Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Generalitat

La Lofca: l’Estatut a la ratera

Hem d’agrair al PSC, a ERC i a ICV que s’hagin dignat, per fi, aclarir-nos el més gran dels enigmes de la VIII legislatura: el motiu pel qual algun dels múltiples assessors de la Generalitat havia aconsellat canviar la denominació de Govern Tripartit per la de Govern d’Entesa? Una decisió que no podia ésser més paradoxal, ja que, al llarg dels darrers tres anys, si hi hagut un element que ha caracteritzat al govern ha estat, precisament, la seva desunió, la seva permanent i irremeiable manca d’entesa. Ni tan sols per a eradicar els casos de corrupció, han estat capaços de posar-se d’acord…

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava  l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910304800599

[download#125#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

La feina feta d’en Montilla

Si per alguna raó destaca i ha destacat sempre José Montilla ha estat pel seu indiscutible realisme. Per aquesta tendència seva al realisme que alguns sovint han titllat de baixa volada, de mentalitat de buròcrata. El secretari general dels socialistes catalans ha estat un abanderat del possibilisme, d’anar pam a pam, d’anar fent. En aquest aspecte, com en tants d’altres, és la contrapartida de Pascual Maragall, l’home de les grans idees i els grans reptes, que sovint negligia les necessitats del dia a dia. Avançar a batzegades, a cops de geni, o seguir avançant.

Avançar i, sobretot, mantenir-se. Com quan va entendre que l’única possibilitat que tenia d’assolir el Govern era aliant-se amb ERC, ja que comptava amb el generosa xec en blanc d’IC. Ell, regionalista disfressat de federalista, va aprofitar l’afany de poder dels republicans per a convèncer-los que al país li convenia més un govern que posés l’èmfasi en l’aspecte social que no pas en el nacional. Un govern que, en paraules de l’inefable Ferran, arrenqués la crosta nacionalista de Catalunya.

Una crosta que no tan sols han aconseguit arrencar dels mitjans de comunicació públics sinó també de totes i cadascuna de les institucions públiques i privades que es relacionen amb la Generalitat. Amb la indispensable col·laboració i connivència d’Esquerra, no només han fet desaparegut la crosta sinó, com no podia ésser de cap altra manera, la molla nacional ­—l’essència, la saó i el solatge— del país.

Perquè la crosta, com l’escorça dels arbres, no és ni mai pot ésser accessòria o ornamental: resulta biològicament imprescindible per tal que la saba pugui seguir circulant i mantenir l’organisme amb vida. Una molla o saba nacional, que no pas nacionalista. D’aquesta nació que serà eliminada d’arrel, com una mala herba que posaria en perill el somni socialista d’un estat espanyol harmonitzat, del text estatuari pel Tribunal Constitucional mercès al recurs presentat pel Defensor del pueblo tan amic del PSC-PSOE…

Segur que apareixerà l’exegeta socialista assegurant que Catalunya, sota els successius governs de Jordi Pujol, no era tampoc un país amb voluntat sobiranista. Cert, ni ho era ni pretenia pas ésser-ho…, però no es pot dubtar que tenia la voluntat de constituir una nació o una realitat nacional diferenciada dins de l’estat espanyol. Amb el govern tripartit, amb l’aquiescència d’Erc, ha esdevingut, en el millor dels casos, una Comunitat autònoma entre altres disset. O, per a ésser més precisos —o realistes a l’estil montillà— un territori espanyol situat al noreste peninsular

És per això que cal donar-li del tot la raó, a José Montilla, quan assegura, amb una modèstia que l’honora, que el tripartit —perdó, Govern d’Entesa…— ha aconseguit tirar endavant “amb excel·lència” malgrat la crisi i ha assolit “uns èxits inimaginables”! Té tota la raó, mitjançant la seva “feina, feina i feina” els socialistes catalans han obtingut els resultats perseguits: convertir el país en una mena d’és no és, en un erm nacional, en una pura entelèquia indefinida i indefinible…

Si aquesta era la feina que pretenia fer el PSC —amb o sense l’encàrrec del PSOE…— se n’ha sortit perfectament… El dia que escrigui unes memòries, les podria titular perfectament Lo que el PSOE me ha pedido. No es mereix pas només un discret excel·lent… Pel que fa a desnacionalitzar Catalunya, caldria concedir-li a Montilla i al PSC una Matrícula d’Honor…! A ells i —no els traguem els indiscutibles mèrits que els hi corresponen…! — als seus socis… independentistes!

diumenge, 4 d’octubre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910044628262

[download#179#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 13 d’octubre

Els problemes reals dels ciutadans

Una de les conseqüències de l’aprovació per part del Parlament de l’Estatut fou la creació d’un partit auto-demominat com a no-nacionalista. Un partit que, a hores d’ara, després de morir d’èxit, ja no se sap si és un partit polític… o de tennis, ja que s’ha dividit en tres sets! Pel que sembla, el fet d’haver fet la seva campanya electoral despullats no ha evitat que s’hi produïssin batusses, al seu interior… I més des que a l’Estat espanyol hagi aparegut un rival que també es declara no-nacionalista.

L’aparició d’aquella primera formació era d’esperar: com podien permetre que, malgrat haver votat en contra de l’Estatut i haver tractat de boicotejar des del primer moment la voluntat d’entesa entre els altres partits, el PP a Catalunya es deixés seduir per la deriva sobiranista del Parlament? El nou partit, doncs, demostrava, ja des de la seva creació, que era capaç de fer una anàlisi acurada de la realitat: el partit que llavors comandava Josep Piqué estava caient en picat en una perillosa deriva radicalment catalanista i, el que era pitjor, antiespanyolista! El seu recurs al Tribunal Constitucional ho va evidenciar encara més…

Des de llavors, amb la mateixa coherència, perspicàcia i objectivitat, han dedicat els seus ingents esforços a demostrar que el gran problema de la Generalitat no ha estat pas la seva ridícula dotació pressupostària, els continuats entrebancs i les travetes dels successius governs espanyols, ni la voluntat hispanocèntrica de reduir al mínim exponent les seves funcions i capacitats, no! La seva ineficàcia no s’ha degut a cap d’aquests factors, del tot circumstancials, sinó al fet d’haver-se preocupat només de qüestions identitàries i nacionals, en comptes de tractar de solucionar “els problemes reals de la gent”.

Segons ells, la seva participació en la política era imprescindible, ja que cap formació prenia com a base de la seva actuació aquest principi de dedicar-se, en exclusiva, a oferir solucions a allò que “realment preocupa i afecta als ciutadans”.

Resulta inqüestionable que han complert, a bastament, el que prometien: totes i cadascuna de les seves activitats, gestions i intervencions, en sessions parlamentàries o de caràcter públic, s’han centrat en la resolució dels assumptes i necessitats que, de manera més directa, afecten a la generalitat de la població catalana. No han seguit l’estela dels altres partits, entestats obsessivament, quasi a frec del fanatisme, en impulsar —quan no imposar…— en exclusiva un nacionalisme, el català, malaltís i perillós, que posa més de manifest el que ens separa que no pas el que ens uneix.

Per contra ells —que hauria fet el país, sense la seva presència!— han dedicat els seus esforços a aquells temes que “de veritat preocupen al ciutadà”… Assumptes de caire prioritari, que no han estat, com podria creure’s, la lluita contra l’atur o la precarietat laboral, la crisi, el deficient nivell d’educació o la millora de les cada dia més obsoletes infraestructures públiques, no! Hauria estat caure en el parany del nacionalisme català, com ha fet el PP, sempre tan comprensiu, generós i complaent amb tot allò que fa aroma de Catalunya…

No, ells els que es proclamen a si mateixos com a no-nacionalistes, s’han preocupat, dia sí,dia també, exclusivament, d’assumptes tan prioritaris, bàsics i d’interès majoritari com el d’assegurar-se que el Govern radical i insolidari de José Montilla no pretengui penjar mai una senyera allí on havia de lluir, cosmopolita i alliberadora, la gens nacionalista i integradora rojigualda!

divendres, 4 de setembre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0909044367219

[download#112#image]

Comparteix

Tots a votar…

Davant de cada elecció, al llarg d’aquest dia que tots plegats hem convingut en anomenar jornada de reflexió els diversos candidats ens inciten per a que anem a votar. Ja no a votar-los, com han fet durant la campanya, sinó senzillament a votar. Tots ells, malgrat haver-se estat barallant i llançant-se els plats els uns als altres, les darreres setmanes, es posen d’acord en recordar-nos que tot i que votar no és pas un deure, sinó un dret, es pot considerar que és una mena d’obligació moral que tenim.

Amb major o menor encert, amb més o menys credibilitat, insisteixen en una idea que, a força d’anar-la repetint elecció rere elecció, sembla que no pugui ésser rebatuda: si hom, amb aquell mínim de legitimitat que cap polític gosa posar en dubte, opta per no exercir el seu fantàstic dret de vot, després no podrà queixar-se. Principi, aquest, no consagrat per cal precepte legal, reglament ni normativa, per descomptat, que es dóna per indiscutible.

A banda que, com tot en la vida, podríem parlar-ne – de veritat no votar desacredita per a opinar o per a queixar-se del que no fan bé aquells que obtenen els seus sous dels nostres impostos i els administren? – potser ja seria hora que els polítics es comencin a plantejar quina part de responsabilitat tenen ells, en el més que evident progressiu augment de l’abstenció, elecció rere elecció.

Aquests candidats nostres, que s’han convertit en professionals de la política, la majoria dels quals fa anys i panys que viuen de la cosa pública i ja ni recorden el que significa treballar per a una empresa privada, no haurien d’esforçar-se, precisament, per a invertir aquesta esgarrifosa tendència? Més quan alguns d’ells – i el seu percentatge va creixent, malauradament – mai no han tingut una feina que no hagi estat pagada, d’una manera o altra, pels contribuents. No haurien d’assumir, doncs, amb major raó les seves obligacions?

Amb la campanya – per a definir-la amb un terme amb el qual ens puguem entendre, malgrat la més que evident dissociació entre significat i significant – tan lamentable que han dut a terme, on ha estat més important criticar l’adversari que no pas presentar propostes o solucions, poden de veres inculpar als teòrics electors que n’han quedat, no ja desencantats, sinó profundament decebuts? Poden exigir-los – i exigir-nos, a tots els que els mantenim – que compleixin quan ells no han estat capaços de complir, per la seva banda, les seves obligacions?

De la mateixa manera i per idèntic motiu pel qual l’independentisme creix a casa nostra no pas per les preteses maniobres de caire proselitista de la Generalitat – què més voldríem, que el Tripartit de tard en tard recordés que som una nació…! – sinó per l’intolerable ofec a que sotmet l’estat espanyol a Catalunya, l’abstenció també la sembren, període electoral rere període electoral, les infames campanyes dels partits polítics.

dissabte, 6 de juny del 2009

PS: Si hi ha algun lector o lectora que ho dubta, encara, només cal que comprovi quanta estona dedica cada formació política a plànyer-se del destacat creixement de l’abstenció i dels vots en blanc…

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#303#image]

Comparteix

Ja la tenim aquí…!

Després d’anys i anys de reclamacions – i d’alguna rogativa a Montserrat – finalment s’ha aconseguit allò que sempre havia semblat impossible: el traspàs a la Generalitat de la Renfe! Cal celebrar-ho i agrair amb l’entusiasme i la veneració que mereix la tasca del Govern Tripartit, que ha pressionat, amb la fermesa acostumada, al Govern amic del PSOE per a que compleixi el que estableix l’Estatut… pel que a transports es refereix.

Complint allò que estableix l’article 169 – en la versió esporgada que va deixar l’amic Alfonso Guerra després de passar-hi el seu ribot harmonitzador, és clar – des de l’1 de gener del proper any la Generalitat passarà a ésser la responsable de “la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció dels serveis i les activitats” de Rodalies. Ho van anunciar José Montilla i el ministre de Fomento, José Blanco, en acabar una breu reunió a Barcelona.

Segons la nota de premsa corresponent, Montilla s’ha felicitat (sic) per “l’extraordinària importància” de l’acord assolit sobre el traspàs de competències del servei ferroviari. De nou demostra la seva llegendària modèstia: en comptes de felicitar la totalitat dels catalans i catalanes que es beneficiaran d’aquest traspàs, es felicita ell mateix per la feina feta. És clar que sí, ben fet! No va prometre “Fets i no pas paraules”? A més a més, si ha d’esperar que l’oposició o, el que encara és més impensable, els seus socis de govern li facin arribar les seves congratulacions…

La declaració institucional adverteix que per a acabar de definir i concretar els aspectes específics i tècnics del procés caldrà crear una comissió mixta entre el Ministeri, Renfe i la Generalitat, degut a que es tracta d’un “tema molt complex (…) ja que estem parlant de garantir la prestació d’un servei que és imprescindible per a més de 115 milions de viatgers l’any”.

Cal agrair sincerament que, després de sis anys al capdavant del govern, els càrrecs del PSC hagin estat capaços de mirar un xic més enllà dels seus despatxos… Imaginem que després de crear una comissió de savis, generosament retribuïda, han acabat descobrint allò que ja sabia tothom: per a la majoria de la població, per al teixit empresarial del país i per a la societat catalana en general, la millora del servei de Rodalies suposava una prioritat molt més peremptòria que no pas l’AVE.

Tot i que al llarg dels darrers anys la direcció de la Renfe – amb la inestimable col·laboració de l’eminent Magdalena Álvarez – hagi volgut beneficiar la ciutadania catalana amb una mena de mescla entre l’esport de risc i el parc temàtic de l’avaria, segurament els desagraïts viatgers haurien preferit no ésser tan privilegiats. En tindrien prou amb que, senzillament, funcionessin de tard en tard les línies de rodalies… I, si no fos massa demanar, amb que les famoses catenàries no esdevinguessin diàriament una delegació de Juegos y apuestas del estado!

Una vegada assolit aquest incontestable èxit, només cal que el Govern acabi de polir i negociar un detall insignificant de no res: l’acord suplementari que estableixi els recursos econòmics que el sempre generós estat espanyol destinarà a fer possible que la Generalitat es faci càrrec d’aquest traspàs… Acord que José Blanco ha promès definir en “uns sis mesos…”. Tant si aquest mig any es computa segons els elàstics terminis del rigorosíssim i complidor Ministerio de Fomento, com basant-se en la paraula de l’executiu de Rodríguez Zapatero, no podem més que compartir la modesta auto-felicitació que s’ha atorgat a ell mateix José Montilla…!

A inicis del proper any, junt amb un finançament puntual, just i suficient per a les seves necessitats quotidianes, Catalunya haurà d’assumir el cost íntegre d’un immillorable servei de Rodalies sense rebre cap mena de contraprestació econòmica… Com n’ha estat, de generós i comprensiu, el govern amic dels socialistes espanyols, en sacrificar-se traspassant a la Generalitat la gestió – i, sobretot, les asfixiants despeses – d’un servei endarrerit, deficitari, insuficient i ineficaç!

Per a acabar-ho de reblar, no podria el PSC aprofitar la benvolença del PSOE i demanar el traspàs de la Família Real? Suposaria un immens honor per al nostre país assumir la totalitat de les despeses de la família del successor de l’inoblidable Felip V, d’aquell ex príncep que, havent rebut l’aval i l’apadrinament de Franco, alguns desconsiderats i desagraïts bascos i catalans s’entossudeixen incomprensiblement en xiular…

dilluns, 18 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#149#image]

Comparteix

L’estratègia Montilla: Iniciativa

Després de les eleccions del 2006 José Montilla va comprovar que les possibilitats de vèncer a Convergència i Unió eren més aviat reduïdes, malgrat els reiterats esforços que s’han fet des del seu partit i mitjans afins per a aconseguir-ho. Les eleccions les havia tornat a guanyar CiU i res feia preveure un canvi en els les properes conteses catalanes. Tot i haver estat al capdavant del govern durant tres anys, no els era possible superar els convergents.

Davant d’aquesta realitat, constatada votació rere votació pels successius candidats socialistes catalans, el PSC-PSOE va veure clar que el seu propòsit d’afeblir CiU i de substituir-lo com a pal de paller de Catalunya estava condemnada al fracàs. Sense un rotund canvi de planificació mai no podrien evitar haver de repetir un govern d’aliances amb ERC i ICV. Encara que públicament defensava les bondats del pacte, es devia reunir amb els seus assessors per tal de dissenyar una estratègia que els hi permetés alliberar-se de la necessitat de pactar amb d’altres formacions polítiques per a poder governar.

Els assessors – aquesta professió invulnerable, l’única que prolifera i s’expandeix fins i tot en períodes de crisi – ho devien veure clar: ja que el sistema de tractar, per tots els mitjans possibles, d’erosionar la fidel base electoral de CiU havia donat uns resultats ben minsos, calia canviar per complet l’enfocament de la qüestió. Si desmobilitzar o atreure els votants de Convergència cap al seu partit s’havia demostrat ben poc factible, calia pensar en una altra estratègia.

Una estratègia nova d’arrel, ja no basada exclusivament en l’enderroc dels seus oponents de centre sinó en l’afebliment dels seus rivals en el camp de la – teòrica – esquerra: ERC i ICV. Sense deixar de banda el fustigament de CiU, era imprescindible centrar-se i concentrar-se en una altra alternativa: segar la gespa sota els peus dels seus socis de govern. Ja que no era possible reduir prou la força dels nacionalistes catalans, calia rebaixar la presència parlamentària d’aquells que convertien en obligatòria la repetició del govern Tripartit.

Convenia anar a poc a poc, pam a pam i començar pel factor més feble, per ICV. Tot i que el seu nivell d’exigència per a entrar al govern era tan sols testimonial, ja que se subordinava i sotmetia per complet a les necessitats del PSC-PSOE, calia ajudar-los a reduir encara més el seu minvant poder electoral…

La solució trobada no podia ésser més senzilla ni enginyosa: traspassar-los la responsabilitat de la Conselleria d’Interior. Si en Joan Saura i els seus eren tan amables de brindar-los el seu suport governamental sense exigències, per què no provar si la seva ingenuïtat política era suficientment profunda com per a picar l’ham enverinat de fer-se càrrec d’Interior?

Tal i com preveien, Iniciativa acceptà la proposta i el seu president es convertí en el primer Conseller d’Interior que es declarava antisistema i amic dels okupes… L’estratègia començava a oferir els fruits esperats: podria, sense caure en l’esquizofrènia, la coalició dels excomunistes i els verds compatibilitzar la seva definició de l’esquerra de debò i ecologista amb la direcció dels Mossos d’Esquadra? Podria sobreviure a la paradoxa d’ésser, al mateix temps, el principal impulsor de manifestacions de caire reivindicatiu i social al carrer i d’haver de sotmetre-les i de dissoldre-les quan fos necessari?

Com semblava lògic, el temps va anar posant en evidència que la direcció dels Mossos era una sentina carregada de pólvora a punt d’explotar-los a les mans en qualsevol moment… La situació anava fent-se més i més insostenible. Amb major raó comptant com comptaven els socialistes amb la connivència i l’inestimable ajut d’uns quants articulistes i comentaristes polítics, que s’encarregaven de pressionar ICV i de col·locar-la entre l’espasa i la paret, convencent a l’opinió pública que els ecosocialistes mai no serien capaços d’actuar amb la fermesa i la contundència que exigia la Conselleria de l’Interior… Podria la guineu vetllar les gallines? O potser més aviat al contrari: podria la gallina vetllar les guineus?

Davant d’aquest enverinat dilema les possibilitats d’èxit d’ICV eren més aviat escasses, per a dir-ho generosament: si eren massa tous demostrarien que no estaven preparats per a fer-se càrrec de responsabilitats de govern de primer ordre; si, per contra, es proposaven demostrar que podien ésser tan estrictes i contundents com qualsevol altre, podien posar en risc la seva insegura base electoral…

L’acompliment de la mil·limètrica estratègia dels assessors de Montilla s’assolí amb la manifestació del passat dia 18! Per poc atent que s’hagi estat als comentaris que s’han produït després de la intervenció dels Mossos en el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona, algú pot creure que ICV segueixen essent l’alternativa per l’esquerra del PSC-PSOE? Encara queda algú que pugui tan sols imaginar que cap d’aquells estudiants, els que puguin més o menys compartir les seves idees o qualsevol altre ciutadà que s’hi pugui sentir mínimament identificat podrà tornar a votar – si ho feia – una formació presidida pel Conseller d’Interior responsable d’aquella actuació?

Tal i com devien preveure els seus assessors, durant molts anys ja no caldrà que Montilla es preocupi de la possibilitat de perdre vots per la seva esquerra… Si més no, que aquests vots vagin a raure a Iniciativa. Amb major raó quan, en sentir que pretenen seguir-se definint com a Verds, més d’un pensarà més aviat ens els blaus…, en els blaus que va deixar-los la intervenció dels Mossos…!

dimarts , 31 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#99#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, l’1 d’abril

Ara sí que toca!

Si hi ha hagut una persona que ha marcat i definit la segona meitat del segle XX al nostre país és, sense dubte, Jordi Pujol. El que va ésser el president de la Generalitat durant 23 anys ininterromputs va deixar una petja indeleble, no tan sols política, en la manera de fer a Catalunya. Una empremta que, per bé i per mal, s’han vist obligats a seguir els que han arribat després d’ell: els uns, per a tractar d’esborrar-la; els altres, per a provar d’emular-lo; tots, per a assajar d’assolir unAra sí toca! protagonisme i un lideratge similar al seu.

Per tot plegat resulta especialment interessant Ara sí que toca !, de Francesc-Marc Álvaro (Edicions 62, 2003), un llibre que es proposa explicar amb detall les intrigues i els moviments interns que van produir-se dins de CiU per tal de col·locar-se en la posició preferent per a recollir l’herència de Pujol i esdevenir el seu successor. Una història poc coneguda, per no dir del tot desconeguda, viscuda pels seus protagonistes entre vestidors, movent-se entre clarobscurs, apartats dels focus i lluny del gran públic. Una història complexa i enrevessada, de lluites caïnites i sense pietat, que només la prolixa investigació del periodista vilanoví ha pogut treure a la llum.

Una investigació que ha obligat a l’autor a submergir-se a fons en les hemeroteques i a entrevistar amb profunditat i fina perspicàcia la major part de les persones que van envoltar el President al llarg de tants anys. Tan sols així ha aconseguit que afloressin a la llum pública informacions, reflexions i declaracions dels que el varen tractar i conèixer de més a prop: alguns d’ells, identificats amb noms i cognoms; d’altres, aixoplugats en la seguretat de l’anonimat… Reflexions i declaracions sorprenents i inesperades que fins ara havien restat en l’obscuritat.

A banda del interès concret de descobrir les fratricides lluites de poder, les accions, les omissions, les situacions i les decisions que acabarien determinant l’elecció d’Artur Mas com a candidat a succeir Pujol, el llibre d’ Álvaro assoleix el difícil repte d’oferir-nos, al mateix temps, un precís i molt complet retrat de l’expresident. Retrat que, en definir-lo, defineix també els temps que va viure, des dels seus inicis en la clandestinitat fins al moment de la seva retirada. Un retrat intens, amb llums i ombres, que revela – i, ensems, realça i humanitza – encara més la figura que pretén descriure.

Esdevé, d’aquesta manera, una obra imprescindible per a estudiar i conèixer els darrers quaranta i escaig anys del segle XX a Catalunya. Una obra que anirà guanyant més i més rellevància amb el pas dels temps. Ben segur que serà un referent ineludible per a tots aquells que, en un futur, vulguin fer-se una idea del que va significar la segona meitat del segle passat a casa nostra, tant des del punt de vista polític com social.

Un referent que, des del meu punt de vista, presenta un handicap evident: l’autor ha estat incapaç de lliurar-se del seu punt de vista inicial: la idea de Pujol com un estrateg egocèntric obsessionat en mantenir-se en el poder i en passar a història, sacrificant tots els que gosen fer-li ombra. Es pot entendre que de Francesc-Marc Álvaro parteixi d’aquest principi i que el tingui present com a base del seu estudi, però no pas que el mantingui inflexiblement com a guia i acabi determinant i condicionant el discurs i el contingut de l’obra, quasi de manera teleològica: fa la impressió de que ha descobert en Pujol exactament allò que es proposava descobrir-hi…

dimarts, 13 de gener del 2009

[download#28#image]

Comparteix

PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

Abans d’hora

En la seva conferència del passat dilluns – més pròpia del partit que no pas del Govern – al Palau de la Generalitat, José Montilla va referir-se a la laboriosa dificultat que està comportant la negociació del finançament que preveu l’Estatut. Va assegurar que l’Estat espanyol “no es pot permetre el luxe que Catalunya no se’n surti”, ja que el finançament “és just, urgent, inajornable i és de llei”.

Amb el seu to mesurat de sempre, va advertir al president espanyol, Rodríguez Zapatero de que “estem en el temps de descompte, no ens posarem nerviosos abans d’hora, però no dubtarem en defensar els interessos dels catalans”.

Una vegada més, cal aplaudir aquesta voluntat seva d’anar pas a pas i d’actuar amb serenitat i sense neguits. Sempre és preferible fer les coses amb calma i sense precipitacions: les presses mai no han estat bones conselleres ni acostumen a dur res de bo. No pot ésser més tranquil·litzador saber que no es posaran nerviosos “abans d’hora”…

Un assumpte d’una importància tan cabdal com el fiançament cal emprendre’l amb calma. Amb calma i carregats de bones dosis de paciència. El que convé anar avançant progressivament, fins a obtenir, d’una vegada per totes, un model de finançament suficient, que s’adigui a les necessitats del país. Un model estable i segur que no calgui tornar a negociar, almenys, en els propers vint-i-cinc anys.

Cal reconèixer, doncs, als governs socialistes, als dos governs amics, al català i al de Madrid, haver sabut dur a la pràctica perfectament aquesta idea seva de no posar-se neguitosos “abans d’hora”. Més, encara, haver aconseguit elevar aquesta pràctica a la categoria d’art. No s’hi van posar gens, de nerviosos, quan veien que s’anava acostant la data prevista per l’Estatut, la Llei Orgànica que els hi obligava… Tampoc no s’hi van posar quan s’havia superat la data sense haver-se assolit l’acord…

No s’hi van posar gens ni mica, de neguitosos “abans d’hora”, no. Van limitar-se a acceptar la generosa oferta de pròrroga que en Joan Saura – a fi de poder sortir a les portades dels diaris – va decidir concedir-los de manera unilateral. I, per descomptat, tampoc en incomplir el segon termini, no es van posar nerviosos: si no havien respectat una llei orgànica aprovada al Congrés, com havien de respectar un mer pacte verbal…!

D’acord amb les paraules del secretari general del PSC, potser hem de deduir que només serà “abans d’hora” quan el president espanyol incompleixi el tercer termini? Quan incompleixi el que va pactar amb el mateix Montilla, que expira a finals d’any?

O potser llavors també haurem de concedir-li al govern de Rodríguez Zapatero un nou termini? De sis mesos, d’un any? Potser llavors, i només llavors, quan hagi incomplert les seves obligacions i compromisos per quarta vegada – i el finançament sofreixi un endarreriment irremeiable que comporti la pràctica paralització dels serveis bàsic del país i la seva asfixia econòmica – ja comptarem amb el beneplàcit del PSC per a començar a posar-nos nerviosos? Ja no serà “abans d’hora”?

Certament la inalterable flegma del Sr. Montilla – que alguns amb molta mala fe intencionada, confonen amb la inacció o l’abúlia – és una virtut valuosíssima per a qualsevol governant, que no s’ha de deixar mai vèncer per la impaciència o la ira… Sempre i quan, és clar, sàpiga quan ha arribat el moment de fer ús de a seva autoritat, d’alçar la veu sense temor i reclamar amb fermesa el compliment d’allò que és imprescindible per als seu país i per als seus governats. Encara que ho hagi de fer abans d’hora…!

divendres , 28 de novembre del 2oo8

[download#1#image]

Sentit de país

El passat dilluns José Montilla va oferir una conferència al saló rosa del Palau anomenada Enfortir Catalunya per a celebrar els dos any del Govern. Un acte de caire institucional que comptava amb presència, entre l’audiència , dels dos caps de fila dels seus socis d’executiu: Josep-Lluís Carod Rovira i Joan Saura.

Si més no, això semblava d’entrada, ja que després de sentir algunes de les seves paraules, resulta com a mínim discutible el caràcter institucional de l’exposició pública… Més que de Govern, fet en nom i representació del Tripartit, va esdevenir un acte de partit, del secretari general del PSC.

Per més que el Govern d’Entesa ens hagi avesat a esperar sempre el més inversemblant, resulta quasi impossible arribar a creure que ICV o ERC poden compartir algunes de les idees expressades teòricament en nom de l’executiu català… Hem d’entendre que ERC comparteix la seva voluntat de limitar-se a respondre amb “fermesa institucional i realisme polític” una més que possible nova retallada de l’Estatut?

Després de tants anys d’atribuir a Jordi Pujol una malaltissa tendència a confondre partit i govern, segurament hauria estat molt més escaient fer la conferència a la seu del PSC o bé deixar-la en mans del seu portantveu parlamentari, si es preferia fer a Palau…

En un to marcadament messiànic i presidencialista, Montilla va assegurar que mai no “s’havia governat Catalunya amb tant sentit de país com en aquests darrers anys”. Un sentit de país posat de manifest, des del seu punt de vista, per “l’ampli consens parlamentari obtingut en la majoria de lleis aprovades” i per “l’important acord polític” en els pactes nacionals.

Se li ha de reconèixer que té la raó, tota la raó i res més que la raó: Convergència i Unió, durant els llargs vint-i-tres anys en que havia governat, mai no ho havia fet amb tant de “sentit de país”…, si entenem aquesta noció alla maniera del PSC! Mai no s’havia basat primordialment en una voluntat d’obtenir consensos parlamentaris i acord polítics. Mai no s’havia limitat a defensar allò que podríem definir millor com a “sentit de govern” o “sentit d’entesa”, certament…

Els successius governs de Jordi Pujol, en aquella seva obsessió nacionalista que sempre li ha retret el PSC, entenia que “sentit de país” significava, irremissiblement, posar per davant de tot la consciència d’identitat nacional i el desig d’assolir el màxim nivell d’autogovern possible. De defensar, per damunt de tot, el país, la nació catalana i els seus trets diferencials. D’oposar-se a la secular voluntat homogeneïtzadora de l’Estat espanyol, que pretén reduir Catalunya a una pura especificitat provinciana i folklòrica.

Tan avesats estem a la perversió terminològica que acceptem sense protestar que “sentit de país” admeti una lectura tan pràctica i conjuntural?

Suposa tenir “sentit de país” diluir els 25 diputats del PSC dins del brou del PSOE en totes i cadascuna de les votacions de les Corts espanyoles? Ho suposa renunciar a la possibilitat de crear un grup o portantveu propi? I votar en contra de la traspassar a la Generalitat la gestió dels ports i aeroports catalans? I del reconeixement internacional de els seleccions catalanes? O, més recentment, a favor de l’obligació de traduir a l’espanyol els certificats judicials europeus escrits en català que s’adrecin a jutjats catalans?

A quin “sentit de país” ens referim, quan el Sr. Montilla decideix assistir a l’homenatge a les Forces Armades el dia de la Hispanidad? O quan progressivament, sin que se note el cuidado, es va arrencant la “crosta nacionalista” de TV3 i de les emissores de la Generalitat? O quan es perd el referent nacional a les ràdios i televisions públiques per a acceptar una visió regional i etnocèntrica espanyola? O quan no s’usa la força política davant del Germà Gran de Madrid per a evitar la promulgació del Decret que imposa la tercera hora de castellà a les escoles ni tampoc s’usa la majoria parlamentària per a impedir-ne la seva aplicació a casa nostra?

Potser, més que de sentit de país, el PSC – amb en Montilla al capdavant – hauria de referir-se a “sentit d’estat…, d’Estat espanyol, per descomptat!

dimecres , 26 de novembre del 2oo8

[download#284#image]

En Saura fa tremolar

En Joan Saura cada dia que passa fa tremolar més tothom. Tothom tremola, davant el seu advertiment de bloquejar el legislatiu espanyol. El flamant Conseller d’Interior, cada dia aferma més la seva coherència i causa major temor a la classe política espanyola. Tanta por que fins els més poderosos senten una suor freda, cada vegada que fa una declaració pública…

El primer de tots, Rodríguez Zapatero, que ja sap el gran perill que suposa, per a la estabilitat del seu govern, tenir els ecosocialistes catalans en contra. Ha agafat tanta por, després de sentir l’amenaça del líder d’IC, que fins i tot ha tornat amb la cua entre cames de la cimera de Washington – aquesta crucial cimera que tant de bé ha fet a l’economia mundial.

Com no li hauria de causar temor, que – mantenint-se fidel a la seva insubornable coherència política (recordem-ho: “No entrarem al govern si segueix endavant la MAT o el 4rt Cinturó”…) – Saura compleixi l’amenaça i doni l’ordre a tots senadors del seu partit que votin en contra dels pressupostos de l’any 2009! Com no li han de tremolar les cames, al president espanyol?

Davant d’aquesta esgarrifosa possibilitat, ben segur que ha convocat, amb caràcter d’extrema urgència, el seu gabinet de crisi. Això sí que és la principi de la fi, per als socialistes espanyols! Per unanimitat, com un sol home, tots – perdó, tot – els – perdó, el – senador(s) d’IC vetaran els pressupostos de l’executiu. Si ho fessin els senadors del PP, que tenen una insignificant representació de 125 senadors, podrien respirar tranquils, però tenir en contra tots els post-comunistes catalans…! Si, al damunt, s’hi afegeix el senador d’EUiA, ja poden anar pensant en fer les maletes…

Sí, senyor, què n’aprenguin! No l’oblidaran mai, aquesta lliçó: el que la fa, la paga! Aquell que incompleix, cal castigar-lo amb severitat.

Alguns ressentits, aquells que sempre són a punt per a criticar, li poden retreure que el president d’ICV ho hauria pogut tenir present el passat 17 d’agost, quan el govern espanyol ja havia incomplert el termini que l’Estatut establia per a obtenir el nou model de finançament. Que potser era el moment de collar-lo, d’exigir-li responsabilitats, no pas de concedir-li unilateralment un termini addicional sense justificació. Però és clar, qui es resisteix a sortir en portada de tots els diaris del país?

Amb tot, és de savis saber rectificar. Segurament ho seria més reconèixer haver-se errat i demanar disculpes públiques, però és un secret a veus que en la cada dia més devaluada borsa dels valors polítics l’assumpció voluntària de responsabilitat segueix en caiguda inaturable…

Que tremoli, doncs, Rodríguez Zapatero! Que tremoli en comprovar que l’amic Joan complirà amb el que va anunciar en el seu moment, quan quatre insensats li criticaven la inoportunitat del seu acord amb la vicepresidenta de la Vega: “si l’incompleixen, quedaran desautoritzats i llavors hauran d’assumir costos polítics”.

Que tremoli pensant en els greus costos polítics que el PSOE haurà d’assumir! Que tremoli! Que tremoli… de tant riure, mentre els catalans ho fem d’indignació!

dijous , 20 de novembre del 2oo8

(Vols una versió per imprimir? Fes “click” damunt la imatge)

Features Stats Integration Plugin developed by YD