Si quelcom va diferenciar el segle XX dels que els precedien foren els extraordinaris i insospitats avanços de la tècnica i la ciència que se succeïren sense cessar, provocant més transformacions al món de les que s’havien produït al llarg dels 4.000 anys anteriors. Fins a tal extrem que si poguéssim dur un ciutadà de 1909 als nostres dies seria incapaç de reconèixer res del que hi trobaria.
Actualment els progressos encara són més ràpids, tant que ens és impossible d’assimilar-los. La comunitat científica no deixa mai de sorprendre’ns. La darrera gran novetat ha estat la del genetista de la Universitat de Cambridge, Aubrey de Grey, que assegura que “els humans arribarem a viure mil anys”. Unes declaracions que no poden ésser més revolucionàries: no es tracta de que, mercès als avanços de la medicina puguem, allargar deu o vint any la nostra esperança de vida, sinó 900…!
No és d’estranyar, doncs, que aquest visionari i controvertit científic hagi escollit el nom de Matusalem per a la fundació que ha creat: quin millor sinònim de longevitat que el d’aquest personatge que, segons la Bíblia, va viure 969 anys. Fundació que es proposa un ambiciós objectiu, que als profans ens sembla més propi de la ciència-ficció que no pas de la ciència pròpiament dita: investigar com es podrien controlar i eliminar els processos degeneratius que comporten l’envelliment humà.
Es basa en el principi que “l’envelliment és un fenomen físic que es produeix al nostre cos, per la qual cosa en algun moment en el futur, la medicina, que es torna més i més poderosa, inevitablement serà capaç d’abordar l’envelliment amb la mateixa eficàcia que aborda moltes malalties avui en dia.”
Des del seu punt de vista, per a aconseguir-ho caldria aprendre a guarir els set tipus principals de danys moleculars i cel·lulars que produeixen la corrupció dels nostres cossos. Assegura que seria possible assolir-ho abans de trenta anys si algú estigués disposat a destinar 100 milions de dòlars l’any a la seva pionera investigació. Si els posessin a la seva disposició, creu que les persones que ara tenen 60 anys podrien ésser ja les primeres a viure’n un miler.
Per fer front als seus detractors, adverteix que en cap cas defensa la idea de la immortalitat, sinó la d’uns avenços tecnològics, encara per descobrir, que ens oferirien una mena de perpètua joventut. La mort seguirà existint, però no pas per la degeneració dels nostres cossos, sinó per l’aparició de noves malalties o a causa d’accidents.
Avesat a ésser constant objecte de crítica – quan no d’oberta befa – dins del món científic, s’avança a les objeccions d’aquells que l’acusen de jugar a ésser déu i d’anar contra la natura, reivindicant la necessitat d’investigar i considerant que encara seria més antinatural el fet d’acceptar el món tal i com el trobem, sense tractar de millorar-lo.
Pel que fa als problemes de superpoblació que podria suposar per al planeta una mitja de vida d’un miler d’anys, hi troba una fàcil solució: limitar a un els fills que podria tenir cada parella. Argument que, a banda d’ésser poc congruent amb l’àlgebra més elemental – vivint mil anys coexistirien un mínim de trenta generacions al mateix temps… – planteja un dilema fonamental: cal renunciar a la llibertat d’elecció per tal de viure molts més anys?
Amb tot, als catalans del 2009, la seva proposta no ens pot seduir més: segurament només vivint mil anys tindrem l’oportunitat de poder veure aprovat el nou model de finançament!
dijous, 15 de gener del 2009
[download#325#image]
