Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Hamas

Antisemitisme i isalamofòbia

Cada dia que passa es van estrenyent més i més els límits de les llibertats. De les llibertats i dels drets humans en general, però sobretot de la de pensament. La croada de la intransigència, de la subjectivitat i de la defensa aferrissada i indiscriminada de les pròpies conviccions va guanyant terreny de manera inexorable. Les opinions, esdevenen justificacions. En realitat, massa sovint, les paraules es converteixen en armes de defensa, de defensa de l’indefensable; municions per justificar allò que no és —ni mai podrà ésser— justificable. El goebbelisme s’estén, indeturable.

Dissortadament, la praxis manipuladora  i criminalitzadora de George Bush, Tony Blair i Aznar ha acabat assolint, pòstumament, la seva major victòria: l’eradicació de la objectivitat o del rigor analític. Allò que tant es va criticar als seus governs respectius en ocasió de la guerra preventiva d’Iraq s’ha acabat convertint en pauta de conducta: si no estàs amb mi, estàs en contra. Aquell principi basat en la confrontació, en l’estigmatització dels que no pensen com un mateix, s’ha imposat arreu.

La idea de partida no podia ésser més bàsica ni més elemental, més a l’abast de les mentalitats més primigènies i, per consegüent, més falsa ni tramposa: si no estaves a favor de la intervenció militar de seguretat a l’Iraq eres un antidemòcrata que defensaves Shadam Hussein, el sanguinari dictador que no mostrava cap mena de respecte pels Drets Humans. Com si no existís cap altre mètode alternatiu que permetés foragitar-lo del seu país…! Res de mitges tintes: blanc o negre!

Una teoria simplificadora i perillosa, que duia a un carreró sense sortida: només recolzant la guerra —una guerra, recordem-ho, il·legal i desautoritzada per l’ONU— et proclamaves defensor dels drets humans…! L’actitud que s’hauria d’haver considerat més lògica i raonable, més equànime, quedava descartada: oposar-te a la croada contra l’eix del mal, a la intervenció militar tal i com sempre t’havies oposat a al règim del terror de Saddam Hussein. I, precisament, pel mateix motiu que t’hi havies oposat des del primer dia: evitar víctimes entre la població civil. Era, sens dubte, un parany sense sortida.

Un parany nefast que fa la impressió que hagi acabat enxampant en la seva pèrfida xarxa quasi tothom… Ho comprovem des de fa temps amb l’etern conflicte entre Israel i Palestina. En aquest afer etern, complex i enrevessat, s’ha tendit a la més absurda i irracional simplificació: o fas costat als uns o als altres! Tampoc s’hi admeten les mitges tintes ni les posicions mínimament equilibrades: o ets un ultraconservador totalitari antiislamista o ets un militant d’extrema esquerra antisionista i partidari del terrorisme jihadista…

En el primer cas, afanyat a defensar l’estat Hebreu cada vegada que s’entesta en convertir el seu exèrcit en una màquina de garantir la seguretat dels seus a canvi de la vida dels altres. En el segon, a titllar Israel d’estat assassí que pretén esborrar del seu territori la població palestina. En els dos casos, cal que ho facis de manera incondicional, tan arrauxada com et sigui possible, sense treure’t la bena partidista —quasi gosaria dir-ne integrista— dels ulls, sucant la tinta en les vísceres i escrivint amb la bilis més fosca.

Si ets pro-israelià, no t’oblidis mai de referir-te, una vegada rere l’altra, obsessivament, als enemics d’Israel, a la constant provocació islamista, al seu antisemitisme malaltís, a la seva inequívoca voluntat d’expulsar els hebreus de la terra que ocupen, a culpar en exclusiva a Hamas i als seus atacs terroristes, a recalcar la manca de democràcia de la majoria dels estats àrabs… I no se t’acudeixi mai, però mai dels mais, afirmar en contrapartida que Israel hauria de complir les resolucions de l’ONU, que hauria d’abandonar les zones ocupades il·legalment i, per damunt de tot que hauria de demostrar —amb fets i no pas amb paraules— la seva teòrica condició d’únic estat democràtic a l’Orient Pròxim: respectant els drets humans elementals de tots els ciutadans del seu territori, siguin hebreus o àrabs.

Per contra, si ets propalestí, insisteix compulsivament en la violació de les normes internacionals d’Israel, en el seu abús de la força armada, en definir-los com a feixistes, usa sempre el terme assassinats en comptes de morts, recorda cada dos per tres la crisi humanitària i l’asfixia social que pateixen la franja de Gaza i els altres territoris palestins, culpa en exclusiva de tot a la voluntat genocida dels israelians, al seu desig de causar el màxim nombre de víctimes possible entre la indefensa i pacífica població palestina… I, per res del món, no caiguis en la temptació de condemnar, al mateix temps, la invocació de Hamas a esborrar l’estat hebreu del mapa, el seu recurs al terrorisme, el seu fanatisme integrista o les seves maneres totalitàries.

En síntesi, convé que tots plegats (polítics, periodistes i articulistes) seguim esforçant-nos en seguir dividint els israelians i els palestins entre els bons i els dolents —segons les fílies i les fòbies de cadascú, és clar— sense matisos ni precisions i cultivant l’odi i la confrontació… No fos cas que, en un moment de feblesa, se’ns acudís mirar-nos el món sense prejudicis ni idees preestablertes, procurant ésser objectius i mesurats, contribuint així, en la mesura de les nostres possibilitats a llaurar la llavor de la pau, el diàleg i l’entesa…

Perquè, ja se sap: armats només amb bones intencions —amb allò que alguns titllen de bonisme— no s’arriba mai enlloc… No hi ha dubte: és preferible silenciar les veus, les paraules (i les consciències) diverses i permetre que segueixin parlant les armes…!

dijous, 3 de juny del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699[download#20#image]

Comparteix

?

En Saura mai no s’equivoca…

Resultaria del tot inconcebible i preocupant que algú, i més encara les forces polítiques de l’oposició, gosessin posar en dubte la més que impecable actuació del Govern davant del temporal de vent que va afectar Catalunya la setmana passada! Només es podria entendre com un exercici intencionat de mala fe o des d’una perspectiva esbiaixada i d’interès purament partidista o electoral.

La intervenció de les autoritats competents respectives ha estat acurada i apropiada des del primer al darrer moment. Des de la informació prèvia, passant pel mateix dia del temporal fins a les explicacions i declaracions que s’han ofert després. En cap cas no haurien pogut mostrar una diligència ni uns nivells de competència i de responsabilitats majors. Només la seva efectivitat i una incomparable capacitat de reaccionar amb rapidesa i encert als esdeveniments van impedir mals majors i desastres irreparables…

Com es pot, amb un mínim d’objectivitat, criticar les mesures de prevenció que van prendre amb anterioritat a les inusitades i excepcionals ventades que van assotar el país? Com bé recordaven tant el director general de Protecció Civil, Josep Ramon Mora, com el propi Conseller d’Interior, Joan Saura, el seu Departament ja recomanava des de divendres que els ciutadans limitessin les seves activitats a l’aire lliure davant la previsió de vents de fins a 170 quilòmetres per hora.

Si ja ho recomanava divendres passat, com se li poden exigir responsabilitats? Només essent molt primmirat es pot pretendre destacar un detall tan insignificant i circumstancial com el de que el Centre d’Emergències, que depèn d’Interior, va enviar un fax als ajuntaments de les comarques més amenaçades recomanant “la suspensió de les activitats esportives i de lleure tant a poliesportius com a l’aire lliure” a les quatre de la tarda de dissabte, quan ja s’havia produït la tragèdia de Sant Boi? Si ja ho havia recomanat divendres, perquè hauria d’haver enviat el fax abans?

Com es podria reclamar res a l’insigne Joan Saura i al seu Departament si és l’home que sempre l’encerta? Si abans d’accedir al Govern ja havia demostrat la seva infal·libilitat, des que va accedir al seu càrrec de Conseller d’Interior ha assolit l’excel·lència: no sap el que significa equivocar-se. Sempre l’encerta de ple: aplicant la tècnica oriental del Feng Shui a la nova seu del Departament, convertint els Mossos en col·laboradors necessaris de la democratísima Audiencia Nacional, entrevistant-se amb De la Vega i concedint-li una pròrroga per al finançament, efectuant càrregues modèliques contra pacífics manifestants, assistint a manifestacions on es fan proclames a favor de Hamàs, acompanyades d’una performance amb encaputxat i pistola de joguina…

Tant ell com el secretari d’Interior las van encertar de nou en determinar i repartir les culpes i responsabilitats en la gestió del vendaval. Joan Boada va assegurat que el seu departament va prendre les decisions “seguint la planificació”, donant tota la informació necessària en els dies previs i durant el temporal, de manera que “ningú al país pot dir que no sabia que hi hauria ràfegues de vent de més de 90 quilòmetres per hora a tot Catalunya”. Boada declarava que, un cop traslladada aquesta informació i les recomanacions corresponents, cada municipi “ha d’activar” els seus mecanismes i plans municipals… En el mateix sentit s’ha pronunciat advertint Saura que van avisar a temps i que, en tot cas, són els ciutadans els que s’han d’autoprotegir.

Quina nova i modèlica demostració de coratge i de saber assumir les responsabilitats, la seva! No fou pas Interior sinó els ajuntaments, i els seus plans d’emergències municipals, els que van fallar i van possibilitar els desastres que van patir. I, tot just després dels municipis, van ésser els propis ciutadans, els culpables, per no haver aprés a “autoprotegir-se”…!

No pot tenir més raó: cal que aprenguin a protegir-se tots sols, ara que saben què poden esperar si s’entesten en seguir confiant en que siguin les més que competents actuals autoritats de la Conselleria d’Interior les que ho facin…

divendres, 30 de gener del mmix

PS: Haurien de prendre exemple del comportament exquisit dels partits de l’oposició, que han sabut estar a l’alçada de les circumstancies i no han estat tan insensibles com per a aprofitar aquests fets luctuosos per a criticar al Govern i treure’n rèdits electorals…

[download#116#image]

Comparteix

http://www.scribd.com/doc/11537670/En-Saura-Mai-No-s-Equivoca

Publicat a Tribuna.cat, el 2 de febrer del 2009

Ull per ull, tots cecs…

S’ha repetit en mil i una ocasions que, com ja va començar a ésser-ho el XX, el XXI serà el segle de la informació, de la informació i del coneixement universals. Internet ens ofereix la possibilitat d’accedir a una font quasi il·limitada de coneixements i d’opinions, sense restriccions, límits ni barreres. És una nova finestra que tenim, oberta al món, que ens posa al nostra abast una quantitat pràcticament infinita d’informació. Informació que, en principi, hauria d’ésser heterogènia, diversa i plural. Que ens hauria de permetre alliberar-nos de les cotilles i els prismes habituals de distorsió que comporten dels mitjans de premsa tradicionals, sempre condicionats pels interessos editorials i empresarials.

En principi…, perquè al llarg de les darreres tres setmanes hem pogut constatar que la realitat ha decidit emprendre precisament el camí contrari: des de la fi de la treva entre Palestina i Israel, la diversitat ha esdevingut uniformitat. Una uniformitat dual, empeltada de perjudicis, caracteritzada per la manca de diàleg i l’ancorament empegueït en les posicions i punts de vista de partença. Més que informació, se’ns ha ofert evidents mostres de voluntat de captació, de convenciment. En lloc d’opinió, prosel·litisme. En comptes d’estendre ponts de diàleg, s’han dinamitat les bases d’avinença més elementals, anul·lant d’arrel les possibilitats d’entesa. Amb mi o contra mi, sense punt mitjos ni donar opcions als matisos o als contrasts.

No s’entén com no s’ha aconseguit assolir uns punt d’encontre? Com es pot negligir l’evidència de que la majoria de les persones compartim uns fonaments ètics i humans del tot irrenunciables? Uns principis bàsics racionals indefugibles. Els partits presos i la ideologia pot fer oblidar que hi ha certes justificacions i declaracions que són del tot inadmissibles, les faci qui les faci?

Per a començar, no sembla que tingui cap mena de lògica plantejar-se si tothom – amb la més que provable excepció del Conseller d’Interior – té dret a manifestar-se. Menys encara si ho fa a favor de la pau. Ara bé, al mateix temps cal reclamar als assistents que condemnin amb fermesa aquells que aprofiten una manifestació per a fer apologia del terrorisme o per a defensar l’ús de la violència, per més minoritaris i poc representatius que siguin.

De la mateixa manera, és absolutament inadmissible pretendre banalitzar o treure importància – com ho han fet, sense cap tipus de complexos ni remordiments, alguns articulistes teòricament prestigiosos – a la mort de més d’un miler de palestins com a conseqüència de l’atac de l’exèrcit d’Israel, al·legant que en una acció de guerra l’objectiu no és pas evitar morts en el bàndol enemic, sinó garantir la seguretat i reduir al mínim les baixes en el propi. Adduir que el dret d’un estat a la defensa pròpia és il·limitat i no ha de tenir en consideració les morts d’innocents que pugui provocar demostra, a banda d’un total desconeixement del Dret Internacional, una manca d’objectivitat – i el que és més greu, d’humanitat – preocupant.

Tan preocupant i intolerable com tractar de justificar el bombardeig dut a terme per l’exèrcit d’Israel d’una escola de l’ONU a Gaza, de la seu de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina (UNRWA) i d’un hospital de la Mitja Lluna Roja Palestina assegurant que l’organització terrorista Hamàs els feia servir com a base d’operacions i atacava des d’elles els israelians.

Cal reclamar a Hamàs el cessament immediat i definitiu dels llançaments de coets, de morters i qualsevol altre tipus d’atac contra territori israelià, així com el seu reconeixement públic de que l’Estat hebreu té dret a existir i a viure en pau. Però, al mateix temps cal exigir a Israel que aixequi el bloqueig i el setge a que sotmet els territoris palestins, comprometent-se a retirar-se, en un temps prudencial, de totes aquelles zones que, d’acord amb repetides resolucions de l’ONU, ocupen il·legalment.

Cal, per damunt de tot, pensar en els interessos dels ciutadans israelians i palestins, i no pas en els de les autoritats que tan inadequadament han demostrat representar-los…

dijous , 22 de gener del 2009

[download#310#image]

 

Comparteix

Conflicte a l’Orient Pròxim?

La situació a la franja de Gaza i la resposta d’Israel als llançaments de coets per part de milicians de Hamas segueix constituint l’eix de la major part de debats que estan tenint lloc aquests dies. Un debat, present tant a la premsa com a les televisions, que té més de monòleg que de cap altra cosa: més que dialogar, es produeix un diàleg entre sords, de persones que més que voler expressar la seva opinió, pretenen imposar-la, sense estar disposats a escoltar allò que els altres poden pensar o dir.

En comptes d’anar-se suavitzant i civilitzant, el debat s’ha anat crispant i extremant més i més a mesura que la intervenció militar d’Israel anava augmentant el nombre de víctimes. Ambdós bàndols, exhibint una disciplina militar inflexible, s’han atrinxerat en les seves posicions inicials, sense cedir ni un mil·límetre ni coincidir als oponents ni una unça de raó. Els pro-israelians acusen als defensors dels palestins d’antisonistes – quan no de nazis… – i de còmplices del terrorisme islàmic. Els pro-palestins, als defensors dels hebreus de justificar el genocidi i de co-responsables de la morts de centenars de civils.

Tan greu és la situació que fins i tot alguns dels periodistes més destacats en la defensa de l’acció armada d’Israel han rebut amenaces per les seves opinions. Amenaces del tot injustificades, que el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha condemnat en una nota de premsa absolutament exemplar, el contingut de la qual farien bé de llegir, assimilar i compartir les dues fraccions i també qualsevol persona amb un mínim de sentiments humanitaris…

Entre d’altres, aquells que n’han dit de l’alçada d’un campanar. Certament cal defensar la llibertat d’expressió per davant de tot i la possibilitat de que tothom hi pugui dir la seva és un requisit per a l’exercici de la democràcia. Ara bé, també caldria tenir present la responsabilitat del que escriu i expressa la seva opinió. I més encara quan és una persona coneguda, respectada i seguida… I, en aquest assumpte, hi ha prevalgut, per desgràcia, molt més el maniqueisme, el blanc i el negre, que no pas el contrast o la mesura…

Si en el cas dels assassinats o atemptats d’Eta el primer que s’exigeix, per a qualsevol que es vulgui definir com a demòcrata, és condemnar-los de manera rotunda i sense justificacions, perquè no es fa servir la mateixa vara de mesurar per al conflicte entre Palestins i israelians? Si l’Estat espanyol fins i tot ha decidit impulsar una llei per a deixar fora de les conteses electorals els partits o agrupacions que no condemnin els atemptats terroristes – la gens demòcrata i mal anomenada Ley de partidos – com és possible que els lectors no exigeixin als articulistes i a la premsa que faci el mateix per a poder ésser tinguts en compte?

Es pot entendre qualsevol opinió o justificació del que s’està produint a l’Orient Pròxim, tan si es pretén defensar els uns com els altres, per més que no les puguem compartir, però sempre amb un requisit previ, amb una condició sine qua non, que ha estat absent en la immensa majoria dels casos: condemnar abans els actes de terrorisme, els dugui a terme qui els a terme. I condemnar-los, amb rotunditat i sense justificacions, els de les dues parts: els dels terroristes de Hamas, per descomptat; però, també, els actes de terrorisme de l’estat d’Israel. A partir de la condemna, hom pot tractar d’explicar o exposar el que convingui, oferint la seva visió del conflicte…

El problema és que, a banda de comptades excepcions, fins el dia d’avui els mitjans i els articulistes de premsa s’han arrenglerat fèrriament amb un dels bàndols, definint només l’oponent com a terrorista i defensant de manera incondicional i sense cap mena de pudor, els del seu bàndol. Sovint, més que no convindria, amb una visceralitat i un apassionament que resta tots just a frec – i en alguns casos, sobrepassa – del fanatisme més intolerant.

Si això succeeix a casa nostra, tan lluny de la Franja de Gaza, si no s’ha dubtat ni un instant en recórrer a l’exabrupte, a la denigració del contrari, fins i tot, al insult directe, evitant-se per ben poc haver arribat a les mans, com podem pretendre que israelians i palestins renunciïn a l’ús de la força armada?

Ara que alguns fen servir les paraules de Mahatma Gandhi d’eslògan publicitari, res pot escaure millor que tenir ben presents un parell de cites seves: “No hi ha camins per a la pau, la pau és l’únic camí”, “La violència és la por dels ideals dels altres”.

dilluns , 19 de gener del 2009

[download#59#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, 21 de gener del 2009

Israel, Palestina i els prejudicis

Massa sovint fa la impressió de que són molt més importants i decisius els partits presos i les posicions a priori que no pas les realitats. En el món polític, en el del periodisme i en el de l’opinió pública en general – que avui en dia és molt fàcil de copsar, seguint els comentaris que fan els lectors als articles dels blocs o als diaris digitals – l’objectivitat i la pura informació són valors a la baixa. Cada vegada més, en comptes d’informar, la premsa ofereix una justificació i un enfocament ideològic d’allò que succeeix. O, el és pitjor, d’allò que ens volen fer creure que succeeix…

Amb major intensitat, encara, quan es tracta de certs assumptes d’especial rellevància o interès. Ho veiem al nostre país quan es parla de nacionalisme o de reivindicacions de caràcter identitari: quan el que ho practica és l’estat espanyol, tot són lloances i floretes. Cal defensar l’orgull d’ésser espanyol per damunt de tot. Si, a més a més, són ciutadans nascuts a Catalunya els en que mostren l’orgull, millor que millor! Per contra, si se’n mostren d’ésser i de definir-se com a catalans, les lloes esdevenen crítiques i acusacions de provincialisme…

En el cas del Pròxim Orient, i sobretot d’Israel i Palestina, el subjectivisme és encara més acusat… Si deixem de banda la sempre coherent, calmada i analítica Pilar Rahola – els més que raonables arguments pro-israelians de la qual alguns indocumentats confonen amb arabofòbia… – la resta dels diaris i mitjans es divideixen frontalment en dos fraccions: els que defensen Israel i el que fan costat a Palestina. I pobre de l’articulista que cometi la gosadia d’expressar una opinió mesurada o mínimament neutral…

Tan difícil és procurar deixar de banda els prejudicis i les reaccions viscerals? És demanar molt, potser, que ens oblidem, per un instant, de les parts que intervenen en el conflicte i ens centrem en allò que ha esdevingut? Imaginem, per un moment, que la situació s’hagués produït, per posar un exemple, al Congo… Un país on, per cert, van morir el dia de Nadal unes quatre-centes persones en mans de l’Exèrcit de Resistència del Senyor, sense que la premsa ni l’opinió pública hi hagi prestat més que una atenció residual…

Fem un esforç d’abstracció i imaginem-nos, doncs, que a la República Democràtica del Congo hi ha una població ocupada i sotmesa a un ferri control d’accés pel seu exèrcit, que quasi comporta l’asfixia del seu territori. Imaginem-nos que aquesta població es governada per una organització definida com a terrorista pel Dret Internacional i que ataquen els poblats veïns amb coets i morter, amb voluntat evident de causar víctimes però sense aconseguir-ho…

Seguim imaginant-nos que, com a reacció, l’exèrcit del Congo decidís bombardejar la població i envair-la militarment, causant uns quatre-cents morts, la meitat d’ells menors. Imaginem que, entre d’altres excessos, carros de combat congolesos disparen contra una escola tutelada per les Nacions Unides, causant una quarantena de morts, menors inclosos…

Sense prejudicis i sense posicions preses, quina consideraríem que hauria d’ésser la resposta de qualsevol ciutadà amb dos dits de front i amb una mínima sensibilitat humana i moral? No hi hauria gaires dubtes. En primer lloc, condemnar el llançament de coets per part de la població ocupada, és clar. Però, no seria lògic que condemnés, amb major rotunditat encara, la intervenció de l’exèrcit regular, precisament pel fet d’ésser-ho, i reclamés al Congo l’alto al foc immediat? O s’entendria que es limités a referir-se a una resposta desproporcionada per part de l’estat congolès…?

Si critiques l’actuació israeliana ets un antisionista, un islamista declarat i quasi un nazi? Per contra, si et comptes entre els que exigeixen als Palestins i a Hamas la fi de la lluita armada, esdevens un imperialista proamericà i anti-àrab? I si fas les dues coses? I si denuncies l’exercici de la violència armada, la practiqui qui la practiqui – i amb major èmfasi si hi intervé un estat democràtic – i la justifiqui com la justifiqui, que ets? Un il·luminat? Un provocador? O potser, senzillament, un extraterrestre?

dijous, 8 de gener del 2008

[download#148#image]                                                                                                [polldaddy poll="1270970"]

Comparteix

Sants innocents a Gaza

Els catalans, que tenim ben arrelat el fantàstic costum de celebrar les derrotes i els desastres que han caracteritzat la nostra història, sovint ens vantem de que Barcelona sigui considerada la primera ciutat bombardejada massivament per l’aviació. La capital del nostre país tingué el gran honor de crear un precedent mundial els dies 16 i el 18 de març de 1938, quan va patir, nit i dia, les bombes de l’aviació franquista, causant una devastadora destrucció i la mort de centenars de civils. Amb tot, hem d’ésser humils i reconèixer que els franquistes havien preferit concedir la primacia de la innovació a la ciutat de Guernika, arrasada el 26 d’abril del 1973. Ambdues, ciutats símbols d’Euskadi i Catalunya: sempre en el punt de mira dels espanyols…

Tanmateix, sembla que aquest egregi general – que encara té estàtues que li reten homenatges i plaques en el seu honor en algunes ciutats espanyoles… – no en fou el primer en considerar que sotmetre la població civil al terror i a la mort podria servir per a imposar l’ordre i cristianitzar el món. Aquest honor cal reservar-lo, històricament, a un altre dictador, a un altre feixista Benito Mussolini, que no dubtà en servir-se dels indiscriminats bombardejos sobre la població civil a la guerra d’Abissínia, l’actual Etiòpia.

A Itàlia, curiosament, no han estat tan respectuosos amb la memòria històrica i no hi resta cap imatge ni símbol, d’aquell malaurat dictador tan sanguinari i de tan fosc record. Potser podrien prendre exemple de l’estat espanyol, on plantejar-se l’eliminació de la imatgeria franquista significa voler remoure el passat, crear friccions i no voler tancar la ferida de la Guerra Civil…

Sortosament, en ple segle XXI, una actuació d’aquest tipus seria del tot impossible. Els Ministeris de la Guerra ja no són el que eren: ara han esdevingut Ministeris de Defensa i es dediquen a tasques humanitàries, duent només fusells i armes de manera testimonial, com a referent històric. L’ONU, aquest magistral, imprescindible i altament democràtic organisme creat per a garantir la pau, l’estabilitat i la seguretat mundial, mai no ho permetria.

Sense comptar amb l’aval d’una resolució seva, cap estat membre gosaria iniciar un conflicte bèl·lic o atacar militarment la població civil de cap territori, per més part del seu estat que el pugui considerar… I menys encara Israel, que ha complert estrictament totes i cadascuna de les resolucions que aquest i altres organismes de control internacional li ha imposat…

És per això que encara s’entén menys l’odi visceral que el poble palestí – dotat des de fa una bona pila d’any d’una autonomia, d’una llibertat de moviments i, sobretot, d’unes condicions materials, econòmiques i sanitàries que tan afavoreixen l’existència dels seus ciutadans… – s’entesta en mantenir contra l’estat hebreu… Si fins i tot han construït unes immenses muralles que eviten que ningú els pugui destorbar ni impedir el lliure exercici de la seva prosperitat…

En el cas dels territoris de Gaza, la situació no pot ésser més favorable i privilegiada: de tard en tard, quan s’alcen de bon humor, les autoritats hebrees mostren la seva immensa i generosa benvolença i permeten que s’obrin les reixes una estona i pugui entrar-hi o sortir-ne alguna ambulància, ajuda alimentària o que es pugui oficiar algun enterrament…

Res més lògic – ni més just – que el portaveu presidencial de George Bush, Gordon Johndroe, hagi advertit que “Hamàs ha de posar fi a les seves activitats terroristes si és que desitja ocupar un paper en el futur del poble palestí”, recomanant també a Israel que “eviti les baixes civils quan ataqui objectius de Hamàs en Gaza”, després que l’exèrcit d’aquest darrer país hagi causat més de dues-centes cinquanta morts i quasi un miler de ferits en bombardejar Gaza amb la seva aviació, com a represàlia dels atacs terroristes dels palestins amb coets i morters contra territori israelià que… no havien causat cap víctima!

diumenge , 28 de desembre del 2oo8

[download#276#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD