Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Joan Boada

Mossos a la Plaça Catalunya: vots i botes

Al llarg de la campanya electoral la major part de les formacions polítiques van provar de patrimonialitzar el moviment dels indignats, assegurant que no tan sols els entenien perfectament, sinó que tenien tota la seva solidaritat perquè se sentien moralment al seu costat. Només “moralment”, no pas físicament, és clar… En primer lloc, perquè els seus luxosos cotxes oficials no caben a les acampades; i, en segon, perquè —diguessin el que diguessin— sabien que era contra ells que protestaven i tenien raons fundades per imaginar que no haurien estat pas rebuts amb aplaudiments, si gosaven acostar-s’hi.

Acostumats a petonejar criatures i a abraçar i donar la mà indiscriminadament a qualsevol que se’ls acosti, rebaixant-se una vegada cada quatre anys a mesclar-se amb els seus representats, no van dubtar en assegurar que el missatge i la veu dels indignats serien escoltats i tinguts en compte. Com és habitual, van procurar treure profit d’un moviment que els era contrari i que naixia per a plantejar una renovació total i absoluta del sistema de participació política —indirecta, diferida i sense responsabilitat— que ells representaven i perpetuaven.

Però, és clar, allò fou abans de… Allò era quan tenien al cap un únic objectiu: aconseguir al major nombre de vots possibles. Llavors, quan en depenien la cadira i el sou consistorial, tot eren bones paraules i mostres de suport. Si el missatge dels acampats era “ja en tenim prou” i “democràcia real ja!”, el dels polítics en campanya electoral —l’animal més omnívor i amb la cuirassa més dura de tots els del planeta— no era altre que “Voteu-nos i us ho arranjarem tot!”, “Feu el que feu però, sobretot, voteu-nos!”

I per assolir el seu objectiu, el millor era no alçar gaire polseguera i provar de cloroformitzar-nos. Els períodes electorals són una mena de Nadal: els candidats aturen les retallades socials, viatgen en metro o autobús, deixen les criades a casa i es passegen pels mercats, descobreixen barris nous, inauguren fins i tot les obres que no estan finalitzades, prometen pel broc gros allò que saben que no podran complir, es mostren solidaris amb tot i tothom… i, per descomptat,  no se’ls passa pel cap ni tan sols la idea de desallotjar els indignats acampats!

Durant quinze dies, esdevenen comprensius i dolços anyells que se sacrifiquen durament al servei del país i de la població… Ara bé, a les vuit del vespre de cada jornada electoral, quan ja han recobrat la seva posició de privilegi i la tenen garantida per 48 mesos més, es lleven de cop la màscara de persones normals que s’havien posat i es converteixen de nou en els llops voraços i insaciables que sempre han estat.

Una volta els hem votat, ja poden enviar-nos els seus Mossos a botar-nos —amb “be” de bota!

divendres, 27 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

PS: per cert, companys, companyes, amics i amigues d’ERC, del PSc i d’IC —sobretot vosaltres, els eco-socialistes, amos i senyors de la nostra policia fins fa quatre dies— que potser creieu que no tenim memòria? De veritat podeu creure que no recordem les càrregues  dels Mossos del Tripartit al rectorat de la Universitat de Barcelona, el març del 2009, o en desallotjar l’edifici de Banesto, el 29 de setembre passat? Qui són els indignats, em demanes?, indignats som tots!

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

En defensa de Joan Saura

Des de la polèmica actuació de la Conselleria d’Interior a Barcelona en ocasió de la vaga del 29 de setembre, tant Joan Saura com Joan Boada han estat objecte d’un constant fustigament. I ho han estat tant per part de la societat civil, de l’opinió pública com de les formacions polítiques parlamentàries. Al Conseller se li ha retret, principalment, que actués amb una certa permissivitat i que desallotgés l’edifici ocupat de Banesto el mateix dia de la vaga. Al Secretari General d’Interior, que participés en una manifestació a Girona mentre es produïen uns aldarulls tan importants a la capital.

Les acusacions contra Joan Saura són, sens dubte, injustes i desproporcionades. Segurament no tant producte de la mala fe o de la voluntat de treure’n un rendiment polític —quan s’ha vist, a l’oasi català, que cap formació política tracti d’aprofitar una relliscada dels seus rivals pel seu profit electoral?— sinó per una pura i simple qüestió de desmemòria. O, per dir-ho més clar, per la manca de visió que suposa fer una valoració del dia a dia, en comptes de fer-la més general, tenint en consideració una perspectiva més ampla en el temps.

Com a qualsevol membre del Govern, al líder d’Iniciativa caldria valorar-lo no tant per una acció puntual, quasi anecdòtica, sinó pel conjunt global de les seves decisions i actuacions com a Conseller d’Interior. I, fins i tot, de la seva brillant carrera política anterior.

Des d’aquest punt de vista, resulta indubtable que Joan Saura és el Conseller que ha assolit una consideració pública i política més absolutament unànime i sense fissures: se’l considera, gairebé sense discussió, el responsable d’Interior que ha deixat més petja en el seu càrrec. El seu pas per la conselleria serà recordat per molts anys —per no dir, pels segles dels segles.

Mercès als seus esforços, ha aconseguit el miracle de posar d’acord tant els seus subordinats com la opinió pública majoritària en la valoració de la seva gestió. Fins i tot, ha aconseguit que formacions polítiques aparentment irreconciliables comparteixin un criteri idèntic pel que fa a la seva infal·lible gestió. Ha reeixit en allò que semblava l’impossible: posar d’acord els Mossos d’Esquadra, els Bombers, els seus socis de Tripartit, l’oposició en bloc, els mitjans de comunicació d’esquerres, els de dretes, la societat civil i la generalitat dels electors.

Tots ells, i cadascun per la seva banda, han arribat a la conclusió que ha estat, d’entre els Consellers d’Interior de la democràcia, el que més ha destacat de tots… pel que fa a la degradació de la imatge de la conselleria!

Des de la seva sorprenent designació, els seus subordinats —Mossos d’Esquadra, els Bombers principalment— s’han sentit, en un moment o altre, desprestigiats, culpabilitzats, humiliats, abandonats o traïts per ell. L’opinió pública, decebuda, desprotegida i perplexa, incapaç de saber a què atenir-se.

En realitat, amb les seves successives actuacions tan sols havia mantingut la benedicció de les autoritats judicials. Tanmateix, després de les seves declaracions d’ahir —responsabilitzant al jutge i al propietari de l’immoble de no haver pogut desallotjar abans l’edifici ocupat de Banesto— també haurà perdut el suport i la confiança de la justícia…

divendres, 1 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

[download#115#image]

Comparteix

Temporal de neu, qui mana a Catalunya?

Si la primer part de l’eslògan publicitari d’Endesa —“Tindràs preguntes”— podria servir per definir la sensació de perplexitat i d’astorament en la qual quedà immersa la majoria de la població després del desgavell que comportà la nevada del 8 de març, potser la segona part —“No tindràs dubtes”— també pot servir-nos per a escatir, d’una vegada per totes, una de les preguntes crucials que té plantejat el nostre país des dels inicis de la democràcia: qui mana i decideix a Catalunya?

Des de fa almenys trenta anys els més grans savis han provat en debades d’escatir qui mana a casa nostra. S’han produït els més intensos i profunds debats per tractar d’aclarir-ho. Mentre en d’altres països europeus, amb un nivell cultural i intel·lectual lil·liputenc, es passen el dia discutint sobre assumptes trivials, banals i banalitzadors —futbol, famosos, famosets i semifamosets…— en el nostre ja fa dècades que les tertúlies esportives i de premsa rosa van desaparèixer per deixar lloc a les de caire artístic, cultural i polític. Si en fa d’anys, ja, que no s’ha vist algú parlar sobre futbol, a les nostres televisions…!

Si fóssim un país normal —o el que és el mateix, si posseíssim un estat propi— no caldria que els nostres incomparables erudits creméssim les seves privilegiades neurones debatent qui mana: ho faria el govern de torn i prou. Només caldria mirar de delimitar fins a quin nivell el condicionen les grans empreses. Per contra, en el nostre, la qüestió és molt més nebulosa i difusa: mentre no ens deixin decidir si volem o no seguir sotmesos a l’estat espanyol, podem continuar fent veure que el Govern realment decideix?

Certament la Generalitat té la facultat de prendre decisions sobre tots aquells aspectes que —almenys en teoria— són de la seva exclusiva competència i responsabilitat. Ara bé, de la mateixa manera, cal que reconeguem que, a tot estirar i essent generosos, podem considerar-lo un “òrgan decisori” delegat, subordinat o de segona categoria. Un òrgan decisori mutilat i controlat. Una mena de menor més o menys emancipat que encara sotmès a la tutela del pare estat (espanyol). Sobretot, pel que fa al factor elemental: l’econòmic.

Si a això hi afegim el confús i reiteratiu tramat de xarxes administratives que han anat conformant el país (municipis, comarques, Consells Comarcals, Diputacions, les futures Vegueries…) encara resulta més complicat saber qui mana, a casa nostra… L’estat central i la Generalitat es limita a fer-ho veure, com si fos una atracció en miniatura més de Torrelles de Llobregat? El Govern de la Comunitat Autònoma regionalitzada i depauperada que els socialistes i els seus submisos socis ens llegaran? Les Diputacions Provincials, els presidents de les quals són tan generosament retribuïts? O potser la Corporació Metropolitana de Barcelona, que engloba quasi la meitat de la població del país i que el Tripartit vol fer ressuscitar per interessos electorals?

Per acabar de sembrar dubtes, en algunes ocasions fa la impressió que qui mana realment a Catalunya és el gegant financer que controla o té participacions a la immensa majoria de les grans empreses del país i de l’estranger: aquest gran trust empresarial que s’anomena “La Caixa”. Al cap i a la fi, els seus tentacles són tan indefinits, exhaustius i poderosos que mai se sap qui controla qui…

Una discussió, aquesta de saber qui mana a casa nostra, que semblava que anava en camí de convertir-se en irresoluble… Sortosament, el temporal de neu de la setmana passada i les manifestacions públiques que Joan Boada, Joan Saura i José Montilla han fet sobre les conseqüències, responsabilitats i resolució de les mateixes, ens ha ofert, per fi, una resposta unívoca i inequívoca: qui mana i dirigeix el país no és ni l’Estat central, ni la Generalitat, ni els múltiples i reiteratius governs locals, ni el poder econòmic, com podria pensar-se… No, a partir d’ara ja “no tindràs dubtes”, qui mana i dirigeix Catalunya és… Endesa!

divendres, 19 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002285651440[download#294#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 22 de març del 2o1o

 



Temporal de neu: tindràs preguntes…

L’inici de  la frase que feia servir Endesa en la seva darrera campanya publicitària no pot ésser més escaient, a hores d’ara: “Tindràs preguntes”.  (No pas la segona:  “No tindràs dubtes”…) Res més cert: després del descomunal i injustificable desgavell elèctric que ha sofert una part important del país a conseqüència de la nevada de la setmana passada, se’ns acumulen les preguntes. Preguntes que ni el Govern ni la companyia elèctrica no han respost o que s’han limitat a desviar amb subterfugis o fugides d’estudi…

La primera qüestió que es planteja, ineludible, no pot ésser més obvia: és acceptable —i no diguem raonable o comprensible— que una nevada, per més excepcional que sigui, impliqui que algunes comarques es quedin sense electricitat durant quasi una setmana? Com a corol·lari d’aquesta inicial, sorgeix tot un gavadal de preguntes: va fer Protecció Civil la seva feina correctament? S’informa degudament a la població sobre els riscos de corria en accedir a la xarxa viària o ferroviària? Es van prendre totes les mesures que calia prendre? S’actua amb la diligència, l’agilitat i la perspicàcia que seria exigible?

A fi d’aclarir-les potser convindria tractar de recobrar un cert ordre cronològic en l’actuació de Protecció Civil i la Conselleria d’Interior el dia 8 de març, provant de superar la gimcana multicultural de distraccions i confusions en que l’han convertida. A efectes de simplificació, deixem de banda expressament la qüestió d’on era —o, per a ésser més precisos, on no era— el Conseller d’Interior quan tot indicava que Catalunya havia d’afrontar una situació…

Recorrem, doncs, a les dades objectives —recordem-ho: “Fets i no paraules”— que ens permetran lluitar contra el cultiu incentivat de la desmemòria. A les nou del matí, en comprovar els efectes que la neu estava ja causant al territori, Josep Cuní entrevista en directe a Rafael Ochoa i li demana: «Sembla que les repercussions d’aquest temporal són una mica més fortes, o fins i tot més greus, pel que fa a la mobilitat, del que vostès preveien?». La resposta del subdirector General de Protecció Civil no pot ésser més diàfana: «No, no… S’està comportant més o menys como (sic) estava la previsió…».

Dues hores i mitja més tard, a les 11.30, Joan Boada compareix per a donar explicacions sobre la situació i comunica —literalment— que “Al litoral de Girona pot nevar, però no creiem que qualli, i pot convertir-se en aigua. El mateix que de (sic) Barcelona i Tarragona, que pot haver-hi alguna enfarinada…”. En condicions normals no caldria recordar-ho, però en aquest festival de despropòsits no resta altre remei que fer-ho: el Secretari General d’Interior és el superior jeràrquic de Rafael Ochoa…

Què havíem —i hem— d’entendre? Què Protecció Civil ja preveia el dia anterior que el temporal de neu seria tan terrible i desproporcionat com va acabar essent? Què no va creure necessari informar-ne a Joan Boada? O que aquest no va fer cas dels seus avisos? Què va considerar innecessari traslladar-los a la població? La veritat, no sé pas quina de les hipòtesis és més lamentable…

Sigui quina sigui la resposta, tot sembla indicar que Boada patí posteriorment un atac sobtat i irrecuperable d’amnèsia, ja que en la seva compareixença ulterior, no va fer cap referència —ni, encara menys, entonà un mea culpa— a la seva “predicció” de dos quarts de dotze. Ans al contrari, va reafirmar que Protecció Civil havia fet una previsió ajustada a la realitat i que Interior havia actuat en conseqüència: “Ja sabíem que [la situació] seria excepcional”. Tan sols va reconèixer que “Si la ciutadania es queixa que no hem donat prou informació, és que no n’hem donat prou, d’informació. El que passa és que (…) nosaltres sempre hem d’informar a partir de saber quina és la situació exacta”.

La gran pregunta sense resposta —una més en aquest vodevil rocambolesc— és: des de primera hora del matí fins a les tres de la tarda, van saber en algun moment, la “situació exacta” en que es trobava el país? Si la resposta és afirmativa, qui la va saber, Boada o Ochoa? En qualsevol cas, la ciutadania ben segur que no!

dimecres, 17 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002285651440[download#299image]

Comparteix

Publicat al Opinió Nacional, el 26 de març del 2o1o

 



Saura i la crosta de TV3

L’inefable – i des de fa un temps, infal·lible – Joan Saura ha trobat la solució a tots els seus problemes: encarregar informes i carregar la culpa a la irresponsabilitat de l’oposició! Com que l’innegablement imparcial i objectiu informe intern dels Mossos d’Esquadra casualment va concloure que la seva actuació fou “correcta”, ara el Conseller d’Interior vol investigar a què es pot deure que la majoria dels ciutadans no ho hagin interpretat així. Què els ha dut a creure que la intervenció policial fou salvatge i del tot “desproporcionada”?

En una entrevista publicada diumenge a El Periódico – que, és forçós reconèixer-ho, per la seva tendència clarament hagiogràfica podria haver estat signada perfectament per l’àrea de comunicació dels Mossos… – descobreix allò que ha motivat que la ciutadania hagi tingut aquesta percepció, equivocada per descomptat, de l’actuació dels antiavalots de la policia catalana: “la dreta està instrumentalitzant els Mossos per [a] intentar deslegitimar el Govern, està utilitzant els Mossos com a arma contra el Govern”.

Una croada a la qual el Conseller, fent un “judici d’intencions”, entén que s’hi ha afegit també TV3. Creença que l’ha dut a encarregar un informe “sobre el tractament que la televisió pública ha fet d’aquest tema”. Idea que, curiosament, defensa el mateix diari que va entrevistar-lo tan oportunament, en un editorial titulat “Els Mossos a TV3”, que assegura que és va fer una “excessiva profusió d’imatges dels incidents per part de la televisió pública autonòmica”.

El Periódico no pot tenir més raó, i cal que la hi donem: com sap tothom – tothom, s’entén, menys aquells desafectes que s’entesten a seguir les notícies pels mitjans de comunicació contaminats per la crosta nacionalista que amb tant d’encert va definir l’amic Ferran – el 18 de març es van produir uns incidents insignificants després del desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona.

Ínfims incidents que van ésser indegudament magnificats per la televisió pública catalana i els seus sectors. Uns incidents que, en cap cas, mereixien l’atenció dels informatius de TV3 ni de cap altre mitjà de comunicació, públic o privat. Si s’hagués produït, posem per exemple, una càrrega policial desmesurada i injustificada potser sí l’hauria merescut, però un simple incident

Com acostuma a succeir, en aquest país d’envejosos, al pobre Joan Saura ja li han plogut crítiques per totes bandes. Crítiques sense cap base, acusant al seu departament de voler “llegir-li la quartilla” – segons l’escaient expressió que ha fet servir el Secretari General d’Interior, Joan Boada – a la premsa o de “menystenir la llibertat i capacitat dels mitjans de comunicació d’informar del que vulguin i com vulguin”. Una acusació sense cap mena de fonament, impulsada de ben segur per la dreta malèvola, desinformada, sense sentiments ni sentit de país, que tan sols cerca recobrar el govern, al preu que sigui…

La inhumanitzada dreta catalana hauria de sentir vergonya, tanta vergonya com per a morir negats en ella, de moure’s només impulsada pels seus viciats i perversos interessos partidistes! Per què no aprèn de la nobilíssima esquerra catalana, que no dubta en assumir responsabilitats, en posar els seus càrrecs a disposició de les necessitats de Catalunya! I, el que és encara més lloable, no dubta ni un sol instant en acceptar el suprem sacrifici de mantenir els seus càrrecs – els dels seus imprescindibles assessors (i el d’alguns parents) – dins el nou Govern Tripartit…!

No cal ésser endeví per a preveure quin pot ésser el proper pas que prepara aquesta dreta sense ànima ni decència, que només pretén la destrucció de l’immaculada esquerra… Comptant amb la inadmissible connivència d’alguns periodistes que es presenten com a progressistes, ben segur que no dubtaran recórrer a la indignitat de comparar la seva idea de sol·licitar un informe al CAC amb l’aparell propagandístic leninista i stalinista. Amb aquella maquinària perfecta i esmolada que s’encarregava de reescriure la història i d’esborrar de les fotografies tots aquells falsos camarades burgesos que el Partit es va veure obligat a depurar per a impedir la pèrfida voluntat involutiva dels contrarevolucionaris…

dimarts , 7 d’abril del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009


[download#279#image]

Comparteix

Pubicat a Opinió Nacional, el 12 d’abril

En Saura mai no s’equivoca…

Resultaria del tot inconcebible i preocupant que algú, i més encara les forces polítiques de l’oposició, gosessin posar en dubte la més que impecable actuació del Govern davant del temporal de vent que va afectar Catalunya la setmana passada! Només es podria entendre com un exercici intencionat de mala fe o des d’una perspectiva esbiaixada i d’interès purament partidista o electoral.

La intervenció de les autoritats competents respectives ha estat acurada i apropiada des del primer al darrer moment. Des de la informació prèvia, passant pel mateix dia del temporal fins a les explicacions i declaracions que s’han ofert després. En cap cas no haurien pogut mostrar una diligència ni uns nivells de competència i de responsabilitats majors. Només la seva efectivitat i una incomparable capacitat de reaccionar amb rapidesa i encert als esdeveniments van impedir mals majors i desastres irreparables…

Com es pot, amb un mínim d’objectivitat, criticar les mesures de prevenció que van prendre amb anterioritat a les inusitades i excepcionals ventades que van assotar el país? Com bé recordaven tant el director general de Protecció Civil, Josep Ramon Mora, com el propi Conseller d’Interior, Joan Saura, el seu Departament ja recomanava des de divendres que els ciutadans limitessin les seves activitats a l’aire lliure davant la previsió de vents de fins a 170 quilòmetres per hora.

Si ja ho recomanava divendres passat, com se li poden exigir responsabilitats? Només essent molt primmirat es pot pretendre destacar un detall tan insignificant i circumstancial com el de que el Centre d’Emergències, que depèn d’Interior, va enviar un fax als ajuntaments de les comarques més amenaçades recomanant “la suspensió de les activitats esportives i de lleure tant a poliesportius com a l’aire lliure” a les quatre de la tarda de dissabte, quan ja s’havia produït la tragèdia de Sant Boi? Si ja ho havia recomanat divendres, perquè hauria d’haver enviat el fax abans?

Com es podria reclamar res a l’insigne Joan Saura i al seu Departament si és l’home que sempre l’encerta? Si abans d’accedir al Govern ja havia demostrat la seva infal·libilitat, des que va accedir al seu càrrec de Conseller d’Interior ha assolit l’excel·lència: no sap el que significa equivocar-se. Sempre l’encerta de ple: aplicant la tècnica oriental del Feng Shui a la nova seu del Departament, convertint els Mossos en col·laboradors necessaris de la democratísima Audiencia Nacional, entrevistant-se amb De la Vega i concedint-li una pròrroga per al finançament, efectuant càrregues modèliques contra pacífics manifestants, assistint a manifestacions on es fan proclames a favor de Hamàs, acompanyades d’una performance amb encaputxat i pistola de joguina…

Tant ell com el secretari d’Interior las van encertar de nou en determinar i repartir les culpes i responsabilitats en la gestió del vendaval. Joan Boada va assegurat que el seu departament va prendre les decisions “seguint la planificació”, donant tota la informació necessària en els dies previs i durant el temporal, de manera que “ningú al país pot dir que no sabia que hi hauria ràfegues de vent de més de 90 quilòmetres per hora a tot Catalunya”. Boada declarava que, un cop traslladada aquesta informació i les recomanacions corresponents, cada municipi “ha d’activar” els seus mecanismes i plans municipals… En el mateix sentit s’ha pronunciat advertint Saura que van avisar a temps i que, en tot cas, són els ciutadans els que s’han d’autoprotegir.

Quina nova i modèlica demostració de coratge i de saber assumir les responsabilitats, la seva! No fou pas Interior sinó els ajuntaments, i els seus plans d’emergències municipals, els que van fallar i van possibilitar els desastres que van patir. I, tot just després dels municipis, van ésser els propis ciutadans, els culpables, per no haver aprés a “autoprotegir-se”…!

No pot tenir més raó: cal que aprenguin a protegir-se tots sols, ara que saben què poden esperar si s’entesten en seguir confiant en que siguin les més que competents actuals autoritats de la Conselleria d’Interior les que ho facin…

divendres, 30 de gener del mmix

PS: Haurien de prendre exemple del comportament exquisit dels partits de l’oposició, que han sabut estar a l’alçada de les circumstancies i no han estat tan insensibles com per a aprofitar aquests fets luctuosos per a criticar al Govern i treure’n rèdits electorals…

[download#116#image]

Comparteix

http://www.scribd.com/doc/11537670/En-Saura-Mai-No-s-Equivoca

Publicat a Tribuna.cat, el 2 de febrer del 2009

Càrrega modèlica

 

El secretari general d’Interior, Joan Boada, va reaccionar amb contundència i fermesa a les crítiques rebudes per l’actuació del cos d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra en la manifestació d’estudiants del passat 20 de novembre a Barcelona.

Aprofitant una visita a Vic, va considerar que no només no s’havia fet un ús desproporcionat de la força sinó que l’actuació dels Mossos fou “modèlica” i “excel·lent”. Assegurant que la policia va “temperar” l’actitud “molt violenta” d’una “minoria” d’estudiants”, efectuant una càrrega purament “defensiva” per a evitar que baixessin per les Rambles. Càrrega que van haver de repetir perquè alguns dels manifestants van llançar objectes contra els agents, tractant de copejar-los amb pals i pancartes.

A banda del respecte que mereix com a tal, a l’autoritat se li pressuposa la càrrega de la raó. I més quan es tracta de cossos policials. No només en les seves declaracions púbiques, sinó també en l’àmbit judicial. Pel sol fet d’ésser autoritat es presumeix la seva veracitat. Més, encara, doncs, cal presumir-la d’aquells que els dirigeixen…

En el cas present, la prova del vídeo de l’Agència Catalana de Notícies no pot ésser més concloent: no s’hi pot veure cap actitud agressiva dels universitaris, més aviat una de defensiva, provocada per la mateixa càrrega, ni cap llançament d’objectes ni intent previ d’agredir els agents.

Amb tot, la intervenció dels Mossos no podia ésser més “modèlica”,“excel·lent” ni efectiva: no només van impedir que baixessin Rambles avall, com il·legítimament pretenien, sinó que es va dissoldre la manifestació, de cop! Amb un resultat encara més modèlic: 25 manifestants ferits, alguns dels quals van requerir atenció hospitalària, i desenes de contusionats. Tan excel·lent com el tracte dispensat a la premsa, amb dos periodistes copejats…

La gran pregunta, ara, és: aquesta actuació dels aniavalots ha de servir de model, de cara al futur, per a qualsevol tipus de manifestació feta sense permís que pretengui ocupar la via pública? O només si la protagonitzen joves o estudiants?

Es canviarà, d’ara en endavant, el principi d’actuació general dels Mossos davant d’una manifestació, caracteritzada per la seva funció de vigilància i control, garant dels drets i les llibertats públiques, per recórrer a l’ús de la força només quan és del tot imprescindible?

S’aplicarà amb la mateixa contundència quan una manifestació il·legal es proposi tallar una artèria ciutadana molt més crucial per al trànsit com per exemple les Rondes, un dimecres qualsevol? I quan els que es manifestin siguin treballadors d’alguna empresa amenaçada de tancament? O quan els pagesos tallin un carrer inundant-lo de fruita? O quan siguin els mateixos Mossos els que es manifestin?

O potser aquest sistema “modèlic” d’actuació s’aplicarà únicament quan els que es manifesten sense permís siguin joves? Joves sense suport sindical o polític…

És així com es pretén dur a la pràctica el que estableix l’article 12.2 del projecte de Codi Ètic de al policia autonòmica, que prohibeix les actuacions “arbitràries”, que es donen quan “sense motivació raonable, s’apliquen les normes de manera diferent en supòsits substancialment iguals”…?

dilluns , 1 de desembre del 2oo8

[download#42#image]

Features Stats Integration Plugin developed by YD