Xavier Serrahima: el racó de la paraula

Llançant llast, Rodríguez Zapatero?

La renovació —o teòrica renovació— del govern del gran i inimitable Rodríguez Zapatero ha posat de manifest, una vegada més, que la seva innovadora manera d’entendre i de fer política no té parangó en cap altra banda del món.

Seguint el tarannà que l’ha caracteritzat des que va assolir la presidència, s’ha mantingut fidel a les seves paraules i a les seves promeses. Un parell de dies abans havia assegurat que no tenia cap intenció d’introduir canvis al seu govern. La qual cosa provocà, que, sense cap necessitat d’haver de recórrer a les hemeroteques, tothom ho tingués clar: no trigarien a rodar caps! Fent seu l’eslògan del PSC, no pot ésser més evident que per ell els fets ho són tot; i les paraules res!

Una altra vegada ha posat de manifest que, en la millor tradició aznariana, tant al PSOE com al govern espanyol l’únic que mana és ell. Que ell és el messies del socialisme i ningú més. I ho ha fet donant un cop damunt la taula just quan alguns ho posaven en dubte, després d’ésser derrotada Trinidad Jiménez, la seva candidata a la presidència de la Comunidad de Madrid.

Per tal d’evitar que d’altres puguin plantejar-se seguir el reeixit exemple del rebel —desafecte, en termes montillans— Tomás Gómez, ha decidit llançar per la borda aquells que li pensava que, per un motiu o altre, li podien fer ombra. Començant per la Vicepresidenta Primera, Fernández de la Vega. Com a premi per haver-lo servit tan bé i haver-li protegit les espatlles durant tant de temps, donant la cara quan ell preferia esperar que passés la tempesta, l’ha deixat sense vicepresidència i sense ministeri. No fos cas que es produís un motí i l’atribolada i neguitosa tripulació socialista cregués que seria preferible que la segona de bord substituís el capità.

Al mateix temps, ha aprofitat per resituar els socialistes catalans al lloc que els correspon. En primer lloc, donant un cop d’atenció a Carme Chacón, privant-la de substituir Fernández de la Vega en la vicepresidència que ocupava, quan la majoria d’analistes la consideraven la màxima candidata. Sembla que la seva vergonyosa renúncia a defensar l’estatut no ha produït els rèdits que ella n’esperava. I en segon, alliberant-se de Celestino Corbacho i cedint-lo com un regal enverinat a José Montilla.

Potser creu que l’única manera de recobrar la confiança dels tan decebuts electors espanyols és deixant caure el llast català del seu govern abans que el seu globus inflat de promeses toqui terra!

dissabte, 23 d’octubre del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#194#image]

Comparteix

Fets, no paraules

Des de fa alguns dies han anat proliferant per tot el país uns immensos anuncis – que coincideixen per pura casualitat amb l’imminent inici de la campanya electoral per les europees – del PSC anunciant els grans èxits del seu govern. Uns anuncis que, imaginem per un imperdonable descuit, els atribueixen de manera exclusiva al seu partit i no pas al treball conjunt dels tres socis del Govern. Recobrant l’eslògan electoral, la campanya pretén fer patents els resultats obtinguts mitjançant els fets i no pas paraules.

Com que sota cap concepte voldríem posar en entredit la incontrovertible realitat optimista del país que defensa José Montilla, no farem el més mínim esment a la flagrant contradicció d’endegar una campanya publicitària amb el lema “Fets, no paraules”… No suposa un oxímoron més que palès, aquesta campanya? No és una campanya impossible, si es vol ésser coherent? No havien de parlar els fets i no pas les paraules? O potser és que els fets no són suficients, no parlen per ells sols i no resta més remei que recórrer a les paraules per a recordar-los?

Potser només en podrem treure l’entrellat si entrem en el fons de la qüestió. No es tracta tant de si el missatge és contradictori, sinó de si la campanya era o no imprescindible. Des d’aquest punt de vista, l’anàlisi no presenta cap mena de dubte: només són criticables i moralment inadmissibles les campanyes que no són d’estricta necessitat. Com ho eren les de la formació política que governava anteriorment el país, de caire diàfanament partidista i sense que mai acreditessin complir un criteri d’objectiva necessitat. Motiu pel qual eren blasmades sense compassió i acusades d’oportunistes per les formacions polítiques que ara governen i llavors eren a l’oposició.

Les campanyes del PSC – i les del Govern Tripartit en general – són ben diferents. En primer lloc, perquè les du a terme un partit i un executiu d’esquerres i no pas de dretes, per la qual cosa no defensen un interès particular o conjuntural sinó un de general i atemporal. En segon lloc, perquè els anuncis dels socialistes són absolutament imprescindibles: en temps de crisi no hi ha ni hi pot haver res que necessiti més la població catalana que li recordin els èxits del seu govern. No fos cas que, despistada i desagraïda com és, hagi oblidat les grans gestes del nou Tripartit…

Al cap i a la fi, només a una formació conservadora i entestada en construir una pàtria inexistent se li podria acudir la indelicadesa de malbaratar els diners – ja siguin dels afiliats com del comú – en una campanya sense altre justificació que la propagandística. Amb major raó encara quan es limita a enorgullir-se vanitosament d’haver complert amb la seva obligació: tractar de gestionar, amb la major solvència i eficàcia possible, els diners que els contribuents posen a la seva disposició…

Tanmateix, el més sorprenent de tot és la infinita modèstia que demostren els socialistes catalans. Com s’entén, sinó, que en el llistat exhaustiu de tots aquests fets i consecucions, la paternitat de les quals s’atribueixen unilateralment i de manera exclusiva, no hagin volgut incloure-hi el més sublim dels seus èxits? Com s’entén que no hagin aprofitat l’avinentesa per a vanagloriar-se, en rètols de dimensions encara més imposants, d’haver aconseguit, mercès a la força dels seus 25 diputats a Madrid, que el govern amic del PSOE aprovés, abans del termini legal que l’Estatut imposava, el nou model de finançament?

dimecres, 13 de maig del 2oo9

PS: Quina alegria suposa que, per fi, un partit hagi estat capaç de dur a la pràctica allò que prometia: fets i no pas paraules! La seva coherència política permetrà que silenciem, per sempre més, la veu de tots aquells antisistema desinformats que asseguren, sense cap base ni justificació, que la gairebé tots els polítics són iguals: no pretenen servir a la ciutadania, sinó tan sols accedir al poder per a poder fer ells exactament allò que tant critiquen als que actualment l’ostenten!

www.racodelaparaula.com