Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Israel

Antisemitisme i isalamofòbia

Cada dia que passa es van estrenyent més i més els límits de les llibertats. De les llibertats i dels drets humans en general, però sobretot de la de pensament. La croada de la intransigència, de la subjectivitat i de la defensa aferrissada i indiscriminada de les pròpies conviccions va guanyant terreny de manera inexorable. Les opinions, esdevenen justificacions. En realitat, massa sovint, les paraules es converteixen en armes de defensa, de defensa de l’indefensable; municions per justificar allò que no és —ni mai podrà ésser— justificable. El goebbelisme s’estén, indeturable.

Dissortadament, la praxis manipuladora  i criminalitzadora de George Bush, Tony Blair i Aznar ha acabat assolint, pòstumament, la seva major victòria: l’eradicació de la objectivitat o del rigor analític. Allò que tant es va criticar als seus governs respectius en ocasió de la guerra preventiva d’Iraq s’ha acabat convertint en pauta de conducta: si no estàs amb mi, estàs en contra. Aquell principi basat en la confrontació, en l’estigmatització dels que no pensen com un mateix, s’ha imposat arreu.

La idea de partida no podia ésser més bàsica ni més elemental, més a l’abast de les mentalitats més primigènies i, per consegüent, més falsa ni tramposa: si no estaves a favor de la intervenció militar de seguretat a l’Iraq eres un antidemòcrata que defensaves Shadam Hussein, el sanguinari dictador que no mostrava cap mena de respecte pels Drets Humans. Com si no existís cap altre mètode alternatiu que permetés foragitar-lo del seu país…! Res de mitges tintes: blanc o negre!

Una teoria simplificadora i perillosa, que duia a un carreró sense sortida: només recolzant la guerra —una guerra, recordem-ho, il·legal i desautoritzada per l’ONU— et proclamaves defensor dels drets humans…! L’actitud que s’hauria d’haver considerat més lògica i raonable, més equànime, quedava descartada: oposar-te a la croada contra l’eix del mal, a la intervenció militar tal i com sempre t’havies oposat a al règim del terror de Saddam Hussein. I, precisament, pel mateix motiu que t’hi havies oposat des del primer dia: evitar víctimes entre la població civil. Era, sens dubte, un parany sense sortida.

Un parany nefast que fa la impressió que hagi acabat enxampant en la seva pèrfida xarxa quasi tothom… Ho comprovem des de fa temps amb l’etern conflicte entre Israel i Palestina. En aquest afer etern, complex i enrevessat, s’ha tendit a la més absurda i irracional simplificació: o fas costat als uns o als altres! Tampoc s’hi admeten les mitges tintes ni les posicions mínimament equilibrades: o ets un ultraconservador totalitari antiislamista o ets un militant d’extrema esquerra antisionista i partidari del terrorisme jihadista…

En el primer cas, afanyat a defensar l’estat Hebreu cada vegada que s’entesta en convertir el seu exèrcit en una màquina de garantir la seguretat dels seus a canvi de la vida dels altres. En el segon, a titllar Israel d’estat assassí que pretén esborrar del seu territori la població palestina. En els dos casos, cal que ho facis de manera incondicional, tan arrauxada com et sigui possible, sense treure’t la bena partidista —quasi gosaria dir-ne integrista— dels ulls, sucant la tinta en les vísceres i escrivint amb la bilis més fosca.

Si ets pro-israelià, no t’oblidis mai de referir-te, una vegada rere l’altra, obsessivament, als enemics d’Israel, a la constant provocació islamista, al seu antisemitisme malaltís, a la seva inequívoca voluntat d’expulsar els hebreus de la terra que ocupen, a culpar en exclusiva a Hamas i als seus atacs terroristes, a recalcar la manca de democràcia de la majoria dels estats àrabs… I no se t’acudeixi mai, però mai dels mais, afirmar en contrapartida que Israel hauria de complir les resolucions de l’ONU, que hauria d’abandonar les zones ocupades il·legalment i, per damunt de tot que hauria de demostrar —amb fets i no pas amb paraules— la seva teòrica condició d’únic estat democràtic a l’Orient Pròxim: respectant els drets humans elementals de tots els ciutadans del seu territori, siguin hebreus o àrabs.

Per contra, si ets propalestí, insisteix compulsivament en la violació de les normes internacionals d’Israel, en el seu abús de la força armada, en definir-los com a feixistes, usa sempre el terme assassinats en comptes de morts, recorda cada dos per tres la crisi humanitària i l’asfixia social que pateixen la franja de Gaza i els altres territoris palestins, culpa en exclusiva de tot a la voluntat genocida dels israelians, al seu desig de causar el màxim nombre de víctimes possible entre la indefensa i pacífica població palestina… I, per res del món, no caiguis en la temptació de condemnar, al mateix temps, la invocació de Hamas a esborrar l’estat hebreu del mapa, el seu recurs al terrorisme, el seu fanatisme integrista o les seves maneres totalitàries.

En síntesi, convé que tots plegats (polítics, periodistes i articulistes) seguim esforçant-nos en seguir dividint els israelians i els palestins entre els bons i els dolents —segons les fílies i les fòbies de cadascú, és clar— sense matisos ni precisions i cultivant l’odi i la confrontació… No fos cas que, en un moment de feblesa, se’ns acudís mirar-nos el món sense prejudicis ni idees preestablertes, procurant ésser objectius i mesurats, contribuint així, en la mesura de les nostres possibilitats a llaurar la llavor de la pau, el diàleg i l’entesa…

Perquè, ja se sap: armats només amb bones intencions —amb allò que alguns titllen de bonisme— no s’arriba mai enlloc… No hi ha dubte: és preferible silenciar les veus, les paraules (i les consciències) diverses i permetre que segueixin parlant les armes…!

dijous, 3 de juny del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699[download#20#image]

Comparteix

?

Fins quan hauran de parlar les armes?

ETA ha tornat a atemptar contra la Guardia Civil. Dues vegades en un parell de dies. La primera, sortosament, sense causar víctimes mortals. La segona, produint-ne. Davant d’una situació com aquesta ben poc es pot dir. Per descomptat, condemnar l’ús de la violència, de qualsevol tipus de violència, sigui qui la faci servir i pels motius que sigui. Per més justificació política que es pretengui tenir, no hi ha cap causa — cap, ni una sola, recordem-ho sempre, sempre!— que pugui tenir major valor que una vida humana! Cap! Cap! Cap!

Menys encara quan s’atempta contra la població civil —indefensa i innocent per principi. Quan, a més, entre les possible víctimes hi ha criatures o persones especialment febles, no podem sinó manifestar el nostre més absolut rebuig i repugnància. I no s’hi valen excuses! No, no s’hi valen de cap manera. No podem acceptar que se’ns pugui dir que els responsables d’aquests infants són els seus pares, que els col·loquen allí on no haurien d’ésser. Podríem, fins i tot, plantejar-nos si segueix tenint algun sentit que la benemérita sigui un cos militar i, com a tal, hagi de viure separada de la resta dels mortals, amb les seves famílies. Podríem, per què no?, plantejar-nos-ho… Però no pas acceptar que això justifiqui res…

No, no ho podem acceptar, com no ho vàrem fer quan era l’exèrcit d’Israel qui bombardejava la Franja de Gaza —algú se’n recorda, ara, d’aquella atrocitat?— i assegurava que eren els palestins qui feien servir els seus fills com a hostatges o com escuts defensius. No! No i no! El responsable de les morts innocents és qui posa la bomba, qui ataca la població civil i prou. Els fills mai no són ni poden ésser responsables del que fan els seus pares. Mai! Ni pagar per ells…

És cert que es pot tractar de trobar excuses i justificacions per a tot. Fins per a l’extermini d’una ètnia, d’un país o d’una manera d’ésser… Cert… El feixisme i els règims totalitaris teòricament comunistes ho van fer sense cap mena de complex ni recança. Els objectius finals ho justificaven. Com per a ETA deu justificar els seus sagnants atemptats la seva teòrica voluntat d’alliberar Euskal Herria… Alliberar-la de què? I, sobretot, a quin preu?

No pot ésser més evident que l’estat espanyol fa servir tots els mitjans al seu abast ­—alguns d’ells posats en dubte tant pels successius informes d’Amnistia Internacional com pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides— per a evitar que es trenqui allò que la seva Constitució defineix com la “indisoluble unidad” de l’estat espanyol. Qualsevol persona amb un mínim esperit democràtic hauria d’exigir la derogació immediata de la famosa Llei de Partits, que tants beneficis electorals ha comportat als seus impulsors. Amb la mateixa lògica legal i democràtica amb que hauria de fer-se complir la legislació penitenciària que obliga a fer complir les penes judicials en les presons més properes als domicilis dels condemnats, sense fer distincions en el tipus de delictes que duen a terme!

Encara que siguem pocs —cada vegada menys…, i sotmesos al dubte permanent! — ho seguirem defensant. Seguirem apostant, contra la maregassa del pensament únic, per combatre el terrorisme amb la llei a la mà. Aplicant-la estrictament, però sense ànim de venjança. Amb lleis respectuoses amb els Drets Humans Fonamentals i amb el respecte degut la sagrada presumpció d’innocència. Bandejant, d’una vegada per totes, la llei del talió. Amb la finalitat de delimitar, diàfanament, l’insalvable abisme que separa els que volen situar-se al costat de la civilització o al de la barbàrie, al del seny o al de la desraó… Essent conscients que no hi ha —ni mai no n’hi podrà haver—  humanitat sense justícia, ni justícia sense humanitat…

Ho defensarem fins a quedar-nos sense veu, sense tinta o sense paper. Ho defensarem sempre i arreu, malgrat la incomprensió i les dificultats que això ens pugui comportar. Ho defensarem fins i tot quan la indignació popular ens pugui acusar de complicitats inexistents i sense sentit… Ho defensarem, ben cert, ho defensarem! Tanmateix, per damunt de qualsevol consideració, condemnarem l’ús de la violència com a mètode de resolució dels conflictes…! La condemnarem i mostrarem la nostra més absoluta repulsa davant  qualsevol acció armada que suposi la pèrdua de vides humanes —sempre irreemplaçables!

Fins quan hauran de seguir parlant les armes? Quantes morts més haurà de causar ETA abans d’entendre que, malgrat tots els malgrats, és la seva violència el principal obstacle per a l’alliberament actual d’Euskal Herria?

dijous, 30 de juliol del mmix

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0907304182428

[download#128#image]

Comparteix

Publicat a Diari Maresme, el 31 de juliol

Oblidem Guantànamo, President?

La dreta – aquesta dreta malèvola i sense escrúpols que segons l’amic Joan Saura és la responsable de tots els mals, passats, presents i futurs, del món – ha estat esperant amb el ganivet entre les dents la més petita relliscada de Barack Obama per a carregar contra ell i la seva administració sense contemplacions. Amb una impaciència ben poc dissimulada, han fiscalitzat tots i cadascun dels seus actes i decisions per a rescabalar-se del fet que el seu candidat, el republicà, perdés les eleccions. Convençuts que només ells garanteixen els valors fonamentals de la civilització occidental, han cercat amb afany el seu taló d’Aquil·les.

Avalats pels resultats tan positius del capitalisme i el liberalisme, que han permès esquivar una més que probable crisi econòmica devastadora, s’han negat a creure que el nou president nord-americà podia comportar el gran canvi que prometia. De fet, més que no pas creure-s’ho, sembla que la premsa i els articulistes més conservadors voldrien convertir els seus desitjos en realitat i convèncer al públic que el candidat demòcrata no suposava més que una nova enredada. Que, un cop instal·lat a la Cambra Oval, una vegada tastada l’addicció al poder oblidaria les seves promeses de progrés social i democràtic.

Tot i tenir les dents ben esmolades, en comprovar que concedia una pròrroga de fins un any per a la seva desaparició definitiva, van haver de contenir la ràbia quan Obama va anunciar que compliria la seva gran promesa electoral: tancar la base de Guantànamo. Devien pensar: què més poden desitjar, aquella colla d’indesitjables terroristes – que, recordem-ho, ni mereixen el benefici de la presumpció d’innocència – que seguir gaudint gratuïtament un any més del confort acollidor d’aquell centre d’internament i de la delicada atenció dels agents secrets dels Estats Units?

Això sí, no han desaprofitat l’oportunitat de criticar-lo acerbament en saber que el seu govern va cometre la insensatesa d’aixecar el secret d’alguns dels informes de Jay Bybee i Steven Bradbury, que treballaven com a advocats per a l’executiu de Bush. Quatre informes, presentats al tribunal corresponent amb algunes seccions degudament esborrades, que pretenien oferir raons jurídiques que legalitzessin la pràctica de les anomenades tàctiques d’interrogatori. Tàctiques que, de no haver estat emprades per l’estat paradigma de la democràcia, haurien estat considerades com a tortures…

Per tal d’evitar confusions, Obama es va preocupar d’assenyalar que en el cas de Guantànamo el que cal és mirar “cap endavant i no pas cap enrere” ja que no s’ha d’oblidar que segueixen havent-hi “amenaces serioses, allí fora…”. Tot i advertint, a través del seu fiscal general, Eric Holder, que “seria injust enjudiciar a homes i dones de gran dedicació que treballen per a protegir els a Estats Units per una conducta que fou referendada amb antelació pel Departament de Justícia”.

Davant d’aquestes aclaridores paraules, ben segur que no restarà ningú al món – a banda dels quatre desinformats procomunistes antisistema de sempre – que dubti que l’audàcia de l’esperança que Barack Obama prometia durant la seva campanya electoral no era un pur eslògan sinó una realitat irrefutable! Cap altre President hauria gosat oposar-se als poders fàctics de la seva administració i dur a judici, fins les seves darreres conseqüències, totes aquelles persones que foren responsables d’unes tàctiques d’interrogatori tan execrables…

Mentre d’altres pretenen amagar el cap sota l’ala, passar pàgina i enterrar el passat, sense dubtar en recórrer a tota mena de subterfugis per tal d’evitar que siguin condemnats aquells que vulneraren els drets humans, l’habeas corpus i la legalitat internacional, Obama complirà els seus compromisos i arribarà fins al final…!

Tan fàcil com li hauria estat – salvades les distàncies, per descomptat – seguir l’inadmissible exemple dels responsables nazis jutjats a Nuremberg, que van tenir el desvergonyiment d’al·legar que no se’ls podia condemnar per les seves atrocitats, emparant-se en el principi d’”obediència deguda” als seus superiors.

dilluns, 20 d’abril del 2009

© Cesc Serrahima 2009

PS: Afortunadament, avui en dia aquesta perversa al·legació seria impossible mercès a l’Estatut de Roma, en vigor dels de l’1 de juliol del 2002, ja que la prohibeix explícitament al seu article 33 per a tots els països civilitzats – amb l’excepció dels EE.UU, la Xina i Israel – que l’han ratificat…


[download#232#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 22 d’abril

Ull per ull, tots cecs…

S’ha repetit en mil i una ocasions que, com ja va començar a ésser-ho el XX, el XXI serà el segle de la informació, de la informació i del coneixement universals. Internet ens ofereix la possibilitat d’accedir a una font quasi il·limitada de coneixements i d’opinions, sense restriccions, límits ni barreres. És una nova finestra que tenim, oberta al món, que ens posa al nostra abast una quantitat pràcticament infinita d’informació. Informació que, en principi, hauria d’ésser heterogènia, diversa i plural. Que ens hauria de permetre alliberar-nos de les cotilles i els prismes habituals de distorsió que comporten dels mitjans de premsa tradicionals, sempre condicionats pels interessos editorials i empresarials.

En principi…, perquè al llarg de les darreres tres setmanes hem pogut constatar que la realitat ha decidit emprendre precisament el camí contrari: des de la fi de la treva entre Palestina i Israel, la diversitat ha esdevingut uniformitat. Una uniformitat dual, empeltada de perjudicis, caracteritzada per la manca de diàleg i l’ancorament empegueït en les posicions i punts de vista de partença. Més que informació, se’ns ha ofert evidents mostres de voluntat de captació, de convenciment. En lloc d’opinió, prosel·litisme. En comptes d’estendre ponts de diàleg, s’han dinamitat les bases d’avinença més elementals, anul·lant d’arrel les possibilitats d’entesa. Amb mi o contra mi, sense punt mitjos ni donar opcions als matisos o als contrasts.

No s’entén com no s’ha aconseguit assolir uns punt d’encontre? Com es pot negligir l’evidència de que la majoria de les persones compartim uns fonaments ètics i humans del tot irrenunciables? Uns principis bàsics racionals indefugibles. Els partits presos i la ideologia pot fer oblidar que hi ha certes justificacions i declaracions que són del tot inadmissibles, les faci qui les faci?

Per a començar, no sembla que tingui cap mena de lògica plantejar-se si tothom – amb la més que provable excepció del Conseller d’Interior – té dret a manifestar-se. Menys encara si ho fa a favor de la pau. Ara bé, al mateix temps cal reclamar als assistents que condemnin amb fermesa aquells que aprofiten una manifestació per a fer apologia del terrorisme o per a defensar l’ús de la violència, per més minoritaris i poc representatius que siguin.

De la mateixa manera, és absolutament inadmissible pretendre banalitzar o treure importància – com ho han fet, sense cap tipus de complexos ni remordiments, alguns articulistes teòricament prestigiosos – a la mort de més d’un miler de palestins com a conseqüència de l’atac de l’exèrcit d’Israel, al·legant que en una acció de guerra l’objectiu no és pas evitar morts en el bàndol enemic, sinó garantir la seguretat i reduir al mínim les baixes en el propi. Adduir que el dret d’un estat a la defensa pròpia és il·limitat i no ha de tenir en consideració les morts d’innocents que pugui provocar demostra, a banda d’un total desconeixement del Dret Internacional, una manca d’objectivitat – i el que és més greu, d’humanitat – preocupant.

Tan preocupant i intolerable com tractar de justificar el bombardeig dut a terme per l’exèrcit d’Israel d’una escola de l’ONU a Gaza, de la seu de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina (UNRWA) i d’un hospital de la Mitja Lluna Roja Palestina assegurant que l’organització terrorista Hamàs els feia servir com a base d’operacions i atacava des d’elles els israelians.

Cal reclamar a Hamàs el cessament immediat i definitiu dels llançaments de coets, de morters i qualsevol altre tipus d’atac contra territori israelià, així com el seu reconeixement públic de que l’Estat hebreu té dret a existir i a viure en pau. Però, al mateix temps cal exigir a Israel que aixequi el bloqueig i el setge a que sotmet els territoris palestins, comprometent-se a retirar-se, en un temps prudencial, de totes aquelles zones que, d’acord amb repetides resolucions de l’ONU, ocupen il·legalment.

Cal, per damunt de tot, pensar en els interessos dels ciutadans israelians i palestins, i no pas en els de les autoritats que tan inadequadament han demostrat representar-los…

dijous , 22 de gener del 2009

[download#310#image]

 

Comparteix

Conflicte a l’Orient Pròxim?

La situació a la franja de Gaza i la resposta d’Israel als llançaments de coets per part de milicians de Hamas segueix constituint l’eix de la major part de debats que estan tenint lloc aquests dies. Un debat, present tant a la premsa com a les televisions, que té més de monòleg que de cap altra cosa: més que dialogar, es produeix un diàleg entre sords, de persones que més que voler expressar la seva opinió, pretenen imposar-la, sense estar disposats a escoltar allò que els altres poden pensar o dir.

En comptes d’anar-se suavitzant i civilitzant, el debat s’ha anat crispant i extremant més i més a mesura que la intervenció militar d’Israel anava augmentant el nombre de víctimes. Ambdós bàndols, exhibint una disciplina militar inflexible, s’han atrinxerat en les seves posicions inicials, sense cedir ni un mil·límetre ni coincidir als oponents ni una unça de raó. Els pro-israelians acusen als defensors dels palestins d’antisonistes – quan no de nazis… – i de còmplices del terrorisme islàmic. Els pro-palestins, als defensors dels hebreus de justificar el genocidi i de co-responsables de la morts de centenars de civils.

Tan greu és la situació que fins i tot alguns dels periodistes més destacats en la defensa de l’acció armada d’Israel han rebut amenaces per les seves opinions. Amenaces del tot injustificades, que el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha condemnat en una nota de premsa absolutament exemplar, el contingut de la qual farien bé de llegir, assimilar i compartir les dues fraccions i també qualsevol persona amb un mínim de sentiments humanitaris…

Entre d’altres, aquells que n’han dit de l’alçada d’un campanar. Certament cal defensar la llibertat d’expressió per davant de tot i la possibilitat de que tothom hi pugui dir la seva és un requisit per a l’exercici de la democràcia. Ara bé, també caldria tenir present la responsabilitat del que escriu i expressa la seva opinió. I més encara quan és una persona coneguda, respectada i seguida… I, en aquest assumpte, hi ha prevalgut, per desgràcia, molt més el maniqueisme, el blanc i el negre, que no pas el contrast o la mesura…

Si en el cas dels assassinats o atemptats d’Eta el primer que s’exigeix, per a qualsevol que es vulgui definir com a demòcrata, és condemnar-los de manera rotunda i sense justificacions, perquè no es fa servir la mateixa vara de mesurar per al conflicte entre Palestins i israelians? Si l’Estat espanyol fins i tot ha decidit impulsar una llei per a deixar fora de les conteses electorals els partits o agrupacions que no condemnin els atemptats terroristes – la gens demòcrata i mal anomenada Ley de partidos – com és possible que els lectors no exigeixin als articulistes i a la premsa que faci el mateix per a poder ésser tinguts en compte?

Es pot entendre qualsevol opinió o justificació del que s’està produint a l’Orient Pròxim, tan si es pretén defensar els uns com els altres, per més que no les puguem compartir, però sempre amb un requisit previ, amb una condició sine qua non, que ha estat absent en la immensa majoria dels casos: condemnar abans els actes de terrorisme, els dugui a terme qui els a terme. I condemnar-los, amb rotunditat i sense justificacions, els de les dues parts: els dels terroristes de Hamas, per descomptat; però, també, els actes de terrorisme de l’estat d’Israel. A partir de la condemna, hom pot tractar d’explicar o exposar el que convingui, oferint la seva visió del conflicte…

El problema és que, a banda de comptades excepcions, fins el dia d’avui els mitjans i els articulistes de premsa s’han arrenglerat fèrriament amb un dels bàndols, definint només l’oponent com a terrorista i defensant de manera incondicional i sense cap mena de pudor, els del seu bàndol. Sovint, més que no convindria, amb una visceralitat i un apassionament que resta tots just a frec – i en alguns casos, sobrepassa – del fanatisme més intolerant.

Si això succeeix a casa nostra, tan lluny de la Franja de Gaza, si no s’ha dubtat ni un instant en recórrer a l’exabrupte, a la denigració del contrari, fins i tot, al insult directe, evitant-se per ben poc haver arribat a les mans, com podem pretendre que israelians i palestins renunciïn a l’ús de la força armada?

Ara que alguns fen servir les paraules de Mahatma Gandhi d’eslògan publicitari, res pot escaure millor que tenir ben presents un parell de cites seves: “No hi ha camins per a la pau, la pau és l’únic camí”, “La violència és la por dels ideals dels altres”.

dilluns , 19 de gener del 2009

[download#59#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, 21 de gener del 2009

Israel, Palestina i els prejudicis

Massa sovint fa la impressió de que són molt més importants i decisius els partits presos i les posicions a priori que no pas les realitats. En el món polític, en el del periodisme i en el de l’opinió pública en general – que avui en dia és molt fàcil de copsar, seguint els comentaris que fan els lectors als articles dels blocs o als diaris digitals – l’objectivitat i la pura informació són valors a la baixa. Cada vegada més, en comptes d’informar, la premsa ofereix una justificació i un enfocament ideològic d’allò que succeeix. O, el és pitjor, d’allò que ens volen fer creure que succeeix…

Amb major intensitat, encara, quan es tracta de certs assumptes d’especial rellevància o interès. Ho veiem al nostre país quan es parla de nacionalisme o de reivindicacions de caràcter identitari: quan el que ho practica és l’estat espanyol, tot són lloances i floretes. Cal defensar l’orgull d’ésser espanyol per damunt de tot. Si, a més a més, són ciutadans nascuts a Catalunya els en que mostren l’orgull, millor que millor! Per contra, si se’n mostren d’ésser i de definir-se com a catalans, les lloes esdevenen crítiques i acusacions de provincialisme…

En el cas del Pròxim Orient, i sobretot d’Israel i Palestina, el subjectivisme és encara més acusat… Si deixem de banda la sempre coherent, calmada i analítica Pilar Rahola – els més que raonables arguments pro-israelians de la qual alguns indocumentats confonen amb arabofòbia… – la resta dels diaris i mitjans es divideixen frontalment en dos fraccions: els que defensen Israel i el que fan costat a Palestina. I pobre de l’articulista que cometi la gosadia d’expressar una opinió mesurada o mínimament neutral…

Tan difícil és procurar deixar de banda els prejudicis i les reaccions viscerals? És demanar molt, potser, que ens oblidem, per un instant, de les parts que intervenen en el conflicte i ens centrem en allò que ha esdevingut? Imaginem, per un moment, que la situació s’hagués produït, per posar un exemple, al Congo… Un país on, per cert, van morir el dia de Nadal unes quatre-centes persones en mans de l’Exèrcit de Resistència del Senyor, sense que la premsa ni l’opinió pública hi hagi prestat més que una atenció residual…

Fem un esforç d’abstracció i imaginem-nos, doncs, que a la República Democràtica del Congo hi ha una població ocupada i sotmesa a un ferri control d’accés pel seu exèrcit, que quasi comporta l’asfixia del seu territori. Imaginem-nos que aquesta població es governada per una organització definida com a terrorista pel Dret Internacional i que ataquen els poblats veïns amb coets i morter, amb voluntat evident de causar víctimes però sense aconseguir-ho…

Seguim imaginant-nos que, com a reacció, l’exèrcit del Congo decidís bombardejar la població i envair-la militarment, causant uns quatre-cents morts, la meitat d’ells menors. Imaginem que, entre d’altres excessos, carros de combat congolesos disparen contra una escola tutelada per les Nacions Unides, causant una quarantena de morts, menors inclosos…

Sense prejudicis i sense posicions preses, quina consideraríem que hauria d’ésser la resposta de qualsevol ciutadà amb dos dits de front i amb una mínima sensibilitat humana i moral? No hi hauria gaires dubtes. En primer lloc, condemnar el llançament de coets per part de la població ocupada, és clar. Però, no seria lògic que condemnés, amb major rotunditat encara, la intervenció de l’exèrcit regular, precisament pel fet d’ésser-ho, i reclamés al Congo l’alto al foc immediat? O s’entendria que es limités a referir-se a una resposta desproporcionada per part de l’estat congolès…?

Si critiques l’actuació israeliana ets un antisionista, un islamista declarat i quasi un nazi? Per contra, si et comptes entre els que exigeixen als Palestins i a Hamas la fi de la lluita armada, esdevens un imperialista proamericà i anti-àrab? I si fas les dues coses? I si denuncies l’exercici de la violència armada, la practiqui qui la practiqui – i amb major èmfasi si hi intervé un estat democràtic – i la justifiqui com la justifiqui, que ets? Un il·luminat? Un provocador? O potser, senzillament, un extraterrestre?

dijous, 8 de gener del 2008

[download#148#image]                                                                                                [polldaddy poll="1270970"]

Comparteix

Contra el terrorisme

En el món actual, no són les realitats les que estableixen i defineixen els conceptes, sinó els conceptes els que acaben conformant la realitat. Ho veiem dia rere dia, quan les paraules – nacionalisme, constitucionalisme… – són usades de manera indiscriminada i sense cap tipus de pudor ni prevenció. Fins i tot algunes d’elles – nazisme, feixisme, dictadura… – s’apliquen gratuïtament, sense pensar-hi dues vegades. Quantes vegades hem llegit o sentit que es descriu com a pròpia del nazisme la Llei d’immersió lingüística? O que l’espanyol està perseguit a casa nostra com ho era el català durant el franquisme?

Emparant-se en la llibertat d’expressió, a l’estat espanyol s’ha permès dir les barbaritats més impensables i fer les comparacions més sagnants i irresponsables. Amb total impunitat. La fiscalia de l’estat, que tan es preocupa de perseguir qualsevol declaració que faci la mínima flaire d’abertzale, no s’hauria de plantejar exigir el processament de tots aquells que apliquen el concepte de nazisme tan alegrement, vanalitzant-lo? O només cal fer-ho quan s’atempti contra la sacrosanta imatge del rei o de la bandera espanyola?

Amb el terrorisme succeeix tres quartes parts del mateix: cada vegada que ETA fa un atemptat i causa una víctima mortal la condemna al terrorisme és automàtica i immediata. Amb tota la raó del món, es condemna l’atemptat, es fan declaracions unànimes contra el terrorisme i es convoquen minuts de silenci en homenatge de les malaurades víctimes.

No caldria exigir que s’esdevingués exactament el mateix quan el que provoca una matança de civils no és un grup armat definit com a terrorista sinó l’exèrcit d’algun estat? És admissible que s’eviti el terme que correspondria – terrorisme – i es recorri a subterfugis i eufemismes suavitzadors i enganyosos, com danys col·laterals, que pretenen esmorteir la realitat?

Com és possible que tots aquells que es defineixen com a no-nacionalistes, tots aquells que consideren que els drets de les persones estan per damunt dels del territoris, tan sols es manifestin i mostrin la seva repulsa quan el que ha mort en un atemptat és un ciutadà de l’estat espanyol? Per quin motiu no es convoquen cinc minuts de silenci cada vegada que es produeix un atemptat – terrorista el porti a cap qui el porti – arreu del món, sigui quina sigui la nacionalitat de les víctimes innocents?

Condemnem, amb tota la rotunditat i sense cap mena de justificacions ni pal·liatius, els atemptats d’ETA, no cal dir-ho. I exigim que renunciï a la lluita armada, que lliuri les sevs armes i es dissolgui de manera immediata. Condemnem els atemptats islamistes i de tots elss extremistes coneguts i per conèixer… Entre ells, els suïcides dels palestins, que causen víctimes entre els civils israelians. I fem-ho amb la mateixa contundència.

Ara bé, siguem seriosos i objectius, exigim coherència, i apliquem el mateix rigor i una idèntica indignació quan un grup d’skin heads assassinen algun altre jove pel sol fet de no compartir les seves idees… O quan l’exèrcit israelià bombardeja la població civil de Gaza i causa centenars de morts i un miler llarg de ferits.

Condemnem, sempre i arreu, el terrorisme, practiqui qui el practiqui i el tracti de justificar com el tracti de justificar. Mai cap idea, cap motiu – cap concepte abstracte, com el de pàtria, nació o estat – pot excusar el vessament d’una sola gota de sang…, i menys encara si és innocent!

dilluns , 29 de desembre del 2oo8

[download#63#image]

Comparteix

Sants innocents a Gaza

Els catalans, que tenim ben arrelat el fantàstic costum de celebrar les derrotes i els desastres que han caracteritzat la nostra història, sovint ens vantem de que Barcelona sigui considerada la primera ciutat bombardejada massivament per l’aviació. La capital del nostre país tingué el gran honor de crear un precedent mundial els dies 16 i el 18 de març de 1938, quan va patir, nit i dia, les bombes de l’aviació franquista, causant una devastadora destrucció i la mort de centenars de civils. Amb tot, hem d’ésser humils i reconèixer que els franquistes havien preferit concedir la primacia de la innovació a la ciutat de Guernika, arrasada el 26 d’abril del 1973. Ambdues, ciutats símbols d’Euskadi i Catalunya: sempre en el punt de mira dels espanyols…

Tanmateix, sembla que aquest egregi general – que encara té estàtues que li reten homenatges i plaques en el seu honor en algunes ciutats espanyoles… – no en fou el primer en considerar que sotmetre la població civil al terror i a la mort podria servir per a imposar l’ordre i cristianitzar el món. Aquest honor cal reservar-lo, històricament, a un altre dictador, a un altre feixista Benito Mussolini, que no dubtà en servir-se dels indiscriminats bombardejos sobre la població civil a la guerra d’Abissínia, l’actual Etiòpia.

A Itàlia, curiosament, no han estat tan respectuosos amb la memòria històrica i no hi resta cap imatge ni símbol, d’aquell malaurat dictador tan sanguinari i de tan fosc record. Potser podrien prendre exemple de l’estat espanyol, on plantejar-se l’eliminació de la imatgeria franquista significa voler remoure el passat, crear friccions i no voler tancar la ferida de la Guerra Civil…

Sortosament, en ple segle XXI, una actuació d’aquest tipus seria del tot impossible. Els Ministeris de la Guerra ja no són el que eren: ara han esdevingut Ministeris de Defensa i es dediquen a tasques humanitàries, duent només fusells i armes de manera testimonial, com a referent històric. L’ONU, aquest magistral, imprescindible i altament democràtic organisme creat per a garantir la pau, l’estabilitat i la seguretat mundial, mai no ho permetria.

Sense comptar amb l’aval d’una resolució seva, cap estat membre gosaria iniciar un conflicte bèl·lic o atacar militarment la població civil de cap territori, per més part del seu estat que el pugui considerar… I menys encara Israel, que ha complert estrictament totes i cadascuna de les resolucions que aquest i altres organismes de control internacional li ha imposat…

És per això que encara s’entén menys l’odi visceral que el poble palestí – dotat des de fa una bona pila d’any d’una autonomia, d’una llibertat de moviments i, sobretot, d’unes condicions materials, econòmiques i sanitàries que tan afavoreixen l’existència dels seus ciutadans… – s’entesta en mantenir contra l’estat hebreu… Si fins i tot han construït unes immenses muralles que eviten que ningú els pugui destorbar ni impedir el lliure exercici de la seva prosperitat…

En el cas dels territoris de Gaza, la situació no pot ésser més favorable i privilegiada: de tard en tard, quan s’alcen de bon humor, les autoritats hebrees mostren la seva immensa i generosa benvolença i permeten que s’obrin les reixes una estona i pugui entrar-hi o sortir-ne alguna ambulància, ajuda alimentària o que es pugui oficiar algun enterrament…

Res més lògic – ni més just – que el portaveu presidencial de George Bush, Gordon Johndroe, hagi advertit que “Hamàs ha de posar fi a les seves activitats terroristes si és que desitja ocupar un paper en el futur del poble palestí”, recomanant també a Israel que “eviti les baixes civils quan ataqui objectius de Hamàs en Gaza”, després que l’exèrcit d’aquest darrer país hagi causat més de dues-centes cinquanta morts i quasi un miler de ferits en bombardejar Gaza amb la seva aviació, com a represàlia dels atacs terroristes dels palestins amb coets i morters contra territori israelià que… no havien causat cap víctima!

diumenge , 28 de desembre del 2oo8

[download#276#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD