Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Joan Ridao

ERC, l’etern joc de les cadires

Sovint fa la impressió que Esquerra no sigui capaç d’aprendre la lliçó de les successives i cada vegada més devastadores clatellades electorals —degudes principalment a la reedició d’un Tripartit que els havia fet fora del Govern i amb un caire palesament regionalista). Fins i tot ara, quan sembla que ha trobat un camí per evitar la davallada definitiva, segueix entestada en seguir practicant el seu permanent joc de les cadires: no tan sols es van barallar per a decidir qui seuria al tron de la direcció, sinó també per adjudicar el primer setial de Madrid.

Si el que pretenen és apostar amb fermesa per la renovació, per passar pàgina —per aquell aire nou que en el seu dia preconitzaven en un eslògan electoral—, tant el sentit comú com les més elemental lògica política fan creure que convindria que fos la futura direcció, encapçalada per Oriol Junqueras i Marta Rovira, qui escollís el cap de llista de les eleccions espanyoles. Així com que la persona designada fos un exponent d’aquest canvi, uns mostra explícita de la voluntat regeneradora.

Una idea que no comparteix Joan Ridao, el qual, havent-se retirat, de grat o (més aviat) per força, de la cursa successòria, potser com a compensació —car no voldríem pensar en una rebequeria— insisteix en mantenir-se com a candidat a cap de cartell a Madrid, en comptes de deixar lloc a Alfred Bosch. Tan convençut està d’ell mateix, que ni tan sols accepta anar com a nombre dos i, sense pensar prou en el dany que això podria fer a la seva formació política, té la intenció de forçar unes primàries per a que els militants d’Esquerra escullin qui ha d’ocupar aquest lloc.

En la seva defensa, l’actual secretari general del partit argüeix que és convenient que el que vagi al capdavant de llista compti amb experiència al Congrés espanyol. Considera que únicament ell pot oferir un ample i dilatat full de serveis que el situa com la persona més capacitada per a optar per al lloc privilegiat al qual aspira. Atribuint-se els mèrits de la tasca feta, però oblidant que al mateix temps és, també, el responsable —o, si més no, coresponsable— d’haver perdut, l’any 2008, 5 dels 8 diputats que la formació independentista havia obtingut en les eleccions anteriors…

És, doncs, almenys raonable deduir que els signants del recent manifest “Tornem a ERC” es refereixin, de manera més o menys velada a Ridao, en reclamar, al seu punt 7 que «Cal obrir-se al talent de la societat, als bons professionals i aplicar el concepte de meritocràcia social, mai entès com “serveis al partit”»?

Potser faria bé de reflexionar-hi…, amb major raó tenint en compte que, en aquesta ocasió, l’insensat i caïnita joc etern de cadires d’ERC podria esdevenir la gota que fes sobreeixir la —ja tan soferta— paciència dels seus militants, i acabar comportant que les tan anhelades i disputades butaques del congrés espanyol se’ls esvaïssin de davall dels seus nobles i obcecats  glutis… per anar a raure als tan àvids i agraïts de Convergència (i Unió)!

dijous, 11 d’agost del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 18 d’agost del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Segueix així, Esquerra, segueix així…

En tots els àmbits de la vida, el primer —i ineludible—requisit per millorar és reconèixer els errors, tractar de superar-los i aprendre i treure profit de les lliçons que ens ofereixen. Sense reconeixement dels errors propis les possibilitat de redreçament són mínimes —per no dir nul·les. Amb major raó quan hom es nega a acceptar la seva responsabilitat i es dedica a repartir les culpes entre els altres, sempre els altres, sense assumir les pròpies.

És en aquest sentit que resulta evident que ERC no va ésser capaç de fer una lectura beneficiosa de la clara advertència de les eleccions del 2006, en les quals perderen més de 125.000 votants. La seva incapacitat de prendre’n nota i d’actuar en conseqüència ha propiciat una veritable i estrepitosa davallada del 28 de novembre.

Tot i que la realitat no ha pogut ésser més indiscutible, no sembla que n’hagin aprés tampoc aquesta vegada. Sentint els discursos d’alguns dels seus dirigents, la impressió no pot ésser més preclara: ni van ésser capaços de treure’n conclusions llavors ni, malauradament, ara. Potser els caldrà esperar a quedar-se amb tres o quatre diputats, com a darrera força parlamentària per a reaccionar? No n’han tingut prou passant d’ésser la tercera a la cinquena?

Segons escriu al seu bloc l’infal·lible Joan Ridao —que ja palesà diàfanament la seva incapacitat d’adaptar als fets el seu inamovible discurs al llarg de la nit electoral de TV3 — les raons per les quals han perdut pràcticament 200.000 electors (325.000 si ho comparem amb el 2003) no poden ésser més evidents i es basen en tres punts: en “La crisi econòmica [que] ha permès a tota Europa la irrupció d’un populisme de dretes”, en “la reedició d’un Govern catalanista i d’esquerres, presidit per José Montilla, que no ha estat entès per bona part de l’electorat”, i en “la diversificació de l’oferta independentista”.

O el que és el mateix, ni un sol dels motius que al·ludeix no són imputables ni a la mateixa ERC ni, encara menys, a cap dels seus dirigents. L’autocrítica o l’assumpció de responsabilitats elevades a la mínima potència: la culpa és de la crisi, de no haver estat capaços d’explicar l’encert de la reedició del Tripartit, i de la irrupció d’altres forces sobiranistes. Els altres, sempre els altres

Per la seva banda, ells, els d’Esquerra, no s’han equivocat en res ni, per consegüent, no tenen cap responsabilitat en la imponent davallada —que no fracàs, per descomptat— electoral. És per això que el mateix Ridao ofereix les claus que han de permetre recobrar la seva força parlamentària: “Davant tot això, Esquerra ha de començar a sumar i continuar en la mateixa línia política però modificant alguns elements”.

En síntesi, que segons el Secretari General d’Esquerra, tot ha anat tan i tan bé, s’ha actuat amb tant d’encert i precisió, que res millor que seguir “la mateixa línia política”, que ha produït uns resultats tan extraordinaris. Afegint-hi algun petit retoc…, si s’escau, és clar. I sense que afecti, sota cap concepte, a l’eminent, immillorable, irreemplaçable i sempre clarivident actual direcció!

diumenge, 5 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257
[download#282#image]

Publicat a Tribuna.cat, el 7 de desembre del 2010

Qui té por del llop Laporta?

Des que s’intuí que Joan Laporta podria estar interessat en entrar en política, una part de la premsa, tant espanyola com catalana, començà a convertir-lo en objecte de les seves diatribes. Quan no en motiu de befa o escarni públic.

Només cal recordar l’atac despietat i extemporani que sofrí en ocasió de la seva tan poc afortunada actuació a l’aeroport de Barcelona en un control de passatgers. Fins fa ben poc, Joan Ferran, amb la prosa elegant, delicada i subtil que el caracteritza, encara l’anomenava “mostra culs d’aeroport”…

Si aquesta voluntat crítica i de menysvaloració ja era prou obvia —sobretot en mitjans periòdics i d’avanguarda— quan la seva voluntat de fer carrera política no era més que una especulació, des que l’ha confirmada ha esdevingut una veritable obsessió. Una obsessió —quasi malaltissa— que s’ha encomanat a alguns polítics catalans. Els quals, en un esperit de “servei al país” que els honora, veuen amb neguit com podrien perdre l’escó, el despatx o el cotxe oficial que amb tant de sacrifici i humilitat ostenten…

Joan Ridao li recorda que la política requereix “molta dedicació” i no necessita “ni redemptors, màrtirs ni messies”. Dolors Camats assenyala que hi ha líders socials —curiosament aliens al seu partit…— amb “coses més importants a dir” que no pas Laporta. La seva sòcia Mercè Civit opta per la enigmàtica: “A EUiA no ens agraden els Berlusconi amb barretina”. Secundat per un no menys críptic Oriol Pujol: “No és massa seriós fer declaracions sobre política-ficció”.

Podríem preguntar-nos: A què es deu, tant de temor a un nouvingut? Tenen por a que es produeix un giravolt en l’status quo polític actual, que tant els afavoreix? Més encara si actua amb seny i uneix la seva força amb Reagrupament?

Tanmateix, potser el que més temem és que la irrupció de Laporta posi en evidència aquella fal·làcia sense base que els partidaris d’una Catalunya regionalitzada han repetit mil i una vegades: “Els catalans i les catalanes celebrem un referèndum d’autodeterminació cada quatre anys quan votem un partit o un altre en les eleccions al Parlament”…

dimarts, 12 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001125300166

[download#263#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de gener del 2oo9

 



La crosta nacionalista

Molt s’ha parlat – i, si tot continua igual, em temo que se seguirà parlant… – de les cèlebres declaracions efectuades a finals del 2007 pel sempre imparcial i objectiu Joan Ferran sobre la necessitat “d’arrencar la crosta nacionalista de les emissores” de la Generalitat ja que alguns periodistes “encara es veuen arrossegats per la inèrcia de tants anys de pujolisme, per una visió esbiaixada del país”, que feien servir un “llenguatge tendenciós” i no pas “neutral i equilibrat”.

Amb la coherència i legitimitat que el caracteritza, l’amic Ferran efectuava aquestes fonamentades i més que justificades acusacions de proselitisme al que, sens cap mena de dubte, és el periòdic més imparcial i objectiu de tots… Precisament aquell que, no feia pas tant de temps, va suggerir a Pascual Maragall la genial idea d’espolsar-se la responsabilitat de l’ensorrament del túnel de maniobres del Carmel responsabilitzant l’anterior govern de Convergència i Unió per la pràctica habitual del 3 %. Un periòdic, doncs, ben poc suspecte d’allotjar sobiranistes ni de promoure una “cosmovisió nacionalista” de l’estat espanyol…

Els seus socis de govern, amb l’efusivitat i l’efectivitat que els caracteritza, van afanyar-se a criticar les paraules del diputat socialista. Per part d’ERC, Joan Ridao va qualificar-les “d’inacceptables, deslleials, sectàries i antidemocràtiques”, tot assegurant amb contundent fermesa que no permetrien que s’apliquessin “mai les tesis de Ferran”.

Per la seva banda, ICV va aprofitar l’avinentesa per a demostrar de nou que no eren, ni han estat mai, la marca blanca subsidiària dels socialistes catalans, reaccionant amb més suavitat que Esquerra, contemporitzant i dulcificant la situació en titllar de “desafortunades, equivocades i injustes” les declaracions del dirigent socialista…

Com acostuma a ésser habitual el PSC, havent comprovat en ocasions anteriors el grau de credibilitat de la posició de força i el perill que suposa no fer cas de les advertències d’ERC i d’Iniciativa, va decidir seguir amb el seu programa de cirurgia periodística dels mitjans públics de comunicació. D’aquells mitjans nafrats que havien estat tan poc lleials amb l’excel·lentíssim Govern Tripartit.

Progressivament, amb absolut sigil – «para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado », que deien aquells altres – van anar fumigant i eliminant les males herbes que amenaçaven amb malaguanyar l’immens camp de cultiu dels seus irrenunciables latifundis mediàtics.

Acurada i mil·limètrica operació que va culminar amb el comiat del gran guru que pronunciava “arengues, disfressades d’informació, a primera hora a Catalunya Ràdio”: Antoni Basses. Aquell periodista radical i intolerant que va cometre la monumental errada de convidar al seu programa tertulians que representaven l’ampli i plural espectre polític català, en comptes de cenyir-se al cànon d’afectes al partit de la seu al carrer Nicaragua…

Resulta innegable que la iniciativa de Ferran va obtenir un èxit rotund, ja que es va segar d’arrel la suposada voluntat de “construir la pàtria”, enquistada des dels malèfics temps pujolistes. Des de fa un temps, els mitjans públics de la Generalitat han recobrat el que, com bé assenyalava el diputat socialista, sempre hauria d’haver estat el seu objectiu primordial: informar als catalans. Informar, amb absoluta llibertat i independència dels constants i magnífics èxits del segon Govern Tripartit!

dijous, 30 d’abril del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

PS: Davant d’aquesta nova brillant fita assolida pel Govern d’Entesa, només resta el traç d’un dubte insignificant: realment s’ha arrencat la crosta nacionalista? O potser els mateixos que, amb una mà, s’encarregaven d’arrencar la crosta nacionalista catalana, amb l’altra, mantenien i llauraven la nacionalista espanyola?


Safe Creative #0904303164752

[download#44#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 30 d’abril

Features Stats Integration Plugin developed by YD