Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

immersió lingüística

Apologia de l’abstenció

La del 2011 ha estat una campanya diferent no tan sols per donar la impressió que per a les diverses formacions polítiques es tractava de complir un simple tràmit, com ja comentàrem, sinó, sobretot, per haver-la convertit en la més diàfana i eficaç apologia de l’abstenció.

Abstenció fonamentada per la manca absoluta de programes, per la flagrant incentivació del bipartidisme, per la transformació dels teòrics debats en monòlegs per a sords i, per damunt de tot, per la indignitat de basar la campanya en la desmemòria —per no dir en l’ocultació més enganyosa de la realitat. Atac d’amnèsia sobtat i induït que han patit tots els partits parlamentaris per igual.

El PSOE no a recordat que duia set anys incomplint les seves infinites promeses electorals, practicant la més asfixiant i antisocial política de dretes i dinamitant les bases de l’estat del benestar, mentre compensava la negligència de les pitjors entitats financeres del món i dels seus més que ben pagats gestors amb els diners dels contribuents.

A la seva filial a Catalunya, el PSC, se li ha esborrat de la memòria el fet que, com a membres el govern de Rodríguez Zapatero, han estat els màxims responsables d’obligar a la Generalitat a dur les retallades més dràstiques i impopulars de la seva història. Així com que la seva gestió davant del Tripartit deixà les castigades arques del Govern més buides que la imaginació dels seus caps de propaganda electoral, o haver traït una vegada més el seu suposat catalanisme col·locant CiU entre l’espasa i la paret i forçant-la a pactar amb el PP.

Convergència i Unió ha formatejat el seu disc dur per a assajar d’esborrar qualsevol traça d’haver caigut en l’astut parany dels (teòrics) socialistes catalans, flirtejant tan inadmissiblement com perillosa amb el Partit Popular —convertint l’adversari en company; l’enemic de Catalunya, en presumpte amic— i concedint així a que la dreta més retrògrada, integrista i anticatalana la patent de cors indispensable per a obtenir uns resultats tan immerescuts com mai somniats a casa nostra.

El Partit Popular, ha oblidat que deu una gran part del seu èxit a la brutal campanya anticatalana que ha dut a terme des que van perdre el govern espanyol, no tan sols destruint l’Estatut —i amb ell l’esperança de la major part dels catalans i catalanes— sinó, el que encara és més greu, la cohesió social que havia aconseguit la modèlica immersió lingüística, sembrant la llavor d’una funesta guerra fratricida de llengües i dels seus parlants.

ICV, prenent com a model Sant Pere, ha negat no una ni tres vegades, sinó tres mil, la seva participació i connivència en la disbauxa econòmica de nou rics sostenibles dels dos Tripartits consecutius, que convertiren les arques de la Generalitat en un forat negre que ho devora tot.

Per la seva banda, ERC no tan sols ha oblidat que el seu independentisme aigualit i d’estar per casa col·laborà amb el Govern regionalitzador i espanyolista de José Montilla, sinó que no ha estat capaç d’alliberar-se d’aquells il·luminats membres de l’executiu nacional —amb Joan Puigcercós al capdavant— que gairebé l’abocaren al caire de la desaparició.

I els ciutadans i ciutadanes? Els ciutadans i ciutadanes sembla que hem oblidat que els motius per a sentir-nos indignats han anat augmentant dia rere dia en progressió geomètrica…, exactament en la mateixa proporció en la qual s’han anat reduint les raons que ens haurien d’impulsar a anar a votar!

Ens conformarem, de nou, amb el fet que els mateixos de sempre es limitin a canviar-se els collars els uns amb els altres? Què no ha arribat, potser, l’hora de reclamar una democràcia de veritat?

diumenge, 20 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Debat sense Catalunya

El debat entre Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba demostra, d’entrada, el pobre concepte que tenen els espanyols de la democràcia: no tan sols la basen en un personalisme insensat, sinó que bandegen d’arrel el pluralisme polític, descartant els caps de llista de la resta de partits i formacions que es presenten a les eleccions. Si, al damunt, hi afegim que els únics que debaten són candidats a presidents, negligint els que encapçalen les llistes a les diverses províncies, la pobresa democràtica esdevé misèria.

Des del punt de vista nacional català, sens dubte el més destacat fou l’absència de Catalunya al debat. Absència doble: per una banda el dualisme evitava la presència cap candidat del nostre país; per una altra, ni el líder del PP ni el (teòric i efímer) del PSOE no van fer en cap moment referència ni a la nostra terra ni a cap dels nostres interessos: ni al presumpte pacte fiscal, ni a la immersió lingüística ni, encara menys, a les asfixiants, injustes i del tot desproporcionades balances fiscals.

Per més que s’esgargamelli José Zaragoza, altra volta s’ha posat de manifest que “Per a Catalunya sí és el mateix Rubalcaba que Rajoy”. Tant per a ells com per als seus respectius partits —incloent-hi els diputats que se suposa que representen la seva sucursal catalana, el PSC— els catalans i catalanes no som més que una colla d’indígenes estranys i perepunyetes, situats al nordeste peninsular, entestats en parlar un idioma provincià, que a voltes alcem un xic la veu, però que sempre tenim el bonhomiós altruisme de regalar-los religiosament els nostres generosos impostos per a que puguin seguir mantenint l’opulència crepuscular del seu decadent, intransigent, unitarista i ignorant Estat espanyol.

Per si algú encara en dubtava, el debat entre els candidats popular i socialista palesà que les paraules de Peces-Barba al X Congreso Nacional de la abogacía no eren pas un estirabot o una plasenteria senil de l’excels padre de la Constitución, sinó el símbol de la imperible mentalitat imperial espanyola: si Catalunya és seva, si som la darrera de les seves colònies, si, en la seva condició d’amos absoluts, en poden fer el que volen, i —sobretot— si nosaltres seguim permetent-los-ho, per quina raó haurien de perdre el temps parlant-ne?

dimarts, 8 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Opinió Nacional, el 8 de novembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Carme Chacón recobra la memòria

Caldria demanar als polítics que lleguessin els seus cervells a la ciència: ben segur que el seu estudi permetria assolir uns sensacionals progressos neurològics. Entre d’altres aspectes, en el de recuperació de la memòria, facultat en la qual mostren unes capacitats inaudites, més pròpies del superhome nietzschià que no pas del vulgar home del carrer —que, per no recordar, ja ni tan sols recorda com s’ho feia per a arribar a final de mes.

Si tenim en compte que el que preserva millor la memòria és la quantitat de connexions neuronals o sinapsis que s’estableixen al nostre cervell, i que l’augment de sinapsis prové essencialment d’una gimnàstica cerebral intensa, aquest fet desmenteix la insensata llegenda urbana que afirma que els nostres polítics són més aviat mediocres, amb una formació acadèmica deficient i sense coneixement de llengües estrangeres.

Al contrari, la seva capacitat regenerativa mnemotècnica és tan sensacional com enlluernadora…, i augmenta de manera exponencial tan aviat com s’acosten les eleccions! Així, Carme Chacón —que ha passat els darrers tres anys i mig provant de descatalanitzar-se per poder-se postular com a candidata a presidenta del govern espanyol, havent-se de conformar amb la pedrea d’ésser nomenada candidata del PSC—, tot d’una ha recordat quins són els seus orígens, ha desat el seu uniforme de Comandant en Cap de les Forces Armades del país veí, s’ha disfressat de pubilla i s’ha deixat veure a la colònia catalana.

Fent un gran esforç, ha recordat que els indígenes catalans no tenim el privilegi de parlar la lengua común, sinó que ens entestem en mantenir el nostre dialecte vernacle. Dialecte protegit fins fa quatre dies per un sistema d’immersió lingüística. “Una de les nostres grans conquestes”, segons la Ministra de Defensa, “que no canviarà el Tribunal Suprem”. Cal, com és habitual, donar-li la raó: aquesta “gran conquesta” no la canviarà el Tribunal… perquè ja l’ha canviada! O, més exactament, suprimida d’arrel!

Què potser ha estat massa ocupada la senyora Chacón comprant armes —recordem que el pressupost de despeses militars de l’any en curs és de 17.244 milions d’euros— per llegir la sentència 6632/2010 del Tribunal Supremo? O potser ha preferit demanar a un dels infal·libles membres del seu servei d’intel·ligència que li’n fes un resum?

Només així s’explica que s’obcequi en negar el fallo de l’excel·lentíssim i plural magistrat colonial espanyol, que estableix, amb una claredat meridiana, que (traducció i subratllat són, per descomptat, nostres): “declarem el dret de la recurrent a que el castellà s’utilitzi també com a llengua vehicular al sistema educatiu de la Comunitat Autònoma de Catalunya”.

Certament, el Tribunal Suprem no canviarà el sistema d’immersió lingüística ni acabarà amb la cohesió social a Catalunya, ni ho farà ni li caldrà fer-ho… perquè ja ho ha fet!

dimecres, 21 de setembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat al Diari de Terrassa, el 24 de setembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Correus es renova a Terrassa

Terrassa ha recuperat la seva oficina central de Correus, a la Plaça Cinto Verdaguer. La inauguració va comptar amb la presència del batlle, Pere Navarro, i del president de la companyia postal, Sixto Heredia. Ambdós posaven somrients davant dels fotògrafs. No és gens d’estranyar: la seva proverbial infal·libilitat en el compliment dels terminis s’han posat de nou de manifest: les obres havien de fer-se en cinc mesos i mig i quedar enllestides pel novembre… del 2007!

Amb tot, cal reconèixer que l’espera ha pagat la pena i que la inversió de 1’9 milions d’euros ha assolit, amb escreix, els objectius que, segons el seu president, es proposava la companyia postal: fer més accessibles els serveis postals als ciutadans de Terrassa.

Ben cert que sí, només cal fer una vista a l’oficina per a adonar-se’n: la renovació ha estat total i absoluta. La sensació de netedat i de lluminositat és extraordinària: tot llueix i resplendeix! Fins a tal punt que fa pensar més en un museu, en una moderna galeria d’art, que no pas en una oficina postal. Ha quedat tan esplèndid, que convida a passejar-s’hi, a badar i a passar-hi llargues estones d’embadalida contemplació…

Una opció que no pot adir-se més amb el tarannà de Correus, conegut des de l’albada dels segles com el lloc màgic on el temps es va aturar! El regne de les cues i del temps sense temps!

I més ara, ja que tot sembla indicar que el generós pressupost no incloïa l’adquisició d’una màquina expedidora de tiquets, que permeti saber quan és el teu torn i quina finestreta et correspon… Què millor que una interminable cua desordenada per a evitar caure en la temptació de fugacitat que comporta el segle XXI…?

Si vols fer amics, si vols aprendre a assaborir el temps sense presses, si vols conèixer de primera mà la realitat de la immersió lingüística (en espanyol, per descomptat) a la nostra ciutat, no ho dubtis, vine a visitar la renovada oficina de Correos de Terrassa! No et decebrà!

dimarts , 18 de novembre del 2oo8

 

[download#68#image]

 

Features Stats Integration Plugin developed by YD