Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#130#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de novembre

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava  l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#125#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

Avançar i, sobretot, mantenir-se. Com quan va entendre que l’única possibilitat que tenia d’assolir el Govern era aliant-se amb ERC, ja que comptava amb el generosa xec en blanc d’IC. Ell, regionalista disfressat de federalista, va aprofitar l’afany de poder dels republicans per a convèncer-los que al país li convenia més un govern que posés l’èmfasi en l’aspecte social que no pas en el nacional. Un govern que, en paraules de l’inefable Ferran, arrenqués la crosta nacionalista de Catalunya.

Una crosta que no tan sols han aconseguit arrencar dels mitjans de comunicació públics sinó també de totes i cadascuna de les institucions públiques i privades que es relacionen amb la Generalitat. Amb la indispensable col·laboració i connivència d’Esquerra, no només han fet desaparegut la crosta sinó, com no podia ésser de cap altra manera, la molla nacional ­—l’essència, la saó i el solatge— del país.

Perquè la crosta, com l’escorça dels arbres, no és ni mai pot ésser accessòria o ornamental: resulta biològicament imprescindible per tal que la saba pugui seguir circulant i mantenir l’organisme amb vida. Una molla o saba nacional, que no pas nacionalista. D’aquesta nació que serà eliminada d’arrel, com una mala herba que posaria en perill el somni socialista d’un estat espanyol harmonitzat, del text estatuari pel Tribunal Constitucional mercès al recurs presentat pel Defensor del pueblo tan amic del PSC-PSOE…

Segur que apareixerà l’exegeta socialista assegurant que Catalunya, sota els successius governs de Jordi Pujol, no era tampoc un país amb voluntat sobiranista. Cert, ni ho era ni pretenia pas ésser-ho…, però no es pot dubtar que tenia la voluntat de constituir una nació o una realitat nacional diferenciada dins de l’estat espanyol. Amb el govern tripartit, amb l’aquiescència d’Erc, ha esdevingut, en el millor dels casos, una Comunitat autònoma entre altres disset. O, per a ésser més precisos —o realistes a l’estil montillà— un territori espanyol situat al noreste peninsular…

És per això que cal donar-li del tot la raó, a José Montilla, quan assegura, amb una modèstia que l’honora, que el tripartit —perdó, Govern d’Entesa…— ha aconseguit tirar endavant “amb excel·lència” malgrat la crisi i ha assolit “uns èxits inimaginables”! Té tota la raó, mitjançant la seva “feina, feina i feina” els socialistes catalans han obtingut els resultats perseguits: convertir el país en una mena d’és no és, en un erm nacional, en una pura entelèquia indefinida i indefinible…

Si aquesta era la feina que pretenia fer el PSC —amb o sense l’encàrrec del PSOE…— se n’ha sortit perfectament… El dia que escrigui unes memòries, les podria titular perfectament Lo que el PSOE me ha pedido. No es mereix pas només un discret excel·lent… Pel que fa a desnacionalitzar Catalunya, caldria concedir-li a Montilla i al PSC una Matrícula d’Honor…! A ells i —no els traguem els indiscutibles mèrits que els hi corresponen…! — als seus socis… independentistes!

diumenge, 4 d’octubre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#179#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 13 d’octubre

Si hi pensem un xic, ens adonarem que, al bell mig de les declaracions i preses de posició més previsibles, n’han destacat dues. Precisament les dels dos partits que, des de punt de vista antagònics, van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut i van propugnar el vot en contra en el referèndum corresponent.

En el cas d’Esquerra, tot i resultar paradoxal, no ha sobtat a ningú que proposin una manifestació preventiva davant una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional espanyol —el més independent i incontaminat dels del seu gènere a Europa, sens dubte…— que pugui derrogar algun dels articles que ells mateixos no acceptaven,. Des que van entrar al Govern Tripartit la seva actuació no ha pogut ésser més ondulant ni esquizofrènica: se’n recorden, quan són als seus despatxos o viatgen en cotxe oficial que és defineixen com a independentistes?

La gran sorpresa ha estat la del PP català —i demano perdó per l’oxímoron! Considerant que la resta de partits no haurien de fer escarafalls davant d’ una legítima decisió judicial, la seva presidenta, Alicia Sánchez Camacho, ha instat a José Montilla a convocar una “cimera constructiva” dels líders de les formacions catalanes. Això sí, una vegada l’Alt Tribunal hagi fet la seva feina —em refereixo a la del tribunal, per descomptat. Ha indicat que “El desenvolupament de l’Estatut s’ha de fer amb el consens que va existir a l’Estatut del 78, aquesta és la posició assenyada que els catalans reclamen als seus polítics”.

Novament el PP l’encerta de ple: per a crear, aplicar i dur a la pràctica un nou Estatut cal un consens com el de l’any 78! Res més cert: un ampli i quasi total consens que no s’obtingué per la negativa del seu partit d’afegir-se, amb voluntat constructiva i dialogant, a les propostes compartides per tots els altres! El consens amb l’Estatut que aprova el Parlament existí i segueix existint, només falta que el PP s’hi sumi i no mantingui la seva voluntat de desvirtuar la voluntat ciutadana!

Amb tot, cal comptar que no és pas aquest consens —que amb tant d’afany va cercar el seu partit, quan governava a l’Estat Espanyol, per exemple amb la Guerra de l’Iraq…— que desitja la senyora Sánchez. Més aviat el que pretén és que els altres comparteixin el seu punt de vista i deixin de banda els seus “absurds radicalismes”.

Potser, ja que demana una “cimera constructiva” una vegada el Tribunal Constitucional hagi dictat la seva sentència —que tot indica que serà més aviat “destructiva” per a les necessitats del nostre poble i per a l’Estatut aprovat— el millor que pot fer el Govern és convocar-la. Però no en àmbit reduït sinó en una sessió del Parlament. I cursar una invitació especial a l’exdiputat socialista i actual Defensor del Pueblo, Enrique Múgica.

Llavors, en el precís moment en que entrin tots dos, l’hemicicle en ple es podria alçar en peus i, en una inqüestionable mostra del consens que el PP exigeix, aplaudir-los incansablement i enardida com mereixen en unànime agraïment pels innegables serveis que els seus recursos han prestat als interessos comuns del país i de la immensa majoria de la societat catalana!

divendres, 28 d’agost del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#52#image]

Comparteix

Pel que fa al finançament, els socialistes catalans es recolzen en aquest segon concepte. Sembla que desconeguin l’existència de Popper i s’hagin quedat ancorats en l’època mitjana: en comptes de creure que la ciència i el coneixement avancen eliminant les hipòtesis que les successives experimentacions van progressivament eliminant, consideren que és preferible mantenir les idees preconcebudes inicials, per més que la realitat, tossuda com és, les hagi pogudes rebatre. Més que en el món de la ciència, fa la impressió que prefereixin seguir vivint en el món de les idees… Però no pas en el de les socialistes, sinó en el de les idees de Plató…!

Mercès a la pròdiga amabilitat que han mostrat amb els seus socis espanyols , han disposat de  temps més que suficient —un any de coll suplementari, almenys…— per a provar, per tots els mitjans possibles, de convèncer-nos de les bondats del finançament que finalment s’obtindria. La cançó de l’enfadós, que a la fi ha quedat tot just en cançoneta, ens l’han repetida fins l’extenuació i ja ens la sabem de memòria: sempre serà millor que no pas la que aconseguí CiU en els seus vint-i-tres anys de govern!

Tot i que els catalans i catalanes siguem és aviat anyells, i malgrat que un parell d’espavilats van creure que dur l’enganxina d’un ruc als cotxes seria el símbol que millor ens podria representar, tampoc no som tan ases com alguns voldrien… Els aparells de propaganda del PSC han pretès comparar, extrapolant-les,  dues situacions que no són en absolut equiparables. I ells, tot i que facin el distret, ho saben millor que ningú. Hi ha, com a mínim, dos petits detallets —insignificants i sense rellevància…— que impedeixen la comparança: els convergents no tenien un govern amic a l’estat espanyol ni una Llei Orgànica que emparés les seves reivindicacions…!

Tanmateix, és normal que els socialistes catalans intentin “salvar els fenòmens” o, per a dir-ho en llenguatge més planer, de fer passar bou per bèstia grossa. Com ho és que ICV pretengui participar també  en aquesta mena de Fira de les Vanitats en que s’ha acabat convertint l’atorgament de mèrits de la consecució d’aquest finançament tan i tan fantàstic…! El que ja no ho és —o no ho hauria d’ésser— tant, o gens, és que aquells que van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut, per considerar-lo mutilat i diluït, ara vulguin afegir-se a la festa de celebració de la torna del finançament.

I, menys encara, que se sumin a la croada per a convertir la modesta concessió de sa graciosa majestat el cap de l’executiu de l’estat espanyol, en un gran èxit del nou Tripartit. ERC no ho ha dubtat gens i s’ha afanyat, amb Puigcercós al capdavant, a dir-hi la seva amb una més que evident voluntat d’esdevenir-ne el protagonista principal: som nosaltres i només nosaltres, els d’Esquerra, els que hem capitanejat les negociacions i hem aconseguit un acord històric que “compleix amb l’Estatut”!

No seria en absolut just llevar-los la raó: per més que ho pugui semblar, no ha estat el Conseller Castells, sinó ells, els que han aconseguit impulsar el pacte —el nou cafè per a tothom, la nova LOAPA harmonitzardora, però ara en matèria econòmica— unificador entre les 17 Comunidades autónomas españolas! Qui, sinó ERC ha convertit la bilateralitat que estableix l’article 214 de l’Estatut en una aigualida i solidària multilateralitat. Si és que volem ésser generosos, ja que  en realitat no es tracta més que d’una concessió unilateral de l’estat…!

En el cas d’Esquerra, més que salvar els fenòmens, com han fet el PSC i els ecosocialistes, han passat, directament, a saltar-se’ls! Com bé va declarar Ernest Benach, han fet “un gran avanç” en donar el “sí” al finançament autonòmic ofert pel govern espanyol… Han fet, sens dubte, “un gran avanç”…! Ara només és qüestió de saber si ho ha estat per a Catalunya, com caldria, o només per al seu desig de no deixar el Govern… Han salvat els fenòmens o els mobles?

dijous, 23 de juliol del 2009

© Cesc Serrahima 2009
www.racodelaparaula.com

[download#275#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 30 de juliol

En una entrevista concedida a Els Matins, posava en dubte si aquest comportament d’un dels partits que forma part del Govern Tripartit era defensable moralment: “No sé si és ètic, però jo crec que constata un fracàs i intentaré explicar-me: quan en un Govern un dels partits no és capaç de negociar, de parlar, de que les seves propostes també quedin incloses, i queda fora, jo crec és que no has treballat prou o no ho has fet prou bé en el si del Govern.” Idea que reblava en declaracions fetes als passadissos del Parlament: “M’agradaria pensar que és l’últim cas en aquesta legislatura en què aquest Govern no voti unit”.

No descobrirem pas ara la sopa d’all en assegurar que resulta força complicat aplicar un concepte tan estricte com el de l’ètica al món polític, sempre tan voluble – per a dir-ho de manera elegant. Fa la impressió que, més sovint que no voldríem, les formacions polítiques s’hagin proposat convertir el terme ètica política en un oxímoron…

El component ètic o moral, que en principi hauria d’ésser – junt amb el de les polítiques socials – aquell en el qual els partits d’esquerra hi posessin un major èmfasi, permetent diferenciar-los dels conservadors, s’ha anat afeblint al llarg des anys, fins a gairebé diluir-se. I més des que són al govern aquells que, quan eren a l’oposició, es definien com a progressistes i donaven, dia si, dia també, lliçons sobre què era lícit des del punt de vista ètic…

Potser per això és preferible recórrer a un altre concepte amb menys connotacions ideològiques i menys contaminat pels partits presos: el de coherència política. O, senzillament, el de coherència… Ja que, malauradament, també aquest segon concepte, en teoria més asèptic i neutral, de coherència política ha esdevingut un oxímoron…

És des d’aquest punt de vista de la coherència, doncs, que cal celebrar les paraules de Joan Puigcercós. Al cap i a la fi, ha de tenir present que va ésser precisament l’oposició del seu antic adversari electoral dins del partit – i ara amic de tota la vida – Josep Lluís Carod Rovira a l’Estatut el que comportà que ERC fos foragitada del primer Govern Tripartit i es fes necessària la convocatòria de noves eleccions. Després de les quals, en una aplicació com a mínim sui generis del principi de coherència política, Carod permeté novament que el cap de llista del partit que l’havia expulsat de l’anterior govern pogués tornar a dirigir la Generalitat.

Cal celebrar, doncs – tot i que calgui saber llegir entre línies per a adonar-se’n – que demani al PSC que apliqui el mateix principi amb Joan Saura i la coalició que representa: desposseint-los dels seus càrrecs governamentals i enviant-los a formar part dels bancs de l’oposició, en oposar-se el seu partit a la que, sense cap mena de dubte, serà la més important llei de l’actual legislatura, la LEC!

Només un partit amb base ideològica sòlida i estable, que apliqui fins a les seves darreres conseqüències els seus principis – independentistes i d’esquerres – pot permetre’s el luxe de qüestionar l’eticitat d’una altre partit. I això és el que fa ERC: reclamar que les formacions polítiques que conformen el Govern es mantinguin unides ens les votacions dels temes cabdals per al país. I, si no és possible, que s’apliqui en mateix principi que va comportar l’expulsió d’Esquerra de l’anterior legislatura… L’ètica i la coherència per davant de tot!

Per contra, no es planteja si és o no ètic votar a favor d’una llei que no aposta de manera clara per a afavorir i donar prioritat a l’ensenyament públic, o que no nega la concertació econòmica a escoles de caràcter elitista – algunes de caire tan incontrovertiblement progressistes com les de l’Opus Dei… – que segueixen separant els seus alumnes per raó de sexe… Ni tampoc si ho és votar la llei fent costat a, CIU, no només el principal partit de l’oposició, sinó aquell que ERC va criticar tan intensament quan va decidir crear el concert escolar que permetia que les escoles privades rebessin fons públics, en detriment de les púbiques…!

divendres, 3 de juliol del 2009

PS: No sé si és ètic que, havent manifestat Puigcercós el seu desig que el de la LEC fos “l’últim cas en aquesta legislatura en què aquest Govern no voti unit”, ERC voti contra el PSC, un dels seus socis de govern, en la iniciativa legislativa popular sobre els transgènics…

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#224#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 7 de juliol

Complint allò que estableix l’article 169 – en la versió esporgada que va deixar l’amic Alfonso Guerra després de passar-hi el seu ribot harmonitzador, és clar – des de l’1 de gener del proper any la Generalitat passarà a ésser la responsable de “la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció dels serveis i les activitats” de Rodalies. Ho van anunciar José Montilla i el ministre de Fomento, José Blanco, en acabar una breu reunió a Barcelona.

Segons la nota de premsa corresponent, Montilla s’ha felicitat (sic) per “l’extraordinària importància” de l’acord assolit sobre el traspàs de competències del servei ferroviari. De nou demostra la seva llegendària modèstia: en comptes de felicitar la totalitat dels catalans i catalanes que es beneficiaran d’aquest traspàs, es felicita ell mateix per la feina feta. És clar que sí, ben fet! No va prometre “Fets i no pas paraules”? A més a més, si ha d’esperar que l’oposició o, el que encara és més impensable, els seus socis de govern li facin arribar les seves congratulacions…

La declaració institucional adverteix que per a acabar de definir i concretar els aspectes específics i tècnics del procés caldrà crear una comissió mixta entre el Ministeri, Renfe i la Generalitat, degut a que es tracta d’un “tema molt complex (…) ja que estem parlant de garantir la prestació d’un servei que és imprescindible per a més de 115 milions de viatgers l’any”.

Cal agrair sincerament que, després de sis anys al capdavant del govern, els càrrecs del PSC hagin estat capaços de mirar un xic més enllà dels seus despatxos… Imaginem que després de crear una comissió de savis, generosament retribuïda, han acabat descobrint allò que ja sabia tothom: per a la majoria de la població, per al teixit empresarial del país i per a la societat catalana en general, la millora del servei de Rodalies suposava una prioritat molt més peremptòria que no pas l’AVE.

Tot i que al llarg dels darrers anys la direcció de la Renfe – amb la inestimable col·laboració de l’eminent Magdalena Álvarez – hagi volgut beneficiar la ciutadania catalana amb una mena de mescla entre l’esport de risc i el parc temàtic de l’avaria, segurament els desagraïts viatgers haurien preferit no ésser tan privilegiats. En tindrien prou amb que, senzillament, funcionessin de tard en tard les línies de rodalies… I, si no fos massa demanar, amb que les famoses catenàries no esdevinguessin diàriament una delegació de Juegos y apuestas del estado!

Una vegada assolit aquest incontestable èxit, només cal que el Govern acabi de polir i negociar un detall insignificant de no res: l’acord suplementari que estableixi els recursos econòmics que el sempre generós estat espanyol destinarà a fer possible que la Generalitat es faci càrrec d’aquest traspàs… Acord que José Blanco ha promès definir en “uns sis mesos…”. Tant si aquest mig any es computa segons els elàstics terminis del rigorosíssim i complidor Ministerio de Fomento, com basant-se en la paraula de l’executiu de Rodríguez Zapatero, no podem més que compartir la modesta auto-felicitació que s’ha atorgat a ell mateix José Montilla…!

A inicis del proper any, junt amb un finançament puntual, just i suficient per a les seves necessitats quotidianes, Catalunya haurà d’assumir el cost íntegre d’un immillorable servei de Rodalies sense rebre cap mena de contraprestació econòmica… Com n’ha estat, de generós i comprensiu, el govern amic dels socialistes espanyols, en sacrificar-se traspassant a la Generalitat la gestió – i, sobretot, les asfixiants despeses – d’un servei endarrerit, deficitari, insuficient i ineficaç!

Per a acabar-ho de reblar, no podria el PSC aprofitar la benvolença del PSOE i demanar el traspàs de la Família Real? Suposaria un immens honor per al nostre país assumir la totalitat de les despeses de la família del successor de l’inoblidable Felip V, d’aquell ex príncep que, havent rebut l’aval i l’apadrinament de Franco, alguns desconsiderats i desagraïts bascos i catalans s’entossudeixen incomprensiblement en xiular…

dilluns, 18 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#149#image]

Comparteix

Els ex comunistes han cregut que ara era el moment de parlar-ne, que ara “sí toca” reconsiderar els models de matrícula que el PP va implantar no fa tant de temps. Ara sí, després de sis anys de Govern Tripartit i de gaudir del suport i la confiança d’un Govern amic a Madrid – que tan bé compren Catalunya i les seves necessitats – ha arribat el moment de plantejar la conveniència d’afegir una nova placa a les matrícules dels automòbils – a les “xapes”, que en deia l’enyorat president conservador – que identifiqui les comunitats autònomes d’on provenen.

Precisament ara, quan la calma és total i no es veu en l’horitzó cap altre assumpte prioritari que pugui preocupar, convé tornar-hi. Com que l’amic i sempre complidor Rodríguez Zapatero ja ha satisfet àmpliament els seus generosos compromisos electorals amb el nostre país – Estatut, finançament, reconeixement lingüístic i cultural, gestió de les grans infraestructures catalanes… – pot dedicar-se a altres temes menors.

Al cap i a la fi, arreu és sabut que no hi ha al món cap altre govern que hagi encarat amb major contundència, fermesa i eficàcia el redreçament de la seva economia en plena crisi: com acostuma a succeir l’estat espanyol s’ha situat de nou al capdavant dels països industrialitzats…, pel que fa a nivells d’atur, de desequilibri social, d’impagaments o de tancaments d’empreses…

Per a fer conèixer la seva proposta, els ecosocialistes han decidit recórrer als mateixos mitjans que, segons les seves pròpies declaracions, “fan el joc a la dreta” i aprofiten qualsevol ocasió per a “intentar deslegitimar el Govern”. Ho han fet a través de les declaracions del director del Servei Català de Trànsit (SCT), Josep Pérez Moya. La proposta no es planteja, per descomptat, suprimir la “E” de l’estat espanyol – només faltaria caure en les temptacions sobiranistes, en l’absurditat delirant de la crosta nacionalista que tan llasta el país, en la barbàrie provinciana…! – sinó afegir una franja blava suplementària a la dreta, amb el distintiu de la Comunitat Autònoma i la bandera corresponent.

No podem més que congratular-nos que la formació política que amb major eficàcia i responsabilitat ha gestionat les seves conselleries – situant el cos dels Mosso d’Esquadra a les primeres pàgines de tots els diaris, apostant perquè els pins i altres arbres caiguts pel temporal de vent del gener es converteixin en adob natural… per al foc i altres mostres de la seva indiscutible preparació per a governar… – hagi sorgit de la seva amnèsia, hagi recobrat alguna de les arrels que caracteritzaven inicialment a la seva formació i recordi que provenen de Nacionalistes d’Esquerra. Una realitat que, des de fa temps, semblava que havien oblidat del tot, en la seva contumaç i indesmaiable lluita contra la perversa dreta!

No és gens difícil pronosticar que alguns asseguraran que no és més que una cortina de fum, destinada a ocultar algun dels escassos moments en que la seva exquisida gestió governamental – tan radicalment d’esquerres i tan poc submisa a les exigències i necessitats del PSC – no ha assolit el nivell de sublimitat acostumada. O bé que resulta massa casual que facin pública aquesta proposta coincidint amb la imminent inici d’unes eleccions europees en que el seu seguidisme socialista podria passar-los factura…

Més encara quan s’ha sabut que l’amic Saura no havia plantejat aquesta qüestió als seus socis de govern d’Entesa ni en cap de les reunions de l’Executiu… O que el Ministerio del Interior s’ha afanyat a aclarir que aquesta proposta només tirarà endavant si no hi ha “consens entre tots els partits i el sector de l’automòbil”. Una manera ben elegant i intel·ligent de no dir allò que no es vol dir però que tothom ho entengui: nosaltres hi estem del tot disposats, però què hi podem fer, si el PP i els representants del sector de l’automòbil, tan castigat per la crisi, no es mostren disposats a acceptar-ho?

O potser Iniciativa té alguna carta amagada a la màniga, que desconeixem, que permetrà desencallar aquest conflicte de les matrícules amb la mateix diligència, modèstia i eficàcia amb que es va solucionar el finançament de l’estatut després de la reunió de Saura amb la vicepresidenta de la Vega?

dilluns, 11 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Comparteix
[download#27#image]

Amb la coherència i legitimitat que el caracteritza, l’amic Ferran efectuava aquestes fonamentades i més que justificades acusacions de proselitisme al que, sens cap mena de dubte, és el periòdic més imparcial i objectiu de tots… Precisament aquell que, no feia pas tant de temps, va suggerir a Pascual Maragall la genial idea d’espolsar-se la responsabilitat de l’ensorrament del túnel de maniobres del Carmel responsabilitzant l’anterior govern de Convergència i Unió per la pràctica habitual del 3 %. Un periòdic, doncs, ben poc suspecte d’allotjar sobiranistes ni de promoure una “cosmovisió nacionalista” de l’estat espanyol…

Els seus socis de govern, amb l’efusivitat i l’efectivitat que els caracteritza, van afanyar-se a criticar les paraules del diputat socialista. Per part d’ERC, Joan Ridao va qualificar-les “d’inacceptables, deslleials, sectàries i antidemocràtiques”, tot assegurant amb contundent fermesa que no permetrien que s’apliquessin “mai les tesis de Ferran”.

Per la seva banda, ICV va aprofitar l’avinentesa per a demostrar de nou que no eren, ni han estat mai, la marca blanca subsidiària dels socialistes catalans, reaccionant amb més suavitat que Esquerra, contemporitzant i dulcificant la situació en titllar de “desafortunades, equivocades i injustes” les declaracions del dirigent socialista…

Com acostuma a ésser habitual el PSC, havent comprovat en ocasions anteriors el grau de credibilitat de la posició de força i el perill que suposa no fer cas de les advertències d’ERC i d’Iniciativa, va decidir seguir amb el seu programa de cirurgia periodística dels mitjans públics de comunicació. D’aquells mitjans nafrats que havien estat tan poc lleials amb l’excel·lentíssim Govern Tripartit.

Progressivament, amb absolut sigil – «para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado », que deien aquells altres – van anar fumigant i eliminant les males herbes que amenaçaven amb malaguanyar l’immens camp de cultiu dels seus irrenunciables latifundis mediàtics.

Acurada i mil·limètrica operació que va culminar amb el comiat del gran guru que pronunciava “arengues, disfressades d’informació, a primera hora a Catalunya Ràdio”: Antoni Basses. Aquell periodista radical i intolerant que va cometre la monumental errada de convidar al seu programa tertulians que representaven l’ampli i plural espectre polític català, en comptes de cenyir-se al cànon d’afectes al partit de la seu al carrer Nicaragua…

Resulta innegable que la iniciativa de Ferran va obtenir un èxit rotund, ja que es va segar d’arrel la suposada voluntat de “construir la pàtria”, enquistada des dels malèfics temps pujolistes. Des de fa un temps, els mitjans públics de la Generalitat han recobrat el que, com bé assenyalava el diputat socialista, sempre hauria d’haver estat el seu objectiu primordial: informar als catalans. Informar, amb absoluta llibertat i independència dels constants i magnífics èxits del segon Govern Tripartit!

dijous, 30 d’abril del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

PS: Davant d’aquesta nova brillant fita assolida pel Govern d’Entesa, només resta el traç d’un dubte insignificant: realment s’ha arrencat la crosta nacionalista? O potser els mateixos que, amb una mà, s’encarregaven d’arrencar la crosta nacionalista catalana, amb l’altra, mantenien i llauraven la nacionalista espanyola?

[download#44#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 30 d’abril

Ben segur que algun malpensat argüirà que es tracta d’una mostra d’immaduresa i d’incapacitat, pròpia de la rabieta d’una criatura aviciada i malcriada. Amb tot, cal ésser respectuós i rememorar la seva gènesi: la cèlebre campanya del PSOE del dòberman, ideada per algun publicista genial en aquella darrera i poc engrescadora contesa de l’agònic Felipe González, l’any 1996. Els hereus de Maquiavel van aprendre que, si hom ha perdut el nord i el programa, res millor que atiar la por a l’oponent i confiar en la desmemòria dels electors…

Com a bons deixebles, sembla que els socialistes catalans no tan sols han fet seva aquesta divisa – només cal acudir a les hemeroteques i consultar qualsevol declaració de l’eminent Joan Ferran per a constatar-ho – sinó que han aconseguit encomanar el virus d’atacar els altres per a defensar-se als seus cada dia més abduïts teòrics socis de govern. Aquests socis de govern, ERC i ICV, que com més temps passa més fa la impressió de tenir dret a paraula en les reunions de l’executiu però no pas de vot – i, encara menys, de veto.

Afectats pels innegables efectes de la síndrome d’Estocolm, han assimilat generosament les idees i maneres de fer del PSC, clonant les seves reaccions i els seus discursos. Cansats de que se’ls acusi, injustament, d’ésser les marques blanques del socialistes, s’han emmotllat camaleònicament a l’estil dels seus socis de govern i han acabat esdevenint més papistes que el propi papa.

Fins a tal punt que – com bé ho demostra l’espai creixent, entrevistes amanyagadores de dues pàgines incloses, que els cedeix el diari que tant de temps els havia anatemitzat – d’un temps ençà, Puigcercós, Carod i Saura s’han convertit, oficiosament, en els líders i les referències cabdals del PSC… Fidels a les consignes i interessos dels socialistes i conscients de que s’hi juguen les garrofes – i els seus cotxes i despatxos oficials – han seguit el seu exemple. Així, l’eximi i infal·lible Conseller d’Interior, en els moments en que la seva esplèndida gestió dels cossos de seguretat del país el posaven a la corda fluixa, va recórrer al comodí de donar la culpa a la dreta per tal de justificar l’incomprensible esvalot que la justa i proporcionada càrrega policial havia provocat.

No és gens d’estranyar, doncs, que quan Joan Carretero publica a l’Avui l’article Patriotisme i dignitat, en el qual defensa sense ambigüitat que el seu partit faci un tomb i aposti de manera definitiva per la independència que en teoria defensa, els dirigents d’ERC s’encomanin dels tics del seu partit amic i reaccionin amb la mateixa elegància i perspicàcia. Mancat d’altres arguments i davant la creixent puixança del líder de Reagrupament.cat, és natural que Puigcercós l’acusi sibil·linament de voler omplir “l’espai de centre dreta independentista”.

Com ho és que Josep Lluís Carod assumeixi la seva funció subordinada dins del partit i repeteixi submisament la mateixa idea, aprofitant les ara acollidores pàgines d’El Periòdico per a afirmar que li sembla “molt respectable que l’independentisme de dretes vulgui tenir el seu referent polític”. Assegurant també – en una declaració que sembla anar dirigida més a convèncer-se a ell mateix que no pas els seus electors… – que la marxa de Carretero no perjudicarà ERC “en res: només ens reportarà beneficis. Després de la marxa de Colom, Esquerra va obtenir els millors resultats de la seva història. Ara tornarà a passar el mateix.”

Malgrat que la característica més acusada del actuals dirigents republicans no sigui la seva coherència política i ideològica, no se’ls hi pot negar la raó: mentre Carretero era al Govern va propiciar una inequívoca política, ja no de centredreta sinó, com molt bé descriu el Vicepresident del Govern, de dretes. En canvi, dins del nou Tripartit, ERC ha imposat amb fermesa la seva cèlebre clau del govern per a decantar-lo cap a actes i decisions inqüestionablement progressistes i d’esquerra: manteniment i ampliació del concert a les escoles privades, túnel de Bracons, la MAT, el Quart Cinturó, desdoblament de l’Eix transversal…

dimecres, 22 d’abril del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#57#image]

Comparteix