Malgrat alguns no fossin capaços d’entendre-ho ni de valorar-ho en el seu moment, allò que convertí, el 20 de gener del 2009, la presa de possessió de Barack Obama com a president dels Estats Units en un esdeveniment històric irrepetible no fou el color de la seva pell, tot i la destacadíssima simbologia que aquest fet comportava, sinó el missatge de canvi —“Yes, we can”— i d’esperança —“I hope”— que implicava. Tant els seus magnífics missatges com la seva manera de comportar-se el presentaven com a paradigma del canvi —del canvi necessari. Més concretament, de la renovació. De deixar enrere per sempre més tot el que George Bush i el seu govern havien representat.
El jove i carismàtic Obama oferia, davant de la intransigència, l’unilateralisme i l’integrisme del seu predecessor, la promesa d’un nou començament. I ho feia amb promeses engrescadores, imaginatives i innovadores que no tan sols s’adreçaven als seus compatriotes, sinó als habitants de tot el planeta. Seguint un model de conducta que l’aparellava amb John Fitzgerald Kennedy i el seu cèlebre “Ich bin ein Berliner!” (“Jo sóc berlinés!”), però, sobretot, amb Martin Luther King Jr i el seu encara més cèlebre “I’ve been to the mountaintop” (“He arribat al cim de la muntanya”).
Les atractives i captivadores promeses del senador d’Illinois foren recollides àvidament, com llavor beneïda després de tanta sequera, per l’assedegada població de mig mon, car convertien la imatge d’un imperi —econòmic, però sobretot militar— prepotent, intransigent i egoista, únicament guiat i preocupat pels seus propis interessos, en una mena de Germà Gran que estenia les seves mans generosament esbatanades a tots aquells que les volguessin acollir. Oferint-les fins i tot —segons el seu missatge d’investidura— als seus enemics, sempre i quan estiguessin “disposats a descloure el puny”.
En aquest sentit, el discurs que pronuncià a Iowa, quan encara era precandidat, no podia ésser més emblemàtic i atraient: “En comptes de la por, escollim l’esperança. La unitat, en comptes de la divisió, i també escollim enviar un poderós missatge: el canvi està arribant als Estats Units. (…) L’esperança és (…) la creença que el nostre destí (…) serà escrit (…) per tots els homes i dones que no es conformen amb el món tal com és, sinó que tenen el valor de refer-lo tal com hauria d’ésser.”
Sens dubte, el que seduí una gran part de la població mundial i féu renéixer la seva tan maltractada esperança, a banda de les seves grans promeses (abandonament de la guerra a l’Irak, tancament del centre de seguretat —per definir-lo d’alguna manera…— de Guantánamo, reforma sanitària, reducció de la despesa armamentística…), fou principalment la seva voluntat de liderar un nou model de fer política, a nivell global, basat en el respecte de la democràcia i els drets humans.
Després de gairebé dos anys i mig de la seva presidència, d’haver estat testimonis de tantes promeses incomplertes, i d’haver sabut en quines desafortunades —per expressar-ho amb suavitat— circumstàncies es produí la maniobra militar que acabà amb la vida del bàrbar Ossama Bin Laden, potser seria arribada l’hora de demanar-nos si Barack Obama, més que no pas seduir-nos, el que va fer fou enlluernar-nos?
dijous, 5 de maig del mmxi
© Xavier Serrahima 2o11
|
Comparteix
|
|
manà el vot per a “tenir una majoria socialista al Parlament Europeu, poder fer fora tots els Vidal Quadras, i no tenir un ensurt l’endemà de les eleccions”. Afegint que “em fa vergonya que Vidal Quadras sigui vicepresident del Parlament Europeu”. Declaracions recolzades pel Ministre de l’Interior, Celestino Corbacho, advertint que el PSC pretenia aconseguir una “Europa social, compromesa amb l’ocupació i amb el desig que acabin els paradisos fiscals”, oposant-se a les opcions del PP, que “representa tot el contrari”.
