Per més que els convocants posessin l’èmfasi en que “Serà una acció absolutament pacífica, no violenta…” i reivindiquessin la “legitimitat de la desobediència civil per oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes”, convertir aquest desafortunat eslògan en bandera de la protesta —en comptes d’escollir-ne algun altre de més explícit i menys bel·ligerant (“Aturem les retallades socials”, per exemple)— fou una mostra de miopia política i d’irresponsabilitat alarmant i imperdonable que feia preveure el pitjor.

Certament, sobren les raons per a estar indignats; certament l’actuació dels antiavalots del Mossos d’Esquadra del 27 de maig fou intolerablement severa; certament podia comportar un component de provocació i d’instigació a la resposta violenta; certament les retallades als serveis públics no tenen perdó, i menys quan de manera simultània es concedeixen ajudes milionàries a les entitats financeres, directament responsables de la crisi; certament un atur juvenil del 40 % pot convertir el futur en una utopia; certament els parlamentaris representen una part i no pas tota la població; certament la democràcia no pot consistir en limitar-nos a votar cada quatre anys amb un sistema de llistes tancades endogàmic i pervertit; certament les línies vermelles de la credibilitat i la coherència política van ésser traspassades ja fa molt de temps…

Certament… Tots aquests arguments —i tants d’altres d’acumulats que hi podríem afegir— expliquen i justifiquen de sobra una creixent insatisfacció i indignació. Una legítima i més que raonable indignació que ha d’expressar-se lliurament, al carrer i allí on convingui, amb veu alta i sense restriccions. Quan s’arriba al límit cal dir que ja n’hi ha prou, que és urgent redreçar el rumb si no volem assumir el risc d’estimbar tota una generació pel penya-segat de la desesperació, la marginació i l’exclusió social.

Tanmateix —i en aquest punt és forçós que siguem del tot inflexibles i que defugim qualsevol mena d’excusa o d’al·legació— ni aquestes raons ni cap altres no poden justificar ni emparar l’ús de la violència. L’exercici de la força física és blasmable sempre, el dugui a terme qui el dugui a terme. La violència és —i ha estat des de l’albada dels segles— la raó dels que no tenen raó; la raó de la desraó. Com bé asseverava Unamuno, per a vèncer —de veritat— cal saber convèncer, mai imposar.

Si els indignats pretenen assolir una democràcia real, una manera de fer diferent, més participativa i directa, si volen de bo de veres assenyalar un abans i un després, si tenen intenció de deixar petja en la història, i definir amb netedat la diferència entre un nosaltres i ells, el primer que han de fer es desmarcar-se, amb contundència i sense ambigüitat de cap mena, dels actes descontrolats d’ahir i dir, amb veu ben alta i clara: «En el meu nom no: defensem la força de la raó, no la raó de la força.»

No és això, companys, no és això!

dijous, 16 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 16 de juny del 2011

En lloc d’aclarir la situació i tractar d’apaivagar els ànims, el Govern i la Fiscalia s’han afegit a aquesta mena de cacera de bruixes. En conèixer-se que el jutge no acordava la presó provisional per a Fèlix Millet i Jordi  Montull, destacats membres del Tripartit, amb el Conseller Baltasar al capdavant, han criticat la seva decisió. En comptes d’entonar el seu mea culpa, d’assumir la inqüestionable responsabilitat que els pertoca —per no haver controlat l’ús que fan les fundacions (inclosa la del Palau de la Música) dels diners que reben dels contribuents catalans— contribueixen a posar sota sospita el funcionament judicial i a augmentar l’alarma social causada per aquest vergonyós cas.

Sense voler ésser menys, la fiscal superior de Catalunya, Teresa Compte, afegeix llenya al foc i col·labora eficaçment en l’erosió de la credibilitat de la justícia, en afirmar que la resolució dictada per jutge “no és l’adequada”, ja que “la llei deixa un marge de ponderació als jutges” que hauria permès acordar la presó provisional. Sense fer tampoc cap tipus d’autocrítica, per no haver sol·licitat aquesta mesura cautelar des de bon principi, i no pas a darrera hora, gairebé a remolc de l’opinió pública…!

Tot plegat semblaria una d’aquelles infames paròdies televisives, si no fos pel dany irreversible a la imatge de parcialitat judicial que provoquen aquells que més l’haurien de defensar i protegir!

És el món ben bé a l’inrevés: som els articulistes i no el Govern o la Fiscalia els que hem de fer pedagogia jurídica? No els correspondria a ells explicar als ciutadans que ho desconeixen que la presó provisional —com el nom assenyala— no és ni pot ésser un càstig o condemna penal (processalment inviable amb anterioritat a la sentència), sinó una mesura cautelar i excepcional que no prejutja en absolut el resultat del judici?

Una mesura cautelar que, segons l’article 503 de la LECr, només es podrà decretar quan: a) existeixi risc de fuga de l’imputat; b) hi hagi risc d’ocultació o la destrucció de proves; o, c) per a evitar que el processat pugui actuar contra els béns jurídics de la víctima. Si no es produeixen cap d’aquests tres supòsits, el jutge no podrà acordar-la.

En aquestes situacions, cal extremar la cautela i ésser molt prudents amb les declaracions, si es vol evitar una situació d’alarma social injustificada. Tanmateix, com podem exigir-la als mitjans de comunicació quan precisament aquells que haurien de contribuir a calmar els ànims —el Govern i la Fiscalia — són els que atien el desconcert i la ràbia?

Tinguem paciència, doncs, i siguem generosos: permetem que Millet i Montull gaudeixin dels seus darrers dies de llibertat mentre se celebri el judici…

dijous, 10 de setembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#248#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa,  el 3 de novembre del 2oo9