Xavier Serrahima: el racó de la paraula

La independència no és possible

Com el nostre país ha estat tan i tan afortunat al llarg dels darrers trenta anys —per a no estendre’ns més en els innegables beneficis que els Borbons ens han aportat des de ben aviat en farà tres-cents…— ara li correspon expiar una mica la seva sort. Ja que res ens podia haver anat millor durant quasi tres segles, és lògic que ara ens correspongui patir una mica. No podem pretendre seguir essent sempre més privilegiats!

Els beneficis d’ésser una terra escollida un jorn o altre havien de tenir fi. Més quan no ens mostrem degudament agraïts per l’atenció rebuda d’aquell país universal i cosmopolita que s’ha sacrificat amb el noble objectiu d’aigualir-nos i de domesticar-nos des de fa segles. Desagraïts de mena com som, no acabem d’esdevenir la regió autònoma perifèrica que esperen de nosaltres. Malgrat els seus ingents i incessants esforços, i de comptar amb l’ajut inestimable del primer i el segon Tripartit per a arrencar-nos la crosta nacionalista, els bàrbars del nord-est peninsular ens entestem malaltissament en no deixar-nos romanitzar — perdó, espanyolitzar— per complet.

En no disposar de cap altra poció màgica que la nostra voluntat de pervivència com a poble, cada dia ens resulta més i més difícil resistir el setge permanent a que ens sotmeten els campaments romans (Pseoibus, Pepeoibum, Copetibum i Marcialis) que ens envolten. Sempre amatents a les nostres més elementals necessitats, cuirassats, inflexibles i impertèrrits, només ens cal moure un dit i ja se’ns llencen al damunt: no fos cas que se’ns acudís la insensatesa —insolidària, ben segur—d’alçar un poc la testa i provar de respirar…!

Sabent per experiència dels segles passats que el poble català no és més que un pobre infant desvalgut, desorientat i desprotegit, del tot incapaç de regir-se per ell mateix —i menys encara de prendre les seves pròpies decisions— el nostre benefactor, pare estat espanyol, vetlla sempre per nosaltres: no fos cas que prenguessin mal sense voler! Què hauria estat de la nostra covarda, vella, tan salvatge terra sense la permanent, acollidora, desinteressada i altruista estima i protecció que ens ofereix amb tanta benvolença i generositat la gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç del centre peninsular?

Com s’entén que pugui existir encara algú a Catalunya que segueixi creient que podríem treure’n quelcom de positiu, si decidíssim alliberar-nos del protectorat espanyol i convertint-nos en independents? Què faríem, pobres nadons innocents tot just acabats de sortit del bressol, sense l’imprescindible ajut dels nostres tutors espanyols? Com ens ho faríem, si —per incapacitat congènita i connatural, ben cert que sí…— no estem acostumats a valer-nos sols? Si no hem sortit mai sols al carrer, ni ens hem aventurat fora de la Casa Comuna? Com podríem, infeliços com som, deseixir-nos imprudentment de la mà experta que amb tanta eficiència i objectivitat gestiona els nostres impostos?

Si n’arriben a ésser d’irracionals, els que consideren que ens en podríem sortir tots sols! Els quatre que ho prediquen —perquè, desenganyem-nos: no són més que quatre mal comptats…!— o bé són uns betzols (no saben el que diuen) o bé uns arrauxats (no han pensat prou el que diuen). Com ens hauríem de sortir, els catalans i catalanes, tot sols? Com? Si encara tinguéssim una balança fiscal favorable… O un país industrialitzat… O les fronteres d’algun estat europeu ben a prop… Si tinguéssim accés directe a les comunicacions marítimes i aèries… O comptéssim amb un port o un aeroport de primera categoria…

Però, és clar, sense comptar amb cap d’aquestes condicions elementals, com se li pot acudir a algú el parany irresponsable de plantejar horitzons improbables i camins inviables com els de la independència de Catalunya? Amb major raó quan l’estat espanyol —amb el diligent Tribunal Constitucional al capdavant— es mostra tan extremadament respectuós i considerat amb les nostres decisions, els nostres sentiments i, sobretot, amb la nostra realitat nacional…

dimarts, 20 d’abril del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#182#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa , el 22 d’abril del 2o1o

Carretero, la veu de la consciència

La memòria històrica ens mostra que gairebé no hi ha res que empipi més, en aquest món, que tenir ben a prop algú que esdevingui la veu de la nostra consciència. Algú que es mantingui coherent a la seva manera de pensar, que fins fa quatre dies també era la nostra, i ens retregui dia a dia que hem traït els nostres ideals i que no estem fent allò que havíem defensat i que havíem promès complir sempre. Precisament perquè ens posa el dit a la nafra, recordant-nos allò que sabem més que bé, tot i que fem veure que no: que amb la nostra conducta estem traint els nostres principis i la nostra manera d’ésser.

Ho saben molt bé la minoria de progenitors que s’esforcen, fora mesura, en educar els seus fills. No hi ha res que enervi més a les mares i els pares de les altres criatures – a tots aquells que practiquen la llei del mínim esforç i s’excusen amb un més que revelador “Jo ja ho intento, ja, però no vol fer-me cas…” – que comprovar com alguns dels seus amics han aconseguit alliberar-se del despotisme dels seus plançons, no han perdut l’autoritat i han establert qui mana, en darrera instància, a casa.

La història és curulla d’exemples que demostren com n’és de poc aconsellable d’entestar-se en esdevenir la veu de la consciència dels poderosos. Més encara quan és un antic company, que ha anat escalant progressivament amb ell els graons del poder, qui li recorda constantment els seus orígens. Només cal recordar la fi que hagué de patir Ciceró per haver tractat, en les seves cèlebres Filipiques, que Antoni mantingués les seves promeses de restablir la República romana. O, més recentment, l’ostracisme a que condemnà l’església catòlica Leonard Boff per predicar el retorn als orígens humils del cristianisme.

És per això que no hauria de causar sorpresa a ningú l’arrauxada i visceral reacció que van tenir els actuals dirigents d’ERC en publicar-se l’article de Joan Carretero Patriotisme i dignitat. Només el remordiment que provoca la veu de la consciència pot explicar que el partit que s’enorgulleix de practicar una democràcia interna exemplar pugui obrir un expedient discilpinari a un dels seus membres per expressar la seva opinió. Amb major raó quan planteja la necessitat d’una “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”.

Per més que al·leguessin que es feia per haver “perjudicat greument la imatge del partit” i generar “confusió i alarma entre el conjunt de la militància i l’electorat” la raó de fons sembla que no pot ésser més diàfana: als dirigents d’Esquerra, una vegada han tastat la dolça ambrosia del poder, res no els desagradava més que sentir la veu d’un rival de partit plantejant la possibilitat de que el fet d’haver accedit a les Conselleries i els cotxes oficials els hagi aigualit el seus idearis.

Cada vegada que el metge de Puigcerdà manifestava la seva convicció de que calia sortir del govern, distanciant-se d’un govern de caire regionalista que està assolint a passes agegantades el seu objectiu d’eradicar la crosta – i l’ànima – nacionalista del país, a Puigcercós i a Carod els hi devia coure més i més la nafra oberta de la seva incoherència. No podria tenir raó, Carretero? No convindria més a ERC centrar-se en complir el seu programa electoral, apostar inequívocament per un projecte sobiranista,en comptes de seguir fent el joc al provincianisme del PSC?

Per tal d’acallar la gota malaia de la consciència, devien creure que la millor opció era actuar com els pares de l’antiga escola i donar un cop d’autoritat damunt la taula: “Aquí mano jo i prou. Si no t’agrada, ja saps on tens la porta…!” Havent-los deixat en evidència, el fill devia considerar que ja havia arribat el moment de volar tot sol, sense la supervisió dels seus acomodats pares…

Ara, una vegada abandonada la casa comuna, tan sols resta el dubte de saber qui sabrà treure un major partit de les seves ales noves. Amb el temps, qui acabarà vencent aquesta incerta partida d’escacs de l’esquerra independentista: l’aposta possibilista dels dirigents d’ERC o la directament sobiranista de Carretero?

En qualsevol cas, cal confiar que finalment sigui l’independentisme el que en surti beneficiat, a llarga. Ja sigui pel fet d’avalar algunes de les controvertides decisions de la direcció d’Esquerra o per permetre a aquella part dels seus antics votants que no hi estan d’acord disposar d’una alternativa que no sigui l’abstenció. Una alternativa abanderada per Reagrupament.cat, ja sigui presentant-se tot sol o en coalició amb la CUP o d’altres formacions similars…

dijous, 14 de maig del 2oo9

www.racodelaparaula.com