Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Govern d’Entesa

Fets, no paraules: resolució unitària del PSC

jul 21st, 2010
by .
No comments yet

Que al PSC, la fracció catalana del PSOE la manifestació del 10 de juliol li anava grossa ho va demostrar del primer moment, tractant d’aigualir-la, d’eliminar el lema que li donava sentit i provant de convertir-la en una mena de celebració folklòrica regional. La urticària que els provoca només pensar que els catalans i catalanes som, de veritat, una nació i tenim dret a decidir ha quedat de nou ben palesa. A l’igual que el temor patològic que senten a que el seu pare, José Luis Rodríguez Zapatero, no ja els renyi o recrimini per no haver estat bons nens, sinó tan sols els cridi l’atenció.

Això sí, una vegada el pare es fora i es reuneixen amb els seus companys de classe, al Parlament, fent veure que decideixen quelcom —car, tinguem-ho clar: el Parlament no podrà realment decidir res fins que deixem d’ésser una colònia espanyola— fan el gallet. Alcen la veu i es mostren més catalanistes que qualsevol altre. Tot i que hi posen més pa que formatge, fan la seva representació casolana habitual, assegurant que defensaran Catalunya més que ningú.

Tot just fa quatre dies, hi tornaren. Comptant amb l’aval i la subordinació absoluta i sense condicions de la seva marca blanca, ICV, el PSC va presentar una proposta de resolució unitària sobre ”la sentèn­cia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut”. Una proposta que no comptava amb el recolzament inicial del seu altre —teòric— soci del —encara més teòric— Govern d’Entesa, ERC. Formació que, visiblement afectada per les previsions electorals que li vaticinen una davallada de vots més que considerable, ha recordat sobtadament que, tot just abans de comptar amb obedients i ben pagats Consellers i Directors Generals, el seu era un ideari independentista.

Amb tot, beneficiant-se del compromís de CiU de donar suport a la resolució que presentés el Govern —o de les dues terceres parts del mateix, ja que deplorava que no fos capaç d’obtenir ni la unitat dins del nou Tripartit (més partit que mai, podríem afegir…!)— el PSC aconseguí el seu objectiu d’arrossegar a la majoria de partits de la càmera a votar a favor d’una proposta que devaluava i traïa la voluntat i l’esperit de la multitudinària gernació que es manifestà el proppassat dia 10. Una resolució unitària, genèrica i temorega, que es limita a ratificar “solemnement” el preàmbul d’un Estatut que el Tribunal Constitucional espanyol ha convertit en paper mullat, ni tan sols apte per a ésser reciclat.

Tanmateix, els socialistes catalans (a casa nostra, espanyols més enllà de l’Ebre) encara van ésser capaços de reblar més el clau del descafeïnament de la manifestació del 10 de juliol… Els infantons del PSC, en trobar-se cara a cara amb els seus pares del PSOE, sentiren tremolar les cames i optaren per fer-se perdonar les seves malifetes catalanes: per més inversemblant que sigui, es negaren a incloure la resolució unitària aprovada al Parlament divendres passat a la resolució que defensava el PSOE! O el que és el mateix, en una mostra més de la seva esquizofrènia política i nacional, es van negar a votar a favor de la resolució que ells mateixos havien presentat al nostre Parlament!

Han complert, doncs, de nou amb escreix el que prometien en la seva darrera campanya electoral: «Fets, no paraules.»

dimecres, 21 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#126#image]

Comparteix

Ara és l'hora de les vegueries

feb 12th, 2010
by .
1 comment

Com algú amb dos dits de seny pot negar que just ara és el moment de les vegueries? Segurament en molts anys no tornarem a gaudir de cap altre situació tan propícia, econòmicament, social i política. Si no aprofitem aquests anys de plenitud, afavorits pel Govern més sòlid, coherent i unit que mai hagi guiat el país, quan tornarem a disposar d’una oportunitat més favorable per a renovar i adaptar l’estructura territorial de Catalunya a les necessitats del segle XXI?

Una nova organització territorial que, segons Joan Puigcercós, constitueix un “triomf del catalanisme” ja que suposa una “arquitectura institucional pròpia”. Certament, com es pot negar el gran avanç que suposa acabar amb estructures administratives obsoletes. I més quan foren una imposició espanyola que s’ha mantingut més de 175 anys forçadament, ignorant i negligint les necessitats de la societat i la geografia catalana.

Com no hauríem d’aplaudir la conveniència d’eliminar del nostre país una estructura territorial desfasada i sense base real, que l’Estat espanyol va imposar-nos sense demanar-nos l’opinió ni consultar amb la població de les zones directament afectades? Com no hauríem de congratular-nos de suprimir una divisió provincial mancada de fonaments, que el més jacobí dels estats europeus decidí per nosaltres?

Més quan, amb el tarannà dialogant, obert, participatiu i democràtic que tant ens enorgulleix —llavor del fet diferencial que ens distingeix dels nostres estats veïns del nord i de l’est— el Govern d’Entesa ha escoltat i considerat amb atenció totes les veus i propostes dels diversos territoris abans de decidir quines han d’ésser les vegueries i com s’han d’estructurar…

Si les vegueries les hagués acordat el govern espanyol, despòtic, indocte i sense cap mena de sensibilitat territorials, ben segur que hauria instituït un nou pitafi. Allunyat de la ciutadania, no hauria estat conscient de la necessitat d’actuar amb una extremada cautela per tal d’evitar el desvetllament d’enfrontaments comarcals i municipals latents. Hauria actuat de manera precipitada i sense assolir prèviament un consens prou ampli i satisfactori de totes les parts implicades.

L’insensible govern espanyol potser hauria gosat negar la des de fa tant de temps reivindicada vegueria del Penedès, que compta amb el suport unànime dels quatre Consells Comarcals afectats (l’Alt Penedès, del Baix Penedès, de l’Anoia i del Garraf), així com de la pràctica majoria dels seus ajuntaments. O, fins i tot —ens podem ni tan sols imaginar una tal barbaritat…?— hauria comès la injustificable aberració de no concedir a la Val d’Aran, un territori amb una especificitat històrica i cultural innegable, una vegueria pròpia…!

Sortosament per als catalans i catalanes, seria del tot impensable que un govern com el nostre, defensor a ultrança de la diversitat social, cultural i lingüística, se li acudís mai de proposar un desgavell territorial com aquest… I, menys encara estant-hi implicada una conselleria dirigida per ERC, que destaca per la seva voluntat participativa i per la seva consciència nacional. Principis irrenunciables que mai no sacrificaria per a obtenir alguna mena de rèdits electorals o polítics…

divendres, 12 de febrer del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002125507616
[download#25#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de febrer del 2o1o

 



Ja la tenim aquí, la RENFE!

gen 3rd, 2010
by .
No comments yet

Finalment, complint amb l’estricta aplicació dels terminis de l’Estatut que preconitza el Nou Tripartit —tres anys d’endarreriment…—, l’Estat Espanyol va traspassar el servei de Rodalies de la RENFE a la Generalitat. Des d’inicis d’any ja la tenim aquí… Un altre èxit incontestable del Govern d’Entesa català. Mercès a la seva bona relació i col·laboració entranyable amb el govern amic del PSOE, han aconseguit allò que semblava impossible i que els que havien ocupat durant vint-i-tres anys el Palau mai no s’havien ni tan sols plantejat: la gestió de la xarxa viària catalana.

La fotografia de l’inefable Conseller Saura signant amb el Vicepresidente Tercero i Ministro de Política Territorial, Manuel Chaves, el traspàs no podia ésser més emblemàtica: una bona encaixada de mans, adornada amb els consegüents somriures per celebrar la suprema gesta. Una fita històrica, sens dubte, que du a la pràctica el que assenyala l’article 140.5 de la primera versió retallada de l’Estatut: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre la seva xarxa viària en tot l’àmbit territorial de Catalunya”.

No es podia ésser més estricte en el seu compliment… La Generalitat —després d’unes negociacions “llargues i dures”, segons les paraules de José Montilla— ha obtingut la gestió del servei, que inclou tarifes, horaris i freqüències de pas dels trens. Una competència, doncs, del tot “exclusiva” i de caràcter integral.

Un acord tan exhaustiu i complet que no podem més que aplaudir amb fervor, fins que ens quedin adolorides les mans… El Govern de l’Estat Espanyol, el govern de veritat, tan sols s’ha reservat per a ell la gestió exclusiva d’alguns elements del servei de la xarxa viària de caràcter supletori, secundari i accessori… Per començar, la de tots aquells trens que —amb la seva concepció habitual de la pluralitat estatal— anomenen regionales!

Ja han fet prou traspassant les rodalies, no? Reservant-se, com no!, pel que fa a aquestes, també totes les seves infraestructures (les vies, les estacions i els trens) així com el seu manteniment.

Tan generosa i absolutament fantàstica ha estat la victòria negociadora del Govern Tripartit, que els socis de la Generalitat han permès, com a concessió de cortesia, que fins i tot en una de les matèries transferides (la de tarifes), fos el Ministerio corresponent qui decidís quin era l’augment per a aquest any! Al cap i a la fi, si les vies, el cablejat, les instal·lacions, les estacions i les vies segueixen essent seves, quin sentit té que sigui un altre qui decideixi els preus que s’han de cobrar?

Davant les irraonables i desvergonyides crítiques que han aparegut sobre aquest traspàs, Montilla s’ha afanyat a ajudar als desinformats a veure clara allò que ha definit com “la realitat” que algunes “formacions polítiques no volen reconèixer”! Ha assegurat que aquesta omnímoda, omnipotent i sobirana transferència és “la més important i complexa que rep Catalunya en els últims quinze anys”, després del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Ho ha reblat declarant que “tenim el traspàs que marca l’Estatut”…!

Inconformistes com som, podríem demanar-nos: a quin Estatut es refereix? Al que aprovà el 90 % del Parlament? Al que aigualí el seu company Alfonso Guerra amb el seu implacable ribot harmonitzador? O bé a aquell, cada dia més similar al de la Señorita Pepis, amb el qual el Tribunal Constitucional —promocionat pel seu amic, el Defensor del Pueblo espanyol— pretén que ens conformem?

Contradictori, poc assenyat i desafecte com sóc a la realitat montillana, en sentir-lo no puc evitar recordar, no sé ben bé per quina raó, una frase d’un antològic i genial president del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez: “És cert que hem acabat perdent el partit a casa per 1 a 4, però a la mitja part anàvem guanyant…!”

diumenge, 3 de gener del 2010

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001035243232

[download#150#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 5 de gener



Govern d’entesa, govern d’Unitat

nov 13th, 2009
by .
No comments yet

Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten… de més a prop.

Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238

[download#130#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de novembre

La Lofca: l’Estatut a la ratera

nov 8th, 2009
by .
No comments yet

Hem d’agrair al PSC, a ERC i a ICV que s’hagin dignat, per fi, aclarir-nos el més gran dels enigmes de la VIII legislatura: el motiu pel qual algun dels múltiples assessors de la Generalitat havia aconsellat canviar la denominació de Govern Tripartit per la de Govern d’Entesa? Una decisió que no podia ésser més paradoxal, ja que, al llarg dels darrers tres anys, si hi hagut un element que ha caracteritzat al govern ha estat, precisament, la seva desunió, la seva permanent i irremeiable manca d’entesa. Ni tan sols per a eradicar els casos de corrupció, han estat capaços de posar-se d’acord…

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava  l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910304800599

[download#125#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

La feina feta d’en Montilla

oct 4th, 2009
by .
No comments yet

Si per alguna raó destaca i ha destacat sempre José Montilla ha estat pel seu indiscutible realisme. Per aquesta tendència seva al realisme que alguns sovint han titllat de baixa volada, de mentalitat de buròcrata. El secretari general dels socialistes catalans ha estat un abanderat del possibilisme, d’anar pam a pam, d’anar fent. En aquest aspecte, com en tants d’altres, és la contrapartida de Pascual Maragall, l’home de les grans idees i els grans reptes, que sovint negligia les necessitats del dia a dia. Avançar a batzegades, a cops de geni, o seguir avançant.

Avançar i, sobretot, mantenir-se. Com quan va entendre que l’única possibilitat que tenia d’assolir el Govern era aliant-se amb ERC, ja que comptava amb el generosa xec en blanc d’IC. Ell, regionalista disfressat de federalista, va aprofitar l’afany de poder dels republicans per a convèncer-los que al país li convenia més un govern que posés l’èmfasi en l’aspecte social que no pas en el nacional. Un govern que, en paraules de l’inefable Ferran, arrenqués la crosta nacionalista de Catalunya.

Una crosta que no tan sols han aconseguit arrencar dels mitjans de comunicació públics sinó també de totes i cadascuna de les institucions públiques i privades que es relacionen amb la Generalitat. Amb la indispensable col·laboració i connivència d’Esquerra, no només han fet desaparegut la crosta sinó, com no podia ésser de cap altra manera, la molla nacional ­—l’essència, la saó i el solatge— del país.

Perquè la crosta, com l’escorça dels arbres, no és ni mai pot ésser accessòria o ornamental: resulta biològicament imprescindible per tal que la saba pugui seguir circulant i mantenir l’organisme amb vida. Una molla o saba nacional, que no pas nacionalista. D’aquesta nació que serà eliminada d’arrel, com una mala herba que posaria en perill el somni socialista d’un estat espanyol harmonitzat, del text estatuari pel Tribunal Constitucional mercès al recurs presentat pel Defensor del pueblo tan amic del PSC-PSOE…

Segur que apareixerà l’exegeta socialista assegurant que Catalunya, sota els successius governs de Jordi Pujol, no era tampoc un país amb voluntat sobiranista. Cert, ni ho era ni pretenia pas ésser-ho…, però no es pot dubtar que tenia la voluntat de constituir una nació o una realitat nacional diferenciada dins de l’estat espanyol. Amb el govern tripartit, amb l’aquiescència d’Erc, ha esdevingut, en el millor dels casos, una Comunitat autònoma entre altres disset. O, per a ésser més precisos —o realistes a l’estil montillà— un territori espanyol situat al noreste peninsular…

És per això que cal donar-li del tot la raó, a José Montilla, quan assegura, amb una modèstia que l’honora, que el tripartit —perdó, Govern d’Entesa…— ha aconseguit tirar endavant “amb excel·lència” malgrat la crisi i ha assolit “uns èxits inimaginables”! Té tota la raó, mitjançant la seva “feina, feina i feina” els socialistes catalans han obtingut els resultats perseguits: convertir el país en una mena d’és no és, en un erm nacional, en una pura entelèquia indefinida i indefinible…

Si aquesta era la feina que pretenia fer el PSC —amb o sense l’encàrrec del PSOE…— se n’ha sortit perfectament… El dia que escrigui unes memòries, les podria titular perfectament Lo que el PSOE me ha pedido. No es mereix pas només un discret excel·lent… Pel que fa a desnacionalitzar Catalunya, caldria concedir-li a Montilla i al PSC una Matrícula d’Honor…! A ells i —no els traguem els indiscutibles mèrits que els hi corresponen…! — als seus socis… independentistes!

diumenge, 4 d’octubre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910044628262

[download#179#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 13 d’octubre

Nou calendari escolar consensuat

feb 5th, 2009
by .
No comments yet

El flamant i irreemplaçable Conseller d’educació ha trobat, tot d’una, la pedra filosofal que ha de convertir en or l’eterna i empantanegada discussió sobre les vacances escolars… La solució maragalliana no pot ésser més simple: es tracta d’avançar una setmana l’inici del curs escolar i compensar-ho amb una setmana de festa a meitat de febrer.

Una proposta fantàstica que, seguint la vella tàctica política del funambulista, pretén acontentar alhora les mares i pares i els mestres. Als pares, perquè atén una de les seves reivindicacions més reiterades: escurçar les més que generoses vacances escolars. Als mestres perquè, tot mantenint els 176 dies lectius, obtindrien una setmana més de vacances, ja que se seguirien incorporant a la feina a inicis de setembre i disposarien d’una setmana lliure a meitat del segon trimestre. Pel que fa als interessos dels alumnes, ja hi pensarem quan puguin votar…

Com acostuma a succeir amb les idees d’Ernest Maragall – que sembla compartir el genial do de la improvisació i de l’oportunitat que beneïa el seu germà… – ha estat acollida amb fervor i amb entusiasme tant pels propis sectors socials implicats com pel mateix Govern d’Entesa i per la resta de partits parlamentaris…

El PSC, partit que hom creia que impulsava junt amb Maragall la voluntat de modificar el calendari escolar vigent, s’ha mostrat sorprès davant les seves paraules i ha sol·licitat calma i paciència. No se sap ben bé si la demanava als altres membres del Govern, a l’oposició o bé als mateixos restants parlamentaris del PSC, que havien reaccionat amb estupefacció a les paraules del seu conseller…

El recolzament que li ha prestat ICV, el seu soci de tripartit, no ha pogut ésser més contundent i incondicional: la seva portaveu, Dolors Camats ha deixat clara la seva posició, en advertir que “no es pot decidir de forma precipitada sobre el calendari escolar sense el consens de totes les parts”. Ho reblava manifestant – fent ús d’un llenguatge poèticament reiteratiu – que “estem debatent una llei [la d’Educació] que no té el consens, precisament, i probablement no fa fàcil debatre temes i novetats com aquesta enmig del propi debat de la llei”.

Per la seva banda ERC encara ha rebut amb major alegria i satisfacció la proposta. En paraules de Josep Maria Freixanet: “el que no necessitem ara en aquests moment de tramitació de la Llei són masses (sic) elements que puguin perjudicar el bon debat, i el bon acord i el bon consens que volem tots els grups parlamentaris”. Assegurant també que “semblaria precipitat que aquesta mesura s’apliqués a partir del proper curs”…

Sabent-se reforçat i emparat per la resposta solidària dels seus companys de govern – que mostren de nou com li escau la denominació d’Entesa… – Maragall va exposar al programa Hora Q les bondats i avantatges que suposarà el canvi del calendari escolar amb el qual, segons va declarar “tots hi guanyem”.

Des del seu punt de vista, només presenta beneficis i cap perjudici per a ningú. L’únic petit detall que cal acabar de polir és acabar de determinar qui i com es farà càrrec dels alumnes, durant la setmana de festa de febrer, una vegada es dóna per descomptat que no seran pas els mestres…

Un insignificant inconvenient que el Conseller creu que té una solució ben simple: que els pares i mares, en comptes d’acumular totes les seves vacances a l’agost, demanin a les seves empreses una setmana de festa el febrer. Així podran estar amb els seus fills!

D’això se’n diu sentir-se a prop de la ciutadania, en comptes de viure aïllat a la seva torre d’ivori de la política: com pot dubtar algú de que la majoria dels empresaris catalans, ara que el vaixell de l’economia navega a tota vela i amb tant bona mar de fons, concediran als seus treballadors vacances quan ho desitgin?

Fins i tot en el quimèric cas de que hi hagi algun empresari filantròpic, que accedeixi a concedir dies de festa quan legalment no en té cap obligació, ha tingut en compte l’eminentíssim Conseller que no tothom gaudeix dels tants dies de vacances com els diputats? Té present que si en fan una setmana el febrer l’hauran de restar de les quatre de l’estiu? Què hi hauran guanyat? Vestir un sant a canvi de desvestir-ne un altre?

En el pitjor dels casos, si els malèfics empresaris desconeixen que viuen al País de Xauxa i no permeten fer vacances als pares i mares fora de temporada, Maragall encara té resposta per al problema: es recorrerà a les entitats de lleure per a que organitzin activitats per als alumes aquesta setmana en que no hi haurà activitat lectiva.

Una nova i visionària idea, sens dubte! Ara bé, ha tingut en compte que la immensa majoria de les persones que col·laboren amb entitats de lleure són joves? Joves que hi dediquen el seu temps lliure. Temps lliure del que no poden disposar en cap cas a meitat del segon trimestre perquè o bé són a la Universitat, al Institut o estan estudiant per als exàmens…

Comprovant com Educació té tan ben previstes i cobertes totes les eventuals dificultats que aquest canvi de calendari poden comportar, sembla que, per tal de solucionar els problemes de les vacances escolars al nostre país, més que demanar el parer a un Consell de Savis, caldrà seguir recorrent… als avis!

dijous, 5 de febrer del mmix

[download#226#image]

Comparteix

El millor acord de finançament possible

des 24th, 2008
by .
No comments yet

Des de fa una bona pila d’anys – i més encara des que el Pare Noel va decidir beneir-nos amb la seva desbordant i cosmopolita simpatia… – sabem que el Nadal és aquella època de l’any en que hem d’ésser feliços gairebé per obligació. Aquella fantàstica època en que l’esperit i el cor se’ns amara d’encís, repartim joia pel carrer i ens sadollen les bones intencions… El Nadal és llum i alegria!

Aquell temps de màgia on tot és possible… On tots tenim l’ànim més sensible i tot ho entenem i ho perdonem amb magnificència… Com acostuma a succeir, hi ha qui se n’aprofita i en treu partit, d’aquest escreix de bon sentiments i de companyonia: els grans Centres Comercials, que fan més negoci que mai. Siguem bons, siguem més bons que mai, i repartim regals a tothom! Comprar, comprar i comprar, com a via d’accés a la felicitat…, nostra i dels altres!

Sembla que aquest any no només els comerciants han volgut treure partit de la nostra tan positiva determinació nadalenca. També l’inimitable Govern d’Entesa ha volgut imitar-los…Després d’haver desaprofitat tot l’any per a fer avançar un assumpte tan crucial i fonamental per al país com és la resolució del sistema de finançament que preveia l’Estatut, després de justificar cada nou incompliment del govern de Rodríguez Zapatero i de concedir-li noves i generoses pròrrogues sense sentit, ara pretenen embriagar-nos amb efluvis de festa per a fer-nos combregar amb rodes de molí…

Se’n van a Madrid, es reuneixen amb el cap del PSOE, elaboren edulcorats comunicats de premsa i asseguren que l’acord de finançament és cada dia més a prop, que s’hi està treballant intensament i que – aquesta vegada sí! – l’acord és imminent. L’obtindrem abans d’acabar l’any, respectant l’acord que assolí el comprensiu Montilla tot just després de que el cap de l’executiu incomplís el nou termini que el sempre complaent Joan Saura li havia concedit amb tanta liberalitat…

Això sí, sense fixar quantitat ni exigir allò que no seria raonable. És natural, amb la crisi no seria just ni assenyat voler estirar més el braç que la màniga. D’on no n’hi ha, no se’n pot treure! Com pot demanar Catalunya que se li doni allò que l’Estat espanyol no té? No voldrem pas escanyar els espanyols, oi? Com s’ho farien ells, pobrets, per a sobreviure, si la província del nord-est obtingués allò que mereix, allò que els seus ciutadans i empreses paguen a Madrid? Com s’ho farien, per a seguir avançant i avançant…?

Havent arribat la crisi, el millor que podem fer, els catalans, és mostrar-nos humils. Humils i més humils, encara. Al cap i a la fi, duen quasi tres segles d’humilitat i de submissió, ja no vindrà d’uns anys més. Contra la crisi no s’hi pot pas lluitar, oi? Acceptem, com sempre, l’almoina que bonament ens vulguin donar i tornem cap a casa. Tornem amb un somriure a la cara, satisfets com infants i agraïm la generositat i la condescendència de Rodríguez Zapatero… Ell, que no només entén els socialistes catalans, sinó que és el PSC, com no ens ha de donar tot el que ens cal i més encara…!

Tornem satisfets i contents, fem servir tots els mitjans publicitaris al nostre abast per a convèncer al soferts contribuents que és el millor acord possible, donades les circumstancies i celebrem el Cap d’Any amb la família! I, sobretot, que no aparegui, al bell mig d’aquest oasi català de complaença general, cap derrotista, cap sabotejador – Convergent o no – que es plantegi què hauria succeït si el Govern, com era la seva obligació estatuària, hagués aconseguit l’acord abans de que esclatés la crisi…! O, el que encara era més factible, abans de que el govern espanyol se n’adonés de que havia esclatat…!

dimecres , 24 de desembre del 2oo8

[download#103#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 14 de gener del 2009

PSC, PS…Què?

des 17th, 2008
by .
No comments yet

El PSC ha demostrat que la monopolització absoluta del catalanisme polític que, des dels inicis de la democràcia, s’atribuïa Convergència i Unió no tenia raó d’ésser. Des que els sens generosos socis d’ERC els hi van lliurar la clau del govern han pogut evidenciar, amb fets i no pas paraules, que ells són, com a mínim, tan catalanistes com els convergents.

L’actual Govern d’Entesa els ha permès fer palès dia a dia quin és l’eix del seu model polític i de país. Si en un primer moment, per tal d’acontentar part del seu electorat, van assegurar que fomentarien la seva actuació governamental en el vessant social –motiu pel que estava més que justificada la seva aliança amb les altres esquerres – poc a poc s’han anat decantant cap al component nacional.

Cada vegada que n’han tingut ocasió, han posat en evidència la falsedat d’aquella idea desvirtuada i mancada de base que els definia com un partit de caràcter sucursalista i subordinat al PSOE, sense personalitat pròpia ni capacitat de decisió. Un partit virtual, fidelment obedient a les consignes i les conveniències del seu Germà Gran de Madrid…

Amb la seva magistral obra de govern, tenyida de catalanisme desacomplexat, els socialistes catalans han aconseguit esborrar per sempre més aquesta visió injusta i irreal Tal i com va enorgullir-se en Montilla, en ocasió de l’onzè Congrés del seu partit, el PSC potser podria rebre lliçons de català, però “de catalanisme, cap ni una”!

Aquell mateix dia, tot referint-se al finançament, va advertir a Rodríguez Zapatero que el seu principal objectiu eren Catalunya i els catalans i que els interessos del Principat estaven per davant dels del PSOE. I ho va fer en una d’aqueles frases que queden per a la història: “José Luis, els socialistes t’estimen bé, però encara estimem més Catalunya i el seus ciutadans. Ja tenim la força, la força del PSC, som el PSC!”

Aquesta proclama final, que pretenia emfatitzar la independència i sobirania del seu partit i dels 25 diputats que havia obtingut al Congrés espanyol, va provocar la resposta immediata del més incombustible baró del PSOE, José Bono. Va recordar-los que els diputats del PSC es devien més “al valor polític del president Zapatero” que no pas al Montilla o als socialistes catalans. Assegurant que “ha pesat més en el vot ciutadà el lideratge de Zapatero que el de qualsevol dirigent regional del PSOE”.

Ben segur que el president del parlament espanyol se’n deu haver penedint mil i una vegades, d’aquest temerari intent seu de col·locar les coses a lloc… Des d’aquell dia, com a represàlia, el PSC ha votat automàticament en contra de totes les propostes que ha presentat el partit de Rodríguez Zapatero al parlament espanyol. Calia que n’aprenguessin: els seus 25 diputats es deuen a Montilla i prou…!

I més greu encara li deuen saber les seves agosarades paraules en assabentar-se de la voluntat del socialistes catalans de votar en contra dels pressupostos espanyols de l’any vinent, tal i com havien amenaçat de fer si abans no s’obtenia el finançament que Catalunya i els seus ciutadans necessiten… Què s’havien pensat, els del PSOE, que tot quedaria en fum de paraules?

Ara només cal que ho tinguin present i en prenguin nota. De no fer-ho, si en acabar l’any no s’ha obtingut un nou sistema de finançament que respecti totalment l’Estatut i sigui just per a Catalunya, el PSC ja ha amenaçat que “prendrà mesures, mesures excepcionals…!”

Que tremoli, doncs, el PSOE, que ja ha après els riscos que comporta no tenir en consideració les amenaces dels socialistes catalans…! Que tremolin i s’afanyin a no decebre’ls de nou, en cas contrari els seus socis catalans prendran alguna mesura irrevocable…! Potser anul·laran el grup parlamentari propi? Potser optaran per votar sempre més al costat del socialistes espanyols? O potser – com deuen patir els del PSOE, només de pensar-hi…! – eliminaran la “C” de les seves sigles…!

dimecres , 17 de desembre del 2oo8

[download#233#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD