Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Gaza

Israel, Palestina i els prejudicis

Massa sovint fa la impressió de que són molt més importants i decisius els partits presos i les posicions a priori que no pas les realitats. En el món polític, en el del periodisme i en el de l’opinió pública en general – que avui en dia és molt fàcil de copsar, seguint els comentaris que fan els lectors als articles dels blocs o als diaris digitals – l’objectivitat i la pura informació són valors a la baixa. Cada vegada més, en comptes d’informar, la premsa ofereix una justificació i un enfocament ideològic d’allò que succeeix. O, el és pitjor, d’allò que ens volen fer creure que succeeix…

Amb major intensitat, encara, quan es tracta de certs assumptes d’especial rellevància o interès. Ho veiem al nostre país quan es parla de nacionalisme o de reivindicacions de caràcter identitari: quan el que ho practica és l’estat espanyol, tot són lloances i floretes. Cal defensar l’orgull d’ésser espanyol per damunt de tot. Si, a més a més, són ciutadans nascuts a Catalunya els en que mostren l’orgull, millor que millor! Per contra, si se’n mostren d’ésser i de definir-se com a catalans, les lloes esdevenen crítiques i acusacions de provincialisme…

En el cas del Pròxim Orient, i sobretot d’Israel i Palestina, el subjectivisme és encara més acusat… Si deixem de banda la sempre coherent, calmada i analítica Pilar Rahola – els més que raonables arguments pro-israelians de la qual alguns indocumentats confonen amb arabofòbia… – la resta dels diaris i mitjans es divideixen frontalment en dos fraccions: els que defensen Israel i el que fan costat a Palestina. I pobre de l’articulista que cometi la gosadia d’expressar una opinió mesurada o mínimament neutral…

Tan difícil és procurar deixar de banda els prejudicis i les reaccions viscerals? És demanar molt, potser, que ens oblidem, per un instant, de les parts que intervenen en el conflicte i ens centrem en allò que ha esdevingut? Imaginem, per un moment, que la situació s’hagués produït, per posar un exemple, al Congo… Un país on, per cert, van morir el dia de Nadal unes quatre-centes persones en mans de l’Exèrcit de Resistència del Senyor, sense que la premsa ni l’opinió pública hi hagi prestat més que una atenció residual…

Fem un esforç d’abstracció i imaginem-nos, doncs, que a la República Democràtica del Congo hi ha una població ocupada i sotmesa a un ferri control d’accés pel seu exèrcit, que quasi comporta l’asfixia del seu territori. Imaginem-nos que aquesta població es governada per una organització definida com a terrorista pel Dret Internacional i que ataquen els poblats veïns amb coets i morter, amb voluntat evident de causar víctimes però sense aconseguir-ho…

Seguim imaginant-nos que, com a reacció, l’exèrcit del Congo decidís bombardejar la població i envair-la militarment, causant uns quatre-cents morts, la meitat d’ells menors. Imaginem que, entre d’altres excessos, carros de combat congolesos disparen contra una escola tutelada per les Nacions Unides, causant una quarantena de morts, menors inclosos…

Sense prejudicis i sense posicions preses, quina consideraríem que hauria d’ésser la resposta de qualsevol ciutadà amb dos dits de front i amb una mínima sensibilitat humana i moral? No hi hauria gaires dubtes. En primer lloc, condemnar el llançament de coets per part de la població ocupada, és clar. Però, no seria lògic que condemnés, amb major rotunditat encara, la intervenció de l’exèrcit regular, precisament pel fet d’ésser-ho, i reclamés al Congo l’alto al foc immediat? O s’entendria que es limités a referir-se a una resposta desproporcionada per part de l’estat congolès…?

Si critiques l’actuació israeliana ets un antisionista, un islamista declarat i quasi un nazi? Per contra, si et comptes entre els que exigeixen als Palestins i a Hamas la fi de la lluita armada, esdevens un imperialista proamericà i anti-àrab? I si fas les dues coses? I si denuncies l’exercici de la violència armada, la practiqui qui la practiqui – i amb major èmfasi si hi intervé un estat democràtic – i la justifiqui com la justifiqui, que ets? Un il·luminat? Un provocador? O potser, senzillament, un extraterrestre?

dijous, 8 de gener del 2008

[download#148#image]                                                                                                [polldaddy poll="1270970"]

Comparteix

Contra el terrorisme

En el món actual, no són les realitats les que estableixen i defineixen els conceptes, sinó els conceptes els que acaben conformant la realitat. Ho veiem dia rere dia, quan les paraules – nacionalisme, constitucionalisme… – són usades de manera indiscriminada i sense cap tipus de pudor ni prevenció. Fins i tot algunes d’elles – nazisme, feixisme, dictadura… – s’apliquen gratuïtament, sense pensar-hi dues vegades. Quantes vegades hem llegit o sentit que es descriu com a pròpia del nazisme la Llei d’immersió lingüística? O que l’espanyol està perseguit a casa nostra com ho era el català durant el franquisme?

Emparant-se en la llibertat d’expressió, a l’estat espanyol s’ha permès dir les barbaritats més impensables i fer les comparacions més sagnants i irresponsables. Amb total impunitat. La fiscalia de l’estat, que tan es preocupa de perseguir qualsevol declaració que faci la mínima flaire d’abertzale, no s’hauria de plantejar exigir el processament de tots aquells que apliquen el concepte de nazisme tan alegrement, vanalitzant-lo? O només cal fer-ho quan s’atempti contra la sacrosanta imatge del rei o de la bandera espanyola?

Amb el terrorisme succeeix tres quartes parts del mateix: cada vegada que ETA fa un atemptat i causa una víctima mortal la condemna al terrorisme és automàtica i immediata. Amb tota la raó del món, es condemna l’atemptat, es fan declaracions unànimes contra el terrorisme i es convoquen minuts de silenci en homenatge de les malaurades víctimes.

No caldria exigir que s’esdevingués exactament el mateix quan el que provoca una matança de civils no és un grup armat definit com a terrorista sinó l’exèrcit d’algun estat? És admissible que s’eviti el terme que correspondria – terrorisme – i es recorri a subterfugis i eufemismes suavitzadors i enganyosos, com danys col·laterals, que pretenen esmorteir la realitat?

Com és possible que tots aquells que es defineixen com a no-nacionalistes, tots aquells que consideren que els drets de les persones estan per damunt dels del territoris, tan sols es manifestin i mostrin la seva repulsa quan el que ha mort en un atemptat és un ciutadà de l’estat espanyol? Per quin motiu no es convoquen cinc minuts de silenci cada vegada que es produeix un atemptat – terrorista el porti a cap qui el porti – arreu del món, sigui quina sigui la nacionalitat de les víctimes innocents?

Condemnem, amb tota la rotunditat i sense cap mena de justificacions ni pal·liatius, els atemptats d’ETA, no cal dir-ho. I exigim que renunciï a la lluita armada, que lliuri les sevs armes i es dissolgui de manera immediata. Condemnem els atemptats islamistes i de tots elss extremistes coneguts i per conèixer… Entre ells, els suïcides dels palestins, que causen víctimes entre els civils israelians. I fem-ho amb la mateixa contundència.

Ara bé, siguem seriosos i objectius, exigim coherència, i apliquem el mateix rigor i una idèntica indignació quan un grup d’skin heads assassinen algun altre jove pel sol fet de no compartir les seves idees… O quan l’exèrcit israelià bombardeja la població civil de Gaza i causa centenars de morts i un miler llarg de ferits.

Condemnem, sempre i arreu, el terrorisme, practiqui qui el practiqui i el tracti de justificar com el tracti de justificar. Mai cap idea, cap motiu – cap concepte abstracte, com el de pàtria, nació o estat – pot excusar el vessament d’una sola gota de sang…, i menys encara si és innocent!

dilluns , 29 de desembre del 2oo8

[download#63#image]

Comparteix

Sants innocents a Gaza

Els catalans, que tenim ben arrelat el fantàstic costum de celebrar les derrotes i els desastres que han caracteritzat la nostra història, sovint ens vantem de que Barcelona sigui considerada la primera ciutat bombardejada massivament per l’aviació. La capital del nostre país tingué el gran honor de crear un precedent mundial els dies 16 i el 18 de març de 1938, quan va patir, nit i dia, les bombes de l’aviació franquista, causant una devastadora destrucció i la mort de centenars de civils. Amb tot, hem d’ésser humils i reconèixer que els franquistes havien preferit concedir la primacia de la innovació a la ciutat de Guernika, arrasada el 26 d’abril del 1973. Ambdues, ciutats símbols d’Euskadi i Catalunya: sempre en el punt de mira dels espanyols…

Tanmateix, sembla que aquest egregi general – que encara té estàtues que li reten homenatges i plaques en el seu honor en algunes ciutats espanyoles… – no en fou el primer en considerar que sotmetre la població civil al terror i a la mort podria servir per a imposar l’ordre i cristianitzar el món. Aquest honor cal reservar-lo, històricament, a un altre dictador, a un altre feixista Benito Mussolini, que no dubtà en servir-se dels indiscriminats bombardejos sobre la població civil a la guerra d’Abissínia, l’actual Etiòpia.

A Itàlia, curiosament, no han estat tan respectuosos amb la memòria històrica i no hi resta cap imatge ni símbol, d’aquell malaurat dictador tan sanguinari i de tan fosc record. Potser podrien prendre exemple de l’estat espanyol, on plantejar-se l’eliminació de la imatgeria franquista significa voler remoure el passat, crear friccions i no voler tancar la ferida de la Guerra Civil…

Sortosament, en ple segle XXI, una actuació d’aquest tipus seria del tot impossible. Els Ministeris de la Guerra ja no són el que eren: ara han esdevingut Ministeris de Defensa i es dediquen a tasques humanitàries, duent només fusells i armes de manera testimonial, com a referent històric. L’ONU, aquest magistral, imprescindible i altament democràtic organisme creat per a garantir la pau, l’estabilitat i la seguretat mundial, mai no ho permetria.

Sense comptar amb l’aval d’una resolució seva, cap estat membre gosaria iniciar un conflicte bèl·lic o atacar militarment la població civil de cap territori, per més part del seu estat que el pugui considerar… I menys encara Israel, que ha complert estrictament totes i cadascuna de les resolucions que aquest i altres organismes de control internacional li ha imposat…

És per això que encara s’entén menys l’odi visceral que el poble palestí – dotat des de fa una bona pila d’any d’una autonomia, d’una llibertat de moviments i, sobretot, d’unes condicions materials, econòmiques i sanitàries que tan afavoreixen l’existència dels seus ciutadans… – s’entesta en mantenir contra l’estat hebreu… Si fins i tot han construït unes immenses muralles que eviten que ningú els pugui destorbar ni impedir el lliure exercici de la seva prosperitat…

En el cas dels territoris de Gaza, la situació no pot ésser més favorable i privilegiada: de tard en tard, quan s’alcen de bon humor, les autoritats hebrees mostren la seva immensa i generosa benvolença i permeten que s’obrin les reixes una estona i pugui entrar-hi o sortir-ne alguna ambulància, ajuda alimentària o que es pugui oficiar algun enterrament…

Res més lògic – ni més just – que el portaveu presidencial de George Bush, Gordon Johndroe, hagi advertit que “Hamàs ha de posar fi a les seves activitats terroristes si és que desitja ocupar un paper en el futur del poble palestí”, recomanant també a Israel que “eviti les baixes civils quan ataqui objectius de Hamàs en Gaza”, després que l’exèrcit d’aquest darrer país hagi causat més de dues-centes cinquanta morts i quasi un miler de ferits en bombardejar Gaza amb la seva aviació, com a represàlia dels atacs terroristes dels palestins amb coets i morters contra territori israelià que… no havien causat cap víctima!

diumenge , 28 de desembre del 2oo8

[download#276#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD