteix

Publicat al Opinió Nacional, el 26 de març del 2o1o

 



Ja la tenim aquí, la RENFE!

Finalment, complint amb l’estricta aplicació dels terminis de l’Estatut que preconitza el Nou Tripartit —tres anys d’endarreriment…—, l’Estat Espanyol va traspassar el servei de Rodalies de la RENFE a la Generalitat. Des d’inicis d’any ja la tenim aquí… Un altre èxit incontestable del Govern d’Entesa català. Mercès a la seva bona relació i col·laboració entranyable amb el govern amic del PSOE, han aconseguit allò que semblava impossible i que els que havien ocupat durant vint-i-tres anys el Palau mai no s’havien ni tan sols plantejat: la gestió de la xarxa viària catalana.

La fotografia de l’inefable Conseller Saura signant amb el Vicepresidente Tercero i Ministro de Política Territorial, Manuel Chaves, el traspàs no podia ésser més emblemàtica: una bona encaixada de mans, adornada amb els consegüents somriures per celebrar la suprema gesta. Una fita històrica, sens dubte, que du a la pràctica el que assenyala l’article 140.5 de la primera versió retallada de l’Estatut: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre la seva xarxa viària en tot l’àmbit territorial de Catalunya”.

No es podia ésser més estricte en el seu compliment… La Generalitat —després d’unes negociacions “llargues i dures”, segons les paraules de José Montilla— ha obtingut la gestió del servei, que inclou tarifes, horaris i freqüències de pas dels trens. Una competència, doncs, del tot “exclusiva” i de caràcter integral.

Un acord tan exhaustiu i complet que no podem més que aplaudir amb fervor, fins que ens quedin adolorides les mans… El Govern de l’Estat Espanyol, el govern de veritat, tan sols s’ha reservat per a ell la gestió exclusiva d’alguns elements del servei de la xarxa viària de caràcter supletori, secundari i accessori… Per començar, la de tots aquells trens que —amb la seva concepció habitual de la pluralitat estatal— anomenen regionales!

Ja han fet prou traspassant les rodalies, no? Reservant-se, com no!, pel que fa a aquestes, també totes les seves infraestructures (les vies, les estacions i els trens) així com el seu manteniment.

Tan generosa i absolutament fantàstica ha estat la victòria negociadora del Govern Tripartit, que els socis de la Generalitat han permès, com a concessió de cortesia, que fins i tot en una de les matèries transferides (la de tarifes), fos el Ministerio corresponent qui decidís quin era l’augment per a aquest any! Al cap i a la fi, si les vies, el cablejat, les instal·lacions, les estacions i les vies segueixen essent seves, quin sentit té que sigui un altre qui decideixi els preus que s’han de cobrar?

Davant les irraonables i desvergonyides crítiques que han aparegut sobre aquest traspàs, Montilla s’ha afanyat a ajudar als desinformats a veure clara allò que ha definit com “la realitat” que algunes “formacions polítiques no volen reconèixer”! Ha assegurat que aquesta omnímoda, omnipotent i sobirana transferència és “la més important i complexa que rep Catalunya en els últims quinze anys”, després del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Ho ha reblat declarant que “tenim el traspàs que marca l’Estatut”…!

Inconformistes com som, podríem demanar-nos: a quin Estatut es refereix? Al que aprovà el 90 % del Parlament? Al que aigualí el seu company Alfonso Guerra amb el seu implacable ribot harmonitzador? O bé a aquell, cada dia més similar al de la Señorita Pepis, amb el qual el Tribunal Constitucional —promocionat pel seu amic, el Defensor del Pueblo espanyol— pretén que ens conformem?

Contradictori, poc assenyat i desafecte com sóc a la realitat montillana, en sentir-lo no puc evitar recordar, no sé ben bé per quina raó, una frase d’un antològic i genial president del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez: “És cert que hem acabat perdent el partit a casa per 1 a 4, però a la mitja part anàvem guanyant…!”

diumenge, 3 de gener del 2010

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001035243232

[download#150#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 5 de gener



Justícia preventiva

Comentàvem en el darrer article la condemna i la repugnància que mereixia qualsevol atemptat armat contra la població civil, la dugués a terme una organització terrorista o l’exèrcit d’un estat teòricament democràtic. I reclamàvem, ensems, el respecte més absolut al dogma judicial més sagrat: la presumpció d’innocència! Única via possible per a eradicar d’arrel les fal·laces i covardes justificacions darrera les quals pretenen emparar els grups armats la seva indiscriminada barbàrie…

A posteriori hem conegut la sentència que ha imposat l’Audiencia Nacional espanyola —organisme d’excepció que no té comparació en cap estat civilitzat modern…— a la jove gironina Núria Pòrtulas. Segons les filtracions que han arribat als mitjans de comunicació, serà condemnada a una pena de presó de dos anys i mig i a una multa de 810 euros per (la transcripció és literal) “temptativa inacabada de col·laboració amb organització terrorista”!

Una nova mostra d’aquest exemplar organisme judicial que recorre precisament la via contrària a la que seria desitjable: partir de la sospita, dels indicis, de les hipòtesis, en comptes basar-se en la realitat comprovada, en els fets demostrats, apostant per la prevalença indiscutible de la presumpció d’innocència…! Fent una insòlita i injustificable aplicació de caire preventiu de la normativa penal, condemnen no pas per la execució d’uns fets delictius inqüestionablement provats sinó per la d’uns que no s’han  comés pas però que, segons la seva opinió, fonamentada més en creences que no pas en evidències físiques, es podrien cometre en el futur, sempre i quan es complissin certes circumstàncies…!

Si George Bush i els seus aliats, entre ells el president espanyol de les 2.000 abdominals diàries, van llegar a la humanitat la ignomínia de la guerra preventiva, els jutges de l’Audiencia Nacional se n’ha inventat un derivat igualment abominable —i insostenible des del punt de vista legal…— la condemna preventiva…! Germana bessona, no cal dir-ho, de la il·legalització preventiva de formacions polítiques, que tan bons beneficis ha produït, casualment, als partits que les havien impulsades —PSOE i PP— a Euskal Herria.

A Núria Pòrtulas no se la condemna pas per haver comés cap fet delictiu provat, el que és més greu, per cap fet que s’hagi produït! No se la condemna pas per haver apuntat en una llibreta (interceptada de manera brillant per la policia antisistema de l’amic Joan Saura…) dades sobre organismes públics, ni per haver-les lliurat a ningú, ja que no ha estat acreditat que ho fes, ni per estar en possessió d’un “disquet en portuguès que explicava els passos a seguir per confeccionar còctels Molotov”… No se la condemna pel que va fer sinó pel que, eventualment, podria haver fet!

L’Audiencia Nacional, en una perillosíssima, aleatòria i del tot orwelliana aplicació de la policia del pensament, la condemna perquè “dedueix”, per la seva filiació anarquista i per estar “íntimament vinculada” amb una organització d’aquest tipus, que podria, en un futur, fer servir la informació que havia recollit per dur a terme, ella mateixa o posar-la a disposició d’altres per a que ho poguessin fer, “actes atemptatoris de la integritat física o moral”…!

A banda de l’evident inseguretat jurídica que aquesta aplicació preventiva i imprevisible provoca, només cal recordar la fiabilitat que ha comportat en casos precedents donar per inqüestionables fets no provats (com les famoses armes de destrucció massiva que justificaven la invasió armada a l’Irak…) per a tenir clar que la justícia preventiva és impossible i impracticable… Fins i tot per a la infal·lible judicatura espanyola!

Si la base de l’aplicació de la justícia, en un país mínimament civilitzat, és l’establiment, més enllà de cap dubte raonable dels fets provats, i el seu consegüent càstig, com es poden considerar provats fets que encara no s’han produït? Com es poden considerar provats fets que encara no s’han dut a terme? O, el que és més greu, com es poden considerar provats fets que potser mai no arribarien a produir-se?

En qualsevol cas, cal agrair a la providència que hagi escollit precisament els jutges de l’Audiencia Nacional per a dotar-los amb uns poders tan extraordinaris, anteriorment només a l’abast de la divinitat, que els permeten el prodigi de jutjar fins i tot delictes… futurs!

dimecres, 5 d’agost del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908054199131
[download#158#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD