Les acusacions contra Joan Saura són, sens dubte, injustes i desproporcionades. Segurament no tant producte de la mala fe o de la voluntat de treure’n un rendiment polític —quan s’ha vist, a l’oasi català, que cap formació política tracti d’aprofitar una relliscada dels seus rivals pel seu profit electoral?— sinó per una pura i simple qüestió de desmemòria. O, per dir-ho més clar, per la manca de visió que suposa fer una valoració del dia a dia, en comptes de fer-la més general, tenint en consideració una perspectiva més ampla en el temps.

Com a qualsevol membre del Govern, al líder d’Iniciativa caldria valorar-lo no tant per una acció puntual, quasi anecdòtica, sinó pel conjunt global de les seves decisions i actuacions com a Conseller d’Interior. I, fins i tot, de la seva brillant carrera política anterior.

Des d’aquest punt de vista, resulta indubtable que Joan Saura és el Conseller que ha assolit una consideració pública i política més absolutament unànime i sense fissures: se’l considera, gairebé sense discussió, el responsable d’Interior que ha deixat més petja en el seu càrrec. El seu pas per la conselleria serà recordat per molts anys —per no dir, pels segles dels segles.

Mercès als seus esforços, ha aconseguit el miracle de posar d’acord tant els seus subordinats com la opinió pública majoritària en la valoració de la seva gestió. Fins i tot, ha aconseguit que formacions polítiques aparentment irreconciliables comparteixin un criteri idèntic pel que fa a la seva infal·lible gestió. Ha reeixit en allò que semblava l’impossible: posar d’acord els Mossos d’Esquadra, els Bombers, els seus socis de Tripartit, l’oposició en bloc, els mitjans de comunicació d’esquerres, els de dretes, la societat civil i la generalitat dels electors.

Tots ells, i cadascun per la seva banda, han arribat a la conclusió que ha estat, d’entre els Consellers d’Interior de la democràcia, el que més ha destacat de tots… pel que fa a la degradació de la imatge de la conselleria!

Des de la seva sorprenent designació, els seus subordinats —Mossos d’Esquadra, els Bombers principalment— s’han sentit, en un moment o altre, desprestigiats, culpabilitzats, humiliats, abandonats o traïts per ell. L’opinió pública, decebuda, desprotegida i perplexa, incapaç de saber a què atenir-se.

En realitat, amb les seves successives actuacions tan sols havia mantingut la benedicció de les autoritats judicials. Tanmateix, després de les seves declaracions d’ahir —responsabilitzant al jutge i al propietari de l’immoble de no haver pogut desallotjar abans l’edifici ocupat de Banesto— també haurà perdut el suport i la confiança de la justícia…

divendres, 1 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#115#image]

Comparteix

Des de fa almenys trenta anys els més grans savis han provat en debades d’escatir qui mana a casa nostra. S’han produït els més intensos i profunds debats per tractar d’aclarir-ho. Mentre en d’altres països europeus, amb un nivell cultural i intel·lectual lil·liputenc, es passen el dia discutint sobre assumptes trivials, banals i banalitzadors —futbol, famosos, famosets i semifamosets…— en el nostre ja fa dècades que les tertúlies esportives i de premsa rosa van desaparèixer per deixar lloc a les de caire artístic, cultural i polític. Si en fa d’anys, ja, que no s’ha vist algú parlar sobre futbol, a les nostres televisions…!

Si fóssim un país normal —o el que és el mateix, si posseíssim un estat propi— no caldria que els nostres incomparables erudits creméssim les seves privilegiades neurones debatent qui mana: ho faria el govern de torn i prou. Només caldria mirar de delimitar fins a quin nivell el condicionen les grans empreses. Per contra, en el nostre, la qüestió és molt més nebulosa i difusa: mentre no ens deixin decidir si volem o no seguir sotmesos a l’estat espanyol, podem continuar fent veure que el Govern realment decideix?

Certament la Generalitat té la facultat de prendre decisions sobre tots aquells aspectes que —almenys en teoria— són de la seva exclusiva competència i responsabilitat. Ara bé, de la mateixa manera, cal que reconeguem que, a tot estirar i essent generosos, podem considerar-lo un “òrgan decisori” delegat, subordinat o de segona categoria. Un òrgan decisori mutilat i controlat. Una mena de menor més o menys emancipat que encara sotmès a la tutela del pare estat (espanyol). Sobretot, pel que fa al factor elemental: l’econòmic.

Si a això hi afegim el confús i reiteratiu tramat de xarxes administratives que han anat conformant el país (municipis, comarques, Consells Comarcals, Diputacions, les futures Vegueries…) encara resulta més complicat saber qui mana, a casa nostra… L’estat central i la Generalitat es limita a fer-ho veure, com si fos una atracció en miniatura més de Torrelles de Llobregat? El Govern de la Comunitat Autònoma regionalitzada i depauperada que els socialistes i els seus submisos socis ens llegaran? Les Diputacions Provincials, els presidents de les quals són tan generosament retribuïts? O potser la Corporació Metropolitana de Barcelona, que engloba quasi la meitat de la població del país i que el Tripartit vol fer ressuscitar per interessos electorals?

Per acabar de sembrar dubtes, en algunes ocasions fa la impressió que qui mana realment a Catalunya és el gegant financer que controla o té participacions a la immensa majoria de les grans empreses del país i de l’estranger: aquest gran trust empresarial que s’anomena “La Caixa”. Al cap i a la fi, els seus tentacles són tan indefinits, exhaustius i poderosos que mai se sap qui controla qui…

Una discussió, aquesta de saber qui mana a casa nostra, que semblava que anava en camí de convertir-se en irresoluble… Sortosament, el temporal de neu de la setmana passada i les manifestacions públiques que Joan Boada, Joan Saura i José Montilla han fet sobre les conseqüències, responsabilitats i resolució de les mateixes, ens ha ofert, per fi, una resposta unívoca i inequívoca: qui mana i dirigeix el país no és ni l’Estat central, ni la Generalitat, ni els múltiples i reiteratius governs locals, ni el poder econòmic, com podria pensar-se… No, a partir d’ara ja “no tindràs dubtes”, qui mana i dirigeix Catalunya és… Endesa!

divendres, 19 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#294#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 22 de març del 2o1o

En aquells temps, el PSC argüia precisament que un dels punts forts que el postulaven com a clara alternativa de govern era la seva solidesa i cohesió com a partit, en contraposició a la coalició de CiU, que presentaven com una mena de matrimoni de conveniència que mai deixaria d’estar afeblit per les seves dissensions i lluites internes. Potser convé recordar-ho ara, quan les aigües que semblen baixar tèrboles no són les del principal partit de l’oposició, sinó la del mateix Govern que llavors era oposició.

Quan Ernest Maragall —aquest gran visionari que considera que totes les famílies catalanes es poden permetre una setmana blanca a la neu— declara un dia que Catalunya “està fatigada” i “no recolzarà nous experiments ni artefactes inestables”. Quan al cap de poc publica un article assegurant que “El govern de José Montilla (…) fa temps que renuncià a encarnar un projecte integral de país amb pretensió de ser entès i acceptat com a tal”. Quan es creu obligat a presentar la seva dimissió. Quan el dilluns es reuneix amb l’executiva del seu partit i explica que “si cal” està disposat a aclarir les seves paraules de la darrera setmana, com si no hagués dit el que havia dit ni escrit el que havia escrit… Quan els seus companys d’executiva, sàviament, prefereixen que no s’expliqui— de fet, que no digui res més— i donen l’incident per clos…

Els que creien que l’oasi català no existia s’erraven: existia i segueix existint… reencarnat en el PSC! Un oasi català socialista on ningú no té dret a remoure les seves tranquil·les i plàcides aigües… On els problemes no són més que miratges.

Així, d’un dia per l’altre, mercès a la màgica batuta montillana, el PSC esdevé de nou una formació política cohesionada i sense fissures internes. Un partit model, perfecte i immutable, la política nacional del qual el Conseller d’Educació no va pretendre posar en entredit. Com tampoc no era aquesta la intenció del d’Economia i Finances, Antoni Castells, quan declarà que no es podia negar “el debat lliure i la realitat”. Ni, menys encara,  el de la Consellera de Justícia, Montserrat Tura, quan va creure necessari reclamar el respecte “a la pluralitat” dins del seu partit…

Analitzant-ho tot plegat amb un xic de fredor i objectivitat, només a un eixelebrat se li acudiria diagnosticar que el gran debat polític actual no  se centra en la fortalesa de la coalició de CiU, sinó en saber si hi ha dos partits socialistes col·ligats al nostre país (un de base nacional catalana i un altre de base nacional espanyola) formant una coalició no reconeguda anomenada Partit Socialista de Catalunya…

Tan sols algun derrotista s’arriscaria a assegurar que la qüestió de fons segueix oberta. Oberta i ben oberta. Que el PSC divergeix cada dia més entre dos models: entre l’herència d’arrel catalana de Pallach o l’autonomista o regionalista de Montilla. O el que és el mateix, si vol ésser el partit socialista de Catalunya o bé —seguint l’exemple hispanocentrista de Ràdio 4— si prefereix esdevenir el partit socialista a Catalunya?

dimecres, 17 de febrer del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#234#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 18 de febrer del 2o1o

Després de la commoció que causaren les seves paraules, que fins i tot van estar a punt d’encallar i fer perillar l’aprovació de l’Estatut que el Tribunal Constitucional està recuinant a foc lent des de fa més de tres anys, la situació es calmà. Entre d’altres raons, perquè es posà en marxa la poderosa i infal·lible maquinària que tenen els organismes públics per a arribar al fons d’aquests casos greus: la comissió d’investigació. Es creà, s’endegà, i complí a la perfecció amb la seva funció principal: mai més no se’n va saber res, d’aquella més que seriosa acusació de corrupció.

En aquells temps es van deixar sentir un munt de veus crítiques, tan dins del Parlament com fora, que reclamaven amb insistència i fermesa que Maragall expliqués el que sabia i que oferís proves palpables que demostressin els fonaments de les seves gravíssimes paraules. Si gosava, en seu parlamentària, acusar amb tanta severitat els governs de Convergència i Unió, li reclamaven que compartís amb tothom els seus coneixements.

Tanmateix, malgrat la seva insistència, afavorida per una campanya mediàtica fortíssima als mitjans de comunicació espanyols, mai més no va oferir cap mena d’explicació sobre l’assumpte. Mai no va aclarir que en sabia o en deixava de pensar. Fins i tot alguns van creure que, en veritat, ell no en sabia res, ni en tenia cap prova. Que tot just, en un moment d’ofuscació —ben similar a una de les seves cèlebres maragallades (heretades pel seu germà, per cert…)— va fiar-se de la premsa.

Tal i com han anat alguns afers públics en els darrers temps, posant de manifest que la corrupció i la voluntat d’enriquir-se de manera il·lícita prevalent-se dels diners públics —o sigui, de tots nosaltres, els contribuents— no és exclusiva de cap partit ni de classe, les paraules de l’anterior president ofereixen una lectura del tot diferent. Caldria començar a plantejar-se si no sabia més que no va voler confessar. Molt més… No tant de les suposades maniobres fosques de CiU, sinó del seu propi partit…

Tan forassenyat ens semblaria, ara, que algú deduís que les seves paraules van ésser mal interpretades per tothom?  Tan inversemblant és que algú pugui pensar que en comptes d’acusar l’anterior govern, per la malversació de fons públics,  el que pretenia fer era fer-ne befa, recriminant-los que només s’haguessin quedat amb un 3 % de comissió?

divendres, 30 d’octubre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#90#image]

Comparteix

En lloc d’aclarir la situació i tractar d’apaivagar els ànims, el Govern i la Fiscalia s’han afegit a aquesta mena de cacera de bruixes. En conèixer-se que el jutge no acordava la presó provisional per a Fèlix Millet i Jordi  Montull, destacats membres del Tripartit, amb el Conseller Baltasar al capdavant, han criticat la seva decisió. En comptes d’entonar el seu mea culpa, d’assumir la inqüestionable responsabilitat que els pertoca —per no haver controlat l’ús que fan les fundacions (inclosa la del Palau de la Música) dels diners que reben dels contribuents catalans— contribueixen a posar sota sospita el funcionament judicial i a augmentar l’alarma social causada per aquest vergonyós cas.

Sense voler ésser menys, la fiscal superior de Catalunya, Teresa Compte, afegeix llenya al foc i col·labora eficaçment en l’erosió de la credibilitat de la justícia, en afirmar que la resolució dictada per jutge “no és l’adequada”, ja que “la llei deixa un marge de ponderació als jutges” que hauria permès acordar la presó provisional. Sense fer tampoc cap tipus d’autocrítica, per no haver sol·licitat aquesta mesura cautelar des de bon principi, i no pas a darrera hora, gairebé a remolc de l’opinió pública…!

Tot plegat semblaria una d’aquelles infames paròdies televisives, si no fos pel dany irreversible a la imatge de parcialitat judicial que provoquen aquells que més l’haurien de defensar i protegir!

És el món ben bé a l’inrevés: som els articulistes i no el Govern o la Fiscalia els que hem de fer pedagogia jurídica? No els correspondria a ells explicar als ciutadans que ho desconeixen que la presó provisional —com el nom assenyala— no és ni pot ésser un càstig o condemna penal (processalment inviable amb anterioritat a la sentència), sinó una mesura cautelar i excepcional que no prejutja en absolut el resultat del judici?

Una mesura cautelar que, segons l’article 503 de la LECr, només es podrà decretar quan: a) existeixi risc de fuga de l’imputat; b) hi hagi risc d’ocultació o la destrucció de proves; o, c) per a evitar que el processat pugui actuar contra els béns jurídics de la víctima. Si no es produeixen cap d’aquests tres supòsits, el jutge no podrà acordar-la.

En aquestes situacions, cal extremar la cautela i ésser molt prudents amb les declaracions, si es vol evitar una situació d’alarma social injustificada. Tanmateix, com podem exigir-la als mitjans de comunicació quan precisament aquells que haurien de contribuir a calmar els ànims —el Govern i la Fiscalia — són els que atien el desconcert i la ràbia?

Tinguem paciència, doncs, i siguem generosos: permetem que Millet i Montull gaudeixin dels seus darrers dies de llibertat mentre se celebri el judici…

dijous, 10 de setembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#248#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa,  el 3 de novembre del 2oo9

Avançar i, sobretot, mantenir-se. Com quan va entendre que l’única possibilitat que tenia d’assolir el Govern era aliant-se amb ERC, ja que comptava amb el generosa xec en blanc d’IC. Ell, regionalista disfressat de federalista, va aprofitar l’afany de poder dels republicans per a convèncer-los que al país li convenia més un govern que posés l’èmfasi en l’aspecte social que no pas en el nacional. Un govern que, en paraules de l’inefable Ferran, arrenqués la crosta nacionalista de Catalunya.

Una crosta que no tan sols han aconseguit arrencar dels mitjans de comunicació públics sinó també de totes i cadascuna de les institucions públiques i privades que es relacionen amb la Generalitat. Amb la indispensable col·laboració i connivència d’Esquerra, no només han fet desaparegut la crosta sinó, com no podia ésser de cap altra manera, la molla nacional ­—l’essència, la saó i el solatge— del país.

Perquè la crosta, com l’escorça dels arbres, no és ni mai pot ésser accessòria o ornamental: resulta biològicament imprescindible per tal que la saba pugui seguir circulant i mantenir l’organisme amb vida. Una molla o saba nacional, que no pas nacionalista. D’aquesta nació que serà eliminada d’arrel, com una mala herba que posaria en perill el somni socialista d’un estat espanyol harmonitzat, del text estatuari pel Tribunal Constitucional mercès al recurs presentat pel Defensor del pueblo tan amic del PSC-PSOE…

Segur que apareixerà l’exegeta socialista assegurant que Catalunya, sota els successius governs de Jordi Pujol, no era tampoc un país amb voluntat sobiranista. Cert, ni ho era ni pretenia pas ésser-ho…, però no es pot dubtar que tenia la voluntat de constituir una nació o una realitat nacional diferenciada dins de l’estat espanyol. Amb el govern tripartit, amb l’aquiescència d’Erc, ha esdevingut, en el millor dels casos, una Comunitat autònoma entre altres disset. O, per a ésser més precisos —o realistes a l’estil montillà— un territori espanyol situat al noreste peninsular…

És per això que cal donar-li del tot la raó, a José Montilla, quan assegura, amb una modèstia que l’honora, que el tripartit —perdó, Govern d’Entesa…— ha aconseguit tirar endavant “amb excel·lència” malgrat la crisi i ha assolit “uns èxits inimaginables”! Té tota la raó, mitjançant la seva “feina, feina i feina” els socialistes catalans han obtingut els resultats perseguits: convertir el país en una mena d’és no és, en un erm nacional, en una pura entelèquia indefinida i indefinible…

Si aquesta era la feina que pretenia fer el PSC —amb o sense l’encàrrec del PSOE…— se n’ha sortit perfectament… El dia que escrigui unes memòries, les podria titular perfectament Lo que el PSOE me ha pedido. No es mereix pas només un discret excel·lent… Pel que fa a desnacionalitzar Catalunya, caldria concedir-li a Montilla i al PSC una Matrícula d’Honor…! A ells i —no els traguem els indiscutibles mèrits que els hi corresponen…! — als seus socis… independentistes!

diumenge, 4 d’octubre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#179#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 13 d’octubre

Felicitem-nos, també, pels polítics que tenim, que ens han aportat una visió optimista i positiva del país, del món i de la vida en general, en aquests temps difícils de crisi…! Com hi pot haver, encara, gent que dubti que tenen tota la raó, aconsellant-nos que tractem de mirar el que ens envolta amb bons ulls! És clar que sí: no són ells qui han d’esprémer-se els seus excepcionals cervells per a tractar de trobar propostes que permetin veure un xic de llum – i d’esperança – al final del túnel!

Som, com no, nosaltres qui hem de col·laborar-hi, per tal de redreçar l’economia del país. De la mateixa manera que la crisi no és pas culpa del govern –ni de la seva aposta per polítiques econòmiques de caire lliberal, ni pel precari control sobre les irresponsables inversions de les entitats bancàries i de les immobiliàries, per fomentar el totxo en comptes de la indústria productiva, o per desistir de les seves funcions de control…– tampoc no seria just demanar-los que ara s’escarrassessin per a posar-hi remei.

Som els ciutadans i ciutadanes, els que en som culpables i els qui podem posar fi a la crisi, si tenim el senderi de deixar-nos d’excuses – hem perdut la feina, la nostra capacitat adquisitiva s’ha reduït fins a límits asfixiants, les hipoteques desorbitades ens ofeguen… – i seguim comprant i fent funcionar el capitalisme de mercat. A què es deu, que, tot d’una, hàgim decidit no comprar tan alegrement com abans? A què es deu, que hàgim deixat d’adquirir compulsivament tot allò que mai no hem necessitat per a res, com fins fa quatre dies?

Agraïm, doncs, la fabulosa campanya electoral amb la qual ens han obsequiat, tan engrescadora, que ha permès obtenir un nou rècord… d’abstenció! I, sobretot, que totes les formacions polítiques – totes, totes: en això dretes i esquerres no fan distincions – mostrin tan palesament el seu penediment i el seu propòsit d’esmena per a combatre aquesta creixent xacra…, presentant-se com a guanyadors!

Els uns, perquè han guanyat a l’estat espanyol. Els altres, perquè ho han fet a Catalunya – que, com tothom sap, és una circumscripció electoral europea consolidada. Els de més enllà, perquè han perdut menys del que s’esperava. Els darrers, perquè han obtingut una victòria parcial a Viladamunt d’Avall…!

Al cap i a la fi, quina rellevància té, per a la salut democràtica del país, que entre tots hagin perdut 240.000 vots (205.000 dels quals el PSC i 70.000, ERC)? I, el que és més important, encara, què més hi podrien fer ells, els polítics professionals, per a evitar-ho, a banda de basar la seva campanya electoral en la crítica, en la desacreditació permanent i, quan cal, en la denigració de l’adversari?

dimarts, 9 de juny del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#304#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 13 de juny

Una expressió que no pot ésser més injusta: amb la seva impecable gestió davant de la Conselleria d’Interior ha demostrat que, malgrat que abans d’entrar a formar part del Govern hagués pretès convèncer-nos del seu innegable caire progressista, de situar-se al costat dels moviments socials alternatius i de creure en un sistema democràtic més participatiu, ell és, sense cap mena de dubtes – si se’m permet la llicència de fer ús del seu llenguatge – un “gall entre gallines”. Un gall que no afluixa ni abaixa la cresta per res del món.

Un gall que considera que és preferible que les gallines es vigilin totes soles: Saura va encarregar als mateixos Mossos un informe sobre la seva intervenció durant el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona i les 48 hores següents. Ha seguit el mètode patentat per l’Assemblea de Madrid, que va crear una Comissió d’investigació sobre la suposada trama d’espionatge presidida per un membre del partit sota sospita. Comissió que, sorprenentment, va concloure amb un dictamen, només aprovat pels vots del PP, que assegurava que “el govern de la Comunitat de Madrid no ha ordenat, ni ha emparat ni ha conegut cap tipus de seguiment o espionatge a càrrecs públics o a qualsevol altra persona”.

Segons les filtracions de la premsa els resultats de la investigació interna dels Mossos – que cal suposar que no es podia sol·licitar a alguna entitat imparcial per tal de no contribuir més al desprestigi de la policia catalana… – són similars. Entre altres consideracions, conclou que les lesions patides per algunes persones en les càrregues dels antiavalots “no han estat motivades per accions dels agents actuants”, sinó com a conseqüència de la violència d’alguns manifestants i per ensopegades en el moment en què es fuig de la càrrega “mirant cap enrere o bé pels obstacles que hi ha a la via pública”.

Tot i que les imatges de vídeo no són fefaents, estableix també que en el cas del menor de 10 anys presumptament agredit per la policia “ha quedat manifest per les imatges que va ser [producte d’] una ensopegada amb un fanal”.

Pel que es refereix a les crítiques que han rebut d’alguns mitjans de comunicació pel fet que diversos periodistes que cobrien la notícia van resultar lesionats, l’anàlisi de l’informe encara és més objectiva: no és tant responsabilitat dels Mossos sinó dels mateixos periodistes. Les lesions mai no s’haurien produït si haguessin complert la seva obligació, tractant de “reduir riscos”.

Segons els Mossos, en el seu afany d’informar van negligir les normes més elementals de seguretat aconsellables per a la seva professió: dur armilla, mantenir una distància prudencial, no interposar-se entre la línia policial i la dels manifestants i, sobretot, “seguir les recomanacions del personal de l’àrea de comunicació” que estava sobre el terreny en el moment de les càrregues.

L’informe no ho diu, però aplicant la mateixa lògica, podria afegir-hi que la presència dels representants de la premsa al lloc dels fets tampoc no era del tot imprescindible, vivint com vivim en la societat de la comunicació… A banda de les seves recomanacions el personal de l’àrea de comunicació dels Mossos podria, gentilment, haver-los facilitat la notícia ja elaborada, acompanyada dels vídeos i de les imatges que creguessin més convenients. D’aquesta manera, els periodistes no haurien ofert una informació esbiaixada, haurien evitat les seves lesions i no haurien entorpit les motivades càrregues policials…

Ja que, segons estableix el seu dictamen, “en cap cas, el cos dels Mossos actua sense motivació, sense que prèviament algú hagi posat en perill manifest l’ordre públic. Tampoc en cap cas s’actua de forma indiscriminada, i la millor demostració és el temps que duren les maniobres de dispersió”.

I pensar que alguns maldients, que no saben més que criticar les seves càrregues modèliques, desconeixedors com són de la realitat, havien cregut que les “maniobres de dispersió” havien “durat” poc temps a causa de la seva desproporcionada, il·lògica, injustificada i bàrbara contundència…!

Com pot, un ciutadà que s’estimi el país i les seves intocables institucions, atrevir-se a criticar una policia tan objectiva, tan modesta, que no dubta en afirmar que “cal reconèixer, no obstant, que una actuació policial amb lesionats del col·lectiu de periodistes, o bé vianants i també de mossos, no pot qualificar-se d’exitosa”?

En la seva enumeració no inclou ni els estudiants ni els manifestants, la qual cosa ben segur que aprofitaran alguns desaprensius per a deduir, sense cap mena de base, que si només haguessin estat aquests els lesionats, l’actuació policial sí hauria pogut ésser qualificada com a “exitosa”…

dimecres , 25 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

PS: Per cert, agrairia a l’amic Saura que ens aclarís què significa que la intervenció policial del passat 18 ha estat analitzada “abastament” (sic) pels mitjans de comunicació? No hauria d’ésser “a bastament”? Aquesta incorrecció lingüística de la seva carta també es responsabilitat d’algun subordinat?

[download#2#image]

Comparteix

Veure vídeo “llibres contra porres”

Publicat a Opinió Nacional, el 27 de març

Malauradament, ho hem pogut constatar aquest cap de setmana, amb un temporal que ha comportat quantioses destrosses i ha produït la pèrdua de set vides humanes al nostre país. Entre elles, la de quatre infants que entrenaven al Camp de beisbol de Sant Boi de Llobregat. Una desgràcia de proporcions gegantines, davant de la qual hom no pot més que solidaritzar-se i enviar el més sentit condol a les seves famílies.

En una situació dissortada i trista com aquesta, que ha produït uns resultats tan luctuosos, tan desafortunat i vergonyós és que les autoritats corresponents no sàpiguen assumir i reconèixer les possibles errades en que hagin pogut incórrer com aprofitar l’avinentesa per a criticar el govern de torn amb la finalitat de treure’n rèdits electorals.

De nou el PP a Catalunya ha donat una solemne lliçó de savoir faire, de delicadesa i, sobretot, d’oportunitat en reclamar de manera immediata explicacions al Govern sobre les mesures de precaució i les actuacions que va dur a terme davant i durant el temporal de vent del passat cap de setmana.

Poc després d’haver assistit al funeral dels quatre nens morts a Sant Boi de Llobregat, quan encara no s’han complert els tres dies de dol oficial a la ciutat, mentre diverses carreteres i accessos segueixen impracticables o pateixen serioses restriccions de transit, quan encara un nombre indeterminat d’urbanitzacions no han vist restablert el subministrament d’electricitat ni d’aigua corrent, la presidenta del PP català, Alicia Sánchez Camacho ha criticat amb duresa contra Protecció Civil, recordant que la seva funció no hauria de limitar-se a ésser un “comunicat meteorològic”. Amb un ànim didàctic, ha recordat que “Ha d’establir els plans de prevenció, actuació i resposta posterior davant d’un vendaval”

Cal agrair al PP aquesta nova mostra de grandesa i d’esperit de sacrifici, que palesa que mai no posaria els seus interessos de partit per davant dels dels ciutadans. Les seves declaracions no poden ésser més afortunades i apropiades. Just les que el país necessita en moments complicats…

En comptes de mirar només per ells, d’ésser egoistes i tractar de treure profit d’una situació lamentable, ajornen les seves crítiques per a més endavant i ofereixen la seva col·laboració incondicional per a assolir el restabliment dels serveis bàsics i elementals per als ciutadans afectats. Passat el tràngol, sempre hi haurà temps per a exigir responsabilitats… Quina mostra de noblesa, d’extrema sensibilitat humana, la seva, en no voler fer llenya de l’arbre caigut…!

És clar que, de voler-ho així, potser hauria estat preferible que els diputats del PP donessin exemple, es posessin un vestit de feina, convidessin per sms als seus afiliats a afegir-s’hi i se n’anessin a fer llenya dels arbres caiguts… a les urbanitzacions del Llobregat i del Penedès!

dilluns , 26 de gener del 2009

[download#225#image]

Comparteix

Amb el seu to mesurat de sempre, va advertir al president espanyol, Rodríguez Zapatero de que “estem en el temps de descompte, no ens posarem nerviosos abans d’hora, però no dubtarem en defensar els interessos dels catalans”.

Una vegada més, cal aplaudir aquesta voluntat seva d’anar pas a pas i d’actuar amb serenitat i sense neguits. Sempre és preferible fer les coses amb calma i sense precipitacions: les presses mai no han estat bones conselleres ni acostumen a dur res de bo. No pot ésser més tranquil·litzador saber que no es posaran nerviosos “abans d’hora”…

Un assumpte d’una importància tan cabdal com el fiançament cal emprendre’l amb calma. Amb calma i carregats de bones dosis de paciència. El que convé anar avançant progressivament, fins a obtenir, d’una vegada per totes, un model de finançament suficient, que s’adigui a les necessitats del país. Un model estable i segur que no calgui tornar a negociar, almenys, en els propers vint-i-cinc anys.

Cal reconèixer, doncs, als governs socialistes, als dos governs amics, al català i al de Madrid, haver sabut dur a la pràctica perfectament aquesta idea seva de no posar-se neguitosos “abans d’hora”. Més, encara, haver aconseguit elevar aquesta pràctica a la categoria d’art. No s’hi van posar gens, de nerviosos, quan veien que s’anava acostant la data prevista per l’Estatut, la Llei Orgànica que els hi obligava… Tampoc no s’hi van posar quan s’havia superat la data sense haver-se assolit l’acord…

No s’hi van posar gens ni mica, de neguitosos “abans d’hora”, no. Van limitar-se a acceptar la generosa oferta de pròrroga que en Joan Saura – a fi de poder sortir a les portades dels diaris – va decidir concedir-los de manera unilateral. I, per descomptat, tampoc en incomplir el segon termini, no es van posar nerviosos: si no havien respectat una llei orgànica aprovada al Congrés, com havien de respectar un mer pacte verbal…!

D’acord amb les paraules del secretari general del PSC, potser hem de deduir que només serà “abans d’hora” quan el president espanyol incompleixi el tercer termini? Quan incompleixi el que va pactar amb el mateix Montilla, que expira a finals d’any?

O potser llavors també haurem de concedir-li al govern de Rodríguez Zapatero un nou termini? De sis mesos, d’un any? Potser llavors, i només llavors, quan hagi incomplert les seves obligacions i compromisos per quarta vegada – i el finançament sofreixi un endarreriment irremeiable que comporti la pràctica paralització dels serveis bàsic del país i la seva asfixia econòmica – ja comptarem amb el beneplàcit del PSC per a començar a posar-nos nerviosos? Ja no serà “abans d’hora”?

Certament la inalterable flegma del Sr. Montilla – que alguns amb molta mala fe intencionada, confonen amb la inacció o l’abúlia – és una virtut valuosíssima per a qualsevol governant, que no s’ha de deixar mai vèncer per la impaciència o la ira… Sempre i quan, és clar, sàpiga quan ha arribat el moment de fer ús de a seva autoritat, d’alçar la veu sense temor i reclamar amb fermesa el compliment d’allò que és imprescindible per als seu país i per als seus governats. Encara que ho hagi de fer abans d’hora…!

divendres , 28 de novembre del 2oo8

[download#1#image]