Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Futbol

El Barça, més que un club?

Una de les raons per les quals els catalans i catalanes podem sentir-nos més o menys orgullosos que un club de futbol, el Barça, hagi esdevingut —forçosament i mancats d’estat com estem— en l’ambaixador oficiós del nostre país a l’estranger és el fet de poder-lo considerar més que un club. Si Catalunya és coneguda fora de les nostres fronteres no és pas mercès a l’exquisida feina feta pel germà llest de Carod Rovira, sinó per l’exemple que projecta el FC Barcelona. Amb major raó des que la junta de Joan Laporta decidí que l’equip de futbol es convertiria també en ambaixador d’UNICEF.

A banda de motius identitaris obvis —mentre ens entestem en seguir dins d’estat espanyol la nostra representativitat internacional serà nul·la— el Barça era més que un club pel fet de provar de separar-se de la vulgarització de l’esport, de la voluntat hipnotitzadora i cloroformitzadora que pretén convertir el futbol en el nou panem et circenses modern. Per aquest component ètic, moral i pedagògic que transmetia per la seva manera d’entendre el joc del futbol com un espai de convivència i d’aprenentatge, enlloc d’un camp de batalla on l’únic que compta és la victòria, on l’oponent no és ja el rival, sinó l’enemic.

El logotip d’UNICEF exemplificava com cap altre aquests valors de solidaritat, d’entesa i de respecte dels quals el Barça se n’havia convertit en portaestendard: difícilment es podria pensar en recolzar —i més econòmicament: recordem que el Barcelona pagava per dur el seu emblema— una entitat més adient. Una entitat que es defineix com: “la força motriu que ajuda a construir un món on els drets de tots els nens es facin realitat”. Que creu que “la criança i cura dels nens són les pedres angulars del progrés humà. UNICEF fou creada amb el propòsit de treballar amb altres per superar els obstacles que la pobresa, la violència, la malaltia i la discriminació situen en el camí d’un nen. Creiem que podem, junts, avançar en la causa de la humanitat”.

La nova directiva del Barça ha considerat —sense necessitat de plantejar-ho específicament en assemblea— que el foment de les idees i principis d’UNICEF es poden substituir sense problemes pels de la Qatar Foundation que es proposa “donar suport als centres d’excel·lència que desenvolupen habilitats de les persones a través d’inversions en capital humà, innovació tecnològica, en associació amb organitzacions d’elit.” Amb la missió de “fer de Qatar un líder en la innovació docent i de recerca”, convertint la Ciutat de l’Educació, el seu projecte insígnia, en “un centre d’excel·lència en educació i investigació”.

La suposada i forçada equiparació encara ho és més si prenem en consideració el fet que una de les bases d’UNICEF és promoure “l’educació de les nenes perquè beneficia a totes les criatures, tant als nens com a les nenes. Les nenes que s’eduquen creixen per esdevenir millors pensadores, millors ciutadanes, i millors mares per als seus fills”, mentre a Qatar la situació de la dona si no és de submissió, almenys és de clara discriminació, de dependència dels seus pares i marits. Això, és clar, sense entrar en el seu més que discutible reconeixement dels drets humans, democràtics i laborals dels seus ciutadans…

El problema no és tant si, com afirma amb raó la directiva de Sandro Rossell, la Qatar Foundation és una associació “sense ànim de lucre” —disposada a destinar, això sí, una ajuda benèfica de 30 milions d’euros anuals a un club de futbol…—, sinó si el FC Barcelona es pot permetre imitar Faust i vendre la seva ànima al major (que no millor) postor!

Quin serà, d’ara en endavant, el crit de celebració de les victòries: “Visca el Barça i visca Qatar”? O, potser, “Visca el barça i visca… la pela”?

diumenge, 19 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257
[download#97#image]

Inadmissible pregó de la Mercè

Verament Catalunya és el país més estrany del món! Tant ho som, que ni país no som… No tant perquè no ens deixin —que no ens deixen ni ens deixaran mai, els que ens colonitzaren aviat farà tres-cents anys— sinó perquè no ens decidim a decidir. Si seguim així, ben aviat ens mirarem al mirall i no hi veurem més que la nostra ombra.

Som estranys, els catalans i catalanes, ben estranys… Des de la reinstaurració de la democràcia, les lleis espanyoles prohibeixen que els nostres representants polítics —i els de les altres nacions de l’estat espanyol— es puguin expressar en la seva llengua materna. I tan sols quatre gats alcen un xic la veu. S’esgargamellen i fan promeses d’insubmissió lingüística, de desobeir-les i modificar-les quan ells hi arribin. Quan hi són, se sotmeten i somriuen.

A casa nostra, també la teòrica lengua comuna se’ns imposa cada dia més, sense recança ni restriccions. Al cinema, la situació faria riure si no fes plorar: només un 3 % de les pel·lícules s’estrenen doblades o subretolades en el nostre idioma. Normalment, lluny de les grans ciutats. Com més canals de televisió apareixen, més ridícula i insignificant és el català a les emissions televisives. Un videojoc en la llengua de Verdaguer és una utopia. El prospecte d’algun medicament, una il·lusió!

Els escrits que adrecem en català a qualsevol ministerio espanyol —no diguem, ja, el de la Guerra (perdó, Defensa)— situats en demarcacions catalanes, són rebutjats sense cap mena de complexos ni manies com a “incomprensibles”. La majoria dels jutges del nostre país ens recomanen que fem servir la lengua española, a fi que ens puguem entendre tots! Tu sabràs què t’hi jugues, si no atens la seva “recomanació”… Per quina raó els representants de l’administració de justícia haurien d’entendre la llengua pròpia d’una gran part dels seus administrats i de casa nostra?

Fins i tot el president del club de futbol que se suposa que és “més que un club” té la deferència d’emprar en una assemblea a Catalunya l’idioma que “comprèn tothom”, tot i no ésser el propi de la terra… Els esportistes catalanoparlants són entrevistats sempre en espanyol així que surten de les nostres fronteres… A la Unió Europea els diputats maltesos poden fer servir la seva llengua, els nostres no… La família reial espanyola, quan ve a passar revista de les seves possessions de tard en tard, tot just balbuceja quatre paraules en la llengua que parlen quasi un 20 % dels seus súbdits… (I encara els aplaudim!)

I nosaltres, hipnotitzats per una televisió consumista, analfabetitzant, acultural, desculturitzadora i embrutidora, i cloroformitzats per el panem et circenses d’un futbol que cada dia és més negoci i menys esport, acotem el cap i seguim fent camí… de genolls!

Ara bé, si a un dels poetes majors de les nostres lletres, abans de dedicar cinquanta minuts als seus versos,  si li acut pronunciar un pregó de la Mercè afirmant —quina herètica i satànica gosadia!— que “aquesta nació, ara per ara i primer de tot, ha de defensar la seva existència i decidir quines relacions vol establir amb Espanya” salten totes les alarmes i se’ns acusa de nacionalistes insolidaris i desafectes. I ho fan, precisament, aquells que, amb la rogigualda a la mà, exigien que Catalunya s’omplís de pantalles gegants cada vegada que jugava la gens nacionalista selección espanyola!

Verament, són bojos, aquests catalans!

dissabte, 25 de setembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

[download#144#image]

Comparteix

Viva el barça i viva …nya!

Benvolgut amic Sandro Rosell:

Vagi per avançat que el futbol, com a esport de masses —i encara menys com a espectacle que cloroformitza i incentiva el conformisme—, no m’ha interessat mai de manera especial.

Amb tot, no puc més que afanyar-me a felicitar-te per haver complert tan estrictament les promeses que vas fer en període electoral. Tant de bo l’amic José Luis Rodríguez Zapatero hagués estat capaç de seguir el teu immillorable exemple. Potser així encara tindríem un Estatut mínimament admissible, en comptes d’aquest estatuet de la Senyoreta Pepis que ens han deixat després de rebre els petits retocs de les càmeres legislatives espanyoles i dels seus tan comprensius òrgans judicials!

La teva gran promesa electoral —per no dir l’única, car a nivell esportiu era complicat prometre millores…— era “no entrar en política”. Ho indicaves, prou explícitament, al programa que vas presentar: “Cal evitar (…) posicions que tinguin consonàncies polítiques i els màxims representants del Club mai utilitzaran el càrrec per a interessos polítics personals o partidistes.” I, per si hi havia algun dubte, hi afegies: “El Barça ha estat, i ha de seguir essent, un Club integrador i respectuós amb tots els pobles i comunitats d’Espanya.”

Una posició que reblares a principis de juny de manera coratjosa en la teva visita a Òmnium Cultural, en contestar que per a tu, i en relació amb el Barça, què significaven els termes “llengua, cultura, país”: “La llengua del Barça? La catalana; El país? Catalunya; La catalanitat del club? Innegable”.

Tot i amb això, alguns malpensats, que segurament no et coneixien prou, van apressar-se a dir que hauria estat encara més coratjós si haguessis repetit la mateixa resposta en d’altres ambients on, per dir-ho suaument, el catalanisme no desperta tanta. En una cadena radiofònica que copa la majoria dels insults i blasmes de les ones dels matins, per exemple.

D’altres, amb el catastrofisme i el victimisme que caracteritza els sectors més intransigentment catalanistes, fins i tot gosaren demanar en alguns dels seus articles a la premsa o en les seves exposicions públiques, si t’hauries expressat d’idèntica manera si el cicle d’Òmnium no s’hagués titulat, precisament, “Compromís amb la llengua i el país”?

Afortunadament, amic Sandro, el temps sempre acaba posant les coses al seu lloc! Ja no quedarà ningú que pugui malpensar o tenir dubtes! Després del “respecte” que has mostrat en la inauguració del XXXIè Congrés Mundial de Penyes “cap a les persones de fora de Catalunya” parlant-los en l’idioma “què entén pràcticament tothom”,  el teu compromís amb la llengua i el país no podrien ésser més incontestables! Això sí, amb un país que no és el nostre i amb una llengua que no és la pròpia de la nostra terra!

dijous, 26 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#326#image]

Comparteix

Temporal de neu, qui mana a Catalunya?

Si la primer part de l’eslògan publicitari d’Endesa —“Tindràs preguntes”— podria servir per definir la sensació de perplexitat i d’astorament en la qual quedà immersa la majoria de la població després del desgavell que comportà la nevada del 8 de març, potser la segona part —“No tindràs dubtes”— també pot servir-nos per a escatir, d’una vegada per totes, una de les preguntes crucials que té plantejat el nostre país des dels inicis de la democràcia: qui mana i decideix a Catalunya?

Des de fa almenys trenta anys els més grans savis han provat en debades d’escatir qui mana a casa nostra. S’han produït els més intensos i profunds debats per tractar d’aclarir-ho. Mentre en d’altres països europeus, amb un nivell cultural i intel·lectual lil·liputenc, es passen el dia discutint sobre assumptes trivials, banals i banalitzadors —futbol, famosos, famosets i semifamosets…— en el nostre ja fa dècades que les tertúlies esportives i de premsa rosa van desaparèixer per deixar lloc a les de caire artístic, cultural i polític. Si en fa d’anys, ja, que no s’ha vist algú parlar sobre futbol, a les nostres televisions…!

Si fóssim un país normal —o el que és el mateix, si posseíssim un estat propi— no caldria que els nostres incomparables erudits creméssim les seves privilegiades neurones debatent qui mana: ho faria el govern de torn i prou. Només caldria mirar de delimitar fins a quin nivell el condicionen les grans empreses. Per contra, en el nostre, la qüestió és molt més nebulosa i difusa: mentre no ens deixin decidir si volem o no seguir sotmesos a l’estat espanyol, podem continuar fent veure que el Govern realment decideix?

Certament la Generalitat té la facultat de prendre decisions sobre tots aquells aspectes que —almenys en teoria— són de la seva exclusiva competència i responsabilitat. Ara bé, de la mateixa manera, cal que reconeguem que, a tot estirar i essent generosos, podem considerar-lo un “òrgan decisori” delegat, subordinat o de segona categoria. Un òrgan decisori mutilat i controlat. Una mena de menor més o menys emancipat que encara sotmès a la tutela del pare estat (espanyol). Sobretot, pel que fa al factor elemental: l’econòmic.

Si a això hi afegim el confús i reiteratiu tramat de xarxes administratives que han anat conformant el país (municipis, comarques, Consells Comarcals, Diputacions, les futures Vegueries…) encara resulta més complicat saber qui mana, a casa nostra… L’estat central i la Generalitat es limita a fer-ho veure, com si fos una atracció en miniatura més de Torrelles de Llobregat? El Govern de la Comunitat Autònoma regionalitzada i depauperada que els socialistes i els seus submisos socis ens llegaran? Les Diputacions Provincials, els presidents de les quals són tan generosament retribuïts? O potser la Corporació Metropolitana de Barcelona, que engloba quasi la meitat de la població del país i que el Tripartit vol fer ressuscitar per interessos electorals?

Per acabar de sembrar dubtes, en algunes ocasions fa la impressió que qui mana realment a Catalunya és el gegant financer que controla o té participacions a la immensa majoria de les grans empreses del país i de l’estranger: aquest gran trust empresarial que s’anomena “La Caixa”. Al cap i a la fi, els seus tentacles són tan indefinits, exhaustius i poderosos que mai se sap qui controla qui…

Una discussió, aquesta de saber qui mana a casa nostra, que semblava que anava en camí de convertir-se en irresoluble… Sortosament, el temporal de neu de la setmana passada i les manifestacions públiques que Joan Boada, Joan Saura i José Montilla han fet sobre les conseqüències, responsabilitats i resolució de les mateixes, ens ha ofert, per fi, una resposta unívoca i inequívoca: qui mana i dirigeix el país no és ni l’Estat central, ni la Generalitat, ni els múltiples i reiteratius governs locals, ni el poder econòmic, com podria pensar-se… No, a partir d’ara ja “no tindràs dubtes”, qui mana i dirigeix Catalunya és… Endesa!

divendres, 19 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002285651440[download#294#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 22 de març del 2o1o

 



No juguem amb foc…

No sóc ni mai he estat gaire amic de Tele5, la televisió amiga. No ho era, abans, perquè l’alt contingut cultural i intel·lectual de les seves emissions – Mamas Titxos, premsa rosa, grans germans, exhibició d’esgarrifosos successos, entrevistes en horari infantil a famílies desestructurades i resta de pornografia sentimental – era fora de l’abast de les meves més que modestes capacitats. I ho vaig deixar d’ésser de manera definitiva quan van decidir oferir un suport explícit a un nou Manifiesto que es proposava una ben democràtica i lliberal conversió de la llengua pròpia de Catalunya en purament decorativa. Des d’aquell dia, el dial de la cadena de Berlusconi va desaparèixer misteriosament del televisor de casa…

Tampoc m’interessa gens ni mica el que pugui fer o deixar de fer la selecció espanyola de futbol. Ni la de futbol ni la de cap altre especialitat. No pas perquè em sigui indiferent l’esport, simplement pel mateix motiu que em deixen indiferent la de Suècia o la del Txad: perquè no és la del meu país. Amb un agreujant: només les federacions espanyoles impedeixen, mitjançant el boicot o la pressió internacional si és necessari, que nosaltres també en puguem tenir. No només això: els nostres jugadors estan obligats a formar part de la seva selecció, si volen participar en competicions amb d’altres estats…

Amb tot, em sembla molt bé que els catalans que se senten espanyol s’emocionin amb la que consideren la seva selecció i vulguin seguir els partits que juga per televisió. Tenen el mateix dret a sentir-se espanyols que d’altres tenim a no ser-ho. Ningú no pot pretendre imposar un sentiment de pertinença o identificació… Ningú, s’entén, que no tingui un estat – i en darrer extrem, una ONG de soldados sin fronteras amb el mandat constitucional de defensar “la integritat territorial” – al darrera…

Una altra història és que estigui d’acord en que el nostre ajuntament col·labori amb una televisió que menysprea i pretén reduir el nostre idioma a un fet folklòric i purament testimonial. O en que cedeixi l’espai més emblemàtic de la ciutat – que havia negat poc temps enrere en ocasió de la final europea del Barça – per a instal·lar-hi una pantalla gegant per a retransmetre un partit de futbol…

Podríem discutir-ho, com ho devien fer prèviament els socis de l’actual equip de govern, fins aconseguir que la cada dia més domesticada ERC, la única formació teòricament independentista que en forma part, s’hi avingués. Si algú en dubta, només ha de llegir l’asèptic apunt que el Tinent d’alcalde de l’Àrea d’Acció Social i Drets Civils va escriure al seu bloc sobre aquest assumpte. Per cert, amic Albert, em podries aclarir que significa, exactament, el terme “cutre”…?

Igualment es pot considerar acceptable que els detractors d’aquesta decisió del consistori puguin manifestar el seu rebuig públicament. Com a mínim amb la mateixa legitimitat amb que alguns dels espectadors alçaven el braç dret marcialment, just abans d’iniciar-se el partit…

El que no és pot acceptar, sota cap circumstància, ni molt menys excusar o justificar és pretendre imposar el propi criteri mitjançant l’ús de la violència! Cal recordar, a tots aquells a qui tant els molesta, amb raó, que els acusin de feixistes, que les SS van començar cremant només llibres…?

dimarts, 23 de juny del 2009

PS: No seria just acabar sense felicitar a l’excel·lentíssim batlle per haver aconseguit el que és proposava, amb aquesta idea: obtenir una important projecció de la ciutat!

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0906234050579

[download#223#image]

Comparteix

Ultratge a la selecció!

A l’estat espanyol sembla que no tinguin massa rellevància el valor de les definicions… Ho veiem, dia rere dia, amb els malabarismes verbals que practica el PsoE per tal de no referir-se a la temuda crisi que ens ha caigut al damunt com una epidèmia. A fi d’evitar pronunciar la paraula tabú, hem assistit a una tirallonga d’eufemismes més o menys afortunats: frenada del creixement, desacceleració, desacceleració sobtada…

Per si no fos suficient, ara han decidit escurçar la definició de selecció. Si fins fa quatre dies era la selecció de futbol, en comptes de “la selecció de jugadors de futbol”, ara, tot d’una, és selección. La selección i prou ! Com que ha assolit les semifinals de no sé ben bé quina mena de campionat – mundial, europeu, torneig ibero-americà…? – els mitjans de comunicació l’han convertida en l’eix neuràlgic de tot…

I, ja posats, en una croada. En una croada contra els infidels. En una croada on els infidels són els que no creuen el la religió obligatòria de la patria una, grande y libre

I pobre del que no gosi fer-ne pública proclama…! Els defensors de l’ortodoxia espanyola, els guardes d’occident, els amics l’Audiencia Nacional, aniran a buscar-lo, per més bé que es pugui amagar … sota la gesta del Nou Camp! Amb la seva elegància i imparcialitat habitual, el condemnaran per ultratge a la santa patria, a la bandera o a la sagrada unitat d’unitats…!

Pobre del que no s’afanyi a penjar la bandera al balcó – entenguem-nos: la bandera de todos, l’espanyola; no pas algun succedani autonòmic o provincial…! – i no entoni un hosanna a la selección !

Fins i tot, potser, caldrà un acord dels dos grans partits nacionals – que no tenen res de nacionalistes…, malgrat que ho dissimulin tan bé, cada vegada que senten la paraula selección…! – per a endurir el codi penal.

Per a evitar possibles desafectos, caldria considerar ultratge a la patria no només qualsevol intent d’atemptar contra la bandera – espanyola, por supuesto ! –, sinó, també, negar-se a penjar-la al balcó. I, més endavant, si molt convé, igualment podria imputar-se ultratge no emocionar-se profundament només d’entreveure la bandera o de sentir l’himne espanyol…!

Ben segur que tots els no-nacionalistes de l’estat espanyol, incloent-hi els que habiten a les terres de parla catalano-valenciana, secundarien amb passió aquestes modificacions legislatives. Sempre a punt per a defensar les llibertats individuals per damunt de les col·lectives…!

Tanmateix, ara que hi caic, això és del tot impossible! Coherents com són amb els seus al·legats públics, han de centrar-se únicament en aquells temes d’interès general i d’abast social que <<preocupen prioritàriament als ciutadans>>, i no pas en irrellevants qüestions identitàries o de caire nacionalista…

Si aquest criteri era bo per a demanar la supressió de l’Estatut, bé ho ha d’ésser per a desentendre’s de la selección nacional…, no?

O potser també hem de començar a demanar-nos que pretén significar la definició no-nacionalistes…?

dijous, 26 de juny del 2008

Seleccio? Quina selecció?

En aquest fantàstic país nostre hi ha una bona pila de preguntes que es repeteixen una vegada rere l’altra, com una lletania constant. Entre aquestes, una de ben comuna té a veure amb allò que jo denomino “Combinat de jugadors de futbol de seleccions autonòmiques de l’Estat espanyol”. I que la majoria segueix entestant-se en anomenar “Selecció espanyola”, sense més atributs. O, a tot estirar, “Selecció espanyola de futbol”.

Un terme que, com tants d’altres, no sóc capaç d’entendre… Què significa selecció de futbol ? No es tracta d’un esport, el futbol. D’un esport en que hi participen un nombre determinat de jugadors? Doncs com se’n pot fer una selecció i seguir-hi jugant? Confesso la meva absoluta perplexitat…

Vegem que en diu el diccionari, al respecte: Futbol: <<Esport practicat (…) entre dos equips d’onze jugadors…>>. Selecció: <<Acció d’escollir les millors coses d’un conjunt>>.

Doncs bé, si combinem les dues accepcions, no hi ha dubte del que significa “Selecció de futbol”: escollir, d’entre el conjunt d’onze jugadors que integren un equip, els millors. O el que ve a ésser el mateix: quedar-se’n només dos o tres. Ara bé, una vegada escollits aquests, com s’ho fan, per tal de poder jugar un partit? La selecció contra la que s’enfronten també està formada només per els tres o quatre millors jugadors?

O, potser, és que del futbol entès com un conjunt – els jugadors, l’equipament esportiu que duen, la pilota, la porteria, el camp, les xarxes… – se’n fa una selecció per a quedar-se amb el millor…? Amb quin criteri? El millor són els futbolistes? Potser sí… Però si no hi incloem la pilota, poca cosa més que mim, podran fer… Si decideixen seleccionar la pilota, però no pas la porteria, què en faran, amb ella ? Sense el seu equipament, segurament els denunciaran per escàndol públic…! I sense camp…?

Així les coses, potser que anem tractant d’imaginar una nova definició, per a aquesta realitat… “Selecció de futbolistes”, potser?

És per tot això – i algun altre detallet més – que quan em plantegen, per enèsima vegada, la pregunta del milió – <Què prefereixes, que la Selecció espanyola guanyi o perdi?>> no sé mai què em demanen ni què se suposa que hauria de contestar…

Com que sembla que la qüestió és preguntar per preguntar, els hi torno la pilota: Què és, una selecció espanyola? Selecció de què? De poesia? De pintura? De premis Nobel? De físics quàntics? De cantants d’èxit? De famosos que no se sap perquè ho són? O, potser, de vins, de fruites, de tubercles… ? Què se selecciona? I, qui ho selecciona?

Em miren com si m’hagués begut l’enteniment. Tanmateix, quina culpa en tinc, jo, de que no hagin sabut formular la pregunta correctament?

Això a banda, no he arribat mai a entendre el motiu que els du a fer-me, any rere any, aquesta mateixa pregunta… Per què sempre es refereixen a la “selecció espanyola”? Per què a ningú no se li acudeix de demanar-me si prefereixo que venci o no la selecció de futbolistes del Kirguistan, per exemple…, essent, com són, ambdós, països estrangers!

dilluns, 23 de juny del 2008

[download#264#image]

Panegíric del rei futbol!

Avui em cal obrir ben bé el cor i fer un panegíric del futbol. Un ditirambe encès i apassionat per a col·locar-lo al pedestal que bé mereix!

Com tanta i tanta altra gent, seria del tot incapaç de viure sense futbol. Com m’ho faria, jo, pobre de mi, de no existir el Rei dels Esports? El món seria encara molt més caòtic que no és ara. Esdevindria pràcticament inhabitable. Un solar sense sentit. Un ver ermot. Sense futbol el meu món – el món sencer – no podria ésser el mateix. Ni imaginar-m’ho, no goso…!

Què hi pot haver, en aquesta vida nostra, preferible a l’èpica d’un Barça-Madrid, d’un derby, de la copa, d’un europeu o un campionat de món de futbol?

Com m’ho faria, per a viure sense la companyia del futbol? Com me’n podria sortir? Com? Com? El món, sense aquest esport de pilota, no seria el mateix, esdevindria una luctuosa vall de llàgrimes…

Sóc conscient de que alguns intel·lectuals – i d’altres que se’n donen – consideren que el futbol no és més que l’opi del poble, una adaptació dels famosos panem et circenses romans. Una estratagema del poder per a distreure i mantenir sota ferri control les masses proletàries.

Em sap força greu no compartir la seva sapientíssima opinió… És un dels molts handicaps que comporta no estar al nivell de les grans lluminàries del país: no poder-me situar, com ells, au dessus de la melée…!

Tanmateix, no em resta altre remei que no compartir-la. Imagino que ells, els grans pensadors, ni deuen tenir cotxe ni, tampoc, necessitat d’anar amb les seves criatures a la platja, els caps de setmana…

En el meu cas, però, com m’ho faria, per a moure’m, amb un mínim de solvència, per les autopistes – aquestes concessions administratives ad eternum que tan bé defineixen i conformen el nostre país – i les carreteres els caps de setmana i ponts sense les beneïdes transmissions televisives de l’esport rei?

Com podria circular-hi, com un nàufrag solitari, sense ofecs ni embussos, si no hi haguessin campionats de futbol que oblidar els cotxes i asseguin durant un parell d’hores els mascles ibèrics davant del televisor? Com s’alliberarien, les carreteres?

Avui, si molt no m’erro, hi ha un campionat on hi participa la selecció de “La Caixa”. Aquesta selecció que du una samarreta vermella i el logotip del nen i la bústia al xandall. Sembla que s’hi juga ves a saber què – entrar als jocs olímpics?, una plaça per a Europa, la classificació per a algun mundial?, la costellada del diumenge…? – i que els mascles com cal no ens ho podem perdre…

Així que, com a mascle ibèric desnaturalitzat, no puc sentir-me més entusiasmat: com que demà no faig pont i treballo, podré tornar a ciutat tranquil. Com que el Rei Televisor bé el deu retransmetre, a l’hora del partit les autopistes i carreteres quedaran desertes un parell d’hores… Seran per al meu cotxe tot sol!

Només em cal esbrinar l’hora en que comença, confiar en que coincideixi amb el vespre, carregar l’automòbil, donar de sopar les criatures, agrair l’universalment envejat nivell cultural del país, i… beneir el cel perquè existeixi tanta afició al futbol…!

diumenge, 22 de juny del 2008

Features Stats Integration Plugin developed by YD